La síndrome de Stendhal

Els amants del belcanto aquesta temporada estem d’enhorabona al Liceu. Norma és el segon títol programat d’aquest repertori, després de Maria Stuarda i abans de Don Pasquale. Personalment, Bellini és el meu compositor preferit de l’òpera italiana i feia gairebé vint anys que no havia vist Norma. En aquesta ocasió se n’ha fet una representació molt digna, amb dues solistes excepcionals com són Tamara Wilson i Annalisa Stroppa.

Vaig optar per veure el segon repartiment per dos motius: perquè els cantants del primer repartiment ja els havia vist tots tres abans i del segon repartiment no n’havia vist cap, i en segon lloc, perquè els preus de les entrades s’han disparat inexplicablement. L’experiència no va ser gens decebedora, ans al contrari. Tamara Wilson, una jove soprano que ja ha fet carrera als millors teatres d’òpera del món, va fer una Norma imponent i impactant. Va començar un pèl freda i en la «Casta diva» va fer la impressió que era una soprano lírica i que li faltaven greus. Però ja la cabaletta, «Fine al rito», la va cantar amb molta autoritat i un gran control de la veu, malgrat que les agilitats li costaven. Ara bé, al llarg de l’òpera va semblar que la veu se li desenvolupava i, malgrat que no té un registre greu esplendorós, va fer el paper amb molta contundència. Van ser especialment antològics els dos duos amb Adalgisa i en el trio final del primer acte va clavar perfectament els dos aguts endimoniats col·locats en una seqüència difícil. Per reblar el clau, l’escena final de l’òpera va ser memorable, Wilson va desplegar-hi el seu talent musical i una veu preciosa, ampla i cristal·lina que la fa molt apta per al belcanto.

Annalisa Stroppa va ser una Adalgisa de somni. És una mezzosoprano lírica, amb un color de veu avellutat i càlid i un registre del tot homogeni. La seva puresa estilística em va recordar Teresa Berganza. Stroppa va cantar amb delicadesa i elegància, en un estil belcantista magnífic i amb una emissió perfecta de greus i d’aguts. No es tracta d’una mezzo profunda, però tampoc no cal per a aquest paper. Va estar especialment brillant en els dos duos amb Tamara Wilson, les dues veus es van amalgamar perfectament i l’afinació de totes dues va ser del tot precisa, fins al punt que al final de cada duo, quan canten a cappella, en el moment que l’orquestra es reincorpora, no havien abaixat ni una croma de l’afinació corresponent.

No es poden dir tantes meravelles del Pollione d’Andrea Carè. Des que va començar a cantar vaig pensar que tenia bona tècnica i bon frasseig, però de seguida em vaig adonar que quan s’enfilava al registre agut feia coses estranyes, portaments de mal gust, i en general li costava abordar les notes més agudes. Va ser una llàstima i em va doldre, perquè no és un mal cantant, però un tenor que té problemes amb els aguts no va enlloc. Simón Orfila va fer un Oroveso justet, amb les mancances d’una veu engolada i poc clara.

El cor i l’orquestra van complir amb prou correcció, sense emocionar però sense fer la sensació que no hi havia hagut assajos. Renato Palumbo en alguns passatges va voler fer marcar massa l’orquestra, com ara en el duo de Pollione i Adalgisa, on va marcar uns accents estranys, potser per fer ressaltar la violència de l’oposició entre els dos personatges. Però en conjunt, van anar raonablement bé.

La producció escènica va ser clàssica i preciosa. Un vestuari sobri i una escenografia austera van donar vida a la història del món dels druides de la Gàl·lia amb molta veracitat i convenciment. Sempre és d’agrair que el llibret de l’òpera vagi d’acord amb el que veiem a l’escenari. No fer coses estranyes és avui una raresa, quan hauria de ser la tònica habitual. En definitiva, una bona Norma. Aquest dia vaig sortir contenta del Liceu.

Títol: Norma
Autor: música de Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Tamara Wilson (Norma), Annalisa Stroppa (Adalgisa), Andrea Carè (Pollione), Simón Orfila (Oroveso), Ana Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Kevin Newbury
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 9 de febrer

Valoració: 3.5/5

Aquesta setmana, en el marc de la temporada d’Ibercàmera, ens ha visitat l’aclamada pianista portuguesa Maria Joao Pires, acompanyada d’un jove deixeble, Julien Libeer. En aquest concert vam poder gaudir d’una mostra de la literatura pianística a quatre mans, cosa poc habitual, d’una peça bellíssima de Ravel, Le tombeau de Couperin, i finalment, Pires ens va delectar amb la gran sonata op. pòstum de Schubert, la D. 960. Un concert amb un programa colpidor i bellíssim.

Ara bé, he de ser honesta i dir d’entrada que Maria Joao Pires és una pianista que no m’arriba. L’he sentit quatre vegades en directe, i malgrat que té una tècnica perfecta i toca amb una correcció absoluta, a mi no em produeix emoció, no em fa vibrar. No la trobo freda, però li manca aquella espurna de genialitat que ho omple tot i que converteix un bon intèrpret en un artista tocat pels déus.

La primera peça que van tocar, també de Schubert, l’Allegro per a piano a quatre mans D. 947, «Lebensstürme», va ser senzillament deliciós i impressionant. Pires es va posar a la part esquerra del piano per tocar el registre greu de la peça, mentre que Libeer en va interpretar el registre agut. Van tocar molt ben compenetrats i això va fer guanyar riquesa i expressió a la peça. Quan van acabar ja tenia ganes de sentir Julien Libeer en solitari.

Al llarg dels sis moviments de Le tombeau de Couperin, Libeer va fer gala d’una tècnica molt sòlida i d’un gust musical exquisit. Va saber transmetre tots els matisos i tots els melismes de l’impressionisme francès, un estil molt visual i corpori que Libeer va tocar de manera molt convincent i expressiva.

A la segona part va venir el plat fort del concert, la sonata D. 960 de Schubert, l’última, que Pires va tocar amb molta correcció, però sense arribar a emocionar. Objectivament, s’ha de dir que es va equivocar unes quantes vegades. A més a més, en els passatges en fortissimo se sentien uns sorolls estranys i aliens a la música, com si amb el peu esquerre la pianista piqués a terra. Tot això va enterbolir l’execució de la sonata, però es podria passar per alt si no fos perquè a la interpretació de Pires hi va faltar solemnitat i carnositat. Tocava la partitura fent totes les dinàmiques de so, sí, però més enllà de l’execució estricta no hi havia sentit de transcendència. Va brillar el segon moviment, el magnífic Andante sostenuto, al qual va saber donar i transmetre la grandiositat que té. De la resta de la sonata va fer-ne una interpretació correcta, però ni tan sols en els passatges de més intensitat expressiva no em va convèncer.

Pires és una bona pianista, molt esforçada i correcta, però a la seva manera de tocar el piano hi falta alguna cosa. Schubert és un compositor molt intens, és emoció a flor de pell i angoixa, i Pires va fer un Schubert sense volada, com si s’hagués quedat a les portes d’aquesta intensitat tan colpidora.

Programa del concert: Schubert, Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947 op. 144, “Lebensstürme”; Ravel, Suite per a piano, M. 68, “Le Tombeau de Couperin”; Schubert, Sonata núm. 21, D. 960, op. pòstum
Intèrprets: Maria Joao Pires, Julien Libeer, pianos
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Andreas Scholl ha visitat el Liceu per segon cop i en aquesta ocasió ha deixat a banda el repertori típic i tòpic d’un contratenor per endinsar-se en el terreny del Lied alemany. Personalment, Scholl és un cantant que m’apassiona per la seva manera de cantar tan pura i tan estilista, però confesso que el programa se’m feia estrany —per a un contratenor— i no gens atractiu. Ara bé, em vaig haver d’empassar tots els prejudicis, ja que va ser un recital poètic i deliciós en què va estar magníficament acompanyat per la seva dona, la pianista israeliana Tamar Halperin.

El programa estava integrat per Lieder de Mozart, Haydn, Brahms i Schubert. És repertori de contratenor? No goso donar cap resposta taxativa. La veritat és que Andreas Scholl i Tamar Halperin van impartir una lliçó magistral de bon estil, de gust musical i de compenetració absoluta en la interpretació liederística. Si bé Scholl va començar una mica fred el primer Haydn, de seguida es va posar a to, especialment a partir de la primera sèrie schubertiana, on va fer gala d’un frasseig elegantíssim, una expressió poètica sublim i una línia de cant molt depurada. El piano de Tamar Halperin va ser l’altra meitat d’una interpretació fabulosa. En tot moment va saber acompanyar i adaptar-se com un guant de seda a la veu i a l’estil de Scholl. La compenetració entre tots dos va ser gairebé còsmica i va fer que tots els Lieder sonessin com seda de la més fina.

Cap al final de la primera part del recital Tamar Halperin va tocar un Intermezzo de Brahms i aquí és on va demostrar que més enllà d’una gran acompanyant, és també una gran pianista, ja que va tocar amb molt de talent i sensibilitat i Brahms va sonar amb plenitud. Val a dir que Halperin, quan acompanya Scholl, té un estil tan delicat i suau que recorda bastant els pianistes d’estil new age, cosa que vaig trobar un punt divertida.

La segona part va començar amb un Ave Maria de somni que Scholl va cantar amarat d’espiritualitat i de sensualitat alhora. Després van venir, de manera alternada, Lieder de Brahms i Schubert, concretament d’aquest darrer, l’hiperfamós «La mort i la donzella», que va cantar, molt encertadament, amb dues veus diferents: la de falset pròpia de contratenor per fer la part de la donzella, i una veu natural masculina per fer la part de la mort. Va ser un contrast trencador i molt expressiu. Tamar Halperin va tocar un Rondó de Mozart que no li va quedar tan rodó com l’Intermezzo de Brahms de la primera part. Em penso que fa més per ella el romanticisme que no el classicisme, ja que li va mancar precisió i una millor articulació de les notes.

Així doncs, em trec el barret davant del que no em creia que pogués emocionar-me: la interpretació de Lied per veu de contratenor. Al capdavall, Scholl és un cantant excepcional en l’oratori de Bach, i això li facilita el camí per al Lied, que també requereix un estil depurat i un frasseig perfecte. El Lied no hi entén de tessitures, sinó de maneres d’interpretar. No tothom en sap, però Scholl sí, i al costat de la seva esposa, ho fa de meravella. Un recital de luxe.

Programa del concert: Lieder de Haydn, Mozart, Schubert, Brahms
Intèprets: Andreas Scholl, contratenor; Tamar Halperin, piano
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 10 de febrer

Valoració: 5/5

Sir András Schiff ha tornat al Palau de la Música a presentar-nos un viatge molt interessant i estimulant per les últimes sonates dels quatre grans compositors vienesos: Mozart, Beethoven, Haydn i Schubert. Schiff, un pianista clàssic en tots els sentits, va oferir un recital ple de sensibilitat i de detallisme, tothora amb l’elegància com a segell distintiu.

D’entrada, cal dir que el piano que va tocar Schiff no va ser l’Steinway que estem acostumats a sentir al Palau, sinó un gran piano C. Bechstein fabricat el 1921, amb un so més auster. El concert va començar amb la sonata núm. 17 de Mozart, que Schiff va tocar amb un estil més legato que aquell al qual ens té acostumats. També va fer moltíssims ornaments, però sempre amb criteri i rigor, i sense desvirtuar mai la peça. Va ser una execució brillant i mesurada d’una sonata amb un tercer moviment originalíssim.

Després de Mozart va venir Beethoven amb la sonata núm. 31, i aquí cal dir que Schiff va punxar una mica. A diferència de Mozart, va haver-hi una manca flagrant de legato, a causa d’un ús gairebé inexistent del pedal. Les frases massa vegades van quedar inconnexes i no es percebia sentit d’unitat. Em va sobtar molt sentir Schiff tocant d’aquella manera tan seca i sòbria. Els dos primers moviments van ser decebedors, però a la Fuga tot va canviar, va fer anar el pedal i les entrades de les veus van quedar molt ben enllaçades.

La segona part del concert va començar amb Haydn, el clàssic més ortodox dels quatre, que Schiff va interpretar a la perfecció, amb una gran pulcritud. Però el plat fort de la vetllada va ser la sonata D. 959 de Schubert, la segona de les tres últimes. Afortunadament, va ser una execució que no va tenir res a veure amb el Beethoven que havia tocat abans. Aquí Schiff es va deixar anar, va tocar amb un so expansiu quan calia i amb un so més recollit quan la partitura ho demanava. Va fer gala d’un ventall tímbric amplíssim amb el qual va explorar tots els racons de l’ànima angoixada de Schubert. Amb aquesta interpretació magistral i pletòrica va demostrar que malgrat el seu classicisme estilístic, és capaç d’abordar el primer romanticisme amb resultats meravellosos i un grau superlatiu d’emoció.

Acabat el programa del concert d’aquesta manera tan superba, va seguir amb alguns bisos. També de Schubert, va tocar un dels impromptus D. 899 amb una delicadesa gairebé etèria, i va acabar l’actuació amb una peça del seu país natal, el Somni d’amor núm. 3 de Liszt. Però ai las, Schiff és massa clàssic per a un romanticisme més desenvolupat, i malgrat que ho va tocar amb molta elegància i refinament, no va acabar d’emocionar.

Programa del concert: Mozart, Sonata núm. 17 en si bemoll major, KV 570; Beethoven, Sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110; Haydn, Sonata núm. 61 en re major, Hob. XVI:51; Schubert, Sonata en la major, D. 959
Intèrpret: Sir András Schiff, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 5 de febrer

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

El cap de setmana proppassat ens ha visitat una violinista d’excepció: l’americana Hilary Hahn, que malgrat la seva joventut, ja té una carrera consolidada molt brillant. Acompanyada per l’OBC dirigida per Kazushi Ono, qui en serà el titular a partir de la temporada vinent, Hahn va oferir un recital de sensibilitat, delicadesa, elegància i emoció a flor de pell.

El concert va començar amb Sogni ed epifanie, una peça d’estrena de Benet Casablancas, encàrrec exprés del compositor resident a l’Auditori. No sóc gaire entusiasta de la música rabiosament actual, però he de reconèixer que la peça de Casablancas va tenir força moments interessants. El que passa tot sovint amb la música que es compon als nostres dies és que ens la imaginem posada com a banda sonora d’una pel·lícula —si més no això és el que em passa a mi, personalment—, i quan la música s’interpreta inclosa en un concert en un auditori, queda un pèl estranya, com fora del seu lloc natural.

El plat fort de la vetllada va venir a continuació. Hilary Hahn va interpretar el concert per a violí de Brahms amb una elegància i una delicadesa extraordinàries. És un concert molt arravatat que es pot tocar de manera més o menys estripada, i Hahn en va fer una interpretació absolutament delicada i apol·línia, sense rascar les cordes en cap moment, amb un so clar i diàfan i unes dobles cordes executades amb una netedat immaculada. El so que Hahn treu del violí és intens i incisiu, a la corda, i l’orquestra en cap moment no la va eclipsar. A més a més, posseeix una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol mostra de virtuosisme sense que ho sembli.

A la segona part del concert és on l’orquestra es va lluir més. Kazushi Ono va dirigir la segona simfonia de Rakhmàninov amb precisió i va saber treure el millor de l’orquestra. La corda va brillar i el vent, tot i no ser perfecte, no va fer cap errada grossa. Es tracta d’una simfonia amb un aire fred i desangelat que Ono va saber transmetre molt bé. Va ser una interpretació molt reeixida d’una obra preciosa que jo desconeixia. Confio que Kazushi Ono porti l’OBC a un nivell d’excel·lència raonable després d’uns anys de navegar a la deriva.

Programa del concert: Casablancas, Sogni et epifanie. Un bagliore tra notti (Rafael Argullol); Brahms, Concert per a violí i orquestra en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Hilary Hahn, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Kazushi Ono
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 30 i 31 de gener, 1 de febrer

Valoració: 4/5

En el marc de la temporada d’Ibercàmera ens han visitat uns intèrprets d’excepció: la Philharmonia Orchestra, dirigida per Clemens Schuldt, i el joveníssim pianista rus Daniil Trifonov, que amb només vint-i-tres anys, va fer una interpretació absolutament impactant i aclaparadora del segon concert de Chopin. El programa, deliciós, es va completar amb l’obertura Coriolà i la simfonia Heroica de Beethoven. Un concert inoblidable.

Quan vam veure sortir el director, Clemens Schuldt, ens vam adonar que també era molt jove. El concert va començar amb l’obertura Coriolà, que l’orquestra va tocar amb un so brillant, però amb alguns desajustos de tempo. Schuldt volia córrer massa i això va provocar que en alguns passatges les seccions de l’orquestra sonessin descompassades i que les pauses no quedessin marcades amb nitidesa. El més decebedor, però, fou que l’angoixa intrínseca que conté l’obertura Coriolà no es va fer sentir perquè en aquesta interpretació hi va faltar nervi.

En el concert de Chopin qui ho va eclipsar tot va ser Daniil Trifonov, un jove esprimatxat amb dits llarguíssims. Va tocar amb una elegància i una sensibilitat descomunals sota les quals hi havia una tècnica sòlida i perfecta. El so del piano va ser intens i majestuós, com una carícia de la seda més fina damunt la pell, especialment en les escales de pujada i de baixada. L’articulació de les notes va ser del tot nítida i alhora amb un legato elegantíssim que imprimia a l’execució del concert el caràcter intensament romàntic però gens estripat de Chopin. Trifonov va fer gala d’una sensibilitat que ens va deixar sense alè i amb la qual va realçar encara més la bellesa inherent a un dels concerts per a piano més reeixits de tots els temps. Bellesa, sensibilitat i elegància són el segell distintiu de Trifonov, i poques paraules es poden afegir a una interpretació immensa com la que vam sentir a l’Auditori.

L’orquestra que va acompanyar Trifonov va sonar un pèl absent i amb manca de compenetració amb el solista, però això no va obstar gens per gaudir de l’obra. A la segona part, en canvi, la Philharmonia i Clemens Schuldt van fer un tomb i van tocar una simfonia Heroica sensacional. El so de la corda va ser brillantíssim i va anar perfectament amalgamada amb la secció de vent. Cal fer notar que el metall no va fer ni una sola errada i va sonar de manera molt segura. Schuldt va dirigir amb molta energia i vigor tota la simfonia, però va punxar una mica en la marxa fúnebre, que va dur massa ràpid i a la qual va faltar la solemnitat que requereix. Aquest segon moviment va quedar, doncs, poc diferenciat dels altres i va sonar de manera massa lleugera i poc greu. En definitiva, no semblava una marxa fúnebre. Ara bé, la resta de moviments van brillar amb llum pròpia i Schuldt va demostrar que coneixia bé la partitura —va dirigir sense, igualment com l’obertura Coriolà.

Com a bis, la Philarmonia Orchestra va oferir el Vals Trist de Sibelius, una peça freda i delicada que Schuldt va dirigir magistralment i que van tocar amb un so intens i llunyà alhora, amarat d’una nostàlgia que ens va transportar a les latituds escandinaves. Un concert que deixarà un record inesborrable.

Programa del concert: Beethoven, obertura Coriolà en do menor, op. 62; Chopin, concert per a piano núm. 2 en fa menor, op. 21; Beethoven, simfonia núm. 3 en mi bemoll major, op. 55, “Heroica”
Intèrprets: Daniil Trifonov, piano; Philharmonia Orchestra
Director: Clemens Schuldt
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 29 de gener

Valoració: 4.5/5

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC ha tingut l’Orquestra Nacional de Lió com a formació convidada, dirigida per Leonard Slatkin, i amb una solista reconeguda com la pianista francesa Hélène Grimaud. El programa, a més, era d’allò més llaminer: el concert per a piano núm. 1 de Brahms i la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns. El resultat, però, no va ser totalment satisfactori.

D’antuvi, es va canviar l’ordre de les peces del programa i el concert va començar amb Brahms. L’orquestra va sonar prou bé, però amb alguns desajustos entre seccions, especialment entre vent i corda. No acabaven de sonar ben acompassades, i el vent va fer unes entrades poc clares i a destemps. A més a més, els volums de l’orquestra i del piano van quedar molt desajustats, ja que en tot moment el piano va tenir feina no només per destacar, sinó simplement per fer-se sentir. Sé que Hélène  Grimaud és una gran pianista, la vaig veure en un recital al Palau de la Música fa pocs anys, però en el concert de Brahms va quedar grisa. No podia tocar amb comoditat perquè tenia feina per imposar-se a l’orquestra, i l’articulació de les notes era borrosa. En resum, la força immensa d’aquest concert de Brahms va quedar difuminada en un aiguabarreig de sons.

A la segona part, però, tot va canviar. Va començar amb Postludium, una obra de Bruno Mantovani, un compositor de quaranta anys, que semblava força la banda sonora d’alguna pel·lícula, però que sentida en concert, va quedar bastant estrambòtica. L’apoteosi del concert va venir amb la simfonia núm. 3 de Saint-Saëns, on l’orquestra de Lió va fer gala d’una corda de vellut i un vent que s’hi acoblava a la perfecció. El so semblava de seda, en línia perfecta amb aquesta peça delicada i sofisticada. Leonard Slatkin va donar tots els matisos d’intensitat necessaris per fer brillar amb llum pròpia la simfonia, que a la segona part té l’aparició estel·lar de l’orgue, a banda del piano a quatre mans. Per a mi va ser un descobriment sensacional, ja que em va semblar una obra meravellosa en una interpretació colossal.

Acabat el concert, Slatkin es va girar cap al públic, va dir moltes gràcies i va anunciar que com a bis interpretarien La mer, de Ravel. Va ser novament una interpretació excel·lent. Es va notar un domini evident del repertori francès.

Programa del concert: Brahms, concert per a piano núm. 1 en re menor, op. 15; Mantovani, Postludium; Saint-Saëns, simfonia núm. 3 en do menor, op. 78 “simfonia orgue”
Intèrprets: Hélène Grimaud, piano; Vincent Warnier, orgue; Orchestre National de Lyon
Director: Leonard Slatkin
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 24 i 25 de gener

Valoració: 3.5/5

Gustavo Dudamel és un director que aixeca passions. Si bé és cert que pertany a aquella categoria d’artistes que tenen una gran campanya de màrqueting al darrere, s’ha de dir que és un gran director d’orquestra, cosa que vam poder comprovar la temporada passada en el meravellós concert que va oferir al Palau al capdavant de l’Orquestra de la Ràdio de Baviera.

Enguany ha tornat amb l’Orquesta Sinfónica «Simón Bolívar» de Venezuela, un conjunt format per músics joves que Dudamel dirigeix regularment. Van interpretar obres de compositors prou diferents com Beethoven i Wagner. A la primera part van tocar la cèlebre i arxifamosa cinquena simfonia, que Dudamel va dirigir amb un ritme i un estil perfectes i en què va fer gala de la seva virtut més preuada: la precisió. Malgrat que l’orquestra estava sobredimensionada, en cap moment les seccions no van anar descompassades, sinó que van tocar exactament al ritme que els marcava la batuta de Dudamel. Ara bé, a banda d’un excés tímbric, el so que va produir l’orquestra en Beethoven va ser aspre, adust, mat. És una orquestra de molta qualitat, però a la primera part del concert no va fer gala de totes les seves possibilitats sonores.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar i va assolir la perfecció. L’orquestra es va ampliar visiblement i el so va ser absolutament brillant i expandit. El programa Wagner va començar amb dos fragments d’El capvespre dels déus. Va ser especialment emotiva la marxa fúnebre de Siegfried, tot i que pel meu gust, va faltar-hi un puntet de solemnitat per transportar-nos completament al cel místic wagnerià. Amb la marxa nupcial de Lohengrin sí que Dudamel, l’orquestra Simón Bolívar i els dos cors (l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música) van assolir la perfecció absoluta. Es van compenetrar totalment i el resultat va ser d’un lirisme evocador. L’idil·li amb Wagner va continuar amb els murmuris del bosc de Siegfried i l’entrada dels convidats al Palau de Tannhäuser. Dudamel va interpretar Wagner amb grandiositat, però amb molt de lirisme, sense pesantor i amb molta elegància. La secció de corda en cap moment no va quedar eclipsada per la de vent. Cal fer notar que la secció de vent metall no va fer ni una errada en tot el concert i en general, tot el vent va sonar de manera compacta, però perfectament integrada amb la corda.

Acabat el concert, Dudamel va oferir dos bisos wagnerians: la cavalcada de les valquíries, on va fer sortir l’èpica i la força, i la mort d’Isolda, que no va ser tan reeixida com els Wagners anteriors. Especialment al principi de la peça, on hi ha els trèmolos de la corda, van quedar massa deslligats i no arribaven a enllaçar ben bé la melodia de manera concatenada, però la corda va ser especialment brillant i malgrat tot, va aconseguir fer-nos sentir la màgia de l’òpera més transgressora de Wagner.

Penso que la música de Wagner està amarada d’una aura profunda de misticisme que només són capaços de transmetre intèrprets excelsos. Aquest és el cas de colossos com Christian Thielemann o Daniel Barenboim, que vaig tenir la sort de veure fa dos anys a Londres dirigint les quatre òperes de L’anell del Nibelung. Sentint Dudamel, em vaig notar transportada a Londres novament.

Programa del concert: Beethoven, simfonia núm. 5 en do menor, op. 57; Wagner, El capvespre dels déus (Viatge de Siegfried pel Rin, acte I; Mort de Siegfried i Seguici fúnebre, acte III); Lohengrin (Marxa nupcial, acte III); Siegfried (Murmuris del bosc, acte II); Tannhäuser (Entrada dels convidats al Palau, acte II)
Intèrprets: Orquesta Sinfónica “Simón Bolívar” de Venezuela; Orfeó Català; Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Director: Gustavo Dudamel
Espai: Palau de la Música
Data: 16 de gener

Valoració: 4.5/5

Deu anys després de la fastuosa interpretació d’El clavecí ben temperat per Daniel Barenboim, el Palau de la Música ha tornat a programar el primer llibre de l’obra de Bach, en aquest cas a càrrec del pianista francès Pierre-Laurent Aimard. Va ser una interpretació solvent però irregular d’un dels cims de la música de tots els temps.

La interpretació de les obres de Bach per a teclat planteja uns quants dilemes. S’han d’executar amb clavecí o amb piano? Si es fa amb piano, l’instrument s’ha de fer sonar com si fos un clavecí o bé cal tocar-lo tenint present totes les possibilitats tímbriques que ofereix el piano? Si es fa així, és fàcil fer una interpretació gairebé romàntica de Bach. A parer meu, totes les versions són vàlides, però en qualsevol cas, s’ha de tenir clar quina mena d’interpretació es vol fer de l’obra de Bach en qüestió.

Sentint Pierre-Laurent Aimard tocant el primer llibre d’El clavecí ben temperat, no vaig tenir clar quina era la seva opció. Els preludis i fugues de ritme més ràpid els va tocar en estil gairebé staccato i a una velocitat a vegades tan exagerada —especialment el preludi i fuga en sol major— que les notes no s’entenien. Aquesta va ser una de les mancances constants d’Aimard: una articulació poc clara de les tecles que es feia palesa en els passatges ràpids, en què es produïa una certa confusió tímbrica. Si tenim en compte que aquesta obra es va escriure originalment per a clavecí, és imperdonable que l’articulació de les notes no sigui absolutament diàfana, encara que es toqui amb piano.

En els preludis i fugues de ritme lent, en canvi, s’hi va recrear allargant les notes —amb un ús molt moderat del pedal en tot moment, s’ha de dir—, de manera que s’insinuava tímidament una interpretació romàntica de les peces. Va fer massa ritardandos —tot i que sense arribar a rubato— que enterbolien l’audició de l’obra i en trencaven una mica el sentit de conjunt unitari.

Pierre-Laurent Aimard és un gran pianista amb una tècnica sòlida, però no ha acabat de trobar l’estil que vol per a El clavecí ben temperat. Sembla que vol fer sonar el piano com un piano, però en els preludis i fugues ràpids és com si volgués emular el clavecí, mentre que en els lents toca amb un so expandit explorant les possibilitats tímbriques del piano. Ara bé, més enllà del so, pel que fa a la lectura de l’obra, va ser exquisida i molt ajustada a la forma que té. Va tocar els preludis amb delicadesa i les fugues marcant clarament cada entrada del subjecte, de manera que es feia notar que era una fuga.

Tots tenim al cap grans interpretacions d’aquesta obra canònica de la literatura per a teclat, des de Gustav Leonhardt fins a András Schiff. A mi m’agraden tant les versions amb piano com les de clavecí, però hi ha d’haver una unitat interpretativa que Aimard no va saber trobar. Els 24 preludis i fugues del primer llibre d’El clavecí ben temperat no es poden concebre individualment, sinó que formen una unitat estilística que s’ha de reflectir en el so de cadascun. Aquesta unitat, més difícil de trobar en el piano, precisament per la seva complexitat tècnica, és el que defineix i dóna forma a una obra immensa.

Programa del concert: Bach, El clavecí ben temperat, llibre I
Intèrpret: Pierre-Laurent Aimard, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de gener

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Més enllà que canti les àries mig to més baixes de la partitura original —DiDonato segueix la versió que Charles Mackerras va fer per a Janet Baker—, quan s’enfila al registre més agut la veu se li fa estreta, com passa a les mezzosopranos. Ara bé, fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits, com ja havíem pogut veure quan es va fer la transmissió d’aquesta òpera en cinema des del Metropolitan.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta. Però va demostrar que s’havia estudiat el paper al detall perquè anava molt segura.

Qui va fer la impressió que no se sabia gaire el paper va ser Javier Camarena, un tenor líric fabulós que en aquesta ocasió no va estar a l’altura de les altres vegades que l’he vist. Al primer acte, on té l’ària, a les frases més llargues es va notar que se li acabava l’aire massa aviat i al final l’agut li va sortir desafinat, però no cap a baix, sinó cap a dalt. Després, en el duo amb Elisabetta, va fer algunes desafinades més, tot i que poc remarcables. Primer vaig pensar que potser tenia alguna afecció a les cordes vocals, però em penso que el que li passa és que no té el paper de Leicester prou ben interioritzat. Ara bé, Camarena és un tenor amb una veu preciosa, un frasseig immaculat i un legato deliciós, dels quals va fer gala en aquesta Maria Stuarda.

Una de les grans sorpreses de la vetllada va ser l’orquestra, que va sonar sorprenentment bé, dirigida per Maurizio Benini. Totes les seccions van anar ben acompassades i la corda va sonar plena i amb dignitat. És a dir, que va acompanyar els cantants en perfecta sintonia i amb l’esperit belcantista ben impregnat. El cor va ser correcte però va passar més discret.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Títol: Maria Stuarda
Autor: llibret de Giuseppe Bardari; música de Gaetano Donizetti
Intèrprets: Joyce DiDonato (Maria Stuarda); Silvia Tro Santafé (Elisabetta); Javier Camarena (Roberto Leicester); Michele Pertusi (Giorgio Talbot); Vito Priante (Guglielmo Cecil); Anna Tobella (Anna Kennedy)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Maurizio Benini
Directors d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: 4/5

Pels volts de Nadal Palau 100 ha tingut el gran encert de programar l’Oratori de Nadal, BWV 248, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d’una obra unitària, però integrada per sis cantates independents, de les quals Les Talens Lyriques, dirigits per Christophe Rousset, ens n’han interpretat les tres primeres i l’última (corresponents al primer, segon i tercer dia de Nadal, i a l’Epifania, respectivament). Amb ells va actuar-hi el Cor de Cambra del Palau i quatre solistes vocals. El resultat va ser molt bo sense arribar a la perfecció.

Just una setmana abans havíem pogut gaudir d’una interpretació excelsa i sublim d’una altra gran obra de Bach, la Missa en si menor, interpretada per Thomas Hengelbrock. Christophe Rousset té un estil diferent, més auster, més sobri, i una orquestra força menys nombrosa que la de Hengelbrock. El que crida més l’atenció és que les tres trompetes del conjunt instrumental van fer un nombre excessiu d’errors i això va deslluir força algunes àries on tenen molt de protagonisme. És cert que els instruments d’època de vent metall tenen una dificultat afegida pel fet de no tenir pistons, però això no és excusa per a uns intèrprets professionals. A banda d’aquesta disfunció, l’orquestra va tocar molt bé, amb molta harmonia interna i Rousset va donar un aire festiu a l’obra, com correspon a la celebració del Nadal.

Els solistes vocals van ser un pèl desiguals. Per damunt de tot, va destacar el joveníssim tenor alemany Julian Prégardien, que va interpretar l’evangelista i les àries de tenor amb una veu preciosa, una emissió clara i perfecta, un frasseig immaculat i un estil elegant i depurat. Es notava que, més enllà de cantar molt bé, té un coneixement extens del repertori. En segon lloc cal destacar també el baix Matthew Brook, que va cantar amb una veu plena d’autoritat, tot i que la seva manera d’interpretar s’acostava més a l’òpera que no pas a l’oratori, que demana menys inflexions vocals i més sobrietat a l’hora d’abordar cadascuna de les notes.

Katherine Watson va ser correcta, però té alguns problemes en la projecció de la veu, ja que en algunes parts del registre li falten harmònics i això fa que la veu no li vibri correctament i el so que es percep sigui pla. A banda d’això, va anar un pèl curta d’aguts i quan s’enfilava cap amunt no ho feia amb comoditat. El contratenor Damien Guillon va cantar les àries més belles de l’oratori, però va començar amb mal peu, amb dificultats evidents per respirar durant la primera ària. Això va fer que no pogués allargar gaire les frases i les hagués de tallar. A partir de la segona ària va millorar, però és un cantant amb un legato escàs i una veu que queda un xic plana i li manca vibrato. Va fer una interpretació correcta, però no extraordinària.

L’actuació del Cor de Cambra del Palau va ser un pèl decebedora. Amb només divuit cantaires, va començar l’obertura amb poca energia, va fer la sensació que hi faltaven efectius perquè sonava pobre i sobretot, amb manca d’unitat, de cohesió interna. Al llarg de l’obra la sensació d’escassesa va anar minvant, però no es va corregir la manca de cohesió. No va sonar com una massa compacta i unida, i no es va acabar d’integrar bé amb l’orquestra.

Christophe Rousset, calçat amb vambes, va dirigir una versió canònica de l’Oratori de Nadal, amb sobrietat i sense misticisme, però hauria hagut de fer alguns retocs perquè la interpretació hagués estat perfecta.

Programa del concert: Bach, Oratori de Nadal, BWV 248 (cantates 1, 2, 3 i 6)
Intèrprets: Katherine Watson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Julian Prégardien, tenor; Matthew Brook, baix; Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana; Les Talens Lyriques
Director: Christophe Rousset
Espai: Palau de la Música
Data: 18 de desembre

Valoració: 4/5

Font: Núvol

Era esperadíssim a Barcelona el concert de la superdiva Anna Netrebko, ja que l’havia de fer el proppassat 17 de maig, però el va suspendre per malaltia. Es va reprogramar pel 17 de desembre, amb un canvi de tenor acompanyant, d’orquestra, de director i de programa (el del maig havia de ser més llarg). És a dir, que llevat de Netrebko, tot va ser diferent de com havia de ser.

D’entrada, s’ha de dir que més enllà de la campanya de màrqueting estratosfèrica que la soprano té al darrere, Netrebko és una cantant excepcional  per diversos motius: té una veu preciosa, homogènia, amb un registre molt ampli, amb greus i aguts generosos, i una tècnica impressionant que fa que sigui sempre una delícia sentir-la. Ara bé, a mi no em sembla una soprano verdiana. Fa tres anys la vaig veure fent Anna Bolena al Met de Nova York i va ser un esdeveniment colossal perquè la seva veu i la seva manera de cantar s’adapten com un guant al belcantisme. Netrebko té una veu cristal·lina i amb un cert gruix i té agilitats; tot això li permet encarar els belcantos dramàtics amb gran precisió i una bellesa estilística fora del comú.

També ha excel·lit en el paper de Donna Anna i ha adoptat l’estil mozartià amb gran facilitat, però si bé la intel·ligència de Netrebko és saber adaptar-se a cadascun dels estils que aborda amb un altíssim grau d’excel·lència, el seu instrument no és il·limitat, i això es veu quan vol encarar el repertori d’una soprano spinto o directament dramàtica. Té una veu gran que sap modular amb encert i elegància, però és una veu que voleia i li falta pes per interpretar amb dramatisme i credibilitat papers com Lady Macbeth, Leonora (Il Trovatore) o Maddalena. Va sortir a escena amb la famosa ària de la carta de Macbeth, i va haver de forçar al màxim el registre greu, que és generós per a una soprano lírica, però insuficient per a un paper que és gairebé de mezzosoprano. Tothora es notava que a la veu li faltava pes, que s’enfilava al registre agut amb massa facilitat i això llevava emoció a una interpretació tècnicament immaculada.

Va cantar «Tacea la notte placida» en pur estil belcantista, quan Verdi és tota una altra cosa, la veu ha de pesar i enfilar-se als aguts s’ha de notar que costa, perquè la soprano que fa Leonora és una dramàtica sense agilitats. O sigui, Netrebko va demostrar que és una cantant esplèndida, però fora del seu repertori, ja que va forçar massa la veu per fer papers massa foscos per a una veu lluminosa com la seva.

La segona part va ser més lluïda. Va interpretar Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur  amb una elegància, una bellesa i una puresa d’estil fabulosos i el seu instrument preciós va brillar més perquè són àries més líriques que les que havia cantat anteriorment. En canvi, «La mamma morta», sobrecarregada d’efectisme i amb un dramatisme totalment impostat, va quedar artificiosa perquè és una ària molt forta i malgrat que la seva tècnica excepcional li permet capejar moltíssimes dificultats, l’instrument no li respon davant d’un repte fora del seu abast. En les àries més dramàtiques, Netrebko força massa i em temo que si a partir d’ara vol dedicar-se a aquest tipus de repertori, la veu se li’n pot anar a can pistraus. Espero que la seva intel·ligència li faci veure que forçar la màquina és contraproduent, per més possibilitats i recursos que tingui.

El tenor que la va acompanyar en dos duos, el d’Otello i el de Manon Lescaut, Yusif Eyvazov, va ser un cantant a oblidar ràpidament que no arriba ni a la sola de la sabata a Netrebko. Té una veu lletja, mal projectada, entubada, amb un vibrato que de tan excessiu és ja un trèmolo constant. És un tenor amb molts problemes tècnics de base que en cap teatre seriós no passaria de comprimari de segona.

La gran sorpresa de la vetllada va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès, que dirigida per Massimo Zanetti, va tocar amb l’estil que cada compositor requereix, marcant caràcter i sabent-se adaptar en tot moment a les necessitats de la diva russa. Els trossos que va tocar sola, l’obertura de La forza del destino, el preludi de La Traviata i l’Intermezzo de Pagliacci, va demostrar que és una orquestra de tanta o més qualitat que l’OBC o l’orquestra del Liceu. Li falten instrumentistes, certament la corda sona un pèl exigua, però van tocar un Verdi que sonava Verdi i un verisme que sonava verisme. És a dir, sonava del tot professional, amb estil, caràcter i temperament.

Programa del concert: Verdi, àries i duos de La forza del destino, Il Trovatore, Macbeth, La Traviata, Otello; Puccini, àries i duos de Manon Lescaut; Giordano, Andrea Chénier; Leoncavallo, Pagliacci; Cileà, Adriana Lecouvreur
Intèrprets: Anna Netrebko, soprano; Yusif Eyvazov, tenor
Orquestra Simfònica del Vallès
Director: Massimo Zanetti
Espai: Palau de la Música
Data: 17 de desembre

Valoració: 3.5/5

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC a l’Auditori ens ha dut el Concert per a violí de Dvórak, interpretat per una de les considerades millors concertistes actuals, l’americana Sarah Chang, i la Simfonia núm. 11 de Xostakóvitx, anomenada «L’any 1905», en record de la revolta del Diumenge Sagnant a Sant Petersburg. La direcció va anar a càrrec de Vassily Sinaiski. El resultat va ser més que notable.

No havia sentit mai Sarah Chang en directe, i per a mi era l’al·licient principal del concert, però he de dir que en conjunt va ser força més reeixida la interpretació de la simfonia de Xostakóvitx que no pas la del concert de Dvórak. Chang és una violinista molt competent, amb una tècnica plena de virtuosisme i una afinació perfecta, però amb això no n’hi ha prou per ser un bon concertista. El so que treu del violí és pobre i gosaria a dir que un pèl buit; no és un so a la corda, ple i ample. Per això l’orquestra el va tapar pràcticament tota l’estona i el so del violí només es podia sentir en condicions quan tocava ella sola o amb l’orquestra molt apianada. El so de Sarah Chang és com un material absolutament mal·leable que pot fer qualsevol pirueta vertiginosa, i això li dóna elasticitat, però li resta calidesa. El resultat va ser una execució més aviat freda d’un concert amarat de romanticisme.

A la segona part, el concert va millorar força. L’OBC va treure l’artilleria pesada de la percussió per interpretar l’onzena simfonia de Xostakóvitx, una peça grandiosa, colossal en tots els sentits que Vassily Sinaisky va dirigir amb molt d’encert i precisió. Estem acostumats que en les obres de gran orquestra del tombant de segle del XIX al XX l’OBC fa sonar molt fort la percussió i el vent metall de manera que ofeguen la corda, però aquest no va ser el cas de Xostakóvitx, en què es van sentir i distingir perfectament cadascuna de les seccions de l’orquestra, la corda inclosa.

Potser perquè és rus, o potser no, Sinaisky va saber transmetre tot el que aquesta simfonia conté: violència, opressió i voluntat imperial. Tal com en diu el títol, «L’any 1905», Xostakóvitx la va compondre per dedicar-la al Diumenge Sagnant, en què una protesta pacífica de treballadors va ser esclafada brutalment per les tropes del tsar. La música ho diu tot, és electritzant, violenta, imperial i fins i tot aterridora. La interpretació de l’OBC va ser impactant perquè va transmetre a la perfecció tot el que hi ha al darrere de la música i ens va deixar clavats a la cadira.

Programa del concert: Dvórak, concert per a violí i orquestra en la menor, op. 53; Xostakóvitx, simfonia núm. 11 en sol menor, op. 103, «L’any 1905»
Intèrprets: Sarah Chang, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Vassily Sinaisky
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 12, 13 i 14 de desembre

Font: Núvol

Valoració: 3.5/5

He de confessar que no havia sentit a parlar mai del Balthasar-Neumann-Chor und –Ensemble, que dirigeix Thomas Hengelbrock. Aquesta setmana han visitat Barcelona per oferir una versió immensa i carregada de misticisme de la gran missa en si menor de Bach.

La darrera vegada que vam poder sentir aquesta gran obra va ser en la interpretació de John Eliot Gardiner l’any passat a l’Auditori. Va ser una versió memorable, llevat del fet que els solistes, Gardiner els va fer sortir del cor i van quedar força per sota del nivell interpretatiu del conjunt i això va deslluir una mica l’execució de l’obra. Per això quan vaig saber que Thomas Hengelbrock també trauria els solistes del cor em van saltar les alarmes. Ara bé, s’ha de reconèixer que el seu cor té solistes de més qualitat que el cor Monteverdi.

Sóc una entusiasta fervent i apassionada de les versions de Herreweghe de les obres religioses de Bach i tot i que no m’agrada fer comparacions, la interpretació de Hengelbrock de la missa en si menor va anar en la mateixa línia del director flamenc, i per això em va deixar absolutament corpresa. Va fer sortir una orquestra prou nombrosa que va fer una execució perfecta de l’obra, amb instruments d’època, tenint en compte que especialment els de vent metall presenten una dificultat d’execució afegida respecte dels seus equivalents moderns. El cor va sonar amb una gran unitat i el conjunt, sota la direcció de Hengelbrock, va executar la missa amb els registres greus ben marcats, cosa que va donar solemnitat i una gran aura mística a l’obra.

L’única puntualització que faria és que l’inici, el Kyrie, va ser excessivament lent, i fins al final del Gloria va haver-hi petits desajustos entre les diferents seccions de l’orquestra, cosa que va fer que no sonessin totes a l’hora, sinó que en molts moments es percebia una massa sonora indefinida. Però la cosa va canviar completament a partir del Cum sancto spirito, en què músics i cantants es van posar d’acord i tot va anar ben quadrat i alhora. Totes les seccions del Symbolum Niceum, especialment l’Et incarnatus est, van ser executades amb una lentitud extensa i plena d’un so embolcallador que conferia un grau d’espiritualitat i de misticisme superb a l’obra.

El punt culminant de la missa en si menor, l’Agnus Dei, el va cantar el contratenor Alex Potter, que va demostrar que és un cantant molt bo, en una interpretació tècnicament perfecta, carregada d’intensitat i d’emoció. La resta de solistes, sense estar a la seva altura, van ser més que correctes, i van demostrar que poden sortir del cor i fer solos. Destacaria especialment les solistes femenines, sobretot la soprano Nicole Pieper, que va fer un Laudamus te, ària dificilíssima, capejant amb desimboltura totes les dificultats tècniques que presenta, amb una veu molt ben projectada i ben homogènia.

Thomas Hengelbrock va ser l’encarregat de dirigir aquesta obra colossal, i va reeixir-hi amb escreix, perquè llevat de petits desajustos a la primera part, va aconseguir crear l’atmosfera espiritual necessària a través d’una música que traspua passió i intensitat mística per tot arreu.

Programa del concert: Bach, Missa en si menor, BWV 232
Intèrprets: Balthasar-Neumann-Chor und -Ensemble
Director: Thomas Hengelbrock
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de desembre

Valoració: 4.5/5

La jove violinista russa Alina Ibragimova va presentar a l’Auditori de Barcelona un programa compromès i dificilíssim com són les dues primeres sonates i les dues primeres partites per a violí sol de Bach, incloent-hi la famosa Ciaccona, darrer moviment de la segona partita, amb la qual va cloure un concert impressionant. Sens dubte, va sortir airosa i triomfant del repte.
Les sonates i partites per a violí sol de Bach no estan a l’abast de qualsevol intèrpret. Més enllà d’una perfecció tècnica a prova de bomba, requereixen una gran maduresa musical, perquè darrere de l’extrema dificultat que plantegen a l’intèrpret, són obres d’una enorme profunditat i càrrega espiritual.
Ibragimova només té 29 anys, però ja ha assolit un grau de maduresa admirable. Va tocar amb una afinació perfecta en tot moment, sense vibrar i gairebé sempre en primeres posicions —en això consisteix l’estil barroc. El so del violí Bellosio que toca va ser ple i càlid i va executar les dobles cordes, tan abundants en aquestes obres, amb netedat total, sense rascar gens les cordes i amb una afinació perfecta dels acords. La seva solvència tècnica és indiscutible.
Però a més a més, també vam poder observar un altíssim grau d’assimilació de les obres i de l’estil que requereixen. La interpretació d’aquestes peces tan endimoniades no va ser només l’execució perfecta d’una pirueta tècnica i prou, sinó que Ibragimova va saber transmetre la profunditat insondable de les sonates i partites de Bach. Aquí és on va fer palesa la seva maduresa interpretativa, malgrat la seva joventut. De fet, només veient-la a escena, la naturalitat amb què agafava el violí i l’arc i l’austeritat amb què es movia —sense gestos ni moviments exagerats o amanerats—, ja denotaven un gran coneixement de les obres que va tocar.
Pel meu gust, potser en la Ciaccona va fer tant d’èmfasi en la perfecció tècnica, que li va faltar anar una mica més enllà, transcendir la tècnica i deixar-se anar per assolir la dimensió espiritual que té aquesta peça, que en dos moments concrets és com si poguéssim tocar l’inefable amb els dits. Però això és una apreciació molt personal d’estil. En definitiva, som davant d’una primera espasa del violí, sortosament molt jove, que esperem que torni més vegades a Barcelona.

Programa del concert: Bach, sonata num. 1 en sol menor, BWV 1001; partita núm. 1 en si menor, BWV 1002; sonata núm. 2 en la menor, BWV 1003; partita núm. 2 en re menor, BWV 1004
Intèrpret: Alina Ibragimova, violí
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 4 de desembre

Valoració: 5/5

Font: Núvol