La síndrome de Stendhal

Aquest cap de setmana he fet endreça i he estat cercant de manera gairebé obsessiva el llibre Tots els contes de Pere Calders, en edició de butxaca, que vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català proppassada, a Sant Cugat.

Potser precisament perquè no el trobava, m’han agafat unes ganes terribles de llegir-lo, a petites dosis. Els llibres de contes tenen això: que en pots anar llegint un cada dia, abans de posar-te a dormir, a l’estil de les mil i una nits. Bé, avui el llibre ha aparegut com per art de màgia i ara torno a veure aquest retrat tan divertit de Calders quan era jove.

Altres projectes que tinc, no per l’estiu, que no canvio els hàbits de lectura, sinó pels propers mesos, són la relectura de Nosaltres, els valencians (ja ni recordo els anys que fa que el vaig llegir), i Països Catalans, en plural, entre d’altres. La meva curiositat i la meva inquietud no tenen límits.
Des de la lectura fervent de la trilogia Millennium (jo també pertanyo a la secta dels que es van llegir la tercera en francès), de Stieg Larsson, em va agafar gust per la novel·la policíaca escandinava, perquè es tracta d’obres mestres d’enginyeria literària, ben construïdes, ben travades i amb una gamma àmplia de personatges rics, complexos i molt ben bastits. Ara mateix estic, tot i que un pèl encallada, amb El pit-roig, de Jo Nesbo (l’autor revelació de la novel·la policíaca noruega, diuen).
I per acabar el repàs de les meves lectures presents i futures, ara mateix també llegeixo un llibre d’autoajuda (sic) sobre l’autoestima de Luis Rojas Marcos, que està molt bé. Trobo que aquests llibres, encara que poden semblar banals, si estan ben argumentats i escrits per experts, són d’una lectura molt còmoda i agradable, cosa que s’agraeix quan un està cansat i no té ganes de pensar gaire.

Avui obro aquest bloc amb la intenció d’escriure cada dia un bocí de
les meves experiències culturals, sobretot. L’he titulat així perquè,
tot i que em penso que jo no la pateixo, la síndrome de Stendhal,
sí
que la trobo ben interessant. He estat dues vegades a Florència, i
totes dues he patit el mateix sentit de col·lapse intel·lectual a
l’hora de copsar tanta bellesa en tan poc espai.

Florència és potser la ciutat més bella del món, tot i que qui us ho diu no n’ha vist ni la meitat, del món, però sí que he vist moltes ciutats d’Europa que, tot i que no s’hi poden comparar quant a la grandària, no poden atènyer la bellesa florentina. I no dic bellesa harmònica, perquè això seria contradictori amb la síndrome de Stendhal precisament. Si fos harmònica no hauria de causar cap síndrome. Ara bé, em penso que el deliri de bellesa que causa Florència també el causa la resta de ciutats italianes. Puc parlar per Roma, per Venècia i per Pisa. Ravenna, tot i que té esglésies bellíssimes, no es pot definir com una ciutat bonica. Em queden pendents Nàpols, Milà, Sicília, Siena, i un llarg etcètera. De fet, Itàlia és tota sencera una obra d’art, que arriba alhora a l’intel·lecte i als sentits, és un festival d’història i de bellesa, una descoberta constant.
I un cop arribats aquí, per ambientar aquest apunt, adjunto un “vídeo” (és pràcticament només sonor) del youtube, que conté la famosa ària O mio babbino caro, de l’òpera Gianni Schicchi, l’acció de la qual transcorre a Florència l’any 1299. És una història divertida presa d’un tros de la Divina Comèdia. La intèrpret en aquest cas és la soprano romanesa Angela Gheorghiu, i és la versió que es va fer servir per a la banda sonora de la pel·lícula “Una habitació amb vistes”, basada en la novel·la homònima d’E. M. Forster. Per això no veureu la soprano cantant sinó fotos de l’autor de la música, Puccini. Després de sentir-ne unes quantes versions, m’he inclinat per la Gheorghiu, soprano magnífica, que canta amb una línia perfecta i sense fer els portaments que fa la Caballé. El gruix de veu és idoni, contràriament al que li passa a Renée Fleming, que li sobra veu per tot arreu. Per mi és una interpretació immaculada.
Per acabar aquest apunt m’agradaria dir que estaré molt i molt agraïda a qualsevol lector que vulgui fer-me observacions, comentaris, correccions o suggeriments de la mena que siguin.