A la Pedrera amb de la Rosa i Caravaca

En el marc del cicle de concerts «Residències musicals» que es fa a l’auditori de La Pedrera, diumenge proppassat vam poder sentir el clarinetista Víctor de la Rosa i el pianista Óscar Caravaca, que van interpretar peces de Weber, Berg, Guinovart i Brahms. Els dos joves intèrprets mallorquins es van enfrontar a un repertori difícil i poc habitual que van executar de manera molt digna. Al nostre país també hi ha talent a l’alça, i cal remarcar-lo i potenciar-lo.

El concert va començar amb el Gran duo concertant de Weber, compositor poc interpretat del primer romanticisme i d’una brillantor anàloga a la de Mendelssohn. Desconeixia aquesta obra, però Víctor de la Rosa en va fer una interpretació molt bona. Va demostrar un bon domini tècnic de l’instrument i un coneixement aprofundit de la peça. A cada moviment hi va donar el to i el caràcter adients, tot diferenciant-los a través dels matisos d’intensitat. L’únic element negatiu que vaig notar és que en l’emissió del so, a banda de so també hi havia aire, i això li caldria polir-ho, ja que, d’altra banda, em va semblar un gran clarinetista. Óscar Caravaca, en canvi, no va estar a la mateixa altura que de la Rosa. La seva interpretació va deixar entreveure totes les dificultats de la peça en la part del piano, la percussió de les tecles va ser poc clara i es confonien les notes. Es va notar massa diferència de nivell entre tots dos.

En canvi, les peces més contemporànies, les Quatre peces op. 5 d’Alban Berg i la Fantasia sobre temes de Goyescas de Granados, d’Albert Guinovart, tots dos intèrprets les van tocar millor, amb més naturalitat i més desimboltura, es notaven més lliures i menys constrenyits per cànons clàssics. Em penso que de la Rosa deu ser un bon intèrpret de jazz per la manera com va tocar aquestes dues obres. Caravaca també va brillar en aquest repertori, en el qual es veia més còmode.

Amb la Sonata núm. 1 en fa menor, op. 120 de Brahms vam tornar als clàssics, i cal dir que tots dos la van interpretar millor que el duo de Weber. Ara bé, de la Rosa va tornar a destacar per damunt de Caravaca, que tot i que va tocar amb correcció el que tenia escrit a la partitura, no va saber acabar-hi de donar el to i la sensibilitat que el romanticisme de Brahms requereix. De la Rosa va tornar a emetre aire i so, cosa que va desvirtuar un xic l’execució de la peça, especialment en l’Andante, però en conjunt podem parlar d’una interpretació satisfactòria d’una peça meravellosa.

Ara bé, el que m’agradaria destacar de la interpretació d’aquests dos joves és que tothora van tocar perfectament conjuntats, i aquest és l’element essencial de la música de cambra. Molt més important que tenir músics de primera fila, el que cal és que toquin en simbiosi perfecta, perquè la música de cambra és un diàleg entre pocs músics que s’han d’entendre perquè el gènere ho exigeix. Dos genis cadascun pel seu compte no fan música de cambra, sinó dos monòlegs aïllats. Afortunadament, de la Rosa i Caravaca es van entendre a la perfecció i això va apaivagar qualsevol mancança tècnica o d’estil que poguessin tenir.

Programa del concert: WeberGran duo concertant per a clarinet i pianoBergQuatre peces, op. 5; GuinovartFantasia sobre temes de Goyescas d’Enric GranadosBrahmsSonata en fa menor núm. 1, op. 120
Intèrprets: Víctor de la Rosa, clarinet; Óscar Caravaca, piano
Espai: auditori de La Pedrera
Data: 15 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Expedient K

El Círcol Maldà és un petit espai adaptat per al teatre del barri gòtic de Barcelona on s’hi poden veure autèntiques joies. Sens dubte, Expedient K n’és una. Una obra de dimensions reduïdíssimes, amb un sol actor a escena, sense escenografia, a partir d’un text brillant va teixint dues històries que al final queden entrellaçades magistralment. Felicito entusiàsticament tot l’equip que l’ha fet possible.

Expedient K és un joc de miralls construït a partir d’una doble trama les escenes de les quals es van alternant. D’una banda, un tècnic de so de l’època actual és en un castell a prop de Creta amb l’encàrrec d’enregistrar-hi el silenci per captar-hi veus i possibles presències fantasmagòriques (psicofonies). De l’altra, un jove de principis del XX que se sent maltractat i humiliat pel seu pare, li escriu una carta exposant-li la crueltat infligida. Què tenen en comú les dues històries? A mesura que van avançant ho anem desxifrant.

Una de les coses més impactants d’aquesta funció és la interpretació increïble que Dafnis Balduz fa de tots dos personatges, amb transicions rapidíssimes i efectives alhora, que, ajudades per un canvi d’il·luminació, ens fan passar de seguida i sense confondre gens d’un personatge a l’altre. En aquesta obra Balduz es posa a prova i demostra que és un gran actor, ja que ell tot sol aconsegueix recrear tots dos ambients, tots dos personatges i totes dues èpoques de manera absolutament natural.

La dramatúrgia d’Expedient K, a partir de Carta al pare de Kafka, em va semblar magistral, ja que a la història de l’escriptor txec s’hi superposa una trama actual que es planteja interrogants molt vius encara, especialment sobre l’època dels nazis. El simbolisme d’Expedient K és més que evident, i en el fons representa la recerca d’alguna cosa perduda que volem trobar desesperadament. La cap del tècnic de so, que es diu Ariadna, pretén que l’esperit que viu al castell és el fill jueu de Hitler. Ariadna estira el fil dins el laberint del castell prop de Creta, però en realitat, l’esperit del castell pertany a algú molt allunyat dels nazis.

Els canvis de personatge que fa Dafnis Balduz, cada vegada més ràpids, menen al desenllaç final, en què es descobreix la identitat de l’esperit i es clouen les dues històries. Expedient K és una obra senzilla i sense pretensions, però preciosa i molt reflexiva perquè ens endinsa a les entranyes de la humanitat i les seves pors.

Títol: Expedient K (a partir de Carta al pare, de Franz Kafka)
Dramatúrgia: Susanna Garcia-Prieto
Director: Alex D. Capo
Intèrpret: Dafnis Balduz
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 24 de gener al 15 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Norma

Els amants del belcanto aquesta temporada estem d’enhorabona al Liceu. Norma és el segon títol programat d’aquest repertori, després de Maria Stuarda i abans de Don Pasquale. Personalment, Bellini és el meu compositor preferit de l’òpera italiana i feia gairebé vint anys que no havia vist Norma. En aquesta ocasió se n’ha fet una representació molt digna, amb dues solistes excepcionals com són Tamara Wilson i Annalisa Stroppa.

Vaig optar per veure el segon repartiment per dos motius: perquè els cantants del primer repartiment ja els havia vist tots tres abans i del segon repartiment no n’havia vist cap, i en segon lloc, perquè els preus de les entrades s’han disparat inexplicablement. L’experiència no va ser gens decebedora, ans al contrari. Tamara Wilson, una jove soprano que ja ha fet carrera als millors teatres d’òpera del món, va fer una Norma imponent i impactant. Va començar un pèl freda i en la «Casta diva» va fer la impressió que era una soprano lírica i que li faltaven greus. Però ja la cabaletta, «Fine al rito», la va cantar amb molta autoritat i un gran control de la veu, malgrat que les agilitats li costaven. Ara bé, al llarg de l’òpera va semblar que la veu se li desenvolupava i, malgrat que no té un registre greu esplendorós, va fer el paper amb molta contundència. Van ser especialment antològics els dos duos amb Adalgisa i en el trio final del primer acte va clavar perfectament els dos aguts endimoniats col·locats en una seqüència difícil. Per reblar el clau, l’escena final de l’òpera va ser memorable, Wilson va desplegar-hi el seu talent musical i una veu preciosa, ampla i cristal·lina que la fa molt apta per al belcanto.

Annalisa Stroppa va ser una Adalgisa de somni. És una mezzosoprano lírica, amb un color de veu avellutat i càlid i un registre del tot homogeni. La seva puresa estilística em va recordar Teresa Berganza. Stroppa va cantar amb delicadesa i elegància, en un estil belcantista magnífic i amb una emissió perfecta de greus i d’aguts. No es tracta d’una mezzo profunda, però tampoc no cal per a aquest paper. Va estar especialment brillant en els dos duos amb Tamara Wilson, les dues veus es van amalgamar perfectament i l’afinació de totes dues va ser del tot precisa, fins al punt que al final de cada duo, quan canten a cappella, en el moment que l’orquestra es reincorpora, no havien abaixat ni una croma de l’afinació corresponent.

No es poden dir tantes meravelles del Pollione d’Andrea Carè. Des que va començar a cantar vaig pensar que tenia bona tècnica i bon frasseig, però de seguida em vaig adonar que quan s’enfilava al registre agut feia coses estranyes, portaments de mal gust, i en general li costava abordar les notes més agudes. Va ser una llàstima i em va doldre, perquè no és un mal cantant, però un tenor que té problemes amb els aguts no va enlloc. Simón Orfila va fer un Oroveso justet, amb les mancances d’una veu engolada i poc clara.

El cor i l’orquestra van complir amb prou correcció, sense emocionar però sense fer la sensació que no hi havia hagut assajos. Renato Palumbo en alguns passatges va voler fer marcar massa l’orquestra, com ara en el duo de Pollione i Adalgisa, on va marcar uns accents estranys, potser per fer ressaltar la violència de l’oposició entre els dos personatges. Però en conjunt, van anar raonablement bé.

La producció escènica va ser clàssica i preciosa. Un vestuari sobri i una escenografia austera van donar vida a la història del món dels druides de la Gàl·lia amb molta veracitat i convenciment. Sempre és d’agrair que el llibret de l’òpera vagi d’acord amb el que veiem a l’escenari. No fer coses estranyes és avui una raresa, quan hauria de ser la tònica habitual. En definitiva, una bona Norma. Aquest dia vaig sortir contenta del Liceu.

Títol: Norma
Autor: música de Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Tamara Wilson (Norma), Annalisa Stroppa (Adalgisa), Andrea Carè (Pollione), Simón Orfila (Oroveso), Ana Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Kevin Newbury
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 9 de febrer

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Maria Joao Pires i Julien Libeer interpreten Schubert

Aquesta setmana, en el marc de la temporada d’Ibercàmera, ens ha visitat l’aclamada pianista portuguesa Maria Joao Pires, acompanyada d’un jove deixeble, Julien Libeer. En aquest concert vam poder gaudir d’una mostra de la literatura pianística a quatre mans, cosa poc habitual, d’una peça bellíssima de Ravel, Le tombeau de Couperin, i finalment, Pires ens va delectar amb la gran sonata op. pòstum de Schubert, la D. 960. Un concert amb un programa colpidor i bellíssim.

Ara bé, he de ser honesta i dir d’entrada que Maria Joao Pires és una pianista que no m’arriba. L’he sentit quatre vegades en directe, i malgrat que té una tècnica perfecta i toca amb una correcció absoluta, a mi no em produeix emoció, no em fa vibrar. No la trobo freda, però li manca aquella espurna de genialitat que ho omple tot i que converteix un bon intèrpret en un artista tocat pels déus.

La primera peça que van tocar, també de Schubert, l’Allegro per a piano a quatre mans D. 947, «Lebensstürme», va ser senzillament deliciós i impressionant. Pires es va posar a la part esquerra del piano per tocar el registre greu de la peça, mentre que Libeer en va interpretar el registre agut. Van tocar molt ben compenetrats i això va fer guanyar riquesa i expressió a la peça. Quan van acabar ja tenia ganes de sentir Julien Libeer en solitari.

Al llarg dels sis moviments de Le tombeau de Couperin, Libeer va fer gala d’una tècnica molt sòlida i d’un gust musical exquisit. Va saber transmetre tots els matisos i tots els melismes de l’impressionisme francès, un estil molt visual i corpori que Libeer va tocar de manera molt convincent i expressiva.

A la segona part va venir el plat fort del concert, la sonata D. 960 de Schubert, l’última, que Pires va tocar amb molta correcció, però sense arribar a emocionar. Objectivament, s’ha de dir que es va equivocar unes quantes vegades. A més a més, en els passatges en fortissimo se sentien uns sorolls estranys i aliens a la música, com si amb el peu esquerre la pianista piqués a terra. Tot això va enterbolir l’execució de la sonata, però es podria passar per alt si no fos perquè a la interpretació de Pires hi va faltar solemnitat i carnositat. Tocava la partitura fent totes les dinàmiques de so, sí, però més enllà de l’execució estricta no hi havia sentit de transcendència. Va brillar el segon moviment, el magnífic Andante sostenuto, al qual va saber donar i transmetre la grandiositat que té. De la resta de la sonata va fer-ne una interpretació correcta, però ni tan sols en els passatges de més intensitat expressiva no em va convèncer.

Pires és una bona pianista, molt esforçada i correcta, però a la seva manera de tocar el piano hi falta alguna cosa. Schubert és un compositor molt intens, és emoció a flor de pell i angoixa, i Pires va fer un Schubert sense volada, com si s’hagués quedat a les portes d’aquesta intensitat tan colpidora.

Programa del concert: Schubert, Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947 op. 144, “Lebensstürme”; Ravel, Suite per a piano, M. 68, “Le Tombeau de Couperin”; Schubert, Sonata núm. 21, D. 960, op. pòstum
Intèrprets: Maria Joao PiresJulien Libeer, pianos
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Andreas Scholl interpreta Lied

Andreas Scholl ha visitat el Liceu per segon cop i en aquesta ocasió ha deixat a banda el repertori típic i tòpic d’un contratenor per endinsar-se en el terreny del Lied alemany. Personalment, Scholl és un cantant que m’apassiona per la seva manera de cantar tan pura i tan estilista, però confesso que el programa se’m feia estrany —per a un contratenor— i no gens atractiu. Ara bé, em vaig haver d’empassar tots els prejudicis, ja que va ser un recital poètic i deliciós en què va estar magníficament acompanyat per la seva dona, la pianista israeliana Tamar Halperin.

El programa estava integrat per Lieder de Mozart, Haydn, Brahms i Schubert. És repertori de contratenor? No goso donar cap resposta taxativa. La veritat és que Andreas Scholl i Tamar Halperin van impartir una lliçó magistral de bon estil, de gust musical i de compenetració absoluta en la interpretació liederística. Si bé Scholl va començar una mica fred el primer Haydn, de seguida es va posar a to, especialment a partir de la primera sèrie schubertiana, on va fer gala d’un frasseig elegantíssim, una expressió poètica sublim i una línia de cant molt depurada. El piano de Tamar Halperin va ser l’altra meitat d’una interpretació fabulosa. En tot moment va saber acompanyar i adaptar-se com un guant de seda a la veu i a l’estil de Scholl. La compenetració entre tots dos va ser gairebé còsmica i va fer que tots els Lieder sonessin com seda de la més fina.

Cap al final de la primera part del recital Tamar Halperin va tocar un Intermezzo de Brahms i aquí és on va demostrar que més enllà d’una gran acompanyant, és també una gran pianista, ja que va tocar amb molt de talent i sensibilitat i Brahms va sonar amb plenitud. Val a dir que Halperin, quan acompanya Scholl, té un estil tan delicat i suau que recorda bastant els pianistes d’estil new age, cosa que vaig trobar un punt divertida.

La segona part va començar amb un Ave Maria de somni que Scholl va cantar amarat d’espiritualitat i de sensualitat alhora. Després van venir, de manera alternada, Lieder de Brahms i Schubert, concretament d’aquest darrer, l’hiperfamós «La mort i la donzella», que va cantar, molt encertadament, amb dues veus diferents: la de falset pròpia de contratenor per fer la part de la donzella, i una veu natural masculina per fer la part de la mort. Va ser un contrast trencador i molt expressiu. Tamar Halperin va tocar un Rondó de Mozart que no li va quedar tan rodó com l’Intermezzo de Brahms de la primera part. Em penso que fa més per ella el romanticisme que no el classicisme, ja que li va mancar precisió i una millor articulació de les notes.

Així doncs, em trec el barret davant del que no em creia que pogués emocionar-me: la interpretació de Lied per veu de contratenor. Al capdavall, Scholl és un cantant excepcional en l’oratori de Bach, i això li facilita el camí per al Lied, que també requereix un estil depurat i un frasseig perfecte. El Lied no hi entén de tessitures, sinó de maneres d’interpretar. No tothom en sap, però Scholl sí, i al costat de la seva esposa, ho fa de meravella. Un recital de luxe.

Programa del concert: Lieder de Haydn, Mozart, Schubert, Brahms
Intèprets: Andreas Scholl, contratenor; Tamar Halperin, piano
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 10 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un rei Lear superespectacular

El rei Lear és una obra espectacular en tots els sentits: es tracta d’una història èpica que retrata totes les passions humanes, a banda de ser una obra d’interpretació coral, atès que no hi ha cap protagonista que destaqui per damunt dels altres, ni tan sols Lear, a parer meu. Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc.

Personalment, estic molt cansada de veure shakespeares actualitzats perquè no aporten res i desvirtuen el text original. En aquest cas, Pasqual ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre.

La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta producció d’El rei Lear, i si hi sumem les torxes de foc que apareixen a la primera escena —foc real, es notava l’escalfor des de la grada—, la cosa esdevé gairebé mística. Jo em vaig sentir com si m’haguessin transportat a un teatre medieval i la sensació va ser absolutament màgica.

En segon lloc cal destacar l’elenc actoral, integrat per 25 intèrprets meravellosos dels quals no en destacaria cap perquè tots ho van fer extraordinàriament bé. És cert que el gran atractiu d’aquest muntatge era veure Núria Espert fent un paper masculí, però no em va semblar que fos millor que Jordi Bosch o Ramon Madaula, per exemple. Novament cal lloar la direcció de Lluís Pasqual, sap treure el millor de cadascun dels actors. Per això em va sobtar gratament l’Edmund de David Selvas, un actor que no m’ha acabat mai de fer el pes i que en aquest Lear fa un malvat esplèndid, corsecat per l’ànsia de venjança. El seu contrapunt és l’Edgar de Julio Manrique, que novament fa un paperàs, com ja ens té acostumats.

Potser la intèrpret menys reeixida en el paper és Laura Conejero com a Regan. Em penso que Conejero, una gran actriu que fa molts anys que admiro, no té prou força per encarnar una malvada, a diferència de Míriam Iscla, que fa la seva germana, Goneril. En canvi, hi ha moments molt impactants, com ara el de Gloster quan li buiden els ulls, interpretat per un Jordi Bosch pletòric. La interpretació que també és remarcabilíssima és la de Teresa Lozano com a bufó, contrapunt perfecte del Lear d’Espert. Totes dues imparteixen sengles lliçons d’art dramàtic en el marc d’una producció superespectacular que està en condicions de pujar dalt de qualsevol escenari del món. Cal felicitar entusiàsticament Lluís Pasqual per aquest Lear colossal que ens va deixar clavats a la cadira i ens va transportar literalment a l’època de Shakespeare.

Títol: El rei Lear
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Versió i direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 15 de gener al 22 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

András Schiff: els adéus a la sonata

Sir András Schiff ha tornat al Palau de la Música a presentar-nos un viatge molt interessant i estimulant per les últimes sonates dels quatre grans compositors vienesos: Mozart, Beethoven, Haydn i Schubert. Schiff, un pianista clàssic en tots els sentits, va oferir un recital ple de sensibilitat i de detallisme, tothora amb l’elegància com a segell distintiu.

D’entrada, cal dir que el piano que va tocar Schiff no va ser l’Steinway que estem acostumats a sentir al Palau, sinó un gran piano C. Bechstein fabricat el 1921, amb un so més auster. El concert va començar amb la sonata núm. 17 de Mozart, que Schiff va tocar amb un estil més legato que aquell al qual ens té acostumats. També va fer moltíssims ornaments, però sempre amb criteri i rigor, i sense desvirtuar mai la peça. Va ser una execució brillant i mesurada d’una sonata amb un tercer moviment originalíssim.

Després de Mozart va venir Beethoven amb la sonata núm. 31, i aquí cal dir que Schiff va punxar una mica. A diferència de Mozart, va haver-hi una manca flagrant de legato, a causa d’un ús gairebé inexistent del pedal. Les frases massa vegades van quedar inconnexes i no es percebia sentit d’unitat. Em va sobtar molt sentir Schiff tocant d’aquella manera tan seca i sòbria. Els dos primers moviments van ser decebedors, però a la Fuga tot va canviar, va fer anar el pedal i les entrades de les veus van quedar molt ben enllaçades.

La segona part del concert va començar amb Haydn, el clàssic més ortodox dels quatre, que Schiff va interpretar a la perfecció, amb una gran pulcritud. Però el plat fort de la vetllada va ser la sonata D. 959 de Schubert, la segona de les tres últimes. Afortunadament, va ser una execució que no va tenir res a veure amb el Beethoven que havia tocat abans. Aquí Schiff es va deixar anar, va tocar amb un so expansiu quan calia i amb un so més recollit quan la partitura ho demanava. Va fer gala d’un ventall tímbric amplíssim amb el qual va explorar tots els racons de l’ànima angoixada de Schubert. Amb aquesta interpretació magistral i pletòrica va demostrar que malgrat el seu classicisme estilístic, és capaç d’abordar el primer romanticisme amb resultats meravellosos i un grau superlatiu d’emoció.

Acabat el programa del concert d’aquesta manera tan superba, va seguir amb alguns bisos. També de Schubert, va tocar un dels impromptus D. 899 amb una delicadesa gairebé etèria, i va acabar l’actuació amb una peça del seu país natal, el Somni d’amor núm. 3 de Liszt. Però ai las, Schiff és massa clàssic per a un romanticisme més desenvolupat, i malgrat que ho va tocar amb molta elegància i refinament, no va acabar d’emocionar.

Programa del concert: Mozart, Sonata núm. 17 en si bemoll major, KV 570; Beethoven, Sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110; Haydn, Sonata núm. 61 en re major, Hob. XVI:51; Schubert, Sonata en la major, D. 959
Intèrpret: Sir András Schiff, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 5 de febrer

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El violí captivador de Hilary Hahn

El cap de setmana proppassat ens ha visitat una violinista d’excepció: l’americana Hilary Hahn, que malgrat la seva joventut, ja té una carrera consolidada molt brillant. Acompanyada per l’OBC dirigida per Kazushi Ono, qui en serà el titular a partir de la temporada vinent, Hahn va oferir un recital de sensibilitat, delicadesa, elegància i emoció a flor de pell.

El concert va començar amb Sogni ed epifanie, una peça d’estrena de Benet Casablancas, encàrrec exprés del compositor resident a l’Auditori. No sóc gaire entusiasta de la música rabiosament actual, però he de reconèixer que la peça de Casablancas va tenir força moments interessants. El que passa tot sovint amb la música que es compon als nostres dies és que ens la imaginem posada com a banda sonora d’una pel·lícula —si més no això és el que em passa a mi, personalment—, i quan la música s’interpreta inclosa en un concert en un auditori, queda un pèl estranya, com fora del seu lloc natural.

El plat fort de la vetllada va venir a continuació. Hilary Hahn va interpretar el concert per a violí de Brahms amb una elegància i una delicadesa extraordinàries. És un concert molt arravatat que es pot tocar de manera més o menys estripada, i Hahn en va fer una interpretació absolutament delicada i apol·línia, sense rascar les cordes en cap moment, amb un so clar i diàfan i unes dobles cordes executades amb una netedat immaculada. El so que Hahn treu del violí és intens i incisiu, a la corda, i l’orquestra en cap moment no la va eclipsar. A més a més, posseeix una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol mostra de virtuosisme sense que ho sembli.

A la segona part del concert és on l’orquestra es va lluir més. Kazushi Ono va dirigir la segona simfonia de Rakhmàninov amb precisió i va saber treure el millor de l’orquestra. La corda va brillar i el vent, tot i no ser perfecte, no va fer cap errada grossa. Es tracta d’una simfonia amb un aire fred i desangelat que Ono va saber transmetre molt bé. Va ser una interpretació molt reeixida d’una obra preciosa que jo desconeixia. Confio que Kazushi Ono porti l’OBC a un nivell d’excel·lència raonable després d’uns anys de navegar a la deriva.

Programa del concert: CasablancasSogni et epifanie. Un bagliore tra notti (Rafael Argullol); Brahms, Concert per a violí i orquestra en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Hilary Hahn, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Kazushi Ono
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 30 i 31 de gener, 1 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Daniil Trifonov enlluerna l’Auditori

En el marc de la temporada d’Ibercàmera ens han visitat uns intèrprets d’excepció: la Philharmonia Orchestra, dirigida per Clemens Schuldt, i el joveníssim pianista rus Daniil Trifonov, que amb només vint-i-tres anys, va fer una interpretació absolutament impactant i aclaparadora del segon concert de Chopin. El programa, deliciós, es va completar amb l’obertura Coriolà i la simfonia Heroica de Beethoven. Un concert inoblidable.

Quan vam veure sortir el director, Clemens Schuldt, ens vam adonar que també era molt jove. El concert va començar amb l’obertura Coriolà, que l’orquestra va tocar amb un so brillant, però amb alguns desajustos de tempo. Schuldt volia córrer massa i això va provocar que en alguns passatges les seccions de l’orquestra sonessin descompassades i que les pauses no quedessin marcades amb nitidesa. El més decebedor, però, fou que l’angoixa intrínseca que conté l’obertura Coriolà no es va fer sentir perquè en aquesta interpretació hi va faltar nervi.

En el concert de Chopin qui ho va eclipsar tot va ser Daniil Trifonov, un jove esprimatxat amb dits llarguíssims. Va tocar amb una elegància i una sensibilitat descomunals sota les quals hi havia una tècnica sòlida i perfecta. El so del piano va ser intens i majestuós, com una carícia de la seda més fina damunt la pell, especialment en les escales de pujada i de baixada. L’articulació de les notes va ser del tot nítida i alhora amb un legato elegantíssim que imprimia a l’execució del concert el caràcter intensament romàntic però gens estripat de Chopin. Trifonov va fer gala d’una sensibilitat que ens va deixar sense alè i amb la qual va realçar encara més la bellesa inherent a un dels concerts per a piano més reeixits de tots els temps. Bellesa, sensibilitat i elegància són el segell distintiu de Trifonov, i poques paraules es poden afegir a una interpretació immensa com la que vam sentir a l’Auditori.

L’orquestra que va acompanyar Trifonov va sonar un pèl absent i amb manca de compenetració amb el solista, però això no va obstar gens per gaudir de l’obra. A la segona part, en canvi, la Philharmonia i Clemens Schuldt van fer un tomb i van tocar una simfonia Heroica sensacional. El so de la corda va ser brillantíssim i va anar perfectament amalgamada amb la secció de vent. Cal fer notar que el metall no va fer ni una sola errada i va sonar de manera molt segura. Schuldt va dirigir amb molta energia i vigor tota la simfonia, però va punxar una mica en la marxa fúnebre, que va dur massa ràpid i a la qual va faltar la solemnitat que requereix. Aquest segon moviment va quedar, doncs, poc diferenciat dels altres i va sonar de manera massa lleugera i poc greu. En definitiva, no semblava una marxa fúnebre. Ara bé, la resta de moviments van brillar amb llum pròpia i Schuldt va demostrar que coneixia bé la partitura —va dirigir sense, igualment com l’obertura Coriolà.

Com a bis, la Philarmonia Orchestra va oferir el Vals Trist de Sibelius, una peça freda i delicada que Schuldt va dirigir magistralment i que van tocar amb un so intens i llunyà alhora, amarat d’una nostàlgia que ens va transportar a les latituds escandinaves. Un concert que deixarà un record inesborrable.

Programa del concert: Beethoven, obertura Coriolà en do menor, op. 62; Chopin, concert per a piano núm. 2 en fa menor, op. 21; Beethoven, simfonia núm. 3 en mi bemoll major, op. 55, “Heroica”
Intèrprets: Daniil Trifonov, piano; Philharmonia Orchestra
Director: Clemens Schuldt
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 29 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Hélène Grimaud i l’Orquestra Nacional de Lió

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC ha tingut l’Orquestra Nacional de Lió com a formació convidada, dirigida per Leonard Slatkin, i amb una solista reconeguda com la pianista francesa Hélène Grimaud. El programa, a més, era d’allò més llaminer: el concert per a piano núm. 1 de Brahms i la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns. El resultat, però, no va ser totalment satisfactori.

D’antuvi, es va canviar l’ordre de les peces del programa i el concert va començar amb Brahms. L’orquestra va sonar prou bé, però amb alguns desajustos entre seccions, especialment entre vent i corda. No acabaven de sonar ben acompassades, i el vent va fer unes entrades poc clares i a destemps. A més a més, els volums de l’orquestra i del piano van quedar molt desajustats, ja que en tot moment el piano va tenir feina no només per destacar, sinó simplement per fer-se sentir. Sé que Hélène  Grimaud és una gran pianista, la vaig veure en un recital al Palau de la Música fa pocs anys, però en el concert de Brahms va quedar grisa. No podia tocar amb comoditat perquè tenia feina per imposar-se a l’orquestra, i l’articulació de les notes era borrosa. En resum, la força immensa d’aquest concert de Brahms va quedar difuminada en un aiguabarreig de sons.

A la segona part, però, tot va canviar. Va començar amb Postludium, una obra de Bruno Mantovani, un compositor de quaranta anys, que semblava força la banda sonora d’alguna pel·lícula, però que sentida en concert, va quedar bastant estrambòtica. L’apoteosi del concert va venir amb la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns, on l’orquestra de Lió va fer gala d’una corda de vellut i un vent que s’hi acoblava a la perfecció. El so semblava de seda, en línia perfecta amb aquesta peça delicada i sofisticada. Leonard Slatkin va donar tots els matisos d’intensitat necessaris per fer brillar amb llum pròpia la simfonia, que a la segona part té l’aparició estel·lar de l’orgue, a banda del piano a quatre mans. Per a mi va ser un descobriment sensacional, ja que em va semblar una obra meravellosa en una interpretació colossal.

Acabat el concert, Slatkin es va girar cap al públic, va dir moltes gràcies i va anunciar que com a bis interpretarien La mer, de Ravel. Va ser novament una interpretació excel·lent. Es va notar un domini evident del repertori francès.

Programa del concert: Brahms, concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15; Mantovani, PostludiumSaint-Saëns, simfonia núm. 3 en do menor, op. 78 “simfonia orgue”
Intèrprets: Hélène Grimaud, piano; Vincent Warnier, orgue; Orchestre National de Lyon
Director: Leonard Slatkin
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 24 i 25 de gener

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | 1 comentari

Dudamel i l’Orquestra Simón Bolívar al Palau

Gustavo Dudamel és un director que aixeca passions. Si bé és cert que pertany a aquella categoria d’artistes que tenen una gran campanya de màrqueting al darrere, s’ha de dir que és un gran director d’orquestra, cosa que vam poder comprovar la temporada passada en el meravellós concert que va oferir al Palau al capdavant de l’Orquestra de la Ràdio de Baviera.

Enguany ha tornat amb l’Orquesta Sinfónica «Simón Bolívar» de Venezuela, un conjunt format per músics joves que Dudamel dirigeix regularment. Van interpretar obres de compositors prou diferents com Beethoven i Wagner. A la primera part van tocar la cèlebre i arxifamosa cinquena simfonia, que Dudamel va dirigir amb un ritme i un estil perfectes i en què va fer gala de la seva virtut més preuada: la precisió. Malgrat que l’orquestra estava sobredimensionada, en cap moment les seccions no van anar descompassades, sinó que van tocar exactament al ritme que els marcava la batuta de Dudamel. Ara bé, a banda d’un excés tímbric, el so que va produir l’orquestra en Beethoven va ser aspre, adust, mat. És una orquestra de molta qualitat, però a la primera part del concert no va fer gala de totes les seves possibilitats sonores.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar i va assolir la perfecció. L’orquestra es va ampliar visiblement i el so va ser absolutament brillant i expandit. El programa Wagner va començar amb dos fragments d’El capvespre dels déus. Va ser especialment emotiva la marxa fúnebre de Siegfried, tot i que pel meu gust, va faltar-hi un puntet de solemnitat per transportar-nos completament al cel místic wagnerià. Amb la marxa nupcial de Lohengrin sí que Dudamel, l’orquestra Simón Bolívar i els dos cors (l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música) van assolir la perfecció absoluta. Es van compenetrar totalment i el resultat va ser d’un lirisme evocador. L’idil·li amb Wagner va continuar amb els murmuris del bosc de Siegfried i l’entrada dels convidats al Palau de Tannhäuser. Dudamel va interpretar Wagner amb grandiositat, però amb molt de lirisme, sense pesantor i amb molta elegància. La secció de corda en cap moment no va quedar eclipsada per la de vent. Cal fer notar que la secció de vent metall no va fer ni una errada en tot el concert i en general, tot el vent va sonar de manera compacta, però perfectament integrada amb la corda.

Acabat el concert, Dudamel va oferir dos bisos wagnerians: la cavalcada de les valquíries, on va fer sortir l’èpica i la força, i la mort d’Isolda, que no va ser tan reeixida com els Wagners anteriors. Especialment al principi de la peça, on hi ha els trèmolos de la corda, van quedar massa deslligats i no arribaven a enllaçar ben bé la melodia de manera concatenada, però la corda va ser especialment brillant i malgrat tot, va aconseguir fer-nos sentir la màgia de l’òpera més transgressora de Wagner.

Penso que la música de Wagner està amarada d’una aura profunda de misticisme que només són capaços de transmetre intèrprets excelsos. Aquest és el cas de colossos com Christian Thielemann o Daniel Barenboim, que vaig tenir la sort de veure fa dos anys a Londres dirigint les quatre òperes de L’anell del Nibelung. Sentint Dudamel, em vaig notar transportada a Londres novament.

Programa del concert: Beethoven, simfonia núm. 5 en do menor, op. 57; WagnerEl capvespre dels déus (Viatge de Siegfried pel Rin, acte I; Mort de Siegfried i Seguici fúnebre, acte III); Lohengrin (Marxa nupcial, acte III); Siegfried (Murmuris del bosc, acte II); Tannhäuser (Entrada dels convidats al Palau, acte II)
Intèrprets: Orquesta Sinfónica “Simón Bolívar” de VenezuelaOrfeó CatalàCor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Director: Gustavo Dudamel
Espai: Palau de la Música
Data: 16 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El clavecí ben temperat de Pierre-Laurent Aimard

Deu anys després de la fastuosa interpretació d’El clavecí ben temperat per Daniel Barenboim, el Palau de la Música ha tornat a programar el primer llibre de l’obra de Bach, en aquest cas a càrrec del pianista francès Pierre-Laurent Aimard. Va ser una interpretació solvent però irregular d’un dels cims de la música de tots els temps.

La interpretació de les obres de Bach per a teclat planteja uns quants dilemes. S’han d’executar amb clavecí o amb piano? Si es fa amb piano, l’instrument s’ha de fer sonar com si fos un clavecí o bé cal tocar-lo tenint present totes les possibilitats tímbriques que ofereix el piano? Si es fa així, és fàcil fer una interpretació gairebé romàntica de Bach. A parer meu, totes les versions són vàlides, però en qualsevol cas, s’ha de tenir clar quina mena d’interpretació es vol fer de l’obra de Bach en qüestió.

Sentint Pierre-Laurent Aimard tocant el primer llibre d’El clavecí ben temperat, no vaig tenir clar quina era la seva opció. Els preludis i fugues de ritme més ràpid els va tocar en estil gairebé staccato i a una velocitat a vegades tan exagerada —especialment el preludi i fuga en sol major— que les notes no s’entenien. Aquesta va ser una de les mancances constants d’Aimard: una articulació poc clara de les tecles que es feia palesa en els passatges ràpids, en què es produïa una certa confusió tímbrica. Si tenim en compte que aquesta obra es va escriure originalment per a clavecí, és imperdonable que l’articulació de les notes no sigui absolutament diàfana, encara que es toqui amb piano.

En els preludis i fugues de ritme lent, en canvi, s’hi va recrear allargant les notes —amb un ús molt moderat del pedal en tot moment, s’ha de dir—, de manera que s’insinuava tímidament una interpretació romàntica de les peces. Va fer massa ritardandos —tot i que sense arribar a rubato— que enterbolien l’audició de l’obra i en trencaven una mica el sentit de conjunt unitari.

Pierre-Laurent Aimard és un gran pianista amb una tècnica sòlida, però no ha acabat de trobar l’estil que vol per a El clavecí ben temperat. Sembla que vol fer sonar el piano com un piano, però en els preludis i fugues ràpids és com si volgués emular el clavecí, mentre que en els lents toca amb un so expandit explorant les possibilitats tímbriques del piano. Ara bé, més enllà del so, pel que fa a la lectura de l’obra, va ser exquisida i molt ajustada a la forma que té. Va tocar els preludis amb delicadesa i les fugues marcant clarament cada entrada del subjecte, de manera que es feia notar que era una fuga.

Tots tenim al cap grans interpretacions d’aquesta obra canònica de la literatura per a teclat, des de Gustav Leonhardt fins a András Schiff. A mi m’agraden tant les versions amb piano com les de clavecí, però hi ha d’haver una unitat interpretativa que Aimard no va saber trobar. Els 24 preludis i fugues del primer llibre d’El clavecí ben temperat no es poden concebre individualment, sinó que formen una unitat estilística que s’ha de reflectir en el so de cadascun. Aquesta unitat, més difícil de trobar en el piano, precisament per la seva complexitat tècnica, és el que defineix i dóna forma a una obra immensa.

Programa del concert: Bach, El clavecí ben temperat, llibre I
Intèrpret: Pierre-Laurent Aimard, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de gener

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Eduard II de Christopher Marlowe

No és habitual veure obres d’autors contemporanis de Shakespeare, ja que l’autor anglès té una ombra molt allargada que eclipsa tots els de la seva mateixa generació, i més i tot. Per això és un gran encert que en el marc del 450è aniversari del naixement del dramaturg anglès s’hagi programat també una obra de Christopher Marlowe, Eduard II, la més famosa d’aquest autor. Els encarregats de dur-lo dalt de l’escenari han estat els membres de la companyia Parking Shakespeare al Teatre Tantarantana. El resultat va ser desigual.

Eduard II va ser un rei que va governar Anglaterra durant el segle XIV. El tret característic que fa que Marlowe en faci una obra de teatre és que era homosexual. Eduard II és la història d’un rei, una reina rebutjada i un favorit d’extracció plebea, i per aquest motiu odiat per tots els cortesans.

La versió que Marc Rosich ha fet d’aquesta obra no m’ha acabat de fer el pes per diversos motius. Primer, perquè ha retocat el text original per introduir-hi elements de la política actual, frases com ara tot és mentida llevat d’alguna cosa, dita en el context d’una suposada roda de premsa. Estic bastant tipa que a les obres clàssiques s’hi hagin d’introduir falques d’aquesta mena amb l’absurd argument que es fa per acostar l’obra original als nostres dies. No m’agrada que em prenguin per estúpida. Si un clàssic és bo, l’espectador ja s’encarrega de fer els paral·lelismes que calguin sense que els hi hagin d’explicitar. La gràcia d’un bon text és que faci rumiar, i no pas que s’hagi de donar mastegat.

L’altre element que no em va agradar va ser l’escenografia, focalitzada exclusivament en un gronxador que representa el tron i el poder. Tots els actors van vestits amb calça curta i camisa i es mouen en un escenari completament despullat. Em penso que no cal arribar a aquest extrem de minimalisme, que s’acosta força al del Coriolà de Rigola que vam veure fa uns anys al Lliure. Entenc que és una obra complicada de representar per la seva complexitat argumental, però estic segura que s’hauria pogut trobar una solució imaginativa i a la mida del teatre que donés a l’obra tota la força que té. Amb aquest muntatge, més enllà de la paraula no hi havia pràcticament res, i així la representació queda incompleta.

Els actors, de la companyia Parking Shakespeare, que havíem pogut veure a Woyzeck a la Sala Beckett, són excel·lents i van saber donar a l’obra tota la força despietada que té. Eduard II és una obra sobre l’ànsia de poder i les intrigues palatines per aconseguir-lo. El tema no és que sigui actual, sinó que simplement és intemporal perquè és d’allò més humà. Em sap greu que haver descobert un text fantàstic de Marlowe en un muntatge deficitari i molt millorable.

Títol: Eduard II
Autor: Christopher Marlowe
Traductor: Marc Rosich
Dramatúrgia: Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Director: Roberto Romei
Intèrprets: Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Roc Piró, Ricard Sadurní
Espai: Teatre Tantarantana
Dates: del 17 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 2.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La butaca

La butaca és un vodevil divertidíssim sobre la història de Catalunya. El president està a punt de fer la famosa declaració unilateral d’independència (DUI), quan un mosso d’esquadra que vigila el Palau de la Generalitat fa un viatge en el temps fins a la guerra de successió a través d’una butaca amb poders màgics.

Els dos integrants de la companyia T-Atraco Teatre, Robert Gobern i Joan Valentí, fan tots els papers de l’auca, que no són pocs. Ells mateixos són els autors d’una peça original i molt hilarant que planteja dos viatges en el temps: un al passat, a principis del XVIII durant la guerra de successió, i un altre al futur, a la república catalana independent. Entremig veiem desfilar un mosso d’esquadra, un conservador de museu, Rafael Casanova, Antonio de Villarroel, un adroguer del XVIII, el rei Carles II, etc. El resultat és una comèdia lleugera però gens tòpica sobre el tema de moda: el procés sobiranista.

L’escenografia del Versus en aquest cas només consta d’un teló i una butaca, que dóna nom a l’obra. Amb canvis de vestuari ràpids i constants, els dos actors es van transmutant de personatges i d’època. És, doncs, un muntatge minimalista, però molt efectiu. Robert Gobern i Joan Valentí caricaturitzen molt bé cadascun dels personatges que interpreten i això fa que els riures entre el públic siguin constants. Parlant en termes històrics, diríem que La butaca coqueteja amb un contrafactual: què hauria passat si la guerra de successió l’hagués guanyat l’arxiduc Carles?

Títol: La butaca
Autoria i interpretació: Robert Gobern i Joan Valentí “Nan”
Direcció: T-Atraco Teatre
Espai: Versus Teatre
Dates: del 18 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Maria Stuarda

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Més enllà que canti les àries mig to més baixes de la partitura original —DiDonato segueix la versió que Charles Mackerras va fer per a Janet Baker—, quan s’enfila al registre més agut la veu se li fa estreta, com passa a les mezzosopranos. Ara bé, fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits, com ja havíem pogut veure quan es va fer la transmissió d’aquesta òpera en cinema des del Metropolitan.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta. Però va demostrar que s’havia estudiat el paper al detall perquè anava molt segura.

Qui va fer la impressió que no se sabia gaire el paper va ser Javier Camarena, un tenor líric fabulós que en aquesta ocasió no va estar a l’altura de les altres vegades que l’he vist. Al primer acte, on té l’ària, a les frases més llargues es va notar que se li acabava l’aire massa aviat i al final l’agut li va sortir desafinat, però no cap a baix, sinó cap a dalt. Després, en el duo amb Elisabetta, va fer algunes desafinades més, tot i que poc remarcables. Primer vaig pensar que potser tenia alguna afecció a les cordes vocals, però em penso que el que li passa és que no té el paper de Leicester prou ben interioritzat. Ara bé, Camarena és un tenor amb una veu preciosa, un frasseig immaculat i un legato deliciós, dels quals va fer gala en aquesta Maria Stuarda.

Una de les grans sorpreses de la vetllada va ser l’orquestra, que va sonar sorprenentment bé, dirigida per Maurizio Benini. Totes les seccions van anar ben acompassades i la corda va sonar plena i amb dignitat. És a dir, que va acompanyar els cantants en perfecta sintonia i amb l’esperit belcantista ben impregnat. El cor va ser correcte però va passar més discret.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Títol: Maria Stuarda
Autor: llibret de Giuseppe Bardari; música de Gaetano Donizetti
Intèrprets: Joyce DiDonato (Maria Stuarda); Silvia Tro Santafé (Elisabetta); Javier Camarena (Roberto Leicester); Michele Pertusi (Giorgio Talbot); Vito Priante (Guglielmo Cecil); Anna Tobella (Anna Kennedy)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Maurizio Benini
Directors d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les relacions perilloses entre l’art i la política

Mai no he sortit decebuda del teatre en veure una obra dirigida i/o interpretada per Josep Maria Pou. Aquest cop tampoc, malgrat algunes crítiques negatives que he llegit sobre Prendre partit. Tracta un tema que em fascina com és la relació entre l’art i la política, i a més, és una obra amb dos personatges molt potents que obre una colla d’interrogants i no en tanca cap, sinó que trasllada el dubte a l’espectador perquè aquest prengui partit, tal com diu el títol de l’obra de Harwood.

En si, l’obra no és tant una història amb plantejament, nus i desenllaç, com la presentació d’una circumstància crucial de la història de l’Europa contemporània. És una mena de retrat d’un fet concret: les entrevistes prèvies que el Major Steve Arnold va fer a Wilhelm Furtwängler de cara a la preparació per al judici que s’havia de celebrar al Tribunal de Desnazificació, l’any 1946. La conversa és dura, aspra, agra i el militar americà supura odi i menyspreu envers el director, la música clàssica i gairebé la cultura europea. El dilema que la situació destil·la és el següent: art i política poden seguir camins completament divergents? Furtwängler assegura que sí, mentre que el Major Arnold està convençut que en les circumstàncies que es van viure sota el règim nazi, això era totalment impossible.

Personalment, subscric tot el que el personatge de Furtwängler diu a l’obra, que la música no té res a veure amb la política i que la seva missió és elevar la cultura d’un país i l’esperit dels homes. Ara bé, no és menys cert que ell va acceptar totes les prebendes que el règim nazi li va atorgar perquè era un gran director d’orquestra i el veneraven. En una situació tan difícil què han de fer els artistes? Una cosa que li retreu el Major Arnold és no haver emigrat d’Alemanya, tal com ho havien fet molts col·legues seus. Furtwängler diu que s’estimava el seu país. No pararíem de trobar arguments a favor de l’un i de l’altre, per això l’obra duu aquest títol.

Tant la tria de la peça com la interpretació em van semblar magistrals, malgrat que aquesta funció ha tingut un començament accidentat, ja que qui havia de fer el paper del militar americà era Joel Joan, però va haver de cancel·lar per malaltia, i en lloc seu hem pogut veure un esplèndid Andrés Herrera. Ell fa el paper del militar exaltat i rude que ve a conquerir els vençuts i a humiliar un home que no entén ni vol entendre. Aquest home és Josep Maria Pou, que encarna el qui es considera el millor director d’orquestra de tots els temps, Wilhelm Furtwängler. Tothora té una actitud distant, serena i resignada. No pensa oposar resistència, però defensarà les seves idees a peu i a cavall fins on calgui.

Herrera i Pou són el contrapès perfecte l’un de l’altre, malgrat que el primer té força més paper que el segon. Al seu darrere hi ha uns magnífics Anna Alarcón i Pepo Blasco, secundaris de luxe, i també Sandra Monclús i Sergi Torrecilla, més discrets. El muntatge i el vestuari són molt encertats, ja que ens recorden perfectament l’ambient i l’estètica dels anys quaranta, gairebé de manera cinematogràfica. Al mig de l’escena, Furtwängler es disposa a ser jutjat i vexat, i és que poc sovint tenim l’ocasió de veure la justícia que van impartir els guanyadors de la guerra un cop derrotada la barbàrie nazi.

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traductor: Ernest Riera
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Andrés Herrera, Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla
Espai: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 6 de desembre a l’1 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Hamlet a la Sala Atrium

Quan vaig saber que a la minúscula Sala Atrium farien Hamlet em vaig posar les mans al cap perquè no em sabia imaginar que un clàssic de clàssics pogués escenificar-se en condicions i amb dignitat en una sala amb pressupost minso. Més encara si pensem en les grans produccions cinematogràfiques que se n’han fet, i jo tinc molt present la de Kenneth Branagh, espectacular des de tots els punts de vista. Però havent vist el brillant muntatge que ens proposen Raimon Molins i Marc Chornet, m’he hagut d’empassar tots els prejudicis.

D’entrada, cal dir que la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir aquest originalíssim muntatge. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent i no de color vermell fosc, com correspondria a la sang vessada.

Jo, que no sóc gaire partidària de les actualitzacions dels clàssics, vaig sortir molt gratament sorpresa de la Sala Atrium perquè han aconseguit representar el Shakespeare més famós sense perdre ni un bri de força ni d’intensitat. El muntatge és modern en tant que no hi ha escenografia ni vestits d’època, però el text és l’original i la força i l’expressivitat amb què cada actor es posa en la pell del seu personatge fan reviure el Hamlet shakespearià com si s’estrenés de bell nou. S’ha de lloar, per damunt de tot, el Hamlet de Raimon Molins, perfectament imbuït de l’aura i l’essència del príncep obcecat amb una sola idea que el corseca tota l’obra: venjar el seu pare assassinat, encara que fer-ho suposi eradicar la família sencera.

La resta d’actors també fan un treball encomiable i el conjunt és una representació espectacular i molt original per un muntatge en què l’aigua esdevé protagonista. Un príncep embogit es fa l’amo de l’escenari, de la resta d’actors i d’un teatre de petit format que en aquesta ocasió es fa gran perquè el text és grandiós i la interpretació també. És un Hamlet fidel a l’original, amb algunes alteracions escèniques, i és que a parer meu, els clàssics no s’han d’actualitzar perquè com a tals, són intemporals.

Títol: Hamlet
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Dramatúrgia i direcció: Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Raimon Molins, Alba José, Marc Rius, Xavi Torra, Clara de Ramon, Toni Guillemat
Espai: Sala Atrium
Dates: del 3 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Tortugues a la Flyhard

He tornat a la Flyhard, aquest cop a veure Tortugues, una comèdia negra que signa Clàudia Cedó i que interpreten quatre joves actors: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols i Alícia Puertas. Un dels motius pels quals m’agrada aquesta sala tan petita de Barcelona és que abans d’anar-hi sempre em pregunto com deuen haver muntat el minúscul escenari de què disposen per escenificar una història. En el cas de Tortugues hi ha un llit amb dues tauletes de nit, una pissarra, una butaca i poca cosa més, però no es troba a faltar res perquè l’obra quedi ben contextualitzada.

Tortugues: la desacceleració de les partícules és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats.

Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les persones «normals». Els primers són brillants, ambiciosos i manipuladors, i els segons tenen una vida quotidiana, tirant a grisa, amb els problemes de la gent ordinària, però a diferència dels científics, que tendeixen a la megalomania i gairebé a l’autisme, la parella «normal» té la capacitat d’emocionar-se per coses petites del dia a dia. Els primers volen fer-se un lloc a la història, i els segons simplement volen viure la vida. El dilema, doncs, està servit, encara que s’amagui darrere d’una comèdia amb moments hilarants.

Tots quatre actors estan fantàstics, però és de justícia destacar l’enorme interpretació de Dani Arrebola, un actor que havíem vist a la trilogia dels Contra d’Esteve Soler, i que aquí fa el paper estrella de la persona que serveix de conillet d’índies als científics sonats. L’evolució del seu personatge, d’un home estressat i nerviós a convertir-se pràcticament en una planta és impressionant i molt divertida. Arrebola és un altre d’aquells actors que hauria d’estar pujant dalt de teatres més importants. Però també s’ha de parlar dels altres, perquè tots quatre formen un conjunt fantàstic, dirigit per la mateixa autora.

De fet, l’èxit de l’obra ha fet que es prorrogui un mes més del previst. La recomano a tothom perquè és una comèdia ben trobada i fa riure, però és més que això: és una reflexió sobre els límits ètics de la ciència.

Títol: Tortugues: la desacceleració de les partícules
Autora i directora: Clàudia Cedó
Intèrprets: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols, Alícia Puertas
Espai: Sala Flyhard
Dates: del 20 de novembre al 12 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Santa Nit (Els pastorets reloaded)

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades, el meu gènere narratiu preferit. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir.

A Santa Nit, els pastorets són Ivan Benet i Marc Rodríguez. Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Em costaria veure’l en un altre registre. Al seu costat, Benet, més seriós i més tímid, també acaba formant part de la gran comèdia que és aquesta obra. En el seu camí cap a l’hospital es troben un fris de personatges més o menys extravagants que van d’un mafiós a un saxofonista palestí al metro.

Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la comèdia és àgil, lleugera, amb les trames ben enllaçades i uns personatges caricaturescos prou ben perfilats. L’encarregat de dirigir aquesta comèdia ha estat el marit de Genebat, Julio Manrique, juntament amb Xavi Ricart, que han sabut recrear tots els espais diversos en què transcorren les escenes de l’obra amb molta imaginació.

Santa Nit és una obra divertida, fresca i sense pretensions, i allò que ens la fa més atractiva, a banda de la hilaritat de la trama —i especialment de les escenes on surt Marc Rodríguez—, és que retrata personatges corrents com qualsevol de nosaltres amb què ens podem identificar amb facilitat. Cadascun amb la seva història, van a la seva fins que al final es troben tots al mig de la muntanya del Tibidabo i es resol el conflicte plantejat, que no és altre que el naixement de la criatura de la protagonista, la Maria, que aquí és mare soltera.

Un dels trets que més m’ha agradat d’aquesta obra és l’adaptació que ha fet l’autora dels elements de l’obra original per dur-los als nostres dies. Jugar al joc de les vuit diferències entre Els pastorets i Santa Nit és un exercici estimulant i tan divertit com l’obra. Malgrat les semblances i les diferències, però, és una comèdia que es pot representar en qualsevol època de l’any, i per això em sobta que duri tan poc al Club Capitol. M’imagino que és cosa de dates i agendes dels actors i del teatre, però seria bo que s’allargués més.

El muntatge escènic és molt imaginatiu tenint en compte l’espai disponible i la gran quantitat d’escenaris on es desenvolupen les accions de l’obra. Amb pocs elements aconsegueix dibuixar molt bé des de l’estació de metro fins al passadís de l’hospital. En definitiva, si teniu ganes de riure, no us podeu perdre Santa Nit.

Títol: Santa Nit
Autora: Cristina Genebat
Direcció: Julio ManriqueXavi Ricart
Intèrprets: Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez
Espai: Club Capitol
Dates: del 10 de desembre al 4 de gener

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Christophe Rousset al Palau de la Música

Pels volts de Nadal Palau 100 ha tingut el gran encert de programar l’Oratori de Nadal, BWV 248, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d’una obra unitària, però integrada per sis cantates independents, de les quals Les Talens Lyriques, dirigits per Christophe Rousset, ens n’han interpretat les tres primeres i l’última (corresponents al primer, segon i tercer dia de Nadal, i a l’Epifania, respectivament). Amb ells va actuar-hi el Cor de Cambra del Palau i quatre solistes vocals. El resultat va ser molt bo sense arribar a la perfecció.

Just una setmana abans havíem pogut gaudir d’una interpretació excelsa i sublim d’una altra gran obra de Bach, la Missa en si menor, interpretada per Thomas Hengelbrock. Christophe Rousset té un estil diferent, més auster, més sobri, i una orquestra força menys nombrosa que la de Hengelbrock. El que crida més l’atenció és que les tres trompetes del conjunt instrumental van fer un nombre excessiu d’errors i això va deslluir força algunes àries on tenen molt de protagonisme. És cert que els instruments d’època de vent metall tenen una dificultat afegida pel fet de no tenir pistons, però això no és excusa per a uns intèrprets professionals. A banda d’aquesta disfunció, l’orquestra va tocar molt bé, amb molta harmonia interna i Rousset va donar un aire festiu a l’obra, com correspon a la celebració del Nadal.

Els solistes vocals van ser un pèl desiguals. Per damunt de tot, va destacar el joveníssim tenor alemany Julian Prégardien, que va interpretar l’evangelista i les àries de tenor amb una veu preciosa, una emissió clara i perfecta, un frasseig immaculat i un estil elegant i depurat. Es notava que, més enllà de cantar molt bé, té un coneixement extens del repertori. En segon lloc cal destacar també el baix Matthew Brook, que va cantar amb una veu plena d’autoritat, tot i que la seva manera d’interpretar s’acostava més a l’òpera que no pas a l’oratori, que demana menys inflexions vocals i més sobrietat a l’hora d’abordar cadascuna de les notes.

Katherine Watson va ser correcta, però té alguns problemes en la projecció de la veu, ja que en algunes parts del registre li falten harmònics i això fa que la veu no li vibri correctament i el so que es percep sigui pla. A banda d’això, va anar un pèl curta d’aguts i quan s’enfilava cap amunt no ho feia amb comoditat. El contratenor Damien Guillon va cantar les àries més belles de l’oratori, però va començar amb mal peu, amb dificultats evidents per respirar durant la primera ària. Això va fer que no pogués allargar gaire les frases i les hagués de tallar. A partir de la segona ària va millorar, però és un cantant amb un legato escàs i una veu que queda un xic plana i li manca vibrato. Va fer una interpretació correcta, però no extraordinària.

L’actuació del Cor de Cambra del Palau va ser un pèl decebedora. Amb només divuit cantaires, va començar l’obertura amb poca energia, va fer la sensació que hi faltaven efectius perquè sonava pobre i sobretot, amb manca d’unitat, de cohesió interna. Al llarg de l’obra la sensació d’escassesa va anar minvant, però no es va corregir la manca de cohesió. No va sonar com una massa compacta i unida, i no es va acabar d’integrar bé amb l’orquestra.

Christophe Rousset, calçat amb vambes, va dirigir una versió canònica de l’Oratori de Nadal, amb sobrietat i sense misticisme, però hauria hagut de fer alguns retocs perquè la interpretació hagués estat perfecta.

Programa del concert: Bach, Oratori de Nadal, BWV 248 (cantates 1, 2, 3 i 6)
Intèrprets: Katherine Watson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Julian Prégardien, tenor; Matthew Brook, baix; Cor de Cambra del Palau de la Música CatalanaLes Talens Lyriques
Director: Christophe Rousset
Espai: Palau de la Música
Data: 18 de desembre

Valoració: 4/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari