I arriba el dia de la detonació, de l’explosió d’una joia que venia naixent, que un dia es covava però que des de feia un temps ençà venia a néixer i provisionalment el silenci es feia cada jorn més insostenible. Que abans d’ahir ja hi era entre natros, però ara ja no hi ha manera
Un mal dolent l’havia apartat d’estudi els anys de la seua jovenesa i estava tant acostumat a creure que la vida se li faria curta que quan el metge rubricà l’informe segons el qual el mal li havia desaparegut per obra de Déu, la seua mirada ja s’havia tornat estàtica. Sortí de la consulta i
I ‘No et fa res que tothom puga llegir-te al bloc?’, va preguntar-me fa uns dies, tot passejant per Traiguera. ‘No, el meu bloc és un passatemps. Hi aboco molta fantasia’, vaig respondre. Aleshores, em va retraure que mentís. I vam seguir xerrant sobre la filosofia del Zaratustra de Nietzsche, per bé que aquesta és
El poble ho deia, però ningú ho pensava: ‘Este Gerard fa catúfols!’ Les envejoses deien: ‘Este xic fa catúfols com son iaio’. I Gerard somreia i el seu somriure durava tot lo dia, també quan sortia de l’escola, al migdia. I a l’horabaixa i de nit. Saltava del llit d’una revolada i esmorzava una llesca de
La pluja del matí havia convertit lo carrer en un fangar i el sol del migdia havia assecat les vores de les façanes blanques de les cases i la mica de pols en suspensió convertia l’ambient físicament enterbolit i anímicament feixuc. Les dones i els fills, tot fent cap a les platges per ajudar els
Es desvetllà a quarts de tres del matí i no se’n sabia a venir de tanta angoixa com podia arribar a patir aquell cos seu. S’encengué un puret i va resar un Parenostre lentament i de seguit un Avemaria, també, lentament. Va demanar a Déu que, almenys, tingués un somni plaent, que en tornar a
Arribat el migdia començaren a fer files de dos i de tres. El vagons dels trens s’anaven buidant i a mida que prenien consciència del lloc on estaven, les persones miraven al cel i feien córrer les mirades les unes amb les altres, sense dir res. El cel callava. Havia arribat l’hora de la tristesa
La felicitat és un poval d’aigua a vessar i un somriure amarat de joia que et somriu i et diu ‘guaita com vessa, lo poval!’ i endevines que aquesta és una manera de dir que tens un cos sà i el poval és un regal i de seguit obres les mans per palpar l’aigua neta
On és el circ d’aquell pallasso que amb una catifa sobre el terròs i una maleta feia somniar els vilatants, pagesos i menestrals, amb la claror del sol del migdia? A voltes el cerco, si tanco els ulls. Jove pallasso desganat, murri i somniatruites, badoc, bonàs. El pallasso del meu cor assedegat, s’ha fet masover?
Deixà el llibre sobre la tauleta de nit i de seguit es gratà la testa. Aquella història negra l’estava afectant massa, però alguna cosa encara l’enganxava. De fet, ja era al final de la novel•la quan va fer una pausa i va sonar el mòbil. Aquesta història comença just ací, quan per fi s’adonà que
I el migdia emblanquinà les parets del terrat. Les torretes dels cactus, les marialluïses i els gessamins també es pintaren d’un blanc immaculat, nou, acabat de filtrar dels núvols espessos i gegants que hi havia allà al cel, allà on els avions i les aus habiten i, si no t’hi fixes, passen desapercebudes. Als terrats
Els senglars han somogut la terra. Quina malesa! Les cols i els enciams i els quatre gira-sols han fet una mala fi. Ves, coses de la nit. Qui ho havia de dir? S’endevinen el musell i la urpada, coses que al pagès fa maleïr. I, tanmateix, pensa, això rai, pitjor fóra la calamarsa! És clar:
Vagaregen los dragons a les parets del mas i els senten los marxicolins, al defora, com s’afarten com uns lladres. Pobres marxicolins, pobres mosques atrapades en la tela d’aranya! De cua d’ull la rabosa passa de llarg. Per ella la nit és llarga i es deixa portar pel cant del xot i el rastre dels
Mon cosí és més dropo que el dormir, però és bona persona. Avui en dia es relativitza fins i tot l’amor, la mort i a qualsevol malparit. És un dels mals dels nostres dies. Un dels vertebradors, segons el meu parer. Sempre recordaré un professor de Filosofia que vaig tenir a l’ESO. Un gran professor,
Havia perdut el costum de llegir cada nit. Tampoc resava com ho feia al llarg d’aquell penós mes ingressat a l’hospital. Començà a viure d’esquenes a la gent i sentia el plaer de la solitud com un bé suprem que ningú podria llevar-li. I va ser així, sense pensar-s’ho, que la vida se li eixamplà