Dudamel i l’Orquestra Simón Bolívar al Palau
Gustavo Dudamel és un director que aixeca passions. Si bé és cert que pertany a aquella categoria d’artistes que tenen una gran campanya de màrqueting al darrere, s’ha de dir que és un gran director d’orquestra, cosa que vam poder comprovar la temporada passada en el meravellós concert que va oferir al Palau al capdavant de l’Orquestra de la Ràdio de Baviera.
Enguany ha tornat amb l’Orquesta Sinfónica «Simón Bolívar» de Venezuela, un conjunt format per músics joves que Dudamel dirigeix regularment. Van interpretar obres de compositors prou diferents com Beethoven i Wagner. A la primera part van tocar la cèlebre i arxifamosa cinquena simfonia, que Dudamel va dirigir amb un ritme i un estil perfectes i en què va fer gala de la seva virtut més preuada: la precisió. Malgrat que l’orquestra estava sobredimensionada, en cap moment les seccions no van anar descompassades, sinó que van tocar exactament al ritme que els marcava la batuta de Dudamel. Ara bé, a banda d’un excés tímbric, el so que va produir l’orquestra en Beethoven va ser aspre, adust, mat. És una orquestra de molta qualitat, però a la primera part del concert no va fer gala de totes les seves possibilitats sonores.
En canvi, a la segona part la cosa va canviar i va assolir la perfecció. L’orquestra es va ampliar visiblement i el so va ser absolutament brillant i expandit. El programa Wagner va començar amb dos fragments d’El capvespre dels déus. Va ser especialment emotiva la marxa fúnebre de Siegfried, tot i que pel meu gust, va faltar-hi un puntet de solemnitat per transportar-nos completament al cel místic wagnerià. Amb la marxa nupcial de Lohengrin sí que Dudamel, l’orquestra Simón Bolívar i els dos cors (l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música) van assolir la perfecció absoluta. Es van compenetrar totalment i el resultat va ser d’un lirisme evocador. L’idil·li amb Wagner va continuar amb els murmuris del bosc de Siegfried i l’entrada dels convidats al Palau de Tannhäuser. Dudamel va interpretar Wagner amb grandiositat, però amb molt de lirisme, sense pesantor i amb molta elegància. La secció de corda en cap moment no va quedar eclipsada per la de vent. Cal fer notar que la secció de vent metall no va fer ni una errada en tot el concert i en general, tot el vent va sonar de manera compacta, però perfectament integrada amb la corda.
Acabat el concert, Dudamel va oferir dos bisos wagnerians: la cavalcada de les valquíries, on va fer sortir l’èpica i la força, i la mort d’Isolda, que no va ser tan reeixida com els Wagners anteriors. Especialment al principi de la peça, on hi ha els trèmolos de la corda, van quedar massa deslligats i no arribaven a enllaçar ben bé la melodia de manera concatenada, però la corda va ser especialment brillant i malgrat tot, va aconseguir fer-nos sentir la màgia de l’òpera més transgressora de Wagner.
Penso que la música de Wagner està amarada d’una aura profunda de misticisme que només són capaços de transmetre intèrprets excelsos. Aquest és el cas de colossos com Christian Thielemann o Daniel Barenboim, que vaig tenir la sort de veure fa dos anys a Londres dirigint les quatre òperes de L’anell del Nibelung. Sentint Dudamel, em vaig notar transportada a Londres novament.
Programa del concert: Beethoven, simfonia núm. 5 en do menor, op. 57; Wagner, El capvespre dels déus (Viatge de Siegfried pel Rin, acte I; Mort de Siegfried i Seguici fúnebre, acte III); Lohengrin (Marxa nupcial, acte III); Siegfried (Murmuris del bosc, acte II); Tannhäuser (Entrada dels convidats al Palau, acte II)
Intèrprets: Orquesta Sinfónica “Simón Bolívar” de Venezuela; Orfeó Català; Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Director: Gustavo Dudamel
Espai: Palau de la Música
Data: 16 de gener
Valoració: 4.5/5