I
La tardor, per ser l’estació més amable, és fràgil i elegant. La tardor és l’estació de la raïl i la rosada, de les reconciliacions i l’abundància, de la fortalesa i les revelacions oníriques.
La tardor és un estat de la ment i, per tant, de la matèria, un acabament, un acomiadament, un silenci aferrat al brancatge de la figuera i arrencat d’un ensurt, un migdia plujós, una setmana ennuvolada vora la mar.
Jo soc conscient que em caldria més d’una vida tant ben parida com la present per poder escriure tota una nit sobre la tardor, amorosida memòria, arrogant com una olivera farga esgaiada de tant de fruit.
II
Així escriuria el poeta en la foscúria d’una sola llàntia d’oli: A les palpentes, amb el pergamí suat recolzat sobre l’escriptori de roure.
És tard, és novembre, lo fred s’escola per les juntes dels finestrons. La mort aguaita al convent, per tots està present. Quan neva canten les bigues. La tardor és fràgil i elegant com una biga, esquiva i alhora temuda. Déu ho sap què ho fa que no cedeixi mai.
III
I de seguit arriba el febrer i el fruit de la tardor i l’hivern senyoreja per les planes i les valls. Lo món és verd i la primavera s’anticipa perquè la primavera també és un estat de la ment.
Si la tardor és fràgil i elegant, la primavera és visceral i manifesta una gran agitació allà on les ànimes romanen. Ella sap que el seu tarannà febril és l’anticipació del foc foll de l’estiu, per la qual cosa esdevé també misteriosa, perquè oculta el rostre de l’extermini. I el rostre, tothom ho sap, és l’espill de l’ànima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!