I
En aquest costat del mar
els indrets queden isolats
com més oblidats i estranys,
incerts com un viatge llarg
que hom empren una tarda
cap a terres remotes
per començar de nou
i amb el temps oblidar-ho tot,
aprendre una llengua,
adoptar uns costums
i buscar una nova feina.
Descobrir que allò domèstic
és el que ens fa plorar,
el record dels germans i els pares
compartint la taula
un dia qualsevol del mes de maig.
II
Van donar llum als carrers quan l’opul•lència brindava pels racons més remots i amagats. I ara que el silenci esdevé un miratge massa cert per ser contat en vers o ser cantat, les criatures que volien navegar ara comprenen que primer han d’aprendre a nedar. Que la festa que ens pagaven cada agost era la llavor que amagava la fruit de l’amargor i una nit no és una nit si no hi ha amor o no hi el record d’un amor furtiu on ancorar els cors dels qui naufraguen sempre a la mateixa platja.
Potser és el teatre de la tardor o una antiga remor que sempre porto al meu costat bo, potser és la riquesa que em delata, la fortuna que no caduca, la que m’aguanta. Si més no, serà la bonhomia del qui no estira més lo braç que la màniga, el pallasso trist i alegre que ensopega i enlloc de plorar, mira als costats, saluda el públic i marxa espolsant-se el cul.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!