Avui m’he trobat francament malament. Marejat, amb dolor als ronyons… No soc gens amic del Nolotil, però me l’he acabat prenent amb el cafè i finalment m’he recuperat.
En plena catarsi, he pujat al pis de ma mare i se m’ha ocorregut endollar-me a la ‘tele’. Tot just començava un programa que es diu Planta Baixa i sortia un actor del Polònia que interpreta lo paper de Joaquim Nadal, lo socialista del tripartit de Maragall. Aviat he endevinat que ara formarà part del govern del Molt Honorable. He apagat la ‘tele’ (fa més de 10 anys que jo no miro la ‘tele’) i he anat a la farmàcia per demanar un test d’antígens. Estava molt apurat, tot i que m’ha sortit negatiu. De seguit he anat al supermercat i he comprat quatre donuts i un ‘xuxo’. Sucre. He anat al bar amb la meua gossa Lila i he reflexionat sobre tot això d’Esquerra i he arribat a dues conclusions a mode de profecia.
La primera conclusió a mode de profecia és que m’ensumo des de fa temps que el govern Aragonès ha estat coent una ruta política amb el PSOE que no ha trascendit als mitjans, però que a hores d’ara se’ns fa palès d’una manera indefugible. Aragonès ha mentit a la ciutadania quan va dir que la seua meta era la culminació de la independència. No vull caure en la barroeria de l’insult, però que cadascú opine sobre la legitimitat del Molt Honorable tenint en compte la conjuntura.
En relació amb aquesta primera conclusió, la segona cau pel seu propi pes. Esquerra ha perdut els papers. A redós d’una aparença moderada i amb la retòrica -legítima, però no creïble- de pretendre governar el conjunt de les sensiblitats del país, l’actual fórmula de govern no farà més que beneficiar la reorganització de l’independentisme, la qual cosa és d’agraïr. Jo soc militant de l’esquerra independentista des dels 17 anys. En compto 42. Això no té cap mèrit, tot i estar-ne orgullós, però amb això vull dir que n’he conegut forces, d’aventures i desventures, i si d’alguna cosa estic convençut és que l’1 d’octubre va canviar el rumb polític del Principat i que hi ha arronsades que la majoria del 52%, tenint en compte també el gruix de represaliats que encara hi ha, no està disposada a deixar córrer. Què vull dir amb això? Que Esquerra ha decidit esdevenir un llast per a la independència, però que això tindrà conseqüències sobre les noves majories parlamentàries que beneficiaran el conjunt de l’independentisme sempre i quan aquest vagi unit.
Avui, el govern ven fum i no té relat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!