L'Hereu Riera

Article de Salvador Cardús al diari Ara de dimarts passat, dia 8 de novembre:

«No sóc
separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs
polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar
atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes.
Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de
l’independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix
pla moral colonitzadors i colonitzats…  Segona, perquè atribueix als
separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de
l’independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè
posa tot el focus d’atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble
de l’emancipació no és pas l’aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia
en un món interdependent.
…

»En realitat, el que tanca un país és la seva
condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles
autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l’emancipació d’un
fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n’elogiaríem el
coratge d’emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra
emancipació nacional també busca l’assumpció de la capacitat plena per a la
creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la
societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del
govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir
nous vincles amb Espanya, d’igual a igual, que permetin deixar enrere una
història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i
polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal
que ens emancipem.

»També és urgent combatre el fals argument que la
lluita per la independència “crearà frustració”. Com si no ens
haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els
trenta-i-tants anys d’autonomisme! L’advertència sobre la possible frustració
és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a
convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la
certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc puc
assegurar que arribi mai una pau mundial justa i duradora o un món lliure
i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar
per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou
ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini
relativament breu.

»Finalment, cansa que es posi en dubte l’amplitud de
la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que
jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els
propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden
respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que
com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són
unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió
per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul
que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure,
definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver
qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la
intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar
independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta
directa, que llavors ens podran comptar ben comptats».

Res a afegir-hi. Es pot dir més fort, però no
millor.

____________________________________

[_{Il.lustració de la portada: aristocrataiobrer.blogspot.com}]

Escric això sense que se sàpiga encara exactament si va ser un nadó de la Xina, de les Filipines o de l’Índia (tres països entre els més populosos del món, nogensmenys), però es veu que dilluns va venir al món la persona humana que fa set mil milions: 7.000.000.000, una xifra que impressiona i que fa pensar (vegeu les esborronadores xifres del vídeo de National Geographic). Fa pensar, per exemple, si significa que fem les coses bé (l’èxit de l’espècie seria incontestable) o si les fem malament (la nostra meravellosa espècie podria morir d’èxit). I fa pensar sobretot si no comencem a ser massa gent, i si el planeta té prou capacitat física i prou capacitat alimentària per sostenir-nos a tots, i fer-ho sense que ell, el planeta, quedi desnerit per l’esforç i sense possibilitat de recuperar-se.
Aquests dies hem vist múltiples referències a les negres previsions de Thomas R Malthus (1776-1834), segons les quals la humanitat, creixent en progressió geomètrica, es quedaria un dia o altre sense recursos, ja que aquests augmentaven, constatava el demògraf anglès, en progressió aritmètica, i la resultant d’aquesta combinació no podia ser altra, segons ell, que l’extinció de l’espècie humana. Atès que aquesta tendència només es podia invertir, calculava Malthus, si es mantenien les taxes de mortalitat altes i si disminuïen les de natalitat, i atès que el modern progrés de la medicina i de les condicions sociosanitàries (i també la permanència dels trets socioculturals, en determinats col·lectius humans, que afavoreixen com antany les famílies nombroses) han desactivat el potencial d’aquests dos factors, tenim un panorama que més aviat dóna arguments als pessimistes, oi més en un món global capaç de ficar-se en bardisses com la d’aquesta crisi d’ara de dimensions també globals, amb tot allò que significa en relació amb la mena de societat mundial que hem creat, o que han creat per nosaltres.

Hi ha tanmateix un altre vaticini, ben curiós, sobre aquest món futur ple de gent fins a la bandera, segons la projectivitat que n’han fet els analistes aquest cap de setmana de rècord. Em refereixo a la teoria de “l’Anti-Adam” que explicava Josep M de Sagarra (autor pel qual sento una flaca, com ja deveu saber alguns dels il·lustres visitants d’aquest blog) a la revista Mirador fa gairebé vuitanta anys (2 de febrer de 1933), quan el planeta era habitat per dos mil milions de persones!, menys d’una tercera part que en el nostre temps… L’article del mestre Sagarra fa així:

«Al món tothom sap que hi ha crisi; crisi de treball i crisi d’aliments; cada dia sentiu parlar que a Alemanya sobren vint milions d’homes, que a Itàlia en sobren tants milions, que tal Estat ha d’incloure en el pressupost unes quantitats astronòmiques per satisfer les primeres necessitats dels sense feina. Hi ha qui veu que una guerra és una excel·lent solució per a aquests casos d’excés de carn humana. Les teories més cafres tenen partidaris pel que es presenti, i respecte a la crisi econòmica del món se’n senten de totes.
…

»Els comunistes, que com a trobar solució a tot són la gent que no ha mirat mai prim, es preocupen actualment de la implantació del maltusianisme sobre l’espècie humana, en una forma rigorosa, controlada per tot l’avenç de la ciència i tot el progrés material. Aquesta implantació del maltusianisme sembla que serà un fet a la URSS. La fórmula filosòfica i pràctica de més èxit és la que concedeix a una parella humana el dret de tenir un sol fill, i prou; si el fill se’ls mor, tenen dret a tenir-ne un altre; però, segons aquest precepte comunista, s’han acabat per sempre aquelles famílies que de vegades es veuen retratades a la Il·lustració francesa, i que representen una anciana de noranta anys, voltada de tota mena de galifardeus, de pesos forts, de bigotis inflamats i de nenes vestides de la primera comunió, i tot aquest personal prové directament de l’entranya prolífica de l’anciana que presideix la fotografia. Segons aquest precepte s’hauran acabat els premis a les famílies nombroses, i desapareixeran aquelles taules del dia de Nadal, i fins aquells equips de futbol formats pels membres d’una sola família. El dret de procrear segons el gust i la gana dels caps de casa, i fins dels que no tenen casa i van etzibant criatures sota els ponts del ferrocarril, serà un dret il·lícit i contrari a la salut i a l’economia públiques, i com a conseqüència es veurà bandejat de tots els pobles cultes que s’estimin una mica.
»Imaginem que això és ja un fet, com ho serà dintre de poc a Rússia, i imaginem que el món, en un moment donat, que no pot trigar gaire, es converteixi al comunisme. Un cop la població de la terra sigui comunista de cap a peus, i estigui en vigor la llei maltusiana, ens trobarem que cada generació estarà composta d’un nombre determinat de parelles, i que aquestes parelles només podran produir un individu, i aleshores cada generació tindrà la meitat exacta d’individus dels que tenia la generació anterior, o sigui que el nombre de naixements del món disminuirà a cada generació. Fixeu-vos quines conseqüències més meravelloses i més insospitades vindran de l’aplicació d’aquest maltusianisme. La població de la terra deu ser d’uns dos mil milions d’éssers humans, i ara, fent un senzill càlcul aritmètic, podreu comprovar que, dividint per dos aquesta quantitat de dos mil milions, després d’haver fet trenta vegades la divisió per dos sobre el resultat que dóna la divisió anterior, veureu que els dos mil milions d’habitants queden reduïts a una sola parella d’habitants, o sigui que al cap de trenta generacions a la terra només hi haurà una sola parella amb dret a procrear, i suposant que cada generació dura vint anys, ens trobem que, d’aquí a sis-cents anys de comunisme científic, s’haurà resolt d’una manera perfecta tota la crisi econòmica produïda per l’excés de població, perquè la sola parella que quedi només podrà tenir un fill, que suposant que sigui mascle, serà l’últim home damunt de la terra. A aquest personatge li podem atribuir, sense exagerar gens, el nom Anti-Adam. Si el comunisme científic no fa un miracle com el que va fer el Pare Etern, i no extreu una costella de l’Anti-Adam per fer-ne una dona, encara que sigui ortopèdica, la nostra raça s’haurà acabat.
»Imagineu-vos aquest darrer home, conseqüència d’un maltusianisme sever, quina mena d’home serà i quina mena de monstruosa paradoxa animarà el cervell i la voluntat de l’Anti-Adam. Si hem de creure una mica en l’atavisme, podem afirmar que la sang d’aquest darrer ésser serà una resultant de les sangs més famoses, més brillants i més contradictòries de la terra; tindrà entre la seva ascendència homes tan oposats com Mussolini, Stalin, Hitler, el Dr. Piccard i el Prof. Eckener; aquesta sang anirà barrejada amb la dels grans criminals, que en l’època present acostumen a ésser prolífics, amb la de tots els poetes pares de família, amb la de tots els notaris i amb la de tots els nudistes.
»Així com Adam portava en el seu cos tota la humanitat en potència, aquest Anti-Adam futur serà una resultant de tota la humanitat, i és molt possible que un producte d’unes sangs triades tan científicament i d’una qualitat immillorable resulti una mena de ximple, una mena d’home que no es faci càrrec de la importància del seu paper ni de la gran tradició que dugui acumulada al cos, perquè en les famílies, com més aristocràtiques i més seleccionades són, la biologia acostuma a fer caure més la cara de vergonya».

Fa uns dies parlava aquí d’un descobriment, d’un llibre que pensava endur-me’n a la tauleta de nit per anar-lo assaborint a glops com un licor de poma. Doncs bé, ja tinc el llibre, La melancolia dels oficials, i a més dedicat pel seu autor, Joan Daniel Bezsonoff, tot un personatge a qui vaig tenir el plaer d’escoltar dilluns passat al vespre a la Llibreria 22 de Girona, en una tertúlia molt salada que va mantenir amb els presents (pocs però selectes!) després de la presentació de l’obra i del seu autor a càrrec de l’amic Xavier Cortadellas.
A la xerrada es va parlar una mica de tot, sobretot d’aquest cadàver a l’armari que té França amb la guerra de la independència d’Algèria, i que és el fil que cus bona part de la producció literària de Bezsonoff; en aquest sentit, el novel·lista de Perpinyà va remarcar com poden resultar de productius, des del punt de vista literari, els conflictes, i particularment els conflictes bèl·lics. Llec com sóc, però, en l’obra escrita de Bezsonoff, em limitaré a fixar l’atenció en un parell de detalls menors, i tanmateix interessants, que van sortir en la conversa al voltant de la realitat de la Catalunya del Nord, que és on viu. Un d’ells és el mateix topònim, que Cortadellas va suggerir –com l’hi havien suggerit a ell, va dir–  que potser haurem de començar a pensar a canviar-lo pel de “el nord de Catalunya”, simplement, com a símptoma, o símbol, d’una Catalunya que malgrat tot –i això que és un tot enorme!– mai ha deixat de ser.
I l’altre és la constatació –no sé si dir-ne curiositat antropològica– feta pel mateix novel·lista en relació amb la llengua dels avis de l’àmbit familiar de Nils: quan ell era xic, va explicar, la gent d’aquell rodal estava convençuda que allà parlaven el català més genuí del país, i que els catalans de les Alberes cap avall en gastaven un que feia pena, mentre que ara tenen una consciència més aviat esmorteïda de la seva parla, com si hagués perdut valor als seus propis ulls. Deu ser que la història no passa pas en va, per a bé i per a mal; però per això mateix toca esperar que la història acabi posant com més aviat millor les coses al seu lloc, ben endreçades.
Dit això, cedeixo la paraula a Xavier Cortadellas, que va fer una dissertació completa, amena i imperdible del llibre i les seves circumstàncies, un llibre no pas gaire extens que, com diu un altre lletraferit, Luis Soravilla, fa allò tan difícil de dir molt amb poc:

«Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a
Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel
Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són
més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un
país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem
classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho
dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són
també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel
d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per
Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs
del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.
»Bezsonoff
començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de
La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit
la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi
havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que
gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat
l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu
parlar a De feux mal éteints, ‘Focs mal apagats’, que és d’on Joan-Daniel
Bezsonoff treu la cita.
»Joan-Daniel Bezsonoff seria també un
foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el
primer de no tenir cap ganes que això passi.
…

»En Bezsonoff, en Bezso per als amics, és un foc de passió quan parla de
llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i
d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i
de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la
Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de
dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els
parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan
parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza.
Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també
perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus
llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes
planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra
dels cornuts o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen
catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean
Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on
es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que
és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que
escriu una empremta pròpia.
»A Nils és on va néixer també el
coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger, a La presonera
d’Alger, i que s’enamora d’Assià, una jove terrorista que ha de
custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa
l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer. Però això últim no té
cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un
any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que
conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la
realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de
saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare
d’en Daniel i que va ser militar a l’Indo-xina. Potser ho sabria si
hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va
publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el
conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta
a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts
anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he
llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de
regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a
Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia
prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que
diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres,
abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més
exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser –i això també ja
ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.
»Fa un moment he dit que ha
nascut dos cops. No n’estic segur, perquè, si ho compto bé i si me’n
refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més
autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha
nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final
dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un
dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la
carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa;
a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer
lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va
fullejar una guia turística sobre la Indo-xina francesa; a la Indo-xina
que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la
França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres
blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i
les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria
francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i
que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del
Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat
Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es
va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a
la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les
històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com
el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li
falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que,
naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un
exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament
catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.
»De fet
hi ha tants de llocs on ha nascut i té tantes històries i coses per
dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent,
tant de poti-poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses
com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb
la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El
resultat és un estil propi. Molt efectiu.
»A La melancolia dels
oficials hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de
Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa
en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que
l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les
pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no
sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria
tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a
l’Indo-xina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el
1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les
prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La
presonera d’Alger Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana
que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només
sua malenconia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però
no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant
del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca
de París, quasi el seu únic desig és “entrar a la guerra secreta”. El
romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors
Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff
recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un
llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert
de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el
més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra
d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que
no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia
s’estimi més imitar De Gaulle.
»I no és casualitat que, trist
com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel
Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de
L’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou,
sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que
escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que
Joan-Daniel Bezsonoff suï malenconia també com Valls i que sàpiga,
sense necessitar un comandant Bronstein que l’hi expliqui, que cap
general De Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria
francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa
Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger
i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de
maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en
part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que De
Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla
que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa
que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice
Lecchia, una traïció que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè,
a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que som
també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat
Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has
nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el
que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li
impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més
clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i,
encara més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt am Main perseguint
Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a
assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no
va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que
al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per
últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en
rossellonès:
“Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas
mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company
ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…”
»Bé,
Joan-Daniel, per això et llegim i és per això que m’ha agradat La melancolia
dels oficials perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses
que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi
són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament
feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen
Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda
mentre va passant el temps.
»Joan-Daniel, un dia em vas dir que
per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et
parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. “Va haver-hi un
temps”, em vas dir, “que em semblava impossible que algú que parlés
català pogués ser un fill de puta”. Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però
també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan
escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que
són també els llibres».

Xavier Cortadellas

12 d’octubre, “Festa” de la Cosa Aquella. Un any més haurem de suportar la senyora Espanya, maquillada com una puta vella, refocilándose amb les velles glòries passades i amb les misèrrimes i pansides glòries presents. “España es un gran país”, deia encara l’altre dia un JL Rodríguez Zapatero decadent i en retirada amb la cua entre cames…
Sí, i tant: un gran país de llauna enganxat permanentment a la sonda alimentària de la solidaritat forçosa dels seus espanyols a la força, i expel·lint per la boca, per la seva mateixa boca xucladora, les mentides que calguin per mantenir dret el mite, i sobretot el negoci.
En el documental Colom i la Casa Reial Catalana [vegeu-ne vídeo extracte a la plana següent], un dels que hi participen, l’investigador Jordi Bilbeny, conegut pels seus treballs sobre els orígens catalans de l’almirall Cristòfor Colom, parla d’un episodi més de censura, en el cas d’aquest enigmàtic personatge. Però aquesta línia d’investigació en particular, de Bilbeny i d’altres columbistes, forma part de la feina necessària per descobrir com més millor de la gran muntanya de mentides, enganys i tergiversacions que s’han propalat des de Castella per fer passar per verídica una història falsejada sense escrúpols i amb més o menys traça –de vegades ben poca– i per fer creure –sobretot als espanyols castellans, per entendre’ns– que la nació catalana i els homes que la van conformar és un invent sense arrels històriques difós pels dimonis peluts que ells en diuen, per a més sarcasme, los nacionalistas.
Que en el cas concret de l’almirall Colom (ciutadà genovès, segons les cròniques que ens van vendre quan ens ensenyaven la seva Historia de España) hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen es fa cada cop més evident, a mesura que els investigadors catalans van traient la pols als lligalls amagats. Però això ja ho deia al principi del segle passat un columbista que no era pas català, sinó peruà, que es deia Luis Ulloa i que va ser el primer a parlar de les arrels catalanes de Cristòfor Colom. En podeu veure la seva biografia aquí, però permeteu-me que copiï unes ratlles sobre l’historiador peruà escrites pel gran Josep Maria de Sagarra (ara que, a més, està d’actualitat pel recent cinquantenari de la seva mort, esdevinguda el 27 de setembre de 1961, curiosament el mateix dia en què va néixer, 92 anys abans, Luis Ulloa, el 1869). En un dels seus nombrosos articles imperdibles per a la revista Mirador, JM de Sagarra deia això:

«He vist, i tinc de confessar que amb una gran tristesa, el fet que la subscripció pels treballs del senyor Ulloa està bastant encallada. (…) Nosaltres vivim en un país que, si fa no fa, en aquest punt és com els altres països, però que aquí, per una pila de raons que tothom sap, valdria la pena que el nostre país fos una mica diferent dels altres. (…) Ara, amb la subscripció d’homenatge i agraïment al senyor Ulloa passa un cas més trist.
»Imagineu-vos la importància extraordinària que té pel nostre país el fet de poder demostrar que l’home que va descobrir les Amèriques era un català com nosaltres, fill de pare i mare catalans. Tothom sap, i això no cal dir-ho, que els països són grans moralment per la grandesa de llurs fills. Que un home genial i excepcional dóna una qualitat de glòria inesborrable a la seva terra. Imagineu la importància que té per a la història del món el descobriment de les Amèriques, i ara imagineu que aquesta aventura lluminosa va ésser realitzada per un català, i que això se’ns presenta com una veritat nova, com una troballa fresca, que fa trontollar totes les històries oficials. I, després que aquesta veritat sigui absolutament demostrada, imagineu el guany enorme que en rep el nostre país davant de tot el món.
…

»Si Catalunya és gloriosa per moltes raons, encara que sigui desconeguda de moltíssims estrangers que porten barret i corbata, després de la troballa del senyor Ulloa, si més no tota persona culta del món sabrà que hi ha un continent que es diu les Amèriques que a la fi del segle XV va ésser descobert per un europeu, fill de Catalunya i anomenat Colom. Aleshores ningú no podrà ignorar que Catalunya ha donat a la història un dels homes més transcendentals.
»Imagineu amb quina altra mena de passió hauria escrit Mossèn Cinto la seva Atlàntida si estigués convençut que aquell Colom tan viu en el seu poema no era un navegant o un aventurer italià, sinó que era un català com ell mateix, que es deia un nom tan tendre, tan alat i tan suggestiu.
»Si totes aquestes raons no us trenquen el cor, jo ja no sé què pot trencar-vos-el, si és que de debò estimeu el nostre país, i la història del nostre país, que és l’ànima veritable de la terra que ens enamora.
»No us mireu la qüestió d’una manera vaga, d’una manera desmenjada; no es tracta de picabaralles d’erudits, ni de subtileses de rates d’arxiu. Quan la història agafa un tema d’una vivor tan palpitant, d’una importància tan aguda per a la dignitat d’un poble, no hi pot haver cap profà amb una mica de consciència que se’n desentengui.
»Ara bé, hi ha un professor sud-americà, el senyor Ulloa, que un dia té la intuïció genial dels grans historiadors, i que aquesta intuïció ve comprovada per una sèrie de dades positives, i els arguments creixen, i la hipòtesi agafa tots els aires d’un fet comprovat. I aquest senyor Ulloa, que no és català, fa els seus treballs amb una nobilíssima tenacitat, en una forma completament desinteressada, amb aquella passió que tenen els homes de ciència quan cacen la veritat com uns desesperats.
»El senyor Ulloa està tocant la fi de les seves recerques; actualment ha de fer sentir la seva veu i ha de proclamar la tesi de Colom català en un congrés d’historiadors d’universal importància. El senyor Ulloa, sense que ningú li ho hagi demanat, ens fa un favor enorme, ens regala un català d’una magnitud insospitada, ens converteix Catalunya en la pàtria del descobridor de les Amèriques.
»Però el senyor Ulloa no és un milionari; si ho fos, s’estaria tot el dia estirat escoltant un guacamai de color verd pèsol i fumant uns cigars magnífics que fins tenen indulgència plenària, i són els que fumen els milionaris del seu país. El senyor Ulloa és un savi que s’ha de guanyar la vida com gairebé tots els savis. El senyor Ulloa ha fet llargues despeses, ha perdut hores i hores sense retribució, per fer-nos als catalans un present inapreciable. Doncs bé, ¿què fem, els catalans, per aquest senyor? ¿Com li agraïm el seu treball generós? És tristíssim confessar-ho: s’ha obert una subscripció als diaris, i la subscripció resta encallada. Sembla que no s’hi vulgui donar importància, sembla que ens fem els desentesos davant la figura admirable del senyor Ulloa. No hi valen excuses; si en una ocasió com aquesta els catalans no sabem ésser agraïts, no sabem ésser una mica generosos –no es tracta de milions, com podeu suposar!– és que no som dignes de la descoberta del senyor Ulloa, és que allò de l’avara povertà encara dura, i és per dignitat que tots hem de procurar que no duri»

(Josep Maria de Sagarra, “El senyor Ulloa”, a Mirador, 21-VIII-1930)
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: portada del llibre de Luis Ulloa Cisneros Cristòfor Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment, editorial Base, Barcelona 2006; reedició facsímil de l’obra publicada per Llibreria Catalònia el 1927, a París, amb traducció de Domènec de Bellmunt}]

Qui desconeix la història corre el risc de repetir-la, va dir algú, i en aquesta idea insisteix Víctor Alexandre en un article recent a ElSingularDigital.cat. “Porten l’abolutisme a la sang, i qualsevol intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla”. O amb qui només crida, podria dir perfectament la frase destacada del seu enraonat escrit (“Sis segles d’odi contra Catalunya”).
Cada dia que passa és una repetició de la jugada, de manera que la sensació de déja vu està arribant a uns nivells de fatiga i d’enuig insuportables (és una sensació personal, però de més en més compartida). Són com les mosques d’aquest temps de tardor, insistents i pesades, que desafien estúpidament la irritació de les seves víctimes humanes, i al capdavall la plantofada que acabi esclafant-les.
Per què insisteixen tant? Com és que mai no es desanimen? ¿Per què ha de ser sinó perquè allò que s’ha proposat el neofranquisme espanyol (de manera suïcida, ja s’ho trobaran) és aniquilar, amb els seus atacs obsessius, el País Català sencer, com diu el mateix Alexandre en un altre dels seus excel·lents articles (“No ataquen la llengua, ataquen la Nació”)? Cal no perdre-ho de vista, per no perdre la perspectiva de l’autèntic problema que tenim amb els nostres inaguantables veïns de Península.
He esmentat dos articles d’Alexandre, però en transcric a continuació, per si no n’hi havia prou, un tercer amb un pes argumental no menys contundent, però encara més il·lustratiu:

«La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè
aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa
indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la
raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la
en l’àmbit de l’ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i
merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant
les demandes de normalització del català en tots els camps de la
societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal
deixar-ho tot com està perquè el requisit d’incloure “com a mínim” la
llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l’espanyol seria
dictatorial. Imposar l’ús de l’espanyol als Països Catalans no és
dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí
que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són
recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les
prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu.

»Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF]
de disposicions impositives de l’espanyol a casa nostra. En va recollir
cinc-centes, però n’hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia
prop d’un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que
se’l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de
trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular
amb més facilitat.

…

1. Normes tècniques dels aparells electrodomèstics per a
   monitorització de la vigilància intensiva de pacients. Obliga a la
   retolació i a l’etiquetatge en espanyol.
2. La norma de qualitat per al musclo, la cloïssa i el seitó en conserva. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
3. Elaboració, fabricació, circulació i comerç de galetes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
4. Elaboració i venda d’orxata de xufla. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
5. Elaboració, distribució i comerç de brous, consomés, sopes i cremes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
6. Elaboració,
   circulació i comerç de preparats alimentaris per a règims dietètics i/o
   especials. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
7. Elaboració,
   circulació i comerç de productes de confiteria, pastisseria, brioxeria i
   rebosteria. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
8. Elaboració i venda de conserves vegetals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
9. Elaboració, circulació i comerç de te i derivats. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
10. Elaboració i comercialització de patates fregides i productes d’aperitiu. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
11. Comercialització,
    vigilància i control de les substàncies i productes que intervenen en
    l’alimentació dels animals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
12. Normes generals de qualitat per a la nata i nata en pols. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
13. Norma de qualitat per a cols de Brussel·les. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
14. Norma de qualitat per a cogombres. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
15. Norma de qualitat per a espinacs. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
16. Norma de qualitat per a carbassons. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
17. Norma de qualitat per a enciams i escaroles. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
18. Norma de qualitat per a plàtans. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
19. Norma de qualitat del iogurt. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
20. Productes de cacau i xocolata destinats a l’alimentació humana. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
21. Llicències de les federacions autonòmiques per participar en competicions d’àmbit estatal. És obligatori que siguin en espanyol.
22. Medicaments veterinaris. És obligatori que els prospectes siguin en espanyol.
23. Directiva sobre ascensors. Si l’instal·lador és espanyol, el manual d’instruccions és obligatori que sigui en espanyol.
24. Targeta d’estranger. És obligatori que sigui en espanyol.
25. Metges forenses. El coneixement del català només és un mèrit, no pas un requisit. És obligatori conèixer l’espanyol.
26. Feines de vigilant de seguretat. És obligatori conèixer l’espanyol.
27. Direcció General de l’Instituto Geográfico Nacional [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
28. Consell d’Administració del Patrimonio Nacional de España [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
29. Instituto Nacional de Meteorología [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
30. Jurament o promesa d’acatament a la Constitució espanyola. Només es pot jurar o prometre en espanyol.

»Aquesta,
com dic, és només una petitíssima mostra dels centenars de disposicions
que imposen la llengua espanyola a casa nostra. Unes disposicions
establertes per aquells que afirmen que les llengües no es poden
imposar. Són els mateixos que de la normalització de la llengua catalana
en diuen imposició i de la imposició de la llengua espanyola als Països
Catalans en diuen normalitat. I és que el seu projecte no preveu cap
altre fi que la mort de la nostra llengua. De nosaltres, per tant, només
de nosaltres, depèn que no ho aconsegueixin».

Després perquè vinguin els Ciudadaldeanos cosmopolitavetònics de Barcelona, de València o de Palma de Mallorca amb esgarips escandalitzats i amb sopars de duro sobre els rètols de les botigues (i les etiquetes dels productes?) que han d’anar, segons la llei (que se la passen per l’engonal, aquesta), obligatòriament escrits “com a mínim” (no pas “només”, com ho falsegen ells) en català…

__________________________________

ps: Hi ha tres notícies recents que vénen a contrarestar una mica –a pal·liar– el munt de garrotades que duem acumulades aquests darrers temps:

—El Tribunal Superior de Justícia de les Balears considera plenament constitucional que s’exigeixi el català per treballar en l’administració, segons informava la premsa d’avui.

—Dimarts passat una delegació catalana, formada per l’actor i president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, la professora d’Economia de la UE Elisenda Paluzie i el professor
de Sociolingüística de la UOC Miquel Strubell, va fer una visita al Parlament Europeu, on van
denunciar les males (nefastes) relacions entre Catalunya i l’Estat castellà, i van demanar a la cambra que faci d’observadora quan aquí es convoqui
un referèndum d’independència. Joan va presentar-hi el documental Spain’s Secret Conflict (vídeo), produït per Endboard Productions. Els tres enviats van estar
acompanyats dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), informava Vilaweb.

—El ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia ha vingut aquesta setmana a Catalunya, i a més de la nova oportunitat que significa la visita per a la internacionalització del cas català, va permetre constatar els paral·lelismes clars que hi ha entre les dues nacions sense Estat (ara com ara). ¿No us resulta familiar la resposta que va donar a una de les preguntes de l’entrevista que li van fer a El Punt Avui?: «Els orígens del nacionalisme escocès tenien un vessant emocional per
protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i
que la identitat continua sent molt important, encara ho és més
l’argument econòmic».

I una última cosa, referida a l’argument econòmic de Catalunya: segons l’auditoria externa dels comptes de la Generalitat que va donar a conèixer l’altre dia el conseller Mas-Colell, Catalunya té un dèficit superior al 4% del PIB, de manera que determinats càlculs asseguren que no l’acabarà d’eixugar fins més enllà del 2100 (!!!). Aquests càlculs deuen estar fets, és clar, basant-se en la suposició que l’estatus de dependència política actual es perllongui indefinidament. Però d’altres suposem que els catalans no serem tan burros d’aguantar la sangonera estatal, que és la causa de la major part dels nostres mals (en termes econòmics, de tots), fins a aquella data, en la qual els catalans d’avui ja estarem quasi tots criant malves. Els catalans de demà no es mereixen de cap manera que els hi deixem una herència enverinada com aquesta. Oi?

_________________________________

[*] En els tres casos aquestes denominacions estaven en l’original “traduïdes” al català, especificant entre parèntesis: (espanyol). No calia especificar res: deixant-ho en castellà, queda perfectament clar a què es refereix l’adjectiu “Nacional”.

[_{Il·lustració de l’entradeta: l’il·lustrat Ferran VII, el Desitjat (sobretot pels catalans), una baula més de la cadena}]

Ha aparegut finalment en públic l’últim llibre de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m’han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d’El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit.
En les circumstàncies que dic hauríem d’incloure-hi la recent desaparició d’una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l’escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l’11 de Setembre.
Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l’Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n’apunto l’enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids).
Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l’actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i “compromís cívic”. És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s’acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou.
D’altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m’ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l’illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d’aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les “nostres” últimes possessions colonials, els catalans, els d’aquí i els d’allà; amb quina mena d’implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d’espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies.
____

«He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff,
un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius.
Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un
excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a
l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament
irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament
sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest
catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt
d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a
uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents
socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari
català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb
personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que
protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars
destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint
llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats
de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare
m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on  “hi apareixien
endiumenjats els mots de cada dia”.
…

»Una història, doncs, que transcorre en
els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament
francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió
feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de
l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls,
descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però
amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació
imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les
dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en
paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i,
especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric,
tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit d’entre tots els
que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a
molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que
Bezsonoff enfila però no cus.

»‘La melancolia dels oficials’ és, doncs,
una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que
ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts
citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels
imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és
assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un
català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al
sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones
pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent
‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un
parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta.
Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya
els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà
sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són
gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar
perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola».

En aquests temps de frenada de burro, per no dir de reculada general, en què tots plegats ens veiem obligats a l’estretor i a la grisor per poder pagar les alegries infantils i desenfrenades dels caimans de l’economia desbocada i de la política contemplativa que li fa de maria, de tant en tant –però més sovint del que dictaria la lògica, per sort– apareix algú que neda contra corrent i és capaç de crear, produir i manifestar-se amb un talent i unes ganes desconcertants, i amb un entusiasme encomanadís. (Com el Barça mateix –fent un paral·lelisme palmari–, ficat de ple en la creació de “la simfonia més perfecta” a base de meravelloses gestes i proeses, i això en un univers futbolístic on abunden els equips resultadistes, mediocres, violents i destralers).
S’acaba de produir un d’aquests miracles amb un personatge proper (en tots els sentits), el cantautor (no sé si la paraula encara és vigent) Toni Beiro, que té disc inèdit per presentar en públic, i ho farà aquest divendres a Figueres, en el marc del festival Acústica. “Són temps durs per a un romàntic de la música”, manifesta el cantant olotí a Xavier Castillón, en la crònica que aquest ha escrit a El Punt Avui d’aquest dimecres, i que reprodueixo tot seguit:

«Utopías coloristas (Vicious Records) és el tercer disc de Toni Beiro (Olot, 1974), que prèviament havia publicat Indomable (2006) i Hijos de un mundo hostil (2008). La seva discografia es completa amb la maqueta Por narices (2003) i el recopilatori El Búho Real
(2005), juntament amb Pitingo, Vanesa Martín i altres joves talents. En
el seu currículum també destaquen la gira que va fer com a teloner
d’Antonio Orozco (2004) o la col·laboració que ha portat a terme durant
tot aquest estiu en el programa de Ràdio 4 Directe 4.0, dirigit i presentat per Xantal Llavina.

»Des
que va formar el seu primer grup, amb només 6 anys, Toni Beiro ha
tingut l’oportunitat de conèixer detalladament el món de la música des
de tots els angles possibles. Per a Beiro, la música no és una afició,
ni un divertimento, sinó un ofici, una forma de vida i gairebé
una religió. “He dedicat gairebé tres anys de la meva vida a fer aquest
disc, des de la composició de les cançons, el procés d’enregistrament,
la recerca d’una discogràfica que volgués editar-lo…” Gravat i mesclat
als estudis Sound Club de Salt per Lluís Costa, excepte algunes
guitarres acústiques i veus enregistrades per Jordi Carles, el disc
inclou deu cançons, repartides en dues parts iguals i ben delimitades,
una elèctrica i una altra acústica, aquesta última només amb guitarra i
veu. Aquesta part acústica és un petit autohomenatge, concretament a la
seva primera maqueta, Por narices, que també tenia una portada semblant a la d’Utopías coloristas, dissenyada com l’interior del llibret del CD, il·lustrat amb petits dibuixos, per Sakura (Sílvia Sidera).

…

»La part elèctrica inclou les col·laboracions del bateria Àngel Abad i
els baixistes Ricard Vives i Dani Sánchez. Toni Beiro es manté fidel al
seu estil: rock i cançó d’autor amb aires negres i també flamencs en
alguns temes, com ara Alma guerrera, previst com a primer videoclip, i les acústiques Pienso de ti i Un dia sin ti. “Pienso de ti és
una cançó que vaig escriure per desfogar-me, en un moment en què em
dominava la ira. És una cançó que parla del típic cap que només fa que
amargar-te la vida i crec que és ideal per escoltar al cotxe al màxim
volum. El tema té força mala llet, però no diu les coses d’una manera
directa, sinó amb metàfores i d’una manera molt fina”, explica Beiro,
que continua centrant les seves cançons en temes com ara “l’amor, el
desamor, la constància, l’esperança…”

»“Jo no segueixo les modes i
tendències. El món de la música és cada vegada més un circ en què
triomfen grups sense gaire identitat, però jo continuo fidels als meus
principis i a la meva manera de veure la música”, diu Toni Beiro, que ha
hagut de pagar-se la gravació d’aquest disc, després d’haver finalitzat
la seva relació contractual amb World Music Factory.

»Toni Beiro presentarà les cançons d’Utopías coloristas
aquest divendres, a les 6 de la tarda, a la plaça Josep Pla de
Figueres, en un concert gratuït que forma part de la programació del
festival Acústica. En aquest concert en format de duet, juntament amb el
guitarrista Jordi Carles, també s’hi podrà adquirir per primera vegada
el CD Utopías coloristas, que està previst que arribi a les
botigues i a les plataformes digitals a finals de setembre. Dissabte
vinent, Toni Beiro també actuarà al bar 6T7 d’Olot i l’11 de setembre,
al Síkim d’Empuriabrava. El 17 de setembre tocarà a Can Serrallonga, de
Salt. Curiosament, on no ha actuat mai Toni Beiro en els seus vuit anys
de carrera és a la festa major de la seva localitat natal: les Festes
del Tura, d’Olot. “En canvi, he actuat moltes vegades en locals d’Olot i
sempre s’han emplenat”, diu Beiro.

Spaniards insult the Catalans in NYC during the World Police & Fire Games

From August 26 to September 5, New York holds the 2011 World Police & Fire Games
(WPFG),—the second largest multi-sport event in the world, surpassed
only by the Summer Olympics—with the participation of police and
firefighters teams from all over the world.

During one of the events, the Catalan team built a human castle—a
Catalan tradition recently recognized as inmaterial world heritage—and
raised the Catalan flag that symbolizes self-determination and
independence, while the Spaniards in the event started shouting,
whistling and insulting the Catalans, as seen in the following video.

This is not an isolated event. A couple of days ago, for instance, Cesc
Fàbregas, player of F.C. Barcelona, celebrated the winning of the
European Super Cup with the same type of flag. Some Spanish TVs made a
big deal out of it and falsely said that the flag is not legal. In
Twitter, the hashtag #CescMuerte (Cesc Death) became Trending Topic in
Spain.

[Font: HelpCatalonia.blogspot]

Nosaltres ja els coneixem, sabem de sobra qui són, quin peu calcen i de quina mena és la mala folla que gasten, i que últimament és sobretot en el cul dels catalans que la descarreguen. Però, com els gossos embogits davant l’amenaça, borden cada cop més fort i amb més agressivitat, i deu ser perquè l’amenaça que veuen que se’ls acosta és que els catalans (amb la seva sola existència i la seva sola presència) revelin al món la Gran Mentida, fins ara guardada amb pany i clau dins les arbitràries fronteres de l’Espanya castellana, i que el món s’adoni d’una vegada de què està fet l’actual Miniimperi espanyol petit i rabiüt, i amb què alimenta encara, ja entrats de ple al segle xxi, els seus patètics deliris de grandesa i la seva il·lusòria i fantasmagòrica Nación, amb l’aparença d’una gran robustesa però buida per dins com una carbassa.
I estan cagats de por, és clar, davant la perspectiva que, un cop se’ls hagi descobert el joc i les seves al·lucinants regles, el seu Miniimperi es vegi reduït encara més, a un simple Estat europeu i encara gràcies, i que a damunt hagin de mantenir-lo ells sols, amb el seu esforç i els seus recursos.
“Yo soy español!”, bramen els energúmens del vídeo, amb el ressuat orgull castellà, que ha fet estralls per allà on ha passat; i ho proclamen ara ja també a l’estranger de fora, sense importar-los doncs davant de quins testimonis accidentals ho fan i qui els pot estar escoltant.
Però si jo fos un nova-iorquès que estigués passant pel lloc, no podria deixar de preguntar-me per què cony una colla d’individus espanyols, armats amb la seva bandera, criden i insulten, tractant-los de fills de puta, una altra colla de pacífics ciutadans, suposadament també espanyols, que no fan altra cosa que aixecar una torre humana fins a coronar-la amb la seva bandera regional…
__________________________________

ps: Sobre la qüestió de la constitucionalitat de les banderes a Espanya i de les peticions de pena de mort que s’hi fan amb tota lleugeresa per aquesta constitucional fotesa, vid. l’article de Vicent Sanchis “Contradiccions” a la premsa d’avui. I concretament sobre la constitucionalitat de la bandera catalana estelada, aquest altre, més tècnic, de JM Pasqual: “És anticonstitucional, l’estelada?”.

Mentre esperem les miraculoses receptes del candidat socialista per posar fi a l’atur en un plis-plas, mentre ens asseiem a contemplar si el PPSOE té els pebrots de tirar endavant la reforma de la (fins ara) immutable, inamovible, intocable, inviolable, immarcescible i immaculada Constitución EspaÑola per poder imposar el mític “sostre de despesa” a totes –todas, he dicho!– les administracions públiques de l’Estat (amb la qual reforma no pendrà mal ni Catalunya ni el minvant estat del benestar, sinó tots dos alhora), i mentre restem ansiosos per veure si la ministressa d’Economia aplica o no aplica el terrífic “impost per a les grans fortunes” (i veure de passada si aplica també, ella o el ministre successor seu del PPSOE, el famós “sostre de despesa” a la pantagruèlica mossegada del lleó que Hisenda practica al PIB del País Català en concepte de “solidaritat obligatòria” cap a l’Espanya pobrissona); i sobretot, mentre esperem que algun economista ens expliqui d’una remaleïda vegada, ara que ens ensenyen tants de tecnicismes i les corresponents expressions i tants sopars de duro, què collons són exactament “els mercats”, qui són “els mercaders” que hi ha al darrera, i d’on han sortit i surten els uns i els altres, i per què (per quin mecanisme, vull dir) són tan immensament importants…, mentre tot això no passa i no es duen a la pràctica aquestes grans línies d’actuació apuntades, de tant en tant ens és permès de llegir, esparses aquí i allà, unes petites línies de reflexió que, ves per on, produeixen si més no el benefactor efecte dels pensaments ben trobats i que això no obstant toquen, amb tots els matisos que siguin del cas, de peus a terra:

1/ Germà Capdevila, “I la despesa militar?”:

«Ja fa temps que s’ha acabat la disbauxa. Dia sí, dia també, ens
expliquen que hem estat molts anys vivint per sobre de les nostres
possibilitats, i que ara toca ajustar-nos el cinturó. Aleshores congelem
les pensions, tanquem sales d’operacions, suspenem obres públiques,
eliminem ambulàncies, retallem en educació i serveis socials en general.
Ara bé, i la despesa militar? No és a l’agenda de cap partit? Ja puc
entendre que no en parlin el PP i el PSOE, que hi ha temes sacrosants
que no s’atreveixen a tocar, però i el govern català? Com és que no
reclama una reducció del pressupost de defensa quan la ministra Salgado
li exigeix noves retallades?

»L’Estat maquilla les xifres
dispersant aquests diners en diferents conceptes i ministeris. Així,
trobem despesa militar disfressada de cooperació internacional o R+D.
Segons l’Institut de Recerca per a la Pau d’Estocolm, però, la despesa
militar espanyola supera els 11.000 milions d’euros, amb un increment de
més del 30 per cent entre el 2000 i el 2010. Poc més del 10 per cent
d’aquests diners serien suficients per evitar la congelació de les
pensions. A més a més, Espanya paga interessos per un deute de més de
25.000 milions per la compra d’armament a crèdit entre 2003 i 2010.
Tinguem clar que part del dèficit fiscal català es fa servir per comprar
armes.

»Per tot plegat, fa basarda sentir la ministra Chacón
anunciant, el passat 29 de juliol, la compra de cinc vaixells per valor
de 740 milions d’euros. I ningú no va dir ni piu. Atado y bien atado. Jo sóc molt fan de Pepe Figueres, el president costa-riqueny fill de catalans que va abolir l’exèrcit el 1949».

2/ Enric Serra, “Legalitzem fiscalment la prostitució”

«No es creguin pas que les retallades de serveis públics que patim siguin
l’única possibilitat per sortir d’una situació econòmica propera a la
fallida. Per bé que l’economia del país sigui pèssima, és fàcil
adonar-se que per fer-hi front no només hi ha d’haver estalvi –les
retallades– sinó també ingressos, que no poden venir per altra via que
la dels impostos i les taxes. No obstant això, hi ha ingressos als quals
es renuncia incomprensiblement com els derivats de la prostitució, que
és un negoci clar i evident a la vista de tothom. Un negoci que, tot i
provocar un bon seguit de costos –seguretat ciutadana i sanitat pública,
per exemple–, no genera cap ingrés a les arques públiques per la
senzilla raó que no està legalitzat.
»Quan es parla de legalitzar la
prostitució apareixen dels racons més ombrívols de l’ànima de la nostra
societat benpensant els prejudicis morals més arrelats disfressats
d’argumentacions humanístiques. Un dels motius de rebuig per regular
l’ofici més vell del món és que la prostitució genera un diner que
finança negocis encara més tèrbols, com el tràfic d’armes o
d’estupefaents, com si determinades actuacions immobiliàries no
haguessin servit per al mateix sense que ningú no hagi mogut ni un dit.
S’addueix també en contra d’aquesta possibilitat el tràfic de persones
que s’hi associa i l’explotació humana que comporta, com si aprofitar-se
de la situació precària de molts immigrats per pagar-los sous
miserables no fos exactament el mateix i com si l’efecte d’aquesta
pràctica sobre el mercat de treball del país no fos encara pitjor.
S’ignora deliberadament que és la situació d’alegalitat la que provoca
els efectes negatius que es denuncien i no pas la pràctica de l’ofici.
Però també s’ignora que la prostitució genera a l’Estat espanyol un
volum d’ingressos estimat –pel cap baix– de 18.000 milions d’euros
anuals, i que països com Holanda i Alemanya, on la prostitució està
legalitzada i controlada, apliquen impostos directes sobre aquests
ingressos que en representen el 33 per cent en el primer i 20 euros per
dia i llicència en el segon. És clar que gestionar això vol dir esforç i
renunciar a alguns principis morals, però és exactament el mateix que
se’ns demana a nosaltres cada dia amb les retallades, no?».
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: NYDailyNews.com}]

Comentari de text: no cal. Només una cosa: que actuïn “racionalment” no es contradiu pas amb el fet constatable que siguin uns bojos fanàtics de la repressió de tot allò que no encaixa en el seu falangista concepte de “lo espanyol”; ni impedeix tampoc que siguin uns embogits successors contemporanis de la sinistra i reaccionària Santa Inquisició espanyola medieval.
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Min}]

«Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts,
dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest
tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició
com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions
polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot
ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar
Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a
destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s’esmenta
que al País Valencià s’ha utilitzat una majoria política per legislar
contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El
documental té un error gravíssim que l’invalida i que acaba tergiversant
els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit
espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d’alguns malentesos
que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar
compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte
valencià ha estat creat i sostingut. És producte d’uns interessos
polítics, d’una planificació i d’una estratègia. És una intoxicació feta
a consciència, perpetrada per l’espanyolisme amb la finalitat de
mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor
de Catalunya. Res d’espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar
l’opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de
separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot,
d’arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer
terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per
l’espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure–
molts valencians no s’adonen que el primer objectiu de l’operació és
justament anihilar la personalitat valenciana. L’espanyolisme ha dut a
terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha
sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l’èxit
continua».

Miquel Pairolí, “Ni senyal ni encert”, Avui/ElPunt, 5/5/2011

Avui dijous, dia de sant Fermí i dia gran de la festa dels santfermins a Pamplona, on la cultura de la tortura i mort de toros en una plaça rodona reedita una vegada més l’anomenada fiesta nacional espanyola, a Girona la gent de la cultura (l’altra, la del pensament i del coneixement) anava a l’enterrament de l’escriptor Miquel Pairolí, un dels millors articulistes del país i el columnista de capçalera de molts dels lectors dels diaris El Punt i l’Avui, com jo mateix. (Aquí, tots els “Escaires”).
Aquests dos rotatius duien en l’edició d’aquest dijous, com és natural, unes quantes bones mostres del dol que ha causat la desaparició de l’escriptor de Quart d’Onyar en amics i companys de feina, que en dibuixaven el seu perfil personal i professional. Tothom està d’acord que hem perdut, i en plena maduresa, una altra figura destacada de la creació literària, però també en la defensa del país, el país complet que reivindicaven Joan Fuster des del País Valencià o Joan Coromines des del Principat, per exemplificar-ho en dues icones del catalanisme inequívoques.
Per això he triat, a tall d’homenatge des d’aquest petit racó, un dels seus articles dedicats a la qüestió valenciana, la realitat del País Valencià, de la qual el blaverisme en va fer qüestió a partir d’un cert moment de l’exemplar transició espanyola i en la qual ha esmerçat uns esforços i una mala llet contra la qual no s’ha sabut, no s’ha pogut i/o no s’ha volgut reaccionar amb la mateixa contundència, ni des del País Valencià mateix ni des de Catalunya, on fa la impressió que hom no s’ha acabat d’adonar mai totalment de la magnitud de la tragèdia, ni llavors, en temps dels lamentables Abril Martorell, González Lizondo i companyia, ni ara, amb els seus dignes successors del mal anomenat Partit Popular de la corrosiva parella de fet Camps-Barberà.
Pairolí no deixava d’insistir-hi: es tracta d’una batalla desigual, en la qual Catalunya i el català tenen les de perdre, i no ens podem distreure, perquè l’atac va contra la columna vertebral del país. No és cosa de pendre-s’ho de broma ni de fer el badoc. Aquest article seu reproduït a dalt, en Miquel el va escriure el dia 5 de maig, fa tot just dos mesos. Mentrestant, Espanya, l’Estat constitucional espanyol, s’ha negat una vegada més (contradient l’esperit de la mateixa Constitució i de la Carta Europea de les Llengües) al reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea (amb la conseqüència pràctica que pot obligar, quan li doni la gana, a etiquetar “almenys en castellà” tots els productes fets a Catalunya, seguint la directiva comunitària publicada fa un parell de dies), mentre que, per contra, continua mantenint a l’àmbit de les institucions comunitàries l’aberrant distinció entre català i valencià com a “llengües diferents”… I mentre no fa res per impedir que el govern de Francisco Camps continuï la seva feixista involució lingüística a l’escola i en l’espai comunicatiu valencians, amb l’histèric emmordassament a què té sotmesa l’emissió de TV3 en aquell territori germà, rebatejat com a Comunitat Valenciana amb la perversa intenció d’agermanar-lo a les altres comunitats espanyoles.
Avui, d’altra banda, el telenotícies ens informava que s’ha entrat al Congrés dels Diputats espanyol la ILP que, segons els seus promotors (entre ells l’imprescindible Eliseu Climent), ha de solucionar d’una vegada per totes el problema de la reciprocitat d’emissions interregionals, i per tant la de TV3-Canal 9. I aquest dissabte, dia 9, nova manifestació a Barcelona, un any després de la monstruosa manifestació del 10 de juliol del milió i mig de catalans emprenyats…

(la lluita CONTINUA)