Què vens a contar-me ara? Que les paraules no cauen al buit? La lletania de sospites contra un món hostil a la llibertat? Càndida remor de violins i flautes dolces, jo també tinc pensaments horribles sobre la naturalesa humana i m’esporugueixen los crits que profereixes a les estrelles de la nit.
La remor del Mestral no coneix el teu dolor, ni la misèria de les finestres dels hospitals quan arriba la nit i el silenci crema com la cera i l’espera es fa llarga i de tant en tant s’oblida de les ànimes. I hom oblida l’amor de Déu quan les passem canutes. D’una altra manera, les pedres suarien llàgrimes i les finestres dels hospitals serien l’anticipació de la joia.
No cal anar més lluny. Jo sé molt bé que ser catòlic no et salva d’una vida justa, però sí que et permet confiar que les finestres també salven. I quan l’alegria arriba, tens el coratge de mirar enrere i allargar la mà al germà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!