I
Torno de l’hospital i com sempre que torno de l’hospital -de qualsevol hospital- sento profundament la necessitat de donar les gràcies. Gràcies a totes les professionals que esta vesprada m’han atès i m’han fet tota mena de d’analítiques que feliçment han sortit totes bé. Gràcies de tot cor a les professionals de l’Hospital Comarcal d’Amposta.
II
L’hospital és un indret on passen coses del tot imprevisibles. La urgència, l’humor de l’equip de metges, metgesses, infermers i infermeres és uns cosa que el pacient agraeix. Però, és clar, és un indret curull d’incerteses. I més enllà de les incerteses hi ha la humanitat d’aquelles professionals que s’entreguen a tu i això és una cosa colosal en els nostres dies.
D’alguna manera, los hospitals tenen una semblança amb les esglésies. Perquè a ambdós llocs s’hi va a guarir-se i a ambdós llocs hi trobes gent que incondicionalment s’entreguen, es lliuren. I tu t’entregues, en cos i ànima, perquè saps que allà hi ha molt més que un ofici, hi ha molt més que un mer tracte.
Aquesta tarda, en arribar a l’hospital, alguns símptomes sobre el meu estat han preocupat a la metgessa. Ho he copsat al moment. Hi ha circunstàncien que son complicades de dissimular. Mhan fet forces analítiques, també un examen rectal i un ‘electro’, i durant la llarga espera abans d’obtenir els resultats he tornat a experimentar aquella vulnerabilitat que només sento als hospitals.
He resat, he resat una llarga estona i m’he emocionat recordant aquells dos amics de l’ànima que ens deixaren tant prematurament, lluitant com uns espartans fins els darrers dies. No puc deixar de recordar la bonhomia de tots ells, aquella bonesa, la templança, i aquella qualitat humana que jo no seria capaç de transmetre.
III
No em fa por morir, sinó que alguna malaltia suposi un llast per mi i la gent que estimo. Tinc por de morir jove perquè no podria gaudir de la vida a la vora de ma filla Aran.
I malgrat que actualment estic sà, és ara quan m’adono d’allò que un metge meu va dir a ma mare: ‘És molt fort, és un supervivent’. Si ara recordo, m’esborrono. Però he guanyat moltes coses pel camí que de tant en tant suren quan menys m’ho espero.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!