Un rei Lear superespectacular
El rei Lear és una obra espectacular en tots els sentits: es tracta d’una història èpica que retrata totes les passions humanes, a banda de ser una obra d’interpretació coral, atès que no hi ha cap protagonista que destaqui per damunt dels altres, ni tan sols Lear, a parer meu. Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc.
Personalment, estic molt cansada de veure shakespeares actualitzats perquè no aporten res i desvirtuen el text original. En aquest cas, Pasqual ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre.
La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta producció d’El rei Lear, i si hi sumem les torxes de foc que apareixen a la primera escena —foc real, es notava l’escalfor des de la grada—, la cosa esdevé gairebé mística. Jo em vaig sentir com si m’haguessin transportat a un teatre medieval i la sensació va ser absolutament màgica.
En segon lloc cal destacar l’elenc actoral, integrat per 25 intèrprets meravellosos dels quals no en destacaria cap perquè tots ho van fer extraordinàriament bé. És cert que el gran atractiu d’aquest muntatge era veure Núria Espert fent un paper masculí, però no em va semblar que fos millor que Jordi Bosch o Ramon Madaula, per exemple. Novament cal lloar la direcció de Lluís Pasqual, sap treure el millor de cadascun dels actors. Per això em va sobtar gratament l’Edmund de David Selvas, un actor que no m’ha acabat mai de fer el pes i que en aquest Lear fa un malvat esplèndid, corsecat per l’ànsia de venjança. El seu contrapunt és l’Edgar de Julio Manrique, que novament fa un paperàs, com ja ens té acostumats.
Potser la intèrpret menys reeixida en el paper és Laura Conejero com a Regan. Em penso que Conejero, una gran actriu que fa molts anys que admiro, no té prou força per encarnar una malvada, a diferència de Míriam Iscla, que fa la seva germana, Goneril. En canvi, hi ha moments molt impactants, com ara el de Gloster quan li buiden els ulls, interpretat per un Jordi Bosch pletòric. La interpretació que també és remarcabilíssima és la de Teresa Lozano com a bufó, contrapunt perfecte del Lear d’Espert. Totes dues imparteixen sengles lliçons d’art dramàtic en el marc d’una producció superespectacular que està en condicions de pujar dalt de qualsevol escenari del món. Cal felicitar entusiàsticament Lluís Pasqual per aquest Lear colossal que ens va deixar clavats a la cadira i ens va transportar literalment a l’època de Shakespeare.
Títol: El rei Lear
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Versió i direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 15 de gener al 22 de febrer
Valoració: 5/5