Un veí de Bordils, Francesc X. Jou, es preguntava l’altre dia en una carta al director del seu diari per què la gent, a Catalunya, no posa l’adhesiu “CAT” a la matrícula del cotxe, sobre la “E”, naturalment, que ens va imposar en la seva última majoria absolutista el megaestadista del mostatxo de Quintanilla de Onésimo Redondo. I avui mateix se’n feia ressò un altre lector, Jordi Rigall, de Figueres, que, com aquell, explicava que ha voltat per mig Europa (i Espanya i Portugal) amb l’adhesiu plantat al lloc corresponent, i que enlloc ha tingut cap problema, i doncs es demana com és que hi ha tants pocs cotxes circulant, per Catalunya mateix, sense aquesta modesta però potencialment eficaç modificació transgressora. “Ara estem a les portes d’un 11 de Setembre que es preveu multitudinari”, escriu el senyor Rigall, “i falta poc pel 9-N. No n’hi ha prou de participar a Barcelona per formar la V, hem de reivindicar-nos com a ciutadans de Catalunya dia a dia, començant per coses petites com ara les matrícules, fundes catalanes al DNI, el passaport, etc. Ja sé que són petiteses, però hem de començar a perdre la por que encara ens envolta. Tal com diuen les samarretes grogues i vermelles de l’Assemblea Nacional Catalana per aquest 11 de Setembre, ara és l’hora!”.
Puc afegir al testimoni d’aquests dos ciutadans el meu propi: m’he passejat amb el meu carro per França, Bèlgica i Holanda, i acabo de tornar d’un viatge a Itàlia, i he constatat en tots els casos que l’abreviatura “CAT” a la placa d’identificació del vehicle desperta curiositat, si més no, en cap cas hostilitat. Encara que fos així, però (i de fet hi ha hagut casos de conductors multats per aquesta il·legalitat, fins i tot pels Mossos d’Esquadra, que ja té nassos), si aquesta iniciativa tan minoritària, ara com ara, es generalitzés seria un primer acte, modest i simbòlic, però potent, per la seva visibilitat, d’insubmissió que faríem contra les regles del partit que estem jugant amb Espanya, amb l’àrbitre posat per l’equip rival. (Aquest matí a RAC1 han anat més lluny imaginant-se l’àrbitre xutant ell mateix els penals!).
La figura de l’àrbitre ve a tomb de les sorprenents declaracions del conseller Santi Vila, baixant, a aquestes altures de la pel·lícula, de l’hort terceraviàtic: segons ell, el TC ha de fer “d’àrbitre” sobre la consulta. Com que és impensable que ho digui amb el lliri a la mà (qualsevol amb dos dits de front veu que no es pot ser jutge i part alhora), la tossuderia del conseller fa malpensar (com fa malpensar que a la foto adjunta, de la sessió parlamentària en què es va aprovar la declaració de sobirania del poble de Catalunya, Vila s’estigui d’aplaudir com fan la majoria dels que van votar-hi a favor). La desbarrada del conseller de Territori i Sostenibilitat (de CDC, compte) ha estat retopada avui mateix per Miquel Sellarès en un article on invita partits i electors a conjurar-se pel moment decisiu que s’acosta, i deixar-se d’ingenuïtats lamentables com aquesta d’en Vila, de voler-ho fer tot “dins la legalitat” (espanyola, és clar): “Hom es pregunta: com podem ser tan i tan innocents? Aquesta legalitat es va fer en el seu moment amb l’objectiu d’evitar que allò “atado y bien atado” mai no es pogués deslligar. Per això és d’innocents creure que per aconseguir la nostra plena sobirania nacional ho podrem fer dins del marc legal espanyol. En un moment o altre, com diu el catedràtic de ciència política Ferran Requejo, caldrà trencar amb aquesta legalitat per arribar a una legalitat catalana”. Ho diu Requejo, ho diu David Fernández (CUP) i ho deia fa tot just dos dies la catedràtica d’economia Elisenda Paluzie, i ho pot dir qualsevol que tingui una mica de pesquis i ulls a la cara.
Més detallets, a propòsit de la por escènica: la Vuelta ciclista a Espanya enguany no passa per Catalunya. Costa de creure que sigui per evitar que pogués ser utilitzada a la contra, això és, per fer propaganda i agitació sobiranista al pas dels ciclistes per les carreteres catalanes (en edicions anteriors aquesta possibilitat s’ha desaprofitat de mala manera), però si fos aquest el cas, seria una mostra més de la cagarel·la que s’escampa a ulls vistents pel Melic espanyol, i doncs els hauria sortit per la culata la maniobra de desplaçar d’aquestes dates tan significatives (amb l’Onze de Setembre pel mig) la Volta Ciclista a Catalunya, que en les darreres ocasions, abans del 2005, devia ser de color massa nacionalista, pel gust dels directius no-nacionalistes de l’esport espanyol… (En tot cas, pel que fa a mi, aquesta mena de Tour de França de secà fa molt de temps que ha deixat d’interessar-me, com la majoria d’exhibicionismes de l’esport captiu espanyol).
En tot cas, ¿estem tots d’acord (els del nostre equip) que el procés sobiranista recolza en la força de la gent, oi? Estaria bé, doncs, que ho féssim (encara) més patent, perquè a Espanya sembla (només ho sembla, segurament) que no se n’assabenten… Només cal veure la seva insistència i la seva estratègia, patètiques totes dues, a centralitzar/desviar el protagonisme en Jordi Pujol (ara que hi han pogut clavar mossegada, finalment), en Artur Mas o en Carme Forcadell, en aquest darrer cas amb l’impuls d’un sindicat feixista que té tota la cobertura de l’Estat: ¿com podria existir, si no, un “sindicat” semblant, una excrescència impresentable en qualsevol Estat de dret, que té la barra de presentar-se amb un nom com aquest, Manos Limpias, sense els guants protectors d’un Estat de dretes com l’espanyol?
