L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[En medio de la nada, en plena Meseta peninsular, un pajarraco se retroalimenta, pasando estupendamente de toda crisis]

—¡¡¡KRUÄÄÄRK!!! (*)

(*) “Menos preocuparse de estériles debates identitarios y más de los problemas que preocupan realmente a la gente…!”

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[En medio de la nada, en plena Meseta peninsular, un pajarraco se retroalimenta, pasando estupendamente de toda crisis]

—¡¡¡KRUÄÄÄRK!!! (*)

(*) “Menos preocuparse de estériles debates identitarios y más de los problemas que preocupan realmente a la gente…!”

L’insòlit editorial conjunt [*] dels diaris catalans d’aquest dijous 26-N ha despertat una reacció empàtica gairebé unànime a Catalunya. Només calia veure el noticiari de Vilaweb, on es recollia l’opinió majoritàriament favorable, i en algun cas fins i tot “agraïda” i “emocionada”, dels polítics de l’arc parlamentari català (amb la discrepància habitual dels dos partits extraterrestres, PPC i C’s), però també de molts altres àmbits de la famosa societat civil.
Una altra discrepància notable, però per motius completament oposats als dels esmentats extraterrestres nostrats, era precisament la del director de Vilaweb, Vicent Partal, en l’editorial de l’edició del dia: “Massa tard”. No us el perdeu.

I la tercera opinió discordant, aquesta també  procedent de Catalunya, però només geogràficament, era del director de l’edició catalana del diari Nuestro Pequeño Mundo, Alex Salmond, que ha vingut a dir que l’editorial compartit pels 12 diaris catalans “demostra que a Catalunya impera el pensament únic”… Infelice de ti, pobre noi! Que trist que és el paper del botifler!
Un cop evacuat l’improperi, aquest diari i la resta de sevicials servents de la dretona carpetovetònica anunciaven per l’endemà, per avui divendres, una reacció contundent. Tinguem preparat i a punt, doncs, el vòmit ètic.

De la mencionada reacció de la premsa cavernària espanyola, a l’hora de tancar aquest post l’Agència Catalana de Notícies en servia ja un tast:

Els editorials de la premsa de la dreta responen
contundentment aquest divendres a la defensa de l’Estatut dels diaris
catalans, mentre que aquests celebren la resposta i adhesions al text
publicat aquest dijous. Així, ABC diu que només reformant la
Constitució es poden canviar les regles de la convivència, en un
editorial titulat “La dignidad de la Constitución”, en referència al
títol de l’editorial dels mitjans catalans, “La dignitat de Catalunya”.
En el mateix sentit es pronuncia El Mundo, que obre amb “Montilla y
los nacionalistas aplauden a sus 12 periódicos [pareu atenció a aquest possessiu, sus…], i La Razón, que a
l’editorial demana “Que dejen en paz al TC”.

______________________________________

[*] nota gramatical: L’editorial és ‘insòlit’ i ‘conjunt’, en masculí, perquè porta implícit el substantiu “article” (un article editorial); és a dir, que ‘editorial’ aquí seria un adjectiu substantivat. He sentit avui vacil·lacions en alguns programes de ràdio, i aquesta senzilla explicació les esvaeix totes, crec.
________________________________________________

[_{Ninot de l’entradeta: dibuix de Jordi Soler; confio en la seva benevolència per fer-ne la publicació aquí}]

Com aquells porters que, quan han de parar determinades jugades d’atac, no calculen bé els seus moviments ni el moment exacte de moure’s i acaben fent una sortida a mitges, cagadubtant a sac, i fent allò que els periodistes esportius en diuen “sortir a caçar papallones” (una jugada entre còmica i patètica que sol acabar amb un gol encaixat), els polítics del nostre Parlament partidaris del nou Estatut dubten sobre la manera com caldria reaccionar en cas d’una sentència desfavorable de l’hologramàtic Tribunal Constitucional espanyol respecte a l’Estatut Escapçat de la Moncloa.
Dimarts sentíem el president Pujol dient que, suposant que el text estatutari no fos aprimat encara més pel fantasmal TC -que és molt suposar, va postil·lar el president estat-, els hipotètics beneficis que podria reportar a Catalunya no compensaran de cap manera el desgast que el procés de gestació i aprovació, primer, i el posterior de reprovació via recurs del PP ha comportat per a Catalunya, que mai no havia tingut tanta i tan mala premsa a Espanya i mai tampoc unes relacions tan deteriorades amb els nostres veïns de Ponent com ara.
Ahir el president actual, molt honorable José Montilla, es mostrava “disposat a encapçalar una resposta unitària” dels partits polítics catalans en cas de retallada, tal com havia proposat Artur Mas dilluns passat, al mateix temps que el nou secretari general d’ICV assegurava que, si això passés, caldria una reforma -atenció, cavallers!- de la Sagrada Constitució!
El president Montilla també s’hi va referir, a la Constitució (durant l’homenatge a Ernest Lluch, a Maià de Montcal), apel·lant a l’esperit unitari que el va fer possible: que allò que va ser un instrument per unir (homes i terres d’Espanya, com diu el tòpic celtibèric) no serveixi ara per separar, va venir a dir, un missatge adreçat amb tota la intenció (uix!) als dotze del patíbul constitucional i que la lideressa del PPC, Alícia Sánchez Camacho, va interpretar com una intolerable pressió sobre els membres del pulcre alt tribunal.
Etcètera, etcètera…

I mentre tot això passa i els nostres porters surten a caçar papallones (en 3 anys 3 que fa que el Tribunal Coñstitucional delibera -o allò que sigui que fa- no han tingut temps de coordinar els seus moviments?!), va la diputada gal·lesa i presidenta de l’Aliança Lliure Europea, Jill Evans, i presenta al Parlament comunitari una interpel·lació al nou president de la Unió Europea, Herman van Rompuy, sobre les consultes sobiranistes que s’estan estenent, ara ja a ulls vistents de tot Europa, per tot el territori (principatí) català: «El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un
referèndum sobre la independència respecte d’Espanya. Com pensen
respondre a això? Serà un tema en l’agenda del Consell? Realment ho
dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou
president ho reconegui i hi respongui», va declarar [vegeu el vídeo] l’eurodiputada
gal·lesa en la sessió plenària del Parlament Europeu, ahir dimecres.
Europa té aquí un problema intern, i la solució d’aquest problema deurà passar, com havíem dit sempre, per Brussel·les, i no pas per Madrid. Oi, benvolguts i descoordinats parlamentaris nostres?

Contrasteu aquest panorama amb les ratlles següents (especialment les pintades de color blau) de Joan Roy al diari de fa gairebé quatre mesos:

<sub>«Per saber què es vol ser a la vida, cal saber primer qui s’és.
Aquestes qüestions no les tenim resoltes els catalans. Anem
desorientats perquè s’han perdut certeses i se n’han incorporat
d’altres que no ho són tant. Enguany és bon moment per restablir-ne.
Celebrem els 650 anys de la creació de la Generalitat, que fou la
primera hisenda pública de la història moderna, com abans ho havien
estat també en l’àmbit polític els Usatges, la Pau i Treva; i el
Parlament, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi en l’àmbit econòmic;
o el Dret Públic i el Civil en el jurisdiccional; tot aplegat en les
primeres constitucions del món occidental, definitivament compilades el
1495, el 1588 i el 1704.
»Tot això ho sabem, com sabem que tot va
ser escrit i transmès en català, però no ho comuniquem convenientment a
ningú. Trista mancança, perquè representa el cor i el nervi de la
condició catalana i del reconeixement de la nostra nació al món. Una
mancança que l’actual Generalitat aprofundeix en convertir la
centenària celebració en una mera commemoració sense perspectiva. És la
mateixa mancança que ja fa dècades s’observa a l’escola i a la majoria
de mitjans, començant pels públics, que mai no atenen els decisius
fonaments jurídics i polítics que conformen la realitat històrica,
passada i futura, del nostre país. Així, la mancança s’ha ensenyorit de
la mentalitat popular, i el poble pensa que és un col·lectiu amb
llengua i cultura pròpies, però sense personalitat jurídica específica.
Ja ha plogut molt des la Nova Planta que l’abolí, tot contravenint
l’estipulat al Tractat d’Utrech sobre l’obligatorietat de mantenir les
lleis dels catalans. I també ha plogut molt des l’aprovació dels
estatuts del 32 i del 79 que passaren per sobre del tema, confiant en
una avinentesa amb Espanya que s’ha demostrat impossible. Catalunya és
una nació per dret consuetudinari, que vol dir per dret propi,
reconegut en tots els fòrums internacionals de la història, inclosos
els de la desfeta del 1714.

»De tot això, se’n podria parlar, però l’actual política nacional i
internacional parteix de la realitat estatal espanyola i ningú no pugna
per restituir les Constitucions catalanes que ens pertoquen per dret i
per llei. Així, els nostres polítics es reivindiquen com a part del
mateix Estat que anorrea Catalunya, i tenen de Catalunya una visió més
regional que no pas nacional. Per això, la política és cada dia més una
farsa, perquè ningú no sap a qui i què defensen els nostres
representants. Als catalans, segur que no, perquè esquiven de plantejar
allò que de més definitori i cabdal té el país i la seva gent».</sub>

[Joan Roy, Voluntat de ser, dins “Plaça major”,1/8/2009.

Del mateix autor, són absolutament recomanables aquests altres tres related articles, en els quals els catalans no en sortim gaire ben parats, potser perquè ens en retrata prou bé el perfil que no és el bo: Catalans, tipologies (20 d’abril), Regeneració (18 de juliol), i Ara, la independència (26 de setembre).
El to crític i descregut del columnista barceloní fa una mica de mal, però també ajuda a pensar. Vegeu el tros final d’aquest últim escrit:

_{«El que ens farà independents no és parlar de segregació, sinó crear les
condicions per dur-la a terme. Això, en democràcia, vol dir fer
augmentar amb solidesa el nombre de convençuts i construir la
viabilitat global de l’economia catalana. Si aconseguíssim això, que
fóra molt, encara restaria la pitjor part, l’única que demostraria el
ver convenciment i voluntat del país: suportar amb fermesa la guerra
incruenta que Espanya menarà contra nosaltres amb l’ajut dels seus
molts aliats interiors –gent, partits i provocadors– i exteriors –la
Unió Europea al capdavant–, per buidar arques i recursos, fer
trontollar l’entramat empresarial del país i rendir-nos de fam»}.]

L’oferta del dia del Súper España la trobem avui a la secció d’Esports: un bonic joc, fabricat amb l’aval del CSD (Centro Superior de Deportes) i la Federación Española de Golf, i amb marchamo internacional! El joc es diu “Com inventar-se una federació internacional de pitch-and-putt per esborrar la de la independentista Catalunya”.
[Informació tècnica completa clicant aquí]

En resum, l’Oferta del Dia de l’Estat Espanyol (ODEE) consisteix en una jugada bruta, com de costum, que s’ha completat seguint els següents passos o steps:

1. Catalunya competeix des de fa 10 anys en tornejos internacionals, i pertany des de la seva creació, el 2006, a la Federació Internacional de Pitch-and-Putt (FIPPA), que té inscrites dotze federacions més: Alemanya, Andorra, Austràlia, Canadà, Estats Units, Gran Bretanya, Irlanda, Noruega, Holanda, Suïssa, Xile i Xina.
2. Com que el Govern espanyol (Espanya) no pot suportar que Catalunya competeixi internacionalment en cap esport, encara que sigui tan minoritari com aquest, i com que d’altra manera no ho podia impedir, va decidir maniobrar per crear una altra fantasmagoria (com va fer fa mesos amb la de curses d’alta muntanya), anomenada Associació Internacional de Pitch-and-Putt (que té sigla i tot: IPPA).
3. Per aconseguir-ho, el CSD va decidir prèviament (2004) que, a diferència d’arreu del món, a Espanya el pitch-and-putt seria una simple modalitat del golf, i que per tant quedava inscrit en les competències i activitats de la Federació Espanyola de Golf, a través d’un comitè específic.
4. L’últim pas era buscar membres per a aquesta nova “Federació internacional”, i n’ha trobat cinc: Dinamarca, França, Itàlia, Portugal i San Marino (aquest gran país d’Europa que, a diferència de Catalunya, té la sort de no trobar-se físicament al costat d’Espanya).
No són gaires, però no importa: la putada ja està feta.

Ara que La Trinca torna a estar a l’ordre del dia, amb el càsting que
s’està fent (i que aquesta nit passada ha arribat a TV3) per trobar tres nous trincos que emulin els vells, a L’Oracle
d’ahir dimarts, a Catalunya Ràdio, van punxar aquesta cançó del
vídeo, al final de la qual en Xavier Grasset, el conductor del
programa, va fer aquest comentari aclaridor: “Aquesta cançó de La Trinca no és d’avui, sinó de fa 28 anys”…
Això perquè vegin, els clients catalans d’Espanya SL, la gran tradició del nostre Supermercat i el prestigi acumulat al llarg de tots aquests anys d’incansable servei als seus clients preferents de Catalunya.
________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: cartell del Torneig de P&P de Peralada 2009, a www.pitchandputt.info}]

En un article d’opinió al diari (“Boicot pastoral“), l’economista Miquel Esteba comentava una informació anterior apareguda a l’Avui i “no desmentida” segons la qual durant uns cursets sobre moral cristiana fets al juliol a El Escorial el catedràtic de moral social de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Ángel Galindo García, va incitar els presents (i absents) a boicotejar els productes de les empreses catalanes (i no només els etiquetats en català, per cert: algú n’hauria de pendre bona nota).
Les jornades pastorals eren organitzades per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que sabem de sobra amb quin odi tan cristià tracta Catalunya, a través de la COPE o directament a través del seu organigrama, cada dia més reaccionari. “És el nacionalcatolicisme pur i rampant que va fer molt de mal i que deriva de la mà de la CEE cap a una reincidència alarmant”, escriu Esteba, que acaba denunciant la passivitat amb què aquest nou atac de la CEE ha estat rebut a Catalunya, i que no hagi sigut replicat per ningú, ni des dels medis laics (tampoc des de la progressia catalanista i/o independestista, perquè ara ja no es mengen els capellans com abans, però passen d’ells —o s’ho pensen), ni des de la mateixa jerarquia catalana, que per proximitat i per doctrina cristiana haurien de fer callar aquestes bocasses que prediquen i escupen odi.

I doncs, com per venir a donar la raó a l’articulista, la setmana següent (dia 3 de novembre) la premsa gironina informava d’una carta que el bisbe de Girona, Francesc Pardo, havia enviat als rectors de les parròquies de la seva jurisdicció comminant-los a no deixar fer dins els locals i centres parroquials cap de les reunions preparatòries de les consultes populars sobre la independència de Catalunya que estan en marxa, i encara menys les mateixes consultes. Segons Pardo, això podria crear “divisió de la comunitat parroquial” (com si els parroquians haguessin d’estar d’acord en tot!), i demana a les plataformes organitzadores que “respectin la llibertat, i sobretot la identitat de la nostra Església, i alhora l’opinió, manifesta o no, dels membres de les nostres parròquies, que és prou variada”.
És absolutament fantàstic! Pardo aquí sí que surt a la palestra, a defensar la identitat (quina?) de la nostra (de qui?) Església, quan davant les agressions de la CEE ell i tota la jerarquia catalana “callen com morts”, com deia Esteba al seu escrit. I ho fa, per més inri, reclamant exactament allò que demanen les plataformes per les consultes, que ell deu veure poc menys que com a cèl·lules bolxevics: respecte per la llibertat (dels catalans), per la identitat de la nostra terra/comunitat/nació i per l’opinió dels ciutadans de Catalunya…
Valga’m Déu, la nostra Església!, qui l’ha vist i qui la veu! Qui ho diria que és la mateixa que va acollir, el 1970, els intel·lectuals i artistes que es van tancar a Montserrat en protesta pel procés de Burgos; o l’assemblea d’estudiants de “la Caputxinada”, el 1966, de la qual va sortir el Sindicat Democràtic d’Estudiants; o les reunions d’obrers en els durs anys del tardofranquisme; o les de l’Assemblea de Catalunya (constituïda justament a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el novembre de 1970)…
L’Església que ajudava els oprimits pel sistema imposat pel dictador, la que hi havia darrera un escoltisme conceptualment oposat al militarisme militant de les joventuts franquistes, la que donava veu a la llengua vernàcula arraconada pels feixistes i que feia feina, sense gaire fressa, per la cultura del país… L’Església que estava al costat del poble:

<sub>Jo vaig fer un acte polític en un local parroquial del meu poble.
Crec recordar que era a final de la dècada dels 80 o a principi dels
90. Feia setmanes que un líder independentista català havia estat
detingut i empresonat i, com sol ser habitual tractant-se d’Espanya, a
més a més havia estat torturat. Llavors, un grup de persones, moltes de
les quals eren joves que havien passat pels escoltes i que participaven
activament en la vida associativa del municipi, vam organitzar una
campanya al carrer per reclamar la seva posada en llibertat.
L’Ajuntament, socialista, no veia amb gaire bon ull aquella campanya,
que era atrevida, a voltes provocadora i que denunciava amb vehemència
les mancances d’un sistema democràtic espanyol en què els tics
totalitaris del franquisme eren –i encara són– ben presents. Va arribar
un dia en què vam voler fer una xerrada amb diferents convidats, per a
la qual cosa necessitàvem un local públic. En vam demanar uns quants a
l’Ajuntament però la resposta sempre va ser negativa i quan en vam
intentar sol·licitar un de privat, el consistori va saber moure els
fils perquè els seus propietaris ens posessin totes les traves
possibles. Al final vam trobar l’aixopluc del mossèn, que ens va cedir
sense problemes el local parroquial. L’acte es va fer i, malgrat els
intents de boicot i alguna campanya intoxicadora, l’assistència del
públic va ser notòria.</sub>

[“Francesc Pardo vota per Espanya”,
// <![CDATA[

var prefix = 'ma' + 'il' + 'to';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy46895 = 'jgrau' + '@';
addy46895 = addy46895 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text46895 = 'carles bonaventura i cabanes';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text46895 );
document.write( ‘‘ );
//n
// ]]>
Carles Bonaventura i Cabanes, 11/11/09]

L’Església catalana dels anys seixanta i setanta va fer el seu paper, en aquells temps difícils, sota el guiatge de la doctrina del Concili Vaticà II, que havia sacsejat com un espolsamatalassos la vella institució. Després va arribar la transició, van entrar estranys personatges a la jerarquia eclesiàstica, aquí i a Roma, i l’Església catalana va començar a bategar d’una altra manera (deu continuar al costat dels “petits del Regne” evangèlic, però no pas dels petits del Regne d’Espanya, com veiem…).
No sabem cap on tirarà, aquesta nau, però seria bo que recordessin d’on vénen. A “les arrels cristianes de Catalunya” que tant reivindiquen, també hi ha capítols decisius de la història del país com la instauració de les assemblees de la “Pau i Treva de Déu” (viquipèdia) impulsades per l’abat Oliva, la primera de les quals va tenir lloc el 1027 a Toluges (el Rosselló), i que pretenien defensar els pagesos de la violència dels senyors feudals que els volien pendre les terres:  «L’Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l’extorsió feudal garantint el dret de la sagrera,
ço és, un radi de trenta passes al voltant d’una església, espai que el
bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no es
podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d’excomunió».
Això passava fa un mil·lenni. Avui els excomunicats potser serien uns altres.

__________________________________________

Addenda: Hi ha també a la viquipèdia, a la mateixa entrada, una interpretació més política de la Pau i Treva, que no desmereix pas, crec, la utilitat d’aquest invent, però el relativitza i dóna fe, en definitiva, de la naturalesa polièdrica -passa’m el mot- d’aquesta Institució mil·lenària amb seu a la Ciutat del Vaticà:

_{Si l’Església, amb els concilis de pau, va aconseguir afermar el seu
prestigi i la seva autoritat moral dins de la societat fou, en
realitat, perquè el moviment de Pau i Treva, en contra de les
aparences, va ser endegat no pas per la clerecia, sinó pel poble, tal
com ho observa Pierre Bonnassie, assenyalant que, al Rosselló, les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 es celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d’Elna;
els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a
l’inrevés. Segons aquesta anàlisi, la Pau i Treva era un moviment
popular amb unes potencialitats revolucionàries de no protestar només
contra la violència dels clans nobiliaris, sinó, anant més enllà,
qüestionar els poders establerts, sobretot la possessió de grans lots
de terra per aristòcrates laics o clergues, idea inadmissible per als
dirigents eclesiàstics adherits al moviment, molt lligats al poder
comtal i nobiliari, com era el cas de l’abat Oliba, ex-comte de Berga i germà dels comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Guifré II de Cerdanya.
Així doncs, la implicació de les altes jerarquies eclesials en el
moviment de Pau i Treva de Déu consistí a neutralitzar-ne les
potencialitats revolucionàries, mitjançant el reconeixement als pagesos
de drets essencials, com eren les seguretats de les sagreres i dels
béns i persones dels pobletans, però sense qüestionar mai el poder
nobiliari ni l’asserviment dels pagesos; al capdavall, l’únic objectiu
dels eclesiàstics era defensar els seus grans patrimonis territorials
dels atacs dels senyors, mitjançant l’arma espiritual de l’excomunió,
la qual, per resultar eficaç com a instrument d’exclusió social,
necessitava que l’Església es guanyés el suport del poble.}

________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: l’abat Oliva, promotor de la Pau i Treva; vinyeta de
l'”Auca de la Catalunya Nord”, dins http://herve.pi.free.fr/auca.htm}]

Translation (traducción):

[En una cancha balompédica tiene lugar la presentación del nuevo logo de la Selección de todos (y por “todos” hay que entender todos, ¿estamos?!)]

—¡Por Tutatis!… ¿y ESOOO?!

—¡¡ANTES ROJA QUE ROTA!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[En una cancha balompédica tiene lugar la presentación del nuevo logo de la Selección de todos (y por “todos” hay que entender todos, ¿estamos?!)]

—¡Por Tutatis!… ¿y ESOOO?!

—¡¡ANTES ROJA QUE ROTA!!

Vint anys de l’aparició en escena del grup gironí Umpah-pah… i catorze de la seva desaparició en combat. Sí, només sis anys va durar l’aventura d’aquesta formació genial, i dic que van desaparèixer en combat perquè en el seu moment (1996) no vaig entendre per quins set sous plegaven, i encara m’ho preguntava aquesta nit passada mentre veia pel 33 el concert que van gravar per al programa Sputnik. Devien tenir les seves raons (de pes), és clar (cansament?, ganes de ficar-se en altres projectes?, l’ego inflat d’en Puntí, com algú va insinuar?…), però tant se val. Allò que trobava incomprensible va ser que s’acabés en sec, quan el grup anava a tota vela i no parava de produir peces collonudes, una darrera l’altra, i no se li veia -jo no el veia enlloc, almenys- cap signe d’esgotament. Una puta llàstima, vaja.
Un servidor els va descobrir, segurament com molts altres gironins, en el concert que van fer el 1991 a l’espai de les antigues Casernes, fent de teloners de Sopa de Cabra (el del vídeo de sota, que he recuperat de YouTube, i que no sabia, o no recordava, que existís). D’on han sortit, aquests?, em vaig dir, veient-los tocar tan al seu aire, amb aquell cantant llarg i prim com una canya que no parava de fimbrejar i que semblava que s’havia d’esquerdar d’un moment a l’altre…
Confesso que al principi em va costar una mica d’entrar-hi, però després de la sorpresa inicial, les sorpreses es van anar succeint a cada nou disc que treien: quina mà de bones cançons van arribar a parir, en aquests pocs anys de marxa!…
En fi, la vida continua. I ara, al cap de vint anys, es constata que el grup no va deixar mai de tenir els seus incondicionals, a més dels que ha fet de nous (tot i no ser present físicament a l’escena musical), i alguns d’ells, encapçalats pel promotor Jordi Puig i el periodista musical Pep Blay, sota el paraigua de la discogràfica Musical Global i la revista Enderrock, treuen a la llum un disc d’homenatge -o de tribut, per dir-ho com ells a l’anglesa- amb el nom de Més raons de pes, en el qual un bon grapat de músics d’aquí i de fora (dels set discos d’Umpah-pah dos eren en castellà) fan la seva pròpia versió de sengles peces del grup gironí.
Ens sumem des d’aquí a la festa, i deixem constància, a tall de reconeixement personal, dels autors de les increïbles sonoritats que van sortir d’aquella màgica catximba (Posem-nos drets i traiem-nos la barretina, senyors): Adrià Puntí
(veu, lletres i harmònica), Jordi Gimbernat (guitarra),
Pau Marquès (guitarra), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades
(teclats) i Marc Marquès (bateria).

Discografia:

• Tomahawk (maqueta, 1990)
• Raons de pes (1991)
• Bamboo Avenue (1992)
• Borinots (1993)
• Bordell (1994)
• Triquiñuelas al óleo (1994)
• La columna de Simeón (1996)

Buscant imatges per a aquest post he trobat aquesta curiositat, una barrija-barreja de mots i expressions confegida a partir de les lletres de les cançons escrites per l’Adrià (avui Josep, que és el seu nom de fonts real) Puntí. Queda clar (i a la Xarxa hi queda encara més) que Umpah-pah, aquell grup “avançat al seu temps”, com deien ahir a Sputnik, va deixar empremta i un bon grapat d’enyoradissos fans:

_{Grinyolant ritmes afrodisíacs, tropicals,
entonant cançons, sentit rebuscat,
miola el gat, cartes a ciutats, blues,
d’ànima i de nadal, trossos de miralls,
capgirats per la tendresa i els enyors,
sentits compassos entonen el vol, el dol,
ritmes frenètics, esculpits, raons de pes.
Manicomis i hospitals, rareses del temps,
fornicant les pells musicades, la sang crua,
el sentit d’anar de tort i la lleugeresa del crit,
l’instant ferit de la nit carregada de vicis,
concerts emboirats i màgies subterrànies,
llengües emprades per no delimitar el llenguatge,
beuratge d’epitafis en blanc, sense llops ni fills.
Tranquil·litat i rapidesa, foc encès, poble i llar,
migdiades sota ponts, magnòlies de sang i llum,
entre fils prims de veus esquitxades pels fars,
llums brillants dins els ulls perduts a l’horitzó,
prats verds a la mirada que s’escapa, s’escapa,
tornades lentes, tornades ràpides… Instants…
Excés i rumb, nord perdut, idees eternes,
ballant descalços entre lleis innocents,
bevent passats, una forma d’adormir,
tantes ànsies, tant mal gust… A poc a poc…
Sense que es suïcidi, per fer l’amor abans,
per fer l’amor abans… Enmig la carretera,
enmig la carretera de Salt… És el meu desig!
Umpah-Pah, indi de còmic i grup utòpic,
gest fidel, gens cansat, vers de mel,
desig acomplert, desig de marges,
venedors de mentides sense cap lloc.
Impossibles pentagrames, joc canviant,
sense excuses, sense perdre’ns… No mai!}

[Daniel Ferrer i Esteban, a barreges.net]

En Jan Laporta va esvalotar una mica més el galliner català dijous passat amb el parlament que va fer en el dinar organitzat per la Fundació Catalunya Oberta (FCO) al mític hotel Majestic de Barcelona, en el qual va deixar dites algunes frases realment cridaneres.
Cridaneres i polèmiques, perquè les interpretacions que se n’han fet han sigut múltiples: hi ha qui hi veu supèrbia (“Durant molts anys el club s’havia emmirallat en el país, i ara això s’ha invertit: el Barça està brillant damunt les institucions del país”), retrets al tripartit (“Prefereixo parlar del triplet”; aquests últims anys “el Barça ha guanyat molt, i Catalunya em sembla que res; potser altres fórmules ens haurien fet avançar més”) i fins i tot un missatge de salvapàtries, segons llegim en un article de Toni Bolaño, per aquestes declaracions: “Si alguna vegada em plantegés dedicar-me a la política, cosa que ara
no faig, em preguntaria què necessita el país, un líder o un màrtir. Si
necessita un líder, a lo millor m’ho podria plantejar”, però també per la defensa que va fer, “com a advocat” que és de professió, de la presumpció d’innocència de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, patró l’un i vicepresident l’altre de la FCO i imputats pel jutge Garzón en el “cas Pretòria”.
No vull entrar ara en aquest jardí, però, i tampoc em pararé en les especulacions sobre el paper de Laporta en les pròximes eleccions -d’aquí a un any- al Parlament, després d’haver festejat amb Reagrupament i ERC, o d’haver-se deixat festejar per ells, i de fer ara -voluntàriament?-, com assegura en la seva crònica política Josep Tordera, d’arma electoral al servei de CiU…, quan encara no està clar si formarà ell mateix i l’hi presentarà la seva pròpia plataforma política.
Tampoc voldria fixar l’atenció en els personalismes de Laporta, el seu suposat comportament més o menys egocèntric i/o egòlatra en determinats capítols de la seva presidència, i fins de la seva vida de ciutadà particular, sinó que ens fixéssim en la seva obra de govern com a dirigent màxim del Barça, en els èxits institucionals i esportius que ha obtingut el Club sota la seva batuta. Ras i curt: en el Barça com a metàfora del país.

La reflexió que em faig, veient la feina feta en conjunt i davant de cada nou èxit del Barça, en la lliga de futbol però també en qualsevol altra de les seves seccions (l’últim d’ells dissabte passat, en què el Barça de bàsquet de Xavi Pasqual va passar per sobre del pobre Baskonia, la vella bèstia negra dels blaugrana quan es deia Tau Vitòria), és que el Futbol Club Barcelona, comptant amb les seves pròpies forces i únicament amb els seus recursos, i essent fidel a una filosofia i a una forma de treballar molt de la terra, però alhora obert a l’exterior, ha escrit algunes de les pàgines més brillants de la seva trajectòria, i aquí estarem tots d’acord, suposo.
Dit això, no sé si el Barça ha de ser “el motor de Catalunya” o no, i si Catalunya s’hi ha d’emmirallar, com va dir Laporta a la seva conferència. Però em sembla clar que se’n desprèn una ensenyança diàfana: si a Catalunya (en tots els àmbits del país, també en l’esportiu) hem sigut i som capaços de fer les coses bé, malgrat els entrebancs constants d’Espanya, què no faríem sense Espanya? Si, tot i tenint els àrbitres més parcials del món a favor de l’equip contrari, guanyem un munt de partits i acabem guanyant la lliga, ¿com no seria si juguéssim amb àrbitres imparcials?
Treballar fermament, i fer-ho sense por. L’endemà d’haver-se publicat aquest recull de premsa, Laporta s’emportava la junta directiva a Perpinyà a fer-hi una de les “reunions itinerants” fora de Barcelona. I a fer país, naturalment, i qui vulgui que digui missa…

Mentrestant, com diuen a “Crackòvia”, a l’altra banda del mirall hi tenim l’altra metàfora, la blanca metàfora del país que pretén dominar-nos, guanyar sempre, emportar-se el triomf (i els premis en metàl·lic, sobretot) costi el que costi. Aquest any, la seva manera d’organitzar-se i muntar les coses, quan les han de fer ells tot sols, els ha costat una picossada de milions d’euros, que es vénen a sumar a un deute ja infladíssim, que voreja els 500 M€. Comprant sense calés i tirant de crèdit, en qualsevol altre lloc això seria tan escàndalós que algú hauria llepat fort. A Espanya no: d’escàndol n’ha fet, aquest dispendi en plena crisi mundial, però a aquest club, igual que a Espanya, se li perdona tot. Ja pot fer les coses amb el cul, que sempre hi ha qui els homologa el producte, encara que sigui un trullo de cap a cap.
No se sap fins quan durarà, aquesta seqüència de la pel·lícula. Però el dia que els toqui espavilar-se sols ja es veurà realment qui són, aquí, els immadurs, les criatures de bolquer que no se saben governar i que necessiten tutela. De moment, a Catalunya estant, toca fer com els jugadors del Barça d’en Pep Guardiola, que surten a fer bé allò que han de fer sense preocupar-se de les bravates del seu rival més directe.
_________________________________________

^{Crònica de Carles Bellsolà a eldebat.cat, 12-11-2009}

^{El president del FC Barcelona, Joan Laporta, en un acte
organitzat per la
Fundació Catalunya Oberta –amb presència de destacats membres
de la fundació, així com d’algun representant de Reagrupament, com ara Rut
Carandell–, ha sortit al pas de les crítiques que ha rebut per les seves
recents activitats polítiques i ha defensat el seu dret, com a president
blaugrana, a “opinar sobre els esdeveniments del país”. I, per demostrar-ho, ha
fet un discurs en un to aparentment institucional i mesurat però ple de reivindicacions
sobiranistes per sota. Com quan ha cridat als catalans, al final de la seva
intervenció, a “perdre la por” i “buscar la plenitud”, en el que la major part
dels assistents han vist com una proclama independentista no gaire dissimulada.}

Els assistents
La conferència precedia un dinar-col·loqui de la Fundació Catalunya Oberta
–celebrada, molt simbòlicament, a l’Hotel Majestic de Barcelona, des d’on CiU
segueix tradicionalment les nits electorals. Hi han assistit molts dels
principals membres de l’FCO, com Xavier Sala Martín, Joan Olivé, el president
de la Fundació i exconseller Joan Guitart, el director del diari digital de la
fundació, Francesc Puigpelat, o l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa. També hi ha
anat la dirigent de Reagrupament Rut Carandell.

_{___________________________________________________}

^{[Il·lustració de
l’entradeta: Mapa de la Catalunya secessionista/unionista, any 2001. Elaborat
per Marc Belzunces a partir de les dades de l’estudi 2410 el CIS espanyol. (En
vermell, llocs on l’unionisme tenia majoria absoluta; en blau, llocs de majoria
separatista). Vid. http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/14127]}

Hem vingut davant de vostès un grup de parlants d’una llengua europea que en diversos moments de la seva història ha tingut una producció i una qualitat de primer ordre. Una llengua que durant els segles XII al XV va comptar amb una prosa i una poesia de gran riquesa i subtilitat en tots els terrenys de la vida pública i privada, administratiu, científic, històric, filosòfic, religiós i literari. Amb figures de talla internacional con Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume I o Sant Vicent Ferrer. Aquesta diversa i rica manifestació cultural és editada, traduïda i comentada encara avui per erudits d’arreu d’Europa.

Després dels segles medievals aquesta llengua va sofrir un afebliment en la vida pública i escrita que va durar diversos segles, però des de mitjan segle XIX fins avui s’ha tornat a recuperar: ha tornat a donar grans obres de creació a la comunitat internacional i ha traduït la literatura més important de qualsevol llengua. Aquest ressorgiment ha estat degut gairebé exclusivament a la voluntat de les diverses comunitats catalanoparlants de preservar la seva llengua i la seva cultura i a l’esforç popular per aconseguir-ho. Avui mateix els parlants d’aquesta llengua hem aconseguit de tenir un domini lingüístic específic d’internet, “.cat”. En molt pocs moments hem comptat amb una estructura política que donés suport a aquesta fèrria voluntat de salvar la nostra cultura; al contrari, generalment aquesta estructura ens ha estat adversa, fins i tot greument adversa en diversos períodes.

Efectivament, l’organització política que ha tingut durant els darrers segles l’espai que avui constitueix la Unió Europea, i concretament la que té actualment, ha fet que aquesta llengua i la cultura que s’hi vehicula manquin del suport imprescindible per poder sobreviure en les condicions del món d’avui, en què impera la globalització, la mobilitat, les migracions, els grans trusts econòmics, els totpoderosos mitjans audiovisuals i en què les llengües demogràficament o políticament més fortes s’imposen sobre totes les altres i les arraconen, especialment les que no compten amb el suport polític adequat.

La nostra llengua es parla en quatre Estats europeus (França, Espanya, Itàlia i Andorra) i té un nombre de parlants efectius d’uns vuit milions de persones, un nombre més gran que diverses de les llengües que la Unió Europea reconeix, acull i protegeix com a llengües de treball de ple dret pel simple fet que tenen un Estat al darrere, la qual cosa proporciona a aquestes darreres llengües una estabilitat i una potència expansiva encara més grans i més desproporcionades sobre les altres llengües.

La Unió europea ha donat proves de voler preservar els valors culturals i distintius dels diversos pobles que la formen, però fins ara les comunitats catalanoparlants no han pogut beneficiar-se d’aquesta voluntat a causa de les circumstàncies estrictament polítiques a què ens hem referit. Demanem, doncs, per a la nostra llengua el mateix reconeixement i el mateix suport que reben les altres llengües al.ludides; això és, el reconeixement polític i legal i el suport moral i econòmic imprescindibles per poder superar els greus desavantatges soferts durant segles i poder-se desenvolupar amb normalitat en el complex món actual.

Moltes gràcies per la seva atenció i per la bona voluntat que no dubtem que aplicaran al nostre cas.

_______________________________________

_______________________________________

Translation (traducción):

[En rueda de prensa posterior a una eliminatoria no muy bien resuelta, el coach (entrenador) del Real Madrid gagá-láctico (más gagá que láctico) da su versión de los hechos]

—Así pues, míster, ¿que es lo que pasó en el partido contra el Alcorcón, un equipillo de Segunda B?
—¿Qué quieren Ustedes que pase, con un equipo de once paquetes que no les da la gana de correr y que tampoco tienen ni puñetera idea de lo que es chutar?!…
—¡PELLEGRINI, que te he oído!… ¡QUEDAS DESPEDIDO!
—(¡Ah, por fin!, eso es lo que quería escuchar…)

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[En rueda de prensa posterior a una eliminatoria no muy bien resuelta, el coach (entrenador) del Real Madrid gagá-láctico (más gagá que láctico) da su versión de los hechos]

—Así pues, míster, ¿que es lo que pasó en el partido contra el Alcorcón, un equipillo de Segunda B?
—¿Qué quieren Ustedes que pase, con un equipo de once paquetes que no les da la gana de correr y que tampoco tienen ni puñetera idea de lo que es chutar?!…
—¡PELLEGRINI, que te he oído!… ¡QUEDAS DESPEDIDO!
—(¡Ah, por fin!, eso es lo que quería escuchar…)

Translation (traducción):

[En un gabinete sexo·lógico de una Comunidad autónoma española se desarrolla, con éxito pero no sin polémica, un taller de autoexploración erótica para la educación integral de la juventud]

—Profe, ya la tengo en extremo dura… y ahora ¿qué hago?
—¡Yo también!
—¡Y yo!
—Bien, vale, pues ahora pasamos a la Fase B…

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En un gabinete sexo·lógico de una
Comunidad autónoma española se desarrolla, con éxito pero no sin
polémica, un taller de autoexploración erótica para la educación
integral de la juventud]

—Profe, ya la tengo en extremo dura… y ahora ¿qué hago?
—¡Yo también!
—¡Y yo!
—Bien, vale, pues ahora pasamos a la Fase B…

? Els plans es dirigeixen a possibilitar la integració social de les persones amb discapacitats i la normalització de la seva quotidianitat. Juntament amb la Diputació, també donen suport al projecte l’IMSERSO i la Fundació ONCE.

? Jaume Sitjà, diputat d’Acció Social i Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Girona, ha destacat que la voluntat de la Diputació és donar serveis als municipis, especialment a aquells que disposen de pocs recursos. Sitjà també ha assenyalat que “millorar l’accessibilitat és augmentar les oportunitats de desenvolupament de les persones i la seva participació i integració en la vida econòmica i social del municipi”.

Els plans d’accessibilitat són un conjunt d’informacions i recomanacions que es posen a disposició dels municipis per tal que aquests els tinguin en compte en les seves decisions. El seu objectiu principal és ser una eina que possibiliti la integració de les persones amb discapacitat i la normalització de la seva quotidianitat.

Un pla d’accessibilitat consta principalment de dues parts: d’una banda,  l’anàlisi i el diagnòstic de les necessitats d’accessibilitat al municipi, i, de l’altra, la proposta d’estratègies tecnicoeconòmiques per millorar la situació. Els plans són integrals, ja que impliquen l’estudi de diversos àmbits, i són universals, ja que beneficien el conjunt de la població: mares i pares, persones grans, infants, persones amb necessitats específiques de mobilitat, persones amb discapacitats…

Jaume Sitjà, diputat d’Acció Social i Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Girona, va destacar que la voluntat de la Diputació és donar serveis als municipis, especialment a aquells que disposen de pocs recursos. Sitjà també va assenyalar que “millorar l’accessibilitat és augmentar les oportunitats de desenvolupament de les persones i la seva participació i integració en la vida econòmica i social del municipi”.

[Per a més informació: Oficina de Comunicació, Diputació de Girona, Comunicacio@ddgi.cat, Telfs 972 185 038 / 972 185 063]

Oferta del dia del supermercat EspaÑa SL en exclusiva per als seus clients preferents de la Comunitat Autònoma de Catalunya: la futura Llei General de l’Audiovisual, de pròxima aparició a tots els prestatges del súper, envairà competències de la Generalitat i afavorirà grups privats espanyols!!!

El Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) va convocar ahir un acte, titulat La llei general de l’audiovisual: Catalunya respon,
per donar una resposta unitària a una llei –aprovada pel Govern
espanyol el 16 d’octubre i ara en tràmit al Congrés de Diputats– que considera
«regressiva i lesiva per als interessos de Catalunya». El degà, Daniel
Condemines, va afirmar que el projecte de llei «va en contra dels
interessos culturals, lingüístics i econòmics» del sector català, ja
que «planteja consolidar i reforçar una part del sector audiovisual»
que està «gravitant a l’entorn de Madrid», cosa que afecta «molt
negativament» el sector català, «que és una tercera part de tot
l’Estat». A més, els ponents van destacar que la llei no concep
l’audiovisual com un espai de cultura i comunicació, sinó que el
redueix a «una activitat comercial més».

(De la premsa)

El diari informava avui també que Albert Sáez, president de la CCMA (abans CCRTV, Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per entendre’ns), ha enviat al Senat i al Congrés, a través dels diversos grups parlamentaris, diverses propostes d’esmena perquè “es tingui en compte l’especificitat del marc legislatiu català en matèria audiovisual”, i també perquè considerin la possibilitat que les comunitats autònomes (Catalunya, per exemple, una més entre totes) tinguin la facultat d’“autoritzar, sense una autorització estatal prèvia, les emissions provinents d’altres comunitats en el seu territori”.
La primera petició és molt oportuna, perquè ni el Congrés ni el Senat tenen ni punyetera idea de les competències que té o deixa de tenir Catalunya en matèria audiovisual (com en cap de les altres matèries), ni els importa un rave.
I pel que fa a la segona, té un altíssim interès per a les terres de parla catalana, ja que permetria l’intercanvi d’emissions televisives entre les tres regions espanyoles catalanòfones amb canals de televisió pública propis, i es podria donar el cas, doncs, que el president valencià, Francisco (abans Francesc) Camps no es veiés obligat a tancar els repetidors de TVC (que són propietat d’Acció Cultural del País Valencià) pel fet de no complir la llei, com passa ara…
________________________________

PRÒXIMAMENT MÉS OFERTES!! ESTIGUIN ATENTS A LES SEVES PANTALLES!

—Qui cuida les persones cuidadores?

S’han començat a veure per la TV la sèrie d’espots que Caixa de Catalunya (segurament en una de les darreres actuacions públiques com a tal abans de la fusió amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa) i el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat han impulsat per donar un cop de mà als milers de persones, generalment familiars, que tenen cura de manera no professional del dia a dia de persones discapacitades.
La campanya inclou diferents modalitats de discapacitat recollides en la controvertida Llei de la Dependència, que va irrompre en el sector no pas com una ventada d’aire fresc sinó com un vendaval, de tant que prometia; i tant va ser així que va agafar l’Administració catalana en orsai, i el Govern tripartit, per a sorpresa de molts, es va sentir obligat a renunciar al projecte del propi espai legislatiu per no deixar perdre aquesta important empenta que venia de Madrid de la mà del ministre Caldera…
Després va venir l’aplicació de la llei, i va ser tan caòtica que aviat el globus es va desinflar. I ara, en plena crisi, amb l’atur creixent sense aturador (amb l’aportació d’un miler més de prejubilats procedents de la fusió de les caixes catalanes, precisament), no semblaria un bon moment per reprendre la marxa, però malgrat tot sembla que n’hi ha ganes. Així ho assegurava tot just la setmana passada la consellera Capdevila, i així ho fa pensar també aquesta iniciativa conjunta del seu Departament i l’Obra Social de Caixa (de) Catalunya.
Al capdavall tot dependrà, i aquesta és la mare dels ous, de la disponibilitat econòmica que tingui el Govern per fer efectiva la Llei, i de moment les coses no pinten gaire bé, en aquest sentit: el Pressupost de la Generalitat pel 2010, presentat aquest cap de setmana passat pel conseller Castells (en un llapis de memòria, per estalviar paper i diners, va dir), de gairebé 40.000 M€, inclou 2.600 milions derivats del famós pacte financer pactat el juliol passat, però aquesta quantitat se la menja sencera la reculada dels ingressos tributaris del Govern, que és de 4.700 milions! Sort de la millora del finançament!, va exclamar Antoni Castells en la presentació de les xifres. I tant que sí, honorable conseller!
Veient aquests números (al final, per fer-los quadrar el Govern haurà de tirar, quin remei!, de dèficit, que l’any que ve diu que s’enfilarà fins als 29.000 M€), i veient com va a tota màquina la calculadora de l’esquilada fiscal sistemàtica de Catalunya, un pensa que tenien raó els que deien que amb el tan trompetejat acord fiscal del nou Estatut els interlocutors catalans capitanejats pel conseller Castells van fer el negoci d’en Robert amb les cabres…
D’aquestes xifres en depèn el benestar social, i d’aquest depèn el benestar dels discapacitats. I així tornem a la qüestió del principi: hi haurà diners per invertir en la qualitat de vida de les persones dependents?

Mentrestant, s’agraeixen tots els esforços que sumin, i també aquest de Caixa Catalunya (no entenc aquesta moda de suprimir la preposició ‘de’, en els noms de les caixes i bancs del país, però així és com els agrada de dir-se, es veu).
En el vídeo que he penjat a l’entradeta, igual que en aquest d’aquí al costat, dedicats tots dos a la discapacitat motora, hi fa de prota la nostra companya Sònia Pujol, que els lectors de la revista L’Atípic van poder veure, ara fa un parell d’anys, a la portada del número 15, amb una foto de quan estava esperant la Sara, la seva segona criatura. Als que la coneixem no ens pot sorprendre que la triessin per a aquest paper, i val a dir que el fa amb tota la solvència del cas, cosa que tampoc és gens sorprenent. Un aplaudiment des d’aquí als que van tenir la pensada i als que la van dur a terme.

… I una última cosa, a propòsit dels consells que s’ensenyen en aquests i els altres espots televisius del programa “Persones cuidadores”: se n’hauria de tenir en compte un altre que és elemental, i tanmateix molt, molt important. L’he trobat en l’últim número de L’Atípic, justament, en un article sobre determinats trets de les persones discapacitades (“Som com som”), de l’Anna Guillén. “Quina és la millor forma d’ajudar un discapacitat? Pregunteu-li què necessita”. Així de senzill.

Concentració dissabte passat a Perpinyà de catalans del nord i del sud de la ratlla traçada aquest dia feia exactament 350 anys per les monarquies hispànica i francesa i imposada després a Catalunya durant tot aquest temps.
L’espai Schengen representa que la va esborrar així que va entrar en vigor, però dissabte els catalans d’aquí baix que es desplaçaven cap a la capital del Rosselló van poder comprovar com els dos Estats que el 1659 van trinxar el país amb tota la patxorra i passant-se pel forro totes les disposicions anteriors i tots els drets nacionals de Catalunya es resisteixen a cedir ni un pam, i quan convé l’antiga ratlla surt altre cop de l’armari: els manifestants que hi anaven en autocar van ser aturats en els xiringuitos fronterers de la Police Nationale.
Desconec amb quina intenció ho va fer, la policia, però la imatge recordava la dels vells temps, quan els catalans que tornaven de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, eren aturats i escorcollats a la frontera per pendre’ls-hi tot el material subversiu que poguessin voler introduir a España, aquella vomitiva entelèquia franquista hermètica, tancada en ella mateixa (amb els catalans a dins) i refractària a tots els vents de canvi que la poguessin afectar.
Recordo d’aquells anys l’enveja que em feia Perpinyà (i tota la Catalunya Nord), fins i tot des del punt de vista urbanístic, comparant-la amb la Girona d’aquell temps, una ciutat grisa, desmanegada i trista com totes les ciutats i pobles del nostre país, castigats també en això per la dictadura. Per contrast, Perpinyà apareixia als meus ulls com l’avançada d’aquella Europa desvetllada i feliç del poeta, d’aquell nord que semblava que ens havia de fer de guia…
Però tornem al present: la manifestació en protesta pel Tractat dels Pirineus i per exigir-ne la derogació es va fer, amb la civilitat i l’aire festiu -que una cosa no treu l’altra- amb què solem fer aquestes coses els catalans. No sé si érem 5.000, com va dir l’organització, o els 1.500 que va comptar la policia municipal, o si vam arribar o no a la xifra que donava l’endemà la crònica (“11.000 ‘Catalans sans frontières’ réunis”) del diari regional L’Indépendant, però érem una bona colla i ens vam fer sentir.

El diari electrònic Vilaweb incloïa en l’edició de diumenge també una relació molt completa del transcurs de la diada reivindicativa, i us convido a llegir-la. En vull destacar, tanmateix, dos aspectes:
El primer és el del caràcter cívic de la manifestació, ja que van ser les entitats cíviques i no pas els partits polítics (malgrat que hi havia la presència de significats representants d’ERC), els impulsors de la jornada: “La Comissió 350 anys (‘Els catalans no tenim fronteres‘,
pdf), organitzadora de la mobilització, es va crear per a l’ocasió amb
la voluntat de commemorar-ne l’aniversari i d’aplegar les entitats
cíviques en la convocatòria dels actes. Formen part de la comissió la Federació d’Entitats, el Casal Jaume I de Perpinyà, el Col·lectiu de Professors de Català per Adults, Aire Nou, CatNord, la Plataforma per la Dignitat, l’Assemblea Nord-Catalana, VilaWeb Catalunya Nord, Maulets, Comissió 11 de Setembre del Penedès, la Coordinadora Obrera Sindical i 10 Mil en xarxa“.
L’altre destacat que volia fer té a veure justament amb allò que deia més amunt, de la percepció que podíem tenir els catalans del Sud de la Catalunya del Nord, i de la percepció més realista -i igualment significativa!- que tenen els catalans del nord del seu propi territori en comparació amb la resta de territoris sotmesos a la voluntat de París. Vegeu aquestes ratlles del manifest (“350 anys de resistència”) que es va llegir al final del recorregut, al peu dels murs del Castellet i sota el voleiar d’una enorme estelada: “Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s’ha
dedicat a convertir la Catalunya del Nord en el sud pobre de
l’hexàgon. (…)

“Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic
que afecta al voltant d’un vint per cent de la població i empobrint i
menystenint la producció agrària obligant a l’emigració de nombrosos
nordcatalans. (…) Ara, més que mai cal intensificar els
vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un
futur en llibertat en un sol país. Esborrem el Tractat dels Pirineus!”.
No sé si el gest col·lectiu que vam fer uns milers de catalans de tot el país dissabte a Perpinyà va ser un gran pas o un pas petit, però em va quedar la certesa que va ser un pas més del país cap al seu alliberament; un altre cop de puny sobre la taula, tan civilitzat com contundent; una lliçó més d’història, de la història que ens han amagat i que la reprendrem, allà on ens van obligar a deixar-la, i ho farem ho vulguin o no, els emprenyi més o menys. Les mentides no duren sempre, i les farses arriba un dia que queden al descobert.
Tornant cap a casa li comentava a la Sílvia, la meva companya en aquesta sortida, que personalment estic tan fins al capdamunt de la cantarella espanyola i espanyolista, que ja no puc ni vull suportar-la més, i he fet un pas endavant: mentalment m’he situat ja en una Catalunya lliure, alliberada d’aquest pes mort que hem hagut d’arrossegar tants anys, i tot allò que ve a recordar-nos que encara penja de nosaltres no m’interessa, perquè sé que només, NOMÉS, poden ser nous intents de frenar-nos, d’arrossegar-nos avall.
D’Espanya no n’espero RES, res de bo: aquest matí de dilluns m’he despertat amb la notícia que l’Estat estudia presentar recurs al Tribunal Constitucional (altre cop aquest!) contra la LEC, la Llei Catalana d’Educació. Aquesta és, doncs, la putada del dia, l’oferta del dia del supermercat Espanya.
I sento a la ràdio tot seguit Antoni Duran Lleida que comenta que “seria una llàstima”, que el recurs d’insconstitucionalitat tirés endavant, per no sé què no sé quantos… Una llàstima? ¿Això és tot el que té per dir, el senyor president d’UDC, significat autonomista i tantes vegades declarat no-independentista? Encara estem així, doncs, i així estarem fins que les granotes s’afaitin, si depèn d’ells…
Doncs a mi tot això em sona a l’any de la picor. Això, aquest cercle viciós que són les (impossibles) relacions Catalunya-Espanya, està passant a formar part del passat. Els temps estan canviant, i si una bona colla de figures actuals com Duran Lleida no canvien i no es mouen del punt on estan encallats, quedaran -segurament més aviat que no ens pensem- més caducats que els dinosaures.

Aquest dilluns ha fet quaranta anys de la caiguda del Mur de Berlín, i tots els mitjans ho han recordat, per la gran significació històrica del fet. Europa ha de saber que encara en té un d’aixecat dins el Vell Continent: el Mur dels Pirineus, que avui fa 350 anys i dos dies que parteix Catalunya en dues parts.