L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

A votar!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un parque infantil, dos pequeños ciudadanos hablan, aun con su pueril lenguaje, sesudamente del futuro]

—¿Y tú a quién vas a votar, cuando seas mayor?

—Pues votaré por el partido que dé indicios claros de lo que querrá ser cuando sea mayor…

Guió i dibus: Min

Translation into Cantabrian (traducción al cantabreño):

[En un parque infantil, dos pequeños ciudadanos hablan, aun con su pueril lenguaje, sesudamente del futuro]

—¿Y tú a quién vas a votar, cuando seas mayor?

—Pues votaré por el partido que dé indicios claros de lo que querrá ser cuando sea mayor…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 de novembre de 2010 per mininu

Un altre programa electoral és possible

Deixa un comentari

De cara a les pròximes eleccions del 28-N, el nostre Partit proposa el següent

Programa de 10 punts:

1.– Reforma de la llei hereditària: tothom, homes i dones, tindrà dret a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d’haver nascut com a ciutadans del nostre país.

2.— Tothom tindrà dret a la propietat, i a acumular tants béns com pugui i/o desitgi; però la durada de la propietat no superarà la de la vida del propietari, després de la qual aquella passarà a formar part del llegat comú, heretable per tots els ciutadans de les generacions noves en arribar a la majoria d’edat.

3.– Programa econòmic: com a resultat del segon punt, l’Erari públic disposarà, en règim de fideïcomís, d’una quantitat de recursos permanent, redistribuïble. La redistribució garantirà, d’una banda, la igualtat d’oportunitats de tots els joves [vegeu vídeo de referència, a peu de plana]; i de l’altra, la circulació de capitals i per tant la reactivació permanent del comerç i la indústria. D’altra banda, atesa la previsible i suficient abundància de recursos a distribuir, en contrapartida l’Administració es podrà permetre el luxe de posar com a condició sine qua non per a l’obertura de qualsevol negoci que aquest compleixi estrictament els protocols de preservació del medi ambient, i farà tancar aquells que contaminin. De la mateixa manera, no serà permissiva amb cap establiment o negoci que no disposi de l’adequada accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda.

4.– Com a conseqüència també del segon punt, els impostos dels ciutadans seran gradualment substituïts per un únic impost: l’herència (els béns heretables, mobles o immobles) dels ciutadans que traspassin. Dit d’una altra manera: les persones no pagaran en vida cap impost que gravi la seva activitat econòmica (tant si són treballadors assalariats com empresaris), i podran dedicar els capitals fruit del seu treball a reinvertir-los en les pròpies empreses, negocis, estudis o en allò que vulguin, sense més límit que els que s’imposin a si mateixes. (No estem d’acord amb un sistema impositiu que castigui –com fa el sistema vigent– els esforços dels treballadors i empresaris, de la gent emprenedora. No veiem cap motiu pel qual els qui més tenen hagin de pagar més: d’això ja se n’encarregarà la natura). En canvi, moralment tothom tindrà la certesa de contribuir, quan cessi la seva activitat pel propi traspàs físic (pòstumament, doncs), a l’estabilitat de la societat, i alhora podrà comptar amb la seguretat que els fills no quedaran mai desemparats i que tindran garantit el seu futur, si saben utilitzar els mitjans que rebran dels recursos públics.

5.– El Municipi on les persones estan empadronades passarà a ser dipositari de les herències d’aquestes. Aquesta previsió afavorirà la comunitat més pròxima a la persona traspassada i afavorirà també, indirectament, el reequilibri territorial (i com a conseqüència a la llarga, la disminució de la immigració forçada per motius econòmics). Un altre efecte, no pas poc important, és que les persones estrangeres o immigrades seran sempre ben rebudes en qualsevol comunitat; només caldrà que no siguin oneroses socialment.

6.– Programa social: el sistema de pensions no es basarà en el capital acumulat per l’Estat (entenent que el Municipi en forma part), sinó en l’estalvi particular. (Consegüentment, es reactivarà i es mantindrà sempre solvent el sistema de caixes d’estalvis). Tanmateix, les persones amb alguna discapacitat física tindran accés als serveis assistencials d’acord amb llur discapacitat, i ningú quedarà desassistit (ja que quedarà garantit igualment el funcionament de la xarxa d’hospitals públics i la resta d’institucions assistencials). Per la mateixa raó, tots els discapacitats tindran accés al mercat de treball (perquè serà necessàriament més flexible) d’acord amb les seves capacitats físiques i psíquiques personals.

7.– Programa educatiu: l’educació serà obligatòria i universal, i els nens hauran de ser conscients que els caldrà arribar a la majoria d’edat amb un expedient escolar suficient, que els faci mereixedors del dipòsit públic per entrar al mercat laboral o continuar amb els estudis superiors, la recerca científica, etc. Aquest programa farà innecessari, per tant, l’humiliant sistema de beques.

8.– Programa de la majoria d’edat: els joves hauran de ser conscients, al seu torn, de l’oportunitat que els oferirà la societat, quan ells compleixin l’edat d’emancipar-se de la família (si volen emancipar-se’n), de l’etapa vital que tindran davant seu, i de la utilitat dels seus esforços al llarg de la vida. Com més s’esforcin més alta serà la seva realització personal, però també la seva productivitat social, que d’altra banda serà una manera d’agrair (com més s’hagin enriquit, més) als avantpassats els esforços fets en el seu moment, gràcies als quals ells mateixos, els joves, hauran tingut l’oportunitat d’encetar la pròpia vida adulta i de viure-la sense més preocupacions que les necessàries. D’altra banda, els fills tindran una opció preferent a adquirir aquells béns del patrimoni familiar que els interessi conservar, per raons sentimentals o de la mena que sigui.

9.– Erari públic estatal: es fornirà dels excedents dels fons de nivell municipal. Els diners aniran “de baix a dalt”, en la proporció que calgui perquè l’Estat pugui mantenir en un grau òptim de funcionament les grans estructures i infraestructures: trens, carreteres, ports, aeroports, transport públic, universitats, fonts d’energia, línies elèctriques, etc. Aquesta previsió haurà de conciliar finalment la concepció social de l’Estat, com a fornidor dels serveis socials indispensables, i la concepció liberal, de reduir l’Estat a la mínima expressió i permetre alhora la màxima iniciativa privada.

10.— Relacions internacionals: com que les relacions –socials, polítiques i diplomàtiques– entre els pobles estan marcades per les condicions econòmiques, si els pobles poden desenvolupar-se segons les seves capacitats productives (que amb la universalització de l’herència no tindran traves), cada societat serà autosuficient, i per tant els països no tindran cap necessitat de conquerir els pobles del costat i viure a expenses seves. S’acabarà el vampirisme i el parasitisme, que són font de malestar i de continus conflictes socials i polítics (entre ells, els lingüístics), i cada comunitat nacional que ho desitgi (com és el cas de Catalunya) es podrà constituir en Estat, sense l’oposició (per motius espuris) de cap altra nació; ans al contrari: amb l’acceptació immediata de la resta de nacions. La conseqüència d’això serà la pau.

Són les 00:00 del dissabte 27 de novembre del 2010: comença la jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.

Bé, fins aquí el programa electoral, desplegat succintament, del nostre hipotètic Partit. A alguns dels nostres lectors aquesta proposta els semblarà irrealitzable, i segurament ho és; i en tot cas, per a aquesta contesa electoral ja hem fet salat. De manera que, benvolguts conciutadans, haureu de triar la que us sembli millor entre les propostes més possibilistes dels partits reals que es presenten realment a les eleccions de demà diumenge, dia 28, tots ells disposats a sortir-ne vencedors i, un cop guanyades les eleccions i format el nou govern, a encetar la nova legislatura amb empenta i entusiasme, decidits a canviar cosetes i més cosetes perquè al capdavall res no canviï.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 27 de novembre de 2010 per mininu

Caçadors de bolets

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos expertos micólogos recorren el bosque en busca de la seta perdida]

—Ni setas, ni trufas, ni nada de nada…, ¡qué fastidio!

—Pues sí, muchacho, el bosque ya no es lo que era…

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Dos expertos micólogos recorren el bosque en busca de la seta perdida]

—Ni setas, ni trufas, ni nada de nada…, ¡qué fastidio!

—Pues sí, muchacho, el bosque ya no es lo que era…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 22 de novembre de 2010 per mininu

Cel·luloide

Deixa un comentari

De l’alambí del teu cos
n’eixien licors preciosos;
llavi amb llavi
per fruir,
i fruir-ne sense estalvi.
El tel de ceba del destí,
transparència de colors,
va separar tot d’una els cossos;
tu no em podies veure a mi,
perdut a la fosca del pati,
i jo et veia a tu de lluny,
ficada en el bell escenari
d’un film del gran Zhang Yimou.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 20 de novembre de 2010 per mininu

Treballem per les persones, treballem pels pobles…

Deixa un comentari
Mai he pogut entendre que des de l’esquerra algú pugui defensar els drets individuals de les persones, enfront de les injustícies a les quals estan exposades o de les quals són víctimes des del poder polític i/o econòmic, i que al mateix temps aquest algú s’inhibeixi de defensar els drets col·lectius d’aquestes mateixes persones, és a dir, els drets de les persones com a col·lectivitat… On és la diferència? Per què les persones individualment mereixen ser defensades, i no ho mereixen en canvi col·lectivament? Per què no s’està igualment per “ajudar els qui més ho necessiten” quan aquests necessitats no són individus sinó pobles? ¿Que potser és més injusta, la injustícia (el concepte d’injustícia, la injustícia abstracta, o una injustícia concreta), quan afecta una persona que quan afecta una comunitat de persones?
(Ara que hi penso, ¿no és la dreta, encarnada en el PP, que sempre es remet als “drets de les persones”…, per eludir els drets dels pobles?)
Ergo, seguint el fil de l’argument: no entenc, ni ho he entès mai, com pot ser que un partit teòricament d’esquerres no estigui per l’alliberament de Catalunya… Només hi trobo dues explicacions possibles (que pugui dir aquí en veu alta): o el PSC –i personalitzant encara més, el PSC capitanejat ara mateix per José Montilla– no creu (o no veu, que seria molta miopia) que Catalunya sigui objecte com a país –com a persona col·lectiva– d’una situació injusta, o creu que no hi ha motius perquè hagi de deixar de patir-la… o hi ha motius superiors que fan que l’hagi de patir de totes passades. És “Espanya” un d’aquests motius superiors (o EL motiu superior)? I si ho és, per quin diantre de motiu superior ho és?
Ens ho explicaran algun dia? (No cal que sigui ara, durant la campanya electoral, que ja tenen prou coses molt més importants en què pensar).

Ara bé, després de visionar aquest bonic vídeo de campanya (que és cantat en internacional i a més no la vessa), em puja a la boca una pregunta impertinent: si l’especialitat de la casa són els plats de contingut i salses socials, ¿com es pot caure en la temptació d’acabar servint gasòfies com la de les subvencionetes de 400 euros per a assalariats, autònoms, pensionistes i parats; el xec-bebè, actualment desaparegut en servei (i que es repartia, val a dir-ho, equitativament: tant se val quin fos el nivell de renda de la família beneficiada); les peonás que es paguen a Andalusia (a Andalusia, sí, la del beuratge fino i la de la fina pell) des del temps de Felipe González;… o aquesta partida d’última hora del Govern per als ni-ni catalans?
Sobre aquesta darrera pensada, per cert, m’ha arribat rebotada una carta de disculpa d’un i-i al president Montilla que parla sola:

«Molt Honorable President Montilla,
»M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5.000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.
»Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
»Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

»També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i …sí, tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.
»Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s en la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!

»Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança, perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.
 
Cordialment,
Joan Güell
 
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia».
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 19 de novembre de 2010 per mininu

Greetings from Asbury Park

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un parque público, dos ciudadanos se solazan bajo un sol radiante]

¿Quéee, amigo, hace un día espléndido, verdad?

—¡Sí, ex-pléndido!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En un parque público, dos ciudadanos se solazan bajo un sol radiante]

¿Quéee, amigo, hace un día espléndido, verdad?

—¡Sí, ex-pléndido!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 15 de novembre de 2010 per mininu

Hey, Joe!

Deixa un comentari

—Ei, Joe,
sí, tu, el del partit sense crosta,
on vas amb aquests aires de pinxo,
fent por a tot el veïnat?
—Busco pertot una dona
que du per nom Llibertat,
té una llengua viperina
i m’esvalota el galliner;
si l’enganxo l’estossino,
com hi ha món que ho faré!

“La maté porque era mía”,
va dir Joe
al cap del dia,
tot enfundant la pistola,
mirant-se de reüll la vida
com un drama mexicà.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 de novembre de 2010 per mininu

Què és una nació? (4 notes per a nonacionalistes)

Deixa un comentari

Ha començat el xou! Ha sonat el tret de sortida de la boja cursa dels accelerats candidats a cavall dels seus bojos aparells de partit, fins a la meta del 28-N.
Com s’ha dit i repetit durant la dilatada pre-campanya, en aquestes eleccions ens hi juguem molt; i com que, per molt diverses raons, hi ha molta confusió prèvia (per començar, entre els mateixos pretendents, i en bona part induïda pels mateixos pretendents, i en alguns d’ells de manera maliciosa), convido la parròquia a fer un senzill exercici literari, que consistiria a llegir aquest fragment de l’historiador i filòsof bretó Ernest Renan (viquipèdia), i descobrir-ne després el dring (això és, si és possible trobar-l’hi o no) en els discursos, mítings i debats amb què ens obsequiaran aquests quinze dies vinents els nostres estimats corredors de fons de la política catalana.

«Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, en veritat, són una de sola constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. Una es troba en el passat, l’altra en el present. L’una és la possessió en comú d’un ric llegat de records; l’altra és el consentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l’herència que s’ha rebut indivisa. L’home, senyors, no s’improvisa. La nació, com l’individu, és la conseqüència d’un llarg passat d’esforços, de sacrificis i d’ànsies. El culte als avantpassats és el més legítim de tots; els avantpassats ens han fet això que som. Un passat heroic, grans homes, la glòria (em refereixo a la vertadera); heus aquí el capital social sobre el qual es basa una idea nacional. Tenir glòries comunes en el passat, una voluntat comuna en el present; haver fet grans coses junts, voler-ne fer encara, heus aquí les condicions essencials per ser un poble. S’estima en proporció als sacrificis suportats, als mals soferts. S’estima la casa que s’ha construït i que es transmet. El cant espartà (“Som allò que vosaltres vau ser; serem allò que vosaltres sou”) és, en simplicitat, l’himne compendiat de tota pàtria.
»En el passat, una herència de glòria i de fracassos a compartir; en l’esdevenidor, un mateix programa a realitzar; haver patit, disfrutat i esperat junts; heus aquí una cosa que val més que duanes comunes i fronteres posades conforme a idees estratègiques; heus aquí una cosa que es comprèn malgrat la diversitat de raça i de llengua. Deia fa un moment: “haver patit junts”; sí, el sofriment en comú uneix més que l’alegria. En allò tocant a records nacionals, els dols valen més que els triomfs, perquè imposen deures, ordenen l’esforç en comú.
»Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i els sacrificis que encara s’està disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix, això no obstant, en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és (perdonin la metàfora) un plebiscit de cada dia, de la mateixa manera que l’existència d’un individu és una perpètua afirmació de vida. Oh, ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el suposat dret pretesament històric. En l’ordre d’idees que els exposo, una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província: “Em pertanys, per tant et prenc”. Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú té dret a ser consultat en aquest tema, és l’habitant. Una nació mai no té un veritable dret a annexionar-se o retenir un país contra la seva voluntat. El vot de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim al qual s’ha de tornar sempre.

»Hem expulsat de la política les abstraccions metafísiques i teològiques. Què queda, després d’això? Queda l’home, els seus desigs, les seves necessitats. La secessió, em diran, i, a la llarga, el desmembrament de les nacions, són la conseqüència d’un sistema que posa aquests vells organismes a mercè de voluntats sovint poc il·lustrades. És evident que en semblant matèria cap principi no s’ha de portar a l’extrem. Les veritats d’aquesta mena no són aplicables sinó en el seu conjunt i d’una manera molt general. Les voluntats humanes canvien; però què no canvia, en aquest món? Les nacions no són res etern. Han tingut un inici i tindran un final. Probablement, la confederació europea les reemplaçarà. Però no és pas aquesta la llei del segle en què vivim. En l’hora present, l’existència de les nacions és bona, fins i tot necessària. La seva existència és la garantia de la llibertat que es perdria si el món tingués només una llei i un amo.
»Per les seves facultats diverses, sovint oposades, les nacions serveixen a l’obra comuna de la civilització; totes aporten una nota a aquest gran concert de la humanitat que, en suma, és la més alta realitat ideal que podem abastar. Aïllades, tenen els seus punts dèbils. Tot sovint em dic que un individu que tingués els defectes considerats per a les nacions com a qualitats, que s’alimentés d’una glòria vana, que fos gelós, egoista i busca-raons, que no pogués suportar res sense desembeinar l’espasa, seria el més insuportable dels homes. Però totes aquestes dissonàncies de detall desapareixen en el conjunt. Pobre humanitat, com ha patit!, quantes proves t’esperen encara! Tant de bo pugui l’esperit de la prudència guiar-te per preservar-te dels innombrables perills de què està sembrat el camí!
»Resumeixo, senyors. L’home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d’homes, sana d’esperit i càlida de cor, crea una consciència moral que s’anomena nació. En tant que aquesta consciència moral prova la seva força pels sacrificis que exigeix l’abdicació de l’individu en profit d’una comunitat, és legítima, té dret a existir. Si es plantegen dubtes sobre les seves fronteres, consultin les poblacions en disputa. Tenen tot el dret a mantenir una opinió sobre el tema. Això farà somriure als transcendents de la política, als infal·libles que es passen la vida enganyant-se i que, des de l’alçada dels seus principis superiors, es compadeixen de la nostra curtesa: “Consulteu les poblacions, quina ingenuïtat! Ve’t aquí aquestes frèvoles idees franceses que pretenen reemplaçar la diplomàcia i la guerra per una infantil simplicitat”. »Esperem, senyors; deixem passar el regne dels transcendents; sapiguem suportar el desdeny dels forts. Potser, després de molt de titubeig infructuós, es tornarà a les nostres modestes solucions empíriques. En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda».

“Què és una nació?”. Fragment de la conferència que amb aquest títol va dictar Ernest Renan a la Sorbona de París l’11 de maig de 1882.

[els subratllats són meus, no cal dir-ho]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 12 de novembre de 2010 per mininu

Mil anys fent la viu-viu

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Uno de los líderes máximos de un partido pero muy unido, caracterizado (el líder también) por tener una jeta muy dura (aunque en la imagen no se aprecia), pontifica acerca de las lenguas minoritarias y aun así con derecho a subsistir un poco]

—Todo lo que es el viaje del Papa a Barcelona será lo mejor que le haya ocurrido al vernáculo catalán en mil años
¿¡..!? …Y no le parece que es muy poquita cosa, para un mogollón de siglos como éste?
—Sí, sí, claro…, de que sea tal que así ya nos encargamos nosotros…

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Uno de los líderes máximos de un
partido pero muy unido, caracterizado (el líder también) por tener una jeta muy dura
(aunque en la imagen no se aprecia), pontifica acerca de las lenguas
minoritarias y aun así con derecho a subsistir un poco]

—Todo lo que es el viaje del Papa a Barcelona será lo mejor que le haya ocurrido al vernáculo catalán en mil años
¿¡..!? …Y no le parece que es muy poquita cosa, para un mogollón de siglos como éste?
—Sí, sí, claro…, de que sea tal que así ya nos encargamos nosotros…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 de novembre de 2010 per mininu

New target: no deixar res per verd

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos jóvenes leones de un Partido Populista nacional (pero no-nacionalista) estudian ojetivos y estrategias con la vista puesta en el presumible ésito total]

—Estoo…, y después del sou (y del coñazo que les hemos metido) de la lengua común y de la lengua de uso preferente, ¿qué nos queda por pastelear?
¡La cruzada por la lengua única!
—¡Ea!, por ahí debiéramos haber empezado!

Guió i dibus: Min

Translation into Murcian (traducción al murciano):

[Dos jóvenes leones de un Partido Populista nacional (pero
no-nacionalista) estudian ojetivos y estrategias con la vista puesta en
el presumible ésito total]

—Estoo…, y después del sou (y del coñazo que les hemos metido) de la lengua común y de la lengua de uso preferente, ¿qué nos queda por pastelear?
¡La cruzada por la lengua única!
—¡Ea!, por ahí debiéramos haber empezado!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 5 de novembre de 2010 per mininu

¡Al trapo!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un ruedo ibérico, manque periférico, un bravo mihúra embiste con furia la capa de excitantes colores que le insinúa con su consumado arte el maestro, el Niño de la Urna]

—¡HEY, TORO!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[En un ruedo ibérico, manque periférico, un bravo mihúra embiste con
furia la capa de excitantes colores que le insinúa con su consumado arte
el maestro, el Niño de la Urna]

—¡HEY, TORO!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 4 de novembre de 2010 per mininu

El Cristiasno Ronaldo renilla again

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un jugador de élite, a pesar de sus contrastadas virtudes balompédicas (entre ellas la de meter goles a saco en campo contrario), padece un grave problema de sordera y no escucha bien los aplausos del respetable]

¡Buuuuuuuuuuuu!

—¡Más fuegte, que no sus oigooo!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un jugador de élite, a pesar de sus contrastadas virtudes balompédicas (entre ellas la de meter goles a saco en campo contrario), padece un grave problema de sordera y no escucha bien los aplausos del respetable]

¡Buuuuuuuuuuuu!

—¡Más fuegte, que no sus oigooo!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 3 de novembre de 2010 per mininu