L'Hereu Riera

«Un tertulià és aquell que sense saber ben bé de res parla de tot. La
definició no és aplicable només als actuals tertulians de ràdio i
televisió sinó que ja ho era als que no deixaven res per verd als bars
dels pobles o a l’Ateneu Barcelonès. Els tertulians del l’Ateneu
Barcelonès semblava que havien de parlar de coses elevades però només
cal llegir els papers de Sagarra i de Pla per veure que en aquelles
rotllanes s’hi deien moltes plagasitats. Pla les definia com a
plagasitats, i nosaltres no el rectificarem perquè no som ningú per
fer-ho».
Això ho deia en Manuel Cuyàs a final de juliol a la seva columna del diari (Tertulians de l’Estatut, que és de lectura recomanable també perquè hi diu l’última paraula sobre el tema) per avisar que, després d’uns quants anys d’anar per les ràdios i alguna televisió a exercir de tertulià, aquest estiu es prenia un respir.
A propòsit d’aquest autocrític no som ningú dels tertulians –però compartit per molta gent que se’ls escolta amb cert menyspreu–, enganxo aquí un retall d’una altra lectura d’aquest estiu, del mestre Aldous Huxley, sobre els especialistes (un record especial des d’aquí als nostres especialistes en economia que van predir aquesta crisi d’ara quan ja ens havia colgat a tots com una allau de neu) de diversa mena:

Del llibre de notes de Philip Quarles:
«Una de les coses que costa més de recordar és que el mèrit d’un home en un terreny no ens és cap garantia del seu mèrit en un altre. Les matemàtiques de Newton no proven pas la seva teologia. Faraday tenia raó quant a l’electricitat, però no respecte al sandemanisme. Plató escrivia meravellosament bé, i és per això que la gent continuarà creient en la seva perniciosa filosofia. Tolstoi era un novel·lista excel·lent, però això no és motiu per considerar que les seves idees sobre moralitat siguin res més que una cosa destestable, o per sentir res que no sigui menyspreu devers la seva estètica, la seva sociologia i la seva religió. En el cas dels científics i filòsofs, llur ineptitud fora de llur propi gènere d’estudi no és gens sorprenent i, en realitat, és gairebé inevitable. Car és evident que el desenvolupament excessiu de les funcions purament mentals porta a una atròfia de tota la resta. D’aquí ve el notori infantilisme dels professors i la còmica simplicitat de les solucions que ens ofereixen per als problemes de la vida. I la mateixa cosa s’esdevé amb els especialistes d’espiritualitat: la profunda beneiteria de la gent piadosa i llur puerilitat. Però en un artista hi ha menys especialització, el desenvolupament és menys unilateral, i en conseqüència, l’artista hauria de tenir una visió més sòlida que l’home de ciència, que és desequilibrat; no hauria de presentar els espais en blanc i les imbecil·litats dels filòsofs i dels sants. I per això és tan especialment imperdonable un home com Tolstoi.
(…) La cursa de tot intel·lectual, si segueix el seu camí resoltament i tot el temps necessari, va a parar a les coses evidents, de les quals no s’han mogut mai els qui no són intel·lectuals (…). Ara que, és evident, molts intel·lectuals no van prou lluny per poder atènyer les coses evidents. Es queden arrapats a una patètica fe en el racionalisme i en l’absoluta supremacia dels valors mentals i en l’esperit completament conscient. Hauríem d’arribar més enllà que els tipus del segle dinou, per exemple; hauríem d’anar tan lluny, almenys, com Protàgores i Pirró, abans de poder arribar a les coses evidents en què els no-intel·lectuals s’han quedat sempre. I hom ha d’apressar-se a explicar que aquests no-intel·lectuals no són pas la moderna xusma que llegeixen les revistes de cine i ràdio i de jazz i que es preocupen per fer diners i “passar-s’ho bé” a l’espantosa manera moderna.
…

»L’home vulgar de la nostra societat moderna industrialitzada té tots els defectes de l’intel·lectual, sense cap de les seves qualitats redemptores. Els no-intel·lectuals en qui penso són uns éssers ben diferents. (…) Probablement n’hi havia molts fa tres mil anys, però els esforços combinats de Plató i Aristòtil, de Jesús, Newton i els grans negocis han convertit llurs descendents en exemplars de la burgesia i del proletariat de l’època actual. (…) Els intel·lectuals que, com Rampion, no han de retornar a les coses evidents perquè sempre hi han cregut i sempre les han viscudes, al mateix temps que vivien la vida de l’esperit, són més aviat rars.
(…) És incomparablement més fàcil de saber moltes coses, posem per cas, sobre història de l’art, i de tenir idees profundes sobre metafísica i sociologia, que conèixer, personalment i intuïtivament, moltes coses sobre el nostre proïsme i de mantenir relacions satisfactòries amb els nostres amics i les nostres amants, amb la muller i els fills. Viure és molt més difícil que el sànscrit, la química i l’economia. La vida intel·lectual és un joc de nens; i és per això que els intel·lectuals tendeixen a convertir-se en infants –i més tard en imbècils i, finalment, tal com ho demostra la història política i industrial dels últims segles de faisó ben clara, en folls homicides i en animals salvatges. Les funcions reprimides no s’extingeixen; es deterioren, s’enverinen i reverteixen al primitivisme. Però, mentrestant, és molt més fàcil d’ésser un infant, un foll o una salvatgina intel·lectual que no pas un home adult i harmoniós.
(…) He comprès també que la cerca de la Veritat no és sinó un nom més refinat per a la diversió favorita de l’intel·lectual de posar simples i per tant falses abstracions al lloc de les vivents complicacions de la realitat. Però cercar la Veritat és molt més fàcil que apendre l’art de viure íntegrament (…). La qual cosa explica, si bé no justifica pas, el meu continuat i excessiu abandonament als vicis de la lectura informativa i de la generalització abstracta. ¿Tindré mai la força d’esperit suficient per desfer-me d’aquests indolents hàbits d’intel·lectualisme, i per dedicar les meves energies a la tasca, més seriosa i més difícil, de viure íntegrament? I encara que trenqués amb aquests hàbits, ¿no trobaria que en el fons de tot hi ha la llei de l’herència, i que jo sóc congènitament incapaç de viure d’una manera total i harmoniosa?

(Aldous Huxley, Contrapunt, 1928)
_____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: la “penya Borralleras” de l’Ateneu Barcelonès; foto de Ramon Manent}]