L'Hereu Riera

La foto ha sortit a tot arreu, aquests dies, però és que és boníssima: aquí tenim Ses Senyories del TC (tres, que vindrien a ser la meitat de membres de la meitat no invàlida de l’alt i àgil Tribunal) observant des de la barrera com es clava una bona estocada, amb art i salero. Fixeu-vos com s’hi fixen, a veure si aprenen bé com es fa…
La foto va inspirar aquest dia un peu de foto, una nota breu i quasi tan bona com la foto, de Manuel Cuyàs a El Punt, “El lleig, el dolent i cap de bo”. Heus-la ací:

“Aquí els volíem veure. Fora caretes i comèdia. El diari El País
va publicar ahir a portada aquesta fotografia que val un imperi i
davant la qual sobren totes les paraules, incloent-hi les que ara
segueixen. A l’esquerra de la imatge, hi apareix el nou ponent de
l’Estatut de Catalunya, el magistrat conservador del Tribunal
Constitucional Guillermo Jiménez. Al centre, sostenint un havà amb la mà
esquerra (fumar amb la dreta fa nena) el progressista Manuel
Aragón Reyes. Es nota que és progressista perquè fa cara d’obertura de
mires. A la dreta, el conservador –ja són dos, però tant se val–
Ramón Rodríguez Arribas. Aquests tres personatges, reunits diumenge al «callejón
de la plaza de la Maestranza de Sevilla», com diu el diari que els
difon la cara i el posat, decidiran el futur de Catalunya i, de propina,
el d’Espanya, per sobre del Parlament, del Congrés, del Senat i de la
voluntat dels catalans. Diu Zapatero que s’ha de deixar fer els jutges,
que s’ha de respectar la separació de poders, etc. Com volem que siguin
imparcials si Catalunya està a punt de ser antitaurina i si aquell dia
el torero José Tomás, gran representant de les essències, era
enforquillat a Mèxic. Encara pagarem l’hemorràgia de Tomás. Ay que
terribles cinco de la tarde.

“Es veu que el de l’esquerra està
dictant un dictamen molt dur sobre l’Estatut, després que el del progressista
no ho fos prou. Els companys de tendido i la plaça sencera li
sol·licitaran les orelles, la cua i una vuelta a la pell de brau
una i indivisible”.

Al PP i al seu líder màxim comú denominador ja els hi va bé, tot aquest vodevil de l’Estatut, però en ZP, que no se sap si està distret o si es fa el distret, faria bé de vigilar, que està jugant amb foc: sense els vots de Catalunya no hi ha Gobierno de España que valgui, ni Ecoñomia Sostenible ni gaites d’aquestes per distreure el temporal que està caient… Que vagi badant un i que vagi inflant el ninot l’altre, que quan vegin que s’han passat de la ratlla i que es quedaran sols, després tot seran corredisses… Si són capaços de fer-se fins i tot
federals!…
La viceministra De la Vega, deia fa un parell de dies El País, «defiende la transición que unió “las ‘dos Españas'”», que és just allò que comentàvem en el post anterior, oi? I en el diari d’avui podíem llegir que «el Senat inicia els tràmits perquè es pugui intervenir en català [i en basc i en gallec] en els plens». ¡En els plens, ara compta, quin bé de Déu de tolerància i de conllevancia!
Però, tot i que els espanyols més llestos poguessin acceptar-ho, no pas per amor a la diversitat lingüística ni molt menys per fe en un hipotètic estat plurinacional, sinó per simple estratègia unionista, la closca d’aquest coco és dura de pelar: el portaveu del PP ja s’ha afanyat a manifestar-se com el cuirassat que són, tot argumentant que “Espanya no és un estat plurilingüe, sinó que ho són alguns dels seus territoris”… ¡Només faltaria, que s’haguessin de rebaixar, ELLS, a les peculiaritats regionals dels serfs de la gleva perifèrics!…
Però tranquils, macos, vosaltres aneu tibant la corda, que aviat Espanya serà, efectivament, un Estat constitucionalment i realment monolingüe…

[La foto, tot un poema, és d’Alejandro Ruesga, i va ser publicada dimarts passat, 27 d’abril, a elpais.com]