Barcelona crema. La meua família ha tornat a Ulldecona i jo ja fa més de 10 anys que visc a Les Cases (a voltes també a Ulldecona). Barcelona va acabar amb la paciència del malestar del soroll, lo consum i, per què negar-ho?, la inseguretat. En néixer lo seu fill, lo meu fillol Pau, ma germana va veure que la seua ciutat s’havia convertit poc a poc en un lloc gens amable per viure.
Jo soc fill de Sants, d’immigrants ebrencs vinguts a la capital perquè no volien dependre d’un terra que ara soc jo qui treballa d’ençà que va néixer ma filla Aran, quan jo encara treballava d’arqueòleg a Tarragona.
Jo soc fill de Sants, però a casa mai vam perdre el dialecte, ni l’origen. Cada mes acostumavem a baixar a Ulldecona o a Les Cases un parell o tres de vegades, sobretot quan tocava plegar l’oliva. Aquest vincle em va marcar tota la infantesa, perquè la meua Ítaca estava entre el Sénia i l’Ebre.
Però per mi el barri mai va ser un llast. Jo sempre dic que un és principalment de l’indret on va aprendre a estimar. I jo ho vaig aprendre a les dues bandes, potser més a la part ebrenca, però ni molt menys únicament. Això de les identitats (ben enteses, no la dels actuals nacionalismes feixistes) és una cosa que sempre genera debat a les converses de bar i a voltes descobreixes relats certament emotius.
En fi, que jo ara m’hagués pogut enramar per la Barcelona que crema, però m’he enfilat per uns altres verals més personals. Per què crema Barcelona? Bah, tothom ho sap. Tampoc anirem a descobrir el misteri del congre.
Au, notte!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!