La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Andreas Scholl interpreta Lied

Andreas Scholl ha visitat el Liceu per segon cop i en aquesta ocasió ha deixat a banda el repertori típic i tòpic d’un contratenor per endinsar-se en el terreny del Lied alemany. Personalment, Scholl és un cantant que m’apassiona per la seva manera de cantar tan pura i tan estilista, però confesso que el programa se’m feia estrany —per a un contratenor— i no gens atractiu. Ara bé, em vaig haver d’empassar tots els prejudicis, ja que va ser un recital poètic i deliciós en què va estar magníficament acompanyat per la seva dona, la pianista israeliana Tamar Halperin.

El programa estava integrat per Lieder de Mozart, Haydn, Brahms i Schubert. És repertori de contratenor? No goso donar cap resposta taxativa. La veritat és que Andreas Scholl i Tamar Halperin van impartir una lliçó magistral de bon estil, de gust musical i de compenetració absoluta en la interpretació liederística. Si bé Scholl va començar una mica fred el primer Haydn, de seguida es va posar a to, especialment a partir de la primera sèrie schubertiana, on va fer gala d’un frasseig elegantíssim, una expressió poètica sublim i una línia de cant molt depurada. El piano de Tamar Halperin va ser l’altra meitat d’una interpretació fabulosa. En tot moment va saber acompanyar i adaptar-se com un guant de seda a la veu i a l’estil de Scholl. La compenetració entre tots dos va ser gairebé còsmica i va fer que tots els Lieder sonessin com seda de la més fina.

Cap al final de la primera part del recital Tamar Halperin va tocar un Intermezzo de Brahms i aquí és on va demostrar que més enllà d’una gran acompanyant, és també una gran pianista, ja que va tocar amb molt de talent i sensibilitat i Brahms va sonar amb plenitud. Val a dir que Halperin, quan acompanya Scholl, té un estil tan delicat i suau que recorda bastant els pianistes d’estil new age, cosa que vaig trobar un punt divertida.

La segona part va començar amb un Ave Maria de somni que Scholl va cantar amarat d’espiritualitat i de sensualitat alhora. Després van venir, de manera alternada, Lieder de Brahms i Schubert, concretament d’aquest darrer, l’hiperfamós «La mort i la donzella», que va cantar, molt encertadament, amb dues veus diferents: la de falset pròpia de contratenor per fer la part de la donzella, i una veu natural masculina per fer la part de la mort. Va ser un contrast trencador i molt expressiu. Tamar Halperin va tocar un Rondó de Mozart que no li va quedar tan rodó com l’Intermezzo de Brahms de la primera part. Em penso que fa més per ella el romanticisme que no el classicisme, ja que li va mancar precisió i una millor articulació de les notes.

Així doncs, em trec el barret davant del que no em creia que pogués emocionar-me: la interpretació de Lied per veu de contratenor. Al capdavall, Scholl és un cantant excepcional en l’oratori de Bach, i això li facilita el camí per al Lied, que també requereix un estil depurat i un frasseig perfecte. El Lied no hi entén de tessitures, sinó de maneres d’interpretar. No tothom en sap, però Scholl sí, i al costat de la seva esposa, ho fa de meravella. Un recital de luxe.

Programa del concert: Lieder de Haydn, Mozart, Schubert, Brahms
Intèprets: Andreas Scholl, contratenor; Tamar Halperin, piano
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 10 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.