L'Hereu Riera

En aquest país hem d’estar defensant contínuament tota mena de coses òbvies, tan òbvies que cap altre país d’Europa (si exceptuem el País Basc i la pobra Galícia, pobles germans de fatigues) no ha de perdre ni un minut ni cap energia a defensar-les perquè a/ ja tenen un Estat que se’n cuida i b/ no tenen al costat cap país (revestit d’Estat) que els estigui atacant contínuament.
És també una obvietat, això que acabo de dir, i tanmateix en aquestes estem: com que no hi ha maneres que aquest etern, cansadíssim, litigi entre aquest país i el del costat de ponent surti de la consideració d'”afern intern espanyol” i sigui assumit per Europa com un conflicte que afecta la Unió, és a dir, com que no hi ha ningú que ens defensi de la rapinya espanyola en tots els ordres (econòmic, lingüístic, social, cultural, educatiu, esportiu, de projecció exterior…), ens hem d’espavilar sols. Hem de lluitar nosaltres sols contra aquest adversari malvat i insidiós armat fins a les dents i que encara té la pretensió de fer creure de cara enfora i de fer-nos creure (a nosaltres mateixos, que ja són galtes!) que formem part de la mateixa societat, de la seva supercalifragilísticaespialidosa nació.
Una nació amb vocació de metomentodo i sobretot ben armada, efectivament, per ser intrusa com una fura allà on no la demanen; i que té, entre el seu equipament militar, una arma perillosíssima i més que eficaç: la judicial, que presenta la particularíssima característica de ser jutge i part, una descaradura que té l’avantatge, sobre els rifles, les bombes i els tancs, que aquesta, camuflada com a eina perfectament democràtica, passa desapercebuda a propis i estranys, a dins i fora de les fronteres estatals. Jugar fent trampes té això: que mentre no et descobreixin, sempre tens les de guanyar. I aquí el desentranyable Estat castellà s’hi aplica a fons, a fe de Déu!
Ara mateix ens tenen entretinguts en la més vomitiva de les seves agressions: contra la immersió lingüística a les escoles catalanes, que arriba, recordem-ho, com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional (jutge i part) que va trinxar, esmicolar i inutilitzar l’Estatut de Miravet.
Amb la humiliació no n’hi va haver prou, i ara volen treure’n els resultats pràctics que s’incloïen en les seves previsions, i d’aquella sentència en penja una altra, com l’espasa de Dàmocles, del Tribunal Suprem que pretén entaforar el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament.
¿Què tenim aquí per contrarestar aquesta demolidora arma de destrucció massiva? Doncs, per variar, una nova campanya, que rima amb canya: una canya per lluitar contra l’elefant judicial. Però no hi ha res més a mà, de moment.
Així doncs, la campanya l’ha engegat www.escolaencatala.cat a través de la seva plana web, des de la qual donen publicitat a la Llei Defensem l’Escola en Català, presentada al Parlament de Catalunya per “blindar el català com a única llengua vehicular” i que de manera succinta expliquen aquests cinc punts:
article 1: “El català, única llengua vehicular del sistema educatiu”
article 2: “El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra”
article 3: “Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana”
article 4: “El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut”
article 5: “El català, única llengua dels docents”

Al mateix temps, a la plana web, entre altres iniciatives, com la de sumar voluntaris per recollir signatures en favor del blindatge del català com a llengua vehicular, es convida tothom a enviar un correu als jutges del TSJC perquè reconsiderin l’actitud presa pel tribunal espanyol en aquest contenciós. El text de la carta és el següent:

Il·lustríssim/a Senyor/a Magistrat/da de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

Properament el Ple de la Sala de Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de la qual vostè en forma part, deliberarà, votarà i fallarà respecte a l’execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. Davant d’aquest fet, m’agradaria fer-los un seguit de consideracions.

El català és una llengua mil·lenària amb una llarga i rica tradició en tots els àmbits culturals i durant segles ha estat un element vertebrador i de cohesió de la societat catalana. Durant diverses etapes aquesta llengua ha estat menystinguda, prohibida i perseguida. Amb l’arribada de la democràcia i l’autogovern començà un lent procés de recuperació de la llengua catalana, un procés en el qual els elements nuclears han estat la Llei de normalització lingüística, la creació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i, sobretot, el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament català, pel qual totes les matèries són impartides en llengua catalana, excepte l’ensenyament d’altres llengües.

L’escola catalana en català és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, com així ho avalen diferents estudis a nivell nacional i internacional. La immersió lingüística és la garantia per pal·liar el greu desequilibri que viu el català i donar-li prestigi social, i impossibilita el trencament de la societat catalana en funció de l’origen de les persones.

Per tot plegat, preguem que tingueu presents tots aquests elements d’un sistema educatiu que gaudeix d’un amplíssim consens de la societat catalana a tots els nivells: en l’àmbit de la societat civil, d’entre les forces polítiques i molt especialment entre la comunicat educativa.

Tot esperant que tingueu en consideració aquest escrit i resolgueu favorablement el recurs del Govern de Catalunya, a fi que l’única llengua vehicular de l’ensenyament a les nostres escoles continuï sent la llengua catalana, sense re-introduir una llengua espanyola que com a vehicular va ser imposada per la dictadura, rebeu una cordial salutació.

Translation (traducción):

[Un tal Tomás Cincoacero, español periodista metido a tertuliano exacerbado en una cadena de televisión (viva las caenas!) centrípetapeninsular, acude allá donde hay que dirimir la justicia, en los tribunales, para esigir que la catedral blanca siga siendo de un blanco inmaculado]

—Muy buenas. Querría ilegalizar el Athleti-Barça de la Copa de Su Majestad en el Don Santiago Bernabeu…, ¿entraría en la Ley de partidos?
—Un momento, que se lo miro…, pero casi seguro que sí

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Un tal Tomás Cincoacero, español periodista metido a tertuliano exacerbado en una cadena de televisión (viva las caenas!) centrípetapeninsular, acude allá donde hay que dirimir la justicia, en los tribunales, para esigir que la catedral blanca siga siendo de un blanco inmaculado]

—Muy buenas. Querría ilegalizar el Athleti-Barça de la Copa de Su Majestad en el Don Santiago Bernabeu…, ¿entraría en la Ley de partidos?
—Un momento, que se lo miro…, pero casi seguro que sí

Acluco els ulls i et veig en pampallugues
–el sol m’encén les pestanyes.
Apago el llum i veig com et bellugues
–dolça dansa que m’amara.
Et veig a les fotos de la paret,
entre els llibres de les lleixes,
als camps llaurats de la memòria,
prenent el te o el cafè amb llet
o cabdellant les madeixes,
respirant el brogit i la calma
de la nit, les lentes hores,
parant el sol, parant la neu,
dibuixant un cor amb el dit,
sempre diferent, sempre la mateixa…
(I pensar, oh déu meu,
i pensar que existeixes!)

Ngovayang
(la decepció)

«A l’hospital de Ngovayang l’estada va ser curta. Pensava estar-m’hi una mica més, però se’m va fer desagradable suportar l’esperit gairebé segregacionista (amb un deix d’anticatalanisme) dels dos metges espanyols (excel·lents professionals) que tenien la casa hermèticament tancada als africans. A mi, cal dir-ho, me l’obriren (era blanc). La Thérèse Bikoe (era negra), que ja sabia l’ambient que regnava en aquella casa, va prendre les seves precaucions per anar a dormir a casa d’uns amics i tornar-se’n a Kribi l’endemà de bon matí. Després de les primeres converses, vaig constatar que la concepció que tenien sobre els pobles que ens acollien era tan diferent de la meva que vaig decidir plegar veles i anar-me’n a Nsola com més aviat millor. Si hi ha una diferència que sóc incapaç d’acceptar és la dels que neguen el dret a la diferència».

(Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok. La vida d’un antropòleg al Camerun)*

Tot i que en sé la resposta, no deixo de preguntar-me si entre els polítics en actiu del PP i els seus acòlits n’hi ha algun que, a més d’omplir-se el tarro amb les consignes de l’Idiotòleg de la Faes i de baladrejar després a tots els parlaments on són majoria, s’hagi pogut dedicar alguna vegada a llegir-se ni que sigui un simple manual d’antropologia. Perquè, si fos el cas (improbable, però possible), coneixerien com a mínim el concepte elemental d’etnocentrisme.
Ja sé que això de tota manera no serviria de res, i que pensar el contrari és demanar peres a l’om o, més exactament, demanar a l’eucaliptus que deixi de produir fulles tòxiques per imposar la seva existència solitària dins la comunitat vegetal, però no hem de perdre la fe en l’evolució humana, fins i tot a la part espanyola de la humanitat.
(D’altra banda, també em demano com pot ser que a aquestes altures de la història no hagi sortit cap antropòleg solvent que faci objecte dels seus estudis l’etnocentrisme espanyol, que a més de ser un cas sense parió, en intensitat i especificitat, fa anys i panys que dura, i no presenta símptomes de variar, si no és per millorar la seva estratègia).
L’última maniobra tòxica de l’exultant Alícia Sánchez-Camacho, ara que creu tenir ben agafat pels pressupostos el president Mas, és demanar/exigir al President que, després d’haver despolititzat les delegacions catalanes a l’estranger, que deixi de subvencionar Òmnium Cultural…, i ho fa, amb un cinisme que provoca vergonya aliena, basant-se en arguments econòmics: per estalviar!
Aquest darrer minuet de la ballarina de Blanes ha tingut, però, un parell de rèpliques excel·lents, avui mateix, i que passo a reproduir.

La primera, molt ben argumentada, com de costum, és la del bitllet diari de Vicent Sanchis, que no la deixa de petja:

«Alícia Sánchez-Camacho ha concretat molt més l’exigència que ha fet al govern d’Artur Mas perquè deixi de subvencionar entitats “identitàries”. Ara ha posat al punt de mira Òmnium Cultural (entitat de la qual, per cert, per si de cas i perquè en quedi constància, aquest poc il·lustre columnista és vicepresident). Òmnium ha contestat amb un hàbil retruc. Si es tracta de resoldre els greus problemes de la sanitat pública catalana, la primera entitat que hauria de donar-ne exemple és el mateix PP. Segons el Boletín Oficial del Estado, número 19, de 23 de gener de 2012, el Partit Popular ha rebut com a subvenció, a compte dels pressupostos de l’Estat, 9.172.246,43 euros corresponents només a l’exercici anterior. La sanitat catalana estarà molt pagada de rebre aquesta injecció de solidaritat, a la qual, també per cert, es poden sumar unes altres entitats: la Fundació Francisco Franco, Lo Rat-Penat i la Reial Acadèmia de la Llengua Valenciana, per dir-ne unes quantes, de ben identitàries, que subvenciona el mateix PP».

L’altra és la que ha fet amb el seu gest, contundent i elegant com és costum també en ell, l’entrenador del FC Barcelona, en Pep Guardiola, que avui mateix ha inscrit els seus fills a l’associació cultural que la Sánchez-Camacho voldria veure reduïda al zero absolut, encara que no ho digui amb paraules. Així ho explicava Oriol March al diari Ara:

«Pep Guardiola ha volgut refermar aquesta tarda el seu compromís amb Òmnium Cultural tot fent socis de l’entitat els seus tres fills. L’entrenador del primer equip del Barça s’ha acostat aquesta tarda a la seu barcelonina de l’entitat, on ha estat rebut per la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, i altres membres de la junta directiva.

»Guardiola ja havia col·laborat anteriorment amb l’entitat, quan va assistir a l’acte commemoratiu del cinquantè aniversari d’Òmnium, i també va aparèixer al documental sobre els cinquanta anys de l’entitat que es va emetre fa unes setmanes.

»El suport de l’entrenador del Barça a Òmnium arriba només un dia després que la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, demanés al Govern que retirés les ajudes públiques a l’entitat a causa de la mala situació econòmica catalana. L’executiu català ha decidit aportar avui 1,4 milions a Òmnium».
__________________________________

[*] Lluís Mallart i Guimerà, Sóc fill dels evuzok. Barcelona: Edicions La Campana, 5a edició, 2009; pp 268-269.

Translation (traducción):

[“Sevilla tuvo que ser, con su carita plateada…”. En el Congreso triunfal del PPU, Partido Prácticamente Único, en la capital del Guadalquivir, el líder máximo deja sentadas las líneas ideológicas y estratégicas a seguir, redactadas nada menos que por inspiración divina]

—… y estos 10 Mandamientos se resumen en dos: ES-PAÑA!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[“Sevilla tuvo que ser, con su carita plateada…”. En el Congreso triunfal del PPU, Partido Prácticamente Único, en la capital del Guadalquivir, el líder máximo deja sentadas las líneas ideológicas y estratégicas a seguir, redactadas nada menos que por inspiración divina]

—… y estos 10 Mandamientos se resumen en dos: ES-PAÑA!!

“Tinc la impressió que estem anant cap a un franquisme 2.0”. La frase és d’en Toni Clapés, i la va dir en el seu programa de tarda a RAC1 fa tot just una setmana… i en una tertúlia sobre futbol!, concretament en l’espai que dediquen cada divendres a parlar del Barça amb els Guasch & Guasch. És un exemple més, un petit però significatiu botó de mostra del panorama polític i social en què estem instal·lats després de l’aclapadora victòria electoral (excepte a Catalunya i al País Basc, no ho oblidem) del PP que el va portar al Govern per majoria absoluta de l’Estat castellà.
D’ençà d’aleshores, i sense perdre el temps en cap mena de contemporització, el PP ens ha anat servint cada dia puntualment un plat de vianda freda, com una mena d’execució pautada (o desbocada, més aviat) de la seva particular venjança contra els vuit anys de govern “per accident” dels socialistes i, de manera indestriable en ells, contra la cuca catalana, que malgrat tot mai s’està quieta i no para de provocar molèsties a la bassa de granotes de la seva Noció espanyola i de remoure les aigües estagnades del monopolisme castellà.
Alguns independentistes desitjaven la victòria del PP comptant que ens despertaria de cop de la permanent migdiada i ens faria sortir del bany maria del regionalisme. Doncs bé, ja el tenim aquí, i navegant a veles desplegades cap a l’última reedició del Miniimperi reescalfat… Entre allò que fa, com la reforma laboral (que ha d’afavorir la creació de llocs de treball afavorint el comiat dels treballadors, bonica paradoxa!) i allò que amenaça de perpetrar (cadena perpètua, restricció de la llei de l’avortament, transvasament de l’Ebre –un altre cop aquesta gaita!–, enèsim intent d’imposició de La Lengua a les escoles de les colònies, setge a TV3, a les delegacions a l’estranger, etc), en tenim un bon feix. I l’aigua que baixa!…
A veure doncs si obrim els ulls i diem les coses pel seu nom: estem en guerra, en una guerra sorda i sense canons (segurament no pas per falta de ganes d’una de les parts), però en guerra permanent, i a més tenim l’enemic a casa. Veient el tarannà dels polítics de casa nostra, tanmateix, ningú no ho diria: a mig camí entre la lluna i la terra, ens en fan contínuament una de freda i una de calenta (i continuen sense fer res, res de res, davant les contínues agressions als drets i a la dignitat dels seus conciutadans: per a ells sembla que no passi res). Sembla que estan esperant, un cop més, que la societat civil els passi al davant i els torni a deixar en evidència, marcant-los a ells el camí a seguir… Parlem, ara, aquesta vegada, de l’Assemblea Nacional Catalana, que es constituirà aviat i que els agafarà altre cop, com el juliol del 2010, amb el pas canviat.

Aquest diumenge fa una setmana de la presentació de l’ANC a l’Auditori de Girona (ple com un ou, amb 1.600 persones de totes les edats), en la qual tinc la satisfacció de dir que vaig poder ser-hi, i aquests dies he estat atent al ressò d’aquell acte a la premsa i a les tribunes d’opinió.
De reaccions n’hi ha hagut forces i variades, oscil·lant entre l’entusiasme (tocant a l’eufòria) i el desconcert (tocant al desànim). Entre aquestes últimes podríem esmentar un article desencantat, demolidor, de Ramon Sargatal (“ANC a Girona”). Si no el voleu llegit tot, vegeu per on van els trets: «El seguici arriba a l’Auditori trenta minuts abans del que estava programat i es troba les portes tancades. Una altra metàfora? A dins, una bandera estil Plaza de Colón inhabilita tota una ala de la llotja superior. Entren barretines populars i poques corbates cares (ni mitja bufetada financera, per tant). També hi ha algun filòsof estimat. Però hi ha estrategs, diplomàtics, juristes per entomar les bufetades de l’Estat i els paranys del CNI? “Som mil dos-cents!”, crida un orador. Bé, uns quants milions més i això ja està fet… L’alcalde felicita el moviment: “Que sigui per molts anys!” (home, alcalde, no es tractava precisament del contrari?)»... Sort que tanca les seves meditacions amb una mica de bàlsam: «I així arribem al cant final d’Els segadors. I la gent s’aixeca. I el cronista s’aixeca també. I malgrat la buidor de l’acte, malgrat el temor que tot això acabi en una enorme frustració, canta emocionat i en sincera comunió amb els altres mil nou-cents noranta-nou compatriotes. No sap pas si anem bé, però té clar que no és el moment de grans crítiques. S’hi ha de ser i que no se’n parli més…»
A proposit de la intervenció de l’alcalde Puigdemont, també ha fet renou la seva postura personal clarament independentista (cap sorpresa per als que el coneixem de fa temps) i la proximitat municipal amb el PP. “Serem millors com a independents”, declarava diumenge en la seva intervenció a l’Auditori, i l’endemà l’Ajuntament en ple s’adheria a l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (que ja s’acosta als 300), però dos dies més tard beneïa com a diputat l’acord amb el PP per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat. Aquesta aparent contradicció la va justificar més tard, divendres passat, en una conferència des de la tribuna de Nueva Economía Fórum, com explica Marc Bataller en la seva crònica periodística (“Independència i Partit Popular?”). En un altre moment, defensant la seva coherència com a polític, va dir que no se li acudiria “demanar el suport dels populars per adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència”.
Un altre apunt interessant el feia divendres el periodista gironí Carles Ribera (“Pressupost i mandinga”), concloent la dissertació amb aquestes ratlles: «La política, tanmateix, és allò que queda un cop controlada la passió. I la dinàmica parlamentària té aquestes contradiccions, colossals però alhora irresolubles sense caure en el dogmatisme o l’idealisme eixorc. No podem oblidar que amb sis diputats més, els que els separen de la majoria absoluta, CiU hauria aprovat uns comptes similars, i venuts com a molt sobiranistes. La vedet popular hauria fet morros, com fa sempre, però presa d’un atac d’indignada espanyolitat en comptes de penjar-se voluptuosament la medalla. Ai l’aritmètica, que fa trobadissos CiU i PP. O, ai las, Ciutadans i Solidaris. Són faves comptades, ens agradi més o menys, o ens provoqui una gratera urticant com la que em causa a mi veure que, mentre els pressupostos catalans els beneeix el PP, l’independentisme tradicional es dedica a promoure l’agermanament catalanomandinga».
La meva, de conclusió, és que l’objectiu independentista marca la pauta: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. La resta ara no compta. Ja ho farà després, però no ara, si és que no som uns perfectes burros i, sobretot, si volem deixar de ser d’una puta vegada l’ase dels cops.

Translation (traducción):

[La presidenta y lideresa del PP en tierras de misión catalanas sella un pacto de amistad política (y lo que surja) con el presidente de dicha Región, díscola donde las haya (pero tampoco tanto, no se vayan a creer)]

«El PPC quiere que el Gobierno [autonómico] reconozca POR ESCRITO su aportación a los Presupuestos [autonómicos]»

—… y además, tú me darás un beso en público, ¿de acuerdo?
—¿Normal o con lengüetazo?
—Normal, pero con ilusión!
—¡¡Y sin aspavientos!!
—¡Ay, querido Ártur, eres mi san Valentín!

Guió i dibus: Min

Translation into Cuban (traducción al cubano):

[La presidenta y lideresa del PP en tierras de misión catalanas sella un pacto de amistad política (y lo que surja) con el presidente de dicha Región, díscola donde las haya (pero tampoco tanto, no se vayan a creer)]

«El PPC quiere que el Gobierno [autonómico] reconozca POR ESCRITO su aportación a los Presupuestos [autonómicos]»

—… y además, tú me darás un beso en público, ¿de acuerdo?
—¿Normal o con lengüetazo?
—Normal, pero con ilusión!
—¡¡Y sin aspavientos!!
—¡Ay, querido Ártur, eres mi san Valentín!

Translation (traducción):

[Un deportista español de una u otra forma trasluce con las palabras con que se expresa, con buen criterio, su despecho e indignación para con los vecinos del Hexágono]

—Es que los franchutes no se enteran, vamos: alguien tendría que explicarles, con un par de huevos, que no hay que mezclar el deporte con la política, coñiooo!!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un deportista español de una u otra forma trasluce con las palabras con que se expresa, con buen criterio, su despecho e indignación para con los vecinos del Hexágono]

—Es que los franchutes no se enteran, vamos: alguien tendría que explicarles, con un par de huevos, que no hay que mezclar el deporte con la política, coñiooo!!

Divendres es va donar a conèixer el guanyador del prestigiós certamen World Press Photo 2011, i ha resultat ser el fotògraf català Samuel Aranda, la foto del qual competia amb més de 100.000 en aquesta edició del premi, poca broma!
Aranda va néixer el 1979 a Santa Coloma de Gramenet, i va començar la seva activitat professional als 19 anys als diaris El País i El Periódico de Catalunya. Amb el guardó que li han concedit, rebrà 10.000 euros i una càmera digital amb un lot d’objectius i accessoris d’última generació, informa la premsa.
Però qui  pot tenir motius per alegrar-se’n també som els catalans tots, pel bany d’autoestima que podem rebre –si volem– com a compatriotes del fotògraf colomenc, i que es ve a afegir al d’altres sucessos del món cultural no menys exitosos a nivell internacional, com ara el reconeixement de la pel·liculassa Pa negre, que es va quedar a les portes del premi Oscar, i de la no menys meritòria Chico y Rita, que, després d’haver-la pogut visionar ahir per TV3, crec que les pot traspassar tranquil·lament.
Amb la que està caient, pot pensar algú, això no passa de ser un tema menor, per dir-ho suaument. Doncs no. Al revés: precisament perquè estem vivint uns temps tan durs, tant en termes econòmics com de país, i com que en el nostre país tots dos van en el mateix paquet, no podem deixar de veure aquestes manifestacions de geni cultural com a manifestacions del nostre potencial com a poble, com a comunitat humana diferenciada. ¿Algú pot dubtar que, sense la llima castanyola que no s’està mai quieta i que no para de desgastar tot allò que tingui factura i textura catalana, la marca Catalunya (amb la seva correspondència econòmica positiva) seria coneguda, valorada i respectada a tot arreu fora de les nostres fronteres? (i qui sap, aleshores potser a Espanya i tot).

Ara com ara, però, estem dins de la Gàbia, que no solament no ens dóna facilitats per a fer res, sinó que és d’una gran efectivitat a l’hora de posar entrebancs a totes les iniciatives que ens puguin desmarcar a fora com a catalans. I si amb tot i això ens en sortim, llavors es mou a la velocitat d’una centella per apropiar-se’n els mèrits i engreixar amb el pinso aliè la seva pròpia marca.
Així, com passa en tots els camps de la humana activitat dins el refotut Estat castellà, en aquest cas concret del World Press Photo el guanyador ha estat “el fotògraf espanyol Tal” (els importa el què, no pas el qui, ni el com); i per extensió, així ocorre igualment en tots els mitjans hispanoparlants, de la Península o d’Amèrica. En podem veure un exemple a la mexicana Noticieros Televisa, on d’altra banda fan una magnífica crònica de la concessió del premi a Aranda i als altres llorejats, entre els quals, per cert, hi ha un altre “español”, Joan Costa, “galardonado con el segundo premio en la categoría ‘Naturaleza’, con una instantánea de un invertebrado en el Océano Pacífico que fue tomada durante la expedición oceanográfica Malaspina 2010, organizada por el ministerio español de Ciencia e Innovación con el fin de estudiar el impacto del cambio climático en el ecosistema del océano”.
Tot això algun dia canviarà, però, llampmemati! Aquest diumenge a Girona aquest petit gran país farà un altre petit gran moviment de peces perquè aquest dia arribi com més aviat millor.

El Barça finalment s’ha desfet del València, després d’haver-ho fet del Real Madrid, i ja es troba a les portes de l’enèsima final de l’era Guardiola. No ha sigut pas un camí de roses, precisament, i no podia ser d’altra manera, amb aquests dos magnífics contrincants a quarts de final i a la semifinal. Al capdavall, però, s’ha imposat l’equip blaugrana, amb el seu joc tècnic, preciosista, de combinació col·lectiva i solidària, de pressió constant sobre el contrari i de dibuix precís de les jugades. I això havent-se de cobrir les espatlles davant de dos rivals de contraatac ràpid i letal i que en aquests quatre encontres no han estalviat la duresa.
En el cas del Madrid, per variar, por lo civil o por lo criminal, com va dir aquell. O por lo subliminal: va ser molt bonic, en aquest sentit, veure com el “juez único” del Comitè de Competició es reunia amb si mateix i decidia, tot just el dia abans del partit de tornada, no castigar la trepitjada involuntària  del senyor Pepe a la mà de Messi en el partit d’anada i permetre-li formar part de l’alineació, i veure tot seguit com el seu entrenador l’alineava, en efecte, en l’onze inicial. Aquesta vegada, però, a ningú se li va acudir llançar-li des de la grada un cap de porc, i l’operació, per tant, no va tenir èxit.
Amb aquest aspecte, del joc violent, n’hi ha un altre que mereix un petit comentari, i és el de la retransmissió televisiva, que en tots els casos anava a càrrec del privat Canal Plus. Això ens va donar ocasió de veure el partit amb uns amics en un  bar, i de gaudir de les gesticulacions i les exclamacions crispades dels hinchas blancs de la taula del costat, escandalitzats per les accions punibles, segons ells, que l’àrbitre no xiulava. Aquesta és la nova versió del villarato en els partis Madrid-Barça i viceversa: es veu que ara els col·legiats, per alguna estranya raó (i ho ha de ser molt, d’estranya, estranyíssima, tractant-se d’àrbitres espanyols), afavoreixen el Barça deixant de xiular determinades i decisives infraccions dels seus jugadors…
Però allò que reclama la nostra atenció, deia, és la locució del canal privat, a càrrec d’aquest personatge insofrible, cridaner i de veu nasal que fa tàndem amb l’incombustible Michael Robinson de comentarista tècnic (acabo de descobrir que hi ha fins i tot un grup al facebook anomenat “Yo también odio a Carlos Martínez”), i que és d’un parcial que tomba d’esquena. Quan es tracta d’un clàssic, que en diuen, ni es preocupa de dissimular, però com que en el partit d’ahir persistia en el seu entusiasme pel rival del Barça (a la represa del partit després de la mitja part, amb el València ja perdent per 1 a 0, se li va escapar una frase, “hay partido, que sobre el césped hay jugadores muy buenos…”, que el va retratar), em va deixar convençut que aquell home predicava per a la seva parròquia pressuposant les simpaties d’aquesta per l’equip més espanyol dels dos que jugaven. Ras i curt: que la seva locució era idèntica a la que hauria fet en qualsevol partit de competició internacional entre un equip espanyol i un equip estranger, de nom FC Barcelona.
Ja hi som amb la paranoia catalanista!, em diria algú que jo sé. Sí, oi? Doncs per a ell i per als que s’entesten a no veure en el Barça més que un club, en tinc una per explicar:

Fa un moment, en el programa d’en Lluís Canut a Esport3, s’escalfaven els cascos parlant sobre quina seria la tria més lògica de l’escenari per jugar-hi la final de la Copa del Rei (o de Su Majestad, com deia una i altra vegada el súbdit locutor de Canal +), i han amenitzat la tertúlia amb una petita enquesta feta a peu del Santiago Bernabeu, i tots els entrevistats s’hi han posicionat en contra: veure a dins i pels voltants de l’estadi madrileny milers de bascos i catalans amb les seves banderes, i sonant un dels dos himnes triomfalment allà, al melic del món castellà, és una cosa que els jodería, han dit. El millor, però, ha estat un jove que es preguntava, amb una sinceritat esborronadora, rotunda, que per què collons han d’anar a jugar a Madrid, el Barça i l’Athletic, “si bascos y catalanes no son españoles”…

Tal faràs, tal trobaràs

És exasperant veure com de tant en tant es debat a les tertúlies esportives, fent grans escarafalls però sense encertar a trobar-hi solucions, el tema de la violència en l’esport, i particularment en el futbol, i més concretament encara en el futbol de la lliga espanyola.
Una de les que tinc anotades és la d’un altre Efectivament d’en Canut, el del dijous 10 de novembre passat, amb l’assistència del que havia sigut davanter del FC Barcelona Miguel Ángel Bustillo, a qui una entrada fora mesura, i probablement intencionada, de Pedro de Felipe en un partit Madrid-Barça (en què Bustillo havia fet dos gols) va lesionar-lo greument d’un genoll, amb el resultat final d’apartar-lo prematurament i injustament de la seva carrera professional.
Ja ho he dit en algun altre lloc, però aquest problema s’acabaria de soca-rel si hi hagués una llei universal, una norma que en podríem dir de “baixa solidària”, que condemnés ipso facto l’agressor a estar de baixa esportiva exactament el mateix temps que el jugador agredit es veiés obligat a estar de baixa mèdica, fins a poder tornar a jugar. Amb aquesta simple i diàfana disposició, la impunitat dels jugadors que van amb la destral amb la mà s’ho pensarien dues vegades a l’hora de repartir llenya a tort i a dret, i ja podrien anar els àrbitres xiulant (amb els llavis) i mirant cap a una altra banda en comptes de treure targeta i d’afavorir, en definitiva el joc brut.
I no cal dir, punt molt important, que aquesta llei superior hauria d’estar per sobre i per tant fora de l’abast dels impresentables comitès de competició o de disciplina de jutge únic i altres galindaines (especialment els de la millor lliga del món, com en diuen alguns bromistes) i del seu imparcial i al·lucinant criteri…

Translation (traducción):

[Sicofonía atribuida a una tal Car Machacón, que parece ser que se la tragó un bujero negro negro…]

—TODO el PSC y TODO el PSOE (o séase, TODO el socialismo español) están en contra de lo que los nacionalistas catalanes quieren llamar “pacto fiscal” para Cataluñaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahh!!!!…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Sicofonía atribuida a una tal Car Machacón, que parece ser que se la tragó un bujero negro negro…]

—TODO el PSC y TODO el PSOE (o séase, TODO el socialismo español) están en contra de lo que los nacionalistas catalanes quieren llamar “pacto fiscal” para Cataluñaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahh!!!!…

Emilio Botín, mandamás del Banco Santander, en la presentació davant la parròquia accionista del compte de resultats de l’exercici del 2011, que arrojan el modest saldo positiu de 5.351 M€:

“Dir que la culpa [de la crisi] és de la banca… Aquí el que hi ha són bancs i bancs, i nosaltres en tenim molt poca culpa: la gran culpa l’hem de donar als polítics, i no concretaré quins, però hi ha molts polítics que ho han fet molt malament”

[Comentari de text:

Allò que dèiem: la culpa és dels polítics. I no deixa de tenir raó, el senyor Botín: els polítics tenen bona part de responsabilitat en la crisi, sí, però per no haver posat el morrió a temps als caimans de les finances i a les temptacions especulatives dels mateixos banquers. Si no van parar els peus a temps a la monstruosa Lehman Brothers, ¿per què haurien ara d’anar a buscar les pessigolles als aprenents de bruixot com el discret i sanejat banc cantàbric? I si, en comptes de prevenir i evitar els excessos de la gran banca i de fer pagar als seus capitostos (amb la garjola, si més no) per la seva audàcia sense límits, a damunt els hi apedacen l’estropici amb una astronòmica quantitat de l’erari públic, ¿per què no haurien aquells graponers d’agafar els calés i sortir corrent? La banca ja fa temps que va canviar de prioritats i va deixar de costat la seva funció secular de donar crèdit a les empreses i particulars per dedicar-se a clavar queixalades especulatives com més grosses millor allà on es presentessin les oportunitats de negoci, fossin de la mena que fossin. ¿Què n’haurien de fer, al capdavall, de tanta ciència i tanta pràctica financera acumulada, sinó utilitzar-la per augmentar els guanys, ja que ningú els hi esmena la plana ni marca regles de joc més estrictes, moralment més correctes i socialment més beneficioses?
¿Responsables de la crisi, els banquers? Ells es limiten a jugar la partida amb els daus que tenen, i tant que sí. “A l’hora d’imputar culpes”, llegim al diari, “Botín va recordar que bancs com el Santander no han sigut rescatats ni han rebut diners públics [molt agraïts, senyor Emilio], i va endossar responsabilitats a la classe política”. Encara va fer més que això: avalat pels resultats positius de la seva gestió, va aplaudir les “mesures doloroses” que anuncia Mariano Rajoy, i el va animar a fer una reforma laboral (la que ha de costar una vaga general, segons confidència del mateix Rajoy a Brussel·les) que sigui “profunda i de calat, que doni flexibilitat a l’empresa i estableixi criteris de productivitat als salaris”. Uns criteris de productivitat que no s’han pas aplicat als banquers que han rebut jubilacions milionàries després d’enfonsar els seus bancs i gairebé el sistema financer sencer…, oi que no?

I tot això sense oblidar la meritòria funció que els bancs no han deixat de fer mai de guardar a la caixa forta els capitals acumulats –legals o no, immorals o no– pels taurons empresarials i especuladors de la societat capitalista (hereditària). Però d’això ells tampoc en tenen la culpa: ells no fan altra cosa que llogar els seus soterranis blindats i la seva reserva i confidencialitat més absolutes. Tot dins la més estricta legalitat, no cal dir-ho. El problema, però, no és aquest, en definitiva: el problema és que aquesta mateixa legalitat doni carta de naturalesa a la reproducció il·limitada, per via hereditària, dels taurons capitalistes i dels seus ingents capitals ocults.
Per via hereditària, per exemple, la pubilla Botín ha rebut el Botín del cognom i l’altre, i “algun dia tot això serà seu”: el Banc Santander i totes les caixes intervingudes que vagin pròximament a subhasta i que Botín Sr. ja ha anunciat que passaran a les seves mans…
Mentrestant, com que el vent bufa de popa, continuarem veient el gran Botín de patrocinador de Ferrari a la Fórmula 1 i del pilot espanyol que hi milita, en Fernando Alonso, a veure si aquesta vegada el noi asturià se’n surt, i encara que sigui sense la presència aquesta temporada de la molt espanyola La Sexta del català Jaume Roures, Espanya entera en pot treure, del nou títol mundial, un bon tall d’autocomplaença nonacionalista…

[_{Foto de l’entradeta: Javier Sorian, AFP}]

Aquest matí m’ha trucat la Nery Martínez (gràcies, Nery, pel teu gest) per donar-me una dolorosa notícia: la seva germana bessona, la Sílvia, acabava de morir. M’he passat tot el putu dia provant de ficar-me la idea al cap, i encara no ho he aconseguit. Estava al cas dels problemes de salut que patia, és clar, però no prou per esperar-me la seva mort tan aviat.
La Sílvia era una artista, una pensadora i una activista, sempre al peu del canó, bregant per una Catalunya “nacionalment lliure i socialment més justa”. Avui els mitjans electrònics (vegeu Llibertat.cat i Vilaweb.cat) han destacat el seu activisme polític per la sobirania del país, des de la manifestació dels “Deu mil a Brussel·les” fins a la seva última aportació, implicant-se en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, i la seva feina constant i incansable a través del seu blog en aquesta casa (“Indústries i caminars”, on el dia 8 d’aquest mes feia anticipadament el seu comiat, que jo, enfeinat en les meves coses, no havia vist). Però encara tenia temps i força per a una lluita més a la menuda, com ara les mobilitzacions contra la supressió del servei nocturn dels CAPs, o contra els desnonaments hipotecaris i tots els altres abusos dels banquers que van donar peu al moviment del 15M. Estava en tots els fronts, si podia, i hi ha estat fins que el cos li ha dit prou: és exactament així com ho explico.
Només em queda dir que estic content d’haver participat amb ella en unes quantes de les mobilitzacions que els catalans hem muntat aquests darrers temps per una Catalunya plena i lliure. (La foto que acompanya aquestes ratlles és d’una d’elles, la que vam fer el novembre del 2009 catalans del sud i catalans del nord a Perpinyà per denunciar la permanència de l’absurda ratlla amb què ens van “separar” el 1659 els reis de Castella i de França amb el Tractat dels Pirineus, signat per ells a esquenes i contra la voluntat de la gent del nostre país). Però estic content, sobretot, d’haver tingut la seva amistat.
Algun dia Catalunya tornarà a ser lliure, i malgrat la recança perquè la Sílvia ja no ho podrà veure, aquell dia compartirem l’alegria amb tots els que, com ella, ens han passat a davant desbrossant el camí.
Descansa en pau, companya.

Aquesta és la lletra de la cançó d’en Llach amb què la Sílvia ens va dir adéu des de les planes del seu blog de MésVilaweb:

Oh, si un adéu d’amor fos només el gest
del dolor compartit
per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d’amor fos encara amor.

Oh, si un adéu d’amor fos pols d’un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l’intent,
en l’antic intent d’estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.

Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d’un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d’enllà…

Oh, si un adéu d’amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.