L'Hereu Riera

La trajectòria de l’hereu de Joan Carles I de Borbó i Borbó, rei d’ençà de la renúncia d’aquest al tron, és la història d’una decepció, des de la perspectiva catalana: del príncep Felipe ‘el Preparao’ al rei Felipe VI ‘el Maleducao’, una rodolada rostos avall cap al desprestigi irremeiable. Però això rai: no és que en una sola setmana hagi malbaratat –fent un lleig descomunal a la presidenta Forcadell i als presidents Mas i Puigdemont–  la feina de tants anys de suposada preparació (universitària, àdhuc, gairebé una extravagància en els de la seva nissaga) i tants d’esforços per caure bé entre els súbdits rebecs d’aquest racó del seu Regne, parlant en català de tant en tant i fent el peripé a redós del seu títol de Príncep de Girona i de la Fundació que duia el seu nom i que algun adulador es va treure de la màniga, sinó perquè ha tingut una ocasió d’or davant dels seus reials nassos i no ha sigut bo ni per considerar la possibilitat de passar a la història com un Rei amb altura de mires, i no solament amb altura en pams, que en són uns quants.

L’ocasió que dic era pintada calba, certament, i molt, però hi era: quan la trinxada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional va fer vessar la paciència dels catalans i aquests es van posar a caminar cap a la porta de sortida, cap a la proclamació unilateral d’independència (que ara ja només és qüestió de temps), el Noi ja hauria d’haver previst des de la seva talaia privilegiada que aquell corrent no pararia de créixer i que no tenia aturador si no s’hi feia alguna cosa, i atesa la manifesta incapacitat de la classe política espanyola d’oferir res que no fos immobilisme i garrotades, el Noi, si hagués tingut una mica de cintura, podria haver explorat, si més no, la possibilitat no solament de fer d’àrbitre, com és el seu encàrrec constitucional (i que tampoc compleix, com no ho feia el seu pare), sinó de retornar a la fórmula “un rei, dos regnes”, que hauria permès (previ referèndum propiciat per ell, i a veure si el Dr. No s’hauria atrevit a contrariar-lo) tancar de forma imaginativa i acceptable per tothom el contenciós irresoluble que va encetar el seu avantpassat Felip V, d’execrable memòria. En comptes d’això –que a hores d’ara sona a conte de fades, no cal dir-ho, però no tant en el seu moment–, el Noi s’ha posicionat inequívocament al costat d’una de les parts en litigi i s’ha refermat en la tradició unionista, centralista, repressora i absolutista dels Borbons, amb més o menys intensitat sempre invariablement contrària als catalans.

En Josep Bargalló i Valls,  conseller en cap en temps del tripartit, escrivia al seu blog el 13 de gener: «“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Aquest és el jurament que, seguint les nostres constitucions, es feia davant dels reis catalans. Fins al segle XVIII, clar, que és quan vàrem perdre, en mans dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser, tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà». I a propòsit de si la inhibició protocol·lària de Felip de Borbó i Grècia en el canvi de President a Catalunya va ser decisió de la Casa Reial o una imposició del govern (en funcions) del PP, Bargalló deia que en aquest darrer cas fóra pitjor encara, «primer, perquè demostra la inutilitat absoluta de la monarquia, que es veu que ni serveix per a decidir qui rep o qui no, a qui agraeix i a qui no, i segon, perquè demostra la inoperància de la monarquia: si volia rebre i agrair, és un acte de covardia i sotmetiment no fer-ho; i si no ho volia fer, ni tan sols executa la seva hipotètica funció d’intercessió, sinó que actua de part. Una despesa supèrflua».

Per fer-ho tot més rodó, la setmana de la plantada del rei Felip (replicada després justament per ERC, negant-se a participar en la roda de presentacions a “Sa Majestat” –com li diu el diputat Iceta– dels nous grups parlamentaris al Congrés de Diputats) va anar a coincidir amb el 300è aniversari de la publicació de la Reial Cèdula del Decret de Nova Planta, que el 1716 doncs va deixar capolada Catalunya de les seves institucions i de les seves constitucions, i de la seva llengua en tots els àmbits oficials i en l’ensenyament. I va anar a coincidir també, ves per on, amb la denúncia que l’Estat, a través de la seva ambaixadora a Barcelona, María de los Llanos de Luna, ha interposat (segons la premsa del mateix 13 de gener) contra l’Ajuntament de Badalona pel fet de no tenir penjada, “en un lloc preferencial” a la sala de plens, un retrat del monarca… Entre una cosa i l’altra, Vós sí que heu quedat ben retratat, Sa Majestat!

De tota manera, com que és de ben parits ser agraït, gràcies de part d’aquest servidor, Sa Majestat, per l’empenta. I gràcies a Vós i al vostre llinatge per tots els serveis prestats en aquests llargs 300 anys i fins al dia d’avui, sigui dit amb tota la ironia, amb tot el sarcasme i amb tota la mala llet.

Em sembla que ja hem parlat abans de l’autèntica dimensió i el real paper que té Madrid com a entitat –entelèquia, seria més encertat– que existeix no solament a costa dels pobles veïns de Castella, sinó de la mateixa Castella, d’això que tots tenim al cap quan es parla d’Espanya (també des d’Espanya, on tenen molt clara la seva idea de “territorio nacional”). En l’escrit que adjunto, Vicent Partal aporta la seva interpretació, que comparteixo, sobre la (presumpta) patinada, el curiós lapsus, que va tenir Ada Colau l’altre dia a Madrid, en un míting multitudinari (suant podemisme) de Pablo Iglesias i les seves hosts; però en destaco la perspectiva històrica que dóna de la mena de perill que amaga aquella capital que tant emociona l’alcaldessa Colau.

La macrocefàlia madrilenya i la seva toxicitat (Espanya és un eucaliptus, ho he dit abans i ho repeteixo ara) queden perfectament retratades en l’escrit del director de VilaWeb, un bany de realisme sobre l’alcaldessa de Barcelona, que davant els seus coreligionaris va perdre una magnífica ocasió de callar, o millor encara, de dir ben alt i clar que la capital que ella capitaneja deixarà molt aviat de ser “la segona ciutat d’Espanya” per a ser la capital de la República de Catalunya; però ells, la gent de Podemos i altres esforçats, que no es preocupin pels catalans, que serem bons veïns, i que es preocupin exclusivament d’arreglar Espanya. Hi tenen una feinada, però que pensin que també els serà més fàcil amb el “problema catalán” resolt definitivament.

El text fa així:

«La frase d’Ada Colau a Madrid, en què deia que aquella ciutat podria tornar a ser ‘la capital’ per als catalans, és un d’aquells terribles errors de campanya que costen diputats. Amb aquella afirmació, la batllessa de Barcelona sembla haver desvetllat un bon grapat d’electors que més aviat tenien pensat de no anar a les urnes, però que s’han quedat astorats amb la frase. Ahir van mirar d’adobar-ho en unes quantes entrevistes, però la veritat és que cada vegada ho empitjoraven…

»Perquè el fet més sorprenent de tot plegat és que uns partits que sempre es vanten de mirar d’anar més enllà i que cerquen constantment les arrels del problema, precisament en aquest cas no hagen fet l’anàlisi pertinent i s’hagen quedat en la pura superfície emotiva. No tinc res contra els habitants de Madrid ni oblide els moments en què Madrid ha estat un exemple per a tothom, però no es pot amagar el tema central del debat: Madrid és el problema d’Espanya. El problema real, de veritat i profund, d’Espanya. I només des de la disciplina partidista, la ignorància o el voluntarisme més naïf és possible d’ignorar això.

»Ara i sempre, la capitalitat de Madrid ha estat el problema més greu de l’estat espanyol. I hi ha tantes dades que ho palesen i les situacions s’han repetit tantes vegades, sota règims tan diferents, que resulta molt difícil de tancar els ulls a aquesta realitat, que em sembla que és el que fa Ada Colau.

»Resumint-ho: Madrid és una capital completament atípica, sense connexions ni entitat pròpia més enllà de l’estat del qual és capçalera. Repasseu el mapa d’Europa i proveu de trobar una capital semblant. A tot arreu les capitals existeixen per si mateixes abans de ser capitals, tenen una força pròpia que les fa capitals, són de fàcil comunicació i poden subsistir totes soles, al marge del paper de capital que puguen exercir en un moment determinat. A la inversa que Madrid.

»Madrid és la capital d’Espanya des del regnat de Felip II de Castella. I va ser una tria completament il·lògica. Sevilla, Lisboa, Barcelona o Toledo haurien estat capitals molt millors, suposant que la capital d’Espanya hagués de ser a Europa i entenent que Lisboa i Barcelona eren alternatives políticament perilloses. Ni tan sols a Castella Madrid no era la capital de res. Burgos era el ‘cap de Castella’, en disputa si de cas amb Toledo. Els historiadors s’han barallat molt a l’hora d’explicar com és que Madrid va acabar essent una capital tan atípica, i la resposta més comuna és que va ser triada perquè allí res no feia ombra al rei. Ni era una ciutat econòmicament desenvolupada com Sevilla, ni tenia bisbe com Toledo, ni tan sols aristòcrates. En aquell llogaret el rei ho seria tot i qualsevol que s’hi acostàs ho faria per a esdevenir-ne vassall a la cort. Ah! i a més el monarca posseïa els terrenys que havia expropiat a alguns destacats ‘comuneros’, com en un desnonament polític. Salvant totes les distàncies evidents, aquesta és encara bona part de la realitat. Madrid és l’estat, viu de ser l’estat i alhora segresta l’estat.

»És evident que això hauria pogut canviat amb els segles, però Madrid, mancada de perfil propi més enllà de la cort, ha optat sempre per sobreviure a còpia de centralitzar irreflexivament i d’impedir que les altres ciutats fossen estat o sentissen l’estat com a propi. Per això no hi ha ni hi haurà mai institucions de l’estat fora de Madrid. Ni senat a Barcelona ni sopars de duro.

»En aquest sentit la comparació amb un país seriós com ara Alemanya, per exemple, és feridora. Allà la capital nacional és Berlín, però la federal és Bonn, el tribunal suprem té la seu a Karlsruhe, el banc central és a Frankfurt, el quarter general de l’exèrcit és a Postdam, la seu de la marina és a Rostock, la televisió pública és completament federal, sense cap seu pròpia, i la ràdio nacional emet des d’Hamburg.

»Paradoxalment, l’abús de l’estat per part de Madrid s’ha tornat el principal problema per al bon funcionament de l’estat. Amb el pas de les generacions han aparegut famílies, les famoses famílies, que des de la política i des de l’economia trauen profit d’aquesta gestió privativa de l’estat que Madrid ha après a fer com cap altra capital europea . Quants alts funcionaris, per exemple, són fills d’alts funcionaris i néts d’alts funcionaris?

»El resultat de tanta endogàmia és tan evident avui que fins i tot s’ha reduït gràficament als tres-cents metres quadrats de la tribuna presidencial del Santiago Bernabéu. On es troben, s’abracen i s’ho fan. Celebrant el triomf de l’únic equip que pot representar la seua Espanya, que no és la selecció espanyola sinó el Reial Madrid. O no recordeu anècdotes tan sorprenents com la posició contra Del Bosque i en favor de Mourinho quan tots dos competien per ser l’entrenador europeu de l’any?

»Quan Espanya construeix la xarxa de trens de gran velocitat més gran del món, es troba que acaben tenint l’ocupació més baixa i que la línia amb més viatgers i mercaderies, la de València-Barcelona, en resta exclosa. I hi ha pocs exemples millors d’això que Madrid representa. Té un component ideològic que ningú no pot discutir: l’objectiu de la radialitat és que Madrid siga imprescindible i que l’eix València-Barcelona no es consolide. Però el negoci, a més, és trampós. El negoci no és transportar passatgers, com seria lògic, sinó construir les línies, per més absurdes que siguen. Perquè el negoci gros és per a les constructores conxorxades amb la burocràcia ineficaç de l’estat, per a aquestes constructores que després cobren indemnitzacions milionàries i increïbles per haver-ho fet tan malament, les mateixes que després donen feina o subornen els polítics que posen l’estat al seu servei. Que el cost de la rapinya i de l’espoliació, com s’ha fet històricament, ja el socialitzaran i el pagarem entre tots, o ja el resoldran amb una fallida econòmica convenient.

»El debat, per això, no és ni tan sols independentista. Des de l’independentisme té un plus evident, però si jo fos espanyolista la primera cosa que faria seria mirar de retirar la capitalitat a Madrid perquè o destrueixes Madrid o Madrid destruirà cíclicament Espanya. La voracitat de Madrid i el cost de mantenir-ne aquesta capitalitat ineficaç és el principal impediment per a fer d’Espanya un país modern. I és precisament per això que costa tant d’entendre la frívola declaració que va fer Ada Colau. Una declaració, per cert, que mostra una submissió tan tremenda, tan provinciana, que dubte molt que cap batlle de Barcelona –ni tan sols els qui ho foren durant el franquisme– l’haja igualat mai».

Vicent Partal, editorial de VilaWeb, 12/12/2015 [els subratllats són meus, no cal dir-ho]

__________________________________________________

[Il·lustració: Desolación, de fotogago]

Nou de novembre, un any just després del (primer?) gran acte de desobediència col·lectiva del 9-N de 2014. Em desperto sentint la tertúlia radiofònica del matí, on una Pilar Rahola mig irritada mig deprimida es plany, amb raó, de la “feblesa” amb què el sobiranisme enfronta aquesta nova fase del procés, que s’inaugura avui mateix amb la votació de la declaració d’intencions del Parlament pels pròxims mesos, i això abans de tenir constituït el nou govern que les ha de fer efectives…

En el mateix espai passen un tall de veu de Raül Romeva en què aquest recita el rosari d’arguments per a la independència: “…per fer un país nou on puguem viure millor”, diu a manera de resum, amb aquell to gairebé manyac que ja li sabíem de la campanya de la formació Junts pel Sí que ell encapçalava, i que em deixa gairebé tan irritat com la Rahola. ¿Com, que “per viure millor”? Sembla com si parléssim d’una simple qüestió de confort, de qualitat de vida i prou, quan la independència de Catalunya té un grapat de raons que la motiven, i de molt més calat que aquesta.

Deixant de banda la grossa qüestió dels calés, de la increïble i escandalosa sagnia econòmica que l’Estat aplica sobre Catalunya des que la va derrotar militarment en 1714, la raó bàsica del procés de secessió actual és la de tornar precisament a la situació anterior a aquell nefast any del Senyor Borbó, quan el nostre era des de feia segles un país amb les seves pròpies lleis i amb sobirania per donar-se-les i treure-se-les d’acord amb les seves necessitats, sense dependre de la voluntat i els capricis de cap altre.

Es tracta de recuperar l’Estat català (confederat amb la Corona d’Aragó, com recordava Jaume Sobrequés en un oportú article recent) i la seva pròpia legalitat, que les forces hispanofranceses de l’odiós i rabiós Felip V van anorrear i suplantar amb el Decret de Nova Planta, mai derogat i que està en la base de la piràmide d’abusos amb què Espanya ha colgat la nostra vella nació (no tan vella com l’espanyola, que es veu que ve del temps de les cavernes, però molt antiga). Recuperar-lo en primer lloc per una qüestió de dignitat com a poble, vençut però mai sotmès; i segonament per reparar una injustícia històrica i superar l’anomalia històrica que en va derivar, sostinguda per la violència esporàdica i l’amenaça constant. Però a més d’això, perquè aquests tres-cents anys de “historia común” ens han demostrat que els beneficiaris d’aquella victòria militar són una gent indesitjable amb la qual no hi ha manera humana de dialogar ni de posar-se d’acord en res (en res essencial, doncs), perquè la seva relació amb Catalunya i els catalans no ha deixat de ser mai, ni mentalment ni materialment, sinó la que hi ha entre vencedors i vençuts, entre dominadors i dominats, entre amos i subalterns (per no dir esclaus)…, una relació colonial, dit ras i curt.

La història de la revolta en curs que es va iniciar amb la trinxada de l’Estatut de Miravet, el 2006, ens ensenya fins a quin punt la mentalitat militarista castellana ha arribat intacta fins al segle XXI. És incomprensible, a ulls de qualsevol; però tenim a l’abast, entre altres, un article de l’historiador Xavier Díez (ja citat en altres ocasions en aquest blog), publicat el mateix dia 9, i que dóna prou claus per a una interpretació correcta del que està passant. Hi ha tres definicions, explica, del concepte de nació: l’essencialista, la descriptiva i la voluntarista. Espanya, que encaixaria en la primera versió, es veu a si mateixa “com una veritat absoluta, permanent, innata, essencialista i romàntica”, “confon l’estat amb la nació” i “viu la identitat amb un punt de fanatisme religiós”, cosa que explica “la intolerància que revelen certs tics ‘inquisitorials’ a l’hora de valorar l’independentisme” de les altres nacions, com la catalana: des de la seva perspectiva supremacista i fonamentalista, “qualsevol que plantegi una identitat alternativa, a banda de dissident, és tractat com un heretge”, posat que “la nació-religió veritable és l’espanyola, immutable, i només entén la diversitat des de la jerarquia”.

La identitat catalana, inclosa en el tercer grup, s’ha forjat per la seva banda “des de la ‘Terra de Pas’ assenyalada per Vicens Vives, des d’una facilitat per integrar els corrents filosòfics i socials dissidents (anarquisme i republicanisme, especialment) i des d’una clara capacitat de reinventar-se i readaptar-se a una constant pluralitat i promiscuïtat cultural i ideològica”, i dóna més importància a la voluntat de construir un futur que els ancoratges en el passat. I això és el que neguiteja el nacionalisme espanyol, conclou el professor Díez: “No només resulta incomprensible l’existència d’una nació igual en drets i obligacions. Incomoda que Catalunya esdevingui una nació de naturalesa inversa a l’essencialisme i l’innatisme. Neguiteja la idea d’una identitat postnacional que qüestiona la seva pròpia –i aïllada– cosmovisió”.

________________________________________________

[Il·lustració: El Roto, a qui, tocant el “tema” de l’independentisme català, se li estan veient els descosits intel·lectuals… (el dibuix, curiosament, no està signat)]

Es diu que el nacionalisme català havia estat durant anys i panys pendent del nacionalisme basc, amb una atenció manifesta –que ranejava la fascinació badoca– per la determinació (deixem-ho en aquest substantiu) amb què aquest plantejava les seves reivindicacions davant l’inveterat i cuirassat centralisme madrileny, davant l’ultranacionalisme espanyol de les elits madrilenyes, dit sense embuts.

A grans trets, això era així (deixem de banda l’espinosa qüestió de la violència, l’estèril i estúpida via de la violència etarra, que ha mort ella mateixa d’inanició després de fer una llarga llista de víctimes mortals i de fer perdre el temps i les oportunitats als nacionalismes no castellans, inclòs per tant el català), però és constatable que d’un temps cap aquí, a mesura que el procés català d’emancipació ha anat avançant, amb ziga-zagues però cada cop més decidit, i sense perdre mai les formes escrupolosament democràtiques i populars, aquell interès ha canviat de direcció, i ara veiem augmentar les expressions d’admiració (en el sentit de sorpresa, però també en l’altre), d’empatia i de solidaritat, ni que sigui just en el pla literari.

No cal dir que hi ajuda la barrabassada contínua amb què el govern castellà de Rajoy i els seus boys afronta el “desafiament català” (que, ves per on, deixarà aviat de tenir el sentit que li dóna la Caverna per prendre el seu sentit més literal), per bé que sembla que l’evidència de moment només ha obert els ulls a l’intel·lectualitat basca. Pel que fa a l’espanyola, ni hi és ni se l’espera, però tant se val, se la poden confitar. Quedem-nos amb això, amb l’opinió, per exemple, de l’antic diputat i dirigent històric del Partit Nacionalista Basc iñaki Anasagasti, que s’ha expressat en dos escrits recents sobre el moment que viu Catalunya:

«Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuvieran seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 euros y por cada catalán sólo de 5 euros?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico, como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año les roben 20 mil millones de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?

¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de El Prat se inviertan 300 millones en el de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya, ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 kilómetros de autovías, mientras que en Madrid se hayan terminado cerca de 900 en idéntico periodo?

¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual, pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que han sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 euros por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 por andaluz, 894 por madrileño, 574 por aragonés y 407 por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España, los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes, están perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Están perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a sus hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural, pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional».

L’altre article que dèiem, i que no hauria de caure en sac foradat, apareixia pocs dies després del primer, en el blog del mateix polític basc, amb un títol prou explícit: “Delenda est Artur Mas”, i fa com segueix:

«Artur Mas tiene que ser destruido. Parece una catilinaria platoniana tras las elecciones del domingo en Catalunya.

Madrid no le soporta ni puede admitir que quiso negociar con Rajoy tras la sentencia del Tribunal Constitucional y del cepillado estatutario y en Moncloa no quisieron.

Mas tiene que ser destruido porque representa no solo la legitimidad de una victoria, aunque sea pírrica, sino porque es la persona que mejor representa en este momento la Catalunya reivindicativa.

Mas tiene que ser destruido porque la prensa, la radio y la televisión de derechas y de no derechas, de la Madrid cavernaria, sencillamente, de medios españoles consideran que es el enemigo a batir. Sin Más todo se queda en una radicalidad peligrosa que asustaría al catalán medio.

Mas tiene que ser destruido por grupos de ultra izquierda catalana porque si no creen en Europa, ¿cómo van a creer en un europeísta como Mas?

Mas ha de ser destruido porque, como dijo Cánovas de Sabino Arana, “la tranquilidad de la patria bien vale la vida de un hombre”.

Y Mas ha de ser destruido porque su liderazgo es el que puede hacer a Catalunya más fuerte, y más ella.

Por todo esto Artur Mas tiene que ser arrumbado. Lo malo es que algunos catalanes también lo crean y cargándoselo hipotequen su futuro.

Por eso Mas tiene que seguir pedaleando.

Y muy fuerte».

Vaig arribar a les (transcendentals) eleccions del 27-S extenuat, completament fart d’haver hagut d’aguantar tant de temps –i especialment l’últim tram, del 2006 cap aquí– els cabalosos i escandalosos rius de porqueria procedents del centre peninsular, i em vaig dir que aquella era l’última vegada que votava en el marc de la mentida podrida, infecta i patètica de l’Espanya de les autonomies. Però…

El cas és, però, que d’aquella data ençà han sortit veus al·legant la conveniència, o la necessitat, més ben dit, de confegir una llista unitària, a la manera de Junts pel Sí, per presentar-se a Madrid a defensar l’argumentari de la secessió davant els il·lustres nassos de ses senyories espanyoles, les mateixes que fins ara han fet com si sentissin ploure i reduint el problema a la persona d’Artur Mas –i la “solució” a la defenestració del Molt Honorable per la via judicial–, i per impossibilitar que l’absència de forces catalanes deixés en mans de les castellanes la possibilitat de fer més difícils encara les coses, fins a obturar la via d’escapament, en la pròxima legislatura de la Cambra dels Diputats, la que ens ha de veure marxar amb bon vent i barca nova.

Entre les veus autoritzades que s’han manifestat en aquest sentit, una de les més destacades, i contundents, és la de Gabriel Rufián, membre de l’associació de catalans castellanoparlants per la independència Súmate (que algun dia se li haurà de fer un reconeixement oficial en tota regla) i de l’ANC. Des de les tertúlies (en terra hostil: a les televisions espanyoles on tothom dispara en la mateixa direcció, contra els nans irredempts de Catalunya), des del Twitter, des del FaceBook, des de Súmate, naturalment, i des d’on sigui, aquest xicot està fent una feina impagable a favor del procés de llibertat nacional. La seva última aportació consisteix en una llista de 15 raons per presentar-se a Madrid amb una sola força unitària i una sola veu, alta i clara, a fer visibles definitivament les nostres cartes (guanyadores). Heus-les aquí:

Motius per presentar-se a les eleccions espanyoles

 1) No regalar el relat polític i mediàtic del que passa a Catalunya a l’unionisme més reaccionari i al nou felipisme, encarnat en Ciudadanos i Podemos.

2) No regalar la imatge de Catalunya a Albert Rivera.

3) Visualitzar una de les eines més poderoses de l’independentisme: l’independentisme inequívocament castellà.

4) Aprofitar l’oportunitat històrica de conformar una candidatura que acabi sent una delegació diplomàtica de bon veïnatge al Congrés, que expliqui diàriament i exclusivament el procés d’autodeterminació català.

5) Ocupar plenament un espai mediàtic fins ara vetat en les televisions generalistes de l’estat espanyol i poder arribar més lluny i a més gent.

6) Interpel·lar directament, a casa seva i amb claredat diàfana, el PPSOE, màxims responsables de la regressió democràtica, econòmica i social existent.

7) Passats els mesos establerts dins del full de ruta independentista (en plena legislatura espanyola) i una vegada declarada la independència, visualitzar la imatge d’uns escons buits, abandonats per una delegació que ja haurà complert amb la seva funció.

8) Contrarestar mitjançant un discurs inequívocament social i més valent que mai el missatge ambigu i tebi de Podemos, que voldrà ocupar l’espai del PSC.

9) Tornar a reflectir un país en una llista política i no fer una llista política de país.

10) Conformar una candidatura d’unitat popular real, un grup de gent de tots i per a tots, que des de l’esquerra aglutini l’activisme social, el socialisme, el sindicalisme,  la socialdemocràcia i fins i tot la democràcia cristiana més social, i que comparteixi un eix comú: la decència.

11) Reforçar nous lideratges, nous discursos i noves hegemonies.

12) Visualitzar mitjançant suports puntuals a l’esquerra de l’estat espanyol i independentistes de la resta de nacions de l’estat, que des de Catalunya, com sempre ha succeït, es vol el millor per als pobles que conformen aquest estat.

13) Liderar quan sigui necessari des de les institucions del país veí, mitjançant coratge i gosadia, un procés que serà complicat però enormement il·lusionant.

14) Amb tota la humilitat de la qual siguem capaços però amb tota la determinació també, intentar inspirar a la resta de pobles del món que se sentin nació.

15) Dir a tothora i a tot arreu que Catalunya és i serà una República independent.

L’ofensiva castanyola, cada dia més desesperada i histèrica –i més patètica–, per mirar de continuar mantenint ofegada la veu dels catalans s’està convertint en una barreja perfecta de parada de monstres i processó de Setmana Santa, amb els Garcia Albiol, Arrimadas, Iceta i Espadaler de saetas y els successius santcristos grossos de pas, l’un darrere l’altre en perfecta però trontollant formació. Ja ens ho esperàvem, per Tutatis!, però un servidor s’esperava una agressió més temible que aquesta, que potser ho és prou –vist des de fora ho deu semblar del tot, i ja era hora que ho veiessin–, però per aquests verals hi estem tan acostumats, que els seus trets de canó es van tornant inexorablement unes infantils piules: ja no fan por a ningú, a cap català en procés de desconnexió accelerada.

La piula d’avui mateix de Mariano Rajoy a Onda Cero [vid. vídeo], on l’entrevistador l’ha deixat en evidència preguntant-li per la ciutadania dels catalans un cop independitzats (el Gran Cabdill de la dreta castanyola no sabia que la condició de ciutadà espanyol no es perd si l’interessat la vol conservar), ha sigut la coronació d’aquest festival unionista tan divertit, amè i instructiu.

Tanmateix, fa uns dies el torn va tocar a les patronals de la banca i les caixes d’estalvis (es veu que encara en queda alguna) del Regne d’Espanya, i les seves negres previsions van provocar una riuada de tuïts a la xarxa, fent veure als malabaristes de les finances la gepa que porten des del rescat que els van regalar. Però també va provocar la reacció de l’ANC, que va emetre el comunicat que enganxo a sota, per si de cas encara fos possible que aquests xulopiscines del diner gras poguessin engalipar algú. Aquest és el text:

«Benvolguts/des,

»Estem en la campanya electoral més transcendent de la història moderna del nostre país i del seu resultat en depèn que el procés cap a la independència faci un pas endavant decisiu.
»Des de diferents àmbits s’estan llençant missatges que volen fomentar la por i menystenir la capacitat de la societat catalana de decidir lliurement sobre el nostre futur.
En aquest sentit l’Associació Espanyola de Banca (AEB) i la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) han emès un comunicat en què alerten sobre els suposats “riscos per a l’estabilitat financera” que Catalunya pugui esdevenir un nou Estat europeu.

»Des de l’ANC, amb el suport del treball d’Economistes per la Independència, us volem traslladar que:

1. Denunciem l’intent de xantatge que aquests organismes fan a la societat catalana, amb la clara voluntat de generar por i inseguretat entre la població, sense cap base jurídica ni econòmica que avali aquests suposats riscos econòmics, perquè són inexistents.

2. Diem que són inexistents, bo i recordant que el recent informe “Una Catalunya dins de la UE i de la zona Euro” (*) conclou que una Catalunya independent romandria sempre, durant i després d’un període transitori de negociació, dins la UE i dins de l’Eurozona, fos quina fos l’actitud inicial de l’Estat espanyol. Aquest estudi, elaborat per especialistes en finances internacionals i institucions econòmiques europees, assenyala que el Banc Central Europeu (BCE), en cas d’oposició inicial del Govern espanyol, té preparat un acord monetari que es pot signar en qualsevol moment, que garanteix la continuïtat de Catalunya a l’Eurozona.
El Banc Sabadell i Caixabank des de novembre del 2014 estan dins el sistema de supervisió del BCE i, per tant, ja no depenen del Banc d’Espanya. Per això, la liquiditat dels bancs i conseqüentment de les empreses i famílies està garantida pel BCE; en tant que el Banc Sabadell i Caixabank són bancs sistèmics de la UE.

3. Els bancs han seguit, de sempre, una conducta de defensa dels seus accionistes i clients. Per això afirmem que els accionistes, clients, empreses i treballadors poden estar ben tranquils amb els seus valors, dipòsits i llocs de treball, atesa la responsabilitat amb què el Parlament, el Govern i la societat civil estan duent el procés endavant.

»La ciutadania catalana que no hem de donar cap credibilitat a aquestes amenaces. Per això us animem a fer arribar aquests arguments a totes les persones del vostre entorn, perquè tothom puguem exercir lliurement el nostre dret a decidir el pròxim 27 de setembre».

Salutacions,

Comunicació Interna
Assemblea Nacional Catalana

(*) Es pot consultar aquest estudi a: http://economistes.assemblea.cat/wp/wp-content/uploads/2015/09/Catalunya-indep-dins-UE-i-Eurozona-v2-020915.pdf

http://www.youtube.com/watch?v=bwI_f8RHv9c&w=400&h=225

Mariano Rajoll

Homer Rajoll

Si els actuals governants de l’Estat espanyol (si n’hem de dir així, d’aquesta colla d’aixafaterrossos del gabinet del PP i els escuders mediàtics i judicials al seu servei) s’haguessin proposat deixar clar que Espanya i Catalunya són conceptualment dues coses diferents, dos països que l’única cosa que tenen en comú és el seu (mal) veïnatge, no ho podrien fer millor de com ho fan: actuant per passiva i per activa, i amb una descaradura descomunal, per mirar de llimar tant com poden (mentint, amagant, tergiversant, agredint…, i davant dels morros de la comunitat internacional!) precisament les diferències entre l’un i l’altre, que són evidents per a tothom que tingui un dit de front i que s’ho miri fredament, amb l’objectivitat necessària.

Aquesta alegre i agressiva tropa han aconseguit la meravella de convertir cada divendres en un Divendres 13, amb les successives rodes de premsa de Sor Aya de Santamaría posteriors al consell de ministres, obsequiant-nos sense parar amb un reguitzell de garrotades involucionistes, especialment en temes de llengua, i sempre amb una ganyota de menyspreu olímpic: des de l’oposició radical, i injustificable en una democràcia, a qualsevol mena de consulta popular sobre l’eventual independència de Catalunya, als atacs constants a la llengua catalana (teòricament sota “especial” protecció constitucional, haha, quina gràcia!), a càrrec de l’obsessiu sinistre Wert (i de la presidenta Rudi, i dels presidents Fabra i Bauzà), i tot això, és clar, sense deixar d’ofegar l’economia que dóna més aire a la seva i que els permet inflar el pit davant l’Europa de la senyora Merkel.

Tanmateix, el ministre de Cultura i Esports (un àmbit, per cert, que també va com una seda, amb ell) encara es podia superar, i ho ha fet (confirmant un cop més la llei de Murphy), de la mà del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Suprem, passant-se pel forro dels ous la Llei d’immersió lingüística i la sobirania del Parlament de Catalunya, tot d’una tacada. I tot seguit aquest individu (que personalment em produeix una repulsió gairebé física) ha exhibit, davant les protestes lògiques de la seva última cabronada, els seus enormes ous, amb forro i tot, dient que la situació del castellà al nostre país és “com la del català en altres èpoques”. “Como con Franco, pero al revés”, deia fa temps la portada d’un dels diaris ultradretans de la capital castellana, i ara el sinistre Wert ha fet una bonica reedició d’aquella fastigosa i cínica mentida. (I els socis de la Unió Europea què hi diuen? Res, amb l’honrosa excepció del Parlament danès reclamant “diàleg”, que ja és molt).*

Tot això des de les files –des de la trinxera– del Govern castellà, però què hi ha dels aspirants a succeir-lo? Deixant de banda el PSOE, que continua fent el paper de la trista figura predicant un federalisme que no es creuen ni ells (Iceta potser sí, amb la seva pintoresca síndrome d’Estocolm i el seu bonisme terceraviàtic), i Podemos, que li va a la roda en tots els pèssims sentits de l’expressió, al sector dretà es respira un aire encara més tòxic, ple d’amenaces.

En les planes d’opinió del cavernós diari El Mundo (1 de maig), un dels intel·lectuals (passa’m el mot) més “destacats” i irritants de C’s (llegiu Cínics), Arcadi Espada, advertia d’una suposada proposta d’un grup de persones “oposades al secessionisme català però no necessàriament al nacionalisme” i properes o pertanyents a SCC (!)**, encapçalades per la filòloga Mercè Vilarrubias, per fer oficials a tot el territori de l’Estat les quatre llengües que s’hi parlen. “Es sorprendente”, escriu aquell demagog vestit de pensador, “que presuntos antinacionalistas atenten contra el raro ejemplo de unidad que ofrece la lengua española, que es la única lengua española, por cierto”. Aquesta darrera remarca ja dóna pistes de la intenció de la seva carta (a un tal J.), que continua així: “Varios de sus promotores reconocen y ensalzan su valor simbólico y eso implica compartir con el nacionalismo que una lengua es algo más que un instrumento de comunicación. La letal plusvalía”, i en un altre punt ho remata dient que “una lengua es un desgraciado factor de diversidad”. Aquest és el nus del seu recargolat pensament: la llengua no és reflex de la diversitat, com admetria qualsevol humanista, sinó causa, “factor”, de la diversitat, que per a ell és una desgràcia inadmissible. A la seva Espanya, naturalment. I que la llengua sigui més que un simple instrument, que no sigui una eina de comunicació i prou, és la “letal plus-vàlua” que porta al “lío” que ha de combatre i combat el quixotisme espanyolista. “De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial”.

La solució és clara, amics: l’eutanàsia, que el nostre pensador té les penques de justificar amb raons de caire moral (i econòmiques, hi afegeix el senyor oportunista). És absolutament increïble, fins i tot venint com ve de l’Espanya profunda: aquest tros de cínic (i els que pensen com ell) justifica la destrucció de patrimoni de la humanitat… per raons humanitàries! Ara bé: que llepin els altres, això sempre, que per això el no-nacionalisme espanyol va fer i guanyar la guerra contra els “nacionalismes”. No recordo res de tan repugnant des que vaig llegir, l’estiu passat, Mein Kampf, el tristíssim compendi dels horrors mentals del cínic dictador alemany.

Ara: proposeu a aquell geni caritatiu i d’amples espatlles que el castellà (la seva refotuda “única lengua española”) renunciï a la Ñ, o que renunciï en els fòrums internacionals als “pinganillos” que tant molesten als pràctics no-nacionalistes com ell o Aznar simplement utilitzant tothom (ells també) l’anglès com a idioma comú, com a llengua de treball, i veureu què us diu…

Pel que fa al seu lament, també clàssic en gent de la seva corda, que “España es el único lugar del planeta donde algunos padres no pueden educar a sus hijos en la lengua oficial del Estado”, base de l’ofensiva Wert, la solució definitiva, absolutament pràctica, salta a la vista: amb la independència de Catalunya ells també, igual que nosaltres, tindran un problema menys.

________________________________________________

[*] Ho dic emprenyat, però no amb ironia, com podria semblar, perquè estic d’acord –un cop més- amb la valoració que en fa Vicent Partal a l’editorial de VW del dia 13.

[**] Societat Civil Catalana compara penjar l’estelada amb decretar la pena de mort. Per als modernillos cosmopolitavetònics de C’s, però, són uns tous, i encara suspectes (al capdavall, no deixen de ser catalans, i doncs què se’n pot esperar?).

L’altre vespre, veient el documental de TV3 Els internats de la por, se’m va fer present de manera gràfica, més manifesta que mai, la veritat de pota de taula que la gran farsa de l’anomenada Transició ha aconseguit mantenir oculta, o fora dels focus, durant tots aquests anys: que si el règim actual, dit democràtic, no ha condemnat fins ara –i no sembla que tingui cap intenció de fer-ho mai– el règim militar anterior, és perquè en essència no són tan diferents, malgrat totes les màscares amb què aquell es pugui disfressar. El maltractament de què és víctima cada dia Catalunya n’és la prova, i per dir-ho de la forma gràfica que em va suggerir l’excel·lent i esfereïdor documental de Montse Armengou i Ricard Belis, el nostre país, desarmat i indefens, es troba tancat dins les parets sinistres de l’Internat de la Por franquista (tot just remodelat i rentat de cara amb una mà de pintura) on, fora de l’abast (fins fa quatre dies) de mirades indiscretes, és objecte de tota mena de violència i violacions, permanentment advertit pels guardes que no té cap possibilitat d’escapar i amenaçat amb tota mena de càstigs en el cas que se li acudeixi intentar-ho.

En el manual d’ètica i filosofia política que estic repassant aquests dies, es parla, en l’apartat  sobre bioètica, del principi d’autonomia (concepte batejat així per HT Engelhardt, a The foundations of Bioethics, 1986), també anomenat principi de respecte a les persones, que afirma que «no es pot fer en cap cas, ni sota cap circumstància, ús de la força o de la repressió sobre un ésser pacífic dotat de consciència, raó i llibertat». Per a Engelhardt, «és el principi fonamental de l’ètica o, tal com diu ell mateix, la gramàtica mínima. Constitueix l’herència de la Il·lustració. L’autonomia és una característica humana que no pot ser mai passada per alt. O en paraules de Callahan: “no podem transferir a un altre la nostra autonomia sense contradir-la”. L’autonomia és el respecte mutu i la reivindicació de la dignitat humana bàsica».

Aquest principi elemental, que ha de regir en les relacions humanes (i més específicament en les relacions metge-pacient, que és el camp de la bioètica), és o hauria de ser aplicable a les relacions entre pobles, entès un poble qualsevol com a cos social. És evident que en la política no es dóna aquesta assimilació, i encara ara hi ha formacions polítiques (de dreta, però també d’esquerra, cosa que m’ha deixat sempre estupefacte) reticents a equiparar drets individuals i drets col·lectius, oblidant (interessadament, i en el cas de les esquerres no puc entendre per quins motius) que un poble no és cap ens abstracte, sinó que està format per persones concretes.

La dreta que governa (és un dir) avui Espanya ens en dóna mostres cada dia, recolzada en una Constitució que des de la primera plana diu que a Espanya només hi ha una nació, que a més és “indivisible”, i les altres no hi pinten res, i els guardians d’aquest muntatge ja s’ocupen de recordar-nos-ho cada dia, a base de clatellots.

Contradient Engelhardt i faltant a la veritat històrica i a totes les altres, i citant a més amb tota la patxorra precisament la Il·lustració, ahir mateix sortia la fiscal general de l’Internat, Consuelo Madrigal, i deia, en referència al procés d’independència de Catalunya: «L’estat de dret ha de combatre els mateixos mals que va combatre la Il·lustració: l’obscurantisme, el fanatisme, la tirania, i també els seus desviaments i errors», i «els que invoquen la llibertat per vulnerar la llei incorren en una perillosa demagògia»; i ho va rematar, la senyora fiscal general, apel·lant als principis de la Il·lustració per usar-los com a “armes” en aquest “combat”: «La legalitat, la llei com a emanació de la voluntat popular, l’esperit crític i la tolerància», per fer «un debat serè  [sic] on s’admetin les diferències [sic] i es puguin assumir i elevar a rang superior [sic] per la via del diàleg [sic]» i «la reforma de les coses que funcionen malament, mai per les vies de fet ni per la violència».

Això és: la representant d’un país, Espanya, acostumat a viure, a còpia de violència, a costa d’altres pobles que no són el castellà (“Castilla hizo España”, i viceversa), que ha sigut històricament impermeable a totes les revolucions progressistes (també la francesa, filla de la Il·lustració) i que ha dilapidat les riqueses pròpies i les depredades en totes les involucions i contrareformes, s’embolica amb els principis de la Il·lustració per amenaçar-nos, un cop més, en el cas que decidim fotre el camp de l’Estat que ens empresona: la violenta, intransigent, intolerant, coercitiva, primària Espanya troba que marxar de l’Internat, els catalans, votant prèviament en unes eleccions plebiscitàries que han de ser el referèndum que els guardes no ens han deixat fer, seria (serà) recórrer a una “via de fet” i a la “violència”…

La senyora fiscal en cap i tots els altres guardians no entenen encara que estem al segle XXI, a l’era de les comunicacions tecnològiques i de la globalització, i que els seus vergonyosos secrets, tan ben guardats durant tres segles, i les seves mentides estan traspassant a hores d’ara les parets de l’Internat, i que els crits de la mainada cada dia se senten més, alt i clar, des de fora.

El terrorífic accident de l’Airbus alemany estimbat als Alps de la Provença ens ha portat una sorpresa enmig de l’allau de notícies relacionades amb aquest esfereïdor i desgraciat episodi. Es tracta d’una sorpresa relativa, perquè no és la primera vegada que passa, i de fet n’hi ha un altre cas recent en l’atemptat gihadista al Museu Nacional del Bardo, a Tunis, en el qual va morir un matrimoni de jubilats catalans. En aquella ocasió vam veure, astorats, com hi ha havia qui s’alegrava d’aquest acte violent perquè entre les víctimes hi havia catalans (“dos catalanes menos”), i en una versió més tova d’aquests bèsties un diari de Madrid informava en els titulars, sense que vingués a tomb de res, que el matrimoni “tenia fortes conviccions catalanistes”.

Aquesta vegada els troglodites espanyols del segle XXI s’han esplaiat a gust, sobretot a través de Twitter, fins al punt que han cridat l’atenció de la premsa estrangera (vid. aquí). Els brams d’ase potser no arriben al cel, però els dels feixistes espanyols sí, i acabaran lamentant-ho. De moment, els Mossos d’Esquadra han confegit una llista dels tuïts i els seus autors i els han enviat a la fiscalia, perquè ho investigui, i el ministre de l’Interior, que ja va dir en el seu dia que perseguiria els qui escampessin odi a través de la xarxa per no recordo quina ofensa que concernia la dignitat espanyola, s’ha vist obligat a dir que ara també ho farà. Ningú hi confia (“per què no s’ocupa, el ministeri de l’Interior, dels líders polítics que ens han criminalitzat per demanar exercir drets democràtics?”, es preguntava avui mateix la Pilar Rahola a 8TV), i ja veurem fins on ho porten. (La diligència segur que no serà la mateixa que han demostrat tenir per fer aprovar pel Congrés –cosa que ha tingut lloc també avui– la famosa “Llei Mordassa” del sinistre devot Fernández Díaz). En tot cas, esperarem notícies, que serien les primeres.

Un altre bonic botó de mostra de l’apreci en què ens tenen els nostres connacionals de ponent lluïa al Facebook a propòsit de l’estrambòtica  designació (estrambòtica fins i tot venint de la RFEF i del seu estrambòtic president) del Camp Nou com a seu de la final de la Copa del Rei Borbó: “Preparando la bomba para soltarla en el Camp Nou el día de la Copa del Rey”. ¿Que no era un delicte, fer apologia del terrorisme? En un altre temps i en un altre sentit, la piulada i el seu autor ja estarien davant d’un jutge, o directament en presó preventiva.

I parlant de terrorisme: l’excusa d’ETA i les bombes s’ha acabat, i només s’ha de veure, a mesura que el procés d’independència de Catalunya avança, com enyoren aquella bicoca… El pacifisme dels catalans els descol·loca, i és un element més que s’afegeix als que alimenten el seu odi desbocat, com aquests:

a/ els catalans no som bons espanyols: veuen clarament (més que nosaltres i tot) que no som com ells, i molt menys som ells, part del seu conjunt.

b/ potser som pacífics com xais, i més burros que l’ase dels cops, però som rebels: no ens deixem assimilar, per molts anys que passin.

c/ veuen que nosaltres produïm (ho diu el PIB i ho diu el políglota Rajoy: “los catalanes hacen cosas”), prou per a nosaltres i a més, per a ells; en canvi, ells no són capaços de produir ni per a autoabastar-se. Això deu fer molta ràbia…

d/ viure contra algú, tenir un enemic comú (tic propi de tots els integrismes), és molt còmode, apuja l’autoestima (encara que sigui amb aquesta base falsa, és a dir, autoenganyant-se) i s’adiu amb el caràcter tan guerrer que diuen que tenen com a poble (la Historia de España de la nostra infancia ens ho ensenyava perquè els escolars ens en sentíssim orgullosos… o perquè ens sentíssim acoquinats com a fills d’un poble vençut pel seu), i que els fa avorrir les races de comerciants, per a res tan nobles com la seva: la negociació i el pacte, per a una gent tan guerrera, són sinònim de debilitat; transigir “no va” amb el seu carácter indòmit.

e/ el menyspreu per l’altre t’evita de sentir-ne per tu, per molt mesquí, roí i insignificant que siguis en realitat.

Necessiten tenir enemics (“interiors”, ara que no els en queda cap de realment estranger) per sentir-se “superiors”, perquè saben manifestament que ells sols són incapaços de sortir-se’n… Són massa anys de viure a les costelles del pròxim.

[*] La Marina Llansana sí que se’n recorda: “Sis dies, cap detenció”

Ho hem comentat manta vegades: les paraules no són innocents, diuen, i és ben cert. En el moment present, en què l’estira-i-arronsa infinit entre Catalunya i Espanya és més viu que mai, resulta altament instructiu practicar el joc de desmuntar el joc de paraules amb què aquesta entelèquia dita Estat espanyol ens ha distret tants anys per sortir-se’n  (com a complement del seu inveterat ús de la força bruta) sempre amb la seva. S’atrapa primer un mentider que un coix, sí, però en aquest cas s’ha de reconèixer que el mentider s’ha rigut dels bonifacis dels catalans anys i panys –i continua rient-se’n, per bé que ja no tant─ amb la mateixa patxorra amb què els trilers de la Rambla es queden amb els passavolants que piquen a la seva canya de pescar una vegada rere l’altra.

El joc és molt fàcil de desmuntar, tanmateix, només dient les coses pel seu nom: ho prova el senzill experiment de dir o escriure “Castella” allà on ells diuen o escriuen “Espanya”. La caverna integrista posa sempre el límit de la seva paciència (uix, quina por!) envers les vel·leïtats separatistes dels catalans en el trencament de la “unitat d’Espanya”, i amb això en fan prou per tenir entretingudes totes les tertúlies, on els sobiranistes catalans es fan un tip d’acumular arguments, sempre “en positiu”: que si amb la independència ningú va contra Espanya, sinó a favor de Catalunya, que si serem uns veïns collonudament afables i enrotllats, que si la separació encara farà un favor als espanyols, que es podran treure de sobre els seus impresentables governants actuals i fer un “país millor”…, i més ara, que diuen que Podemos puja com l’escuma i amb aquest actor inesperat es trencarà l’inveterat bipartidisme “espanyol”… Etcètera. Un moment, sisplau, parem el carro.

Obviant, com solen fer ─inexplicablement─ les tertúlies, la incontestable veritat històrica que la suposada unitat d’això que en diuen Espanya (els espanyols castellans, i tot darrere tots els altres) és producte de la violència militar, i que mai ha estat ratificada pels espanyols no castellans de Catalunya, ni per referèndum ni de cap altra manera), i que per tant a aquestes altures de la història, en l’Europa del segle XXI, és una anomalia insostenible (digui el que digui –o per molt que calli─ la Unió Europea), obviant aquest detallet, l’Argument (en majúscula, perquè és l’únic que tenen, i per això s’hi arrapen com a un clau roent) de “la indissoluble unitat d’Espanya” perdria tota la (pobra) força que té si parléssim de “la indissoluble unitat de Castella”. Oi? Amb la independència de Catalunya la unitat de Castella no es trencarà pas, oi que no? El 1714 hi va haver una addició, i ara hi haurà una sostracció, res més. (Vegeu el “mapa político” adjunt, de 1845: “España uniforme o puramente constitucional, España foral, España incorporada o asimilada y España colonial”: més aclaridor, impossible).

Hi havia una unitat (un element), Castella, i una altra unitat, Catalunya, i de la suma, perpetrada per les forces borbòniques de l’execrable Felip V, en va sortir un resultat (1 + 1 = 2), que en diuen Espanya. Ara les forces ciutadanes de Catalunya pretenen –amb més raons que un sant─ fer l’operació contrària: restar del total anterior una de les unitats (un dels elements), de la qual operació matemàtica n’han de resultar altra vegada les dues unitats anteriors, separades i senceres, així de senzill. Ningú vol trencar Castella: només ens en volem separar. Tant costa d’entendre?

Una altra de les bones pràctiques que ens ajudarien a situar les coses a lloc seria la de desmuntar el concepte de “nació espanyola” (l’única que “reconeix” la reconsagrada Costitución Española, recordem-ho) i la impunitat amb què l’entaforen en l’imaginari col·lectiu a través de l’ús i l’abús dels derivats gramaticals, particularment de l’adjectiu “nacional”. Aquí n’hi ha prou de no seguir-los el joc i deixar de traduir, és a dir, d’adaptar, de “naturalitzar” denominacions artificials com ara Audiencia Nacional, Premio Nacional, Instituto Nacional de Estadística, Policía Nacional, Instituto Nacional de Meteorología…

És desesperant veure com des de TV3, la Televisió Nacional de Catalunya, els fan el favor (perquè no hi estan pas obligats) de “traduir” el nom d’aquestes i la resta d’institucions que l’Estat castellà decora amb el màxim cuidado amb l’etiqueta “nacional”: hem dit que les paraules no són innocents, i cada vegada que des dels mitjans informatius catalans se’ns parla d’aquestes institucions com a institucions “nacionals” estan ajudant a mantenir l’invasiu marc mental espanyol com la cosa més natural del món. I això, compte, mantenint sense cap empatx deontològic la contradicció de parlar de les institucions nacionals paral·leles catalanes (on n’hi ha), fins al punt que en determinats casos els ciutadans de Catalunya no saben de què els informen: quan un escriptor rep el “Premi nacional de literatura”, per exemple, de quina nació el rep?, quan parlen de la “policia nacional”, es refereixen a la policia de l’Estat o als Mossos d’Esquadra, que són la policia nacional de Catalunya?…

Si la premsa catalana la fes habitualment, aquesta pràctica tan senzilla, ¿també protestarien, els guardians de les essències, per aquesta deixada de tennis, com fan amb la nimietat del polititzat mapa del temps de TV3, només perquè informa de la meteorologia de totes les terres de parla catalana? Ja seria el súmmum (entre altres coses perquè els delataria)… Però tampoc és descartable, veient les jugades de pallús que han fet al llarg dels últims moviments de la interminable partida d’escacs que celebrem des de fa tants anys, i amb tanta intensitat (a mesura que s’acosta l’escac i mat) aquests últims anys, mesos i dies.

Land of confusion. Les penúltimes giragonses del bloc de partits sobiranistes, entre l’última Diada i el moment en què el president Mas va renunciar a “desobeir” la suspensió cautelar del TC del projecte de la primera consulta i va anunciar tot seguit el nou format que proposava pel “nou 9N”, van deixar el país —la societat civil— descol·locat. Però, com en les pel·lícules d’acció, del xoc de vehicles dels representants parlamentaris de porcellana, travessant el fum i la polseguera en va sortir disparat el gros camió blindat del bloc ciutadà (els funcionaris canviats a velocitat supersònica per voluntaris, 40.000, el doble dels que demanava el Govern), recte a l’objectiu: a votar el 9 de novembre, exercint sense manies el seu inalienable dret a decidir en allò que a Madrid en van dir en un primer moment, amb el seu estúpid sarcasme habitual, una “botifarrada” (segurament desconeixent el valor polisèmic de la paraula ‘botifarra’) i altres desqualificatius semblants.
Va començar a quedar clar el diumenge en què l’ANC va omplir la plaça de Catalunya de Barcelona (la mateixa on l’unionisme havia “celebrat” el dia 12 la seva, de botifarrada), i la sensació des de llavors no ha parat d’afermar-se, fins a aquest dimarts, en què els dotze del patíbul, captius del Gobierno de la Noción, han tornat a suspendre dòcilment… no se sap ben bé què, perquè el “procés participatiu” que el President es va treure de la màniga, i que va ser denigrat al principi per amics i enemics, no té cap nansa per on agafar-lo jurídicament. Però és que Espanya, senyores i senyors, com el futbol, “és així”.

Bé, doncs l’ambient que es respira arreu és que la societat catalana, que com deia l’altre dia el professor Terricabras ja ha “desconnectat mentalment” d’Espanya i el seu reconsagrat immobilisme, està decidida a tirar endavant, peti qui peti, perquè ja n’hi ha prou de perdre trens, i aquesta oportunitat no es pot deixar passar de llarg. Aquesta no.

Al final haurà quedat tan en evidència que “l’astúcia” a què es va referir el president Mas per tombar l’estultícia del gros Goliat no era xerrameca de xarlatà (els comentaris irònics i emprenyats d’ahir mateix del ciudadano neofalangista Albert Rivera no fan més que confirmar-ho), ni tampoc una “estratègia” per assegurar-se obscurs interessos partidistes, com deia la perspicàcia d’alguns crítics abonats al “jojat’hodeia”, sinó una tàctica eficaç, una línia de conducta col·lectiva d’una gran potencialitat, tenint en compte totes les circumstàncies que envolten aquest combat desigual (o no tant), la guerra de nervis en la qual estem immersos.

Me’n vaig començar a convèncer fa un parell de setmanes, sentint en una tertúlia l’anàlisi pausada, com té per costum, del sociòleg Salvador Cardús, que em mereix molt de crèdit, i d’aleshores ençà, veient el canvi en el llenguatge corporal dels portaveus de La Legalidad –i de manera particular el de Sor Aya de Santamanía, que ahir era tot ella un floc de nervis, pobrota–, cada dia m’ha semblat més clar. Tant és així, que en un moment donat vaig arribar a pensar que la sorpresa, la “decepció” dels partits després d’aquella famosa reunió durant no sé quantes hores al palau de Pedralbes era pactada: que tot plegat era en realitat una comèdia —teatro del bueno— conxorxada entre tots per fer empassar l’ham a l’adversari…

I aquí estem, a quatre dies del Dia D, el diumenge 9 de novembre en què participarem en la “il·legal” i “antidemocràtica” acció de votar a les urnes per saber, en una primera instància, si volem o no volem recuperar les regnes del país, i deixar de ser governats per un altre que no ens té per res (una targeta negra i prou), deixar de tenir un Estat impropi per passar a tenir-ne, d’una vegada, un de propi, de tornar a ser sobirans i amos del nostre destí com a catalans. ¡Que lluny que queda –a la prehistòria d’aquesta història– la discussió bizantina sobre la fórmula de la pregunta doble! Hi ha algú que se’n recordi? I tanmateix, va ser ben roent (per a qui s’hi vulgui entretenir, podeu veure els variats comentaris sobre la qüestió de, per exemple, Jordi Haro, Ricard Biel, Pere Moliner i Pau Vallejo).

Pel que fa a mi, diumenge vinent, en el moment de votar em recordaré dels puretes que ja no se sap si fan el paper (totalment encomiable) de veu de la consciència o el de corcó a consciència (“Mas s’arrugarà”, “CiU i Esquerra acataran”…), dels carregosos i histèrics unionistes-lloro, dels moderats fotetes (tinc ben gravades a la memòria les paraules i els gestos de Vidal-Folch a can Cuní, assegurant que “el 9N NOOO es votarà”, i el mateix Cuní anunciant, seguint-li la gràcia, la pel·lícula que 8TV emetia a continuació, una de la saga Alien, haha!), i en fi, tot el derrotisme derrotat.

És un dir, però, perquè el meu record, el meu record de debò serà pels que no hauran pogut viure aquell moment, i personificaré les seves absències en la Sílvia Martínez, d’Amer, la nostra combativa amiga que estava en tots els fronts (un dels últims, el naixement de l’ANC) i que va morir abans d’hora. Diumenge votaré per tu, Sílvia.

______________________________________________

nb: Hi ha una plana web en marxa que pregunta si veieu Catalunya capaç de trencar amb Espanya i convertir-se en un Estat independent; quan hi vaig entrar, tot just ahir, a través del FB, el percentatge de sís no arribava al 50%, però des de llavors s’ha enfilat fins al 70%. Podeu votar i veure’n els resultats aquí: netivist.org.

Una coseta més, una observació particularment interessant que Josep Huguet fa al final d’un seu article escrit a 72 hores, sense por, del 9N: “Estem vivint l’inici de la fi del règim de democràcia vigilada de la transició. Els catalans n’hem estat la punta de llança, de la seva crisi, però aquesta vegada l’aprofitarem per autodeterminar-nos. Però gaudim d’aquests moments dolços on les perspectives dels nostres adversaris polítics són nefastes a Espanya, cada cop més lluny de la majoria. I moments on diplodocus com Martín Villa és acusat per un tribunal internacional per crims del franquisme i Alfonso Guerra es retira definitivament al Museu”.

Tornant de la immensa V humana de la Diada d’aquest any del Senyor de 2014, espaterrant manifestació de força del poble de Catalunya que només els miops crònics i els cretins irreductibles poden haver deixat d’apreciar, vaig seguir si fa no fa alguns debats televisius sobre aquest excepcional esdeveniment (al costat dels de 2013 i 2012, igualment espectaculars), concretament els de TV3 i 8TV.

Es tracta d’un debat distorsionat, com no es cansa de repetir Manuel Cuyàs (tertulià en aquest darrer canal),* perquè mentre uns, els sobiranistes, diguem-ne, acumulen arguments a favor de la consulta i, si és el cas, de la independència, els altres, els anomenats unionistes, no es mouen de negar als catalans la possibilitat de votar, és a dir, es neguen a saber, a comprovar si hi ha una majoria de catalans o no que volen separar-se d’Espanya i viure en un Estat català. Cap argument, per tant, a favor de la dependència: no hi ha manera de saber per boca seva, que és a qui pertocaria de dir-nos-ho, per quines raons –o per quins set sous– els catalans estaríem millor continuant lligats (de mans i peus) a l’Estat castellà. Tornant una i altra vegada a la gran excusa de la legalitat vigent en fan prou: ai festa, que descansat que resulta!

Per la banda dels sobiranistes, però, que sí que tenen arguments per donar i vendre per defensar la seva postura inequívoca a favor com a mínim de deixar votar als catalans (cosa que seria possible, com diu el President, només que Rajoy es limités a fer allò que sol fer: res, és a dir, que no recorregués la Llei de consultes que el Parlament aprovarà aquesta setmana vinent), en vaig trobar a faltar un.

Rovira, Turull, Fernández, Rahola, etc, parlaven de “mandat popular” (canalitzat pel Parlament que va sortir de les eleccions del 2012 i “referendat” per les macroconcentracions al carrer), del dret dels pobles a expressar-se sobre el seu futur, del dret a tenir “una vida millor”…, i fins i tot del dret a “la felicitat”, com va dir algú recordant la Constitució dels nord-americans. Tot això és cert i està molt bé, però m’hauria agradat sentir algú dient sense embuts que el procés sobiranista (que no va “contra ningú”, no cal dir-ho) pretén desembocar en un Estat que no solament sigui més proper, més eficaç i més transparent que el que (man)tenim (que tampoc ha de costar gaire!), sinó que ens blindi definitivament de les agressions amb què aquest Estat anacrònic, autoritari, corrupte, ignorant, mentider i hostil ens ha tingut distrets i perdent el temps (i un munt de trens) des de 1714, sense solució de continuïtat. (Unes agressions que la mísera autonomia que va parir la Transició no solament no ens ha pogut estalviar, sinó que ella mateixa n’ha estat víctima, fins arribar a la situació de fallida actual, reconeguda tot just abans-d’ahir pels nostres governants).

Allò que tots plegats, els uns i els altres, es van descuidar de posar sobre la taula de la discussió van ser els fonaments de la situació actual: la famosa, escatainada “Unidad de la nación española” amb la qual ens martellegen el cap contínuament els espanyolistes, ¿en què recolza, si no és en l’agressió militar desbocada que la va propiciar fa tres segles i totes les posteriors que l’han anat “revalidant”? ¿De quina legalitat infranquejable parlen, els unionistes, si la legalitat espanyola s’ha anat construint sobre un rosari de transgressions legals resultat de successives agressions armades? Els debats d’aquests dies han vingut a resumir-se en la discussió “legalitat vs. legimitat”, oi? Doncs bé: ¿quina legitimitat té un Estat que s’ha passat per l’engonal la “legalitat vigent” cada vegada que ha vist –o l’hi ha semblat– que es posava en perill (tant se val que fos a través de les urnes) la seva essència absolutista?**

Ho he dit i ho repeteixo ara: tot aquest fangar d’avui és el resultat de pluges antigues: per anar ràpid, de principi del segle XVIII al segle XX, passant per dues dictadures militars, l’última d’elles duríssima, cruel i sanguinària, de la qual la Transició és filla, i la democràcia actual n’és néta (diuen que els néts s’assemblen als avis, i en aquest cas és cada dia més cert). Hauria estat perfectament oportú, doncs, recordar-ho als pesats que no surten de la Constitució per no haver d’escoltar raons que els portin la contrària i els desmuntin la barraqueta; i hauria sigut molt il·lustratiu veure com entomaven aquest argument ells, que no perden ocasió de situar el naixement d’Espanya a l’any 2000 abans de l’era cristiana… Ras i curt: haurien d’haver forçat aquesta colla d’immobilistes a reconèixer que MAI, mai des que Felip V va violar totes les convencions legals catalanes –les CONSTITUCIONS de Catalunya– per imposar les seves, el seu collons de Decret de Nova Planta, mai derogat des de llavors. ¿Amb quines raons, per tant, es poden oposar a un referèndum popular que doni al poble de Catalunya la possibilitat de dir clar i net, per primera vegada des de 1714, SI VOL O NO continuar formant part d’una suposada “Unidad” que és de tot menys sagrada, com ens volen fer creure, i que no és més que el resultat d’una imposició?

No parlaré, perquè tinc coses millors en què perdre el temps, dels tertulians unionistes que abunden a les cadenes de televisió, públiques i privades, de la Catalunya de “pensament únic” (com diuen a les tertúlies espanyoles, on els “separatistes” no són mai convidats a dir-hi la seva). Però no vull deixar de fer referència a dos personatges, dues dones i totes dues catalanes, que em semblen especialment lamentables. Una d’elles és l’Alícia Sánchez-Camacho, l’última facècia de la qual ha estat dir, davant del primer micro que ha ullat, que aquest Onze de Setembre marca “el començament del declivi de l’independentisme”. Comentari i comentarista es comenten sols, deixem-ho aquí.

L’altra és la Carme Chacón, que encara no sé dir si m’irrita més en la seva versió somrient, amb el seu famós somriure Profidén de quan totes li ponien, o aquesta d’ara, que va de ploranera d’un fòrum (espanyolista sempre) a l’altre sense parar, explicant com n’arriben a ser de perniciosos aquests catalans que pretenen separar-se d’Espanya, trencar aquella unitat que dèiem (i que no és altra que la que formen dues peces diferents enganxades amb sincolycol), trencar les famílies i separar-la a ella “del papa o de la mama” i fer-la sentir “estrangera a la seva terra”. ¿Es pot ser més mentider, més distorsionador, més estúpid i sobretot més cursi? Amb dirigents així, progressistes que es declaren defensors de les persones davant els abusos dels forts però que els importa un rave la sort dels pobles (com si no fossin fets de persones) víctimes col·lectives igualment de l’abús dels forts, ¿a qui li pot estranyar que el pobre PSC hagi arribat als nivells de popularitat actuals?

_________________________________________________

[*] cfr. “V inicial”, d’aquest articulista, publicat l’endemà de la Diada.

[**] cfr. “La manca de legitimitat d’Espanya per a governar Catalunya”, on Oriol Vidal-Aparicio rebla el clau.

La setmana passada va ser pròdiga en manifestos, bàsicament contra el dret a decidir dels catalans, el primer d’ells amb cara de gos, i l’altre de gat: el poli dolent i el poli bo, com n’ha dit algú.

En la foto dels autors del manifest intencionadament batejat amb el títol de “Libres e iguales”, de ressons constitucionalistes, hi havia els quatre gats (o gossos) de sempre, amb la seva cara d’emprenyats permanentment, però en l’altra hi havia cares noves, com la del jove Sánchez que ha vingut a substituir Pérez Rubalcaba, i a fe que, veient per on xiulen els trets, en allò tocant a Catalunya i els drets col·lectius dels catalans, el partit –i Espanya entera– no hi notaran gaire…

No val la pena fer-ne gaires més comentaris, perquè ja se n’hi va fer prou compliment, els dies posteriors. Però no m’estic d’afegir-hi aquesta observació: Ningú, ni Juncker, ni Merkel (ni Barroso, ni Schulz, etc: cap dels que parlen sentint a l’esquena la pressió de la diplocontumàcia de García Margallo) , ni tampoc aquests autoanomenats (sense cap rubor) intel·lectuals manifestantsitants no tenen ni puta idea del pa que s’hi dóna, SOTA la bota espanyola. (Els espanyols anticlericals  que retreuen als capellans que tinguin les penques de dictaminar sobre el matrimoni, o sobre l’avortament, haurien d’entendre-ho…; però ja hem après, oi?, a no esperar-ne res de bo, dels espanyols: cap ajuda, cap complicitat, ni tan sols cap empatia).

“Catalunya i Espanya, com un ou i una castanya”

«És un error descriure el referèndum sobre la independència d’Escòcia com “un greu desafiament dels separatistes regionals”. Escòcia no és cap regió. És una nació per dret propi dins el Regne Unit. Els parlaments escocès i anglès es van unir en una “acta d’unió” el 1707. És un dret democràtic del poble de la nació escocesa de votar perquè es derogui l’acta, si així ho vol. Catalunya també és una “nació”, tal com la defineix l’estatut, una llei aprovada pel Parlament espanyol el 2006. Descriure totes dues nacions com a “tribus” demostra una ment colonialista.

»L’ONU és molt clara sobre els drets de les nacions. “Tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i decideixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Per la Unió Europea, “encarar-se al separatisme”, “desemmascarar la hipocresia del nacionalisme” i “jugar la carta legal dels tractats de la UE” contra Escòcia i Catalunya seria trepitjar un terreny molt controvertit.

»(…) Paga la pena de recordar que Catalunya era efectivament una nació independent fins al 1714. Durant aquella guerra, Catalunya es va aliar amb Anglaterra per mitjà del tractat de Gènova del 1705 i va lluitar per la causa dels Habsburg contra l’Espanya borbònica. Quan el govern britànic va retirar el seu suport als Habsburg i va signar el tractat d’Utrecht, el 1713, Catalunya va continuar lluitant sola. L’exèrcit borbònic franco-espanyol va necessitar un setge d’un any per a trencar les defenses de Barcelona, que va caure l’11 de setembre de 1714. Milers de defensors catalans van morir en el setge i el càstig posterior. L’antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura van ésser esclafats. Una gran part de la ciutat va quedar arrasada. Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida.

»(…) Barcelona fou bombardejada per l’aviació rebel de Francisco Franco i hi van morir mil tres-centes persones. El president electe de Catalunya, Lluís Companys, es va trobar obligat a fugir a França. Fou extradit per Franco i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc, amb Barcelona sota els peus. Lluís Companys continua essent l’únic president en exercici executat de tot Europa. Mai no hi ha hagut cap disculpa ni perdó pòstum.

»(…) El moviment independentista ha arrelat profundament en la societat catalana, impulsat per cada menyspreu arribat de Madrid.