L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Un matrimonio ya viejecito pero con la memoria más fresca que un carámbano se estremece un tanto ante el aparato de TV por la decisión de adelantar la fecha de las próximas elecciones generales tomada por el Presidente de todas las Españas (incluidas las catalanas paganas) en virtud de su soberana facultad constitucional de hacerlo cuando le dé la gana a él exclusivamente, y sin tener que dar explicaciones a naide]

—… y como Presidente que soy (entodavía), queridos conciudadanos, y bajo mi consabida responsabilidad exclusiva, os convoco a todos a las urnas, en un momento que estimo óptimo, para el prósimo… 20 DE NOVIEMBRE…, ea!

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelian (traducción al venezolano):

[Un matrimonio ya viejecito pero con la
memoria más fresca que un carámbano se estremece un tanto ante el
aparato de TV por la decisión de adelantar la fecha de las próximas
elecciones generales tomada por el Presidente de todas las Españas
(incluidas las catalanas paganas) en virtud de su soberana facultad
constitucional de hacerlo cuando le dé la gana a él exclusivamente, y
sin tener que dar explicaciones a naide]

—… y como
Presidente que soy (entodavía), queridos conciudadanos, y bajo mi
consabida responsabilidad exclusiva, os convoco a todos a las urnas, en
un momento que estimo óptimo, para el prósimo… 20 DE NOVIEMBRE…, ea!

Si això que publicava dimarts el diari Ara és cert, és que no anem pas bé…

“Que us donin pel cul, catalanistes, deixeu-nos en pau, feixistes”. Amb
aquestes paraules s’ha expressat ‘Chicho’ Lorenzo, el pare del pilot de moto GP Jorge Lorenzo, que ha carregat durament contra els catalans al seu perfil de Facebook.
El pare del pilot explica que “el problema és que [els catalans]
necessiteu qui us pagui les despeses de la independència i us creieu que
seran els balears i els valencians”. “S’ha de ser ignorant per pensar
això”, rebla Lorenzo pare.
Segons Chicho, els catalans són
“l’enemic que ens vol annexionar i eliminar la cultura, la identitat i
la llengua balear”. “Volen ser independents d’Espanya, però volen tenir
València, Balears i la Vall d’Aran sota el seu domini, que parlem com
ells, que pensem com ells”, continua el pare del pilot. Per Lorenzo, “la
solució passa per potenciar el nacionalisme balear”. “Aquí tenim una
cultura i una llengua i no volem saber res del català”, diu en el seu
discurs, que acaba amb un argument de pes: “I jo això ho defenso com em
surti dels collons”.
“Mallorquí sí, català no”, diu Lorenzo,
que creu que hi ha “catalanistes antiespanyols, d’aquests que creuen que
ses Illes Balears són seves i que aquí perdem el cul pels nostres amos
catalans i que els estem molt agraïts per deixar-nos ser part dels
pallassos catalans”. “Cada dia en som més, si no ens deixen en pau per
les bones, hauran de deixar-nos en pau per les males”, amenaça el pare
de Jorge Lorenzo.

Sempre suposant que sigui veritat, aquesta estripada, perquè costa de creure, encara que a hores d’ara estiguem bastant curats d’espants i encara que això vingui de la creïble Celtibèria Show, m’agradaria saber si aquest “nacionalista mallorquí” rabiós seria capaç de contestar un parell de preguntes, i ràpid, com en Lorenzo fill, sense pensar, perquè sembla que això ja ho ha fet llargament i profundament abans de perbocar.
En primer lloc, ¿en nom de qui parla, aquest individu? I qui s’ha pensat que és, que tingui els pebrots i la patxorra d’insultar els catalans (“catalanistes”, diu ell) d’aquesta manera, i d’amenaçar (!) amb aquest bel·licisme? La resta del discurs és una empanada tan descollonant, que no val ni la pena de molestar-se a replicar, i tampoc deixar-se molestar per un sac de fems com aquest. Els “arguments” que dóna contra el suposat imperialisme dels “amos catalans” són exactament els mateixos –amb els termes canviats– que es veuen obligats a defensar (i sempre, sempre quedant-se curts) els “catalanistes” en relació amb l’imperialisme dels nostres “amos castellans”, que, a diferència dels “amos catalans” de la delirant diarrea mental d’aquest Chicho Lorenzo, no són cap broma ni cap delírium tremens colonial, desgraciadament, sinó ben reals.
“Aquí tenim una cultura i una llengua i no volem saber res del català”, diu aquest cretí enciclopèdic: algú s’imagina un personatge equivalent a Extremadura, posem-hi, dient que allà tenen “una cultura i una llengua” i que no volen saber res del castellà? És impensable, i si s’ha donat el cas real a Mallorca d’aquest personatge conegut (perquè és el pare d’un pilot de motos campió del món) dient aquestes procacitats inqualificables deu ser perquè la literatura feixista, agressiva, ultranacionalista, xenòfoba i delictiva (com a mínim moralment) que vomiten sense parar diaris, ràdios i cadenes de TV de la Celtibèria Troglodita està fent forat en la ment de la ciutadania espanyola… (I com més estovades estan les ments, més de bon modelar resulten).
Són la mateixa púrria que tenen el màxim interès a presentar els catalans com a “enemics dels mallorquins” (i dels valencians) i com una amenaça per a “la seva llengua i la seva cultura”…, exactament els mateixos “espanyols anticatalanistes i espanyolistes anticatalans d’aquests que creuen que
Catalunya i tots els Països Catalans [que Lorenzo converteix enginyosament en “Pallassos Catalans”] són seus i que aquí perdem el cul pels nostres amos
castellans i que els estem molt agraïts per deixar-nos ser part del Miniimperi Espanyol”.
Com deia el malaguanyat Miquel Pairolí en l’últim dels seus articles reproduïts en aquest blog, l’objectiu perfectament planificat d’aquesta Espanya esterilitzadora que hem de suportar és dividir, trinxar aquests països catalans que tanta ràbia fan als feixistes espanyols, aïllar-los entre ells, amb la intenció de liquidar precisament “la llengua i cultura” llurs, que com tothom sap menys els ignorants com aquest que ens ocupa és la mateixa. I alerta, doncs, perquè si aquesta gentusssa és capaç d’arribar a aquests nivells d’agressivitat i d’amenaça és perquè saben que no hi ha cap àrbitre —ni allà ni aquí, i tampoc a la Unió Europea— que els ensenyi ni una trista targeta groga, i encara menys que els obligui a jugar net.
“Mallorquí sí, català no”, defensa aquest infeliç, i ho fa “com li surt dels collons”, que traduït del seu xulesc llenguatge vol dir que ho fa en castellà, és clar, que és el curiós mallorquí que els hi surt dels collons de parlar, a aquesta gent.

“El fanatisme no és cosa d’ètnia ni de credo”

«El fanatisme exacerbat practicat per Anders Behring Breivik en la
monstruosa massacre de Noruega –al marge del nivell de pertorbació
mental que pugui tenir, o no– és d’una magnitud brutal però no insòlita.
No podem oblidar la matança d’Oklahoma (EUA), també d’arrel d’extrema
dreta, o les atrocitats perpetrades per Al-Qaida. Tot i la paradoxa, no
m’agrada el tòpic que els extrems es toquen ni crec en el xoc de
civilitzacions de Huntington, sinó en fonamentalismes que el volen
provocar, aquest xoc, i que tenen una mateixa forma de veure el món que
es basa en alguns d’aquests eixos: primer, la dominació del màxim espai
possible a partir de conceptes com ara conquesta i evangelització.
La croada com a gran objectiu per imposar la supremacia pròpia a
l’infidel. Segon, la puresa i homogeneïtzació dels territoris
conquerits, i per descomptat especialment als territoris originals
–sigui l’Europa cristiana o l’Aràbia de la Meca–. Territoris que els
fanàtics revesteixen amb la mitologia de terra sagrada que impurament és
profanada si és poblada per aquells que són diferents. Tercer, es
tracta d’una homogeneïtzació que no es persegueix ben bé des del punt de
vista ètnic, sinó ideològic. Aquí el concepte de la conversió o
assimilació a les idees imposades com a úniques i veritables pren força
com a opció indispensable per a l’acceptació de la comunitat i per tant
per la supervivència. Quart, una mirada al món basada en l’odi al
diferent que desemboca en l’extermini. I un cinquè punt –n’hi ha més–
que enllaça amb l’anterior: no n’hi ha prou de ser membre nat de la
comunitat; s’ha de compartir el fanatisme o se n’és expulsat. La idea de
la traïció judaica i de l’equiparació de l’autòcton dissident amb una
malaltia a extirpar pren macabra forma en fets com els d’Oslo o
Oklahoma, on l’objectiu eren bàsicament compatriotes dels botxins. O en
el fet que la immensa majoria de víctimes d’Al-Qaida siguin musulmanes
assassinades en països musulmans, per molt que molts cops nosaltres
només pensem en Nova York, Madrid o Londres. I estem perduts si no ens
adonem que contra qui cal lluitar és contra els fanatismes i els
monstres que els alimenten, també els que habiten entre nosaltres».

(Ferran Espada, a El Punt/Avui, 26 de juliol del 2011)
____________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Jorge Lorenzo, culer declarat, saludant el president del Barça i independentista declarat Joan Laporta, en la cursa al circuit de Montmeló on el pilot de moto GP va lluir els colors blaugrana al casc i al carenat de la moto i va passejar la bandera del Club pel circuit, en una volta posterior al gran premi}]

Translation (traducción):

[Con la confianza que da el trato de años y con el cariño que da el roce contínuo, dos veteranos políticos compañeros de hemiciclo (aunque en distintas bancadas) platican amigablemente, a pesar de lo que dicen: que donde hay confianza da asco…]

—Oyes, José Luis (aquí y en la China Popular), acabo de tener una idea de lo más brillante…
—Ah, sí? Dime, dime, Chósep Ánthony, no me tengas en ascuas…
—Pues mira: que vamos el PP y un servidor y te montamos una moción de censura que vas a cagarte patas abajo… y a ver si así te largas de una vez!
—Ah, claro, por supuesto… y acto seguido a ti te nombran ministro del Reyno, de una pu…, de una puñetera vez, ¿verdaz?
—Hombre, pues… no se me había ocurrido pensar en ello ni remotamente, pero ahora que lo dices…

Guió i dibus: Min

Translation into Guatemalian (traducción al guatemalteco):

[Con la confianza que da el trato
de años y con el cariño que da el roce contínuo, dos veteranos políticos
compañeros de hemiciclo (aunque en distintas bancadas) platican
amigablemente, a pesar de lo que dicen: que donde hay confianza da
asco…]

—Oyes, José Luis (aquí y en la China Popular), acabo de tener una idea de lo más brillante…
—Ah, sí? Dime, dime, Chósep Ánthony, no me tengas en ascuas…
—Pues mira: que vamos el PP y un servidor y te montamos una moción de
censura que vas a cagarte patas abajo… y a ver si así te largas de una
vez!
—Ah, claro, por supuesto… y acto seguido a ti te nombran ministro del Reyno, de una pu…, de una puñetera vez, ¿verdaz?
—Hombre, pues… no se me había ocurrido pensar en ello ni remotamente, pero ahora que lo dices…

Voldria ser déu,
com tu,
per ser insensible
com tu
al dolor del món.

[Món i déu no rimen,
també en això
són incompatibles]

Translation (traducción):

[Un artista polifacético (y autodidacta, para más inri), a solas en su taller a las tantas de la madrugada, es asaltado por ciertas alteraciones de la percepción sensorial (e incluso puede que sensual), todo ello producto de la fatiga, seguro]

—(Sí, sí…, no hay duda, no estoy flipando: me ha… me ha mirado, seguro!…)

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguayan (traducción al paraguayo):

[Un artista polifacético (y autodidacta, para más inri), a solas en su
taller a las tantas de la madrugada, es asaltado por ciertas
alteraciones de la percepción sensorial (e incluso puede que sensual), todo ello producto de la fatiga, seguro]

—(Sí, sí…, no hay duda, no estoy flipando: me ha… me ha mirado, seguro!…)

Un estrambòtic missatger
va trucar a la porta.
“Un paquet de part del Cel”,
em va dir,
i es va esborrar en la fosca.
Quan vaig ser sol el vaig obrir:
un metaquilo de lliure albir,
tot molt ben embolicat,
pagat amb moneda de curs legal,
segons consta a l’etiqueta,
i al caríssim preu de la llibertat.
“Si tot això no és un mal somni”,
em vaig dir,
“algú em té ben atrapat
al cul-de-sac d’una hipoteca
que no recordo haver signat”.

Love of Lesbian en viu, finalment. N’he parlat aquí un parell de vegades (i a més a més n’he parlat bé!), però no els havia pogut escoltar encara en directe, i ja tenia ganes de veure’ls tocar, que sospitava que havia de ser un directe de nassos; i l’oportunitat de comprovar-ho em va arribar ahir a Sant Feliu de Guíxols, en el festival de la Porta Ferrada.
En l’incomparable marc del festival de la PF, hauria de dir, caient de ple en el tòpic, perquè l’escenari, situat al port vell, entre el pujol retallat a plom per fer lloc a l’esplanada del tinglado i i la badia, tancada al sud per la muntanyeta de Sant Telm, i tot això dins la nit càlida de l’estiu ganxó, doncs justifica sobradament tota badoqueria, afirmo.
Però anem al concert: va ser una repassada força completa a la majoria de les seves cançons més conegudes (en un moment donat, en Santi Balmes, el xef, va dir que estan cuinant coses noves, que ningú es pensés que es troben encallats, però em penso molt que ningú s’ho devia pensar, això; el problema es veu que és que tenen interdit d’interpretar en directe cap dels temes del seu nou disc, d’aparició imminent), amb un so perfecte, potent, i en un ambient fantàstic (a estones, amb la música rodant sola, sublim). Diuen que els LOL tenen un públic fidel que els segueix de port en port, i a part que tampoc seria res de nou, és molt possible que sigui així, perquè l’entusiasme que desperten és notori, en el públic més jove; però en el concert hi havia espectadors més madurs, diguem-ne (no tant com jo, que fa temps que em pregunto per què la gent, a una determinada edat –no sé exactament quina: la cinquantena, potser?– deixa d’anar als concerts, o a segons quins concerts, però déu n’hi do…). I bé, les històries que expliquen tampoc són ben bé històries d’adolescents [*].
Una altra nit genial, la de divendres a Sant Feliu, per retenir a la retina.
__________________________________

Fitxa:

Després d’assolir la proesa d’esgotar les entrades a Razzmatazz durant tres nits consecutives, Love of Lesbian
encaren el seu futur amb l’autoestima ben alta. Compten ja amb un bon
grapat de discos a les seves esquenes, cadascun dels quals ha significat
un petit pas endavant, però el seu darrer treball, 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) (2009), ha superat totes les expectatives.
El
seu pop de caràcter generacional i la singular poètica del seu cantant
Santi Balmes han aconseguit un nivell de connexió amb el públic tan
extraordinari que aquest no es cansa de seguir-los a tot arreu on toquen.
La culpa és d’un inesgotable repertori de hits que reflecteixen tot el
ventall d’emocions humanes que caben entre la tristesa d’Allí donde solíamos gritar i l’eufòria del Club de fans de John Boy.

Santi Balmes
Veu, guitarra i teclats
Jordi Roig
Guitarra i teclats
Joan Ramon Planell
Baix i sintetitzador
Oriol Bonet
Bateria i programació
Julián Saldarriaga
Guitarra i veus
Dani Ferrer
Teclat

[Font: http://www.guixols.cat/portaferrada/]
___________________________________

___________________________________

[*] Sobre el tema… incòmode de l’edat, copio aquí unes ratlles, sense signar, tretes del blog del Festival (“Love of Lesbian, als meus anys”) que m’han fet gràcia. Diuen així:

«Doncs jo estava
seguint, sol i amb una cervesa a la mà, força penjat, tot s’ha de dir,
el concert dels Love of lesbian, contemplant com cantava i saltava tot
aquest jovent incondicional que segueix els Love allà on vagin, i se’m
va presentar una antiga companya d’institut que feia temps que no veia,
acompanyada d’una seva amiga.
»L’amiga també se sentia estranyada
allà mig. “Tenim tres vegades l’edat del públic,” va dir.
“Tranquil·la,” vaig contestar. “Si busques bé, veuràs gent de totes les
edats. I, pel que fa a l’edat mitjana del públic, com a molt els
dupliquem els anys. Res de triplicar.”
»A més que, com se sol dir, això de l’edat és força força relatiu.
»Però la veritat
és que, vista la mitjana d’edat, m’havia sorprès que al principi del
concert el grup integrés en una seva cançó unes paraules inoblidables
que no podien passar desapercebudes a ningú dels meus anys en amunt: todas las promesas de mi amor se irán contigo, me olvidarás, me olvidarás, paraules directament
vingudes del 1976, quan tant jo com aquelles dues ja no puc dir noies –
què hi farem! – sinó dones érem unes criatures que no havíem fet ni els
deu anys. Caram, vaig pensar. I més endavant el líder dels Love encara
va fer una referència a l’Orquestra Mondragón i a la manera
d’expressar-se de Javier Gurruchaga, i amb això ja vaig començar a
lligar caps. Caram… Aquest home se t’està dirigint a tu, perquè
Gurruchaga ja són anys vuitanta, això ja són records d’adolescència… I
vaig començar a sumar elements. Per començar, la presència física del
cantant, aquest antidivisme, aquest constantment deixar clar que “ei,
sóc dels vostres, sóc un paio normal i corrent com vosaltres, tinc una
filla, vaig dedicar-li aquesta cançó, i la meva mare és aquí i és la
meva crítica més exigent”, aquesta desmitificació pop que últimament
també gasten els Manel, aquest romanticisme de les lletres, un
romanticisme de
sí-però-no-no-no-romanticisme-no-però-en-el-fons-sí-realment-sí, un
romanticisme falaguer i una mica tronat que els de la meva generació
trobàvem a El último de la fila, un grup semblant als Love no només pel
nom, el gust per un lèxic una mica rebuscat, la tendència diguem-ne
literària de les lletres i l’aspecte físic del cantant, sinó també per
aquesta peculiaritat tan nostra de ser inequívocament catalans però
cantar i triomfar en espanyol aquí al nostre país, i encara més indicis,
com ara buscar la proximitat agenollant-se i acostant-se al públic de
baix de l’escenari, o un punteig de la guitarra elèctrica molt d’U2… I
llavors li vaig dir a l’amiga de la meva companya: “aquest cantant ha
de tenir la nostra edat.”
»La té. Passa dels quaranta, com
jo. Només una mica més gran –però avui l’envelliment triga més– que
l’edat de Manolo García quan l’escoltàvem nosaltres. Res no canvia… Ni
canviarà gaire. Aquest matí m’he estat documentant i, segons la meva
filla –quinze anys–, pel que li he explicat d’ahir a la nit, el
concert va ser com sempre són aquests concerts, com els d’Els pets o
els de Maldita Nerea, que és el grup que ara mola més, segons m’informa.
»Haig de dir que
jo sabia poca cosa dels Love of lesbian. Em sonava el nom, perquè és un
nom curiós, que a mi em fa pensar en Gabriel Ferrater. I el cas és que
va ser un concert ple d’entusiasme públic, “una gran nit pel rock”, va
dir algú, després. Molts joves duien samarretes de 1999, l’últim disc
del grup. Drets al peu de l’escenari, els fans es movien endavant i
endarrere, joves i esvelts com espigues de blat, endavant i endarrere,
ballant, i posaven els braços enlaire amb un dit o dos aixecats, i feien
fotos amb els mòbils d’última generació i se sabien de cor les cançons i
tenien una gran complicitat amb el cantant –ell els deia “macos”, ells
li contestaven “guapo!”–, era fins i tot entranyable, encara que, com
dic, ell és de la meva generació, i això està molt bé, aquesta
comprensió que podem tenir dels més joves quan ens fem grans, si sabem
recordar-nos que una vegada vam passar per allà.
»La gent, doncs,
saltava i cantava, s’abraçaven i cridaven –“ets el puto amo!”–, i ell,
Santi Balmes, “espero que passem una nit escandalosament sexy, o
romàntica…”, i van començar a sonar temes que tothom es coneixia menys
jo, Universos infinitos, Maniobras de escapismo, Segundo asalto…
Lletres difícils d’entendre si no et sabies la cançó, però amb unes
melodies, uns ritmes i un volum dictatorials, que se t’enduien les cames
al ball, malgrat tu mateix, com un avançament de la Festa Major, que a
Sant Feliu celebrem just d’aquí una setmana».

La presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, va presentar el divendres 17 de juny, “com a líder del PP català i com a mare”, una instància a la conselleria d’Ensenyament “perquè el Govern compleixi amb les sentències del Tribunal Suprem (TS) i garanteixi un model educatiu bilingüe” per al seu fill, tot reclamant que “la realitat bilingüe de Catalunya” es traslladi també al model educatiu català.

[De la premsa]

[Comentari de text:
Llegíem en l’article editorial de dilluns passat del diari El Punt d’Avui (que dedicava aquell dia tres planes al “Setge al català”, com remarcava en Jordi Soler en el seu article reproduït en el post anterior a aquest) que “l’enemic és a casa”. I que l’enemic, aquest corc que se’ns ha ficat a dins del país, “és més poderós que mai”. Ho és tant, de poderós i d’eficient, que el nostre país amenaça ruïna: la feina d’aquests rosegadors, que sembla que no tenen res més al cap que aquestes eines que mostren de destrucció lenta i sorda, és incessant, implacable.
S’ha de reconèixer que en altres coses potser no, però en aquest terreny, en la feina tossuda d’acoso y derribo, l’estat de dret (de conquista) castellà està adquirint unes habilitats sorprenents, unes capacitats tan formidables, que si les apliqués en la construcció del seu país en lloc de fer-ho en la destrucció del nostre (com abans ho va fer en tots els països on va ficar els peus i la banya), Espanya no aniria pas a la cua d’Europa com ha fet sempre (i tant hi ha anat, que sembla el seu lloc natural), sinó en les posicions capdavanteres. Però tothom serveix per a allò que serveix: aquesta és la trista realitat espanyola.
Catalunya no en té cap culpa, però. Ni Catalunya ni la resta dels Països Catalans (o Països Valencians, o Països Mallorquins, si voleu, tant se val) no tenen la culpa que Espanya sigui incapaç d’altra activitat que la de liquidar instintivament totes les personalitats nacionals que se li posin a tret d’escopeta, i tampoc tenen la culpa de ser geogràficament veïnes d’aquesta entelèquia anihiladora, borda, emprenyadora, incapaç de comportar-se civilitzadament i de respectar els altres, i incapaç de viure, a més, del seu propi esforç (treballant com tothom, s’entén) i dels seus propis recursos.
Aquí tenim la dirigent del partit populista espanyol a Catalunya, la llicenciada Alicia Sánchez-Camacho Pérez, a la qual últimament totes li ponen: inflada de satisfacció com està, i armada amb les sentències a mida contra el català que ells mateixos han propiciat, que han provocat, es va veure impel·lida a presentar-se, ara fa un mes, a les portes de la conselleria d’Ensenyament per acompanyar, posant-hi les barres sense envermellir gens, aquest personatge nociu que presideix aquesta cosa cínica anomenada cínicament Convivencia Cívica Catalana, i fer amb ell el número cínic anual de reclamació de “llibertat d’elecció” de la llengua vehicular de l’ensenyament; i no va tenir cap empatx a fer-ho, l’audaç Alícia, fent servir d’escut el seu fillet en edat d’escolaritzar, pobric.
“Mai el risc ha estat tan alt com fins ara”, continuava l’editorial citat (que reprodueixo sencer a l’altra plana), “perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació havia estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català”.
Amb aquest paisatge desolador a davant, em vénen al cap dues preguntes que em colpegen insistentment des de fa temps. Una és relativa a l’absència d’una entitat cívica que vingués a ocupar el lloc que va deixar buit la Crida a la Solidaritat (fundada ara fa 30 anys, el 1981, i desapareguda el 1993), de seguida que es va veure que hi havia raons de sobra que haurien justificat la seva reactivació; o que la reclamaven, més ben dit. ¿Quantes vegades no s’hauria vist empesa a actuar “en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes”, com deia l’eslògan de la vella Crida?, i per tant, ¿quantes accions contra la llengua, la cultura i la nació catalanes provinents del corrosiu Estat castellà no han quedat tots aquests anys sense resposta?
La mateixa pregunta, i en el mateix sentit, me la faig concernint les instàncies polítiques de Catalunya: no aconsegueixo entendre com és que, amb la pedregada que ens arriba d’Espanya sense parar, cap Govern de la Generalitat no s’ha plantejat mai de crear un organisme administratiu que ens protegís sistemàticament dels sistemàtics atacs fets des de l’exterior de Catalunya (però des de l’interior de l’Estat, sempre), i de presentar, sistemàticament també, un contraatac a cada agressió, de contestar a totes les injúries. A totes, sempre que fos possible jurídicament.
No sé si ha sigut per la il·lusió òptica que ens ha fet creure que vivíem en un estat de dret real, i no de ficció, i que no ens calia protegir-nos les espatlles, però em sembla que si no haguéssim descuidat aquesta vigilància tan elemental ara no ens trobaríem en aquesta situació, rodejats de llops famolencs amb ganes de no deixar del País Català ni el rastre d’unes miserables engrunes per als paleontòlegs del demà.

«Mai, en la llarguíssima història de persecució que desgraciadament
acredita en els últims tres-cents anys, la llengua catalana havia patit
com pateix actualment un setge integral i coordinat a tot el domini
lingüístic. N’hi ha hagut de més cruels, de més sistemàtics i de més
duradors. Però l’actual és, sens dubte, el més perillós dels perpetrats
fins ara. És el més difícil de combatre, perquè està projectat per un
espanyolisme que es basa en la presumpta legitimitat que li atorga un
sistema democràtic. Un sistema democràtic que avala l’anihilació de les
minories lingüístiques i que, a l’hora de denunciar abusos, a més, no
podem oblidar que està homologat en una Unió Europea que a dreta llei
només protegeix les llengües que són oficials perquè tenen un estat al
darrere. Mai el risc ha estat tan alt com fins ara, perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació ha estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català.

»L’enemic és a casa. I l’enemic és més poderós que mai. A
Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l’atac contra la protecció
del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit
la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat
l’ensenyament en l’idioma propi, liquidant l’exigència del català per
accedir a l’administració pública i derogant el decret de mínims que en
garanteix la paritat a l’ensenyament. Al País Valencià, on els populars
governen des de fa anys, la corrua d’atacs i manipulacions contra la
unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l’arraconament del
valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L’ofensiva, però, no es
limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de
supervivència, sinó que s’ha desencadenat de manera lenta però
inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC
contra l’Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en
molts fronts, a mercè de la voluntat d’uns tribunals espanyols que,
naturalment, entenen l’espanyolitat només en castellà i la catalanitat
com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I
només s’aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar
exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de
les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni
més preuat».

“La pitjor ofensiva contra la llengua catalana”, editorial d’ElPunt/Avui del dia 18 de juliol del 2011.

Comentari de text: no cal. Només una cosa: que actuïn “racionalment” no es contradiu pas amb el fet constatable que siguin uns bojos fanàtics de la repressió de tot allò que no encaixa en el seu falangista concepte de “lo espanyol”; ni impedeix tampoc que siguin uns embogits successors contemporanis de la sinistra i reaccionària Santa Inquisició espanyola medieval.
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Min}]

Translation (traducción):

[Unos malditos roedores acuden desde el sur, el este y el oeste a zamparse un suculento manjar, atraídos por el irresistible olor de la comida fácil]

—¡Ñam ñam!
—¡Hmmm…!
—¡Snif, snif!…

Guió i dibus: Min

Translation into Madrilian (traducción al madrileño):

[Unos malditos roedores acuden desde el sur, el este y el oeste a
zamparse un suculento manjar, atraídos por el irresistible olor de la
comida fácil]

—¡Ñam ñam!
—¡Hmmm…!
—¡Snif, snif!…

«Mals temps, aquests, en què s’ha de defensar allò que és obvi!…»

Bertolt Brecht
___________________________________

+ info:

En aquest vídeo, del Cercle Català de Negocis, s’entén tot:

I en aquest, de l’entranyable Mathew Tree, també:

I en aquest altre (capturat de la plana web de Help Catalonia: http://helpcatalonia.blogspot.com/), s’explica tot en anglès, para que lo entienda todo el mundo:

SPAIN’S SECRET CONFLICT from Jordi SF on Vimeo.

__________________________________

I acabem amb un seggeriment de l’amic Vila per a l’armament moral de Catalunya i dels catalans:

Els serpentejants revolts
d’un riu,
la sinuosa línia
d’una duna,
el delicat dibuix
d’una dona,
l’insinuant perfil
d’una sina…

«El popular escritor y divulgador científico Eduard Punset se acercó en la noche del martes a la Plaza de la Escandalera de Oviedo, en la que se encuentran los acampados del movimiento 15-M para expresarles su apoyo. “No paréis”, les ha pedido.

Punset se encuentra estos días en Oviedo ya que forma parte del jurado del Premio Príncipe de Asturias de Investigación Científica y Técnica 2011 que hace público este miércoles su fallo.

El conocido escritor cogió el micrófono y tomó la palabra para dirigirse a los presentes. “Gracias por mantener viva una esperanza que llevamos cultivando desde hace mucho tiempo”, ha dicho a los presentes, y les ha comentado que hay mucha gente que se acuerda de ellos, aunque les parezca a veces que están solos.

Punset ha comparado el movimiento del 15M con la Ruta de la Seda de hace 2.000 años, un trayecto comercial entre Asia y Europa. “Era como vosotros, la gente iba e intercambiaba conocimientos, chismorreos, infecciones, genes… y de allí surgía una civilización nueva y una manera de pensar; y en eso estáis vosotros”, ha dicho.

También se ha referido a las numerosas especulaciones relativas a quién está detrás del movimiento. Y ha dicho que cuando las preguntas no tienen respuesta, la gente suele recurrir a teorías “conspirativas”.

Ha explicado a los presentes que está en Oviedo porque “quizás por la edad” le colocan en jurados de distintos premios. “Estoy en el jurado de Ciencia del Premio Príncipe de Asturias, creo que se llama,  hemos pasado todo el día discutiendo quién sería el que ha ganado el premio. Ahora tengo que guardar el secreto. Pero os dejo tranquilos, porque creo que hemos elegido bien”, ha señalado. La intervención de Punset en la Escandalera ya ha sido colgada por un usuario en Youtube».

Val a dir que l’efervescència de la indignació va propiciar tota una desfilada d’avis simpàtics i simpatitzants, comprensius, amb els néts acampats a les diferents places dures: començant pel mateix Hessel, que va donar nom (sense pretendre-ho, és clar) al moviment, hi hem vist tot darrera d’ell el mateix Punset, l’Arcadi Oliveres (encara jove, i jovenàs d’esperit, igual que el flamant doctor honoris causa per la UPF Joan Manuel Serrat, que s’hi va referir en el seu parlament d’acceptació), Eduardo Galeano, etc, etc…, i això sense comptar els nombrosos jubilats que es van veure propers al moviment i s’hi van adherir espontàniament, des de primera hora.

Centrant-nos en la irrupció mediàtica d’Eduard Punset a la capital asturiana, però, a banda que potser no calia que es fes tant el desmenjat per justificar la seva presència allà, és obvi que allò que va dir era parler pour parler, perquè la resistència humana, física i mental, té un límit, i més enllà d’aquest límit, a hores d’ara ja depassat, continuen campant, impertèrrits, els paquiderms dels parquets financers, protegits per una dura cuirassa de cinisme i per un absurd sistema de transmissió de poders econòmics que els converteixen en clans exclusius des del primer dia que vénen al món, amb l’alt destí de trepitjar fort i de trepitjar a tort i a dret i a tothom que se’ls posi per davant. I per descomptat que unes quantes tendes de campanya i uns quants llençols convertits en pancartes ni els treuen la son ni molt menys els paren els peus. Això és lo que hi ha.

La qüestió és que els joves finalment han hagut de parar, contra allò que els demanava l’avi científic dels cabells esbullats, i haurem de continuar tots plegats alimentant l’esperança que ja cultivàvem de feia anys i panys, que de tota manera en el meu cas sospito que és bastant diferent de la que cultiva el senyor Punset al seu hortet, i juraria que bastant menys metafísica, menys lírica i menys abstracta. Però parlem un moment d’aquest home, que és el leit motiv d’aquest apunt, en un altre vessant del personatge públic.

»Com que a més a més de parlar de jaquetes pintades parlem de l’intent de paralitzar un Parlament i del fet d’haver-hi segrestat durant unes hores els diputats, coses sobre les quals aquests opinadors no diuen ni una paraula, només podem arribar a una conclusió: creuen més en la utilitat i la importància del Parlament els indignats violents que li volien aturar l’activitat que aquests senyors i senyores que n’ignoren l’existència o tant els fa el que hi passi».

[3] «Passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies, passi-ho bé, passi-ho bé i fins a la crisi que ve!». Manel Cano, indignat de FGS, escrivia a 10.7.11 a la plana del FB dels Indignats de Figueres:

Hoy que hemos desacampado, me quiero permitir unas palabras para nuestros políticos;, señor@s, despierten, esto no se acaba aquí, continuamos, tenemos nuestros medios y convicciones, les decimos, rectifiquen, aun están a tiempo, se lo decimos todos los que hemos salido a las calles pacíficamente, por que nos hemos dado cuenta a tiempo, por eso somos pacíficos, sabemos la verdad, hemos aprendido, se lo puedo asegurar, seguimos teniendo paciencia, porque pensamos que es posible, pero también les advertimos , no sabemos como responderán los millones de este país que todabia no lo saben y creen en varitas mágicas, de eso ustedes saben mas que yo, ellos cuando ya no puedan mas, tal vez no tendrán tanta paciencia, por el hambre, si el hambre, eso de lo que la gran mayoría del planeta si conoce en su día a día y de lo que usted@s no conocen, porque no les llega con sus privilegios, esa palabra sera la que acabara por despertar a los demás, y nosotros no estaremos del lado de ustedes, por negligentes, aunque en muchos momentos pienso que es precisamente lo que quieren, un conflicto, ya que en la moral que mis abuelos me enseñaron, es injusto leyes que empobrezcan al pueblo, ellos lucharon por cambiarlo y ustedes lo están matando, rectifiquen, escuchen al pueblo.

Mentre els nostres estrenus polítics van fent la viu-viu, marejant la perdiu, pitjant tota mena de pius i donant-se el bec populistes i cius, deixant sempre per demà passat no l’altre el plantejament de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’aquest país esclavitzat pel putu morro davant de tot el món mundial, però convenientment amagat i silenciat (i tot això en plena era de les comunicacions planetàries ultraràpides i megaglobals), mentre el cas de Catalunya clama al cel i els nostres benvolguts polítics campen pels núvols,
la societat civil va fent camí cap a la seva llibertat nacional, sense (massa) presses però sense deixar d’avançar, i aquest cap de setmana passat, dissabte a la tarda, va ocupar pacíficament el carrer (concretament, la ronda de Sant Pere i el passeig Lluís Companys, i només per una estona) per proclamar una vegada més el seu amor per la independència de Catalunya; és a dir, el seu amor per una (de moment només somiada) Catalunya independent, lliure i plena, i no pas aquesta caricatura provincial a què l’obliguen les bordes lleis espanyoles filles del decret de nova planta del primer dels borbons hispànics, Felip V, d’infausta memòria.
I de trista memòria haurà sigut també la penosa decisió del nou Ajuntament de Barcelona de negar el permís als organitzadors, escudant-se darrere unes excuses de pa sucat amb oli, per instal·lar un escenari decent on s’haurien hagut de fer els parlaments i les actuacions musicals al final del trajecte. I així, el doctor Moisès Broggi, als seus 103 anys, i el doctor Heribert Barrera que l’acompanyava (i que el dia 6 en va fer 94) es van haver d’enfilar dalt de la llastimosa plataforma del camió que veieu a la fotografia (que he triat per posar-la aquí prescindint de totes les meves, expressament perquè consti la maltempsada del consistori presidit per l’alcalde d’una presumpta formació nacionalista). I amb aquestes condicions les actuacions musicals previstes, de Brams, Catarsi i Lluís Oliva i les Arbequines, van quedar anul·lades, és clar.
Déu n’hi do, doncs, de l’estrena de Xavier Trias en el càrrec que tant l’havia fet gruar! No fa ni dues setmanes que va rebre la vara de màxima autoritat barcelonina i ja ha fet un parell de sorolloses relliscades: la del comentari que va fer dins un cotxe, i que una càmera indiscreta li va captar, sobre la “desgràcia de tenir un gendre periquito” (i que va donar peu al president Sánchez Llibre de fer una divertida rèplica, en el sentit que ell tampoc no voldria la desgràcia de tenir un sogre com el senyor Trias i Vidal de Llobatera); i ara aquesta, que a diferència de l’altra té una càrrega política que de moment l’home no ha justificat i per la qual tampoc s’ha justificat, també a diferència de l’anècdota del gendre perico, que va aixecar tanta polseguera que en Trias es va veure obligat a demanar disculpes. En la foto dels doctors Broggi i Barrera, en realitat són ell i el seu equip que hi queden retratats…
Amb ells o sense, tanmateix, el país es mou, i avui Òmnium Cultural ha celebrat el cinquantè aniversari de la seva creació, amb un acte a l’Auditori de Barcelona on la presidenta de l’entitat, Muriel Casals (que al pas que va acabarà essent la nova bèstia negra de la negra Espanya, ara que JL Carod-Rovira està mig enretirat), ha anunciat que buscaran la manera de fer efectiu un nou tancament de caixes (vid Vilaweb), en el cas que fracassi (que fracassarà) el concert econòmic que persegueix el president Mas.
He sentit a la ràdio, a propòsit d’aquest manifest, el comentari d’un dels clàssics titafredes immobilistes (que últimament han passat del fotisme al canguelo) dient que, amb aquest pas que ha fet, “Òmnium ha deixat de ser transversal”, un altre tòpic a l’ús semblant al de la famosa “fractura social” i tan desmuntable com aquest: hi deu haver si fa no fa tanta fractura social en el 50+1 com en el 50-1, no? Doncs aquest 50+1, el dia que es doni (com passa ara amb el 43% detectat pel CEO), serà totalment transversal. És més: o serà transversal, o no serà. De manera que, senyors il·lustres catastrofistes, deixeu d’engalipar-nos amb caramels de pesseta, sisplau, que ja som grans.