L'Hereu Riera

Perdre. La màgia de perdre. Perdre la màgia. Màgia i pèrdua.
Fer entrar el clau per la cabota: penseu una absurditat qualsevol, i vindran els ponis que saben de sànscrit a explicar-vos amb pèls i senyals de què va la cosa, amb un argumentari tret de bells volums amb tapes vermelles reforçades amb ribets de daurats metalls.
-Si el Dimoni (encarnació del Mal al nostre pessebre familiar) no és una creació de Déu, vol dir que el Creador no ho ha creat tot, i per tant no és totpoderós.
I si és una creació seva, com pot ser que ho sigui, si Déu és amor? Com pot estimar l’home i alhora crear un monstre que el tortura contínuament?
És per posar-nos a prova? I veure si ens estimbem? Així doncs, la vida és un esport de risc -i obligatori, a més?
L’oportunitat de salvar-nos implica la de perdre’ns: un joc tan macabre, com a mínim, com la ruleta russa, o no? I d’això…. que no havíem quedat que Déu era -és- omniscient?
El pèndol de Déu és i no és infal·lible alhora? L’ull de Déu és una bola de vidre amb tot el futur, tots els nostres futurs, a dins?
I el cel i l’infern, si existeixen -que l’última nova procedent del Vaticà assegurava que sí-, no són la transposició a l’àmbit teologal i a escala còsmica del vell i suposadament superat “ull per ull i dent per dent” del Vell Testament?
Està tot escrit, com diuen els musulmans, sí o no? I en quina llengua: en hebreu, en sànscrit, en grec, en àrab, en xinès mandarí, en anglès o en castellà?
La metafísica és la claror del sol, o la calitja?

…

_{Altre cop a Anglès, avui, a la parroquial església de Sant Miquel, per dir adéu a un altre amic que ha marxat abans d’hora, en Jaume Ripoll, en Jaume del Bosc Moll, que li dèiem fent gresca; un altre bon jan que ha passat per la vida buscant respostes, i tanmateix gastant bonhomia.
Contra el pronòstic dels meteoròlegs, ha fet una tarda de sol radiant.
Bon viatge, Jaume.}

what’s good?

Life’s like a mayonnaise soda
And life’s like space without room
And life’s like bacon and ice cream
That’s what life’s like without you

Life’s like forever becoming
But life’s forever dealing in hurt
Now life’s like death without living
That’s what life’s like without you

Life’s like Sanskrit read to a pony
I see you in my mind’s eye strangling on your tongue
What’s good is knowing such devotion
I’ve been around – I know what makes things run

What good is seeing eye chocolate
What good’s a computerized nose
And what good was cancer in April
Why no good – no good at all

What good’s a war without killing
What good is rain that falls up
What good’s a disease that won’t hurt you
Why no good, I guess, no good at all

What good are these thoughts that I’m thinking
It must be better not to be thinking at all
A styrofoam lover with emotions of concrete
No not much, not much at all

What’s good is life without living
What good’s this lion that barks
You loved a life others throw away nightly
It’s not fair, not fair at all

What’s good ?
Life’s good –
But not fair at all

“O vas amb Espanya, o et foten canya”, comenten al·lucinats a can Basté, a “El món a RAC1” d’aquest matí del dia que Espanya, això és, la selecció espanyola de futbol, la famosa Roja (que avui anava, però, de color groc merda d’oca, i que tanmateix li ha portat sort), s’havia de quasi doctorar si passava la prova de tornar a guanyar la selecció de Rússia -que va eliminar en quarts de final la d’Holanda amb un joc brillant- i es classificava per tant per a la final de diumenge que ve. Es veu que en el programa d’esports nocturn de la Cope, “El tirachinas”, d’ahir dimecres estaven irritadíssims, traient foc pels queixals, perquè resulta que el president del PNB, Iñigo Urkullu, havia dit que, ja que no hi havia selecció basca, en el campionat d’Europa, anava a favor de la de Rússia, en el partit d’avui al vespre, i per la seva banda el president d’ERC, Joan Puigcercós, per la mateixa regla de tres -l’absència forçosa del combinat de Catalunya- s’havia inclinat per Turquia com a campiona del torneig, simplement perquè eren les seleccions que més els agradaven pel joc desplegat fins aquell moment, se suposa.
El raonament sembla clar: si (per raons polítiques, que consti) la selecció del meu país, que és per la que sentiria preferència, com és natural, no participa (no pot participar) en el campionat, m’és indiferent quina guanyi de les que sí que hi participen, i en tot cas apostaré per la que faci el futbol més bonic, segons la meva manera de veure el futbol, o bé per la que em caigui més simpàtica (que difícilment serà precisament la que impedeix, de totes les maneres possibles, que la meva selecció pugui competir en peu d’igualtat amb totes les altres, oi?).
Doncs això és el que opinava José Antonio Abellán, director i presentador del programa esmentat i responsable d’Esports en el reducte radiofònic dels bisbes espanyols, tot ell caritat i fraternitat cristiana:
“…que dos gilipollas de este calibre, que dos imbéciles de este tamaño tengan la oportunidad de decir semejantes idioteces…, para que cualquier niño de bien con una cabeza virginal y moldeable las escuche… Pues mire usted, esto no es democracia, ni es libertad, ni és ná… Y no es una descalificación, cuando les llamo imbéciles, o gilipollas, no es una descalificación: es una calificación. Pues bueno, si me los encontrara en la calle, vamos, un llavero no, porque igual les hago daño, pero un huevo sí les tiraba… ¡Hay que ser imbécil! Para tres motivos de alegría que nos dan, que salgan este par de… payasos y [estrafent la veu] ‘…da da da Turquía, …o Rusia’…, gilipollas! Es que, es que… de verdad..!”
No farem pas una anàlisi del text, que donaria força suc (el senyor del comentari no deixaria, per exemple, si fos per ell, que cap dels dos polítics tinguessin l’oportunitat de fer els seus, de comentaris…), però queden clars un parell de punts, només de mirar per sobre el text transcrit:

1. Allò de l’Urkullu i en Puigcercós, de fer comentaris tan i tan
escandalosos per a les sensibles orelles hispàniques del contertulià
coper -i no diguem per a les virginals orelles d’un simple nen espanyol
de cap modelable-, allò no és democràcia, ni llibertat, ni re. Però sí
que ho és, en canvi, insultar amb tota la mala folla, amb tota la
impunitat i la permissivitat del maleable sistema jurídic espanyol (malgrat episodis
pintorescos com la recent multa de 60.000 euros imposada al lloro del matí de
l’emissora, una sanció que és la xocolata del lloro) i amb la benedicció urbi et
orbe de l’episcopat nonacionalistacatòlic espanyol, és a dir, la
llicència per matar en forma de butlla.
2. ¿D’on ve tanta irritació
i tanta mala llet, si se suposa que una cosa són l’esport i els
comentaris esportius i una altra la política i les opinions polítiques?
La pregunta es contesta ella sola: aquesta afirmació és una fal·làcia,
una pura mentida que ells, que la propaguen sempre que els convé per
confondre, són els primers de no creure-se-la.
I un apunt més, una
conclusió que es va obrint pas dins el meu modelable coco i que cada
cop es fa més sòlida, a mesura que sento energúmens com aquest parlant
amb aquesta violència verbal tan reveladora -que no pot ser
premonitòria de res de bo-, amb aquest to que gasten entre la supèrbia,
la por i l’amenaça: la manera de fer i de dir d’aquesta gent que tenen
tan tibats els fils del centralisme peninsular s’assembla, com una gota
d’aigua a una altra, a la dels capitostos de les sectes destructives,
que no permeten per res del món que se’ls escapin de les grapes els
pobres desgraciats que van captar un mal dia, aprofitant sempre els
seus moments de debilitat vital.

Un (vell) fantasma recorre Europa, i es diu, aquesta vegada, “setmana de 65 hores laborables”.
Pocs dies abans del present pont de sant Joan aquest senyor fantasma ens va clavar un bon ensurt, als ciutadans, contribuents, treballadors del Vell Continent, a qui el prolongat període de pau -pràcticament inèdit, en aquesta part de món- i bonança econòmica viscut d’ençà del final de la segona Guerra Mundial ens havia acostumat a un cert nivell de benestar, que incloïa la superació dels demencials horaris de treball de 12, 14 i més hores que havien de suportar els obrers encara a final del segle dinou i bona part del vint. Més progrés implicava menys hores de feina, perquè si no, ¿per a què dimonis inventàvem màquines que treballessin per nosaltres?
I de sobte, ara fa tot just una setmana, ens arriba de la Unió Europea un projecte de directriu que amenaça, en el cas (improbable, per sort) que prosperi, de fer-nos tornar al passat: a currar s’ha dit, i ni més ni menys que 65 hores cada setmana…! Si se suposa que progressem sense parar, ¿on està la millora? ¿És que algú ha redescobert les virtuts del treball i ens en vol fer beneficiaris? Què ha passat amb les 35 hores dels francesos?, i els horaris flexibles d’holandesos i alemanys: on han anat a parar? ¿Tan equivocats i fora de comptes anàvem, que ara ens hagin de despertar brutalment del somni, amb aquesta bufetada tan contundent?
¿Érem nosaltres que vivíem, alegres i enganyats, en aquesta mena de Màtrix sociolaboral que en diuen -o en deien- “societat del benestar”, i que ara, per descaradura o per descuit dels dirigents, ha deixat caure el decorat i hem pogut veure la realitat que amagava, amb el seu vell rostre de sempre, lleig i antipàtic, sense maquillar? ¿O són ells, els nostres governants -democràtics o fàctics-, que no ho tenien tot tan ben lligat com es pensaven i/o com ens volien fer creure i el sistema dóna símptomes que els hi pot esclatar als dits, com una petard amb el ble massa curt?
Mentre meditava sobre aquestes abstruses qüestions, topo amb un article de Vicenç Pagès Jordà publicat al setmanari Presència del 2-8 de maig (abans, per tant, de conèixê’s l’esborrany de Brussel·les) i titulat “El dret a la mandra”. Com que ve com anell al dit, el copio aquí sota sencer:

“(…)
El 1883 és un any de traspàs: mor Karl Marx i neix Franz Kafka. Però no
només això: l’activista Paul Lafargue (1842-1911) és empresonat per ‘incitació al pillatge’, i aprofita l’estada a la garjola per revisar una obra que publicarà el mateix any, Le droit à la peresse, on estableix que el treball s’està convertint en el nou opi del proletariat.
“Paul
Lafargue fa números. Els condemnats a treballs forçats piquen pedra
durant deu hores, els esclaus de les Antilles en treballen nou, però a
França hi ha obrers -incloent-hi dones i nens- que en treballen setze.
¿Com és que els avenços tecnològics no han contribuït a reduir l’horari
laboral? ¿Per què els amos de les fàbriques obtenen cada vegada més
beneficis sense que els obrers vegin millorar el que ara en diríem la
qualitat de vida? Lafargue recorda que Jehovà va descansar el setè dia,
i que el seu fill, al sermó de la muntanya, va lloar les flors del camp
i els ocells del cel: ‘No sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta’. I constata que l’autèntic fantasma que recorre Europa és ‘l’amor pel treball, la passió moribunda pel treball’.
Segons els seus càlculs, amb tres hores de feina al dia n’hi ha prou i
de sobra. Ell mateix s’aplica la teoria: el seu llibre no és pas un
tractat indigerible, ni implica una llarga feinada: curt i lleuger, es
llegeix d’una tirada; no com El capital.
“No
al·ludeixo a Karl Marx en va. En un dels seus exilis a Anglaterra, Paul
Lafargue hi va entaular relacions tan estretes, que va acabar casant-se
amb la seva filla Laura. També va viure llargues temporades a Madrid,
on, amb el nom de Pablo Farga, va tenir un cert paper en la fundació
del PSOE, va rebre els elogis de Pablo Iglesias i va publicar nombrosos
articles a la premsa socialista. En castellà, Fundamentos ha continuat
reeditant la traducció que va fer-ne el 1974, però en català no se n’ha
sabut res d’ençà que Llibres de l’Índex va publicar, el llunyà i
preolímpic 1990, El dret a la peresa. ¿Es pot saber què esperen els sindicats per fer-ne una reedició i distribuir-la generosament entre els militants?”
Potser els fa mandra, fer-ho?, pregunto…
No, segur que no. La resposta és molt més seriosa, oi que sí?

Translation (traducción):

[en el trascurso del mismo acto, en la ciudad del Turia, de las flores, de la luz y del amor, se llega al momento culminante del mismo cuando toma la palabra el cerebro gris del Partido y auténtico líder en la sombra -no en la trena, como algunos quisieran, sino en un segundo plano, donde se noten los efectos sin que se noten los cuidados]

-…nosotros ya hace años que estamos en el centro, Marianito el Corto [que ya hace años también que debieras de afeitarte, so niñato!], con la inmensa mayoría de los españoles: son los demás partidos que se meten donde no deben, a nuestra izquierda, en la extrema izquierda y aun más allá, si cabe!…

…[y para de una maldita vez de girar como una peonza y de dar vueltas, tú y tus niñas, colega, que ya mareáis!!

guió i dibus: Min

Translation (traducción):

[la escena acontece en el amplio escenario del Congreso Nacional del Partido Popular en Valencia, capital de la Congregación Valenciana, y ante las cámaras y micrófonos de medio mundo, atentos al magno suceso]

– …las imágenes no dejan lugar a dudas, queridos telepacientes: el saludo que se han cruzado esta mañana Josemari VI Aznar y Mariano Rajoy ha sido más bien frío…

guió i dibus: Min

Dissabte passat uns quants dels jugadors del
Basmi Akasvayu vam participar en el MerCATaventura de Salt 2008, la fira de l’”esport
d’aventura i de la natura” que organitzava, per novena vegada consecutiva, l’Ajuntament
de Salt, i que va tenir lloc entre el 2 i el 15 d’aquest mes en diferents
espais, uns fora vila, com el Pla dels Socs, a tocar de les Deveses, el mateix
riu Ter -on es fa una trepidant prova de ràfting, a sota Susqueda, i que aquest any es va aprofitar per sumar-se a les reivindicacions que sovintegen ara més que mai per reclamar el cabal mínim ecològic pel riu gironí- i els
voltants de la població –senderisme, BTT, excursionisme, parapent, equitació-,
i d’altres en zona urbana, com les pistes poliesportives de l’Era de Cal
Cigarro, l’ampla esplanada oberta que es troba entre el Pavelló i la Piscina
municipals i el centre comercial Espai Gironès.

Entre moltes altres modalitats
esportives, doncs, com ara futbol infantil, tir amb arc, bowling, bitlles
catalanes -una altra novetat d’enguany-, hoquei patins i esports del motor –concentrats en l’anomenat “Motorshow”-, a més de
les esmentades, en aquesta edició del MerCATaventura la regidoria d’Esports de
l’Ajuntament saltenc, conjuntament amb l’associació Els Infants Valents -que
lluita pels drets dels nens amb discapacitat i que va plantejar aquest minitorneig com a Jornada de sensibilització envers les persones amb discapacitat-, va proposar al Basmi
Akasvayu de participar-hi per tal d’incloure el bàsquet en cadira de rodes a la
fira, per donar així la possibilitat al públic saltenc de conèixer-lo de la
vora, i de manera especial al jovent que està avesat al bàsquet, com a jugadors
o com a aficionats, però que no tenen ocasió de veure regularment aquesta
versió del bàsquet sobre rodes, que hauria de ser una més, però que la realitat
de les coses fa que passi molt desapercebut per a la majoria de la gent.

[Parèntesi:

Amb això de “la realitat de les coses” em vinc a referir al fet que l’esport del bàsquet en cadira de rodes està plantejat com el primer dia, tal com es va concebre: una activitat esportiva entre rehabilitadora, “integradora” i reivindicativa, que en un moment donat, amb la creació de la primera lliga de bàsquet per a discapacitats, va passar a ser competitiva. El plantejament tenia coses positives, no hi ha dubte, i la intenció dels seus creadors no podia ser més bona. Però han passat els anys, s’ha consolidat aquest esport com una cosa específica pels discapacitats i s’ha organitzat sempre des de les federacions d’esports per a discapacitats…

Vist des de fora, suposo que deu semblar la cosa més normal del món, de la més pura lògica. Però un servidor, que ho he viscut des de dins una colla d’anys, estic convençut que aquesta manera de funcionar s’hauria de superar, per les següents raons: com que la Lliga de bàsquet en cadira de rodes està organitzada per les federacions d’esport adaptat, per participar-hi es demana la certificació de minusvalidesa, com a condició prèvia, de manera que només poden jugar-hi les persones (homes o dones, perquè el reglament permet els equips mixtos, encara que la raó més probable és que sigui difícil trobar prou jugadores per fer una lliga femenina) que tinguin alguna discapacitació. És cert que hi ha una possibilitat de jugar sense aquesta condició, com a minimal handicap, que se’n diu, això és, amb un 4,5 de valoració personal (per compensar els equips, cada jugador té una puntuació entre el 0 i el 4,5 -de menys a més habilitat/capacitat física-, i la suma dels punts dels cinc jugadors en pista no pot passar de 14,5), però és una cosa molt excepcional, i tal com funciona aquest esport, ho continuarà sent.

El que em pregunto és: ¿i què passa amb la gent que li agradaria jugar a bàsquet però que té algun problema físic que li impedeix jugar-hi drets -sobrepès, debilitat de genolls, mal d’espatlla, peus plans, etc- però que tampoc no arriba a ser una discapacitació? (La pregunta val també pels jugadors que poguessin decidir triar aquesta modalitat del bàsquet perquè sí, per la modalitat en si, sense més). Doncs passa simplement que no poden jugar ni drets ni asseguts en una cadira de rodes. Vist així, es pot dir, doncs, encara que soni fort, que els discapacitats discriminem les altres persones, en aquest aspecte concret.

A aquestes altures de la història, ¿és
necessari que aquest esport depengui de la federació d’esports per a
discapacitats? Hi ha esports que sí que cal que tinguin una tutela
especial, perquè són molt específics per a determinats tipus de
discapacitat. Però no és el cas del bàsquet en cadira de rodes, com
tampoc ho és l’automobilisme, per exemple, amb gent com l’Albert
Llovera, en Pep Busquets i tants altres que competeixen amb la resta de
conductors sense handicap. Dit d’una altra manera: el bàsquet en cadira
de rodes podria dependre perfectament de la Federació de bàsquet, com
una modalitat més, i sense altres restriccions que mantenir el sistema
de puntuació personal que hem dit, per tal de fer equips compensats i no discriminar els jugadors que tinguessin alguna discapacitat,
no sé si m’explico. Entre el bàsquet en cadira de rodes i el bàsquet de
peu, no hi hauria d’haver més diferència -a part d’aquesta que dic del
sistema de compensació individual- que entre l’hoquei sobre patins i
l’hoquei sobre herba, per posar un exemple molt clar…

Amb això, crec que no solament no es
discriminaria el potencial jugador discapacitat, sinó que es
potenciaria la seva participació en l’esport, que seria més obert, més competitiu i més conegut, més popular, i consegüentment tindria
més acceptació social, més participants -i per tant es podria muntar sense
gaires problemes també una lliga femenina- i segurament, com a
coseqüència de tot això, més espònsors, i per tant un millor
finançament que l’actual, que és molt sectorial -en bona part lligat a
l’ONCE- i doncs més limitat que no caldria.

Les “jornades de sensibilització” envers
l’esport adaptat, si estigués muntat com intento descriure-ho, durarien
llavors tot l’any.

Tanco el parèntesi]

… (segueix de l’entradeta):

Tal com tenien previst
els organitzadors, la iniciativa va ser un èxit de participació, tant dels
jugadors del CB Salt –que s’estrenaven en el joc del bàsquet sobre rodes- com
de públic, malgrat que el temps amenaçava pluja i malgrat la celebració, a la
mateixa hora i al circuit de motocròs que hi ha just al costat, del Motorshow,
que és d’una gran espectacularitat i que estira molt -ja diuen que Catalunya fa
olor de gasolina, i és la pura veritat-. La llàstima és que, per coincidència
de dates, alguns jugadors de l’equip de Platja d’Aro no van poder acudir a la
cita, perquè la idea inicial era destinar una part del xou a fer un partidet
entre jugadors del mateix equip per donar una imatge més exacta del que és un
partit “de debò”, de competició. Però tot i així, les parts es van donar per satisfetes, i
els jugadors se’n van emportar un obsequi de l’organització, a més de les bones
sensacions de l’experiència.

[Més informació en aquesta adreça: www.mercataventura.cat/, i totes les fotos del minitorneig en aquesta altra: http://basmiakasvayu.tk3.net/ ]

Del Far-West celtibèric ens arriben els ecos de la nova cavalcada, a voltes al pas, sovint al trot, de tant en tant al galop, de la recuperada, rescatada, rescabalada, revalorada superministra de Vies i Autovies, Juanita Maleni Álvarez, que en dues fulgurants reaparicions a la finestra catòdica ha vingut a dir que, tipa com va quedar, en la seva primera època de maquinista del Foment, dels esbroncs que se’n va emportar arran dels repetits retards en els programes i dels incompliments del calendari marcat sobre l’arribada del TGV a Catalunya, i més concretament a Barcelona, a partir d’ara ja no donarà més dates límit: el tren arribarà (a Girona, a la frontera francesa…, als punts que falten per arribar a connectar, en el trajecte invers a la lògica que segueix el sui generis tren d’alta velocitat espanyol, tan sui generis que té nom propi i tot, ja que tot fa bullir l’olla, caram!, i millor si és amb Avecrem), el tren arribarà, doncs, quan arribi: un dia o altre, a una hora o una altra, com ha passat sempre, i punt. Arribarà segurament amb una mica de retard, però això és consubstancial amb els trens espanyols, de manera que, si fins ara els soferts clients de la transiberiana Renfe hem suportat totes les esperes amb grans dosis de paciència (un servidor té molt gravat a la memòria RAM personal un viatge delirant, Montgat-Girona, de 8 hores 8), doncs no vindrà d’una mica de paciència més.
Això que diem de les vies es pot fer extensiu a les autovies, és clar, depenent com depenen de la mateixa màxima responsable. [Tot un detall, sigui dit de passada: un regal en senyal d’agraïment del ZP reelegit amb els vots útils i anti-PP dels catalans]. Podem parlar, per exemple, per no anar més lluny, d’una que ens toca de molt a prop: l’autovia que es troba pujant (de Madrid, s’entén) a mà dreta.

‘Ni partía ni doblá’, sinó marcant territori

La filosofia montilliana parla de “fets, i no
paraules”, un eslògan que està en sintonia amb aquella lletania que
solen usar els unionistes espanyols per despatxar les reivindicacions
nacionalistes alienes a les seves: “això no és el que interessa de debò
la gent”. Contra el “debat identitari”, que en diuen ells, i que segons
ells només serveix per perdre temps, energies i diners, contra la
“reivindicació constant i victimista que només crea frustració”,
oposem-hi els fets, que això sí que és parlar en plata. I encara més si
aquests fets són fets consumats, dels quals en podríem fer una llista
llarguíssima: des de les xapes uniformistes dels cotxes a la llei de la
Dependència, de la prohibició absoluta i rodona de fer referèndums sobre l’autodeterminació a la
imposició de la tercera hora de castellà a les escoles…, per enumerar només alguns
exemples actuals.

Però és que aquesta pràctica ve d’antic, de tan enrera en el temps com el de la mateixa existència d’Espanya. Un
d’aquests fets consumats que la història -malgrat tot- registra va ser
el Tractat
dels Pirineus, pastat el 1659 entre l’inefable Lluís XIV de França i
Felip IV de Castella, que va signar-lo d’amagat i passant olímpicament
de les Corts Catalanes, i pel qual el Rosselló passava a pertànyer a la
monarquia francesa i els catalans rossellonesos passaven a ser
forçosament súbdits del fantasmagòric “rei Sol”, i francesos s’han
quedat, i tothom sap amb quines arts els han convençut per ser-ne, des de llavors…

I, com a bona espanyola, i bona servidora com és d’aquesta filosofia, va venir la ministra Álvarez fa uns pocs mesos a inaugurar -pràcticament ella sola, ja que els alcaldes del traçat li van fer el buit, emprenyats amb ella- el tram de nova autovia construït en només 4 anys entre la cruïlla de Caldes i la de Riudellots de la Selva, a la carretera general N-II.

En realitat, però, la ministra no va pas venir a fer el peripé i a tallar la cinta, sinó a fer pipí, com fan moltes espècies animals: per marcar territori. La pixaradeta és ben evident, indeleble i
eloqüent: té forma de cartell, i hi diu “Autovía del Nordeste”, que traduït del castellà (perquè han tingut els pebrots de fer-lo en el seu idioma), vol dir: “Això és territori espanyol, exactament del quadrant nord-oriental de la Nació que ens dóna la gana de tenir, i a veure qui és el guapo que ens diu el contrari”.

I una mica més avall, en un altre punt del llarg trajecte -8 quilòmetres- inaugurat
després
d’haver superat nombrosíssimes dificultats tècniques (tot i ser
perfectament
recte i pràcticament pla, es veu que era ultracomplicat, i no pas com
al túnel que passarà arran de la Sagrada Família, que serà supersenzill
de fer i ultrasegur), n’hi ha un altre on
es llegeix, amb lletra clara i grossa, “Perpignan”, un
detall, només un detallet sense importància (per als catalans, que no n’hi donem, a aquestes minúcies,
i per això sempre ens marquen gols per l’escaire), que ve a significar que la ciutat de “Perpignan”
és a l’altre costat de la ratlla, “a França”, de la mateixa manera
que aquesta banda d’aquí és Espanya, d’acord amb el Tractat dels Pirineus –“recuerdan
ustedes?”-. Per la mateixa raó –“hoy por ti, mañana por
mi”-, a la banda “francesa” de la ratlla fronterera del
Pertús s’hi troba el cartellet blau amb la corona d’estrelles grogues i la
llegenda “España”, que diu al viatger que està travessant la porta d’entrada a aquest gran país, just allà, i no pas 300, o 400 o 500 quilòmetres més avall… Tot això només són detalls, però.

Però és que és
precisament sobre aquests detalls, sobre aquestes parides -els cartells, les
matrícules dels automòbils, les seleccions esportives, les banderes…-, que
Espanya està construïda, i és amb ells que es visualitza… Com que per dins és
buida com una carbassa, l’aspecte exterior, la vestimenta, la disfressa, és de
la major importància. L’estètica té la missió màxima de tapar la (falta de)
ètica: no és cosa de broma, doncs.

[Abans de tancar l’edició d’aquest post m’arriba la notícia del dia: Espanya ha guanyat, 2 gols a 1, el partit contra la selecció de jugadors humans de futbol de Suècia, de manera que es va confirmant allò que ja sabien a la COPE: que Déu és espanyol. Doncs res, com diria el senyor Marcel·lí: ¡Adelante!]

L’última hora sobre l’afer Air Berlin és que, després de reunir-se amb el president balear, Francesc Antich, i amb els responsables de l’Obra Cultural Balear, el director de la companyia aèria alemanya a Espanya i Portugal, Álvaro Middlemann, “s’ha compromès a informar de manera objectiva sobre la
realitat lingüística i cultural de les Illes a la revista de la
companyia, i així pal·liar la mala imatge provocada per la publicació
de l’editorial. A més a més, els representants de l’OCB han demanat a
Middlemann que l’empresa no només respecti el català sinó que el faci
servir de manera habitual”.
[Per fer-se una idea de quin parell de pardals són aquests dels quals estem parlant, i del grau de credibilitat de les seves paraules, és molt instructiu llegir el Mail obert , “Ai, Berlín”, escrit dimarts passat per en Vicent Partal a Vilaweb]
En l’editorial, de l’Air Berlin Magazin, el director general de la companyia (aquest simpàtic carallot que surt a la foto d’aquí al costat acompanyat de dues belles senyoretes) deia, recordem-ho, coses com aquestes: “Hay pueblos de Mallorca en los que los ni?os ya no hablan castellano.
En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más. (…) Les
tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados? Y los que
vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o
en vasco?”. I això que sembla un acudit anava acompanyat d’un altre presumpte acudit encara més graciós, aquest gràfic, on un tipus caracteritzat de bavarès emprenyat tractava els catalans de porcs…
Serà oportú recordar aquí que l’any 1960, per unes paraules semblants (“Todos los catalanes son una mierda”) pronunciades per un individu que l’havien fet director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, el diari barceloní, rebatejat llavors amb aquest entranyable nom, va ser objecte d’un boicot tan massiu (promogut per un grup d’activistes, Cristians Catalans, encapçalat per Jordi Pujol i Soley) que va obligar les autoritats del moment -i estem parlant de la postguerra!- a fer-lo saltar de la seva poltrona, perquè amb ell hi estaven perdent calés (el diari va veure reduïda la seva tirada en 30.000 exemplars, i se’n van donar de baixa 20.000 subscriptors), i substituir-lo per Manuel Aznar Zubigaray, nacionalista basc penedit i avi d’un tal Josemari Aznar López…
Una cosa semblant està passant en aquest cas, una campanya de boicot [a la qual em sumo, fins que calgui, amb el bànner de la gent de Criteri per reclamar una rectificació sense embuts] que ha anat fent-se grossa com una bola de neu, sobretot en l’àmbit de la xarxa blocaire, i que ha fet trontollar l’actitud inicial del senyor Middlemann, que de bones a primeres parlava d’empresa privada i del dret liberal a fer allí dins allò que els donés la gana… Els liberals són molt valents i molt pinxos, però només fins que els toquen la butxaca: llavors s’avenen a raons a més córrer. Tot just abans-d’ahir el dirigent alemany gairebé ens exigia que li demanéssim perdó per haver-nos enfadat amb ells, i avui ja parlava de “col·laborar” amb la política lingüística del Govern balear… No sé si és aquesta l’“actitud positiva cap a la
llengua catalana” que li exigia l’OCB, però sí que és un gir evident.
Però estem parlant del paraigua, i jo volia parlar del personatge que aixopluga, i que és el que va obrir la capsa dels trons: herr Joachim Hunold, a qui es podria aplicar amb tota exactitud aquell refrany castellà -i que per tant deu conèixer- que diu “dime con quién andas y te diré quién eres”. No s’ha pas de ser sociòleg per deduir de quines companyies espanyoles es deu rodejar, aquest individu. Tan evident és, que l’edició alemanya del rotatiu econòmic The Financial Times
va publicar un article titulat amb un
expressiu i irònic “Benvingut, senyor Hunold” -així, en català-, amb un subtítol no menys expressiu: “Els catalans,
sulfurats perquè a la revista de l’aerolínia el cap d’Air Berlin fa
broma amb la seva llengua. Primeres crides al boicot”.
Un dels que es van “sulfurar” més i més aviat va ser l’exdiputat d’ERC Joan Puig, que va titllar Hunold de nazi. Desafortunat, i tant que sí, lamentable. Però la seva desafortunada crítica, feta en el seu bloc, ha donat peu a una reacció de tota l’espanyolia mallorquina, sobretot, feta amb una tal virulència, amb una mala bava tan infinita, que no fan sinó demostrar, per enèsima vegada, que amb aquesta gent és impossible entendre-s’hi. I que, com deia fa poc en Joan Triadú a les planes de Presència, si fos per ells desapareixeríem del mapa avui mateix.
Una altra reflexió (im)pertinent sobre la inconveniència de l’expressió d’en Puig i Cordon seria aquesta: no s’ha d’esmentar la corda a la casa del penjat, d’acord, però aquest impresentable Hunold tampoc deu poder anar, trepitjant fort i atropellant, a casa d’una víctima del terrorisme -del terrorisme franquista, sí, que va durar 40 anys i que el va patir de manera especial aquest país nostre, al qual se li va prohibir utilitzar la seva llengua, i a casa seva mateix!- i tenir les penques de riure’s dels seus esforços per superar el trauma, recuperar allò que li van robar i viure amb dignitat. Oi, irritable herr Hunold?

Aquest any sí: Espanya -o sigui, la selecció espanyola de futbol- va de pet a guanyar l’Eurocopa, i la guanyarà. ¿Com podria no guanyar-la, amb aquest superequipàs que ha reunit l’oncle Lluís? Però compte, que a més de la qualitat tècnica individual dels jugadors que formen l’esquadra hispaniola, aquesta vegada entra en joc un imponderable importantíssim, transcendent, com és la implicació mental, anímica de tots, TOTS, els jugadors, incloent-hi per tant els catalans.
El problema, fins ara, es veu que devia venir d’aquí, i algú ho va detectar i ho va plantejar directament als interessats: aquest matí mateix sentia a la ràdio un tall de veu amb la resposta d’en Sex Fàbregas a una pregunta (que no he sentit, però que no costa de figurar-se-la) insidiosa / inquiridora / curiosa / perversa d’algun periodista torero. El jove centrecampista d’Arenys de Mar confessava, tot seriós, sense gens d’ironia i sense cap mostra de sentir-se ofès -al contrari, semblava que d’un moment a l’altre demanaria perdó per haver pogut donar peu a crear en l’interlocutor alguna ombra de dubte en aquest sentit-, que tant ell com tots els altres jugadors catalans de La Roja sortirien al camp a donar-ho tot…, “com fem sempre, d’altra banda”, hi ha afegit, a tall de tímida protesta.
Doncs bé: la pressió periodística deu haver fet efecte, perquè els braus fumbolistes de La Única y Verdadera Selección han fet un partidàs davant d’unes pepes vestides de blanc que venien de la Rússia blanca i que deuen cobrar com negres, parafrasejant l’Eto’o, perquè corrien com blancs i arribaven tard a totes les pilotes… Resultat: 4 gols a 1 a favor dels espanyols, amb hat-trick d’en Villa-Maravilla i golàs de cap, en el temps de descompte,… de qui?, doncs de qui, si no?: del nostre Sex Fàbregas (que es deu haver afartat que a Espanya li diguin i li escriguin malament el nom, i ara al dorsal de la camiseta hi porta el cognom, FÀBREGAS -no sé si amb accent gràfic o no, però no importa, perquè en espanyol diu que no cal, si és en lletres majúscules).
Ja tenim altre cop el circ muntat, doncs: després de menjar-se la “ensaladilla rusa” (hi ha hagut algun mitjà espanyol escrit o parlat que no hagi tirat de la brometa, avui?), ja es veuen amb cor de menjar-se amb patates fregides qualsevol equipet que se’ls hi posi a davant, que ara mateix no n’hi ha cap que els pugui parar i ja es veuen a la fi de la final aixecant la copa de la victòria i proclamant amb ella que “España gana la Copa, luego existe”, i que no hi ha res, en aquest món de merda, comparable amb la sort de ser espanyol…

Avui, mentre mirava el partit per la Cuatro, desesperant-me veient la patxorra amb què es passejaven pel camp els onze pupils d’en Guus Hiddink i, per contrast, la gana amb què els de l’oncle Lluís es menjaven l’ensalada russa, pensava que, a propòsit de la implicació que es demana als seleccionats espanyols, i per tal d’evitar suspicàcies entre la tropa periodística dels diaris esportius espanyols, els responsables de la Selecció catalana farien bé, crec, d’abstenir-se de convocar els jugadors catalans que s’avinguin a jugar amb la Selecció castanyola: s’acabaria el problema de la doble identitat, del dolorós dilema d’haver de triar entre l’una i l’altra que se’ls hi planteja als pobres jugadors catalans, i de passada sabríem fins a quin punt seríem competitius en el cas hipotètic que la justícia donés carta blanca d’una vegada a les seleccions catalanes abans i tot que Catalunya s’hagi separat d’Espanya (que al pas que anem en el cas del futbol, podria passar perfectament), i que per tant els futbolistes catalans poguessin continuar optant a jugar amb la selecció espanyola.
També podria passar el cas contrari, és clar: que l’oncle Lluís no convoqués cap dels jugadors que s’avinguin a jugar sota les ordres d’en Pere Gratacòs, amb la selecció catalana. Seria interessant de veure, no us sembla? Com també seria interessant de veure com s’hi posarien els mitjans esportius no-nacionalistes espanyols: hi trobarien pegues, segur, però ¿com les formularien?
Per cert, aquest vespre, abans de treure la veu de la Cuatro, per no parar beneit sentint els seus comentaris no-nacionalistes i les 10.000 vegades que deuen haver pronunciat la parauleta, “España” (“España ataca”, “España se defiende bien”, “España combina de maravilla”…), m’he quedat amb una frase que l’haurien de posar de subtítol els diaris no-nacionalistes de Madrid i d’Espanya entera: “España roba bien”, encara que em penso que el locutor es referia a la piloteta.

“España vive en una montaña rusa emocional y
futbolística, que siempre aparece en los momentos previos a los grandes
acontecimientos. El tobogán emocional es el fruto que nace de un país
maniqueísta, incapaz de encontrar el término medio y acostumbrado a
apuntarse a cualquier fiesta y a cualquier precio. Es la España de las
sevillanas, el vino, el jamón y el carpe diem: aprovecha el momento
porque no sabrás qué sucederá en el futuro; en consecuencia, baila,
come, bebe y déjate llevar por las emociones. A la estirpe española,
detallada anteriormente, se suma el sensacionalismo de la prensa
deportiva, la que más lectores tiene en un país donde suben el gas y el
petróleo, el paro, la inmigración y el agua se agota. Pero la cuestión
en España sigue siendo de pelotas… y gordas. Con este contexto, es
normal que a medida que se acerque un Mundial o una Eurocopa se piense
en el triunfo, por mucho que ya los fracasos son tan incontables como
esperados”.

[Fernando Ariza, “España, una montaña rusa”, a diariodeporte.com, 5 de juny del 2008]

ps: És un detallet sense importància, aparentment, però tractant-se d’un símbol, potser en té més que no sembla: a l’escut que representa Espanya, el que llueix a la (intocable, incombustible, indespenjable, inqüestionable, indivisible, immiscible, immensa i immemorial) bandera, tant la borbònica d’ara com la de la gallina franquista, les quatre barres que representen Catalunya (l’antic regne de Catalunya-Aragó) es troben en el quarter inferior i veí del de Castella, és a dir, a sota i a l’esquerra… Tot un símbol, sí.

Si no pedales, caus. Si no avances, retrocedeixes. Si no progresses, regresses… I suposant que tot això sigui cert: qui marca el ritme? Qui marca el compàs del rem, a les galeres?
El capitalisme rampant ens ha acostumat a creure que el nostre progrés com a espècie consisteix a aconseguir en cada exercici superar els números de l’exercici anterior: “Aquest any l’economia ha crescut un 3%”, i “les previsions per l’any que ve són encara més optimistes: creixerem per sobre de la mitjana europea”, etc. (I tant és així, que ens hem empassat sense mastegar gens aquell oxímoron tan bonic del “creixement negatiu”, que semblava insuperable, però el ministre espanyol d’E€onomia, el valencià camuflat Pedro Solbes, l’ha polvoritzat amb una altra expressió marca de la casa: “profunda desacceleració”, per dir -o per no dir- “crisi”, que ha passat a ser paraula tabú, al costat de “transvasament”, que també ha saltat del lèxic dels nostres benvolguts i contradictoris governs d’esquerres).
I amb aquesta retòrica anem tirant, convençuts, a més, que això serà així indefinidament, sense preguntar-nos si fóra lògic que hi hagués un límit, i si hi és, quin és, aquest límit…
Al costat de casa meva, que tot eren camps, hi ha vingut el progrés a posar-hi portes. I a aixecar-hi parets al voltant, perquè s’aguantin les portes…
Déu meu, estem perduts: ens ha atrapat el progrés!!…
Però per molt que ens repugni el floronco i ens neguitegi la febre, no confonguem els símptomes amb la malaltia: els qui apilonen rajols per poder aixecar els murs que ens rodegen, primer han apilonat muntanyes de diners amb els quals poder pagar les obres que els doni la gana de fer i allà on els roti de fer-les. I tenen noms i cognoms, i rostres -famosos o anònims, és indiferent-, però tant se val: els actors tampoc són el problema, perquè l’espai que ells ocupen l’ocuparien uns altres si ells no hi fossin. El que compta és el fet: l’acumulació, les fortunes desmesurades, tan fora de mida que poden crear -i creen- les seves pròpies lleis, les seves pròpies regles de joc.
La diferència amb la màfia -amb les altres màfies- és que aquesta, la seva, és legal. No és legítima (les seves incomptables víctimes ho poden confirmar), però és legal.

_{What shall we do to fill the empty spaces?
Where waves of hunger roar
Shall we set out across the sea of faces?
In search of more and more applause
Shall we buy a new guitar?
Shall we drive a more powerful car?
Shall we work straight through the night?
Shall we get into fights?
Leave the lights on
Drop bombs
Do tours of the east
Contract diseases
Bury bones
Break up homes
Send flowers by phone
Take to drink
Go to shrinks
Give up meat
Rarely sleep
Keep people as pets
Train dogs
Race rats
Fill the attic with cash
Bury treasure
Store up leisure
But never relax at all
With our backs to the wall}

Ja tenim a les mans el número 16 de L’Atípic, encara calent del forn: ha sortit avui mateix de rotativa.
La portada, reproduïda aquí al costat, és una composició fotogràfica del nostre company Carles Bossacoma amb la qual volem retre un últim homenatge i dir el darrer adéu a en Santi Silvas: simbolitzades amb la camiseta número 5 del Basmi Akasvayu, la seva, i la pilota de bàsquet amb la qual vam jugar l’últim partit d’aquesta temporada, signades per tots els jugadors amb qui havia compartit partits i entrenaments, gresca, esforç i complicitats, i amb la seva raqueta de tennis, la coberta de la revista fa testimoni d’una de les grans passions del nostre company d’Olot, a través de la qual va desplegar les seves millors qualitats humanes, amb l’amistat per sobre de totes.
En planes interiors, representant-nos a tots els que l’apreciàvem i estimàvem, hi trobem unes ratlles de comiat del seu germà Ernest, que no li va deixar de fer costat mai, que va estar al seu costat, literalment, fins a l’últim dia.

I parlant de portades, ara que hi estem posats, si em permeteu una petita confidència, us diré que la idea de la portada del número anterior, amb la fotografia de la nostra companya Sònia Pujol embarassada de vuit mesos, va ser una idea seva, cosa que demostra fins a quin punt, tot i estar ell físicament tan dèbil, tenia ganes de tornar a la normalitat i de viure: “Seria la rehòstia”, em deia pel msn, “a part de ser un gran estímul per a les dones…”. “Crec que la dona tímida”, reflexionava més avall, “té problemes potser per mostrar la seva feminitat, i si és paraplègica més, però la que està segura de si mateixa doncs viu amb normalitat (…), no tot és un camí de roses, en aquest món que viu de la imatge…”. Ai, aquelles cèl·lules grises, com deia l’Hèrcules Poirot, que no paraven mai…! Descansa en pau, amic.

Seguint amb la resta de continguts d’aquest últim Atípic, destaquem l’entrevista a l’arquitecte barceloní Enrique Rovira-Beleta, que es va fer arxiconegut amb la seva intervenció a la Barcelona olímpica quan va passar a ser paralímpica, l’any 1992. Ara li han encarregat el projecte de supressió de barreres arquitectòniques ni més ni menys que a l’Alhambra de Granada, poca broma… Quan li preguntem si l’accessibilitat serà total, amb l’aplicació del pla, té una resposta realista, que ve a confirmar allò que dèiem aquí uns posts enrera, parlant de certs edificis històrics: “No. Hi ha recorreguts molt difícils, i a més, hem de tenir en compte que treballem amb una obra de protecció, catalogada com a patrimoni universal, i que consegüentment hi ha aspectes que no es poden tocar. Però això cal que ho entenguem tots, que val més una mica que no pas gens, i per tant el nivell aconseguit serà molt satisfactori”.
Doncs això mateix: ningú, cap discapacitat que sigui mínimament raonable, no demana coses impossibles; però sí que demanem que tot allò que sigui materialment possible es porti a la pràctica, es materialitzi, i que, sisplau, no ens facin gruar els progressos, els passos endavant, amb excuses de mal pagador i amb trucs de triler.
Parem atenció també a dos personatges més que surten en aquesta edició de L’Atípic: una noia de l’Escala, la Pilar Sánchez, que ha fet del reciclatge de residus, d’objectes que l’administració i les empreses particulars llencen després d’haver-los usat en congressos, fires i altres certàmens (moquetes, banderoles, etc), tota una sastreria amb la qual, a més de salvar el planeta de noves putadetes, dóna feina a gent amb risc d’exclusió social. L’altre podria anar en aquell apartat del jove Francisco Ibáñez a les planes de Pulgarcito, em penso que era, i que es deia “Increíble, pero mentira”, si no fos que això és cert: un fotògraf eslovè, Evgen Agvar, que triomfa a la seva professió tot i tenir un desavantatge personal no pas menor: és cec des que hi va quedar quan tenia només deu anys…

Algun dia tot això serà teu, fill meu: tot aquest món de disbauxa, aquesta selva suposadament civilitzada, aquesta civilització amb l’ànima tan primitiva com el primer dia, aquest manicomi organitzat i pensat amb els peus, aquesta presó planetària sense reixes, aquest campi qui pugui desenfrenat, aquesta societat superaccelerada en direcció cap a enlloc, que soluciona els seus problemes amb problemes nous, que perd un llençol a cada bugada, que evoluciona en cercle per tornar sempre allà mateix, al punt de partida, que es mossega amb avidesa la cua com un peix embogit, que crema els recursos, malgasta els estalvis i sega l’herba sota els seus peus, que sempre pensa en el futur mentre el mata en el present…
Això sí: com que t’estimo molt, tot allò que pugui arreplegar del gran naufragi, tot allò que pugui salvar de la depredació dels altres homes com jo, tot t’ho deixaré en herència, fillet meu, exclusivament per a tu, perquè en facis el que vulguis…, o el que puguis.

Woo..
I’m ahead, I’m a man
I’m the first mammal to wear pants, yeah
I’m at peace with my lust
I can kill ‘cause in God I trust, yeah
It’s evolution, baby

I am ahead, I am advanced
I am the first mammal to make plans, yeah
I crawled the earth, but now I’m higher
Twenty-ten, watch it go to fire
It’s evolution, baby
Do the evolution
Come on, come on, come on

Dimecres passat la Fundació Ulls del Món va fer a la Bisbal d’Empordà, amb la complicitat de l’Ajuntament i de la Comissió de Solidaritat de la Bisbal, una xerrada amb suport audiovisual sobre el projecte de “cooperació oftalmològica” que l’entitat porta a terme als campaments de refugiats sahrauís. Ilaria Ravai, coordinadora del programa Ulls del Sàhara, va ser l’encarregada de presentar i desenvolupar els continguts de l’acte, que es va fer al Teatre Mundial de la capital baix-empordanesa i que duia per títol “Obrint els ulls al Sàhara. Lluitant contra la ceguesa evitable als campaments sahrauís”.
El programa d’Ulls del Món al Sàhara està en l’inici de les activitats d’aquesta ONG, l’any 2001, que va ser quan Rafael Ribò -actualment Síndic de Greuges de Catalunya- i Borja Corcóstegui, que en són president i vicepresident, van viatjar fins als campaments per fer-hi un projecte assistencial d’ajuda humanitària a la població desplaçada (per la pressió demogràfica i sobretot militar del veí Marroc: “hostes vingueren que de casa ens tragueren”) i van quedar esparverats de la precària situació de vida d’aquella pobra gent, i d’un aspecte concret derivat de les deficiències en equipaments sanitaris i assistencials: l’elevat índex de casos de ceguesa i/o de deficiència visual que tanmateix podien ser reversibles, recuperables. Així, van decidir immediatament crear la fundació privada Ulls del Món amb l’objectiu de “prevenir i combatre la ceguesa evitable entre les poblacions més pobres del món i sensibilitzar l’opinió pública sobre aquesta problemàtica”.
Doncs a fe que ho aconsegueixen, perquè les dades que ens va donar als presents la Ilaria són esfereïdores, i també revoltants, ja que, per no variar, els casos més greus i més nombrosos van lligats amb la pobresa de les poblacions que els presenten: segons l’OMS, al món hi ha 37 milions de persones cegues, 124 milions que tenen baixa visió, i 161 milions més que pateixen greus deficiències visuals; i el 90% de la població que pateix ceguesa viu en els països més pobres del planeta.

De nens de menys de 15 anys, n’hi ha 1,4 milions que són cecs, i com a
tals tenen un 60% de possibilitats de morir en el primer any de patir
la discapacitat. I no és estrany, perquè entre les causes d’aquest
desastre hi ha les condicions climàtiques adverses (per què deu ser que
sempre plou sobre mullat?), la desnutrició, les males condicions
sanitàries i higièniques i els traumatismes causats pels conflictes
bèl·lics, que també solen anar invariablement associats a la misèria i
a la pobresa, en un cercle infernal que es retroalimenta
incessantment…
I això encara no és tot, per si semblava poc: en
els països pobres, un discapacitat és una nosa, dit cruament, i la
falta d’assistència social s’ha de suplir amb l’assistència familiar,
amb el resultat que, com es va dir també sense embuts i d’una manera
molt gràfica a la conferència de la Bisbal, “un discapacitat
(deficient visual), en comptes de fer-se autosuficient, en crea un
altre: la persona (normalment un familiar) que l’ha d’atendre”.
Doncs bé, arribats aquí, pareu atenció a aquesta última dada: el
75% de la ceguesa que hi ha al món és curable o es pot prevenir,
mitjançant tècniques relativament senzilles a les quals els països
pobres no poden accedir. Per un costat és indignant, però per
l’altre és esperançadora: si es pogués eliminar la pobresa es podria
solucionar aquest greu problema. (De fet, deu ser l’única manera de
solucionar-lo completament, del tot i per sempre). És així de clar i de concloent.
Ara bé: per eliminar la pobresa, primer s’ha d’identificar el monstre que la provoca, saber de què s’alimenta i com s’engreixa. Només així se’l podrà combatre, i fer-ho de manera efectiva.

Un cop d’ull al campament de refugiats de Tindouf, a
Algèria. En aquestes dures condicions (sobre)viuen els sahrauís
expulsats de la seva terra, el territori de la RASD, República Àrab
Sahrauí Democràtica, annexionat pel Marroc el 1979 després que Espanya,
que l’havia tingut com a colònia, se’n va desentendre i la va abandonar
a la seva sort.

Ahir va ser el dia en què finalment va tenir lloc la baixada “lúdico-esportiva” en bici adaptada per l’antiga via del tren Girona-Olot (que “surt quan vol i arriba quan pot”, deia la vella cançó) que ens tenien preparada des de feia setmanes la gent del Consorci Vies Verdes de Girona, en tres opcions: una des de les Planes d’Hostoles, l’altra des de Sant Feliu de Pallerols, i la tercera des d’Olot, per als més marxosos i sobretot experimentats dels inscrits, que érem cap a un centenar, en total.
La sortida en principi estava prevista pel dia 18 del mes passat (no sé si coincidint amb el Día Nacional (sic) que se celebra a tot l’Estat des del 1998, un diumenge de maig), però davant l’amenaça de pluges abundants (qui ho havia de dir, amb la sequera que patíem i que amb el tripartit encara repatíem…), es va decidir posposar-ho pel dia 1 de juny. Però les previsions van tornar a fallar, i ahir quan em vaig llevar per anar cap a Amer plovia de nou a bots i barrals, i mentre enfilava la carretera cap al punt de trobada pensava que potser seríem quatre gats. Doncs anava errat de mig a mig: hi érem tots, menys quatre gats, i tothom amb moltes ganes de pedalar.
Quan vam començar a rodar, a Sant Feliu, encara plovia, però era una mena de xiri-miri que només remullava, sense arribar a mullar la roba, i aquell temps humit, amb esfilagarsaments de boira aquí i allà cobrint aquell paisatge tan verd, vivificat per l’aigua, feia un escenari immillorable per a la nostra aventura ciclista. Parlo per mi, és clar, però no vaig pas veure que cap dels companys es queixés, ni del temps, ni de la ruta, ni de res. Al contrari: les cares eren de satisfacció, rialleres, com si haguéssim fet alguna entremaliadura. Per a mi, personalment, que no passava per aquest tram de la via des que el vaig fer en el vell tren d’Olot, abans de la seva desaparició forçosa el 1969 (jo llavors era un adolescent, però recordo que va ser una decisió que ningú no va entendre), va ser una excursió fantàstica, i un redescobriment en tota regla.
M’alegro moltíssim del seguit de rebots que van culminar amb la celebració de la diada d’ahir, organitzada pel Consorci amb la seva empenta i amb la seva infraestructura, que inclou el servei de bicicletes adaptades -o tricicletes, més ben dit- que té per llogar a disposició de les persones discapacitades, en quatre punts de les Vies Verdes gironines: Sant Joan de les Abadesses, Amer, Girona i Castell d’Aro. Aquesta informació i tota la del cas es pot trobar a la plana web del Consorci, i com que és d’interès per a les persones amb mobilitat reduïda, la traurem en un dels números vinents de L’Atípic, però aquí queda de moment aquest petit avanç.

Una
de les persones implicades activament en aquesta moguda és l’Albert
Font, un company de Terrassa que és com el cul d’en Jaumet i se’l troba
a totes les guerres, i avui m’ha enviat unes ratlles sobre l’excursió
d’ahir molt personals, quasi líriques, que vessen entusiasme pertot
arreu. Les reprodueixo aquí amb el seu permís:

“Aquesta és una història plena d’ulls, cares, veus,
natura, paisatge, pluja, bicis, suor i alegria. És la història del que ens ha
passat avui a les Vies Verdes de Girona.

“Per molts ha estat una activitat recreativa amb la
bicicleta com a protagonista, per altres ha estat també una passejada sota la
pluja per les Vies Verdes. I per uns pocs craks de la bici ha estat un petit
descobriment d’un paisatge que acompanya i on poder forçar la bici en extrem
des d’Olot fins a Amer.

“Les petites històries estan formades de persones
amb noms i cognoms, com per exemple el Pol, que als seus 9 anyets i havent provat
la seva bici només uns minuts ja ha fet el tram de les Planes d’Hostoles fins a
Amer, genial!!! Jo diria que feia bé l’Alba de tenir una mica de vergonya…
😉 perquè quedar-se a Amer per quatre gotes que queien… i més tenint en
compte que una altra protagonista com la Raquel, que amb la seva tetraplegia
també ha estat capaç de cobrir aquest tram!!! Aiii, quines coses!!!

“Una altra petita proesa l’han protagonitzat la
Patricia i la Maria
Teresa, que han fet el tram des de Sant Feliu -14 km- i amb la seva
limitació…

“De tots els demés… ha estat un plaer veure com
heu arribat d’enfangats fins als cabells i amb un somriure a la cara. I n’hi ha que han
quedat tan meravellats, que allà mateix ja han fet negoci!!! Comprant-se i
venent-se les bicis per a fer créixer les il·lusions, per a iniciar-se en les
possibilitats que la bici ens dóna.

“Crec que tots heu gaudit del meravellós paisatge,
tot i la pluja (o gràcies a ella), paisatge senzillament ES-PEC-TA-CU-LAR… les
tonalitats de verd, la boirina alçant-se entre les muntanyes, l’aire fresc de
bosc humit, de terra mullada, els ponts, els rius, l’herba…

“Tot el grup de l’Amanda, des del camp de bàsquet
estant, han pogut combinar bicis, pluja, caigudes, aixecades, crits i
pedalades… Genial!!!

“I els nens, que un cop han quedat lliures les bicis,
han tingut el seu moment de glòria traient-ne partit per tot el camp de
bàsquet.

“També hem tingut grallers, aperitiu, dinar de tres
plats i postres… un luxe!

“La sensibilitat, l’actitud decidida i la
possibilitat (per tenir bicis adaptades a la disposició de les persones
amb discapacitat) del Consorci de Vies Verdes i la bona disposició
de l’Ajuntament d’Amer han fet possible dur a terme una jornada de bici
adaptada que és la primera a Catalunya amb un volum de participació
tan alt… També gràcies a tots els qui ens han cedit alguna bici, especialment
el Pau d’Atbach sí, sí, aquell xicot que portava l’estrany artilugi desmuntable
de la cadira de rodes amb un micromotor i una microbateria que li ha permès, tot i
essent tetraplègic, gaudir de tot el paisatge i la natura amb comoditat.

“El que més ens ha cridat l’atenció a
l’organització ha estat que, tot i la pluja i la previsió de mal temps…, de la
llista d’inscrits només han fallat unes cinc o sis persones, i hem
compartit la festa al voltant de 110 persones!!!

“Gràcies a tots: participants, voluntaris,
acompanyants, familiars, amics, i fins a la pròxima!!!

Albert Font

…

Entre els assistents hi havia també la periodista d’El Punt Montse Barrera, i així és com ho ha explicat en el diari d’avui:

dilluns, 2 de juny de 2008

Bicicletada amb discapacitats pel carril bici a Amer

MONTSE BARRERA.
Amer

+ Trobada a Amer abans de la bicicletada. Foto: M. BARRERA

Uns noranta discapacitats i familiars provinents de
les comarques gironines i barcelonines van desafiar ahir la pluja i van
fer un recorregut per les vies verdes en diferents trams entre Olot i
Amer, en una jornada esportiva i lúdica organitzada pel Consorci de les
Vies Verdes. Tot i la pluja, l’activitat es va portar a terme i només
cinc dels inscrits van anul·lar la participació. Els participants, amb
moltes ganes i entusiasme, van demanar repetir l’activitat, que era el
primer cop que es feia. Emili Mató, gerent del consorci, en va fer una
valoració positiva i va assegurar que es repetirà.

[Per guipar les fotos de la jornada: www.gumfaus.com N’hi ha un bon piló!]

Encara era de clar
que me n’he adonat
tot d’una:
igual que tu,
les estrelles i la lluna
brillen en l’obscuritat