L'Hereu Riera

Diuen que les (males) relacions entre Catalunya i Espanya poden acabar, un dia o altre, en un xoc de trens. Es tracta d’una metàfora, naturalment, i si Espanya és mínimament civilitzada, per convenciment o per conveniència, en metàfora restarà, el xoc de trens. Però mentre aquest dia no arriba contínuament podem comprovar, dia sí dia també, que aquests dos trens van, efectivament, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. I així, els punts de trobada i/o de coincidència són nuls.
Podríem parlar de qualsevol tema, i en tots hi trobaríem aquesta dissintonia: des del futbol (ara mateix l’equip blanc no és líder de la Lliga perquè els àrbitres es veu que afavoreixen –vilment subornats, se suposa– l’equip blau-grana de Barcelona) a la llengua, per variar (l’última, d’avui mateix: el doctor Rajoy troba que portar el plurilingüisme estatal –i constitucional, compte!– al Senat, com s’ha fet excepcionalment aquest dimarts, és una parida, una cosa que no es fa en “cap país normal”, atenció a l’adjectiu!).
Però ens centrarem en un tema més normal: el de les infraestructures ferroviàries, precisament, que estan íntimament relacionades amb l’economia, i aquesta, al seu torn, amb l’estructura estatal, que aquests últims dies tant socialistes com pepistes no paren de parlar-ne en el sentit que això de les 17 autonomies és una cosa econòmicament insostenible i que per tant caldrà aplicar-los-hi un bon lifting: retallar-les, aprimar-les, subjectar-les, uniformitzar-les… o fer-les desaparèixer directament, com ha vingut a dir el Cervell de la FAES…
En primer lloc, es veu que no recorden que això que en diuen l'”Estat de les autonomies” és un invent SEU, de la política genuïnament espanyola, i que ningú els hi va demanar de ficar-se en aquesta bardissa, però que si ho van fer va ser amb la intenció, confessada o no, d’aigualir la realitat de les nacionalitats històriques, reconegudes a la sagrada bíblica Constitució espanyola. Ara bé, si tanta nosa troben que fan, ja poden començar a desmuntar-les quan vulguin (si no és anticonstitucional, ai las!), però més els val que ho facin deixant tranquil·les les nacionalitats històriques… (O no: potser seria l’empenta que els faria falta, a aquestes, per passar a la fase adulta d’Estats europeus).
Però, tornant als trens: després de la bonica i molt gràfica estampa que vam veure el mes de desembre, amb la solemne inauguració de la via ràpida Madrid-València un dia i la trista inauguració l’endemà de la línia també d’alta velocitat Figueres-París, aquesta setmana passada hi ha hagut un cop d’efecte protagonitzat pels que reclamen l’Eix mediterrani ferroviari, en oposició (o en compensació, perquè la cagada ja està feta) al model radial amb centre al putu quilòmetro zero madrileny (que no queda clar si vindria a ser el melic o l’ull del cul, en aquesta història). La qüestió és que es tracta de dos models diferents, un d’ells rendible i l’altre ruïnós, en termes econòmics, però exactament a la inversa en termes polítics, i aquests es veu que són els únics que els importen als dirigents estatals –siguin, aquests, titulars o reserves.
En la conjuntura d’un Estat espanyol improductiu, amb uns índexs d’atur pels núvols, desacreditat a Europa, marcat de prop i posat sota sospita, un grup d’empresaris, al voltant de Ferrmed, es presenten a Brussel·les, acompanyats d’alts representants polítics d’Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya, per escenificar la voluntat unitària d’instal·lar una línia de tren d’ampli europeu que connecti directament Andalusia amb el nord d’Europa (i viceversa: l’entrada, històrica, d’Europa fins al sud d’Espanya!…, i presumiblement algun dia fins a l’Àfrica per sota el mar), i que ha de portar grans beneficis privats i públics, segons totes les previsions. I bé: ¿quina és la resposta de JL Rodríguez Zapatero, aquest senyor que va boig retallant el dèficit estatal a costa de la despesa social? La més absoluta fredor: indiferència total.
Així anem: uns amb una lògica, i els altres amb una altra, la seva; cara, estèril i absurda, però és la que coneixen, i no en volen conèixer d’altra. I dins d’aquesta “lògica”, representa que tots formem part de no sé quina Unidad indissoluble…

Rescato, d’aquesta moguda tan important (no menys que la no menys unitària que hi va haver fa temps al voltant de l’aeroport del Prat, una altra infraestructura transcendental també infrautilitzada pel morrió estatal; esperem, doncs, que aquesta vegada hi hagi més sort i menys sordesa), un article de Vicent Partal que fa sobre aquest assumpte (o a propòsit d’ell) una mirada plena d’aspectes positius, als quals malgrat tot em vull agafar:

«El 1879 Constantí Llombart publicà ‘Los fills de la morta-viva’, un
extens catàleg per a demostrar que el català, ell en deia llemosí, vivia
a València. L’expressió ‘morta-viva’ és d’un grafisme monumental i avui
la podríem aplicar al concepte de Països Catalans. Semblava que ningú
no en volia parlar, però ahir a Brussel·les les dues generalitats seien
costat per costat i avui publiquem a VilaWeb una entrevista amb Josep
Bargalló que explica com l’Institut Llull ha estat capaç de fer política
de Països Catalans. Després d’anys de silenci la Morta-viva sembla que
torna.

…

»És una notícia excel·lent. El disseny de la transició espanyola obligava
a alçar poc menys que un mur entre el Principat i el País Valencià
perquè la potència conjunta dels Països Catalans era, i és, una gran
amenaça per a l’estabilitat d’Espanya. O, si més no, per al model de
l’Espanya radial madrilenya.

»Tres dècades després el cost de l’anticatalanisme es fa evident al
País Valencià amb tota rotunditat: és la marginalització creixent del
país, sense banca pròpia, sense mitjans propis, sense tren directe a
Europa, sucursalitzada políticament… I és d’aquesta constatació que
neix la reacció. Amb l’empresariat valencià com a peça clau perquè un
empresari català governe la CEOE o amb el president de la Generalitat
seient sense fer escarafalls al costat del conseller de Territori i
Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les i parlant
amb una sola veu sobre el corredor mediterrani.

»És evident que Camps a Brussel·les no volia fer Països Catalans,
però també ho és que aquestes mostres d’unitat eren impensables fa pocs
anys. És evident que alguna cosa canvia a València d’una manera ràpida, i
que la constatació de la misèria a què porta l’anticatalanisme no hi és
estranya.

»Al costat d’això també veiem iniciatives molt ben calculades i
treballades que aconsegueixen de salvar imaginativament les dificultats
institucionals i fan que la cultura catalana i el país es presenten
units davant el món. Avui, precisament, publiquem una entrevista amb
Josep Bargalló, ex-director de l’Institut Llull. Bargalló ha estat
segurament el polític català que més directament ha treballat per fer
realitat els Països Catalans, i la seua experiència, l’hem d’escoltar
amb atenció, perquè és avalada per un èxit innegable.

»Doncs bé, en l’entrevista Bargalló ve a dir que no és tan difícil de
fer les coses, si hom té la voluntat de fer-les. Però també és molt
clar a l’hora de marcar regles de joc menys ‘dirigistes’ des de
Barcelona, de dibuixar un model de país més polièdric i respectuós de la
diferència de cada territori. Cosa que rarament se sent dir de la gent
del Principat.

»Coincideixen les dues notícies en el diari d’avui, i totes dues em
sembla que són una indicació sorprenent que alguna cosa que semblava
acabada es mou. Que torna el debat sobre la conveniència d’articular
l’espai comú de tots els qui parlem català, siga amb el nom que siga.
Que torna la Morta-viva. I això cal dir que és una molt bona notícia per
a tots. Excel·lent»

.

(Vicent Partal, “Països Catalans: la Morta-viva”, 13/01/2011)

Modest Guinjoan i Josep M Llaurador feien a les planes d’economia del diari d’aquest dilluns (Tant x Tant, sobre La marató diària de Catalunya) unes reflexions molt ben confegides arran de la recent Marató de TV3, que convidava la població catalana a participar-hi, recordem-ho, amb el lema “Diu molt de tu”:

«La xifra rècord de La marató de TV3 diu molt dels milers de
persones i centenars d’institucions que hi han participat fent tot tipus
d’aportacions, incloses les artístiques, amb 150.000 discos venuts. En
termes monetaris, només el dia de l’esdeveniment, els 121.000 donants
van fer una aportació solidària de 60 euros de mitjana que, traspassats a
tota la població, significaria 1 euro per català. Vistos altres
referents, un èxit total.

»No li treu mèrit el fet que la marató
només se celebri un cop l’any. De fet, una crida a la solidaritat massa
freqüent podria cansar i no tindria el mateix resultat.

»Catalunya
coneix com ningú el que és una altra solidaritat, no pas anual, sinó
diària, perquè es produeix en cada acte econòmic que comporta pagar
impostos. És la solidaritat amb els altres pobles d’Espanya. Si La marató
de TV3 va aixecar 7,2 milions d’euros, la marató de l’Estat a Catalunya
recapta diàriament, segons les darreres estimacions, 60 milions d’euros
diaris (8 euros per persona i dia) 365 dies l’any. La comparativa de
les dues maratons contrasta molt. La de TV3 mobilitza milers de persones
actives i mitjans de comunicació que ho fan possible; la de l’Estat
mobilitza 7,5 milions de persones passives, que paguen. La de TV3 prové
de la solidaritat humana i voluntària; la de l’Estat, de la política i
de la necessària submissió. L’esforç resultant de la nostra marató
col·lectiva és ingent i l’empobriment resultant, evident. És lògic que
figuri en l’agenda política a fi de resoldre-la definitivament, malgrat
els qui s’entesten a defensar-la com una condemna a perpetuïtat. Diu
molt d’ells; i, mentre no se solucioni el problema, també diu molt de la
resta. Molt més del que sembla».

Hi estic tan d’acord, que em permeto copiar aquí unes ratlles meves –excusin– que vaig escriure aquells dies, en la mateixa direcció però amb una expressió més grollera, en un post (“Després de la patacada”) sobre la discapacitat medul·lar adquirida –tema tractat aquella setmana per Televisió de Catalunya–, i en resposta al comentari d’una amable lectora:

«Estic d’acord amb la Roser, que no
es pot comparar la Marató de TV3 amb les “mesas petitorias” de les
senyores “de postín” d’abans, de cap manera; tot i que la macroemissió
no deixa de ser un macroespot de la cadena –si es vol veure d’aquesta
manera tan agra–, el cert és que la iniciativa s’ha convertit en una
festa, com s’ha dit avui, en “l’altra” diada cívica de Catalunya –la de
la solidaritat–, juntament amb la de Sant Jordi –la de la cultura–.
També és cert que l’acció directa de la societat catalana ve a fer aquí
el mateix paper supletori que fan les ONG en un altre àmbit: un paper
que hauria de tenir assumit l’Administració, l’Estat (i “la Generalitat
és Estat”, hem de recordar). Però últimament ja veiem com va de precari
l’Estat del benestar que hauria de garantir tantes coses, i que cada dia
veiem que s’aprima més. Vista així, aquesta impotència política, em
sembla que no ens queda altra cosa que aplaudir totes les energies que
concentra la Marató i l’esforç enorme que s’hi aboca. I congratular-nos
també de la imatge positiva que amb ella dóna Catalunya, a si mateixa i a
tot el món, inclosa aquesta Espanya que té els pebrots de tractar el
país català d’insolidari, quan cada any paga “solidàriament”, a més, a
fons perdut, una morterada impressionant pel manteniment d’aquest gran
discapacitat que és l’Estat espanyol».

Un deu per a en Miquel Roca, ahir! I no em refereixo pas a l’antic delfí vitalici de Convergència, que aquests dies ha tret el careto a rebuf de la victòria electoral del seu successor en el delfinat, el qual ha esdevingut finalment (ell sí) molt honorable President de la Generalitat, sinó al redactor de l’esportiu El 9, que va escriure a la contra del diari un article sensacional, “De la innocència a la independència”, a propòsit del partit que juga cada any la selecció de futbol de CATalunya el 28 de desembre, diada dels Sants Innocents i dia sense competició oficial, partit que es va disputar aquesta vegada contra Hondures i a l’estadi olímpic Lluís Companys (i sospito que no pas per cap intenció per part del seleccionador, Johan Cruyff, ni ningú de la FCF, de relacionar la jornada reivindicativa de la selecció nacional amb el President independentista assassinat en aquella muntanya pels feixistes espanyols).
L’article d’en Roca és molt bo, i val la pena llegir-lo sencer; però en faig aquí un extracte, pels apressats que tanmateix pensen, com en Roca i com jo mateix, que el futur de les seleccions nacionals –la de futbol i totes les altres–, i el de tot l’esport català en general, passa per la proclamació de Catalunya com a Estat sobirà, independent i lliure:

«Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que
ahir van ser a l’estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures.
Tornava a haver-hi motius per prendre’s el partit com una manifestació
més enllà de l’esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós
que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que
aquest model d’amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del
Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent,
sigui molta o poca, estigui col·locada d’una manera que faci la sensació
que n’hi ha més o menys, no deixa de passar-s’ho bé en els partits de
Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de
Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp
del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan
l’obra que s’hi representa és la millor.
…

»Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè
neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l’única
cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és
per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen
sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d’anar a
veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se
als subterfugis, als succedanis, a l’haver de perseverar no en el camí,
que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en
el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.
…
»Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i
tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i
pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert,
hem estat expulsats d’alguna federació internacional que havíem fundat,
hem aconseguit el reconeixement d’una vintena de federacions catalanes
que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una
competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès
recórrer la distància entre la nostra capacitat d’inventiva, digna
d’elogi, i el mur on sempre s’acaba el curt però repetidíssim viatge.
Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir
estat propi, allò que arreu del món s’associa a existir o no com a
país.

»Potser és hora que el món de l’esport català deixi
d’inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que
es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha
eliminat un camp d’ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi.
En aquests moments, el que hauríem d’esperar d’una federació esportiva
ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i
sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que
molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la
supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que
Catalunya ha d’afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem
res.

…

»Cap d’aquests actes havia estat convocat com a reivindicació
independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant
el camí de l’única direcció possible per a un país que, sobretot,
calla. El món de l’esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més
enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar
fer dos partits en comptes d’un o portar un rival més atractiu que
Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la
innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país
inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres
seleccions esportives».
___________________________________

L’enquesta del diari d’avui, per cert, demana triar entre aquestes tres opcions:

I els resultats, a l’hora de tancar aquest post, donaven el 74% a favor de la quarta resposta.

Ja fa temps que crec que molts espanyols (dels de debò, és a dir, castellans) tenen més clar que molts catalans que els catalans no són, no som, espanyols. Tenen claríssim que som una altra cosa: estrangers, per tant, gent d’un altre país. (I per deducció lògica, que Catalunya no és Espanya, sinó que és un altre país; poseu els elements del sil·logisme en l’ordre que vulgueu, que el resultat és el mateix).
N’hi hauria prou de trobar sospitosa tanta insistència en la Indisoluble Unidad (sospita que, amb la famosa sentència del TC, s’ha tornat evidència judicial), perquè si fóssim aquesta unitat que diuen, i tan i tan indissoluble, per què ens haurien de castigar tant les neurones repetint-ho cada dos per tres? ¿Oi que no van proclamant tot el dia que Castella-Lleó i Espanya, posem per cas, o Extremadura i Espanya, etc, formen una indissoluble unitat?
De tota manera, com que ho pensen, de tant en tant ho diuen en veu alta. No pas perquè ho reconeguin en cap civilitzada tertúlia o en cap “encuentro entre culturas” d’aquells que s’estilaven no fa pas tants anys, sinó perquè, a causa d’algun o altre detonant, perden els nervis i el subsconcient els traeix.
Això és el que li va passar aquest dia al president de la federació asturiana de futbol, Maximino Martínez, que es veu que el va irritar tant que el Barça enviés a recollir el premi Príncep d’Astúries de l’esport només en Xavi Hernández, i encara aprofitant que el crac de Terrassa es troba mig lesionat, que va perdre els estreps i va descarregar la seva ira en l’entrenador, Pep Guardiola, amb uns arguments ben curiosos.
Vegeu-ne la història completa, explicada amb tot luxe de detalls i de comentaris per Jordi Camps, a El 9 Esportiu d’aquest dissabte:

El premi Príncep d’Astúries porta la malastrugança a sobre. Ni tan
sols atorgant-lo a la selecció espanyola de futbol han aconseguit
tranquil·litat. Quan no són naps són cols i aquest cop la polèmica ha
estat la no-presència a Oviedo, en l’acte d’entrega del premi, de la
majoria dels jugadors que van guanyar la copa del món de futbol amb la roja.
I com que, a més, la majoria dels absents són del Barça, no han faltat
les declaracions en què els protagonistes han demostrat amb les seves
paraules quin és el seu nivell intel·lectual.

Com el president de
la federació d’Astúries de futbol, Maximino Martínez, que ahir va dir
que Mourinho i Guardiola «són dos entrenadors pràcticament estrangers.
Mourinho és de Portugal i Guardiola és català, així que potser no saben
el que signifiquen els premis Príncep d’Astúries». La frase deixa en
evidència el directiu i no pas pel que diu de Guardiola, sinó pel que
diu de Mourinho. Perquè és evident que Mourinho, que és portuguès, és
estranger, no «pràcticament estranger». Si el senyor Martínez és incapaç
de discernir si un portuguès és espanyol o no, com li volem demanar que
s’aclareixi amb un català? Ell, que deu llegir els diaris que deu
llegir, escoltar les ràdios que deu escoltar i veure les cadenes de
televisió que deu veure, té clar que un català no és ben bé un espanyol
–Guardiola, a sobre, va parlant en català en les rodes de premsa a tots
els estadis de la primera divisió–, però no acaba de saber què és. Per
això usa el «pràcticament» i hi embolica Mourinho.

…

Maximino Martínez s’emprenya amb Guardiola per les absències de
Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de les de Villa, Pedro i Iniesta.
S’ha aturat a pensar que si Guardiola és «pràcticament estranger»,
també ho són Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de Xavi, i Capdevila
i Cesc? Tots han nascut a Catalunya, el mateix lloc que el dimoni
Guardiola. La seva roja va guanyar el mundial de futbol amb un munt de «pràcticament estrangers». Igual que els èxits de les rojas
de bàsquet, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba i waterpolo, tant
en nois com en noies, són gràcies a jugadors «pràcticament estrangers»,
segons la seva terminologia.

El president del futbol asturià també
diu que Guardiola i Mourinho «potser no saben el que signifiquen els
premis Príncep d’Astúries». No en tinc ni idea si ho saben o no, però
amb aquesta frase també posa en dubte la capacitat del president del
jurat del premi, Manel Estiarte, un dels homes de confiança de Guardiola
en el Barça, amb qui conviu més hores que amb la seva família. El
senyor Maximino Martínez s’ha ben lluït.

Val a dir que l’home ha superat l’estirabot del gran Sergio Ramos, jugador monoglota del REal Madrid que es va enfadar amb Gerard Piqué perquè en una roda de premsa va contestar en català, i en la seva presència!, a una periodista de TVC.

Que Déu els faci bons…

Mentrestant, llegeixo a la premsa que el President Pujol va declarar divendres que ja no té “arguments per rebatre els independentistes”… Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe, diuen per allà baix. Doncs això mateix.

Un altre apunt imperdible del diari de dimarts passat que no puc deixar passar per alt, aquest signat per Josep Maria Uyà (“Qui és el Papa?”), que reflexiona de forma bastant irada sobre l’anunciada visita de Benet XVI a Barcelona per beneir, entre altres coses que farà, el temple de la Sagrada Família i convertir-lo, en un dir Jesús!, en basílica.
Les últimes informacions diuen que la visita papal costarà 600.000 euracos, i que l’estament eclesial local ja n’ha recollit la meitat, mig d’aportacions privades mig de provisions de diner públic (?). Aquesta és precisament una de les qüestions que denuncia l’articulista, a qui enerva, i molt, aquesta nova genuflexió realment injustificada de la classe política d’aquests nostres verals. Com passa amb l’esport, deu ser per demostrar que no s’han de barrejar política i religió, una consigna encara més antiga que l’altra i que per això mateix fa molt més temps que els que la prediquen se la passen abans que ningú per l’engonal…
Una altra característica dels desplaçaments papals urbi et orbe que destaca el doctor Uyà i que també confirmen els periodistes que comencen a cobrir aquest event, com en diuen els modernillos, és la mania d’anar pel món de superstar, com si s’hagués proposat (ell i els seus antecessors, que el Papa polonès, p.e.,  tampoc es quedava curt) de superar les icones del pop-rock que omplen els estadis fins a la bandera. Diu el noticiari que el conjunt Benet Setzè i el Seu Seguici passarà pel carrer de la Diputació, en comptes de fer-ho per la Gran Via, “per assegurar-se una imatge d’afluència massiva de públic”. A veure si els senyors de la lupa de l’empresa comptagentades Lince, que no tenen res de fanàtic i ho tenen tot d’imparcials, posen les coses al seu lloc, també aquesta vegada. A Déu allò que és de Déu, i als homes allò que és dels homes.
I parlant de Déu, és en la seva condició d’ateu que JM Uyà protesta pel dispendi de la visita del Papa, que “vindrà a cometre”, diu, “per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja que ve a
afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu”. Jo aquí no m’hi agafaré pas, bàsicament perquè crec que l’ateisme no deixa de ser una altra forma de fe, però sí que estic d’acord amb ell a blasmar aquest estrany favoritisme, que aquí es redueix a la religió catòlica, però que m’emprenyaria igualment que fos per a totes les altres. La religió és una qüestió que concerneix la consciència individual de les persones, i punt. De guerres i de fastos en nom de la religió, ni un més, si hagués de dependre de mi, m’explico? Endavant la lectura:

«Qui és aquest home amb sabates d’un vermell cridaner i mitjons blancs
que es passeja per les ciutats i pels països a càrrec dels impostos
públics, que cobra en els seus actes, parlant d’espiritualitat, de
castedat i d’obediència, quan una part no menyspreable, sobretot l’alt
cercle directiu dels treballadors de l’empresa que presideix, no tenen
ni espiritualitat, ni castedat, ni obediència? Qui és aquest que,
assegut sobre un cúmul de contradiccions lògiques, que no cal ni
esmentar de tan evidents, es permet dir-nos que estem perduts si no el
seguim? Qui és aquest pel qual els barcelonins no creients, siguin
agnòstics o ateus, hauran de pagar tota la fanfàrria de la seva aparició
a l’anomenada Sagrada Família?
…

»Al 2010 encara es fa dur ser ateu. Des que al segle XVII el mossèn
d’un petit poble de les Ardenes, Jean Meslier (1664-1729), va abjurar de
tota la seva fe i va denunciar la fantasia de tots els dogmes de
l’església en el text pòstum El Testament, el nombre d’ateus ha
anat creixent gradualment, i ja des de la Revolució Francesa, Europa ha
gaudit d’estats civils i laics. Però no per això l’Església catòlica ha
llençat la tovallola. Tampoc no ho han fet el judaisme, l’islamisme,
l’hinduisme, el sintoisme, el budisme i altres variants del catolicisme
mateix, entre moltes altres possibilitats del dogma religiós. Hi tenen
tot el dret, només faltaria. Els ateus som uns ferms partidaris de la
llibertat, sobretot de creença, que no pas de pensament, en aquest cas,
perquè de pensament, del fet de pensar, en una religió, la que sigui,
n’hi ha molt poc, per no dir gens (això no treu que magnífiques persones
formin part d’un o altre bàndol religiós, barrejats, és clar, entre
innombrables farsants que viuen del negoci de la fe –de vegades de la
por i de la ignorància–). Barcelona és una ciutat cívica, i per això hi
ha molta gent que protesta, i amb tot el dret, perquè no ens prenguin el
pèl, de la mateixa manera que hi ha prou gent que considera la Sagrada
Família actual un monument a la barbàrie arquitectònica, des del moment
que s’està construint un edifici passant per sobre del llegat del seu
creador i deixant que altres estils esculturals decorin els nervis de
l’edifici amb criteris antagònics als de Gaudí. El resultat, una mona de
Pasqua, l’eclecticisme de la qual no resol en absolut la infàmia
produïda. O sigui que els ateus i la gent que estimem l’art autèntic,
estem ben fotuts, perquè aquest senyor de les sabates vermelles i els
mitjons blancs vindrà a Barcelona amb diners públics, amb els meus
diners, a cometre, per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja
que ve a afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu,
dins un edifici que atempta contra el criteri rigorós de la creació
artística, que és l’originalitat i la veritat del seu contingut. O
sigui, una falsedat dins una altra falsedat.

»Diran alguns que hi
té tot el dret del món. No l’hi nego pas. Però que se’l pagui. La
contribució pragmàtica i poruga dels polítics és vergonyosa. Sort tenen
que els ateus, gent d’ordre i de sentit comú, conscients de la
relativitat de tot, no ens organitzarem mai com a secta, ni tindrem un
president amb sabates vermelles i mitjons blancs. Però que no ens
treguin el dret a protestar enèrgicament per l’abús del servilisme
polític cap a una persona que presideix una institució corrupta,
malalta, i amb profundes desviacions psicòtiques, tal com queda
comprovat perfectament, no ja per l’afirmació de l’existència i
representativitat de Déu a la terra, sinó simplement pels titulars de
premsa de cada dia. De jutjat de guàrdia».

“Sense ETA no haurien pogut justificar la martingala de la llei de partits”. Aquest és el destacat d’un article de Sergi Sol i Bros al diari (“Les coses pel seu nom”) que, com avisa el títol, parla sense embuts d’ETA com la gran excusa que s’ha fet servir des de l’Estat castellà per actuar al País Basc contra la seva reivindicació nacional, primer, i un cop posat el morrió (amb la descarada llei de partits) a la part del ventall polític que molestava més, per intentar la decidida comunitatautonomització i espanyolització del país euskaldun, tocant-hi des del nou Govern bipartit temes sensibles com la llengua, l’escola o els mitjans de comunicació, i d’altres dretament goiescos com els toros, la Vuelta ciclista o els partits de l’arxicarregosa Roja de futbol.
El cas és que l’Estat es veu a venir un problema, si això d’ETA de plegar i deixar les armes va de debò (¿recordeu, benvolguts lectors, l’expressiva cara de Mayor Oreja durant i sobretot després de la que ell anomenava insistentment “treva-trampa”, en temps del PP governant a Espanya?), i de moment la seva reacció és no donar cap crèdit als últims comunicats de la banda armada i no fer cap cas al clam de l’esquerra abertzale (i la dreta abertzale, que també existeix?) perquè aquesta nova ocasió per a la pau sigui la definitiva.
Comparteixo el punt de vista d’en Sergi Sol, i de fet ja n’he parlat unes quantes vegades en el mateix sentit, en aquesta bitàcola, però enganxo aquí el text de l’articulista d’El Punt perquè la clava, parlant clar i català:

«El procés de pau que impulsa l’esquerra abertzale és viscut amb
menyspreu i terror pel PSOE i el PP que, a costa de la lluita
antiterrorista, s’han muntat un negoci fabulós. És aquest pretext, i
només aquest, el que els ha permès haver assaltat el govern basc, on
Patxi López fa de capatàs i Antonio Basagoiti és el predicador que
vetlla per l’aplicació de la més estricta ortodòxia espanyolista. Sense
ETA no haurien pogut justificar la martingala de la llei de partits,
inexplicablement votada també per CiU. I sense la llei de partits no
haurien pogut excloure del joc polític el tercer partit del País Basc en
nombre de sufragis. Ningú no recorda que, malgrat els entrebancs i les
limitacions, la llista d’Iniciativa Internacionalista va superar el PP
en les darreres eleccions europees. Va ser aquest tripijoc premeditat el
que va fer possible constituir un Parlament que és una imatge
distorsionada de la societat basca. Carod-Rovira es mostrava incrèdul fa
uns dies sobre la continuïtat d’Arnaldo Otegi a la presó. Li sobren
raons.
…

»Les coses pel seu nom. Sense el pretext d’ETA mai no podrien haver
iniciat una cacera de bruixes ni haver instrumentalitzat fins a extrems
delirants el poder judicial, com a servil aparell de les directrius
governamentals. Només així han pogut arremetre com feres contra les
estructures socioeconòmiques emergents de la societat basca, només així
van poder justificar el penós tancament d’Egunkaria, colofó d’una escalada repressiva que es va iniciar amb el tancament d’Egin.
Només així silencien les múltiples denúncies i testimonis de tortura,
una de les vileses més grans que pot cometre un ésser humà. Només així
poden mostrar-se impassibles davant el degoteig de morts a la carretera
de familiars o amics de presos bascos. Però no era la vida humana el
valor suprem a preservar? Només així s’entén el periodisme de guerra amb
què s’aborda el conflicte basc, que té per única font informativa les
consignes i els comunicats de premsa del Ministeri de l’Interior.

»L’actual
conjuntura és un mannà de garlandes per a l’espanyolisme militant.
Essencialment per això es mostren tan bel·ligerants contra el procés de
pau. Perquè el seu avanç és un compte enrere a la seva supremacia i als
seus privilegis».

M’ha arribat a través del FaceBook un article de Víctor Alexandre sobre el tancament de la barcelonina llibreria Ona, del qual vam parlar aquí la setmana passada, quan es va saber la notícia. Alexandre, amb aquell to seu contundent que tant irrita a molta gent, parla sense pèls a la llengua, com sol fer, i carrega especialment contra ERC, pel fet que la titularitat de Cultura la deté un conseller d’aquest partit, Joan Manuel Tresserras.
No és per ganes d’exculpar de la responsabilitat que pugui tenir, per omissió, el Govern en aquest afer, i particularment el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però, donant per suposat que no es tracta de pura desídia, penso que tot plegat no deu deixar de ser una mostra de la impotència de la política en general i de la catalana en particular, amb la seva doble dependència, davant el poder real que cada vegada més gent té clar que tenen els poders econòmics –una expressió tan difusa com exacta– sobre el poder o els poders polítics, siguin estatals o bé d’una comunitat autònoma com Catalunya, amb un Estatut convertit en caricatura de carta magna.
Dic això després de llegir un altre dels impecables articles sobre economia –majorment les relacions econòmiques entre la nostra petita autonomia, cada dia més petita, i la seva gran autonosuya– que escriu cada setmana al diari Francesc Sanuy (“Hipocresia i centres de decisió”) i que solen deixar-te fet pols, però que haurien de fer forat, per molt que coguin, perquè tinguem clar tots d’una vegada amb qui ens juguem els quartos i per evitar en definitiva que arribi un dia en què ens trobem sense bous i sense esquelles.
Aquest és el comentari de Víctor Alexandre:

_{Salvem la llibreria Ona}

El
que més crida l’atenció, però, és que defuncions tan importants com
aquestes es produeixin just quan al govern de Catalunya hi ha un partit
que es vanta de ser independentista i que té la conselleria de Cultura
sota la seva responsabilitat. Crida l’atenció, perquè és impedint la
mort de les llibreries esmentades que aquesta força política podria
donar versemblança a l’abrandat discurset de manual patriòtic que cada
Onze de Setembre llança als quatre vents dalt d’un camió, al mig del
carrer, davant dels seus parroquians. No ho farà, però. No ho farà,
perquè no es tracta de res important. Només desapareixeran dues
llibreries fundades en la primera meitat dels anys seixanta del segle
passat sense les quals no s’explica una part de la història de
Catalunya.

_{En aquest sentit, hi ha veus cíniques –que passen per
catalanistes– que diuen que la llibreria Ona no ha sabut adaptar-se als
nous temps, que “ja ha complert la seva tasca” i que “el llibre en
català ja s’ha normalitzat”. Però com que ho diuen convençudes, no pas
en forma d’acudit, caldria que expliquessin què entenen elles per
adaptació als nous temps i per normalització del llibre en català.
¿Adaptar-se als nous temps vol dir omplir els prestatges de llibres en
espanyol i, d’acord amb el patró de certes llibreries barcelonines,
situar els llibres en català en un lloc secundari? ¿Normalització del
llibre en català vol dir que la literatura en llengua catalana
representi el 20% dels llibres amb coberta exposada i que el consum de
llibres en català, segons la Fundació Audiències de la Comunicació i la
Cultura, sigui d’un 5% davant el 71% en espanyol? ¿No hi té res a veure
la política lingüística seguida fins ara, en això?
A poc a poc, com
si fos la cosa més natural del món, van desapareixent del nostre
imaginari col·lectiu totes aquelles coses que ens recorden qui som, d’on
venim i el perquè de la anormalitat que patim. I quan algú no sap qui
és ni d’on ve, deixa de ser algú per convertir-se en un xai. Aleshores
sí, aleshores costa molt poc de considerar l’espanyolització de
Catalunya com un fet normal i de dir, com els cínics, que la llibreria
Ona “ja ha complert la seva tasca” perquè “el llibre en català ja s’ha
normalitzat”. Al capdavall, als ciutadans del món que de
l’espanyolització en diuen normalització no els calen ni Ones ni Voltes.
Segons ells, aquestes llibreries només tenien sentit durant el
franquisme. Ara ja no. Ara ja ens hem normalitzat. I que n’estem, de bé,
oi que sí? De fet, aquests cofois ciutadans del món són els mateixos
que quan viatgen a París, a Londres o a Nova York es meravellen de
trobar-hi petites llibreries emblemàtiques en barris perifèrics i que
quan tornen a Catalunya ens parlen de l’encantadora conservació de The
Bookstore Community, la històrica llibreria del número 143 de la Setena
Avinguda, a Brooklyn, de la qual són clients Paul Auster i Siri
Hustvedt. Cosa que és certa, per bé que, ves per on, The Bookstore
Community es va fundar el 1971, nou anys més tard que la llibreria Ona i
vuit més tard que la llibreria Les Voltes.}

Doncs
bé, si no es produeix cap miracle, dintre d’uns dies ja no podrem
entrar-hi mai més, a Ona, perquè la seva persiana, grisa com la fal·laç
distinció municipal que li van concedir, es tancarà per sempre. Només
CiU pot fer-hi alguna cosa per compensar aquesta desídia. Cal
demanar-li-ho per lleialtat al país i perquè va ser justament l’estimat
Josep Espar i Ticó, un dels fundadors de Convergència Democràtica de
Catalunya, qui va crear la històrica llibreria de la Gran Via de les
Corts Catalanes. Potser és per això que Esquerra no en vol saber res.

«Un tertulià és aquell que sense saber ben bé de res parla de tot. La
definició no és aplicable només als actuals tertulians de ràdio i
televisió sinó que ja ho era als que no deixaven res per verd als bars
dels pobles o a l’Ateneu Barcelonès. Els tertulians del l’Ateneu
Barcelonès semblava que havien de parlar de coses elevades però només
cal llegir els papers de Sagarra i de Pla per veure que en aquelles
rotllanes s’hi deien moltes plagasitats. Pla les definia com a
plagasitats, i nosaltres no el rectificarem perquè no som ningú per
fer-ho».
Això ho deia en Manuel Cuyàs a final de juliol a la seva columna del diari (Tertulians de l’Estatut, que és de lectura recomanable també perquè hi diu l’última paraula sobre el tema) per avisar que, després d’uns quants anys d’anar per les ràdios i alguna televisió a exercir de tertulià, aquest estiu es prenia un respir.
A propòsit d’aquest autocrític no som ningú dels tertulians –però compartit per molta gent que se’ls escolta amb cert menyspreu–, enganxo aquí un retall d’una altra lectura d’aquest estiu, del mestre Aldous Huxley, sobre els especialistes (un record especial des d’aquí als nostres especialistes en economia que van predir aquesta crisi d’ara quan ja ens havia colgat a tots com una allau de neu) de diversa mena:

Del llibre de notes de Philip Quarles:
«Una de les coses que costa més de recordar és que el mèrit d’un home en un terreny no ens és cap garantia del seu mèrit en un altre. Les matemàtiques de Newton no proven pas la seva teologia. Faraday tenia raó quant a l’electricitat, però no respecte al sandemanisme. Plató escrivia meravellosament bé, i és per això que la gent continuarà creient en la seva perniciosa filosofia. Tolstoi era un novel·lista excel·lent, però això no és motiu per considerar que les seves idees sobre moralitat siguin res més que una cosa destestable, o per sentir res que no sigui menyspreu devers la seva estètica, la seva sociologia i la seva religió. En el cas dels científics i filòsofs, llur ineptitud fora de llur propi gènere d’estudi no és gens sorprenent i, en realitat, és gairebé inevitable. Car és evident que el desenvolupament excessiu de les funcions purament mentals porta a una atròfia de tota la resta. D’aquí ve el notori infantilisme dels professors i la còmica simplicitat de les solucions que ens ofereixen per als problemes de la vida. I la mateixa cosa s’esdevé amb els especialistes d’espiritualitat: la profunda beneiteria de la gent piadosa i llur puerilitat. Però en un artista hi ha menys especialització, el desenvolupament és menys unilateral, i en conseqüència, l’artista hauria de tenir una visió més sòlida que l’home de ciència, que és desequilibrat; no hauria de presentar els espais en blanc i les imbecil·litats dels filòsofs i dels sants. I per això és tan especialment imperdonable un home com Tolstoi.
(…) La cursa de tot intel·lectual, si segueix el seu camí resoltament i tot el temps necessari, va a parar a les coses evidents, de les quals no s’han mogut mai els qui no són intel·lectuals (…). Ara que, és evident, molts intel·lectuals no van prou lluny per poder atènyer les coses evidents. Es queden arrapats a una patètica fe en el racionalisme i en l’absoluta supremacia dels valors mentals i en l’esperit completament conscient. Hauríem d’arribar més enllà que els tipus del segle dinou, per exemple; hauríem d’anar tan lluny, almenys, com Protàgores i Pirró, abans de poder arribar a les coses evidents en què els no-intel·lectuals s’han quedat sempre. I hom ha d’apressar-se a explicar que aquests no-intel·lectuals no són pas la moderna xusma que llegeixen les revistes de cine i ràdio i de jazz i que es preocupen per fer diners i “passar-s’ho bé” a l’espantosa manera moderna.
…

»L’home vulgar de la nostra societat moderna industrialitzada té tots els defectes de l’intel·lectual, sense cap de les seves qualitats redemptores. Els no-intel·lectuals en qui penso són uns éssers ben diferents. (…) Probablement n’hi havia molts fa tres mil anys, però els esforços combinats de Plató i Aristòtil, de Jesús, Newton i els grans negocis han convertit llurs descendents en exemplars de la burgesia i del proletariat de l’època actual. (…) Els intel·lectuals que, com Rampion, no han de retornar a les coses evidents perquè sempre hi han cregut i sempre les han viscudes, al mateix temps que vivien la vida de l’esperit, són més aviat rars.
(…) És incomparablement més fàcil de saber moltes coses, posem per cas, sobre història de l’art, i de tenir idees profundes sobre metafísica i sociologia, que conèixer, personalment i intuïtivament, moltes coses sobre el nostre proïsme i de mantenir relacions satisfactòries amb els nostres amics i les nostres amants, amb la muller i els fills. Viure és molt més difícil que el sànscrit, la química i l’economia. La vida intel·lectual és un joc de nens; i és per això que els intel·lectuals tendeixen a convertir-se en infants –i més tard en imbècils i, finalment, tal com ho demostra la història política i industrial dels últims segles de faisó ben clara, en folls homicides i en animals salvatges. Les funcions reprimides no s’extingeixen; es deterioren, s’enverinen i reverteixen al primitivisme. Però, mentrestant, és molt més fàcil d’ésser un infant, un foll o una salvatgina intel·lectual que no pas un home adult i harmoniós.
(…) He comprès també que la cerca de la Veritat no és sinó un nom més refinat per a la diversió favorita de l’intel·lectual de posar simples i per tant falses abstracions al lloc de les vivents complicacions de la realitat. Però cercar la Veritat és molt més fàcil que apendre l’art de viure íntegrament (…). La qual cosa explica, si bé no justifica pas, el meu continuat i excessiu abandonament als vicis de la lectura informativa i de la generalització abstracta. ¿Tindré mai la força d’esperit suficient per desfer-me d’aquests indolents hàbits d’intel·lectualisme, i per dedicar les meves energies a la tasca, més seriosa i més difícil, de viure íntegrament? I encara que trenqués amb aquests hàbits, ¿no trobaria que en el fons de tot hi ha la llei de l’herència, i que jo sóc congènitament incapaç de viure d’una manera total i harmoniosa?

(Aldous Huxley, Contrapunt, 1928)
_____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: la “penya Borralleras” de l’Ateneu Barcelonès; foto de Ramon Manent}]

Trobo en un setmanari del novembre de l’any passat aquesta citació de John F Galbraith: “Per manipular eficaçment la gent, cal fer creure a tothom que ningú no els manipula”. Porto aquí la reflexió de l’economista nord-americà a propòsit de l’última de les perles del diari madrileny La Razón (cuyo nombre es toda una revelación) servida un cop més per la impagable tasca de rastreig d’en Jordi Soler (Nacionalisme insistent). Ja avisa el corpus de dites populars que “sempre has de quedar emmascarat per alguna paella”, i en el medi ambient on rau aquest mitjà n’està ple, de paelles fumejants on es couen sempre els mateixos obsessius guisats i salses que empudeguen l’aire, i que emmascaren tothom qui no combrega amb els seus predicats, i de manera particularment tenaç, malaltissa, Catalunya i la seva gent.
Us convido a llegir, si no se us ha d’indigestar, aquesta nova mostra del vell cocidito madrileño, cuinat aquesta vegada per un crac anomenat César Vidal:
«El tema de les autonomies els resulta força indigest, a la majoria de
columnistes de la capital del regne. Així, César Vidal, del diari La Razón,
transcrivia ahir l’hipotètic diàleg que havia mantingut amb una senyora
de l’altra banda de l’Atlàntic. Abans, explicava que a un poble tan
pràctic com el nord-americà “lo que les resulta más enigmático, digno
de un relato de Poe, es cómo hemos podido pasar de la floreciente
situación económica de la era Aznar a este desastre”. Evidentment,
que hi hagi hagut una crisi econòmica mundial no hi deu haver tingut res
a veure, perquè el columnista en qüestió ni ho esmentava. [Com tampoc deia enlloc que la floreciente situación el senyor Aznar la va aconseguir privatitzant tot allò privatitzable, excepte alguna coseta pública que devia deixar per a Rajoy, i que deu formar part de la famosa recepta econòmica del sucessor gallec, més secreta que la de la Coca-Cola, per sortir de la crisi]. Segons Vidal,
“durante la Transición se pretendió dar una solución al problema del
terrorismo, tendiendo la mano a los nacionalistas vascos y catalanes [observeu la subtil emmascarada al nacionalisme català amb el problema del terrorismo].
El resultado fue un sistema económico que negaba ser federal pero que,
en la práctica, iba mucho más allá del federalismo”. I feia aquest raonament: “Las
diferentes autonomías, gracias a la insistencia del nacionalismo
catalán, quedaron configuradas como entes que podían ir vaciando de
competencias al estado y que, sobre todo, carecían de un control
superior financiero. Esto significaba en la práctica una independencia
económica total”. [Per aquests verals tothom sap que l’invent de les autonomies va ser un mecanisme pensat des de l’Estat per aigualir les nacionalitats històriques, i ara el truc consisteix a encolomar aquella fantasmada precisament a les nacionalitats històriques: hay que joderse!, com diuen per aquells verals…; i no cal dir que la independencia económica total ens continua costant 20.000 M€ anuals]. I donava una explicació als problemes econòmics que els ianquis no acaben d’entendre: “En
Cataluña, donde se ha preferido expandir el catalán por el extranjero a
aplicar la ley de dependencia [sigui dit de passada, però sigui dit: l’expansió (sic) del català és un luxe criminal, aquesta vegada a costa dels pobrics discapacitats!], se encargan informes absurdos a los
amigos que pagamos todos” [sigui dit també de passada: els catalans som uns putus lladres, i els castellans, pobrissons, ens han de pagar amb els seus calerons els nostres absurds capritxos]. Enmig de tants mals, el govern central “no
tiene la menor posibilidad de hacer frente a los problemas nacionales
[sic] porque las autonomías absorben la mayor parte del dinero”. Potser
diré una bajanada, però si l’estat és autonòmic, és lògic que els diners
vagin a parar a les autonomies. Diners en infraestructures, en sanitat,
en el que calgui. Ah, i no oblidem en què basava Vidal l’origen de
tantes desgràcies: en la insistencia del nacionalismo catalán».

Eixamplant la rasa, doncs. Perquè aquest tal Vidal, com tots els seus companys de pensament (però pensen, realment, aquesta gent?), ens està dient dues coses: la primera, que amb pensadors
que raonen i enraonen d’aquesta manera és impossible entendre-s’hi; i
la segona, que essent com som tan i tan nocius, la insistència del
nacionalisme català acabarà fent-los un favor: el dia que partim peres,
que esperem que sigui com més aviat millor, se’ls acabaran, també a ells,
els problemes: Catalunya ja no els robarà ni un duro més (és un acudit
dolent del cagar, però és que te l’expliquen cada dia!), i ells,
finalment sense noses perifèriques que els molestin, podran embeinar-se
les seves refotudes autonomies i tornar a l’Estat rematadament i
falangistament centralista que tant i tant enyoren.

Magnífic, meravellós, l’editorial de VilaWeb de divendres passat, el dia que es va saber que el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) desestimava els peròs a la independència de Kosova (Kosovo o Kosovë) amb què la van discutir en el moment de la proclamació Sèrbia –per raons òbvies–… i Espanya!! –per raons no menys òbvies–, i alguns altres països democràtics per l’estil…

«La sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la
independència de Kosovë és una gran notícia. El tribunal ha sorprès per
la claredat. No solament considera legal la independència de Kosovë,
sinó que deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot
impedir un procés independentista. I això, sobretot ara, és
transcendental també per a nosaltres.

»La sentència marca clarament un abans i un després en la
jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha
tingut una doctrina clara sobre la manera d’arribar a la independència.
Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè
aclareix dos conceptes poderosos. En primer lloc, deixa clar que res en
l’ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés
independentista. S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat
territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble
unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals
han perdut sentit d’un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser
pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una
cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral
d’independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l’altre
estat, amb l’estat del qual una part se separa, pot ser legal. Feia dies
que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em
pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria
tan lluny.


(…)

»És evident que el tribunal emet la sentència responent a la pregunta
de si la independència de Kosovë s’acorda amb la llei internacional.
Això ho deixa clar en tot moment: la pregunta era sobre això i la
resposta era sobre això. Però no és menys cert també que una bona part
de les consideracions jurídiques per a avalar la independència de Kosovë
que addueix el tribunal són de caràcter general i, per tant, s’entenen
com una norma d’aplicació comuna.

»Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s’aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d’aplicació general següents:

–el principi d’integritat territorial, el principi de salvaguarda de
la integritat territorial d’un estat, només es pot aplicar a les
relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs
d’envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir
un procés d’independència (§ 80)

–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es
pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració
d’independència (§ 81)

–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté
cap prohibició contra les declaracions d’independència –i atenció a l’ús
del plural! (§ 84)

»Passada la primera reacció d’estupor, ahir els mitjans espanyols
provaven de tirar aigua al vi parlant de l’excepcionalitat del cas
kosovès i afirmant a tort i dret, histèricament, que la resolució no
significava res per al nostre país o per al País Basc.

»Entenguem-los: Espanya ha jugat molt fort contra la independència de
Kosovë. Literalment, ha fet el ridícul oposant-se als estats membres de
la Unió Europea i ho ha fet per raons d’ordre intern. Espanya sap que
aquesta resolució canvia per sempre la balança internacional sobre la
qüestió i dóna un impuls moral i jurídic als processos d’independència
de tot el món, com el nostre. Per tant, és normal i lògic que prove de
dissimular la derrota en tota regla que van sofrir ahir les seues tesis,
perquè el tribunal les va desestimar explícitament.

»Entès això, ara no poden dir mentides.

»És cert que la sentència s’adreça a la independència kosovesa, però
més amunt n’he assenyalat els paràgrafs que són de caràcter general i
que han estat invocats per justificar la sentència partint del dret
internacional (de fet, aquest apartat es titula, sense gens
d’ambigüitat, ‘Llei General Internacional’). General, doncs. I els
conceptes generals són d’aplicació universal, com subratlla, a més, l’ús
del plural que fa el tribunal, un ús que de cap manera no és anecdòtic
en una sentència d’aquesta dimensió.

»Ara, contra la manipulació que s’intenta fer, aquesta vegada hi ha un
argument incontestable: hi ha un text públic que tothom pot llegir i
que, s’interprete com s’interprete, és rotund en la literalitat. I n’hi
ha prou de demanar-los on són els paràgrafs que els donarien la raó, a
ells. No en podran esmentar cap perquè no n’hi ha cap, simplement. I
això és el que els fa tremolar de por.

«Per cert: enhorabona».

[Vicent Partal, director de VilaWeb: Kosovë i nosaltres: una victòria compartida]

Enhorabona als kosovars, efectivament. I que vagin fent lloc, sisplau.

(Els subratllats al text són meus: fets de pur entusiasme)

Magistral crònica (La bonica reunió Montilla-ZP) d’Iu Forn a l’Avui de fa un parell de dies sobre la visita del rector de Catalunya a la seu episcopal de la Moncloa, on el seu actual estadant havia d’escoltar en viu i en directe unes quantes raons del nostre Molt Honorable President a propòsit de la retallada del TC a les despulles de l’Estatut regional català:

«(El president truca a la porta del despatx
de ZP) Qui és?… Montilla? Aquest nom em sona. Ah sí, és el noi aquell
que vaig posar al lloc del Maragall! Passa, passa… Què, com va tot?…
Malestar? Tens malestar? A veure si deu ser el cartell que t’he clavat a
l’esquena on hi ha escrit “en venda”. O potser són els centenars de
punyals que t’he clavat per tot el cos, menys a la zona del menisc?…
Ah, que vols saber per què t’he clavat centenars de punyals per tot el
cos, menys a la zona del menisc. Doncs perquè el tinguis lliure per
poder agenollar-te davant meu… Per cert, has vist el meu nou gosset?
Es diu Catalunya. Borda molt, però és inofensiu… Sí, sí, les
necessitats les fa sempre al seu jaç, a sobre d’uns papers. D’alguna
cosa m’havia de servir l’Estatut, no? I, escolta, vols prendre alguna
cosa?… Sí? Doncs cridaré al meu majordom. Es diu Chacón, però jo li
dic “els 25 diputats a Madrit” perquè sempre fa el que li dic, i sense
piular…

És una banderilla més, la del comentarista barceloní, de les que ha rebut Rodríguez Zapatero per la seva part de responsabilitat en el desastre institucional, responsabilitat que ell s’espolsa de sobre: a mi que em registrin!, ha vingut a dir. Però ja pot anar dient…
Després de la visita de l’escolanet José Montilla (el qualificatiu l’ha deixat anar avui mateix Artur Mas en la festa de proclamació de llistes de la coalició, en un ambient gairebé eufòric –una eufòria que ja veurem si està tan justificada com sembla, o com els sembla a la gent de CiU), ha sigut ZP que ha fet, amb tota la patxorra típica del personatge, la seva visita pastoral a Catalunya. I li ha caigut un bon ruixat.
En una trobada ahir divendres amb empresaris, militants i càrrecs del partit germà a Catalunya, li van cantar la cartilla: “L’independentisme és una opció que creix i vostè ha ofès el poble de Catalunya després de prometre que donaria suport a l’Estatut que Catalunya aprovés”, li va dir a la cara ni més ni menys que el moderador de l’acte, Josep Maria Sanclimens.
Però l’interessat (mai més ben dit), impertèrrit, es va permetre el luxe de renyar! De renyar els catalans, dient-nos una vegada més que no n’hi ha per tant, coi, per una retalladeta jurídicament innòcua, segons el seu estadista punt de vista: “Els efectes jurídics de la sentència són molt limitats. L’Estatut ha resultat globalment convalidat”, i va aprofitar l’ocasió per rentar-se’n les mans, com tot un Ponç Pilat: ell no se’n sent responsable, de la sentència, encara que sí de les seves “conseqüències polítiques”…, com si el TC no fos una conseqüència política de veure Espanya –PSOE i PP– a la manera espanyola i exclusivament espanyola. I finalment va despatxar el secessionisme en augment dient que “cal un esforç (?) per dir als catalans que el millor projecte és el comú, no la temptació sense sentit”. Sí, home, sí, els catalans en sabem un niu, del seu projecte comú, i aviat en podrem escriure una tesi doctoral i tot: ara mateix hi podríem afegir la retallada (una altra: que no decaigui!) pressupostària en obres públiques vitals a Catalunya que quedaran penjades gràcies a les habilitats dels mandamases estatals…
I va renyar també el mateix PSC, al qual deu –encara que ell sembla que no ho recorda, o ho deu trobar simplement natural…, com és natural, també, atès que el PSC el té (mal) acostumat a no demanar-li mai res a canvi– la seva nominació a candidat a la presidència del Govern castellà, enfront de la candidatura de José Bono, i li deu igualment el triomf en les darreres eleccions a les Corts, que ell va guanyar gràcies al somriure optimista de la seva incondicional Carme Chacón i als vots que va arrossegar i que li van donar 25 diputats de claca permanent, gratuïta i indesafeccionable a l’hemicicle de Madrid. “No és temps per subratllar sensibilitats diferents”, va dir replicant, encara que sense citar-los, als consellers un xic dissidents Antoni Castells i Montserrat Tura –que no eren a la sala–, “sinó per a allò que ajudi a construir. Que ningú hi jugui”.
Amén! i vagi fent, senyor bisbe…

La descarregada de (sur)realisme que va fer la setmana passada el bolquet Constitucional sobre les beatífiques il.lusions catalanes de ser catalans a dins d’Espanya plasmades en l’Extatut no pot haver sorprès ningú, és a dir, ningú amb ulls a la cara. La clatellada ja es veia venir, i de fet hi ha qui se l’esperava encara més forta, a dins i fora de Catalunya (la parella mixta ZP-Chacón, p.e., que s’han manifestat “satisfets” de la sentència, ai sí!…), i per això hom feia temps també que es preguntava què esperaven els grups polítics que ens demanen el vot cada 4 anys a explicar-nos què pensaven fer per reaccionar a una previsible sentència negativa…, i continuem esperant la resposta ara: què pensen fer, més enllà de la manifa de dissabte que ve a Barcelona?
Però no era de la descarregada de fems inquisitorials, que volia parlar, sinó de l’actitud del TC en tot aquest procés, en la relació amb el seu objecte d’estudi i amb els subjectes afectats: nosaltres, els catalans. L’actitud superba, menyspreadora, insultant, de total falta de respecte, del Tribunal de les Diligents Estisores Retalladores és monumental, però és també la culminació d’una llarga, llarguíssima corrua de  menyspreus, mentides, exageracions, insults, minimitzacions, mofes, befes, ridiculitzacions, ignoracions, ningunejaments… procedents de totes bandes, de totes les capes de la societat espanyola atiades per una premsa madrilenya –sobretot, però no únicament– xenòfoba i intolerant, ignorant i feixista. I pels dos partits espanyols quasi únics, l’un apuntant-se a la festa (PP) i l’altre, suposadament d’esquerres i progressista  (PSOE), callant com un mort i consentint, per por de perdre vots castanyols…
I és que en aquesta festa, com a la Fiesta de Blas, hi han sigut tots: tots els espanyols hijodalgos, per comissió o per omissió, n’han estat còmplices. Aquí hi ha hagut espanyols periodistes, espanyols comerciants, espanyols ciutadans, espanyols aturats, espanyols científics, espanyols altermundistes, espanyols bisbes i monjos, espanyols professionals de tota mena, espanyols artistes i espanyols intel·lectuals, espanyols cantants i espanyols humoristes, radiofònics o televisius. Això inclou els espanyols humoristes de la progressista Sexta: de tant en tant fins el Gran Wyoming, i el mateix Andreu Buenafuente, es veuen obligats a fer algun txascarrillo a costa dels catalans, que no és qüestió de perdre audiència espanyola, nois, i aquesta és una manera segura d’estar homologats davant d’ella…
A propòsit d’aquesta empastifamenta mediàtica, i sense sortir de La Sexta, el fil d’Ariadna d’en Lluís Muntada del 30 de maig passat explicava una anècdota d’allò més exemplar:

«Hi ha un totalitarisme de –diguem-ne– baixa intensitat molt més
efectiu que les altisonants proclames dels discursos explícits dels
grups dictatorials de factura clàssica. És un totalitarisme que cala
molt a fons a causa de la seva invisibilitat, i que es disfressa
d’inconsciència, humor, accidentalitat, crítica mordaç, espontaneïtat,
actitud llibertària, gest desenfadat, frescor, to apolític… Dilluns
passat al programa Sé lo que hicisteis, de La Sexta, es va
materialitzar una mostra més d’aquest tipus de totalitarisme.
(…)

»El
presentador Miki Nadal, després de fer un preàmbul farcit d’eles velars
per escenificar millor que eren pronunciades a la catalanesca manera, va
donar pas al fragment d’un programa d’El
Follonero, en què aquest actor s’havia desplaçat a Vic per
entrevistar Josep Anglada, líder de la formació xenòfoba Plataforma per
Catalunya. Miki Nadal, auxiliat per les inestimables caigudes d’ulls de
Patricia Conde, havia tingut la prevenció d’advertir els espectadors
sobre el fet que Anglada era el cap d’un partit xenòfob català,
subratllant d’aquesta manera una primera aliança emocional entre
xenofòbia i catalanitat. En aquell simulacre d’entrevista, El
Follonero preguntava a Anglada per què no volia entrar en un
bar de magribins que s’havien trobat en un dels carrers de la capital
d’Osona. Enmig d’aquest ditirambe va aparèixer un presumpte espontani,
un home de mitjana edat que després de felicitar Anglada es va encarar a
les càmeres i va deixar escapar un reguitzell d’andanades contra «els
progres de La Sexta». El vodevil va assolir el clímax quan aquell
energumen, requerit per una pregunta d’El Follonero, va etzibar: «I a mi em parles en català, xarnego de
merda!» Fi del presumpte reportatge. Miki Nadal va continuar construint
aquest poderós espai simbòlic de catalanitat = xenofòbia i, amb el risc
d’empassar-se la llengua, va continuar pronunciant eles marcadament
velars. La Sexta es revela com una digna deixebla de les classes de la
gran catedràtica en història que tan sovint parodia: Belén Esteban. Per
art i màgia de la televisió, d’El Follonero i del share
de
La Sexta, un personatge com Anglada (espanyolista fins a la medul·la,
braç dret de Blas Piñar a Catalunya, organitzador de viatges al Valle de
los Caídos…) és presentat de cop i volta com a icona associada al
catalanisme. I tot amb la irrupció d’un (presumpte) espontani que
arrodoneix la jugada. Un gran procés d’inducció i rigor! D’això, se
n’hauria de dir no només mancança professional, sinó falsedat, corrupció
i enverinament».

És un truc molt vell, però que funciona: ¿no són aquesta mateixa gent que ens buida la caixa de cabals cada any els qui ens acusen (A NOSALTRES!, que som desvalisats sistemàticament) de garrepes i d’insolidaris?
El dia que aconseguim separar-nos d’aquests simpàtics compatriotes constitucionals nostres, els llavors ja excompatriotes constitucionals nostres continuaran insultant-nos i omplint-nos de penjaments, però com a mínim no haurem de pagar per les garrotades i per l’espectacle.
__________________________________

Deu ser una mostra de l’esquizofrènia que ens forneix la normalitat constitucional, en aquest nostre país català / colònia espanyola, però he trobat a la premsa aquest altre botó que té de protagonista precisament Jaume Roures, l’amo de La Sexta (que dies enrera va afirmar, per cert, contestant a uns periodistes, que a Catalunya ell no hi veia lloc per a un canal privat com el seu però en català…)

«El president de Mediapro acusa les ‘majors’ de practicar la
“colonització”

»El president de Mediapro, Jaume Roures, considera “predemocràtica”
l’actidud dels representants de les majors de Hollywood, que
aquesta setmana han amenaçat amb la possibilitat d’estrenar a Catalunya
només en versió original com a resposta a la nova llei del cinema.

»En
declaracions a RAC 1, Roures es va mostrar ahir [dia 2 de juliol] partidari de “mesures
que afavoreixin que la gent vagi a veure el cinema en català”. Roures va
afirmar, referint-se a la indústria nord-americana del cinema, que
“ells no et deixen doblar en anglès. El que ells apliquen a casa seva no
volen que s’apliqui aquí”. Segons la seva opinió, aquestes companyies no
fan un negoci sinó “una colonització cultural dirigida”. Roures va
advertir a les multinacionals de l’exhibició que “si ens porteu les
pel·lícules en anglès, les veurem en anglès, però no ens amenaceu, que
n’estem farts”.

»També ha considerat que a Catalunya ha de
construir-se una xarxa pública de cines en català, “igual que s’ha fet
una ràdio i una televisió”».

El 14 d’abril de 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, doncs, la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya presentava una “Appeal to the United Nations on behalf of Catalonia”, signada per Josep Carner Ribalta [viquipèdia], Josep M Fontanals i Joan Ventura Sureda, demanant el reconeixement del nostre país per part de l’organisme supranacional. En parlava, molt oportunament, Miquel Strubell,
sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés, en un escrit (“Amb enemics així…“) publicat a Crònica.cat el dia 13 del mes passat:

«Amb molt d’encert, en un article recent, l’Arcadi Oliveras marcava un full de ruta per als propers
passos del sobiranisme català. I ho feia des del record per elements
importants, però desconeguts de molta gent, de la història catalana. Per
exemple, escrivia que “el 14 d’abril de 1945, … els membres de la
Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van
presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la
qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les
Nacions Unides”. Aquell ponderat document va ser reeditat per Òmnium
Cultural el 1986, però només l’he pogut trobar, transcrit, en un sol lloc a l’Internet. Malgrat el moment polític molt
diferent (com comentaré ara), deia unes coses que avui, al cap de
justament 65 anys, resulten d’una vigència que fa venir calfreds, com
ara: “Catalunya demana de les Nacions Unides que el seu retardat cas
d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del
dia com un cas que necessita immediata atenció”.

[+ per llegir l’article sencer, cliqueu aquí]

“No és el mateix”, diu en Miquel Strubell en el seu article d’opinió, “lluitar per la llibertat respecte d’una dictadura militar sustentada per
feixistes italians i nazis alemanys –el 1945–, que fer-ho respecte d’un
país membre de la Unió Europea i de l’OTAN –el 2010–. Hem de ser molt
més incisius, hem d’internacionalitzar la nostra causa a partir de la
reclamació de l’exercici de drets democràtics bàsics com a poble i
nació… i de la denúncia dels impediments posats a aquest exercici”. Strubell, que escrivia això uns dies abans de la concentració d’una altra delegació de catalans sobiranistes, aquesta de caire popular i davant la seu de l’ONU a Suïssa (“Deu mil a Ginebra”), aquest cap de setmana passat, acaba referint-se a “l’ajuda” que pot donar a la causa de l’emancipació nacional la imminent (o no) sentència del Tribunal Constitucional sobre el maltractat Estatut de Catalunya encara en discussió a Madrid…
En tot cas, la lentitud del TC i la (nova) capolada que pugui fer dels drets catalans especificats a la Carta Magna de la senyoreta Pepis que és l’Estatut de Miravet -o de la Moncloa– no és més que un altre exponent de la càmera lenta amb què ens filma, fins a congelar la imatge, l’Estat castellà d’ençà que ens va posar les grapes a sobre el 1714. No hi ha res a pelar, res a rascar: Espanya és una gran i lliure natura morta que, en comptes de fertilitzar, esterilitza el terreny.
No estem ja per esperar 65 anys més a veure si la cosa es belluga, i menys encara les generacions joves del país, que no tenen cap culpa d’aquesta insuportable situació de dependència política heretada i que d’altra banda no han hagut de suportar les “raons” ni les pors de cap dictadura feixista.

[_{Dibu de l’entradeta: John Bellart}]

La foto ha sortit a tot arreu, aquests dies, però és que és boníssima: aquí tenim Ses Senyories del TC (tres, que vindrien a ser la meitat de membres de la meitat no invàlida de l’alt i àgil Tribunal) observant des de la barrera com es clava una bona estocada, amb art i salero. Fixeu-vos com s’hi fixen, a veure si aprenen bé com es fa…
La foto va inspirar aquest dia un peu de foto, una nota breu i quasi tan bona com la foto, de Manuel Cuyàs a El Punt, “El lleig, el dolent i cap de bo”. Heus-la ací:

“Aquí els volíem veure. Fora caretes i comèdia. El diari El País
va publicar ahir a portada aquesta fotografia que val un imperi i
davant la qual sobren totes les paraules, incloent-hi les que ara
segueixen. A l’esquerra de la imatge, hi apareix el nou ponent de
l’Estatut de Catalunya, el magistrat conservador del Tribunal
Constitucional Guillermo Jiménez. Al centre, sostenint un havà amb la mà
esquerra (fumar amb la dreta fa nena) el progressista Manuel
Aragón Reyes. Es nota que és progressista perquè fa cara d’obertura de
mires. A la dreta, el conservador –ja són dos, però tant se val–
Ramón Rodríguez Arribas. Aquests tres personatges, reunits diumenge al «callejón
de la plaza de la Maestranza de Sevilla», com diu el diari que els
difon la cara i el posat, decidiran el futur de Catalunya i, de propina,
el d’Espanya, per sobre del Parlament, del Congrés, del Senat i de la
voluntat dels catalans. Diu Zapatero que s’ha de deixar fer els jutges,
que s’ha de respectar la separació de poders, etc. Com volem que siguin
imparcials si Catalunya està a punt de ser antitaurina i si aquell dia
el torero José Tomás, gran representant de les essències, era
enforquillat a Mèxic. Encara pagarem l’hemorràgia de Tomás. Ay que
terribles cinco de la tarde.

“Es veu que el de l’esquerra està
dictant un dictamen molt dur sobre l’Estatut, després que el del progressista
no ho fos prou. Els companys de tendido i la plaça sencera li
sol·licitaran les orelles, la cua i una vuelta a la pell de brau
una i indivisible”.

Al PP i al seu líder màxim comú denominador ja els hi va bé, tot aquest vodevil de l’Estatut, però en ZP, que no se sap si està distret o si es fa el distret, faria bé de vigilar, que està jugant amb foc: sense els vots de Catalunya no hi ha Gobierno de España que valgui, ni Ecoñomia Sostenible ni gaites d’aquestes per distreure el temporal que està caient… Que vagi badant un i que vagi inflant el ninot l’altre, que quan vegin que s’han passat de la ratlla i que es quedaran sols, després tot seran corredisses… Si són capaços de fer-se fins i tot
federals!…
La viceministra De la Vega, deia fa un parell de dies El País, «defiende la transición que unió “las ‘dos Españas'”», que és just allò que comentàvem en el post anterior, oi? I en el diari d’avui podíem llegir que «el Senat inicia els tràmits perquè es pugui intervenir en català [i en basc i en gallec] en els plens». ¡En els plens, ara compta, quin bé de Déu de tolerància i de conllevancia!
Però, tot i que els espanyols més llestos poguessin acceptar-ho, no pas per amor a la diversitat lingüística ni molt menys per fe en un hipotètic estat plurinacional, sinó per simple estratègia unionista, la closca d’aquest coco és dura de pelar: el portaveu del PP ja s’ha afanyat a manifestar-se com el cuirassat que són, tot argumentant que “Espanya no és un estat plurilingüe, sinó que ho són alguns dels seus territoris”… ¡Només faltaria, que s’haguessin de rebaixar, ELLS, a les peculiaritats regionals dels serfs de la gleva perifèrics!…
Però tranquils, macos, vosaltres aneu tibant la corda, que aviat Espanya serà, efectivament, un Estat constitucionalment i realment monolingüe…

[La foto, tot un poema, és d’Alejandro Ruesga, i va ser publicada dimarts passat, 27 d’abril, a elpais.com]

José Bono dixit: «Abans que socialista sóc espanyol. El món estaria incomplet sense Espanya, malgrat que alguns se sentin incòmodes per això. Són pocs, però tenen potència de veu».
Aquesta era la frase del dia destacada a les planes de punt de vista d’El Punt de dilluns. El fill de falangista que és -i com li agrada recordar sovint- l’actual president del Congrés de Diputats espanyol va de cara, s’ha de reconèixer. Però tampoc té tant de mèrit: els fills de l’Espanya castellana que va sortir titubejant, com despertant-se d’una migdiada, de la interminable dictadura del canari flauta del Ferrol i que va fer, un bon punt desubicada, la travessia del desert de la transició ja fa temps que es van treure les puces de sobre -és a dir, tot possible sentiment semblant ni per aproximació al de culpa per complicitat, per activa o per passiva, amb aquell terror institucionalitzat- i que circulen pel món (llegiu Espanya) més eixerits que un pèsol.
Les esquerres espanyoles, momentàniament solidàries amb Catalunya i els catalans de finals dels 70 encara amb el cos ple de morats de les pallisses rebudes, ja fa temps que quan es tracta de defensar o fer costat a les raons dels nacionalistes no castellans, per molt justes i necessàries que siguin, xiulen i miren cap a un altre costat. I, com veiem en aquest fenomen que presideix el Parlament espanyol, no tenen cap problema a proclamar abans que res el seu identitari nacionalisme, que és el més no-nacionalista dels nacionalismes no-nacionalistes que es fan i es desfan.
Si algú -algú d’aquesta perifèria política i geogràfica llur- encara se’n sorprèn, el convido a fer un cop d’ull a l’adn polític d’aquest personal, a través de l’excel·lent article (“La crosta espanyola”) que publicava al mateix diari Pius Pujades divendres passat:

_{«Des de Catalunya es fa difícil d’entendre que un partit com el PP
arrossegui a Espanya deu milions de vots, o més. Fins i tot ens costa
de comprendre les enormes reticències del PSOE quan es plantegen a les
altes institucions de l’Estat temes tan evidents com la injustícia
fiscal o la imposició lingüística que patim en bona part del territori.}

_{És clar que existeix ben viu en el que anomenem poble espanyol un
arrelat sentiment patriòtic que és hereu de molts anys de didàctica
política persistent que fonamenta l’essència de la nació espanyola en
la supremacia de Castella –que consideren el motor de l’espanyolisme,
la creadora del país–, la necessària uniformitat lingüística –assumint
a desgrat les vel·leïtats residuals d’algunes províncies– i el referent
ideològic religiós que marca l’Església catòlica. Aquest sentiment, que
no s’explicita gaire sovint, forma un substrat ideològic natural que
marca les tendències polítiques d’una gran part de la societat
espanyola i dels seus polítics. Aquells pobles que no comparteixen
majoritàriament aquest fons doctrinal són societats malaltes, que es
toleren, però que cal mantenir vigilades, controlades, sotmeses a
tractament.}

_{La ideologia descrita té unes arrels fondes, que
caldria buscar molt lluny en la història. Però ha perviscut fins a la
nostra democràcia gràcies a la labor decidida i traumàtica de la llarga
dictadura franquista. Gairebé quaranta anys en què tots els mitjans
moderns i tradicionals –escola, propaganda, premsa, cinema, ràdio,
televisió, Església, exèrcit– van estar al servei de la idea
d’imposar-la com a única veritat. Llegint Bartolomé Barba, que va ser
governador civil de Barcelona, sabem que Espanya té una situació
geogràfica que la fa predestinada a una actuació especial i
protagonista al món pel fet d’estar al centre moral i històric del
planeta. Per això ha fet un paper d’àrbitre en l’esdevenir de la
història universal: va decidir si guanyaria Roma o Cartago, el
catolicisme o l’arrianisme, va aturar l’islam durant vuit segles, va
decidir la guerra dels Cent Anys, va vèncer Napoleó… i el 1936 avança
la victòria aliada a la Guerra Mundial. Tot això per allò de la unidad de destino en lo universal. Un designi diví, ineludible. Queda clar, doncs, que «la
historia de España es fruto de un detallado plan divino, que ha elegido
a España para salvar a la Humanidad, a la fe cristiana i a Occidente,
como un nuevo mártir de Cristo», explica Juan Carlos Losada a Ideología del ejército franquista.}

_{És
evident que alguns dels puntals del règim començaren a defallir a
partir dels anys seixanta: premsa, escola, ràdio i Església perden
virulència doctrinal. Però queda per molts anys més l’exèrcit, que
considerava el servei militar obligatori com una gran escola de
patriotisme radical. L’oficialitat espanyola –mal pagada, mal armada,
aïllada de la societat civil– manté, com a mínim fins als desastres
militars d’Ifni i el Sàhara, que no acaba d’entendre, l’orgull de
sentir-se garantia final i definitiva dels grans valors essencials de
la pàtria: la unitat, la fe, l’honor, el destí comú, l’orgull racial,
en què ha estat educada. Les forces armades veien compensada la seva
fidelitat al model polític carrincló al que servien perquè se’ls feia
sentir com una nova noblesa de la qual Franco extreia sovint dirigents
a tots nivells, des de ministres fins a governadors civils o directors
generals. Com propugnava José Antonio, havien de ser meitat monjos,
meitat soldats.}

_{Per això durant la transició les sales de
banderes de les casernes esmolaven sabres, pendents de l’ordre de
sortir a salvar la pàtria que ells predicaven o feien predicar als
campaments de reclutes per fer homes de profit els pobres civils que
l’Estat els posava a les mans.}

_{Aquella feina, la dels primers
vint anys i la dels següents, va fer forat al país. Va crear una enorme
crosta de patriotisme messiànic als cervells de molts milions de
ciutadans que temen qualsevol canvi que remogui i enterboleixi la
nítida concepció que s’ha fet del món i de l’Estat a les velles
escoles, a la vella televisió, a la vella Església, a la vella premsa,
a les velles casernes. Són milions de vots que cap dels dos grans
partits vol perdre del tot. Les grans idees de l’Espanya gran –potser
ara ja no per designi diví– tenyeixen les banderes dels mítings i les
pancartes electorals. No fos cas que el contrari mostrés una crosta més
dura o més ufanosa».}

I en això estan, el Toro carpetovetònic i l’Elefant ibèric: a veure quin dels dos és més espanyolista nonacionalista… I la fauna perifèrica, la feina que tenim que aquests dos no ens trepitgin, sigui tot barallant-se entre ells o anant tots dos a l’una i perfectament al pas!
Ara bé, tornant al magnífic president Bono, li diria que fa molt de goig traient pit, sí senyor, però que hauria de ser una mica, una miqueta més humil i reconèixer que Espanya també seria incompleta sense el món, estem d’acord? Ni que sigui com a reconeixement pels anys i anys que els seus compatriotes s’han divertit anant amunt i avall conquerint països, civilitzant-los, convertint-los a la fe vertadera i després deixant-los secs com una llimona espremuda.

____________________________________

Annex: el diari informava el mateix dia que França ha plantejat als seus ciutadans un debat, que clourà a final de gener, sobre la
«identitat nacional» i la manera d’integrar
millor la immigració. Deixant de banda que els objectius plantejats (“buscar accions que permetin afirmar
la nostra identitat nacional i reafirmar els valors republicans i
l’orgull de ser francès»), les expressions utilitzades i la resposta patriòtica de l’entorn (un 60% dels francesos s’han manifestat favorables al debat, i un 77% són partidaris que s’ensenyi La Marsellesa
als col·legis) serien perfectament homologables en el cas d’una iniciativa semblant a la monàrquica Espanya, fóra altament interessant veure en aquesta banda de Pirineu la resposta a la pregunta central d’aquesta consulta: «Què significa ser
espanyol per a vostè?».
Jo crec que l’enquesta (perfectament ajustada a llei) produiria un cafarnaüm monumental, del qual seria impossible treure cap conclusió clara i concreta, i ens quedaríem (ells, sobretot) amb les ganes de saber què recollons significa ser espanyol. La curiositat va matar el gat, diu el refrany, i per tant, com que un dia o altre no podran resistir més la temptació de transplantar l’experiment a Espanyolàndia i ens plantejaran la pregunteta, ja poden anar fent les seves apostes, senyores i senyors.
_________________________

[_{Foto de l’entradeta: Magazine de El Mundo}]