El centre d’estudis Cristianisme i Justícia i l’ONG Intermón Oxfam van demanar fa unes setmanes, el desembre passat, al bicampió del món de motos GP Marc Márquez que es repensés la decisió que aquest havia pres (segons el Diari d’Andorra, que és qui va aixecar la llebre) de traslladar el seu domicili fiscal a Andorra, on suposadament pagaria una quantitat ínfima, 30.000 euros, sobre els 10 milions que cobra per temporada. Després de la polseguera que va aixecar el seu anunci de seguir l’exemple d’altres esportistes (com els seus companys Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa, o el ciclista madrileny Alberto Contador), el noi de Cervera va encarar les “duríssimes” crítiques que li van ploure desmentint en roda de premsa i amb llàgrimes als ulls que pensés tributar a Andorra, país on sí tenia pensat residir a partir de gener però per poder-s’hi preparar físicament, no pas per escapolir-se de l’escomesa de la voraç Hisenda espanyola.
En el seu moment vaig pensar que hauria sigut sensacional que el noi Márquez, fent un cop de manillar magistral dels seus, hagués optat, en comptes d’acollonir-se i fer marxa enrere (suposant que la filtració periodística fos certa), per fer efectiu el trasllat fiscal al petit país dels Pirineus tot anunciant alhora, a bombo i plateret, que la quantitat “estalviada” aniria destinada, posem per cas, a les dues entitats esmentades més amunt, o a qualssevol altres, amb la intenció expressa i declarada d’impedir que se la quedés la maquinària recaptatòria del sinistre Montoro i evitar així que aquest i el seu govern se la malgastessin, via Pressupostos generals de l’Estat, en fantasmades com l’exèrcit, en obres absurdes com ara aeroports sense avions, línies de TAV sense passatgers o autovies sense cotxes, en negocis escandalosament ruïnosos com el de Castor, o bé en entelèquies més o menys secretes i “intel·ligents” dedicades a controlar i putejar la colònia de Catalunya i els seus indòmits i incòmodes habitants. (En aquest sentit, no cal dir que la finta no hauria estat menys espectacular i l’impacte no menys brutal si MM hagués decidit fer la declaració efectiva d’ingressos i pagar-ne la deducció corresponent a la incipient hisenda catalana; però això, de moment, i encara que els esportistes del nostre país van sortint lentament de l’armari colonial, ara per ara és somiar truites, suposem).
Si hagués dut a terme la maniobra, tanmateix, hem de convenir que tampoc fóra tan estrany. A banda que el camí cap als paradisos fiscals d’Andorra, Suïssa, Luxemburg o les Quimbambes està més que fressat per altres abans que ell, és humanament comprensible que en Marc, tot i ser molt jove, pogués estar pensant a “fer un racó” pel dia de demà (com diu ell, la carrera d’un pilot d’elit pot acabar en sec en qualsevol moment). Qui no ho faria?
Aquells mateixos dies el filòsof Francesc Torralba es dirigia als pobres mortals parlant d’ètica, de la manca d’ètica de la societat i de la corrupció que s’escampa arreu…, fins i tot amb la nostra “complicitat”, no fos cas que no ens quedéssim cadascú amb la pròpia dosi de mala consciència. Però també des del camp de la política ens arriben vents redemptors, i no em refereixo pas només a la fulgurant aparició de Podemos/Podem amb la seva escombra màgica per netejar el seu país (que es veu que també inclou la colònia catalana) de la porqueria i la podridura de la casta econòmico-política tardofranquista, sinó també del clàssic bipartit espanyol: el PP, que es treu de la màniga una bonica llei de transparència (?!) per tapar la pròpia opacitat, i el PSOE, que en boca del seu secretari general, Pedro Sánchez, es permet la broma de repetir el joc de paraules –que deu trobar genial– sobre “la pàtria i el patrimoni” de determinats polítics nacionalistes catalans i els comptes amagats en paradisos fiscals, mentre manifesta per activa i per passiva la seva determinació de no deixar anar ni amb aigua calenta el paradís de la comunitat fiscal de Catalunya…
Però deixem-nos de misèries i parlem de les elits, les que tenen dipositades les seves grans fortunes (els seus “raconets”) en aquestes guarderies financeres de Xauxa escampades pel món, perquè és la seva incòlume existència, exempta d’impostos tant com de remordiments, la que condiciona de debò la nostra. (Les últimes dades asseguren que aviat la meitat de la riquesa del món serà propietat d’un exclusiu 1 per cent de la població mundial, que no solament és immune a la crisi, sinó que se’n beneficia). Assegurada i engreixada sense solució de continuïtat per una transmissió successòria que la perpetua més enllà dels seus titulars vigents, la gran trampa del capitalisme hereditari provoca sense descans, dia i nit, tots els dèficits i totes les necessitats del poble ras, que ni els esforços compensatoris dels governs (els que es preocupen de fer-los, s’entén) ni els esforços volenterosos de les ONG no aconsegueixen ni aconseguiran mai cobrir. I així serà mentre aquella trampa continuï (com si fos transparent!) essent invisible als ulls de les àligues que ens haurien de protegir de la injustícia.
