L'Hereu Riera

Qui no s’arrisca no pisca, diuen, i també diuen que qui la sequeix l’aconsegueix: això és lo que ha fet el club de bàsquet en cadira de rodes Mifas-Esplais (des de la temporada passada Girona FC Mifas-Esplais, quan va passar a formar part del conglomerat esportiu del club de futbol gironí), que aquest any s’ha vist catapultat a la divisió d’honor del bàsquet estatal, una fita que perseguia pràcticament des de la seva fundació, ja fa uns quants anys.
La catapulta ha sigut administrativa, finalment, però no vol pas dir que el GFCME no es mereixés l’ascens de categoria, ja que si aquesta temporada ha tingut l’oportunitat de pujar és perquè la temporada passada va fer la feina prèvia de competir fort per quedar al final a la part de dalt de la classificació, ja que això ningú no ho regala.
Es tracta de lluitar al màxim, i si es perd, de fer-ho amb dignitat, i no tirar mai la tovallola, em deia l’altre dia en Xavi, un dels jugadors més veterans de l’equip, que em va fer saber la notícia uns dies abans que es fes oficial. Ara ja ho és, que és com dir que s’han tirat de cap a la piscina. Només em queda, doncs, desitjar al nou equip de divisió d’honor (que va ser el meu durant la major part dels meus anys com a jugador de bàsquet en cdr, dels quals m’han quedat boníssims records) que tingui tota la sort del món. Ja que s’arrisca [*], esportivament però també econòmicament i en tots els aspectes, que pisqui tant com sigui possible.

[La versió de la notícia al DdG: El Mifas es converteix en el principal equip de bàsquet en cdr de Catalunya
6/8/2011

Una altra cosa relacionada amb aquest tema, i que no em puc estar de comentar ni que sigui de passada (a comentar de nou, perquè ja ho he fet
en altres ocasions), és el paper de la Federació espanyola d’esports
per a discapacitats: últimament pleguen equips a manats, cada temporada,
i ¿quina és la seva reacció? Doncs reestructurar les categories amb els
equips que encara aguanten, sense ni plantejar-se la causa o causes de
tanta deserció. Anava a dir “aparentment sense plantejar-se”,  però és
que aparentment és així des de fa no sé quants anys…, i no es veu
cap reflexió, cap canvi de rumb…
Contemplat des d’aquesta perifèria llunyana, costa d’entendre (parlo per mi, si més no, que fa la tira que ho intento i no me’n surto) que no hi hagi qui fiqui mà en aquest desgavell, però això és lo que hi ha. És clar que un servidor, si tingués ocasió de ficar-hi la meva, de mà, començaria per replantejar-me la mateixa existència d’una federació específica per a l’esport que practiquen els discapacitats (en aquells esports que no són exclusius dels discapacitats, i el bàsquet n’és un, i té la seva pròpia Federació, de la qual el bàsquet en cdr podria i hauria de dependre, tal com jo ho veig). Però, admetent que aquesta Federació d’Esports per a Discapacitats Físics faci falta, el menys que se li pot demanar és que serveixi per a allò que se suposa que la va motivar, i la Federació amb seu a Madrid (la Federació Catalana té un altre tarannà, val a dir-ho) deixa molt a desitjar.
Fa tot l’efecte que es conforma a fer la viu-viu i anar tirant, i qui dies passa anys empeny… Només cal fer un cop d’ull a la seva plana web, que és
d’un antic que tomba d’esquena (i això que té un “Premio OX a la Calidad Web”, per no sé quin insòlit criteri), i van passant els anys i amb prou feines la renoven mai ni una mica
(una cosa que els hi faria gràtix qualsevol estudiant d’informàtica, perquè no
fos tan penosa, però ni això).
Això sí: a la fabulosa plana web en qüestió, tot és “nacional” (tot allò que no és “autonómico”, s’entén), i en aquest aspecte l’esport discapacitat és perfectament homologable a tot l’esport espanyol, que com sabem és cent per cent no-nacionalista. I una altra cosa igualment remarcable és que l’entitat nacional dels minus espanyols s’ha rebatejat ara com a “Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física”, una denominació que pretén ser políticament correcta, és clar, però que, a banda que això de “deportes de personas” fa pensar més aviat en alguna mena de tràfic d’esclaus (i discapacitats, per a més delicte!), remarca una obvietat, perquè que jo sàpiga no hi ha pas cap altre animal a la natura que practiqui esports, i a més aquestes “persones” que diu sembla que portin penjat algun peduncle estrany: com si fossin “persones amb motxilla” o “amb peus d’ànec”… o amb gepa, tant se val.
Decididament, Espanya és una
meravella, es miri com es miri, i els discapacitats esportistes (i els esportistes discapacitats) també en
poden gaudir, a Déu gràcies!
__________________________________

DdGIRONA | MARC VERDAGUER

«Barça i Joventut a nivell de Catalunya, Once Andalucía a nivell
espanyol, Toledo…, la crisi econòmica està colpejant molt fort
l’esport adaptat, i el bàsquet en cadira no és cap excepció. Alguns dels
principals clubs, especialment a Catalunya, fugen de les lligues
principals, Divisió d’Honor A i B, però, per contra, “la il·lusió d’uns
jugadors absolutament amateurs i l’ajuda del Girona FC, de la Diputació
i de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries permetran al Mifas Esplais jugar
la temporada vinent a Divisió d’Honor. Quan els grans clubs de
Catalunya, aquells que fan la marca de país marxen, nosaltres acceptem
el repte de ser-hi”. Pere Tubert, president de MIFAS, anunciava ahir la
decisió de l’entitat de donar suport a la voluntat dels membres del seu
equip de bàsquet en cadira de rodes, establert des de fa anys a Castelló
d’Empúries, d’acceptar cobrir una plaça vacant a Divisió d’Honor B,
convertint-se en l’únic equip de Catalunya que jugarà les lligues
estatals. El Girona FC MIFAS Esplais, amb la mateixa base de jugadors
que l’any passat es va quedar a un pas de l’ascens esportiu (tercer de
Lliga Nacional), puja ara a l’elit mantenint el suport de l’Ajuntament
de Castelló d’Empúries, del Girona FC (dins el projecte “Tots som
Girona”) i de la Diputació.
»L’ajuda de les tres entitats, però, no
serà suficient per arribar al pressupost necessari per cobrir la
competició. Al voltant de 75.000 euros, comptant que els jugadors no
cobren i que bona part dels viatges per tot Espanya es faran per
carretera, i ahir mateix Pere Tubert ja va anunciar una imminent
campanya per recaptar fons. “D’aquí a quinze dies presentarem una
campanya perquè tothom que vulgui pugui fer petites aportacions
econòmiques per fer possible el repte que hem assumit. Serà difícil però
ens hem proposat fer un bon paper”.
»L’equip de Castelló, que
descarta incorporar jugadors de fora per afrontar el repte, continuarà
entrenat per Agustí Puig i té una majoria de jugadors empordanesos i
quatre de la Catalunya Nord. “Els hi queda més a prop jugar a Castelló,
que no pas a Montpeller o Narbona”, expliquen des del club, que saben que
haurà d’afrontar una lliga molt més competitiva que aquella on han jugat fins ara,
amb rivals de Bilbao, Marbella, València, Elx, Ferrol, Sevilla, Almeria
i Vitòria. Carlos Bermúdez, Patrick Salinas, Francisco Martín, Lídia
Campsolinas (internacional amb la selecció espanyola absoluta femenina),
Víctor Niubò, Àngel Colom, David Guerra, Javier Aldámiz, Ahmed
Bendriss, Pau Omedes i Cyril Torres són els jugadors que, de moment, té
confirmats el club. La lliga començarà el 16 d’octubre amb un
Alcorcón-Girona MIFAS Esplais. Els gironins seguiran jugant el seus
partits com a local al pavelló de Castelló d’Empúries.
»A l’acte
d’ahir a l’estadi de Montilivi hi van ser presents, a més de Pere
Tubert, el president del Girona Ramón Vilaró, el regidors d’Esports de
Castelló Salvador Canet, el vicepresident de la Diputació, Xavier Soy, i
el diputat d’Esports, Antoni Guinó».
_________________________________

[*] El crit de guerra de l’equip és, com saben els que el segueixen, “Pit i collons!”. Doncs això mateix.
_________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Aniol Resclosa, DdG}]

Sessió doble a TVC sobre discapacitat, dimecres passat a la nit, amb motiu, o amb l’excusa, de la imminent Marató de TV3, la diada de la solidaritat dels televidents de Catalunya que se celebra cada any per aquestes dates, i que aquest any, com ja sap tothom, està dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
No podia deixar de plantar aquí aquest document, per l’oportunitat, per l’ocasió, que tindrà la seva versió plena aquest diumenge a la cadena televisiva nacional, i per sumar-m’hi també d’aquesta manera; però sobretot per la proximitat personal amb els protagonistes del vídeo. El Carles Alcolea, la figura sobre la qual pivota la narració, no el conec, però els altres sí, si més no de vista; amb tots ells, o gairebé, he coincidit en algun moment o altre, en trobades esportives o d’altra mena, per bé que tinc una relació més personal, d’amistat, amb la Sònia Pujol, que els qui seguiu aquest blog segurament deveu tenir-la present per la seva participació a la revista L’Atípic, especialment en el número 15, que vam dedicar a la maternitat de les dones amb discapacitat.
Aquesta vegada, però, el tema de “L’endemà”, el nou programa de TV3 del qual aquest vídeo és un tast, no era solament la maternitat o paternitat de les persones amb lesió medul·lar (un tema tanmateix més llaminer per als mitjans), sinó la manera personal d’enfrontar-se a la realitat de la seva discapacitat, la cruesa de la situació, que és explicada aquí sense gaires embuts: com s’entoma, una cosa com aquesta, un mateix i la família, els pares, els amics; com es planteja el sexe i les relacions de parella; com et plantes en el món assegut en una cadira de rodes, un món que de sobte s’ha tornat hostil (com diu la Sònia, la rehabilitació de debò comença quan surts de l’hospital); com encares la mirada dels altres; com trobar la millor manera de pujar els fills…
No sé quina traducció tindrà a la pràctica, en l’avenç de la investigació mèdica, la implicació de la població catalana en la moguda televisiva de diumenge que ve i la previsiblement milionària recollida de diners; però, sigui com sigui el futur que ha de venir, aquí queda el testimoni del present d’aquestes persones joves, per a qui en vulgui apendre alguna cosa.

El programa de debat “Banda ampla”, a continuació d’aquest documental, tractava pel seu costat la qüestió de les barreres físiques i arquitectòniques, però també les psicològiques, socials i econòmiques amb què es troben les persones amb discapacitat. La utilitat d’aquesta mena de programes pot ser discutible, vull dir que potser no serveixen per arreglar directament els problemes; però sí per visualitzar-los, i això sempre és un primer pas, oi?

Addenda:

Enganxo aquí, a posteriori, la valoració que va fer d'”Asseguts” la periodista d’El Punt Gemma Busquets a la seva secció televisiva, “El zàping”, l’endemà de l’emissió del programa:

‘L’endemà’: sinceritat

? Els plans es dirigeixen a possibilitar la integració social de les persones amb discapacitats i la normalització de la seva quotidianitat. Juntament amb la Diputació, també donen suport al projecte l’IMSERSO i la Fundació ONCE.

? Jaume Sitjà, diputat d’Acció Social i Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Girona, ha destacat que la voluntat de la Diputació és donar serveis als municipis, especialment a aquells que disposen de pocs recursos. Sitjà també ha assenyalat que “millorar l’accessibilitat és augmentar les oportunitats de desenvolupament de les persones i la seva participació i integració en la vida econòmica i social del municipi”.

Els plans d’accessibilitat són un conjunt d’informacions i recomanacions que es posen a disposició dels municipis per tal que aquests els tinguin en compte en les seves decisions. El seu objectiu principal és ser una eina que possibiliti la integració de les persones amb discapacitat i la normalització de la seva quotidianitat.

Un pla d’accessibilitat consta principalment de dues parts: d’una banda,  l’anàlisi i el diagnòstic de les necessitats d’accessibilitat al municipi, i, de l’altra, la proposta d’estratègies tecnicoeconòmiques per millorar la situació. Els plans són integrals, ja que impliquen l’estudi de diversos àmbits, i són universals, ja que beneficien el conjunt de la població: mares i pares, persones grans, infants, persones amb necessitats específiques de mobilitat, persones amb discapacitats…

Jaume Sitjà, diputat d’Acció Social i Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Girona, va destacar que la voluntat de la Diputació és donar serveis als municipis, especialment a aquells que disposen de pocs recursos. Sitjà també va assenyalar que “millorar l’accessibilitat és augmentar les oportunitats de desenvolupament de les persones i la seva participació i integració en la vida econòmica i social del municipi”.

[Per a més informació: Oficina de Comunicació, Diputació de Girona, Comunicacio@ddgi.cat, Telfs 972 185 038 / 972 185 063]

—Qui cuida les persones cuidadores?

S’han començat a veure per la TV la sèrie d’espots que Caixa de Catalunya (segurament en una de les darreres actuacions públiques com a tal abans de la fusió amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa) i el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat han impulsat per donar un cop de mà als milers de persones, generalment familiars, que tenen cura de manera no professional del dia a dia de persones discapacitades.
La campanya inclou diferents modalitats de discapacitat recollides en la controvertida Llei de la Dependència, que va irrompre en el sector no pas com una ventada d’aire fresc sinó com un vendaval, de tant que prometia; i tant va ser així que va agafar l’Administració catalana en orsai, i el Govern tripartit, per a sorpresa de molts, es va sentir obligat a renunciar al projecte del propi espai legislatiu per no deixar perdre aquesta important empenta que venia de Madrid de la mà del ministre Caldera…
Després va venir l’aplicació de la llei, i va ser tan caòtica que aviat el globus es va desinflar. I ara, en plena crisi, amb l’atur creixent sense aturador (amb l’aportació d’un miler més de prejubilats procedents de la fusió de les caixes catalanes, precisament), no semblaria un bon moment per reprendre la marxa, però malgrat tot sembla que n’hi ha ganes. Així ho assegurava tot just la setmana passada la consellera Capdevila, i així ho fa pensar també aquesta iniciativa conjunta del seu Departament i l’Obra Social de Caixa (de) Catalunya.
Al capdavall tot dependrà, i aquesta és la mare dels ous, de la disponibilitat econòmica que tingui el Govern per fer efectiva la Llei, i de moment les coses no pinten gaire bé, en aquest sentit: el Pressupost de la Generalitat pel 2010, presentat aquest cap de setmana passat pel conseller Castells (en un llapis de memòria, per estalviar paper i diners, va dir), de gairebé 40.000 M€, inclou 2.600 milions derivats del famós pacte financer pactat el juliol passat, però aquesta quantitat se la menja sencera la reculada dels ingressos tributaris del Govern, que és de 4.700 milions! Sort de la millora del finançament!, va exclamar Antoni Castells en la presentació de les xifres. I tant que sí, honorable conseller!
Veient aquests números (al final, per fer-los quadrar el Govern haurà de tirar, quin remei!, de dèficit, que l’any que ve diu que s’enfilarà fins als 29.000 M€), i veient com va a tota màquina la calculadora de l’esquilada fiscal sistemàtica de Catalunya, un pensa que tenien raó els que deien que amb el tan trompetejat acord fiscal del nou Estatut els interlocutors catalans capitanejats pel conseller Castells van fer el negoci d’en Robert amb les cabres…
D’aquestes xifres en depèn el benestar social, i d’aquest depèn el benestar dels discapacitats. I així tornem a la qüestió del principi: hi haurà diners per invertir en la qualitat de vida de les persones dependents?

Mentrestant, s’agraeixen tots els esforços que sumin, i també aquest de Caixa Catalunya (no entenc aquesta moda de suprimir la preposició ‘de’, en els noms de les caixes i bancs del país, però així és com els agrada de dir-se, es veu).
En el vídeo que he penjat a l’entradeta, igual que en aquest d’aquí al costat, dedicats tots dos a la discapacitat motora, hi fa de prota la nostra companya Sònia Pujol, que els lectors de la revista L’Atípic van poder veure, ara fa un parell d’anys, a la portada del número 15, amb una foto de quan estava esperant la Sara, la seva segona criatura. Als que la coneixem no ens pot sorprendre que la triessin per a aquest paper, i val a dir que el fa amb tota la solvència del cas, cosa que tampoc és gens sorprenent. Un aplaudiment des d’aquí als que van tenir la pensada i als que la van dur a terme.

… I una última cosa, a propòsit dels consells que s’ensenyen en aquests i els altres espots televisius del programa “Persones cuidadores”: se n’hauria de tenir en compte un altre que és elemental, i tanmateix molt, molt important. L’he trobat en l’últim número de L’Atípic, justament, en un article sobre determinats trets de les persones discapacitades (“Som com som”), de l’Anna Guillén. “Quina és la millor forma d’ajudar un discapacitat? Pregunteu-li què necessita”. Així de senzill.

Dies de repartiment frenètic del número 18 de L’Atípic, per les comarques de Girona i les veïnes, i ahir per la capital del país, amb el nostre propi vehicle i armats d’un gps fantàstic que ens portava de pet als punts de destinació, de descàrrega. Aprofitem per acomiadar-nos de les diferents associacions amb les quals hem mantingut viu el contacte aquests deu anys d’existència de la nostra revista, i per dir-los de passada que guardin ben conservat algun exemplar d’aquesta edició, que d’aquí a un temps serà objecte de desig dels col·leccionistes i que en pagaran uns bons dinerons…
Bromes a part, el cert és que som a l’hora dels adéus. Les associacions més allunyades geogràficament de nosaltres -Tarragona i comarques, Lleida, Tàrrega, Mallorca i Menorca, Andorra la Vella, punts dispersos del País Valencià- rebran el seu paquet d’atípics per missatgeria, amb una nota de comiat.
I després, a fer mutis pel fòrum. Amb la satisfacció d’haver fet una certa feina; amb la recança de no haver-ne fet més, de no haver-ne fet prou o de no haver-la fet prou bé; amb la certesa de saber que en queda molta per fer. Per poc que puguem, i si la nova ocasió no se’ns fa escàpola, ho tornarem a provar, amb unes altres eines, a veure fins on arribem. Però mentre rebobinem, com feien els vells maquinistes dels cinemes Paradiso d’abans, i canviem de rotllo per continuar projectant la nostra pel·lícula, aquí tanquem aquest capítol del vell Atípic en paper. “Avui és un bon dia per morir”, va dir l’avi indi del petit gran home Dustin Hoffman. I tanmateix…

[continuarà]

Fa uns quants dies que estem fent arribar la revista als seus destinataris, i a hores d’ara deu haver-hi ja molta gent que està al cas de la nostra decisió de plegar i fondre aquesta història com un terròs de sucre al cafè, o dit a la manera encara més poètica del replicant de Blade runner, com llàgrimes sota la pluja. Una expressió que seria exacta si no fos per un parell d’excepcions: la referència que en va fer el nostre company Quim Bonaventura al seu blog, i una altra, que m’havia passat desapercebuda i que vaig saber justament pel blog d’en Quim, de l’articulista del Diari de Girona Jordi Vilamitjana (“El nas de la bruixa”, 29/9/09). El text, que porta per títol GI-437-99, el reprodueixo tot seguit, per agrair al seu autor el detall, i perquè consti en acta:

Fa deu anys (1999) que GERD (Grup Editor de la Revista del
Discapacitat) edita la revista L’Atípic i n’ha tret 18 números; fa dos
anys que L’Atípic va rebre la Mosca Professional de la Informació de
mans del Col·legi de Periodistes “per la voluntat de crear-facilitar
una plataforma comunicativa diferent de les estàndards consolidades a
la nostra demarcació, per ser una mostra de periodisme associatiu…”
I
tanmateix, tinc a les mans el número 18, de l’estiu 2009, el que sembla
que serà el darrer número. La carta signada per L’Atípic i intitulada
“Benvolguts lectors” és inequívoca: “ens trobem ficats en una espiral
de crisi econòmica general que ens afecta de ple… I tant és així que,
després de fer un esforç per tancar aquest número 18 i havent calibrat
la situació present i les perspectives de futur que tenim davant, hem
pres la determinació que aquest serà el darrer número que farem en
paper”.
És indiscutiblement una notícia trista, una mala notícia.
Trobarem a faltar les magnífiques (i sempre diferents) capçaleres i
portades; els reportatges a peu de carrer; les denúncies i els
agraïments; les entrevistes… Trobarem a faltar un punt de vista
imprescindible en la societat: la mirada de la persona discapacitada
aportant llum i clarificant (desespesseint) una societat tan hedonista,
tan egoista com la nostra. Ens faltarà aquesta mirada i, tot i que
potser L’Atípic ressuscitarà en format digital, sempre tindrem la
sensació d’una orfenesa a contracor.
Desgraciadament, tampoc no
comença pas bé la digitalització de L’Atípic, amb la denegació d’una
ajuda oficial. És necessari, després d’agrair a tots els qui han fet
possible la revista GI-437-99, que ens assenyalin els cretins que han
decidit que per a L’Atípic “simplement, no hi ha diners”, per poder
anar escopint, onsevulla que s’amaguin, llur closca pelada, atípicament
i a gratcient.

_{“It’s a strange day
No colours or shapes
No sound in my head
I
forget who I am
When I’m with you
There’s no reason
There’s no
sense
I’m not supposed to feel
I forget who I am
I forget
Fascist
baby
Utopia, utopia
My dog needs new ears
Make his eyes see
forever
Make him live like me
Again and again
I’m wired to the
world
That’s how I know everything
I’m super brain
That’s how they
made me”}

[_{Imatge de l’entradeta: Andreu Vilalta Freixa, El pensador, a múscul descobert, a Bodies.bcn}]

El company Ramon Gisbert, president del Club esportiu UNES de Sant Feliu de Llobregat, m’envia un mail a propòsit del Torneig de Tardor Memorial Francisco Molina 2009, de bàsquet en cadira de rodes, que s’ha jugat aquest cap de setmana passat al pavelló municipal d’aquesta ciutat del Baix Llobregat.
La novetat d’aquesta edició és que els partits es retransmeten, en diferit però íntegrament, per televisió, però no pas per cap canal convencional (això seria notícia de portada), sinó per Discapacidad TV, un canal que emet exclusivament per Internet i que abasta tota mena de temes, però sempre relacionats amb la discapacitat.
Us animo des d’aquí a fer-hi un cop d’ull, ja que es tracta d’una competició amb equips de nivell i que juguen a bàsquet de meravella. Aquests són els emparellaments i l’horari dels partits:
—Aquest dilluns, a les 9 del vespre, s’ha retransmès el partit jugat dissabte entre l’històric CAI de Saragossa i SGH Berlin, un equip mixt de la capital alemanya.
—Avui dimarts, a les 23:30 (molt tard, i més per a un esport tan minoritari com aquest), retransmissió del partit, disputat també dissabte, entre l’equip amfitrió, que ara es diu FC Barcelona UNES (després d’haver pujat a la màxima categoria i després que el Barça Guttmann, de divisió d’honor, ha passat a la història), i un equip proper (també esportivament, ja que tenen establert entre ells un acord de col·laboració), el CEM L’Hospitalet.
—Dimecres, a les 10 del vespre, partit jugat diumenge per aquest últim equip contra el de Berlín.
—Dijous, primer d’octubre, a quarts de 10 del vespre, l’últim partit del torneig, jugat diumenge al migdia i sens dubte el més interessant del quadrangular: Barça UNES Sant Feliu contra CAI DA Zaragoza.

(Si voleu saber els resultats dels partits i la classificació final, podeu trobar-los a la plana web del FC Barcelona-UNES Sant Feliu L).

Aplaudim des d’aquí la iniciativa de la gent de Discapacidad TV (entre ells el mateix Ramon, que forma part de la junta directiva, com a secretari, relacions públiques i gerent de l’àrea d’esports), que han de tenir molta empenta per tirar endavant un projecte d’aquesta magnitud, pensat i realitzat per a tota l’àrea hispanoparlant, incloent-hi per tant Amèrica Llatina, i que doncs deu ser d’una complexitat considerable.

La foto que reprodueixo a l’entradeta (treta de la plana web del club santfeliuenc) es prestaria a un dels exercicis literaris amb què ens obsequia cada setmana en Manuel Cuyàs a les planes de la revista Presència. En primer lloc, la foto en si, que a diferència de les que comenta en Cuyàs, no sembla pas feta per cap professional, cosa que s’adiu amb la precarietat habitual del sector i de les seves activitats. Però, fixant-nos en la imatge, hi ha un parell de detalls comentables: de manera destacada, la flamant nova vestimenta dels jugadors locals, amb els colors blaugrana del FC Barcelona. Quin goig, poder-la dur, oi?
L’altre seria el logo estampat a la camiseta dels jugadors aragonesos: el del CAI, Caja de Ahorros de la Inmaculada. ¿Què ho fa que hi hagi tants equips espanyols (i no solament de discapacitats) esponsoritzats per caixes d’estalvis i diputacions, consejos, cabildos i altres organismes de l’administració, i en canvi aquí a Catalunya no se’n vegi ni un, ni per mostra?
Un altre punt on hauríem de fixar la vista un moment seria el de les grades: estan buides. És clar que en altres punts del pavelló hi havia un xic més de concurrència, però aquest era el partit més potent del torneig, el més interessant, i en una altra disciplina esportiva normal, lo normal seria que hi hagués més públic. Per dir-ho ràpid: difícilment veurem mai en un torneig com aquest en Jan Laporta ni cap dels seus famosos vicepresidents presidint un partit, ni que sigui el de la final…

I finalment, un petit comentari tocacollons sobre l’eclosió de Discapacidad TV, “el primer canal de televisió dedicat al col·lectiu de discapacitats”. El primer de l’Estat, s’entén. Per una vegada, els espanyols han sigut pioners en una iniciativa i en un camp on en altre temps Catalunya probablement hauria marcat la pauta, com ha passat tantes vegades. Però no sé què passa, que estem instal·lats en una mena de velocitat a mig gas, i tothom sembla que ens avança per la dreta… La irrupció de les esquerres al Govern del país feia pensar que portaria aires de renovació i que tot seria pàtria, i en canvi els comentaris que et fan la gent del col·lectiu de minus, a aquesta altura de la pel·lícula, són descoratjadors.
Entre la Llei de la Dependència parida pel govern de Madrid, que els nostres governants van acceptar justificant-se amb uns arguments que, vist l’èxit de l’empresa, ara fan riure i emprenyar a parts iguals, i que, un cop empassat el caramel, ens fa a tots més dependents (políticament), entre això i el penós sainet del miserable acord de finançament, els minus catalans anem d’Herodes a Pilat fets uns ecce homos.

Ha sortit l’última edició de L’Atípic, la número 18. No vull dir que sigui l’última de la sèrie abans de la següent, sinó que és l’última que fem: ja no hi haurà cap número 19 de L’Atípic, “la revista de les alternatives solidàries”. No pas en paper, almenys.
Les causes d’aquesta decisió les expliquem en una carta que dirigim als lectors des de la mateixa revista, i que podeu llegir més avall; però ja us dic ara que no l’hem presa pas perquè hàgim perdut la fe en el projecte ni les ganes de continuar-hi treballant, sinó per raons més prosaiques que tenen a veure amb el vil metall.
No hi ha cap misteri, aquí: veient el context en què ens movem i com les passen de magres la majoria de les publicacions, fins i tot les de caire més generalista, no costa gaire fer-se càrrec del panorama particular amb què es pot trobar una revista com la nostra, feta amb més voluntat que mitjans i amb més ganes que personal, i a més a més temàtica: centrada —per acabar-ho d’adobar— en el tema de les discapacitats, que és l’últim de la fila…
Toca reconvertir-se, doncs, reinventar-se. Diuen que la gana alimenta l’enginy, i el primer pas, tanmateix lògic, és continuar l’edició en format digital, com han fet i fan, totalment o parcialment, una corrua llarguíssima de publicacions de tota la galàxia periodística. Un cop en el nou medi, en el nou suport, haurem d’aplicar-hi l’enginy a veure si ens en sortim i en surt un nou mitjà de comunicació, continuador de L’Atípic en paper, que aquesta tardor arribava als deu anys de vida.
Sigui com sigui, han sigut deu anys bonics de viure, i això sí que ja no ens ho treu ningú, companys.

«Benvolguts lectors,

»Aquest número de L’Atípic que teniu a les mans us hauria d’haver arribat per Sant Jordi, i segurament us deveu preguntar quina és la causa d’aquest retard. Doncs és ben senzill: ha passat que també a nosaltres, com a tots els racons i raconets de l’economia del país, ens ha afectat la crisi, i hem tingut més problemes del compte a l’hora de cobrir les despeses d’edició, que com ja sabeu o podeu suposar són bastant altes.
»La gent de GERD que fem aquesta revista hem procurat sempre no estirar més el braç que la màniga, i un dels peatges que hem pagat per aquest possibilisme, per exemple, és que no hem arribat a fer el canvi de periodicitat de semestral a trimestral, com teníem previst des del principi i com ens hauria agradat, simplement perquè la capacitat financera i humana de l’associació editora no ens ho va permetre.
»Podríem haver apostat més fort, i arriscar-nos més, segurament, però el realisme ens ha portat fins aquí i d’una determinada manera, i no de cap altra. Diu la dita que “qui fa el que pot no està obligat a més”. Mai hem fet servir la discapacitat d’excusa, en aquesta casa, però si la dita és certa, ens donem per justificats.
»Molt bé, doncs: arribats al moment present, ens trobem ficats en una espiral de crisi econòmica general que ens afecta de ple, com dèiem. I tant és així, que, després de fer un esforç per tancar aquest número 18 i havent calibrat la situació present i les perspectives de futur que tenim davant, hem pres la determinació que aquest serà el darrer número que fem en paper. El realisme que dèiem ens obliga a prendre aquesta dolorosa decisió, i a continuar des d’ara el contacte amb tots vosaltres a través d’Internet.
»No sabem encara exactament quin serà el format del nou producte, de la nova època de L’Atípic. El que tenim clar és que procurarem, com hem fet sempre, que sigui una publicació feta amb la màxima dignitat possible, en concordança amb la disponibilitat econòmica que tinguem, encara que sospitem que no serà fàcil. De moment ja n’hem tingut una primera confirmació amb la denegació d’una ajuda oficial que havíem demanat a l’administració precisament amb vista a la digitalització de la revista. Ens han dit simplement que no hi ha diners. No sabem si es tracta d’un altre dels petits gestos d’aquesta “Revolució” que ja ha començat, segons ens fa saber la mateixa administració a través d’una campanya per a la qual es veu que sí que hi ha fons… Ens n’alegrem, i ens alegrem també que el nostre govern tingui tan clara la seva escala de prioritats. Però el cert és que haurem de comptar amb els nostres propis recursos. De fet, si en el seu moment no haguéssim tirat pel dret, sense esperar cap ajut de dalt, encara seria hora de treure el número zero, de manera que la sorpresa és relativa.
»En fi, amics, arribats aquí, només ens queda fer una mirada enrera, a aquests deu anys d’interrelació amb vosaltres, i dir-vos que estem convençuts que el balanç, tot i ser francament millorable, el podem considerar prou positiu. I que, això sí, l’experiència ha valgut la pena.
»La darrera cosa, i la més important, és donar-vos les gràcies a tots: lectors, anunciants, subscriptors, companys de feina i de redacció, els col·laboradors que ens heu ajudat directament o indirectament a confeccionar la revista i a tirar-la endavant, els qui heu aplaudit el projecte i els que ens heu ensenyat maneres de millorar-lo. Si hem arribat fins aquí amb tota aquesta feina feta ha sigut gràcies a vosaltres. Gràcies, doncs.
»Així que tinguem enllestit el nou producte, en el qual ja fa setmanes que estem treballant, us ho farem saber i continuarem el diàleg que deixem aquí momentàniament interromput. Ens veurem a la Xarxa.
Fins aviat»
__________________________________________

nb: Si voleu rebre la revista en format digital, només cal que envieu un mail de confirmació, amb el text “Sí, vull rebre L’Atípic digital”, a l’adreça latipic@gmail.com
___________________________________________

[L’obra reproduïda a la portada és una gentilesa de la pintora argentina Fernanda Piamonti, www.fernandapiamonti.com]

En els ‘obituaris’ de La Vanguardia d’aquest dissabte, hi trobo aquesta notícia: en Lluís Serra, el fill del periodista Màrius Serra, va morir divendres, d’una parada cardiorespiratòria. Tenia 9 anys, i com ja deveu saber els lectors d’aquest blog, patia una encefalopatia severa que va fer d’ell, des del seu naixement, una criatura totalment dependent. El seu pare el va fer protagonista del llibre Quiet, on explica els anys de vida junts amb el seu fill discapacitat.
Reprodueixo aquí l’esbós que en feia en el diari barceloní Rosa Maria Piñol:

L’última cursa d’en Llullu

«En el seu llibre Quiet, Màrius Serra va incloure un muntatge fotogràfic que permetia la il·lusió òptica de veure córrer el seu fill Lluís -Llullu, per a la família-, en realitat invàlid a causa d’una greu encefalopatia. La sèrie d’imatges que simulaven el moviment del nen anaven acompanyades d’uns poètics textos en què l’escriptor jugava amb la idea del mirall de Lewis Carroll. Posava en boca del nen uns records, subvertint-los. Llullu deia: “Com que no me’n recordo de res, tampoc no me’n puc oblidar”.
»Ahir en Llullu va emprendre la seva cursa més llarga, la definitiva. El petit, que comptava 9 anys, va morir al migdia a causa d’una parada cardiorespiratòria. Malgrat el profund dolor, va ser una “sorpresa relativa” per als seus pares, perquè aquesta era una possibilitat que sempre tenien present, tractant-se d’un ésser tan fràgil i vulnerable, afectat de reiterades crisis i que havia freqüentat metges i unitats de cures intensives. Els pares d’en Llullu se sentien tanmateix reconfortats perquè el petit, que “estava passant una època relativament bona”, se’n va anar de manera sobtada i en un àmbit tranquil, lluny dels ambients hospitalaris i dels tubs per respirar.
»Ells, els seus pares i la seva germana, conservaran el record dels moments millors viscuts amb el Llullu. “Hi ha moltes vivències enriquidores, la força de tot allò que ell ens ha donat sense ternir-ne consciència”, comentava ahir en Màrius Serra, que el mes de juny passat va aconseguir reunir a L’Auditori nombrosos músics i artistes en el concert benèfic Mou-te pels quiets.
»Tot i la seva delicada salut, la seva família sempre va brindar a en Llullu una vida tan normal com fos possible. No van renunciar a viatjar amb ell a llocs remots, com Hawaii o el Canadà. I feien veure que el petit parlava normalment amb ells. Amb motiu de la publicació de Quiet (Empúries en català/Anagrama en castellà), l’escriptor ho explicava així a aquest diari: “Hi ha un monòleg verbal, que a casa practiquem tots, i que és inclusiu. Diem coses com ‘El Lluís ha dit…’, l’inscrivim de forma natural al nostre relat”.
»L’adéu a en Llullu, que es vol laic i discret, serà demà [diumenge] a les 9:30, al tanatori de la Ronda de Dalt».

Al blog d’en Màrius Serra, Mou-te pels quiets, en el post datat d’avui mateix i sota el títol de Llullu in memoriam, hi ha només aquesta breu referència: “Llullu (14 de març de 2000 – 24 de juliol de 2009), i el vídeo que he plantat a dalt, corresponent a l’actuació de Bruno Oro en el concert benèfic a L’Auditori a què al·ludia la Rosa Maria Piñol en el seu escrit.
Des d’aquí, una abraçada a en Màrius Serra i la seva família.

[_{Imatge de l’entradeta: Màrius Serra i el seu fill, Lluís; foto de Pedro Madueño, a La Vanguardia}]

Això s’ha de fer saber. Vaig veure la notícia al diari, però després he trobat aquesta nota al blog d’en Quim Bonaventura, vicepresident de Mifas, i la reprodueixo aquí perquè subscric els seus comentaris, però també per ajudar a fer difusió d’aquesta iniciativa, que aplaudeixo amb mans i orelles, que diria el més llarg i agut dels germans Marx:

Ahir divendres [17 de juliol] va haver-hi a MIFAS una petita roda de premsa per
presentar la plana web sobre l’accessibilitat de les platges de la
Costa Brava. La notícia ha sortit publicada avui als dos diaris de
Girona, també diferents emissores de ràdio varen interessar-se per la
feina feta per part de dos socis de l’entitat. S’haurà de veure la
repercussió que té aquesta informació, l’impacte que pot produir als
Ajuntaments implicats. Tinc la lleugera sensació que no interessa massa
el tema. Són oportunitats de negoci que en altres indrets saben
aprofitar bé i aquí costa més que tot això s’entengui. En fi,
s’haurà d’anar veient. La fotografia és del moment que va fer-se la
presentació. Per veure’n la web cliqueu aquí

He subratllat aquesta frase del final perquè em sembla important remarcar el concepte, les “oportunitats de negoci” que diu en Quim. L’accessibilitat s’ha d’entendre com un dret de les persones discapacitades, que tanmateix ha costat i costa de conquerir, i les conquestes aconseguides són tant mèrit de les persones que s’hi han trencat les banyes, en una lluita llarga, difícil i sovint esgotadora que encara no ha acabat, ni molt menys, com de les persones amb responsabilitat a les diferents administracions i també en l’àmbit privat (el Codi d’Accessibilitat de Catalunya distingeix entre espais públics o de domini públic i espais privats d’ús públic, i tenen diferent afectació de la llei) que han demostrat sensibilitat envers els problemes de mobilitat de les persones discapacitades i voluntat de solucionar-los-hi, si més no fins allà on ha sigut possible en cada cas.
Ara bé, més enllà del camp dels drets i de la sensibilització, hi ha aquest altre aspecte de la qüestió al qual haurien de parar atenció els empresaris de l’hoteleria del nostre país, tan atents i servicials com són envers el turisme com a indústria que és de les més importants de Catalunya, si no la primera: el turisme per a discapacitats és una oportunitat de negoci, i és una oportunitat perquè encara no s’ha explotat.
I és ben estrany, perquè la gent que porta aquesta indústria està en contacte permanent amb el públic estranger que un any darrera l’altre des d’en fa ja una pila ve al nostre país a estiuejar, i han de saber per força que a la resta d’Europa, que per les raons que sabem van més avançats que nosaltres, les persones discapacitades no es tallen ni un pèl a l’hora de viatjar a les destinacions turístiques habituals -i per tant a Catalunya també-, això d’una banda, i de l’altra que en els seus països respectius els discapacitats tenen a la seva disposició moltes més possibilitats que aquí de disfrutar del lleure, de l’esport, de la cultura, i tot això es tradueix en ingressos, naturalment.
Per què aquí els costa tant d’entendre, com apunta l’amic Bonaventura? Quina mena de mentalitat els fa tan reacis a obrir els seus negocis també als turistes discapacitats -nacionals o estrangers- que visiten els centres d’oci? Deu haver-hi alguna explicació, però mentre algú no la trobi, això es queda en un absolut misteri, tan incomprensible com absurd.

[Foto de l’entradeta (afusellada també del blog d’en Quim): en Xavi Terradas i en Manu Heras, factòtums del mapa d’accessibilitat de les platges de la Costa Brava -ben documentat i exhaustiu: de Portbou a Blanes-, en la roda de premsa de presentació. No cal dir que em trec la barretina per la feina feta, companys!]

Vetllada literària a la Cellera de Ter, divendres al vespre. Convidat pel Club de Lectura de la Biblioteca municipal, l’escriptor Màrius Serra hi presentava el seu llibre Quiet, on explica amb una forma narrativa molt personal, personalíssima, “l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament”.
Amb la biblioteca plena de cellerencs i amb el club de lectura en ple -majoritàriament dones- present, l’escriptor barceloní va revelar unes quantes interioritats entorn de la gènesi del llibre, les motivacions íntimes que el van portar a concebre’l, el format que acabaria donant-li i els temors íntims que va sentir a l’hora de publicar-lo i donar-lo a conèixer a una societat la reacció de la qual era per a ell tota una incògnita.
Al final es va llançar a la piscina, i ben fet que va fer, perquè les respostes no van trigar a arribar per fer-li saber que la idea del llibre era un encert, i tant és així que Quiet es troba entre els supervendes i s’està traduint a bon ritme a d’altres llengües, entre elles el castellà, on s’està enfilant també fins a les primeres posicions de les traduccions d’obres catalanes, com va explicar el representant de l’editorial Empúries, que va fer la presentació del personatge a l’auditori.
El recurs emprat per Màrius Serra per parlar d’un tema tan sensible com la peripècia vital dels set primers anys de vida amb el seu fill, nascut el 2000 i malalt d’una estranya encefalopatia que els metges no han pogut encara determinar, més enllà d’aquest nom genèric, ha sigut el de “rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment”, com explica en el prefaci, i fent una mena de remake del joc del “Veig, veig…” que qui més qui menys tots els pares ens hem entretingut a jugar amb la nostra mainada per passar l’estona quan no hi havia res millor a fer.
Així, cada capítol comença amb una petita introducció on l’autor condensa un d’aquests records concrets que l’han mogut a reflexionar, i a actuar, a voltes, i després el desenvolupa en capítols breus, a la manera d’un llibre de contes; encara que ja avisa que no es tracta de cap faula, sinó d’“un relat arrelat al que hem convingut a anomenar realitat”. Les imatges fixes, fixades a la memòria (com la que va explicar, amb la seva divertida manera que té d’enganxar el públic, que li havia passat en un restaurant del port de Gènova on van anar a sopar ell i la seva dona amb en Lluís -en Llullu- i la seva germana gran, i que li va disparar tot el procés d’escriptura del llibre), serien com peces de la bitàcola de l’intrèpid navegant de dic sec, que és com confessa que s’imagina el seu fill, i amb aquestes peces mira de compondre un mirall. I aquí entra en un joc de paraules -molt propi d’ell-, un joc… de miralls amb el Dorian Gray de la novel·la d’Oscar Wilde, però fent el procés a la inversa: “El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat”.

Després del torn de preguntes, o d’una estona de conversa amb els presents, més aviat, en Màrius va llegir un fragment d’un dels capítols del llibre, el titulat “Ràbia”, que és el mateix que es va llegir a l’Auditori durant el concert benèfic que s’hi va fer ara fa quinze dies, “Mou-te pels quiets”, organitzat pel mateix Màrius Serra amb l’objectiu de recollir fons per a les fundacions Nexe i Guimbarda, i també per visibilitzar-les, a elles i els nens discapacitats com en Llullu que atenen, i que va reunir una llarga llista d’artistes convidats que van acudir solidàriament a la crida de l’escriptor, com Lluís Gavaldà, Neus Bonet, Sergi Lòpez, Joan Miquel Oliver, Queco Novell, Pau Riba, Tricicle, Albert Om, Pep Bou, Gossos, Carles Capdevila, Nina, Gospel Viu,
Oriol Izquierdo, Ivette Nadal, Marta Angelat, Mathew Tree, Bruno Oro, Miguel Gallardo, etc.
Em permeto reproduir-lo també aquí perquè, encara que podria haver triat un munt d’altres fragments del llibre encara més interessants, en aquest hi trobo la mateixa lògica complicitat que deuran sentir tots els que manegen un d’aquests petits vehicles de quatre rodes que es condueix sense carnet de conduir, sigui de motu proprio, com és el meu cas, o empenyent el d’altri, com els de nens petits o de persones grans:
«Cada matí la meva ràbia augmenta. Hi ha dies que ratllaria els cotxes del damunt de la voravia sense contemplacions. D’altres els trencaria el retrovisor, els punxaria les rodes o totes dues coses alhora. Un dia, fart d’una furgoneta enorme que durant tres matins seguits no només m’ha obstaculitzat el pas amb la cadira sinó que no deixa passar ni els vianants bípedes, decideixo escriure un foli de queixa per deixar-lo al parabrisa davanter, falcat per un neteja. Hi escric coses terribles sobre l’accessibilitat de les cadires de rodes, però quan arribo a la cruilla la furgo ja ha marxat i és el meu autobús blau que s’espera, amb la subsegüent cua de sorollosos addictes a la botzina.
El següent pas és de manual, però trigo setmanes a adonar-me’n. Atesa la flagrant injustíca que pateixo cada matí, decideixo institucionalitzar la meva reacció. No he estat mai partidari de la lluita armada, de manera que opto per la subversió no violenta. Se m’acut que, en comptes de redactar al·legats informatius inútils destinats als parabrises, editaré unes cintes adhesives que cobreixin tota l’amplada del seient del conductor. Hi posaré “deixeu pas a les cadires de rodes” o algun eslògan similar (…). Mentre ho dissenyo i demano preu en una impremta penso que sóc un as del sabotatge. Compto els dies que falten perquè tota aquesta colla de cabrons rebi el que es mereix.
(…) Un matí que espero l’autobús tranquil·lament a la cantonada arriba un Renault Laguna blau i el paio té la barra de demanar-me que m’aparti del tros de voravia que ocupem perquè ell pugui aparcar-hi dalt. Li faig que no amb el braç i no ho entén. (…) Li dic que allò és una voravia i que no és lloc per al seu cotxe. (…) Els del darrere comencen a impacientar-se. Sonen els primers clàxons. (…) Abans de pujar al seu Laguna em clava una mirada assassina. D’odi.
En aquella mirada criminal m’hi reconec. en aquells moments no només li hauria clavat un dels meus adhesius antivisió al parabrisa, també l’hauria colpejat amb un bat de beisbol, l’hauria derribat d’un parell de patacades, l’hauria esbudellat, esquarterat, esmicolat, embolicat amb paper de film transparent i congelat en dauets irregulars per fer brou per a l’hivern o per cruspir-me’l d’aperitiu amb oli, sal i vinagre.
Tot això que verbalitzo amb el màxim de detalls i molt més encara és el que hauria verbalitzat per assegurar-me de no fer-ho (…). Tota la ràbia que em provocaven es multiplicava d’una manera malsana pel meu dolor, per la ràbia incommensurable que em feia, i que em fa, que el Llullu no pugui mai sentir el plaer d’odiar rotundament algú perquè et barra el pas, perquè és un imbècil o un cabró, o les dues coses alhora. I aquesta ràbia, que és meva i serà sempre meva, em pot fer tornar un guerriller de la meva causa, capaç de cometre les mateixes arbitrarietats que denuncio, o encara de pitjors.
La saviesa és flexibilitat, no militància. L’endemà de la bronca tremenda amb l’home del Laguna descobreixo que només he de travessar el carrer per trobar una zona millor per esperar el bus (…). El món continua ple de cabrons, però no penso muntar cap puta organització per combatre’ls».
L’últim capítol del llibre es diu “Córrer”, i és una passada. Es tracta d’un foliscopi màgic compost a mitges pel fotògraf Jordi Ribó i el dissenyador Miquel Llach: cada plana és un fotograma d’una seqüència que crea la il·lusió òptica que en Llullu està corrent, i a sota de cadascuna de les fotos el seu pare hi ha escrit un text, en primera persona, que comença per “No me’n recordo” / “No oblido”, perquè qui no recorda no pot oblidar… “No me’n recordo pas, de l’home estàtic ni de tantes altres cançons que m’han cantat, i per això mai no podré oblidar-me’n”, diu un dels peus de foto de la sèrie.
Va ser amb aquesta cançó, L’home estàtic, interpretada a dues veus per l’actor Sergi López i pel creador de la peça, Pau Riba, que es va tancar el festival benèfic del diumenge 14 d’aquest mes a l’Auditori. Una picada d’ullet sensacional per aplaudir la feina del bo del Màrius pels llullus, dels pares que lluiten com ell i dels professionals que els ajuden.

«La Garrotxa acull aquest mes de juny el Primer
Memorial Santi Silvas. La Fundació Tommy Robredo organitza aquest
torneig de tenis en cadira de rodes que, catalogat com a ITF 2, és el
més important que s’ha disputat fins ara a l’Estat Espanyol.  El
Memorial Santi Silvas és la primera de les activitats que organitza la
Fundació Tommy Robredo. El tenista garrotxí va decidir crear la
Fundació per seguir el somni del seu amic, que va morir l’any passat i
que havia fet del tenis el seu estil de vida. Un accident de trànsit va
deixar Santi Silvas en una cadira de rodes. Tot i que hi havia jugat
des de petit, a partir d’aquest moment en Santi va tornar a trobar en
el tenis un estímul per tirar endavant. A més, va començar a buscar el
suport necessari per organitzar un torneig de tenis en cadira de rodes,
entre moltes altres iniciatives encaminades a fomentar aquesta pràctica
esportiva entre les persones que es trobaven en la seva mateixa
situació. La seva sobtada mort l’any passat va fer que Tommy Robredo
agafés el relleu del seu amic, amb qui tantes hores havien jugat a
tenis. Precisament les pistes del Club Natació Olot, on tantes hores
havien compartit, seran l’escenari d’aquest Memorial Santi Silvas. Situat
en una de les entrades a la capital de la Garrotxa, a l’avinguda de Pere
Badosa, el Club Natació Olot és present a les principals competicions
de natació, waterpolo, triatló i tenis. A finals de la dècada de 1960,
un grup de socis va començar a practicar-hi aquest esport, que l’any 1987
va fer un pas endavant amb l’arribada d’Angel Robredo, que va potenciar
l’escola de tenis que funcionava des de feia 12 anys. Amb 14 mesos, en
Tommy va agafar la seva primera raqueta –una Donnay- i a partir de
l’octubre de 1987 va començar a entrenar-se de forma regular a les pistes
del Club Natació Olot sota les ordres del seu pare, fins al 1996, quan,
amb només 14 anys, va entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant
Cugat. L’assemblea general del Club d’aquest any va nomenar Tommy
Robredo soci de mèrit del Club Natació Olot, on es disputarà el Primer
Memorial Santi Silvas».       

Aquest text, tret de la plana web de Tommy Robredo, anunciava el dilluns dia 8 d’aquest mes de juny el primer torneig de tennis en cadira de rodes Memorial Santi Silvas, que tindria lloc al llarg de la setmana, fins diumenge passat, dia 14, i que aplegaria a Olot una trentena llarga dels millors jugadors mundials de l’especialitat. El número dos del món, el francès Stephane Houdet, que no va competir, va ser tanmateix present al torneig el dissabte 13 per fer una exhibició amb en Tommy, que va repetir després l’experiència en un partit de dobles al costat del multicampió ciclista mallorquí afincat a les comarques de Girona Joan Llaneras, i aquesta vegada des d’una cadira de rodes. També van acudir a la crida d’en Tommy Robredo la campiona de Montsó, Conxita Martinez, i el seleccionador estatal Albert Costa, tots dos companys seus i ara ja retirats del tennis en actiu.
I és que la implicació personal del tennista olotí va ser total en aquest projecte, que ell ja havia anunciat al seu lloc web tot just després de la mort d’en Santi i que al cap de poc més d’un any s’ha fet realitat, amb uns resultats absolutament plausibles. És simplement fantàstic.
Des d’aquí només podem tenir paraules de reconeixement per a aquest crac que es diu com l’heroi de la cèlebre òpera rock dels Who, i que ha posat tota la tirada del seu nom al servei d’aquesta iniciativa en homenatge al company desaparegut, que perdurarà per sempre a la nostra memòria, i esperem que durant molts anys a través del seu Torneig en la dels tennistes i de tots els amants d’aquest fantàstic esport.

Pel que fa als resultats estrictament esportius, va quedar campió individual el suec Stephan Olsson (fins ara número 5 del rànquing mundial), després d’eliminar en tres sets l’holandès Maikel Scheffers (podeu veure les seves impressions sobre el torneig aquí, extretes del seu blog), en un partit que va ser retransmès per Televisió de Catalunya (Canal 33), amb locució de Xavier Bonastre i amb els comentaris tècnics del campió estatal i paralímpic Quico Tur; en dones es va emportar el trofeu la també holandesa de només 19 anys Aniet van Hoot (i no m’estranya, havent-la vist en acció divendres en quarts de final eliminant de manera contundent la valenciana Lola Ochoa, amb el seu  potentíssim drive). I pel que fa als dobles, la mateixa Van Hoot es va imposar fent parella amb la britànica Lucy Shucker; i en homes, els guanyadors van ser Frederic Cattaneo (França) i Martin Legner (Àustria).
Amb tot plegat, el torneig que organitzava en Santi, l’Open Costa Brava, ha fet un salt qualitatiu, i tot fa pensar que amb aquest nou format es consolidarà dins el calendari internacional, potser no en el top ten, però sí over middle, sobre la mitjana, com ens van comentar un grup de jugadors suecs, entre ells el que resultaria campió, Stephan Olsson, durant una estona que vam conversar amb ells, sota un sol de justícia, l’equip de redacció de L’Atípic. L’any que ve, quan aquesta colla hagin fet la volta al món, ens retrobarem a Olot, si tot va bé, en la segona edició del Memorial Santi Silvas, que confiem que serà com a mínim tan exitosa com aquesta.

[_{A la foto de l’entradeta, de TVC, Stephan Olsson anant a recollir el guardó que l’acreditava com a vencedor del torneig}]

Circular per Girona amb un cotxe adaptat (i per les altres ciutats sospito que és igual, però aquesta és la que conec millor, la ciutat per on circulo habitualment) és un no parar de rebre sorpreses, en el sentit emprenyador del terme.
L’última la vaig tenir tot just dissabte passat, quan vaig anar a (intentar) aparcar a la cruïlla dels carrers de la Creu i Migdia: hi ha dues places d’aparcament, davant per davant d’un establiment de menjar. Es tracta d’un lloc molt cèntric, molt buscat, i per tant és fàcil trobar-les ocupades, però aquest dia que dic, essent un dia no feiner cap al tard, les dues places estaven lliures… Però ja diuen que la felicitat no és mai completa: just al costat de l’aparcament, just a l’espai que un discapacitat que usa cadira de rodes necessita per obrir de bat a bat la porta del conductor per poder baixar la cadira, l’espai és ocupat per les taules, cadires i tendals que l’establiment de menjar hi ha instal·lat de cara a l’estiu perquè els seus clients puguin fer el fet a la fresca, sobre la vorera.
Com és, això?, us deveu preguntar. Jo també ho faig, perquè aquí només hi ha dues possibilitats: que els amos de l’establiment hi hagin estès la seva parada de taules i cadires sense permís de l’Ajuntament, i passant olímpicament dels problemes dels automobilistes discapacitats, o bé ho han fet amb el vistiplau del Consistori, cosa que vol dir o bé que en aquella casa no s’assabenten de què vol dir el concepte “aparcament reservat per a discapacitats” que assenyala el cartell plantat al costat, o bé que passen de les necessitats dels conductors discapacitats tan olímpicament com els de l’establiment en qüestió…
I bé, és una anècdota més. Qualsevol minus motoritzat us en podrà explicar un gavadal, però deu ser perquè la permissivitat municipal fa estralls, deixant que els facin els desaprensius que els importa un rave tot excepte poder anar a la seva. Hi ha barruts que aparquen als reservats simplement aplicant el seu enorme morro allà on deixen el cotxe, si de cas sortint amb allò típic de “només són 5 minuts”, en cas que els enganxis i els posis cara de gos enrabiat. Però hi ha tota una tropa de morruts que funcionen (i tothom ho sap, excepte potser els de la casa de la vila, tan diligents en altres temes) fent servir targetes d’aparcament falsificades (és fàcil: només cal un bon escànner i una botiga on plastifiquin documents) o bé la targeta legal de l’avi, del germà o de la tieta discapacitats… Si no és així, la quantitat de discapacitats conductors de cotxe (i molts d’ells de gamma alta, 4 x 4 i furgonetes: una meravella!) que corren per Girona és simplement fantàstica.
I ara que hi som, dues coses més:

El nombre de places d’aparcament reservades que hi ha a l’àrea de Girona ha crescut, aquests últims anys, gràcies a Déu. Però també és cert que n’hi ha un munt que estan tan mal situades, que a l’hora de la veritat resulten inútils, i per tant no s’haurien de computar com a places reservades en els mapes turístics: n’hi ha que estan emplaçades al costat mateix d’un arbre, que no permet obrir la porta, o de la seva base de terra, i no hi pots plantar la cadira per baixar del cotxe, perquè hi quedes clavat i/o desequilibrat; o d’un desnivell de la vorera, i et pots trencar el cap en l’intent. I en altres casos, si no hi ha cap d’aquests obstacles naturals, ja s’encarreguen els veïns de posar-hi els seus, en forma de bicicleta fermada a l’arbre o de moto aparcada despreocupadament damunt de la vorera…
(Ah, i me’n descuidava: també hi ha el cas dels motoristes que s’han especialitzat a aparcar sobre les ratlles blanques paral·leles que hi ha entre dos o més aparcaments, quan són en bateria, que serveixen precisament per deixar lloc per obrir la porta i baixar la cadira, i que ells confonen amb el seu garatge particular, gratuït i a l’aire lliure, alça Manela!
I encara una altra curiositat afegida: ha corregut la brama, i ningú li ha parat els peus, que durant la nit, entre setmana, i tot el dia els caps de setmana la reserva de places per a discapacitats funciona com les de càrrega i descàrrega, això és, que deixa d’estar en vigor, i que per tant es poden ocupar tranquil·lament -impunement-; així, si els discapacitats volen sortir a sopar o de marxa, com tothom, la marxa començarà per a ells amb la cerca i captura d’una plaça lliure on aparcar el cotxe…).
Això que explico passa fins i tot en el mateixíssim carrer Empúries, on hi ha la seu de Mifas (Minusvàlids Físics Associats), i un servidor ha vist més d’una vegada una patrulla municipal passar pel carrer i passar de tot: o no ho veuen (malament!), o ho veuen i se’ls en fot (pitjor!!).
L’altra cosa que volia dir és que quan et trobes una plaça reservada ocupada per algun energumen sense permís hi ha la possibilitat, és clar, d’agafar el telèfon (el mòbil, forçosament) i avisar la grua municipal. Però, a banda que sigui lleig que un es vagi xivatant a l’autoritat, la trucada va a compte del pobre discapacitat (que sol ser pobre, a més, curiosament); això d’una banda, però el pitjor és que, primer, l’estona d’espera també va a compte del discapacitat, i segon: on esperes, mentrestant, amb el teu cotxe, sense fer nosa als altres cotxes?
Hi hauria una manera efectiva per tenir tot aquest ramat de vividors amb l’ai al cor, si més no, i que a la llarga escarmentessin: que existís un número de telèfon gratuït al qual es pogués trucar per cridar la grua. Alguna vegada ho hem suggerit als responsables de la cosa, en reunions i altres fòrums on s’han tractat aquestes qüestions, dins de la qüestió més ampla de la supressió de barreres per a la mobilitat, però amb l’èxit que és palès: cap.
Si hi ha algú que pensi allò que hem arribat a sentir expressat en veu alta -i amb un parell de pebrots-, que els minus som “uns privilegiats”, li recomanaria que llegís el cartell que acompanya aquest text. Podria ser fins i tot que l’entengués.

Presentació en societat de la Fundació Tommy Robredo, aquest dilluns a Olot, en roda de premsa convocada per presentar alhora l’Open de tennis en cadira de rodes “Memorial Santi Silvas”, que tindrà lloc a les instal·lacions del Club Natació Olot del 8 al 14 de juny, en la seva primera edició, i que serà una de les primeres activitats de la Fundació en pro de l’esport per a les persones discapacitades, i presumiblement una de les més importants del seu futur pla de treball.
En un matí assolellat, com un agradable parèntesi entre la plujosa setmana passada i una Setmana Santa que també es preveu ennuvolada i freda, el poder de convocatòria del promotor de la Fundació i del Torneig es va fer palès amb l’assistència de nombrosos mitjans de comunicació del país, com TV3 -que seguirà el campionat a través dels telenotícies i retransmetrà fragments dels partits més destacats-, Catalunya Ràdio, Ràdio Olot i altres i enviats de la premsa escrita, i d’una extensa també mesa d’autoritats administratives i esportives, com el delegat a Girona del Consell Català de l’Esport, Josep Saguer; el president del Consell Comarcal de la Garrotxa, Joan Espona; l’alcalde de la ciutat, Lluís Sacrest; el president de la Federació Catalana de Tennis, Francesc Orriols, i el delegat gironí, Jordi Ibáñez; Toni Gañet, director tècnic de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat, en representació del president, que no hi va poder assistir; i Gemma Soy, directora del CN Olot; i al costat d’en Tommy, que presidia l’acte, la Magalí Ruiz, la seva mà dreta i organitzadora del torneig.

[En Tommy, a El Club de TV3:]

Les primeres paraules d’en Tommy Robredo van ser per recordar l’amic
Santi Silvas, que fou l’iniciador des de ben jove i ànima del Torneig
durant tots aquests anys, i al qual està indestriablement unit, i encara
més ara, en aquesta segona etapa, en què durà el seu nom. Que en Santi
era una persona molt estimada a Olot i als llocs per on va passar va
quedar també clar en totes les intervencions posteriors, amb les
paraules d’afecte -sinceres- amb què tothom en va parlar.
Pel que fa
al Torneig, l’objectiu de la Fundació és que tingui continuïtat cada
any i que es consolidi dins el calendari de la Federació internacional
de tennis adaptat, i va sumar-se a l’aposta el president del Consell
Comarcal, que va dir que serà així “si depèn” d’ell i del seu equip.
L’alcalde d’Olot, Lluís Sacrest, va dir que les ciutats les fan “la generositat dels seus habitants”, i va lligar la generositat d’en Santi amb la d’en Tommy, igual que Francesc Orriols, que va felicitar el tennista olotí dient-li que amb aquesta iniciativa havia guanyat el torneig de la seva vida…
S’ha aixecat el teló, doncs. El dia 10 de juny (dia que comencen els partits), el primer acte del que promet ser un gran espectacle de tennis, amb les millors figures del món de protagonistes. Si us agrada aquest esport i no en coneixeu la versió en cadira de rodes, no us el perdeu, creieu-me, que el desplaçament fins a la capital dels volcans s’ho valdrà. Ja m’ho sabreu dir.

____________________________________________________________

[Foto de l’entradeta: Gemma Soy, Jordi Ibáñez, Toni Gañet, Francesc Orriols, Tommy Robredo, Magalí Ruiz, Josep Sagué, Joan Espona, Lluís Sacrest]

“Què prenen els teus pares per tranquil·litzar-se, mentre ets fora, fent tombs pel món?”, li ha preguntat aquest vespre en Guillem Terribas, a la Llibreria 22 de Girona, on es feia la presentació del llibre El món sobre rodes (Editorial 62), en un local ple de gom a gom de gent, majoritàriament jove. El personatge a qui feia la pregunta l’alma mater i amfitrió de la cèlebre llibreria gironina era Albert Casals i Serradó, un nano d’Esparraguera de tot just 18 anys que des que en tenia 14 no es talla ni un pèl (cap dels seus pèls de color blau!) per anar pel món amunt i avall amb la seva cadira de rodes, en la qual va quedar assegut arran d’una operació quirúrgica que li van haver de fer per superar una leucèmia que va patir quan encara era un marrec. Caixa o faixa.
Doncs faixa, perquè de caixa no n’hi cal pas per anar de viatge: una de les coses que ha explicat en aquella vetllada literària tan peculiar, i que ha fet pixar de riure a la concurrència, és que en l’últim periple que ha fet va sortir de casa amb vint euros a la butxaca i va tornar… amb vint euros! La tècnica per viatjar és molt simple: es posa a la carretera, fa “cadirastop” en direcció més o menys cap allà on vol anar, i a partir d’aquí… va on el duguin. Així de senzill! Per a l’Albert tot ho és, de senzill; de fet, sentint-lo xerrar, amb aquella incontinència verbal seva tan divertida, sembla que és ell que no entén per què la gent es complica -ens compliquem- tant la vida, si la felicitat és a tocar, a l’abast de la mà…
D’aquesta filosofia de vida, si se’n vol dir així, ell en diu “felicisme”, i també és ben senzill d’entendre: el noi va de cara, de bon rotllo, i la gent s’obre fàcilment, de seguida fas amics, i a la gent li costa ben poc ajudar, i més demanant poc, com fa ell: una mica de menjar, un lloc on dormir, una estona de companyia amb un camioner que viatja de nit, a canvi de donar-li conversa perquè no s’adormi… “Però tu no has ensopegat mai amb cap mala persona, si el món n’està ple?!”, li ha demanat en Guillem. “Ja, ja…, jo també m’ho pregunto: on són els violadors, els atracadors?…, deuen estar tots dormint, perquè no n’he trobat mai cap!!”.
En fi, nois, que l’Albert d’Esparraguera és tot un personatge…

Aquests últims mesos, i amb la publicació del seu llibre encara més, el nostre viatger empedreït ha sortit en un munt de mitjans, com ara
La
Vanguardia (19/3/09) i El
Periódico (22/3/09), al Telenotícies de TV3 (11/6/08) i a El club (27/6/08) [i n’hi ha més info al seu web: www.elmonsobrerodes.cat], i en les entrevistes se li plantegen qüestions com ara la de ser un exemple de superació personal, un exemple per a d’altres persones, discapacitades o no, etc, cosa que no deixa de ser lògica, i fins diria que típica. Però de la conversa d’aquest vespre me n’ha quedat la impressió que una cosa no té res a veure amb l’altra. De fet, el nano ha dit, amb aquella alegria que gasta, que la cadira de rodes, en comptes d’un destorb, li és més aviat un avantatge, una “ganga”, i que ell “se n’aprofita” a sac… Però el que vull dir és que m’ha semblat que l’Albert no busca pas cap compensació pel temps que va estar hospitalitzat, recuperant-se de l’operació, ni per la relativa mobilitat que li resta la cadira. Res d’això: per sobre de tot hi ha el plaer de sortir a conèixer el món, a fer amics, i a beure a galet tots els petits plaers del viatge, de la descoberta permanent. I ja està, així de senzill.
I de tota manera, com que tot és relatiu, en aquest món, un moment realment hilarant de la vetllada ha sigut quan ha explicat, entre rialles, el seu últim viatge, en absolut el més llarg, però tampoc el de menys dificultat: el que ha fet avui mateix venint a Girona amb tren (que estem parlant de la RENFE, compte!) amb dues persones més, que s’han separat, s’han perdut i finalment s’han trobat a l’hora en punt al lloc de la cita, a la Llibreria 22. “Al final sempre s’arriba a lloc!”, ha dit. Quod erat demostrandum, com dirien els profes de mates d’abans.

Aquest diumenge, uns companys de Mifas (Minusvàlids Físics Associats, de Girona), en Quim, en Manu i en Xavi, em van proposar de fer plegats amb handbike la via verda de la Ruta del Ferro, entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (10 quilòmetres de baixada…) i viceversa (…i 10 de pujada!), passar la nit a l’alberg que hi ha a l’antiga estació de Sant Joan, i l’endemà arribar-nos a la Molina a esquiar una mica. Tot no podia ser, per la meva part, i al final vam quedar que hi pujaríem dilluns amb un altre company del bàsquet, l’Àngel de Sant Hilari, i que ens trobaríem a les pistes de la Molina, la que l’empresa té a disposició dels discapacitats des de fa ja uns anys, amb la col·laboració decisiva de la Johan Cruyff Welfare Foundation (ho escriurem així, en internacional, que ja sabem que és com li agrada al Johan) i FGC, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquestes instal·lacions especials va ser per l’article que vam publicar a L’Atípic, el número de primavera del 2004, amb informació facilitada precisament per en Santi Silvas, amb fotos d’ell mateix  remuntant la pista, anomenada El Bosquet, i després en ple descens (com la d’aquí dalt) amb l’esquí-trineu, acompanyat d’una de les noies de l’equip de monitors de la Mariona Masdemont, que tenen cura que tot funcioni i que ho fan de primera, perquè són tots uns cracs de primera divisió.

L’esquiada va anar prou bé, i més considerant que era el primer dia i que el primer contacte amb aquell estri muntat sobre un esquí et fa pensar que mai faràs rutllar una cosa que sembla un invent diabòlic. Però la paciència dels monitors fa miracles, i al cap de dues hores ja ens havíem fet un parell de cops El Bosquet sense mossegar la pols (la neu pols, en aquest cas, que aquest any n’hi ha molta, molta més que l’any 2004). L’única pega de tot plegat és que, entre el viatge, el lloguer dels esquís i el forfet, la sortida resulta una mica cara, perquè el cert és que paga la pena fer-la, i des d’aquí la recomanem a tots els discapacitats que ens puguin escoltar.
La Molina és un centre d’esquí que ja fa anys que organitza cada hivern competicions com el Trofeu CENHID i la Copa internacional dels Pirineus d’esquí per a discapacitats, però aquest 2009, la tercera setmana de gener, s’hi va celebrar el Campionat del Món d’esquí adaptat, que són paraules majors. Ens hi vam arribar amb en Quim Bonaventura, que en parla al seu blog, el dimecres 14, un dia de fred però amb un sol espaterrant, i l’espectacle que vam veure va ser magnífic.
Però encara no hem parlat del Murderball… Som-hi.

L’endemà mateix d’aquest dia a la neu, els mateixos mindundis que hi érem, més en Xavi Aldámiz, un dels veterans de l’equip de bàsquet de Mifas, estàvem convidats a un cinefòrum a la facultat de Dret de la UdG, organitzat pel Servei d’Esports de la universitat gironina, en un dels crèdits de lliure elecció al qual tenen accés tots els estudiants. La sala de graus era força plena, i el col·loqui posterior a la pel·lícula (n’he penjat un tràiler aquí sota) va ser prou interessant. El periodista de Catalunya Ràdio Tomàs Yebra va fer de presentador i moderador, i les preguntes dels estudiants van donar peu a ventilar unes quantes qüestions, com la invisibilitat de l’esport adaptat, el poc ganxo que té per als espònsors, a l’hora de buscar finançament pels clubs (al film Murderball, un dels jugadors explica, rient, que van deixar d’usar aquest terme perquè “espantava” els possibles patrocinadors…); la curiosa esponsorització oficial de la lliga de bàsquet en cadira de rodes a càrrec de l’ONCE; el preu caríssim del material necessari, com les cadires de rodes mateix; les diferències -absurdes i injustes- de potencial entre clubs; el valor terapèutic de l’esport, que preval, a ulls de la gent, sobre les simples ganes de competir dels jugadors discapacitats; el poc planter -“afortunadament”, com va assenyalar en Xavi- que hi ha a disposició dels clubs, per renovar les plantilles; l’eina de doble tall que suposa el mateix concepte d’esport per i per a discapacitats, que per un costat afavoreix la pràctica de l’esport entre la gent que ha patit lesions (a la pel·lícula hi ha un exemple molt clar d’aquest fet), però que alhora el condemna a l’ostracisme social i mediàtic (i fins i tot administratiu, hi podríem afegir, com fa en Quim en el seu apunt)…

En fi, les coses estan com estan, i crec que convindria fer-ne un replantejament general, un nou enfocament, perquè el que preval actualment em fa la impressió que ve quasi intacte d’èpoques passades, en què el discapacitat era vist de manera molt diferent a l’actual, i l’esportista discapacitat no era més que una extensió d’aquesta perspectiva. L’època nostra és molt més integradora, la figura del discapacitat ha deixat de ser estranya a tothom, i potser caldria que l’esport discapacitat deixés també de ser un clos, un circuit tancat i exclusiu, si més no en aquells esports que no són pensats exclusivament per a determinades discapacitats que no n’admeten d’altres. El bàsquet, per exemple, el tennis, el rugbi mateix -que els poden practicar tant un discapacitat com una persona que tingui els peus plans, per entendre’ns-, o la natació, els rallis, les curses de quads…, i tants altres.
Encara que no quedessin discapacitats joves de reserva (i la velocitat embogida del món actual fa preveure que no deixarà d’haver-n’hi, malauradament, a causa dels accidents laborals i/o de circulació), la simple existència de persones amb problemes físics menors (peus plans, obesitat, dolor articular, escoliosi, etc, etc), però que tanmateix els impedeixen participar a les lligues regulars, hauria de fer fer un replantejament del tema, em sembla. Però només és la meva opinió. Veurem com evolucionen les coses.
De moment hem arribat fins aquí, i aprofito per referir-me un cop més a en Santi Silvas, perquè és gràcies a gent amb empenta com ell que l’esport adaptat va guanyant terreny, malgrat totes les dificultats. Aquest mateix crèdit sobre esport adaptat a la UdG va néixer d’un suggeriment seu, quan ell era un alumne més en aquella casa i presidia l’Associació d’estudiants discapacitats.