I
Al teu costat vaig sentir-me xicotet. Mai vaig dir-te que t’estimava i de seguit no sentís unes ganes d’escriure per no plorar. Hi ha rutes que mai vam fer junts, però jo tenia l’esperança que tornesses algún dia, algún dia d’hivern, potser per tornar a l’hivern aquell que vam conviure a Girona.
II
Tot és vell al meu redol, a la meua plaça. I los meus límits no han estat conquerits, sinó dibuixats amb guix a les manises, és a dir, inventats. Per seguir el fil de la nit, lo porró no em rellisca de les mans.
Este poble mariner que habito des de fa quaranta-dos anys va ser el poble on visqueren i moriren los meus avantpassats materns. Glòria i honor.
III
De seguit, la mar. I los dos fars: lo roig i el verd. I més enllà, mar endins.
Unes ganes confessables de tornar a tu, al teu cos, als teus pits, al teu sexe, a la teua son, a la teua parla, però sobretot als teus ulls, ulls de pruna, mirada que voldria estar més que existir alguna volta. Desig de pensar-te, desig de contar coses que no van enlloc, enumerant penjaments, maneres de no dir res que no sàpigues.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!