Ulls de pruna, pell de cor de ceba, les voltes que he viscut vora la mar contemplant les boies de colors més enllà dels fars del moll, de nit, i a la fi esdevenien vaixells que venien a rescatar-me. Oh, sonets que mai escriuré per ineptitud, vaixells ancorats a la platja on mon besavi arrossegava lo seu llaüt, amb los bous i els braços de les dones que s’havien passat lo dia remendant les sèssies. Torneu-me a la vida, torneu-me a la salabror dels migdies que esperen l’hora per tornar al sol allò que per naturalesa li pertany: los carrers, la plaça de missa i el carrer del barranc, per sobretot los safarejos que ja no hi són, però que jo els recordo com si fos ahir, com les estaques d’on penjaven les sèssies llimpies de llana.
Baixeu, àngels de la mar, a guarir-me la tristesa i la nostàlgia i la ràbia contra aquells que van acabar amb tot este món. Amb los mercats, amb los horts, amb los camins terrosos que no tinc dret a anomenar. Les balances que ma iaia llimpiava antes de pesar les mançanes que collien a l’hort d’Ulldecona. Oh, maleïda siga la memòria que em recorda l’estesa de panís i mançanes, les olors que muntaven fins el terrat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!