L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Un par de ciudadanos de a pie de la Comunidad Autónoma de Cataluña platican en torno al Debate sobre el estado de la Región que está teniendo lugar estos días en su Parlamento de la señorita Pepis]

—Vamos a ver: al debate de política general del Estado allí le llaman “Debate sobre el estado de la Nación”, y al debate sobre el estado de la Nación catalana aquí le llaman “Debate de política general”… ¿Se puede saber cómo coño se entiende, esto?!

—¡Guau! [‘¡Es verdad!’]

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Un par de ciudadanos de a pie de
la Comunidad Autónoma de Cataluña platican en torno al Debate sobre el
estado de la Región que está teniendo lugar estos días en su Parlamento
de la señorita Pepis]

—Vamos a ver: al debate de política general del Estado allí le llaman
“Debate sobre el estado de la Nación”, y al debate sobre el estado de
la Nación catalana aquí le llaman “Debate de política general”… ¿Se
puede saber cómo coño se entiende, esto?!

—Pues nada: es el puto mundo al revés!

—¡Guau! [‘¡Es verdad!’]

Dia d’aniversari (57, només). Meu i de la grandiosa Gwyneth Paltrow, ep, que consti!
Dedico
aquesta peça de l’excessiu Bunbury a tots els mindundis i mindúndies
que m’han felicitat en aquest dia tan assenyalat (en el meu veloç
calendari), i àdhuc a aquells i aquelles que
(incomprensiblement!) se n’han oblidat. Petons del 15 a tots (a tots i totes, quicir).

nb: Aquesta dedicatòria l’he penjat al FakeBook per als meus amics, coneguts i saludats, però la faig extensiva aquí a tots els altres amics troglogites que encara no sou del FB. De res.

[_{Imatge de l’entradeta treta de la portada de Google, que es veu que també va néixer en tal dia com avui ara fa 13 anys, ves per on!}]

Translation (traducción):

[Un pacífico ciudadano español pro taurino se ve acosado por un bravo mihura, que a lo que se ve, por sus ínfulas identitarias, presume –y presume bien– que en otro escenario (políticosocial) tendría una vida pública y sobretodo una muerte como menos estresantes]

—¡TOROS SÍ! ¡¡LIBERTAD!!

—¡IN! ¡¡IN-DE!! ¡¡¡IN-DE-PEN-DEN-CIA!!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un pacífico ciudadano español se ve acosado por un bravo mihura, que a lo que se ve, por sus ínfulas identitarias, presume –y presume bien– que en otro escenario (políticosocial) tendría una vida pública y sobretodo una muerte como menos estresantes]

—¡TOROS SÍ! ¡¡LIBERTAD!!

Qui desconeix la història corre el risc de repetir-la, va dir algú, i en aquesta idea insisteix Víctor Alexandre en un article recent a ElSingularDigital.cat. “Porten l’abolutisme a la sang, i qualsevol intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla”. O amb qui només crida, podria dir perfectament la frase destacada del seu enraonat escrit (“Sis segles d’odi contra Catalunya”).
Cada dia que passa és una repetició de la jugada, de manera que la sensació de déja vu està arribant a uns nivells de fatiga i d’enuig insuportables (és una sensació personal, però de més en més compartida). Són com les mosques d’aquest temps de tardor, insistents i pesades, que desafien estúpidament la irritació de les seves víctimes humanes, i al capdavall la plantofada que acabi esclafant-les.
Per què insisteixen tant? Com és que mai no es desanimen? ¿Per què ha de ser sinó perquè allò que s’ha proposat el neofranquisme espanyol (de manera suïcida, ja s’ho trobaran) és aniquilar, amb els seus atacs obsessius, el País Català sencer, com diu el mateix Alexandre en un altre dels seus excel·lents articles (“No ataquen la llengua, ataquen la Nació”)? Cal no perdre-ho de vista, per no perdre la perspectiva de l’autèntic problema que tenim amb els nostres inaguantables veïns de Península.
He esmentat dos articles d’Alexandre, però en transcric a continuació, per si no n’hi havia prou, un tercer amb un pes argumental no menys contundent, però encara més il·lustratiu:

«La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè
aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa
indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la
raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la
en l’àmbit de l’ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i
merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant
les demandes de normalització del català en tots els camps de la
societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal
deixar-ho tot com està perquè el requisit d’incloure “com a mínim” la
llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l’espanyol seria
dictatorial. Imposar l’ús de l’espanyol als Països Catalans no és
dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí
que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són
recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les
prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu.

»Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF]
de disposicions impositives de l’espanyol a casa nostra. En va recollir
cinc-centes, però n’hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia
prop d’un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que
se’l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de
trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular
amb més facilitat.

…

1. Normes tècniques dels aparells electrodomèstics per a
   monitorització de la vigilància intensiva de pacients. Obliga a la
   retolació i a l’etiquetatge en espanyol.
2. La norma de qualitat per al musclo, la cloïssa i el seitó en conserva. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
3. Elaboració, fabricació, circulació i comerç de galetes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
4. Elaboració i venda d’orxata de xufla. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
5. Elaboració, distribució i comerç de brous, consomés, sopes i cremes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
6. Elaboració,
   circulació i comerç de preparats alimentaris per a règims dietètics i/o
   especials. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
7. Elaboració,
   circulació i comerç de productes de confiteria, pastisseria, brioxeria i
   rebosteria. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
8. Elaboració i venda de conserves vegetals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
9. Elaboració, circulació i comerç de te i derivats. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
10. Elaboració i comercialització de patates fregides i productes d’aperitiu. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
11. Comercialització,
    vigilància i control de les substàncies i productes que intervenen en
    l’alimentació dels animals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
12. Normes generals de qualitat per a la nata i nata en pols. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
13. Norma de qualitat per a cols de Brussel·les. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
14. Norma de qualitat per a cogombres. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
15. Norma de qualitat per a espinacs. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
16. Norma de qualitat per a carbassons. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
17. Norma de qualitat per a enciams i escaroles. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
18. Norma de qualitat per a plàtans. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
19. Norma de qualitat del iogurt. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
20. Productes de cacau i xocolata destinats a l’alimentació humana. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
21. Llicències de les federacions autonòmiques per participar en competicions d’àmbit estatal. És obligatori que siguin en espanyol.
22. Medicaments veterinaris. És obligatori que els prospectes siguin en espanyol.
23. Directiva sobre ascensors. Si l’instal·lador és espanyol, el manual d’instruccions és obligatori que sigui en espanyol.
24. Targeta d’estranger. És obligatori que sigui en espanyol.
25. Metges forenses. El coneixement del català només és un mèrit, no pas un requisit. És obligatori conèixer l’espanyol.
26. Feines de vigilant de seguretat. És obligatori conèixer l’espanyol.
27. Direcció General de l’Instituto Geográfico Nacional [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
28. Consell d’Administració del Patrimonio Nacional de España [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
29. Instituto Nacional de Meteorología [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
30. Jurament o promesa d’acatament a la Constitució espanyola. Només es pot jurar o prometre en espanyol.

»Aquesta,
com dic, és només una petitíssima mostra dels centenars de disposicions
que imposen la llengua espanyola a casa nostra. Unes disposicions
establertes per aquells que afirmen que les llengües no es poden
imposar. Són els mateixos que de la normalització de la llengua catalana
en diuen imposició i de la imposició de la llengua espanyola als Països
Catalans en diuen normalitat. I és que el seu projecte no preveu cap
altre fi que la mort de la nostra llengua. De nosaltres, per tant, només
de nosaltres, depèn que no ho aconsegueixin».

Després perquè vinguin els Ciudadaldeanos cosmopolitavetònics de Barcelona, de València o de Palma de Mallorca amb esgarips escandalitzats i amb sopars de duro sobre els rètols de les botigues (i les etiquetes dels productes?) que han d’anar, segons la llei (que se la passen per l’engonal, aquesta), obligatòriament escrits “com a mínim” (no pas “només”, com ho falsegen ells) en català…

__________________________________

ps: Hi ha tres notícies recents que vénen a contrarestar una mica –a pal·liar– el munt de garrotades que duem acumulades aquests darrers temps:

—El Tribunal Superior de Justícia de les Balears considera plenament constitucional que s’exigeixi el català per treballar en l’administració, segons informava la premsa d’avui.

—Dimarts passat una delegació catalana, formada per l’actor i president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, la professora d’Economia de la UE Elisenda Paluzie i el professor
de Sociolingüística de la UOC Miquel Strubell, va fer una visita al Parlament Europeu, on van
denunciar les males (nefastes) relacions entre Catalunya i l’Estat castellà, i van demanar a la cambra que faci d’observadora quan aquí es convoqui
un referèndum d’independència. Joan va presentar-hi el documental Spain’s Secret Conflict (vídeo), produït per Endboard Productions. Els tres enviats van estar
acompanyats dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), informava Vilaweb.

—El ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia ha vingut aquesta setmana a Catalunya, i a més de la nova oportunitat que significa la visita per a la internacionalització del cas català, va permetre constatar els paral·lelismes clars que hi ha entre les dues nacions sense Estat (ara com ara). ¿No us resulta familiar la resposta que va donar a una de les preguntes de l’entrevista que li van fer a El Punt Avui?: «Els orígens del nacionalisme escocès tenien un vessant emocional per
protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i
que la identitat continua sent molt important, encara ho és més
l’argument econòmic».

I una última cosa, referida a l’argument econòmic de Catalunya: segons l’auditoria externa dels comptes de la Generalitat que va donar a conèixer l’altre dia el conseller Mas-Colell, Catalunya té un dèficit superior al 4% del PIB, de manera que determinats càlculs asseguren que no l’acabarà d’eixugar fins més enllà del 2100 (!!!). Aquests càlculs deuen estar fets, és clar, basant-se en la suposició que l’estatus de dependència política actual es perllongui indefinidament. Però d’altres suposem que els catalans no serem tan burros d’aguantar la sangonera estatal, que és la causa de la major part dels nostres mals (en termes econòmics, de tots), fins a aquella data, en la qual els catalans d’avui ja estarem quasi tots criant malves. Els catalans de demà no es mereixen de cap manera que els hi deixem una herència enverinada com aquesta. Oi?

_________________________________

[*] En els tres casos aquestes denominacions estaven en l’original “traduïdes” al català, especificant entre parèntesis: (espanyol). No calia especificar res: deixant-ho en castellà, queda perfectament clar a què es refereix l’adjectiu “Nacional”.

[_{Il·lustració de l’entradeta: l’il·lustrat Ferran VII, el Desitjat (sobretot pels catalans), una baula més de la cadena}]

(mala) Notícia del Diari de Balears (dBalears.cat):

El Parlament demana que no calgui saber català a la Sanitat

Amb els únics vots del PP i el rebuig de l’oposició (PSIB i PSM),
el Parlament aprovà ahir una iniciativa dels populars que demana al
Govern la modificació de la normativa actual per tal que el català deixi
de ser un requisit per accedir a fer feina en el sistema sanitari
públic de les Illes i passi a ser un mèrit.

En la Comissió de Sanitat del Parlament,
la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català
és un obstacle a l’hora de cobrir les necessitats sanitàries de les
Illes, sobretot a determinats centres de Menorca, Eivissa i Formentera.

També indicà que cal recuperar el “sentit comú” entorn de la llengua, acabar amb els “disbarats”
i no seguir amb “imposicions anòmales”. Conclogué la defensa del
bilingüisme assegurant que “al pacient no li interessa en quin idioma se
li dirigeix un professional de la sanitat”.

Tanmateix, Vicenç Thomàs,
exconseller de Salut, li replicà que la moció del PP “està plena de
falsedats”. Segons Thomàs, el decret de català signat sota el seu govern
“no impedeix a ningú optar a una plaça i tampoc no pareix que els professionals
hagin deixat de presentar-se a les oposicions pel català”. Thomàs afegí
que tampoc no li consta que “en dos anys i mig hagi partit cap metge
per aquest motiu”.

El diputat menorquí Nel Martí,
del grup PSM-IV-ExM, també votà en contra de la moció del PP, tot
assegurant que “la defensa de la llengua pròpia ha de ser una
prioritat”.

Així mateix, la parlamentària Esperança Marí,
de la coalició Pacte per Eivissa, va assegurar que “treure el requisit
del català empitjorarà la sanitat, en comptes de millorar-la”. Marí va
titllar de “fal·laç” el posicionament del PP, ja que, segons les seves
dades, “enguany hi havia un concurs de 2.000 places i s’hi han presentat
més de 13.000 metges i metgesses”. La majoria del PP a la Comissió de
Salut (9 membres per 5 de l’oposició) fa que el Parlament insti el Govern a modificar la norma.

«…la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català
és un obstacle a l’hora de cobrir les necessitats sanitàries de les
Illes»

Anotem aquest nou inconvenient que presenta l’existència a la terra (tant se val que sigui el racó de la terra on va néixer històricament de manera natural) de l’idioma català: la llista de noses és tan llarga, són tantes les circumstàncies on molesta i tantíssima la gent a qui molesta, que els lingüicides professionals (tots ells castellanoparlants, curiosament) que no es cansen d’enumerar-los s’estan carregant de raons per liquidar el ditxós idioma d’una vegada i per sempre…

«També indicà que cal recuperar el “sentit comú” entorn de la llengua, acabar amb els “disbarats“
i no seguir amb “imposicions anòmales”»

Això mateix: s’ha de posar fi a aquest disbarat de permetre durant tant de temps la imposició anòmala del català a les Illes, imposar-hi definitivament la llengua normal i recuperar les Illes per al monolingüisme castellà, com dicta el sentit comú.

«Conclogué la defensa del
bilingüisme assegurant que “al pacient no li interessa en quin idioma se
li dirigeix un professional de la sanitat”»

No interessa de quin color és el gat, mentre el gat caci ratolins, sí, és clar…, però ja procuraran, aquesta colla de desnaturalitzats, que tots els gats acabin caçant els seus ratolins fent servir exclusivament la llengua espanyola, la llengua superior, la llengua de la cultura i de la ciència, la llengua més bella de les llengües que es fan i es desfan: la llengua espanyola, que és tant l’òstia que s’imposa ella sola.

__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Min}]

Comediant # 1

Carme Chacón, candidata rediviva pel PSC a treure novament, per art de màgia –o de birlibirloque–, 25 diputats més per dur-los mansament al Congrés espanyol: “Trencar [amb Espanya] no és el camí. Significa claudicar, perquè és l’argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs”

(Em recorda allò que va dir fa temps un altre gran bromista, Charly Reixach: “Córrer és de covards”)

Comediant #2

Emilio Botín, superbanquer innocent, de professió “sus botines”: “Em sembla molt malament, el nou impost”

(Els vells, en canvi, també)

Comediant # 3

Mariano Quéhaydelomío Rajoy, quasi president del Govern espanyol 2011-2015: “Caure en l’anticatalanisme seria irresponsable i tot un disbarat”

(Impressionant, l’efecte reset de la pre-campanya electoral!)

Comediant # 4

Iker Casillas, cancerbero titular de l’Irreal Madrid, ex-bon noi convertit en Mourinho-boy torracollons: “Allò que més m’agrada de Guardiola és que és un entrenador espanyol”

(Com a entrenador, al Pep Guardiola un dia d’aquests se li acabarà la ratxa –el mateix Casillas ja ha declarat també que “l’hegemonia del FC Barcelona s’ha acabat”–, però com a espanyol no se li acabarà mai la bicoca, veus que bé?)

[_{Il·lustració de l’entradeta: Min}]

Allò que sostenen alguns, i que la realitat s’entossudeix a desmentir cada dos per tres, resulta que és veritat: no tots els espanyols són iguals i no tots combreguen amb les hòsties com rodes de molí que els hi fan empassar els de la Caverna.
N’hi ha un, si més no, que fa l’excepció de la famosa “inmensa mayoría” joseantoniana del PP i adlàters. Vegem-ho, que s’ho val:

«L’excel·lència no s’improvisa. Es treballa dia a dia. Amb constància
i, si cal, es defensa amb un cop de puny a la taula. Ho dic pensant en
la caverna que parla de lobbies; pensant en el govern valencià
que impedeix la visió de TV3 al País Valencià i multa de manera
paranoica ACPV; pensant en l’Ajuntament de Barcelona i el seu Hereu que
vol fer callar Vilaweb perquè li toca el crostó interposant denúncies estil Camps amb la complicitat del grup municipal del PSC. La cultura (Pa negre , TV3, Geografia literària , Vilaweb) sempre és paisatges de la llibertat. I enfront sempre hi trobarà la caverna, el cantó fosc.
»Se m’acut el pensament d’Ovidi Montllor que durant molts anys lluïa en
un mur a Capellades: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle,
s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada
que es parle, s’escriga o es pense”».

(“Cultura i caverna”, article de J Cabré al diari Ara, 23/3/2011)

Per venir a confirmar l’estat de la qüestió i els monstres a l’ombra que el promouen, el diari informava de la desaparició avui mateix de Xornal.com, la versió digital del Xornal de Galicia, un mes i mig després d’haver anunciat aquest que cessava la seva publicació en paper, i que ho feia, recordem-ho, just al cap d’un mes d’haver quedat també fulminat “per la crisi i per la falta d’ajuts de la Xunta” el diari Galicia Hoxe, l’únic escrit en gallec totalment. La Xunta de Galícia, governada pel PP (calia dir-ho?), podrà apuntar-se, doncs, tres enormes èxits en un sol trimestre (i en el de les vacances estiuenques, que encara té més mèrit!). L’efecte eucaliptus de l’Espanya neofalangista s’aplica tant com ho permeten les circumstàncies per tot el territori que prèviament ha perfumat amb el seu baf letal: La lengua española no puede existir más que ella sola.

[vegeu l’esterilització gallega completa en la crònica de Lurdes Artigas]

Per reblar el clau, Xavier Campreciós  esmentava en el diari d’avui, entre «les misèries que anem traginant» després del lapse estiuenc, i al marge de la refotuda crisi que ningú té nassos de resoldre, «la de recastellanitzar Catalunya, el vell anhel franquista que
persegueix la dreta política i mediàtica de la democràcia perquè està en
el seu ADN espanyol», i ho il·lustrava amb dues tètriques portades de sengles cavernaris rotatius madrilenys: especialitzats en la tergiversació, com més cínica millor, s’ho fan venir bé per dir, a propòsit de la immersió lingüística que tant detesten, que “Mas considera un atac que l’espanyol sigui igual que el català” (El Mundo), i que “CiU amenaça el PP pel fet de defensar l’espanyol“ (ABC). I com que el ministre de Jústícia Caamaño s’ha atrevit a considerar que la sentència judicial sobre la immersió es refereix a casos concrets i no pas a tot el sistema en conjunt, ara el senyor ministre és un senyor porc que “manipula les sentències del TC, TS i TSJC”…
L’editorial d’El Mundo, escriu Campreciós, «sortia sol: “Un ministre de Justícia que falseja i
manipula de forma tan descarada les sentències dels alts tribunals no
pot continuar en el càrrec. Caamaño mereix ser destituït”. I el d’Abc s’hi sumava ahir: “Malgrat les inefables i impròpies declaracions del ministre de
Justícia sobre el que el Tribunal Constitucional deia en la seva
sentència sobre l’Estatut català, les decisions del Suprem són molt
clares: la Generalitat ha de corregir un sistema educatiu que vulnera la
Constitució espanyola perquè margina el castellà”. I això, marginar la llengua pròpia de Catalunya, fa el PP. Com a les Balears, el País Valencià i Aragó».
I el PSOE no, Campreciós? Potser serà pertinent remarcar que la llepada que el candidat Pérez Rubalcaba ha vingut a fer a Catalunya aprofitant la “Festa de la rosa” socialista de Gavà (just al costat de Castefa) ha vingut a coincidir amb l’admissió a tràmit per part del temible TC del recurs d’inconstitucionalitat presentat fa unes setmanes pel Govern espanyol (on penca el penques d’en Rubalcaba, oi?) contra la llei de l’occità, que declara l’aranès llengua d’ús preferent a la vall d’Aran, un recurs qualificat de “patètic” i “indignant” pel Síndic d’Aran, Carles Barrera. Representen, el PPSOE, Ciudadaldeanos i tota aquesta colla de pastors, una llengua de 300 o 400 milions de parlants, i s’han d’anar a fixar i a perdre el cul en una vall pirinenca de 10.000 ànimes perquè la merdosa llengua preferent hi sigui la seva! No m’imagino cap altre país de la terra capaç d’una grandesa tan patètica, tan trista, tan ridícula i tan miserable com aquesta…

Acabem aquesta nova i alegre excursió cultural per les Espanyes amb un nou article de Carles Ribera justament sobre l’esmentat Jaume Cabré i l’èxit que continua tenint a tota l’Europa no espanyola (això suposant que Espanya sigui Europa, en un sentit no estrictament geogràfic), sobretot d’ençà que Alemanya el va descobrir a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què Catalunya hi era com a cultura convidada:

«Vendre mig milió d’exemplars d’una novel·la a Alemanya és un somni a
l’abast de pocs escriptors alemanys. Si l’escriptor que assoleix aquesta
proesa es diu Jaume Cabré podem arribar fàcilment a la conclusió que,
u, amb aquest nom no fa pas cara d’autor alemany; i, dos, per a un autor
català vendre mig milió d’exemplars d’un llibre no tan sols és una
proesa sinó que resulta impossible si no és a cops de traducció, perquè
al mercat català qui arriba a col·locar 30.000 còpies pot ballar per un
peu i després per l’altre i tot seguit posar ambdós peus a terra i ser
conscient que, probablement, aquesta venuda no la tornarà a fer mai més.
L’exemple del senyor Cabré no és pas l’únic però no trobaríem pas
gaires compatriotes amb aquestes xifres a l’estranger. L’últim que
recordo és el senyor Sánchez Piñol i els seus granotots de pell freda.

»Èxits
comptats, doncs, tot i tenir al darrere una de les primeres potències
editorials i literàries del món: Espanya. Perquè figura que els catalans
també som espanyols. Figura que sí, però només quan es tracta de pagar.
Per a la resta, Espanya ens tracta pitjor que si fóssim estrangers. No
és una qüestió només política, és sociològica. La majoria d’editors
catalans estan farts de picar-se els dits traduint els grans èxits
d’aquí per al mercat castellà. La indiferència, fins i tot
l’animadversió o, directament, el rebuig a la literatura catalana no és
pas una sensació sinó una estadística. Un altre motiu per plegar
d’Espanya. Si no volen llegir Cabré, o Monzó, o Teixidor, o Bezsonoff,
ja s’ho faran. Els editors hi continuaran perdent diners, però almenys
la resta de catalans n’estalviarem una morterada».

(Carles Ribera, “Traduir a l’espanyol”)

Translation (traducción):

[Una colla de mindundis indepes hacen verdaderos esfuerzos por la unidad, pero, curiosamente, cada uno por su lado]

—¡Es mía, míaaa!
—¡aummpf!
—¡gññññ!!
—¡Dejadme a mi, os digo!
—Soy YO que sé cómo va, eso de proclamar in-de-pen-den-cias, cóñiooo!… ¡Quitaros de en medio, pandilla de mataos!

Guió i dibus: Min

Translation into Guatemalian (traducción al guatemalteco):

[Una colla de mindundis indepes hacen verdaderos esfuerzos por la unidad, pero, curiosamente, cada uno por su lado]

—¡Es mía, míaaa!
—¡aummpf!
—¡gññññ!!
—¡Dejadme a mi, os digo!
—Soy YO que sé cómo va, eso de proclamar in-de-pen-den-cias, cóñiooo!… ¡Quitaros de en medio, pandilla de mataos!

“…a fast car, a? coast to reach, and a woman at the end of the road…”

Jack Kerouac, On the Road

Fa unes setmanes parlàvem aquí de la Companyia Elèctrica Dharma, que va pendre el nom (informa la Viquipèdia) d’un llibre de Jack Kerouac, Dharma Bums, aquí traduïda per Manuel de Pedrolo amb el títol de Els pòtols místics, o Els pirats del Dharma [notícia sobre el Dharma, el Siddharta Gautama i la relació etimològica amb el llatí firmus, ‘ferm’, aquí).
Bé, doncs els pòtols místics de Jack Kerouac m’han portat a la cèlebre Route 66 dels EUA per una associació d’idees amb un altre llibre seu, molt més conegut (de fet el que el va fer conèixer a ell urbi et orbe), On the road, on descriu amb un llenguatge peculiar les seves anades i vingudes al llarg i ample dels EUA amb la resta de pòtols de l’anomenada Beat Generation (Allen Ginsberg, William S Borroughs, Timothy Leary, “l’apòstol del LSD”, etc), una part de les quals transcorrien per aquella ruta, rebatejada pel llenguatge popular com a “The Main Street of America”, ‘El carrer Major d’Amèrica’, i que enllaçava Chicago amb Califòrnia, fins al 1985, en què va ser descatalogada, absorbida per la nova xarxa d’autopistes.
Mentre va existir, l’extensíssima carretera (2.448 milles, 3.939 quilòmetres) va tenir un important paper en el desenvolupament de l’Amèrica profunda, de tal manera que la força que va adquirir en l’imaginari popular va tenir el seu reflex paral·lel en la no menys llarga història del rock’n’roll i va convertir-se ella mateixa en icona musical amb la cançó homònima, Route 66, escrita per Bobby Troup, enregistrada originalment pel Nat King Cole Trio el 1946 i més tard interpretada per nombrosos músics, entre ells Chuck Berry, The Rolling Stones, The Manhattan Transfer i Depeche Mode.
De fet, és el vídeo (francament fluixot) d’aquest últim grup, que vaig descobrir un bon dia per casualitat, el que m’ha disparat aquesta mélange que estic intentant explicar, i que faig servir d’excusa per escoltar/visionar algunes de les versions de la peça disponibles a la xarxa.
“Vivo en la carretera / dentro de un autobús”, cantava un altre incombustible del rock’n’roll, en aquest cas ibèric, el granadí Miguel/Mike Ríos, el Gran Colega (“líder d’un moviment que no se sap ben bé què és”, el va indefinir algú), que aquests dies s’està acomiadant dels bolos i de l’autobús, però ho fa “a lo grande” amb el xou Bye, bye, Ríos. Llarga vida al rock and roll!

[la versió original de Nat King Cole, el primer a popularitzar la peça]

[la versió de Chuck Berry (en versió soviètica, que s’han passat una mica amb l’efecte pel.li antiga..]

_{If you ever plan to motor west,
travel my way, take the highway that is best.
Get your kicks on Route sixty-six.}

Won’t you get hip to this timely tip:
when you make that California trip
Get your kicks on Route sixty-six.
Get your kicks on Route sixty-six.
Get your kicks on Route sixty-six.

[… i la versió dels Stones, per a mi la més genuïna, amb permís de NKC]

Ha aparegut finalment en públic l’últim llibre de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m’han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d’El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit.
En les circumstàncies que dic hauríem d’incloure-hi la recent desaparició d’una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l’escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l’11 de Setembre.
Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l’Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n’apunto l’enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids).
Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l’actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i “compromís cívic”. És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s’acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou.
D’altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m’ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l’illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d’aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les “nostres” últimes possessions colonials, els catalans, els d’aquí i els d’allà; amb quina mena d’implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d’espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies.
____

«He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff,
un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius.
Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un
excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a
l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament
irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament
sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest
catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt
d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a
uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents
socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari
català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb
personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que
protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars
destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint
llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats
de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare
m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on  “hi apareixien
endiumenjats els mots de cada dia”.
…

»Una història, doncs, que transcorre en
els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament
francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió
feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de
l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls,
descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però
amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació
imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les
dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en
paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i,
especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric,
tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit d’entre tots els
que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a
molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que
Bezsonoff enfila però no cus.

»‘La melancolia dels oficials’ és, doncs,
una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que
ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts
citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels
imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és
assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un
català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al
sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones
pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent
‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un
parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta.
Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya
els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà
sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són
gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar
perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola».

Translation (traducción):

[Aun en pleno bochorno veraniego, un conocido chiringuito playero, el popular “La Consti”, sirve a su selecta clientela sabrosos platos, suculentas tapas y refrescantes sorbitos, todo a pedir de boca]

—¡Jefe!, una de sentencia contra el Estatut (catalán, sólo, ¿vale?)… y que esté muy hecha!
—… Y una interlocutoria para la lengua vehicular en la escuela… y un doble de recurso contra el doblaje en vernáculo!
—¡Oído barra!

Guió i dibus: Min

Translation into Toledian (traducción al toledano):

[Aun en pleno bochorno veraniego,
un conocido chiringuito playero, el popular “La Consti”, sirve a su
selecta clientela sabrosos platos, suculentas tapas y refrescantes
sorbitos, todo a pedir de boca]

—¡Jefe!, una de sentencia contra el Estatut (catalán, sólo, ¿vale?)… y que esté muy hecha!
—… Y una interlocutoria para la lengua vehicular en la escuela… y un doble de recurso contra el doblaje en vernáculo!
—¡Oído barra!

Enquesta de elPaís.com. Per votar, cliqueu aquí

¿Crees que el modelo lingüístico de la escuela catalana debe cambiar?

Tu respuesta:

Sí

No

Ns/Nc

Resultados

Esta encuesta no es científica, responde tan sólo a las respuestas voluntarias de los lectores que desean exponer su opinión.

M’ha arribat a través del FB aquest enllaç a la “Encuesta digital” del diari El País, la qual té data d’obertura el mes de desembre passat però que els fets han posat altre cop d’actualitat (es veu que el motiu de l’enquesta no pot deixar mai de ser actual, o de ser-ho intermitentment, i amb un sospitós oportunisme). Consultada la plana web del diari madrileny, queda clar que, de les enquestes que té proposades als seus lectors, aquesta és de les que han tingut més respostes, i per això i pel seu indiscutible valor testimonial, aquí deixem anotats els resultats, que avui a primera hora de la tarda eren aquests:

Sí, 9%

NS/NC, 0%

Translation (traducción):

[Once de Septiembre, Díada internacional contra el terrorismo global, encarnado por tres de sus iconos máximos y su máxima barbaridad respectiva, perpetrada en tal día como hoy: Osama Ben Laden (11.9.2001), Augusto Pinochet (11.9.1973) y Felipe V de Borbón (11.9.1714)]

Título del cuadro: “La amenaza fantasma persiste”

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Once de Septiembre, Díada
internacional contra el terrorismo global, encarnado por tres de sus
iconos máximos y su máxima barbaridad respectiva, perpetrada en tal día como hoy: Osama Ben Laden (11.9.2001), Augusto Pinochet
(11.9.1973) y Felipe V de Borbón (11.9.1714)]

Título del cuadro: “La amenaza fantasma persiste”
__________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: WTC attack, by GoogleEarthBlog}]

L’última garrotada (doble, que els problemes no vénen mai sols, i menys si vénen de la Capital del món) que ens ha fet arribar el Miniimperi espanyol va venir a coincidir amb la celebració a Figueres del festival Acústica, que en la seva desena edició va fer, el cap de setmana passat, un ple extraordinari, tant pel que fa al cartell com al públic que va congregar, que va ser multitudinari.
En puc donar fe, si més no, dels dos dies que un servidor hi va ser, el divendres dia 2 i l’endemà, i val a dir que les hores que vaig estar a la capital alt-empordanesa em van fer oblidar completament el mal rotllo arribat –amb la deseperant regularitat acostumada– de Ponent.
La tarda de divendres va començar amb el concert de Toni Beiro a la plaça Josep Pla, just davant del teatre El Jardí, que gràcies a la gens intempestiva hora en què va tenir lloc, i a la llum diürna, es va omplir d’un públic d’allò més familiar, intergeneracional, i no cal dir que per a molts dels joves assistents, encara amb el xumet a la boca, aquell devia ser amb tota seguretat el seu primer festival. El concert va crear un ambient genial, però més tard vaig poder constatar que aquesta impressió s’estenia als altres escenaris escampats per la ciutat (notable també, segons les cròniques, a l’espai davant del Museu Dalí, on es va fer l’espectacle “Salvador Dalí canta”, producció del festival amb la participació d’un grapat d’artistes units per l’heterogeneïtat, però hom no pot pas estar a tot arreu alhora: aquesta deu ser, si no l’única, una de les poques pegues de l’Acústica).

Em limitaré, per tant, a fer una repassadeta personal a tres veus joves, de tres dones joves, que es van obrint camí, amb diferents mitjans i amb diferents ritmes, per a gran gaudi de les orelles dels seus fans, entre els quals em compto. Per ordre d’aparició, són la Paula Grande, Russian Red i Sílvia Pérez.

Comencem, doncs, per la Paula Grande, que va fer el seu concert, sobre
la base sonora del dj Maro-king (i del Nano Simon al baix), a les 8 del
vespre, a la plaça de Catalunya, just al costat de l’espai on es podien
fer els mil tastets de les Cuines del món (una combinació tanmateix
suggerent). Amb la Paula hem sigut companys de feina i m’hi uneix una
relació d’amistat, i tant se val si sóc subjectiu, però que té talent (i
molt de temps per davant per potenciar-lo) està fora de dubtes, i que
canta com els àngels també.
Tot seguit d’aquest concert va fer el seu
Russian Red (nom artístic de la madrilenya Lourdes Hernández) en un
escenari molt diferent, el del claustre de l’institut Ramon Muntaner,
amb un aforament limitat i amb entrades de pagament (és l’excepció del
festival). Diuen que la noia es va donar a conèixer sobretot a través de
la Xarxa (a YouTube hi ha actuacions d’ella quan era realment molt
jove, acompanyant-se només amb la guitarra), però ara ja té un parell de
discos al mercat i porta un grup de músics molt professionals que
l’agombolen amb un so compacte, nítid i molt potent. Amb aquest coixí
sònic, la noia ens va obsequiar amb un concert complet, sense fissures,
que podria haver durat hores, però el grup va plegar havent esgotat el repartiment,
com va explicar la cantant entre les rialles de la gent. Bon rotllo.
Encara
es va fer més curt i va haver-hi més bon rotllo l’endemà al
teatre El Jardí, on l’organització va traslladar el concert que la
Sílvia Pérez Cruz havia de fer també a l’escenari del Ramon Muntaner.
L’amenaça de pluja aquesta vegada va ser una benedicció del cel, perquè no quedaven entrades, i amb el canvi n’hi va haver una nova i inesperada oferta a taquilla. Ens vam arriscar, i vam tenir sort, perquè el recital va ser d’aquells que es recorden: la cantant de Palafrugell té un do per a la música, això salta a la vista, però és que a més anava acompanyada d’en Toti Soler i la seva llegendària guitarra, i junts van oferir-nos, a un teatre ple i entregat, un recital realment memorable, ple de moments genials, sublims. I això que anaven “improvisant”! Van cantar alguna peça junts, però la comunió va ser tothora perfecta, amb en Toti, que toca la guitarra com vol, completament atent –fins i tot absort– a les variacions vocals de la Sílvia, que té a més una aptitud especial per ficar-se el públic a la butxaca amb una gran naturalitat. Quin parell d’hores tan curtes, nois, i que ben aprofitades!
Que no me l’espatllin!, em deia la meva acompanyant. I com que no és probable que passi, perquè tot i ser molt jove sembla també molt desperta, crec que tenim Sílvia Pérez per temps, que això tot just acaba de començar…

_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: a la foto de Tony Foixench (Fotolog.com), la Sílvia cantant havaneres acompanyada a la guitarra pel seu pare, Cástor Pérez, igual que en el vídeo, d’una actuació conjunta en el Festival d’Havaneres de Calella de Palafrugell}]

Translation (traducción):

[Un literato de larga trayectoria y sobrados méritos y profesor de literatura a ratos libres en una institución para niñas, enseña a sus jóvenes alumnas algunos de los secretillos de su lengua, nada común]

—… y ahora, queridas, vamos a repasar algunos ejemplos de expresiones del castellano (es decir, del español) como genuina lengua de cultura… Tomad nota:
–”¡Ayvá la ostia, que guai!” (o también “…que superguai!”)
–”Al loro, peña, que viene la pasma!”
–”¡Putos catalanes!” (o bien “¡Catalanes de mierda!”)

Guió i dibus: Min

Translation into Murcian (traducción al murciano):

[Un literato de larga trayectoria y sobrados méritos y profesor de
literatura a ratos libres en una institución para niñas, enseña a sus
jóvenes alumnas algunos de los secretillos de su lengua, nada común]

—… y ahora, queridas, vamos a repasar algunos ejemplos de
expresiones del castellano (es decir, del español) como genuina lengua
de cultura… Tomad nota:
–”¡Ayvá la ostia, que guai!” (o también “…que superguai!”)
–”Al loro, peña, que viene la pasma!”
–”¡Putos catalanes!” (o bien “¡Catalanes de mierda!”)