Solcades

Hi ha una cronologia vital, íntima, emocional. Hi ha el temps i els temps, en plural. Lo dia més emotiu de la meua vida, lo temps que va marcar un abans i un després en la meua vida va ser aquell 14 d’abril de 2011, a Tarragona.

Aquell dia va néixer ma filla Aran i és, sens dubte, lo dia més feliç de la meua vida. També és lo dia que vaig aprendre a caminar per un altre camí. Un camí que m’ha fet qui sóc en l’actualitat. Un camí que m’ha anat canviant l’actitud davant la vida.

És clar, hi ha els records bons i els amargs i ser pare t’ensenya coses que d’una altra manera, almenys jo, és segur que no hauria arribat a conèixer mai. Hi ha dimensions de la vida que et transformen inevitablement.

Un dels dies més feliços de la meua vida va ser el nostre 9 de Novembre de 2014, jo tenia 34 anys i aquell dia jo vaig tenir la fortuna d’estar a una mesa a Alcanar.

Sempre recordaré la doble pregunta que es plantejà al conjunt de la Catalunya-Principat: ‘Vol que Catalunya esdevingui un Estat?’ Si la resposta era afirmativa, calia resoldre una segona pregunta: ‘Vol que aquest Estat sigui independent?’.

Recordo les hores prèvies a la consulta. Després de sopar vaig baixar a la biblioteca de casa i vaig prendre un llibre que mai abans havia llegit. Això és normal a casa, on tenim dos milers llargs de llibres que mai llegiré. Però aquella nit va ser diferent, sabia que no m’adormiria fàcilment i vaig entomar els Epinicis, de Píndar (Edicions del Mall, 1987). L’obra completa de les Odes triomfals de l’olimpisme clàssic.

Aquell matí els que participàvem en algun càrrec de la Consulta calia que estiguesim puntuals, a les vuit. Jo m’hi vaig presentar a les set (visc a Les Cases d’Alcanar) i vaig anar a fer un cafè amb llet al bar. Estava feliç, no em sentia gens cansat i va ser una jornada esplèndida. La gent estava contenta, eufòrica, i la majoria de les persones volien fer-se una fotografia de record. A la meua mesa, hi havia una principatina i un valencià de Gandia. Així que venia una persona major, la sala aplaudia espontàniament.

Després del recompte i un cop signades les actes, vam quedar uns amics del poble per a sopar, però jo volia acabar el dia al costat de ma filla. Per mi aquella jornada no va ser pas simbòlica, malgrat que el resultat no fos vinculant.

Aquell dia, recordeu, els catalans del Principat mos vam autodeterminar i vam saber que podíem trobar-nos política i socialment per assolir fites tant solemnes com la independència. Pel país -recordeu!- va suposar un abans i un després en l’aixamplament de les complicitats sobiranistes. ‘Sobiranismes’, ‘sobiranistes’, ‘dret a deicidir’… Tot un conjunt de conceptes casaven amb un que donava sentit a tot plegat: ‘Majoria’.

El 9 de Novembre es va començar a parlar de democràcia, és a dir, de majories. I en va aflorar una que els independentistes nascuts a la dècada dels ’80 sentíem com un llast no per part de les dretes sociològiques, sinó per les esquerres espanyolistes. L’entorn polític dels hereus de l’entorn del PSUC va començar a ser qüestionat per l’ambigüitat que acabaria amb aquell escenari covard i patètic d’aquell parell -Coscubiela i Rabell, Catalunya sí que es pot- mostrant lo vot davant les càmeres el marc de la votació més trascendental del Parlament processista, uns anys més tard.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!