L'Hereu Riera

Trobo en un setmanari del novembre de l’any passat aquesta citació de John F Galbraith: “Per manipular eficaçment la gent, cal fer creure a tothom que ningú no els manipula”. Porto aquí la reflexió de l’economista nord-americà a propòsit de l’última de les perles del diari madrileny La Razón (cuyo nombre es toda una revelación) servida un cop més per la impagable tasca de rastreig d’en Jordi Soler (Nacionalisme insistent). Ja avisa el corpus de dites populars que “sempre has de quedar emmascarat per alguna paella”, i en el medi ambient on rau aquest mitjà n’està ple, de paelles fumejants on es couen sempre els mateixos obsessius guisats i salses que empudeguen l’aire, i que emmascaren tothom qui no combrega amb els seus predicats, i de manera particularment tenaç, malaltissa, Catalunya i la seva gent.
Us convido a llegir, si no se us ha d’indigestar, aquesta nova mostra del vell cocidito madrileño, cuinat aquesta vegada per un crac anomenat César Vidal:
«El tema de les autonomies els resulta força indigest, a la majoria de
columnistes de la capital del regne. Així, César Vidal, del diari La Razón,
transcrivia ahir l’hipotètic diàleg que havia mantingut amb una senyora
de l’altra banda de l’Atlàntic. Abans, explicava que a un poble tan
pràctic com el nord-americà “lo que les resulta más enigmático, digno
de un relato de Poe, es cómo hemos podido pasar de la floreciente
situación económica de la era Aznar a este desastre”. Evidentment,
que hi hagi hagut una crisi econòmica mundial no hi deu haver tingut res
a veure, perquè el columnista en qüestió ni ho esmentava. [Com tampoc deia enlloc que la floreciente situación el senyor Aznar la va aconseguir privatitzant tot allò privatitzable, excepte alguna coseta pública que devia deixar per a Rajoy, i que deu formar part de la famosa recepta econòmica del sucessor gallec, més secreta que la de la Coca-Cola, per sortir de la crisi]. Segons Vidal,
“durante la Transición se pretendió dar una solución al problema del
terrorismo, tendiendo la mano a los nacionalistas vascos y catalanes [observeu la subtil emmascarada al nacionalisme català amb el problema del terrorismo].
El resultado fue un sistema económico que negaba ser federal pero que,
en la práctica, iba mucho más allá del federalismo”. I feia aquest raonament: “Las
diferentes autonomías, gracias a la insistencia del nacionalismo
catalán, quedaron configuradas como entes que podían ir vaciando de
competencias al estado y que, sobre todo, carecían de un control
superior financiero. Esto significaba en la práctica una independencia
económica total”. [Per aquests verals tothom sap que l’invent de les autonomies va ser un mecanisme pensat des de l’Estat per aigualir les nacionalitats històriques, i ara el truc consisteix a encolomar aquella fantasmada precisament a les nacionalitats històriques: hay que joderse!, com diuen per aquells verals…; i no cal dir que la independencia económica total ens continua costant 20.000 M€ anuals]. I donava una explicació als problemes econòmics que els ianquis no acaben d’entendre: “En
Cataluña, donde se ha preferido expandir el catalán por el extranjero a
aplicar la ley de dependencia [sigui dit de passada, però sigui dit: l’expansió (sic) del català és un luxe criminal, aquesta vegada a costa dels pobrics discapacitats!], se encargan informes absurdos a los
amigos que pagamos todos” [sigui dit també de passada: els catalans som uns putus lladres, i els castellans, pobrissons, ens han de pagar amb els seus calerons els nostres absurds capritxos]. Enmig de tants mals, el govern central “no
tiene la menor posibilidad de hacer frente a los problemas nacionales
[sic] porque las autonomías absorben la mayor parte del dinero”. Potser
diré una bajanada, però si l’estat és autonòmic, és lògic que els diners
vagin a parar a les autonomies. Diners en infraestructures, en sanitat,
en el que calgui. Ah, i no oblidem en què basava Vidal l’origen de
tantes desgràcies: en la insistencia del nacionalismo catalán».

Eixamplant la rasa, doncs. Perquè aquest tal Vidal, com tots els seus companys de pensament (però pensen, realment, aquesta gent?), ens està dient dues coses: la primera, que amb pensadors
que raonen i enraonen d’aquesta manera és impossible entendre-s’hi; i
la segona, que essent com som tan i tan nocius, la insistència del
nacionalisme català acabarà fent-los un favor: el dia que partim peres,
que esperem que sigui com més aviat millor, se’ls acabaran, també a ells,
els problemes: Catalunya ja no els robarà ni un duro més (és un acudit
dolent del cagar, però és que te l’expliquen cada dia!), i ells,
finalment sense noses perifèriques que els molestin, podran embeinar-se
les seves refotudes autonomies i tornar a l’Estat rematadament i
falangistament centralista que tant i tant enyoren.