L'Hereu Riera

«Horrorizado y afligido, observo como avanza la nueva carretera que
destroza el Empordà. Si esta comarca les pilla lejos, lean esta columna
como expresión del desconcierto que produce descubrir, más allá de las
palabras y del cliché de la sostenibilidad, de qué manera pone el
Govern actual sus manos sobre el territorio.
»Era una vía recta y clara, perfectamente inserida en el paisaje llano y
agrario que atraviesa: de Corçà (a dos pasos de La Bisbal) a Figueres.
Una parte importante de esta vía adquiere ahora un perfil monstruoso
como consecuencia de las obras que la vinculan al tramo gerundense de
la C-31. Necesitaba una reforma. No una aberrante mutación. Con la
excusa de que CiU la habría hecho peor, la están convirtiendo en una
muralla de asfalto, alzada sobre incomprensibles taludes y ribeteada
con delirantes puentes de hormigón. Lo nuevo no mejorará lo que ya
existía: desaparece la linealidad y complica los cruces con las
carreteras locales. Ciega caminos rurales, divide fincas agrícolas por
la mitad, obliga a muchos payeses a dar grotescas vueltas para alcanzar
unos campos de labranza que se extienden a uno y otro lado de la
carretera. Dificulta la vida de la gente en lugar de mejorarla. Y
provoca una nueva herida en un territorio que, si se descuida, pronto
perderá su máximo capital: los huevos de oro del Empordà salen de la
gallina del paisaje.

»Destruidos, durante
la primera oleada turística, los más bellos parajes de la Costa Brava
(convertida en lugar de veraneo masivo), el Empordà interior funcionaba
como verdadera reserva de calidad, como el espacio en el que actuar de
manera delicada, sutil, inteligente. Para preservar la belleza, pero
también para fortalecer un modelo territorial que permita desarrollar
algún día el sueño de modernizar el turismo. Una cosa es decir sí a
obras imprescindibles para el desarrollo (AVE, MAT) y otra muy distinta
arrasarlo todo como los bárbaros. ¡Tantas críticas a los excesos de
CiU, tantas burlas sobre el modelo del PP valenciano, tanta literatura
sobre la tercera vía del PSC, tanta palabrería sobre un nuevo modelo
turístico basado en la calidad, y ahí está la conselleria de Joaquim
Nadal abriendo en canal el Empordà. Manoseando el paisaje más bello (¡y
rentable!) con irreversible impiedad».

Deixant de banda la suposada imprescindibilitat per al desenvolupament d’obres com la MAT i l’AVE (sic), per la resta tot fa pensar que Antoni Puigverd, l’autor de l’article, publicat a la seva columna de La Vanguardia a finals d’agost, té més raó que un sant. Puigverd és de la Bisbal d’Empordà, i per tant deu saber de què parla (que surrealista que resulta, però, expressant-se en castellà sobre un tema tan domèstic i proper…!).
Però les seves valoracions van ser rebatudes amb contundència des de les planes d’El Punt el 19 d’aquest mes per Joaquim Nadal i Farreras, a qui el columnista assenyalava directament amb el dit. El debat sobre el territori és ben viu, com diu el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. És tan viu, que sovint sagna.

El debat, continua dient Nadal, “cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes,
sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai
cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels
adjectius. (…) L’impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l’impacte no té res
a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan”. El conseller enumera a continuació, en el seu llarg article, tota una sèrie d’actuacions que s’han fet amb criteri i mètodes correctes, una manera de fer que ell qualifica “d’esquerres”. (Entre aquestes actuacions, per cert, hi ha la creació de l’Observatori del Paisatge, que ja vam veure dies enrera en aquest blog quina opinió mereixia a Santiago Vilanova, un altre “apocalíptic”).
Apel·la finalment, Joaquim Nadal, tant a la sensibilitat, gairebé quirúrgica, amb què s’executen les obres com al coratge que calia per tirar-les endavant, coratge que no van tenir els governs anteriors al seu: “És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són
perquè es fan. I no ho serien si s’haguessin fet quan tocava. Perquè és
d’esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només, aquelles
carreteres que s’havien d’haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el
coratge ni la voluntat política de fer-les”.

Com que el temps és un jutge que dóna la raó a uns mentre la treu als altres, ja es veurà amb el resultat final qui la tenia en aquest cas, pel que fa a l’aspecte purament físic de la vella carretera “condicionada” per la CPTOP. Però hi ha dos detalls aquí que no deixen de sorprendre. D’una banda, les raons que han mogut la conselleria a fer l’obra: era “reclamada de forma insistent”, diu Nadal, “exigida de forma imperativa, criticats
els seus endarreriments, moralment exigible per l’alta perillositat
actual”. Desconec en quines dades es basen, per qui era exigida l’obra tan imperativament i en relació amb què era tan perillosa la carretera vella. Però penso que a sota del debat sobre el territori es belluga el debat inèdit, no-nat, encara pendent de ser fet a fons, de la preponderància del cotxe en la vida actual i en els condicionaments que aquest invent imposa de manera indiscutible i indiscutida en l’economia col·lectiva. El cotxe es fa “present a l’altar del meu paisatge”, i de forma imperativa, també.
L’altra curiositat és el perfil personal d’aquests dos espadatxins. Puigverd està més acostat a les files socialistes que a les convergents, per dir-ho així, i tanmateix és amb una de les conselleries amb titular socialista, que se les heu. I enmig d’ells dos, el poeta Maragall, citat per Puigverd a l’article de dalt; article que va seguit d’aquest altre que reprodueixo a sota, aparegut aquest dimecres en el mateix diari on Nadal va publicar el seu.
No sabem què en diria, l’avi Maragall, ficat en aquesta polèmica. Però sí que disposem d’aquest document videogràfic en dues parts on el seu nét, el President estat de la Generalitat de Catalunya, glossa la bellesa de l’Empordanet, per on discorre la “línia recta i clara” de l’antiga carretera que Nadal i els seus estan modernitzant.

No sé si va per mi la frase «algun cronista il·lustrat distribueix
patents de sensibilitat i intel·ligència» de l’article de Joaquim Nadal
(Territori: pragmatisme i utopia). Dic que no ho sé perquè, en
puritat, el concepte «il·lustrat» s’hauria d’aplicar a les grans plomes
del XVIII, com ara les Goethe, Kant o Diderot, de les quals jo, com és
evident, estic a anys llum. Però suposant que es referís a mi i als
meus articles de La Vanguardia sobre les destrosses
empordaneses de la C-31, voldria fer una petita precisió sobre l’ofici
d’escriure als diaris. L’articulista emet una opinió. No solament
discutible, sinó tan fràgil, tan poc decisiva, que el diari de l’endemà
se l’endú. En aquest nostre país l’únic que distribueix patents, és a
dir, l’únic que certifica i dóna permisos, és l’administració, el poder
establert. Nadal és al poder des de 1979. Jo no hi he estat mai, però
des dels primers vuitanta em dedico, com a free lance, al
modest ofici d’escriure (un ofici, per cert, sotmès a les pressions que
–secretament, però amb contundència– el poder exerceix sobre els
mitjans). No perdo l’esperança que algun dia arribi a entendre una cosa
que li costa molt: en una societat democràtica la crítica és
imprescindible. Respongui amb arguments, conseller, i no menyspreant
els crítics des de la seva posició de força. De moment ens ha recordat
que ha fet algunes coses correctament. Era la seva obligació. Però de
la mateixa manera que un bon article no eclipsa el dolent, les seves
bones obres no excusen que estigui destrossant irreversiblement el cor
de l’Empordà.

[Antoni Puigverd, “Nadal i el menyspreu”]

He fet un mix, en el títol, de dos articles recents de premsa, tots dos molt salats: un és de Joan Boada i Raset, arxiver municipal de Girona, que s’esplaia sobre la figura de l’exministre socialista i actual president del Congrés dels Diputats espanyol, José Bono, i de la seva postura intransigent envers la possibilitat de permetre parlar en català, basc i gallec a la Cambra baixa, emparant-se en l’argument pervers que només els cal, als grups que ho demanen, impulsar una reforma del reglament, per a la qual fóra necessària l’aprovació dels dos partits majoritaris a la cambra, el seu i el PP, i tothom sap perfectament que això passarà quan les granotes s’afaitin.
Boada contrasta aquesta situació amb la d’un país, Suïssa, que, tot i tenir 4 llengües oficials 4, és la potència econòmica més forta de l’espai europeu; però també amb la de la República del Perú, antiga colònia espanyola, on la parlamentària Hilaria Supa, del Partit Nacionalista Peruà (uix!), s’adreça normalment a l’hemicicle en quítxua, i un traductor fa la versió en espanyol de les seves al·locucions, i tothom content.
També destaca, l’arxiver gironí, la naturalitat amb què aquest senyor de la Manxa, que s’ufana de ser fill de falangista, manté a les parets del recinte parlamentari els retrats dels presidents de les corts franquistes al costat dels de l’etapa actual. “Tot plegat”, resumeix, “no s’allunya gaire de la imatge d’allò que n’havíem dit una república bananera. Si parlem amb rigor, d’una monarquia bananera”.
L’altre article és de Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies, i m’agrada especialment perquè és molt aclaridor, aquests dies que al voltant del quilòmetre zero d’Arenys de Munt s’han barrejat de mala manera conceptes com els de responsabilitat i irresponsabilitat, il·lusions i il·lusos, atreviment i prudència, prudència i traïció, temeritat i covardia, seny i rauxa.
Avui mateix, Àlex Martínez, diputat pel PSC al Parlament, després de blasmar la “deriva radical independentista” de CiU (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), d’afirmar que el debat sobre el referèndum arenyenc és “absent al carrer” i de dir “sense embuts”, respecte al dret a l’autodeterminació, que “el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes” (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), reclama que “no perdem el sentit de la realitat”… Carai que et fot! Quina unanimitat, la dels socialistes catalans, a l’hora de fer anar conceptes i expressions! Decididament, en aquest partit sembla com si tothom funcionés a tocs de xiulet, encara que s’hauria de veure qui xiula realment i des d’on ho fa…
Llàstima que s’oblida de dir, l’Àlex, com els seus correligionaris (el del xiulet així ho deu tenir decidit), que l’autodeterminació i la independència no són pas un objectiu, sinó un mitjà -el més lògic i sensat, i emparat pel dret dels pobles- per poder “donar resposta a les necessitats quotidianes” dels catalans, precisament. “És l’economia, estúpid!”, com va dir Clinton, i que em perdoni la citació.
Bé, doncs, en atenció a tan assenyada parròquia, heus aquí l’article d’en Jaume Soler (Nic, per als amics):

«La interpretació manipuladora feta des del pensament conservador del
concepte de seny ha intentat reduir-lo a un sinònim de possibilisme
eixorc. Per contra, el seny català, tal com el recull, el reflexiona i
ens transmet Josep Ferrater Mora, és, ras i curt, la capacitat
individual i col·lectiva de dur a terme allò que és necessari en el
moment oportú.

»Avui, el confusionisme conceptual i una praxi
política perversa ens han dut, a més, a invertir els termes, intentant
impregnar en el pensament i el teixit social del país que les actituds
més assenyades són rauxa pura. I, per contra, la rauxa més
descontrolada és el paradigma incontestable del seny.

»Dos
exemples d’aquesta manipulació, per la via de la història recent del
país: Prats de Molló i el 6 d’octubre! Macià i Companys, dos arrauxats?
No fotem, companys. Eren dos homes de conviccions i compromesos amb el
país que davant dels reptes de la història van fer el que era necessari
en el moment oportú. Dos homes de seny.

»Estic convençut que a
nivell individual encara podem trobar en la societat catalana uns
quants exemplars humans que viuen i actuen des del seny més autèntic.
Tanmateix, en la vida política i institucional són del tot escadussers,
per no dir inexistents.

»No cal gaire perspicàcia analítica per
comprovar de quina manera aquesta visió conservadora ha penetrat en
tots els àmbits de la vida política i social del país. Sembla que no hi
hagi tria possible. Tant se val que siguin hereus del canonge Cullell i
de Balmes com que militin en el postmodernisme cosmopolita. Tothom
s’arrapa al seny, i per la via del fet el converteix en un element
immobilitzador i justificador d’actituds de covardia i fins i tot de
traïdoria. Tot plegat ve de lluny, és cert, però des de l’inici
d’aquest sainet tragicòmic de l’Estatut fins a l’expressió final
–inqualificable– del finançament, el país viu abocat en una rauxa
politicoinstitucional incontrolable que, recordem-ho de nou, és
l’antítesi del seny. Sota la capa del seny, intenten amagar-hi
l’immediatisme que ens nega els horitzons, o el tacticisme que ens
condemna al vol ras. I al cul del sac hi trobem sempre l’interès per la
cadira –quadribarrada, és clar–. Per aquesta via arrauxada, companys,
podem arribar al desastre.

»Durant el pujolisme, i gràcies al pujolisme, vam aconseguir
un país baix de sostre amb uns polítics curts de talla. Anecdòticament
vull deixar constància que havent explicitat alguna vegada aquesta
descripció de collita pròpia de la realitat catalana davant del
president de la Generalitat, em calgué, al seu moment, desmentir que
fos una al·lusió directa i descriptiva de la seva persona. Per
desgràcia hi havia força més implicats!

»D’aquella situació
inicial –ben poc galdosa– hem derivat cap a un país sense sostre i
sense lideratge. Un país, doncs, sense propostes estratègiques que
orientin el seu futur i sense dirigents capaços de redreçar aquest camí
erràtic. Algú voldrà contradir-me assenyalant la certesa i l’eficàcia
dels que volen portar-nos a l’ assimilació espanyola –ara, ja, sense
embuts–, de manera directa i total. Ben cert, companys. Però, recordem
que aquesta no és una proposta de país –ni arrauxada ni assenyada–. És
la via directa cap a la desaparició del país. Ergo, si el seny, durant
segles, ha estat un element clau en la vida col·lectiva dels catalans,
avui, en uns moments tan crítics com els actuals, armar la vida
política i social del país des del seny no és pas una elucubració
teòrica sinó una necessitat peremptòria i urgent.

Seny, companys, seny!»

[Jaume Soler i Pastells, “Seny, companys, seny!”, a El Punt, 13/8/09]
______________________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Andy Warhol’s}]

“Aquest local intenta estar al corrent de tots els decrets, normatives, lleis i reglaments que va produint la Generalitat.

(Malauradament, no sempre ho aconsegueix)”

Aquest cartell, transcrit aquí dalt, el vaig fotografiar l’estiu de l’any passat, en un establiment hoteler d’un poble de la Costa Brava. El text, tan irònic com explícit, apuntava (no sé si encara l’hi tenen penjat) a la superabundància de regulacions de tota mena a què són tan aficionats els nostres governants. De mostres, n’hi ha a grapats.
Un bon home que regenta un negoci d’automòbils em comentava un dia, exasperat, la quantitat de normes a què s’ha hagut d’ajustar perquè el seu establiment i l’activitat que hi mena no sortissin de la legalitat vigent a Catalunya, plena d’obstacles que ell no troba en les sucursals que té escampades per diferents punts de la geografia espanyola. I una cosa semblant em confessava un parent que intenta continuar vivint de la feina de pagès, especialment marejada des de l’Administració.
Sense anar més lluny, aquest estiu els pagesos s’han trobat amb la prohibició de fer servir tractors i recol·lectores les hores del migdia, que és quan fa més sol, adduint que alguna d’aquestes màquines se l’havia trobat culpable d’un incendi que hi va haver no recordo on… Una representant del departament corresponent va arribar a dir davant les càmeres de televisió en quin percentatge tenia responsabilitat l’activitat recol·lectora dels pobres agricultors en aquell i altres incendis, que ja és afinar!… Però ni ella ni els altres responsables del departament no van tenir en compte que precisament és en aquest tram del dia que s’ha de fer la recollida dels cereals, que és quan estan més secs, altrament hi ha el perill que la humitat els faci malbé. Tampoc no van dir, ni la senyora al·ludida ni ningú, en quin percentatge són culpables dels incendis que es produeixen les velles línies elèctriques que travessen -amb totes les benediccions administratives- el territori: la culpa és dels pagesos, sempre.
Fa temps també se’ls va prohibir cremar els rostolls, com havien fet sempre des de temps immemorials: el Decret que prohibeix fer foc a tothom a menys de 500 metres de qualsevol superfície boscosa no fa distincions, i els pagesos no han de ser objecte de favoritismes; aquí la tradició no compta.
De favoritismes, a pagès, n’han vist tan pocs, i en canvi de pals a les rodes de carros i tractors tants, que aquesta manera de guanyar-se la vida ha caigut en picat, al nostre país, i els pagesos que encara no han canviat d’aires, avorrits de veure’s tan maltractats per totes bandes, cada vegada són menys, tot i que tothom està d’acord que aquesta és una activitat bàsica en l’economia, però que a més té valors afegits com la cura del paisatge i dels mateixos boscos, que sense pagesos que els cuidin han crescut en superfície, però també en vegetació de sotabosc, i ha crecut també, per tant, el risc d’incendi. No sabem si els responsables de l’administració saben exactament en quin percentatge.

Però la regularitis de la nostra classe dirigent, en els diferents nivells de l’administració, sembla que no té aturador, i de cap manera es limita a l’àmbit de pagès, només faltaria! Els nostres governs (i els d’esquerres amb una especial predilecció, i encara més, pel que sembla, els d’esquerres de debò) són molt aficionats a regular-nos la vida fins al més petit detall.
La normativa municipal que s’han empescat a l’Ajuntament de Girona sobre els animals domèstics és d’un detallisme meravellós, que inclou la prohibició de tenir gossos durant la nit en balcons i patis… En els balcons encara s’entèn, però en els patis tampoc? No representa que una de les coses que fan els gossos, i per la qual se’ls aprecia, és guardar la propietat dels seus amos, que inclou els patis i jardins, des d’on els animals vigilen la casa tota?… I encara sembla que en van retirar a última hora, de l’articulat, l’obligació dels propietaris de treure a passejar cada dia l’animal durant 20 minuts. Per què vint, i no trenta, o quinze? Deu ser el percentatge científicament demostrat que cal perquè l’animal no sigui psicològicament maltractat, que és una de les finalitats del reglament…
En fi, no parlarem d’altres sectors, com el de la circulació de vehicles, les limitacions de velocitat (estrictes, amb multa al canto si se superen ni que sigui d’un quilòmetre per hora), o d’aquesta burrada de fer-nos circular amb els llums del cotxe encesos tot el dia per “raons de seguretat”, com si no sapiguessin que una excepció deixa de ser-ho quan es fa general: si, posem per cas, tothom portés els cabells pintats de color verd o vermell, els punkies deixarien de cridar l’atenció, oi?… (I a propòsit: com s’ho faran perquè les motos, que com a vehicles més vulnerables sí que té sentit que duguin els llums oberts dia i nit, es facin notar, a partir d’ara?, els faran dur un pirulo d’un altre color, com als tractors?)
L’enumeració seria llarga. Però parem-nos en una norma que ella sola marcaria tot un cim d’aquest desfici regulador que ens empara: la prohibició que es va dictar a final de l’any passat i que, fins que no vaig llegir al diari un article de Carles Monguilod que s’hi referia, vaig pensar que anava de broma, de tan increïble com és. L’advocat gironí ho atribueix a una seqüència lògica de la mania del “parlar políticament correcte”, que hauria derivat en la mania dels legisladors de regular minúcies. Reprodueixo la part final de l’escrit, que és molt saborós:

«Avui, en una mena de culminació de concurs d’aquesta cretina manera de ser o de parlar, als nostres legisladors els ha donat per regular inutilitats. La darrera és espectacular: han prohibit tirar pedres als rius perquè aquesta conducta podria malmetre l’hàbitat natural dels nostres peixos. A partir d’ara una activitat tan nostrada, pueril i relaxant com és apedregar, per exemple, el Fluvià (o el Ridaura, en el meu cas) passarà a ser una diversió durament castigada.
»Com a jurista us he de reconèixer que he quedat astorat. Sempre havia cregut que les lleis només reprimien aquelles conductes que eren perilloses per a la pacífica convivència. Si això encara és així, proposo que, posats a legislar sobre l’ús que es pot fer de les pedres, legislin immedidatament per prohibir, sota dures sancions, que els apedreguin a ells.
»S’ho mereixerien, pel fet de ser responsables de fer perdre el temps i els diners públics regulant autèntiques collonades».

Monguilod atribueix aquesta manera absurda de legislar a una “manera cretina de ser”, fruit probablement d’una manera beneitona i paternalista de mirar-se la realitat i la societat pròpia d’un determinat progressisme. Però jo diria que més aviat hi escau allò que diuen, que qui no té feina el gat pentina…. Com que l’alta política, la política real, la que pren les decisions realment decisives i que ens afecten a tots perquè afecten l’economia, que és l’autèntica mare dels ous, com que aquesta política “de debò” fa temps que ha deixat d’estar en mans dels polítics -i no diguem ja dels encantadors governs del nostre país, que a damunt estan segrestats i teledirigits per un altre centre de decisions situat a cinc o sis centenars de quilòmetres lluny de Catalunya-, doncs els polítics que ens “governen” es dediquen a redactar boniques lleis d’obligat compliment, perquè no ens esgarriem ni un pam del camí correcte i estiguem al mateix temps superprotegits i supermegaentretinguts. La “Revolució dels petits gestos” continua…

4. Matí al Matarranya

Un altre d’en Manuel Cuyàs, imperdible:

“Els nens del Matarranya, província de Terol, diuen «demà al matí».
Els nens de Catalunya, que tenen el català de llengua oficial, la
immersió lingüística, TV3, el K33, un govern catalanista i d’esquerres
i una oposició nacionalista, o sigui tot el que no tenen els nens de
Terol, diuen «demà pel matí». Les meves orelles estan tan fatigades de
sentir «pel matí», «per la tarda» o «per la nit» que l’altre dia, quan
en un carrer de Vall-de-roures vaig sentir una nena que deia als seus
pares que «demà al matí» havia de sortir amb els seus amics d’excursió,
jo m’hauria abraçat a la nena i hauria pagat el vermut als pares. «Que
la seva filla i els seus amics no vagin d’excursió a Catalunya, demà al
matí, que tornaran demà per la tarda», els hauria dit picant quatre
olives. La nena del Matarranya sap dir aquesta frase: «demà al matí
compraré berenar per la tarda». Els nens catalans diuen «demà pel matí
compraré berenar per la tarda», i ho troben normal. Després resulta que
el berenar «es cau». A Catalunya, des de fa un temps, les coses «es
cauen». Aquell arbre s’ha caigut. Se m’ha caigut el llapis. Se m’ha
caigut el berenar pel matí.

“Ara els hipocondríacs de la llengua
conclouran que el català s’acaba, i totes aquestes coses mortuòries que
es diuen. No cal posar-nos tan tètrics. N’hi hauria prou de tenir
mestres solvents a les escoles. L’altre dia vaig preguntar a uns nens
que parlen un català arrossegat per terra, un català que «s’ha caigut»
a trossos, què els deien els mestres quan els sentien. Em van dir que
els mestres deien «da igual». «En castellà?» «No, en català; da igual». I
em van dir que si jo m’escandalitzava per com parlaven ells, quedaria
esgarrifat per com parlaven els seus mestres. «Ens diuen que el que
importa és que sabem que dos i dos fan quatre». Dos i dos fan quatre
aquí i a la Xina. Hi ha tota la humanitat per defensar-ho. Per defensar
el català només som nosaltres. Caram, els mestres! Potser que anessin a
fer una immersió lingüística al Matarranya”.

Jo també en sé d’uns que els pujaria a dalt de l’autobús, a veure si els dúiem a aprendre a quin país viuen i quina educació haurien d’impartir a la seva mainada…

També tinc una anècdota per explicar, sí. Va passar fa un parell o tres d’anys, un dia que van venir una colla de nanos adolescents d’un institut de no recordo quin poble de la costa brava, acompanyats d’un mestre, a un entrenament de l’equip de bàsquet en cadira de rodes on un servidor jugava. Posats en rotllana al mig de la pista, el capità de l’equip comença la seva explicada, però s’interromp un moment i pregunta, abans de continuar, si algú té problemes a seguir-lo, en català, que és la llengua amb què ha arrencat (ell és de família castellanoparlant, però parla perfectament la llengua del país). I salta una nena, una mocosa de 14 o 15 anys, i diu que ella sí, que s’estima més que continuï en castellà.
I així va ser, davant la passivitat de tothom, inclosa la meva, que em vaig quedar mirant al mestre, incrèdul, en lloc de reaccionar i preguntar-li, a aquella ninyata o al seu educador, quin problema tenia amb el català, i que jo en tot cas tenia exactament el mateix problema que ella però jo amb el castellà, i que no em donava la gana que haguéssim de fer allò en castellà només perquè l’hi donés la gana a ella, i que si era així -no sé què hauria dit el mestre-, que continuessin sense mi.
La nena no, però el mestre potser hauria après una petita lliçó, ni que fos de modos, com deien abans, que deixaven anar molts castellanismes com aquest però parlaven sempre català, que fins que no es demostri el contrari és la llengua pròpia d’aquest país.

_________________________________

ps: el Matarranya és una comarca pertanyent a la Franja de Ponent, que és allà on diuen que “no s’ha d’imposar el català als ajuntaments”, com denunciava en Joan Solà a l’article del seu llibre reproduït en aquest blog fa tres dies. El govern socialista de Marcel·lí Iglesias, el president d’Aragó, que és originari d’aquesta terra, se suposa que havia de deixar blindada la protecció del català en el text estatutari de la comunitat aragonesa, però ara com ara el català de la Franja continua essent un plat d’allò més apetitós per a la glotofàgia carpetovetònica…
___________________________

[_{Imatge de l’entradeta: by Joanot, flickr.com/photos}]

Avui fa quaranta anys, el 20 de juliol de 1969, a les 22:17, l’home va arribar per primera vegada a la Lluna. I a les 2:56 del dia 21, l’astronauta Neil Armstrong
va trepitjar la superfície lunar i va pronunciar unes paraules que
resumien la importància històrica del moment: “És un petit pas per a un
home, però un pas de gegant per a la humanitat”.

[Encara bo que a can VilaWeb, que és d’on trec les dades, han traduït la frase amb sentit, perquè n’ha corregut una altra versió (en el telenotícies d’avui mateix, sense anar més lluny), “És un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”, que ja em direu què ve a significar: “per a l’home” i “per a la humanitat” no són dues expressions equivalents?, o potser es refereix al gènere masculí, i no al gènere humà, cosa que la convertiria en una de les frases més fantasmagòriques i més masclistes de la història de les persones humanes… No ho sé, però, posada al costat d’aquella (no sé per què m’ha vingut al cap) que va deixar anar, aquesta en el cinema de debò, la Scarlett O’Hara amb una pastanaga a la mà i amb un cel de fons del mateix color, “Poso Déu per testimoni que mai més passaré gana!”, una frase tan efectista com beneitona, fa sospitar que la gent tenim tendència a empassar-nos autèntics bunyols si ens els saben presentar ben embolicats amb boniques paperines. En fi, continuem.]

Missió: la Lluna
Armstrong era el
comandant de la missió Apol·lo 11 de la NASA, i l’hi acompanyaven Buzz Aldrin i Michael Collins.

Aldrin i Armstrong van allunar amb
la nau Columbia, i Collins va restar a la nau de comandament, l’Eagle.
Tots tres havien sortit de Cap Canaveral (Florida) el 16 de juliol, a
bord del coet Saturn V, i van arribar a destinació, a 380.000
quilòmetres de la Terra, quatre dies després. Exactament al
cap de vuit dies, tres hores i divuit minuts d’haver començat la missió van
tornar, bons i sans, a la Terra.

En total, dotze astronautes han trepitjat el satèl·lit de la Terra:
Neil Armstrong, Buzz Aldrin, Charles Pete Conrad, Alan Bean, Alan
Shepard, Edgar Mitchell, David Scott, James Irwin, John Young, Charles
Duke, Harrison Jack Schmitt i Eugene Cernan.



Recursos espectaculars

La NASA ha preparat una magnífica web commemorativa amb àudios i vídeos de la missió restaurats, noves fotografies, detalls de l’allunatge i una llista d’actes commemoratius als EUA, entre ells una conferència de premsa amb els astronautes protagonistes, a la seu de la NASA (Washington), i una recepció al Museu de l’Aire i l’Espai, també a la capital nord-americana.

Google s’ha sumat al quarantè aniversari introduint al seu servei Google Moon    unes quantes dades i imatges de la missió de l’Apol·lo 11 a la Lluna i llançant la versió en 3D lunar a Google Earth.

El tren d’Olot: surt quan vol i arriba quan pot
Recursos espectaculars per a una commemoració que n’ha tapat una altra, infinitament més modesta, però també infinitament més propera, i d’un caire ben diferent: avui fa tot just cinc dies era el quarantè aniversari de la desaparició del tren de via estreta Olot-Girona, “el tren d’Olot”, com en deia tothom. És un tema menor, és clar, i segurament només el tenim present la gent que vivim en algun dels pobles per on passava el tren petit, el carrilet; i potser encara només els que ja hi vivíem quan les autoritats competents d’aquell protector règim de què gaudíem aleshores van decidir carregar-se’l, liquidar-lo.
Tan llunyanes són, una efemèride i l’altra, de dimensions tan enormement, còsmicament diferents, que sembla que no tinguin res a veure. I tanmateix hi ha un fil conductor, una petita via, entre el vetust tren d’Olot i el moderníssim Apollo XI: el capitalisme i els seus servidors, que amb una mà executaven el tren mentre amb l’altra encimbellaven el projecte Apollo i els seus astronautes a les màximes cotes de popularitat, i de passada refregaven aquest colossal èxit als morros dels soviètics, el gran rival i leit motiv, de fet, del gran pas de la humanitat fet per botes ianquis: l’aparador i la rebotiga del mateix negoci.
Aquí, mentrestant, a la rebotiga, tancats dins les quatres parets grises d’aquell règim de terror i d’avorriment còsmic, el mateix capitalisme però en versió autàrquica, típicament, patèticament espanyola, feia també un gran pas en pos del progreso carregant-se el tren (una obra que no havien pas fet ells, és clar). Aquella mateixa setmana, els maltractats habitants d’aquest país vèiem per televisió, en blanc i negre, com l’home arribava a la Lluna…

Aquest dia, el dimecres 15, un amic periodista d’Amer, més jove que jo però amb molt més bona memòria, parlava d’aquest trist aniversari al seu blog. Val la pena llegir-lo de dalt a baix, sigueu o no contemporanis del gran tren petit:

«De petit, jo en deia el tren de fum.
Una mica més tard, el tren d’Olot, que és com en deia la majoria de la
gent. I es va acabar adoptant el terme “carrilet” en el moment que el
vam començar a trobar a faltar. Avui fa 40 anys que ja el començàvem a
enyorar, quan tot just acabava de completar el seu darrer trajecte
entre Girona i Olot. No sé si va ser l’endemà al matí o el matí d’avui,
la mainada que érem al Casal Parroquial d’Amer vam pujar al darrer
viatge del tren, en un d’aquells curiosos TAF que van enviar en els
darrers temps per intentar modernitzar la línia. Eren trens automotors
de fuel, una mena d’autobusos sobre rails que ens feien creure que el
tren d’Olot tenia futur. Va ser en va, perquè la sort del carrilet
estava dictada com a conseqüència d’una barreja fatal d’un concepte
confús de la modernitat; d’una total manca d’autoestima de les nostres
classes dirigents d’aleshores, incapaces de plantar-se i de fer-se
valer; d’un menyspreu cap al territori per part del règim, i en contret
del territori català. I lògicament de la manca de democràcia. Amb una
societat civil desarticulada i amb la prohibició de partits polítics, i
una manca de llibertat d’informació, era gairebé impossible que es
revertís la decisió de sacrificar el tren.

»El darrer viatge va ser emotiu, però
discret. A l’ambient no hi havia dramatisme, però sí que recordo l’aire
serè dels enterros catalans. Silencis, alguna llàgrima, molta gent… i
nosaltres, els petits, amuntegats dins del TAF, que no hi enteníem res,
saludant amb la mà la gent que havia quedat a l’estació. El trajecte va
ser curt, no recordo si vam anar de l’estació a la Font Picant (on hi
ha el manantial de la Fonter, i sobretot on hi havia un baixador
fantàstic, amb una escalinata digna de les millors estacions balneàries
del centre d’Europa), però el tinc gravat a la memòria.

»Del tren d’Olot no en tinc un record
continu. És tot fet a base de fragments solts. Per exemple, l’olor
inconfusible que feien els tallers i les màquines. Una olor que no vaig
retrobar fins fa un parell d’anys quan vaig trobar-me amb una màquina
de vapor i uns vagons exactes als del tren d’Olot en un ferrocarril (en
ple funcionament comercial!) a la frontera entre Romania i Ucraïna. La
potència evocadora de les olors és molt superior al que m’imaginava,
diria que és gairebé fotogràfica.

»En recordo, també, el pànic –que encara
em dura, glups– que el meu peu quedés atrapat entre dos rails en un
dels canvis d’agulles que hi havia en el tram que havies de recórrer
per força si volies anar a la font de la Boada. I de quan en passar pel
pont del Pasteral m’havia de situar per estricta ordre familiar just al
mig del vagó de fusta, amb unes portes com la de les diligències del
far-west, per evitar que en una de les entremaliadures típiques de tot
nen mogut pogués caure al riu. O quan en passar per certes zones se’m
prohibia treure el cap per la finestra per por de topar amb un pal de
telèfon (un poste, en dèiem aleshores, en el nostre injust analfabetisme de la pròpia llengua).

»El buit que ens ha deixat la
desaparició del tren d’Olot és impossible d’omplir. Crec que tota la
gent que el vam conèixer –jo sóc dels que el van conèixer molt poc
temps– sentim el mateix: tant de bo avui el tinguéssim en servei. En
lamento la desaparició pel que hauria pogut representar de
desenvolupament econòmic, social i cultural de tota aquella zona, un
punt marginada dels grans eixos de comunicació d’avui. I per
l’exhibició d’impotència definitiva que va fer la societat oficial i
civil d’aleshores.

»Acabo facilitant-vos l’enllaç al reportatge
(format PDF) que vam fer en Pau Lanao i jo mateix a la revista Presència quan feia 15 anys de la seva desaparició (coi, ara m’adono de
com passa el temps…)»

“Quaranta anys sense el tren d’Olot”, al Bloc de Carles Puigdemont, 15.7.09.

[_{Foto de l’entradeta: El tren, remolcat per una locomotora de la sèrie 21-24, enfilant  el Coll d’en Bas. Arxiu ASAMTOG, Associació d’Amics del Tren Olot-Girona}]

“… Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra”

 (Salvador Espriu, “Inici de càntic en el temple”)

Unes precisions de llenguatge molt, molt oportunes, tretes de “L’apunt” de Carles Ribera (novament ell, sí) en l’edició d’aquest dijous del diari:

«No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics.
Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac».

[L’eina dels polítics, com la dels periodistes, és la llengua, la paraula. Si jo fos polític en actiu, representant de la ciutadania en alguna de les institucions del país, i em veiés retratat en aquestes ratlles precises i tallants del periodista d’El Punt, em preocuparia, oi més si tingués en el meu ideari polític l’emancipació nacional de Catalunya. L’expressió “govern central” era habitual en el llenguatge del president Pujol en els seus anys de govern al capdavant de la Generalitat (en el moment present no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat, però ara està enretirat), però no deixava de quadrar, en el seu ideari autonomista i prou, oi? En un polític d’horitzons sobiranistes això canvia: la descurança en el llenguatge és poc professional, però com que les paraules, a més, no són pas innocents, l’ús de segons quines expressions resulten reveladores, ni que sigui com a simple lapsus linguae. El mapa del món és a dins del cap].

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

«“Algun cop m’han dit barretinaire, i què? Mostrar-nos vulnerables a aquest tipus d’atacs primaris ens fa vulnerables”. Qui afirma això és el cap del departament d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat nord-americana de Stanford. Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) va ser divendres [19.6.09] a la UdG per pronunciar la conferència L’angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l’imaginari històric espanyol, dins els seminaris de recerca de l’Institut Eiximenis.
»En una exposició de dues hores, va anar molt més enllà d’aquest ‘angle mort’ i va demostrar que la distància (en aquest cas, geogràfica) respecte de l’objecte d’anàlisi (en aquest cas, Catalunya) permet oferir un enfocament deshinibit, lúcid i lliure sobre una realitat nacional, la catalana, sovint tenallada pel prejudici i l’acomplexament intel·lectual.
»En la seva reflexió sobre la recuperació de la memòria històrica desmunta uns quants tòpics sobre la matèria. Un: la Guerra Civil s’ha volgut veure com l’avantsala del xoc mundial entre el feixisme i el comunisme, quan en realitat l’objectiu del cop d’estat era posar fi al problema catalán. “Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d’una dessemitització, a Espanya es va a buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles”. Aquesta comparació, el professor de Stanford la va portar més enllà amb contundència: “En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans”. Una posició que no és exclusiva, segons sosté, de l’extrema dreta: “Entre dreta i esquerra a Espanya hi ha diferències sobre models de règim, no pas sobre l’anticatalanisme”. Per demostrar que l’afirmació no és gratuïta va citar, entre altres, una anotació del diari personal de Manuel Azaña on escriu que l’única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.

»La segona convenció que va rebatre és la centralitat de la Guerra Civil. “La Guerra Civil és una memòria pantalla, perquè concentrant la memòria en un moment històric breu s’oculten processos de llarg abast, com la brutalitat de l’assimilació per part de Castella de la Corona d’Aragó”.
»Finalment, va qüestionar els resultats de les polítiques actuals de memòria, basades en el pacte de silenci de la transició, en la privatització del dolor durant massa temps i un intent “d’equilibrar les balances emocionals”. “És difícil construir un discurs comú sobre el passat mantenint la impunitat d’una de les parts”, va sentenciar Resina, que va regalar a un auditori reduït però selecte un bon arsenal de frases provocatives per estimular la reflexió.  Unes quantes mostres: “Franco va guanyar la guerra, però el comunisme va obtenir la victòria ideològica”; “Mai cap minoria ha estat oprimida sense la complicitat de la gran majoria. Quina part de culpa té l’espectador en el destí de la víctima?”
»En l’intercanvi d’opinions posterior, Resina (autor de llibres imprescindibles com Barcelona’s vocation of modernity o El postnacionalisme en el mapa global), va defensar la necessitat d’internacionalitzar el cas català, amb un avís per a navegants: “Pensar-se que l’espanyol és una llengua per anar pel món és una prova que conservem la marca de l’esclau. No dominar l’anglès ens fa perdedors”».

[Article afusellat en la seva totalitat de la “Crònica” de Carles Ribera, a El Punt del 21.6.09; els subratllats són meus]

Al voltant de la irrupció, per segona vegada, de Florentino Pérez a la Casa Blanca madrilenya s’han dit i escrit tota mena de comentaris, i en quasi cap d’ells no hi ha faltat la paraula “escàndol”, davant el dispendi estratosfèric del riquíssim personatge que hi ha entrat novament com un vendaval i amb el talonari per bandera.
Els del seu bàndol han justificat les maneres florentines d’anar amb la mà foradada lligant cracs d’aquí i d’allà i inflant el mercat de futbolistes, que està certament revolucionat. Entre ells hi ha el nou entrenador, Manuel Pellegrini, també fitxat ell mateix en un plis a canvi d’un bon grapat d’euros (ja sap on s’ha ficat, aquest pobre home?…); el director tècnic de la casa, l’argentí Jorge Valdano, que ha raonat la moguda, com fa ell, amb uns arguments tan brillants com estrambòtics, i tota la madrilenyeria en pes.
Però de l’altra banda ha caigut un autèntic ruixat de crítiques, des de les més ferotges, com les del mateix president del Barça, Joan Laporta, que hi ha vist tints “imperialistes” (i segurament encara s’ha mossegat la llengua), a les més suaus dels que han parlat de la xocolata del lloro que són en realitat les quantitats pagades (l’última d’avui mateix, amb el fitxatge de l’entrenador Ettore Messina per a la secció de bàsquet, precisament el mateix dia que el Barça del jove Xavi Pasqual es proclamava campió de lliga!), si es comparen amb les quantitats que es guanyen i que es malbaraten en tants altres àmbits de la societat, i en general les escandaloses muntanyes de diners que es remenen en el món de les finances…
Quina confusió!, quin mareig, marededéu! Però de sobte, enmig d’aquest anar i venir d’opinions enceses (sense que hi hagi faltat la de l’arquebisbe de Barcelona, compte!, que ha destacat la dimensió ètica de les operacions realmadridistes), va i apareix a la premsa un article carregat d’informació que deixa les coses clares com la llum del dia. És tan bo, que no em resisteixo a reproduir-lo aquí. Passin i vegin, senyors:

«Què tenen en comú Malcolm Glazer i Marc Rich? Són dos dels més influents líders del lobby jueu als Estats Units, a banda de tenir un sac de milions de dòlars. Si algú és amant de les grans conspiracions també descobrirà que són dos personatges acusats de liderar una trama que pretén canviar la història d’Israel i Palestina a través de la Viquipèdia [sic]. Glazer, magnat de la comunicació  i de l’alimentació als EUA, és el propietari del Manchester United que fa uns dies ha ingressat la modesta xifra -per al seu volum de negoci personal- de 94 milions d’euros per la venda de Cristiano Ronaldo al Real Madrid.
Però què són 94 milions enmig d’un oceà d’accions i beneficis diversificats en multitud de companyies i continents? Xavalla.
Per això m’estranya l’escàndol que ha provocat l’efecte Ronaldo i sobretot el misteri sobre l’origen d’aquests milions, una minúcia com podran comprovar si continuen llegint.

[continua]

Deixant de banda que Florentino Pérez té uns 1.200 milions d’euros valorats en accions d’ACS -això sense comptar el seu patrimoni personal i les seves inversions en altres empreses- i que els bancs més que obrir-li la porta li fan bany i massatge directament, hauríem de saber amb qui tractem quan parlem de la junta directiva del Real Madrid. La mà dreta de Pérez, Fernando Fernández Tapias –Fefé per als amics-, no és que tingui crèdit lliure als bancs, sinó que la seva ombra és tan perversa i el seu poder d’influència tan il·limitat que per a ell anar al mercat del futbol deu ser com qui va a jugar al dòmino amb els amics.
Quan va ser president de la Cambra de Comerç de Madrid les denúncies per aprofitar-se del càrrec en benefidci propi ja van provocar un gran escàndol per les despeses destinades a la seva seguretat i a la generositat que mostrava amb empreses lligades al seu entorn familiar i de negocis. Se’n va sortir com si res perquè de contactes no n’hi falten. És un dels intocables de Gallardón, per exemple.
La llista d’amics de Fefé, però, l’encapçala precisament el company de lobby de Malcolm Glazer, Marc Rich, que fa honor al seu cognom. Forbes calcula que la seva fortuna supera el bilió d’euros. I això que estem en recessió… Rich encara avui és considerat l’evasor d’impostos més important de la història dels EUA. Els sobrenoms que s’ha guanyat van des de Goldfinger fins a Gran Drac de la Corrupció o Monsieur Pétrole. El 1983 va ser acusat de frau fiscal, fals testimoni i altres delictes comercials als EUA. El fiscal més ambiciós de Nova York, Rudolph Giuliani -que en el futur seria l’alcalde de la ciutat-, va aconseguir condemnar-lo, però Rich va desaparèixer cap a Suïssa. El 2001 va obtenir, per a escàndol de molts, un indult concedit per Clinton el seu últim dia de presidència. Abans del perdó, Clinton havia rebut un feix de cartes intercedint pel seu indult, sobretot des d’Israel i el Mossad i des d’Espanya, d’on van arribar dues peticions especialment significatives, la del rei Joan Carles -sempre vinculat als foscos negocis de Rich- i la de Fernández Tapias. Rich, ja nacionalitzat espanyol pel PP i propietari de l’empresa del Prestige [el petrolier enfonsat davant la Costa da Morte gallega], és un home agraït per aquests favors i per això, a banda de traficar amb armes i amb petroli embargat i de cobrar comissions il·legals arreu, té negocis en comú al país de Kaká [el Brasil] amb Fefé i també s’ha interessat per les ramificacions immobiliàries a l’Estat espanyol al costat d’un altre dels grans aliats de Florentino Pérez, el poderós Lalo Azcona, amic de tots aquells que manen a Madrid, tant si són socialistes com si són populars. El que compta és que els milions ragin.
Tots ells estan pendents ara de les requalificacions que comportin uns hipotètics Jocs Olímpics a Madrid. En les xifres que els seus analistes els han mostrat hi ha tants zeros que segur que tots plegats es fan un fart de riure cada vegada que llegeixen que la seva inversió futbolística ha escandalitzat. I deuen pensar: “Si ens coneguessin de veritat, què dirien?”».

[La corrupta ombra de Fefé, del “Diari de Redacció” de Lluís Simon, dins El 9 Esportiu, 17.6.2009]

Una setmana després que el FC Barcelona va guanyar la Copa del Rei, encara ressonen els ecos d’aquella gesta, sobretot la que van protagonitzar les dues aficions enfrontades amb la sorollosa i contundent rebuda que van dispensar conjuntament a ses majestats hispàniques i al majestuós i líric himne amb què es fan acompanyar en ocasions com aquella… Recapitulem una mica.

a/ TVE. Com era de preveure, la televisió estatal, que estava al lloro i es veia venir la xiulada monumental, va resoldre-ho tanmateix de manera matussera i poc intel·ligent, fent en aquell precís moment un parell de connexions oportunes (això es pensava el que va donar l’ordre), amb Barcelona i Bilbao, amb la intenció de córrer un estúpido velo sobre el problema i fer-lo desaparèixer, com si fos un mag de fira. Resultat: com que va ser pitjor el remei que la malaltia, des de més amunt va baixar una ordre fulminant de destitució immediata del cap d’esports de la casa, que per més conya es diu Reyes… Per a més escarni per al pobre home, els altres Reyes, els borbons, van aguantar el xàfec amb la campechanía que els caracteritza, convidant amb bon humor els espectadors a girar-se’ls d’esquenes (cosa que tampoc es va veure per TVE, és clar), que per això són sobirans, que vol dir que estan per sobre de tot i de tots. Si després d’això el tal Reyes no s’ha fet republicà ja no se’n farà mai…

b/  María Teresa Fernández de la Vega. La vicepresidenta va dir, tot just l’endemà, que tot i l’esbroncada massiva a Mestalla, estava segura que la majoria d’espanyols estan amb els Reis i els seus símbols. Té raó, segur que sí. Els autors de la xiulada eren bascos i catalans, no pas espanyols.

c/ José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i la seva presumpta professió de fe culer, aquesta vegada per variar tampoc era a la llotja, veient in situ com el seu teòric equip favorit guanyava un títol. Hi ha amistats perilloses, i el president castellà, llest com és, es guarda bé prou, en el futbol igual que a la política, de donar ocasió als seus adversaris polítics perquè el tractin de “poc espanyol”, i encara menys aquest dia, en vigílies del debat de política general (que els espanyols en diuen “debate del Estado de la Nación” perquè així el va batejar el seu inventor, el també espanyol socialista Felipe González).

d/ Els articulistes de la caverna: Isabel San Sebastián. La trobo citada a la columna d’en Jordi Soler en el diari d’ahir (merci altre cop, JS), que fa un extracte d’una d’anterior escrita per aquesta fúria fanàtica d’extrema dreta: “La final de una competición de fútbol se convierte en una exhibición de independentismo, con alarde de pancartas y banderas inconstitucionales, y no pasa nada (…). El Rey, máximo representante del estado, es ultrajado en público y no pasa nada (…). No pasa nada ni pasará nada. La Real Federación Española de Fútbol no sancionará ni al Athletic Club de Bilbao ni al Barcelona. El comité de competición callará. El impresentable Laporta volverá a lucir su bufanda secesionista cuando le pete. (…) En el país de las maravillas y el reino de la impunidad, donde nunca pasa nada… Hasta que pase”. “Hasta que pase què, Isabel?”, pregunto, com fa en Jordi al final del seu article. Aquesta dona i els de la seva perillosa corda tiren sense parar de la seva refotuda constitució per fer anar sempre l’aigua cap al seu molí (aquí, les banderes independentistes de les grades de Mestalla són inconstitucionals, quina gràcia!, i per això és un delicte fer-les voleiar…; segons aquest raonament, la bandera negra pirata, amb la calavera i les tíbies creuades, també deu ser delictiva… o no? Quina democràcia més curiosa, l’espanyola!). Però a aquesta rossa amb cara de mala llet perpètua se li ha escalfat tant la boca que se li veu el llautó: en “el país de las maravillas y el reino de la impunidad”, algun dia, el dia que els inconstitucionals es passin de la ratlla, pasará algo, y llavors es passaran sense cap escrúpol la famosa Constitución per l’engonal, per insuficient i permissiva. Veient-los tan enxerinats i histèrics, es comprèn per què aquesta gent no han condemnat mai el franquisme, el règim terrorista anterior: perquè ells, anímicament i ideològicament, encara són al 1939.

e/ Els articulistes del país inconstitucional: Josep M Fonalleras. Em guardava el millor per al final, i el reprodueixo sencer, que s’ho val:
“En aquesta història de l’himne espanyol xiulat per les aficions basca i catalana hi ha hagut comentaris molt interessants. Tots basculen, però, a l’entorn de l’honor i la dignitat. El futur president del Real Madrid, per exemple, ha dit que en el programa genètic dels seus seguidors, els del Real Madrid, no hi ha lloc per a actituds ètiques tan reprovables…”

[continua]

“Penso francament que, més enllà de dir una mentida, exagera. Perquè, tot i pensar que ells no xiularien l’himne espanyol, és ben cert que el branden com un acte de conquesta en els enfrontaments contra el Barça o l’Athletic. Vull dir que quan canten, posem per cas, «Que viva España!», ho fan amb la voluntat d’especificar que ells animen Espanya en l’enfrontament contra un altre club que no és d’aquest país. Que ara no es queixin, doncs. És inconcebible que es vantin de ser espanyols el dia que juguen, posem per cas, contra el Numància, que és de Sòria i, per tant, espanyol. És a dir, que les actituds ètiques depenen, com sempre, de si els símbols són teus o no.
Pel que fa als polítics espanyols, han clamat al cel perquè consideren que ha estat una mena de baixada de pantalons, una insòlita rendició davant les tropes independentistes, un altíssim greuge constitucional que no s’hauria d’haver censurat perquè, així, es converteix en una cosa semblant a la indignitat. A Espanya, tot això de l’honor sempre ha tingut molt bona premsa.
S’han aixecat veus que diuen: «Si xiulen al Rei, per què després volen la seva copa?». S’hauria d’aclarir que no es tracta de voler-la, sinó de recollir-la, que és molt diferent, perquè resulta que l’has guanyada. Potser no estaria malament, però, com passa en altres països, que la competició de la copa no tingués adjectius. Que es digués copa i prou. Amb aquesta petita modificació, tots aquells  que s’han estripat els vestits s’haurien estalviat els xiulets i l’absurditat de les seves irades respostes.
En tot cas, els confesso que jo vaig ser molt feliç, al camp i a l’hora de dinar, amb una paella excepcional que va cuinar en Roc Partal, pare del bon amic Vicent”.

(JM Fonalleras, “Futbol i paella”, a El Punt, 16.5.09)

Addenda:

1. A propòsit de la copa -la física, de metall-, va ser molt i molt bonic el detallet de la REAL Federación Española de Fúmbol de regalar una copeta en miniatura de record als 18 jugadors de l’equip guanyador inscrits per a l’encontre. Ni una més ni una menys: 18! Així, els companys lesionats dels futbolistes del Barça, com ara Henry o Márquez, que també eren a Mestalla, es van quedar sense, i d’aquesta manera van contribuir a fer que a la RFEF no se li descontrolés el pressupost… Una bella mostra de la Real rumbositat d’aquests personatges federatius, que, com va ironitzar en Xavi Torras, ja fan prou sacrificant-se amb els seus àpats a base d’amanides i sopetes de sobre.

2. El mateix dia del partit va tenir lloc un altre encontre entre dos nobles rivals, que feia 13 anys que no en tenien l’ocasió: el pastadentifrícic Francisco (abans Francesc) Camps i el seu homòleg a la Generalitat de dalt, José Montilla, que van declarar que no poden “viure d’esquenes” -el país d’aquest i la comunitat d’aquell-, atesos els nombrosos interessos comuns, com el finançament econòmic i el corredor ferroviari mediterrani -tots dos a l’aigüera, ara com ara-, i van fer vots per treballar junts d’ara endavant (ho podien haver fet abans, tots aquests anys de donar-se l’esquena, però potser al president Camps la corbata encara no li estrenyia tant com ara). No van parlar, però, d’altres temes no menys comuns però sí més incòmodes -pla més-, com de l’Euroregió -a la qual en Quico Camps ha donat carbassa repetidament, en nom de no se sap exactament quins (des)interessos- o els repetidors de TV3 anul·lats i multats amb zel policíac per l’Administració valenciana. En un altre ordre de coses, val a dir que el president Camps anava elegant com sempre, amb un bonic tratjo de caient perfecte que li esqueia d’allò més.

«A la I Internacional, celebrada el setembre de 1864, Karl Marx va afirmar: “L’alliberament de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera”. Que els treballadors assalariats no esperessin, doncs, que els fessin lloc en un hipotètic paradís a la Terra. 145 anys després de la I Internacional, fa temps que el pensament de Marx s’ha volgut enterrar-lo mentre que la realitat no fa més que mostrar la perseverança d’alguns dels seus conceptes fonamentals: explotació de l’home per l’home, alienació i plusvàlua. Tot i això, fa temps que la classe obrera s’ha volgut enterrar ella mateixa. Enterrar la seva consciència de classe renunciant a la voluntat d’alliberar-se per mantenir un sou que li permeti continuar comprant. Dit així pot semblar massa fàcil i també massa barroer. Però, continuant per aquest camí de la simplificació, es podria considerar que hi va haver un moment en què la classe obrera va creure que li havien fet un lloc al paradís i que aquest es trobava als grans magatzems. Per què alliberar-se si el cel sembla a l’abast amb la llibertat de comprar?
»Es podrà argumentar que les lluites obreres van aconseguir millores salarials i relatives a les condicions de treball. Sense oblidar que potser es van aconseguir a costa de més explotació als països més pobres, el preu va ser convertir-se en classe consumidora. I en aquest punt, marcant distàncies respecte al materialisme marxista, pot considerar-se un empobriment de l’experiència humana que no només afecta la classe obrera. Potser és per això que, davant d’aquesta crisi, sembli importar tantíssim la reducció de la capacitat de consum. Què farem si no podem comprar tant? Quina angoixa! Fins i tot després de l’11 de setembre, Bush va recomanar “terapèuticament” als ciutadans nord-americans que sortissin i compressin. Suposo que, perquè el món no s’enfonsi, s’evitarà la caiguda del consum. En tot cas, perdonin aquestes simples consideracions a propòsit d’aquest 1 de Maig, diada internacional dels treballadors».

A la pel·lícula de JJ Annaud Enemic a les portes (2001), que explica la història real d’un noi, Vasili Zatsiev, arribat d’algun lloc remot de la immensa Unió Soviètica i que es va convertir en heroi nacional amb la seva prodigiosa punteria, fent de franctirador durant la demencial Batalla de Stalingrad, hi ha un moment en què es troben atrinxerats en un racó que els fa invisibles al foc enemic Zatsiev (Jude Law) i el seu comissari polític, Danílov (Joseph Fiennes). Les coses pinten malament, i després de mesos de lluita cos a cos amb els nazis entre les ruïnes, sembla que la caiguda de la ciutat és imminent. Danílov, deprimit i també a punt d’enfonsar-se definitivament, comenta: “Sempre hi haurà rics i pobres…, gent amb esperança i gent desesperançada, gent que voldrà allò que tenen els altres…, fins i tot en el món soviètic”. Finalment, la ciutat que portava el nom del màxim mandatari rus va resistir, i a partir d’aquest moment i d’aquest punt el món soviètic va refer-se de l’agressió alemanya i va acabar imposant la seva visió de les coses i la seva manera d’organitzar-se a la mateixa Unió i a tots els països de frontera que van caure sota el seu domini, segellat amb els acords de Jalta.
¿Quina va ser la profunditat de les seves conquestes socials, dins aquell sistema tancat darrera el teló de ferro? La Guerra Freda va distorsionar de manera decisiva el transcurs de la història i va condicionar el sistema de vida soviètic, d’acord, però ¿hi va tenir lloc, allà dins, “l’alliberament de la classe obrera” que pretenia Marx? La història diu que no; o com a màxim, si es va aconseguir, no va durar, per un cúmul de factors. Alguns d’ells es deurien escapar completament de les previsions marxistes: l’economia no és una ciència exacta; la capacitat de corrupció humana és enorme, sembla que infinita; el sentit de propietat de la gent, fins i tot de la classe treballadora, és molt profund; i el sentit de pertinença a la terra, a la pàtria xica, està molt arrelat al cor dels homes (i de les dones: tots i totes); i pel que fa a la religió, l’opi del poble, es veu que a les persones humanes de tant en tant els ve de gust fer-hi una pipada…; i així uns quants imponderables més.
La columna de l’Imma Merino que he transcrit a l’entradeta va aparèixer al diari divendres passat, dia 1 de Maig, 65 anys després de l’escena de la batalla de Stalingrad, i com els comentaris del comissari Danílov, traspuen un aire de desencantament: les coses no van bé, i no hi van (entre altres factors, suposo) per la renúncia de la classe obrera a lluitar per alliberar-se, segons es desprèn de les paraules de la columnista garrotxina. La veritat és que em costa d’imaginar com s’hauria pogut -o com es podria- dur a terme amb èxit (fins a la victòria final) una lluita de classe amb la qual els obrers s’haguessin pogut alliberar (tampoc queda clar si de les classes que els oprimien -que haurien passat a ser una altra cosa- o bé de la seva condició de ‘classe obrera’), vull dir en l’àmbit d’una societat capitalista, l’occidental -que deu ser a la que es refereix-, ja que no va poder reeixir en un àmbit, el de la URSS, segurament també difícil però molt més favorable: amb tot a favor, o en tot cas com mai abans en la història de la humanitat…
“La història de la humanitat és la història de la lluita de classes”, deia el vell Marx. Classes dominants i classes dominades: mala cosa, una situació injusta que calia corregir. I la recepta és coneguda: la lluita per l’emancipació de la classe obrera, la dictadura del proletariat i la instauració al capdavall d’una societat sense classes.
Mentre la teoria es portava a la praxi, el món va estar durant uns anys a punt de petar unes quantes vegades. I al final l’experiment se’n va anar en orris, i les classes dominants són on eren, i les classes dominades també, ballant aquestes al compàs de les famoses crisis cícliques del capitalisme, el qual ara, a més de salvatge, s’ha tornat descarat, com constaten i lamenten els cronistes de l’actualitat. I bé, doncs: ¿calien, aquelles alforges, per fer aquest viatge?
Hem fet tota la volta per anar a parar al punt d’arrencada…
Doncs bé: tenim que tenim classes socials. Abans de tornar a començar, ¿algú podria explicar d’on han sortit, les classes socials? Si no han nascut per generació espontània, com els bolets del bosc a la tardor, d’on han sorgit, exactament? ¿Com és que hi ha gent que neix rica i gent que neix pobra, que sembla que és el que vol dir, ras i curt, ser d’una classe social o d’una altra, de classe dominant o de classe dominada, de classe explotadora o de classe explotada?

Avui havent dinat, mentre feia el cafè, veia un dels documentals de La 2 de TVE sobre la natura, que sovint són perfectes per ajudar a fer la migdiada (als qui poden permetre’s aquest luxe, que s’hauria de socialitzar, en benefici de la salut mental col·lectiva), però que de tant en tant són altament interessants. El d’aquesta tarda passada era un d’aquests. Produït per la BBC, el vídeo mostra diferents tipus de parasitisme entre diverses espècies d’insectes, propiciats per la força, unes vegades, d’altres per l’astúcia i l’engany, o la combinació de tots tres factors.
Com a estratègia de supervivència, deixant de banda l’efectivitat, que com es pot veure al vídeo és molt alta, aquest sistema de reproducció el trobo repugnant, i no diguem en els casos en què l’hoste viu i creix a expenses no solament de l’esforç i del producte de l’esforç de la seva víctima, sinó directament del seu cos. La mort lenta del pobre animal parasitat deu ser tan horrible, que val més no pensar-hi, per evitar malsons. Però la naturalesa és així, també, cruel fins a límits insuportables. No sé a qui se li va acudir dissenyar les coses d’aquesta manera tan incomprensible, ni per què, però així és com funcionen.
“Sembla que entre els animals que viuen sota terra es produeixen moltes societats beneficioses”, conclou el conductor del programa, al final de la cinta, “encara que l’explotació i l’engany també produeixen bons resultats”…

Entre els animals que viuen sota terra, sí, i també entre els que viuen sobre la capa de la terra, que caminen drets i que pertanyen a l’espècie humana: hi hauria d’haver alguna disciplina científica que comparés les conductes etològiques dels animals amb les dels humans quan s’organitzen, i les relacions de força que es produeixen entre els diferents grups humans associats per països, i quines estratègies fan servir determinats països per “enganyar i explotar” països veïns perquè els hi facin la feina, per créixer i desenvolupar-se a costa seva, i eventualment deixar-los debilitats, sense esma i sense futur —i a vegades sense vida, literalment.
Els paral·lelismes són tan evidents, que allò idiota no és fer la comparativa, sinó no voler-l’hi veure. Qui tingui ulls, que miri.
Ens pensem que som la pera, i el “Rei de la Creació” i totes aquestes mandangues amb què adornem el nostre ego com a espècie “superior”. Però en realitat les forces que ens mouen són tan o més sinistres que algunes de les que mouen les cuques del documental. Només que són versions millorades i augmentades per la intel·ligència, un do de la natura concedit en exclusiva a la nostra espècie i que tanmateix utilitzem sota pulsions purament animals. Algun dia, temps a venir, la suma d’intel·ligència i política potser ens farà lliures, donant com a resultat una organització social lògica, justa i eficaç, però mentrestant el mico continuarà encara força temps, segurament, pujant i baixant de l’arbre i garrotejant els veïns, en comptes de parar-se a pensar.

Diumenge passat, la Comissió per la Dignitat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació d’Actors i Directors catalans recordaven que, ara fa 70 anys les tropes franquistes van okupar Catalunya i que així “començava un dels períodes més negres de la cultura i la llengua catalanes”. I avui mateix, un documental dins la sèrie “Segle XX” del Canal 33, Amb ulls de nena. Dietari d’Encarnació Martorell (Ara Llibres), recordava, explicat per una criatura de dotze anys, els horrors que va causar entre la població catalana indefensa l’entrada al seu niu de l’insecte cuirassat franquista, que va venir aquí a pondre-hi els seus ous, a instal·lar-s’hi per viure sempre més a cos de rei a expenses de la “laboriosa” gent d’aquest país, tot intoxicant-la amb feromones perquè no sàpiga ni tan sols cap on ha de dirigir els seus esforços per treure-se’l de sobre.
I «tal dia com avui, Adof Hitler hauria complert —Déu ens en guard!— 120 anys. Quan en va complir 50, el 20 d’abril de 1939, feia vint dies justos que s’havia acabat la Guerra Civil espanyola», escrivia al diari el periodista Narcís-Jordi Aragó…

[continua]

«El diari de la meva ciutat, que es titulava El Pirineo, va celebrar  l’aniversari amb uns textos que voldria reproduir. Em sap greu que hagin de ser en castellà, però sé que si els traduís perdrien bona part del sentit: “La gigantesca figura de Adolf Hitler es de un relieve tan acusado que su aquilatamiento exacto pertenece a la Historia, por los arcos de cuya inmortalidad ha pasado ya el gran Führer, y en nada aumentaría su gloria cuanto pudiéramos escribir; pero sí que ha de permitírsenos juntar nuestra voz al clamor popular que hoy ensordece los espacios cada vez más dilatados del Tercer Reich y fundir nuestros gritos a los ‘¡Heil Hitler!’ que en estos días enronquecen las gargantas de los buenos alemanes”.
»Però els excessos conceptuals i estilístics anaven molt més enllà. Ja feia dies que Franco havia concedit a Hitler el títol de Gran Cavaller i el Collar de la Gran Orden Imperial de las Flechas Rojas, i ara era Hitler el qui atorgava a Franco la Gran Creu d’Or del Mèrit de l’Àguila Alemanya. I l’article editorial del diari El Pirineo ho comentava així: “Lucirá la Gran Cruz sobre el pecho nobilísimo del Jefe del Estado Español, pero sus reflejos, hechos aún más brillantes por las virtudes excelsas del Caudillo, irán, al desparramarse, repartiéndose un poco entre todos los españoles, que nos sentiremos orgullosos de serlo al ver así reconocidos los méritos de quien, primer español por derecho propio, a todos nos representa y a todos simboliza”.
»Aquesta era la visió del món que oferien els diaris editats a Catalunya en els dies de la immediata postguerra. És bo de recordar-ho per desmentir els qui al cap de setanta anys, lògicament desenganyats per la situació actual, cauen en el parany de creure que “cualquier tiempo pasado fue mejor” (això també s’ha de dir en castellà)».

Moby – Shot in the Back of the Head
Uploaded by MuteRecords

«No sé si a Brussel·les el 7 de març vam ser deu mil, dotze mil o potser vuit mil. M’és igual. El que tinc clar és que l’objectiu dels organitzadors es va assolir: el cas català ha començat a internacionalitzar-se, una internacionalització que és un element bàsic en qualsevol nació que vulgui assolir un Estat propi. El que em sembla vergonyós, però, és que precisament els que han volgut entrar en una guerra de xifres, amb la intenció de treure importància a la manifestació, són aquells que no hi van ser; aquells que no van veure la gentada que es va congregar als carrers de Brussel·les. Realment, si haguéssim estat tan pocs com diuen, creieu que els Guardans, Ferran, Rivera… perdrien el temps intentant menystenir-nos? La seva insistència a dir que érem quatre gats és el que els desqualifica. No en tingueu cap dubte: els hem fet mal, i per això es queixen.
Ara, però, hem de tenir clar que el camí que ens queda per fer és llarg. Hem de ser conscients que només amb mobilitzacions, i recentment n’hem fet de molt nombroses, no assolirem la llibertat del nostre poble. Cal treballar políticament, cal un projecte polític que tiri endavant aquest procés d’alliberament nacional que jo crec que avui és orfe de representació parlamentària. Només cal veure la reacció que la mobilització de Brussel·les ha provocat en partits pretesament nacionalistes. Per una banda, Unió ha recordat als seus socis de CDC que la federació no és independentista; per una altra banda, dins de Convergència mateix s’han aixecat veus que han insistit a dir que, tot i la presència de convergents a la marxa, això de l’Estat propi no és prioritari. Pel que fa a Esquerra, algú ha vist cap adhesió pública entusiasta a la manifestació del 7 de març dels seus dos màxims dirigents, Puigcercós i Carod? No tan sols no hi van ser, sinó que han passat de puntetes sobre el tema. I el govern tripartit, què n’ha dit? Una sola declaració: “El govern català no té per costum valorar cap manifestació”.
Dit això, us imagineu la mateixa manifestació a Brussel.les encapçalada pel govern català en pes, amb el President al capdavant, els diputats al Parlament de Catalunya i els eurodiputats catalans? Evidentment, ara mateix això és impensable, perquè tenim els representants que tenim. Però tan sols depèn del poble de Catalunya que arribi el dia en què això sigui possible».

[“Després de Brussel·les”, Carles Bonaventura Cabanes (*), al diari El Punt d’avui, 7 de març]

Per als Guardans, Ferrans, Riveras i altres incrèduls indocumentats, i per als crèduls que els poguessin donar crèdit, unes filmines inesborrables:

http://www.flickr.com/photos/joseppc/sets/72157614990731538/show/

I una nota més, unes preguntetes per intentar sortir un xic de la perplexitat:

Aquesta declaració institucional citada -que el govern “no té per
costum valorar cap manifestació”- està molt bé, és d’un ponderat
magistral; però ¿lliga d’alguna manera, aquesta ponderació, amb la
participació del conseller de l’ordre públic i de les relacions institucionals,
Joan Saura, en la manifestació de fa unes setmanes -i no és l’única amb
participació de membres del govern- en contra d’Israel i a favor de
Palestina, per la matança de palestins innocents a la Franja de Gaza?
¿Que troba potser, el conseller i tot el govern, que el poble de
Catalunya no ha sigut -i és- objecte de prou agressions de tota mena,
incloent-hi el terror dels bombardeigs sistemàtics sobre les seves
ciutats indefenses, agressions que l’equiparen a d’altres pobles
víctimes dels seus agressius veïns, com el palestí mateix? ¿No podria
ser que fos just un pòsit d’aquest terrorisme històric en el
subconscient col·lectiu allò que donés peu a la seva incoherent conducta, és a
dir, a la seva participació -a títol individual, sí, ja ho tenim en
compte- en una manifestació a favor de l’emancipació d’un poble
determinat, d’una banda, i de l’altra a la seva inhibició a l’hora d’afegir-se a una manifestació
per la llibertat del seu poble, i fins i tot de manifestar la seva
opinió sobre aital manifestació? ¿No creu, el nostre mesurat govern,
que la situació actual -amb l’Estatut captiu de mostra- no és filla al capdavall de
la violència unilateral que Espanya ha aplicat i aplica invariablement en les
relacions bilaterals amb el nostre país?
____________________________________________________

(*) Partit Republicà Català (RC), www.partitrepublicacatala.cat / carlesbonaventura@elpunt.cat

[L’slideshow és de Josep Puigdemont Casamajó, extret del blog del seu germà Carles.
Dibuix de l’entradeta: Min]

Elogi de la semiindependència

«Cada vegada estic més convençut que la forma de vida jurídico-política que millor defineix Catalunya és la semiindependència. És el tret que més ens caracteritza com a poble i el que més feliços ens fa. Ja sé que en ciències polítiques el concepte de semiindependència no deu existir, però els entesos són una minoria i jo em refereixo a la gent corrent, a la societat en general. En les converses de cafè i altres tertúlies espontànies no se sol parlar d’autonomia o de federalisme, i en canvi sí que es debat sovint la indepèndència. La independència de Catalunya és un tema de debat força quotidià que no està situat en l’agenda de les institucions, però sí en l’agenda del carrer. Quan se’n té la més mínima ocasió, les argumentacions partidàries de la independència es posen sobre la taula, i les contràries també. És un fet insòlit. Quan l’horitzó politic oficial no preveu la via independentista, ¿com s’explica que la realitat situï la independència en l’horitzó?
Així, amb la independència passa una mica com amb la llengua. Els uns fan servir habitualment el català i els altres fan servir habitualment l’espanyol, i del conjunt se’n desprèn que Catalunya és un país bilingüe. I aquest bilingüisme, si no acaba fent desaparèixer una de les dues llengües, ens acabarà cohesionant a tots.
De manera semblant, els uns són partidaris de la independència i els altres no. La qual cosa ens converteix en un país semiindependent. I aquesta semiindependència ens acaba cohesionant a tots. Només cal veure que amb cada maniobra d’avenç de l’independentisme s’articulen també maniobres detractores (els uns diuen que cal anar a Brussel·les i els altres diuen que no s’hi ha d’anar, per posar un exemple recent).
A la meva manera d’entendre-ho, aquesta situació és d’èxit per als partidaris de la independència, perquè forcen els que hi són contraris a mobilitzar-se (quan no en tenen cap necessitat, perquè no tocant res ja tindrien la feina feta). Al ritme que anem, dubto que arribem a la independència de Catalunya, però no tinc cap dubte que consolidarem la semiindependència, una condició més digna que la rendició o la derrota. Una mena d’empat tècnic que demostra que ni Catalunya vol majoritàriament la independència ni Espanya la pot evitar definitivament. Una situació de provisionalitat, vaja.
Només caldria una campanya de l’estil “encomana la independència”. Perquè per insistir, que no quedi, eh!».
[Josep M Pasqual, a “L’apuntador”, 2 de març]

“És un conyon, aquest en Pasqual!”, diria el màgic Andreu, segurament, si jo fos ell i si això no fos un post d’aquest bloc sinó l’escenari d’un teatre. Sigui com sigui, l’amic apuntador ens diu que la partida està enrocada, ara com ara, i que això pot anar per llarg. Ens quedem amb aquest semioptimisme irreductible com el del poblat dels gals de l’Astèrix, rodejat d’optimisme romà desbordant -però pallús- per tots costats i amb un cel tirant a color gris pessimista que l’únic que hem de témer és que no ens caigui damunt dels caps (dels caps de la tribu, sobretot).
Em quedo també amb aquest “per insistir que no quedi!” final: nosaltres tampoc no deixarem d’emprenyar, però per defensar-nos, que és una cosa a la qual tenen dret totes les espècies animals, inclosa la nostra, i per tant fins i tot els catalans, que, encara que alguns no s’ho creguin, som persones humanes, i a més som subjectes de dret, encara que tinguem una llengua pròpia que no és oficial a la Unió Europea (d’Estats integristes).
Per insistir que no quedi: aquest cap de setmana, a Brussel·les falta gent!! Que sàpiga Europa que estem aquí envoltats per un bosc d’eucaliptus que se’ns està menjant el terreny, i que és una vergonya que no vegi o, pitjor encara, que no vulgui veure què està passant just davant dels seus nassos. I que si algun dia vol ser un govern de debò, que comenci a governar, que vol dir endreçar, posar ordre a la casa comuna.

«Les ments més privilegiades del país (penso en Xavier Rubert de Ventós, Salvador Cardús, Oriol Bohigas, Montserrat Guibernau, Josep M Terricabras, Xavier Sala Martín, Joan Ramon Resina, Alfons López Tena, Josep Termes, etc) estan d’acord a dir que l’únic futur del catalanisme és l’independentisme», escriu un vell conegut, Edgar Illas, a la seva “galeria” del mateix diari gironí on escriu també en Pasqual…

———> [à suivre]

«Però alhora sembla que és impossible dur a terme aquest projecte de transformació dins les regles actuals de la política. No solament ho impedeixen les lleis de l’Estat, sinó que a més els partits han esdevingut maquinàries fosques tan dependents del circ electoral i mediàtic, que són incapaços d’efectuar transformacions profundes de la realitat social.
Amb la política reduïda a la mera gestió d’aquesta realitat, hem perdut la possibilitat de connectar el filòsof i el polític, les idees i les accions. I per això el principal fenomen polític a Catalunya són les múltiples formes de reivindicació independentista. Com que l’independentisme sí que vol transformar d’arrel la realitat, l’única manera d’aconseguir el seu objectiu és a través d’un gest revolucionari, un gest no previst per les lleis del joc democràtic actual. La tasca de l’independentisme és, doncs, preparatòria. Només un esdeveniment impensat (el sorgiment d’un líder?, un conflicte massa tens amb Espanya?, l’efecte d’un altre independentisme?) podrà traduir els desitjos d’emancipació en un pocés constituent.
Abans que aquest cas s’esdevingui, si és que mai s’esdevé (ja que pot ser que continuem amb el que dilluns en Josep M Pasqual en deia la “semiindependència”), cal que gaudim força de la joia de la lluita i del privilegi de tenir uns intel·lectuals independentistes tan lúcids: uns intel·lectuals amb una lucidesa esmolada per la ràbia permanent que sentim els independentistes contra els poders polítics constituïts».

L’esdeveniment impensat a què es refereix l’articulista podria passar que fos -a mi personalment és el que més em plauria- el convenciment ferm i irreversible de la majoria de catalans (com que des d’Espanya no paren de passar-se de rosca, podria ser molt bé que aconseguissin la unanimitat catalana plena en contra d’ells), i a partir d’aquí que funcionés el joc democràtic.
Ja hem vist, en un escenari menor, vull dir parcial -el de l’esport-, a què són capaços d’arribar, manipulant peons impensables, i sempre d’amagat, els dirigents i directius espanyols. Però aquest, el de la Política en majúscules, tot i ser realment la mamella més important i decisiva, també és la que està més a la vista, sota tots els focus, i no li quedaran gaires eines, a l’Estat espanyol, desposseït del recurs clàssic dels tancs, per mantenir indefinidament els seus privilegis d’explotador inveterat.
Mentrestant, haurem de continuar amb “la joia de la lluita” (és evident que li va la marxa, a l’Edgar!) i comptant amb la lucidesa dels nostres intel·lectuals; i sobretot, no afluixant mai, continuar estirant la corda fins que cedeixi del nostre costat -de més verdes n’han madurat-, i fent tant de xivarri com sigui possible, fins que qui ens hagi d’escoltar ens escolti, i fins que a qui li correspongui corregir aquesta carregosa injustícia històrica la corregeixi, d’una vegada i per sempre.

La foto d’aquesta setmana, si l’hagués de triar jo, seria la de l’inefable, insuperable, inestimable, inexhaurible president del Govern castellà, JL Rodríguez Zapatero, fent la roda de premsa posterior a la reunió que havia mantingut a la Moncloa amb el president de Palestina, Abu Mazen: tots dos drets davant del respectiu faristol, el president ZP manifesta públicament “la solidaritat del poble espanyol” envers el palestí, per la bestial agressió de què ha sigut (i està essent) objecte per part d’Israel a la Franja de Gaza, i tot seguit diu que advoca per “una pau global, justa i duradora” a l’Orient Mitjà, cosa que “només s’aconseguirà amb el reconeixement d’un Estat palestí” i amb la garantia de seguretat per a Israel. I perquè tot plegat no quedi en paraules, passa als fets: anuncia que l’Estat espanyol ingressarà 5 M d’euros al fons de les Nacions Unides per als refugiats, la segona quantitat més generosa que ha rebut aquest organisme.
Bonic gest, boniques paraules. Sobretot quan Rodríguez Zapatero, que ja fa temps es va inventar allò tan guai de l'”Aliança de les Civilitzacions”, va dir que el que calia, en aquest conflicte, era diàleg: que les parts parlessin. (Un cristiano viejo donant consells a jueus i musulmans: poca broma). Però resulta que això ho deia el mateix dia que al Palau de Justícia de Bilbao compareixien davant del jutge el president del Govern basc, JJ Ibarretxe, i el primer secretari del partit dels socialistes bascos, Patxi López, acusats d’haver mantingut converses amb representants de partits de l’esquerra independentista basca posats fora de circulació per un altre jutjat que els va considerar de l’òrbita d’ETA i els va il·legalitzar. És a dir: que els van cridar a declarar per haver dialogat amb els de l’altra part, que vindria a ser allò mateix que ZP vol per a palestins i israelians…
Ja és ben curiós, tot plegat: com que ells, els espanyols, ja tenen la casa súper-ben-endreçada, es permeten de dir als altres com han d’endreçar la seva. Em recorda, el beau gest del president espanyol, el que va tenir fa uns anys el senyor monarca de les Espanyes, que va dir també públicament, ben clar i ben alt, que ell estava a favor de la institució d’un Estat palestí… Que aquests il·lustres personatges -i darrera seu tota la Castellania en pes- estan per l’autodeterminació dels pobles, caram!, que això fa progressista i modern, als fòrums ¡nternacionals. I els pobles basc i català? Ah coi, això és diferent: “Espanya és diferent”, com ja deia fa temps l’exministre franquista popular que els voldria veure penjats d’una bàscula romana. Catalans i bascos ja tenen la seva autonomia –“su amplia autonomía”, que consti-, i mai com ara no havien tingut… etc, etc, etc.
No hi ha res a pelar. Els unionistes-grandistes-i-libristes estan satisfets com llagastes (com a llagastes, per ser exactes), i d’aquest poti-poti no en sortirà més que un estanc amb una grossa estanquera a la porta, i tots espanyols, en fila índia, i compte que no ens facin cantar el “Cara al sol” com nosaltres fèiem obligatòriament cada matí entrant a classe, quan érem escolars…
El 8 de desembre passat, dia del 30è aniversari de la Immaculada Constitució, va donar de si també una fotografia que és tota una radiografia de la situació i del miasma que es respira en aquest clot: em refereixo al comentari realista que va fer un dels seus “pares”, en Miquel Roca (“y Chuchén”, com li deien a Madrid), en el sentit que anéssim amb compte a reclamar segons quines modificacions de la Carta Magna espanyola, que podríem quedar escaldats, és a dir, que en lloc de guanyar, en relació amb la del 78, encara podríem perdre… Com deien en castellà clàssic: “vale más no meneallo”…
Així estem. Així estan les coses. Així ho veia avui mateix en Lluís Muntada en un article que m’ha deixat mut, sense paraules (sense res a afegir-hi):

«Explorar les condicions de la Catalunya actual condueix a sospitar que si avui, en plena democràcia, s’haguessin de tornar a discutir els capítols de la transició, l’autogovern català en sortiria molt malparat, més escamotejat que no pas ara fa trenta anys. Sota aquesta aprehensió, al compàs del desplegament minuciós de les mesures loapitzadores de sempre, s’obre un camp de reflexió al voltant de les miserioses conquestes de la democràcia espanyola. La discussió de l’Estatut va desfermar un clima de xenofòbia. El flagrant incompliment d’una llei orgànica com l’Estatut escenifica que l’autogovern de Catalunya està subjecte a un aberrant paternalisme autoritari.

[continua]

L’asfíxia
de Catalunya i la destinació primordial dels recursos per convertir la
comunitat de Madrid en el centre no només polític sinó també econòmic
de l’Estat és una gesta comparable a la de fer arribar el mar a la
capital d’Espanya. Hi haurà altres passos de rosca. I no només
executats per la dreta salvatge i racial sinó també pels fills
d’aquesta caverna que, per pura superstició del llenguatge, anomenem progressisme.
Es dificultarà l’accés parlamentari dels partits nacionalistes. Maquillats de política social, creixeran els electors d’aquesta ciutadania educada en la manca de respecte per les diferències
culturals i lingüístiques de l’Estat. L’horitzó polític és el de
convertir l’autogovern de Catalunya en una nosa per al ciutadà, en una
administració onerosa i liquidable».

nb: mentre estic escrivint aquest post sento els locutors de TV3 que retransmeten el partit València-Vila·real: “el derbi”, segons ells, “de la Comunitat Valenciana”… I tot just en el TN Vespre, immediatament anterior, acaben d’anunciar que des d’avui ja es pot anar de Barcelona a Sevilla directament, sense passar per Madrid, fent servir… “l’AVE”, és clar. Sembla que efectivament es va confirmant, doncs, que a poc a poc però sense parar a TV3 li està creixent la crosta nonacionalista.

Tema: Everything Counts de Depeche Mode.

_{[Imatge de l’entradeta: “Crusader”, Angus Mark Bungay]}

La intolerància té moltes facetes, a l’hora de manifestar-se, des de les més cafres dels caps rapats, pistolers i goril·les de divers pelatge fins a les dels més refinats, cultes i sofisticats interlocutors: amables conversadors de sobretaula, documentats tertulians de ràdios i televisions, amens conferenciants… Una de les màscares més recorregudes, i que sorprenentment encara aconsegueix enganyar molts pardals de bona fe, és la d’apropiar-se les formes, els colors i fins i tot els noms dels pardals que es volen cruspir els que se la posen.
A Espanya abunden aquest tipus de tergiversacions: començant pel Partit Popular, que té una peculiar manera d’entendre el concepte “popular” (bàsicament l’aplec del màxim de vots del poble per poder legitimar i donar corda amb ells a la seva elitista manera de veure la política i la societat en general) i encara més el concepte de tolerància, sobretot en relació amb les “nacionalitats perifèriques”…, fins a grupuscles, petits però sorollosos, com la Plataforma per Catalunya, nom de ressonàncies resistencialistes per a un partit de pensament agressiu envers determinades minories; o Dignidad y Justicia, que té en el seu haver, entre altres mèrits, haver obligat a seure al banc dels acusats el lehendakari Ibarretxe i el cap del PSE Patxi López… per la “indignitat” d’haver dialogat amb l’esquerra abertzale “il·legalitzada”; o l’Asociación por la Tolerancia, que diu que defensa “el bilinguismo (catalán y castellano) en Cataluña, la
Constitución y los derechos humanos en España y la acción cívica contra
el terrorismo” i que no tolera que ni Catalunya ni la llengua del país avancin ni un pam. Igual que el partidet que es va treure de la bossa de mà l’exdiputada socialista Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia (sic), tan monotemàtic amb el seu remaleït refregit de fixacions, bilingüisme i terrorisme, que fa poc algú li va preguntar directament si és que no tenien res a dir sobre l’economia, la crisi, les relacions internacionals i la resta de temes que omplen els programes dels partits polítics “normals”, diguéssim… I no ens descuidem pas el seu homòleg aproximadament barcelonès, els microcosmopolites de Ciutadans/Ciudadanos, que confonen el cul amb les temples i que es pensen que tothom fora d’ells són pastors amb gaiato.
Per detectar l’engany, n’hi ha prou de fer-los passar a tots la prova del cotó: la de la reciprocitat, aquest concepte que els costa tant d’assimilar (entre altres raons perquè no els interessa). Vegem què deia dimecres passat, últim dia de l’any, a la seva columna d’opinió i amb el seu particular estil (tècnicament tan líric com impecable) el professor Josep Murgades:

«Informaven les agències que la proppassada vigília de Nadal el Channel 4 de la televisió anglesa, en horari de màxima audiència, i formant part d’una política de missatges alternatius, emetia un discurs del líder iranià Ahmadinejad. El qual, s’entén que cofoi davant l’oportunitat que se li oferia, aprofitava per felicitar els cristians britànics pel naixement de Jesucrist i s’estenia, forçant la prosopopeia, sobre què faria aquest en un món com el d’avui. No deia res, en canvi, sobre com es prendria el mateix personatge històric el fet que a hores d’ara, a l’Iran, les persones converses al cristinanisme s’enfronten a la pena de mort.
Fa cosa d’un mes, d’altra banda, l’Ateneu Barcelonès era el marc d’un acte de la UPD de Rosa Díez, el partit que, de bracet amb la seva versió més casolana dels Ciudadanos, s’ha fixat com a meta fer la feina bruta que, de moment, no gosen tirar encara endavant el PP i el PSOE (versions locals respectives igualment incloses), i que com tothom sap consisteix a liquidar tot vestigi lingüístic i cultural que no s’adigui amb l’Espanya de matriu exclusivament castellana.

[continua]

Són dos casos prou diferents, però que presenten tanmateix en comú el fet de posar en relleu com la tolerància pura és inviable. O per dir-ho altrament: il·lustren la paradoxa més flagrant d’aquesta. La que determina que, per poder ser la tolerància possible, cal que ella es mostri intolerant amb els intolerants, amb els que la instrumentalitzen per campar-se-la ells a l’ample mentre fan mans i mànigues impunes per ofegar els altres.
¿Que la decisió del Channel 4 i de l’Ateneu Barcelonès en legitima el pedigrí democràtic en la mesura que accions semblants per l’altra banda (un Gordon Brown predicant a la televisió iraniana o un partit català ponderant la immersió lingüística a la seu central de la UPD) són impensables? Doncs sí. Però no al preu de fomentar contradiccions que esguerrin l’invent. Abans ser titllat d’intolerant per qui sí que ho és que no pas de carallot per la teva gent».

[“Pura, la tolerància?”, article de Josep Murgades a El Punt, dc 31 de desembre del 2008

_{[Imatge de l’entradeta: “Toro”, d’Angus Bungay]}