24 d’octubre de 2013, dj
Descobriment del Pacífic oceà.
Sortim d’Antigua de nou, aquesta vegada en direcció sud, cap a Puerto San José, el punt més proper, en línia recta, de la costa del Pacífic. La carretera desfila entre el Volcán de Agua, a mà esquerra, i a l’altre costat, el volcà Acatenango i sobre seu, més cap al sud, el Volcán de Fuego, un monstre de 3.763 metres d’altitud que es compta entre els més actius de tota l’Amèrica Central. L’última erupció va tenir lloc tot just fa dos anys, el 2012, i en Jan, que té per costum enfilar-s’hi cada vegada que viatja a Guatemala, va ser testimoni, des d’una distància prudencial, dels rius de lava que s’escolaven muntanya avall. Es veu que és una cosa realment impressionant. De fet, el nostre company ja ha emparaulat amb un grup pujar-hi demà mateix, l’última oportunitat, perquè estem arribant al final del nostre viatge.
Mentrestant, el bus ens porta carretera enllà enmig d’un paisatge inusualment pla: a partir del municipi d’Escuintla, capital del departament del mateix nom, les muntanyes queden enrere i s’obre una plana immensa, que s’estén sense solució de continuïtat fins a la frontera d’El Salvador, al sud-est, i la de Mèxic, al nord-oest, seguint el mateix dibuix de la Sierra Madre de Chiapas, que baixa de Mèxic paral·lelament a la línia de la costa i de la qual formen part els volcans esmentats.
Aquesta extensió enorme, que és enriquida pels minerals que baixen de les emissions volcàniques arrossegades per les pluges, i per tant d’un alt valor agrícola, és d’una monotonia que tomba d’esquena: en comptes de l’agricultura menuda, tradicional, dels pagesos de la terra, que és la que hi hauria d’haver –i ja hi havia sigut–, hi ha una plantació en monocoltiu d’alguna mena de varietat del cànem, que sembla que serveix exclusivament per alimentar el bestiar i els cavalls de les granges dels terratinents, que es van emparar fa anys d’aquesta terra, la seva riquesa i el seu potencial. Allà està tot això, però immòbil, mort de fàstic, sota una incomprensible capa de verd, invariable fins a l’avorriment. Els camperols que haurien de ser aquí els trobareu desplaçats més al nord, enfilats a les muntanyes i cultivant el seu tros en els llocs més impensats, sovint en pendent, per si de cas el treball de la terra no fos prou dur.
Aviat arribem al municipi portuari de San José. Arreu hi ha senyals de la seva activitat marítima: piles de contenidors estibats aquí i allà, dipòsits de gas i de gasolina –Pacific Oil–, de ciment, magatzems de peix… Travessem el poble i finalment arribem a un xiringuito arran de platja, que és tota de sorra negra: Heus aquí el Pacífic!
Ens instal·lem a l’ombra de la pèrgola, perquè cau una bona cleca de sol, a contemplar l’oceà d’un tros lluny, per força: la sorra humida no ho posa fàcil per avançar amb les cadires de rodes, que s’hi claven de mala manera. Allò d’anar a fer una pixarada al mar, i eventualment una banyusca, ho deixarem córrer, doncs. D’altra banda, venint cap aquí hem travessat una mena de marina que recordava Empúria-brava, però amb uns canals d’aigua prou negra per desanimar el més pintat. A més, el mar sembla emprenyat; la bona notícia és que bufa un ventet molt agradable, mentre fem la cervesa.
A la platja, que s’allarga a banda i banda fins a l’infinit (a tota la costa pacífica de Guatemala no s’hi veu ni un sol accident geogràfic), no hi ha pràcticament ningú, però de sobte apareix una dona, la senyora María, ens diu que es diu, amb un cabàs ple de llaunes buides, per vendre (a tot el país hi ha gent que es dedica a recollir les que els automobilistes tiren per la finestra a la cuneta); després una altra, amb una panera al cap plena de talls de síndria; i una més, que porta un grapat d’ous de tortuga, també per vendre: te’ls pots endur o menjar-te’ls allà mateix, amb un beuratge que fa una forta olor de vinagre.
De sobte han aparegut uns quants nanos del poble que venen artesania. Dos d’ells es guanyen un parell de quetzals anant a tirar al mar una petita botella amb un petit missatge a dins. El punt de destinació és a la costa mediterrània catalana, de manera que compto que trigarà una mica a arribar, però que no sigui dit que no ho he provat.
Arriba una altra noia, d’onze o dotze anys, carregada d’artesania també per als guiris. Es diu Ana, i ens explica que treballa aquí (tot i la seva edat escolar) perquè a Panajachel no l’hi deixen fer.
Tornem, encara amb una calor que ens fa suar la gota grossa, però al cap de deu minuts cau un ruixat intensíssim que ho emblanquina tot, i només deixa que es vegi la cinta negra de la carretera. Quan arribem a les envistes del volcà ja ha parat, i els núvols esfilagarsats tapen a mitges la silueta del gegant. Entrem a Antigua mentre s’encenen els fanals del carrer.
