L'Hereu Riera

Magistral crònica (La bonica reunió Montilla-ZP) d’Iu Forn a l’Avui de fa un parell de dies sobre la visita del rector de Catalunya a la seu episcopal de la Moncloa, on el seu actual estadant havia d’escoltar en viu i en directe unes quantes raons del nostre Molt Honorable President a propòsit de la retallada del TC a les despulles de l’Estatut regional català:

«(El president truca a la porta del despatx
de ZP) Qui és?… Montilla? Aquest nom em sona. Ah sí, és el noi aquell
que vaig posar al lloc del Maragall! Passa, passa… Què, com va tot?…
Malestar? Tens malestar? A veure si deu ser el cartell que t’he clavat a
l’esquena on hi ha escrit “en venda”. O potser són els centenars de
punyals que t’he clavat per tot el cos, menys a la zona del menisc?…
Ah, que vols saber per què t’he clavat centenars de punyals per tot el
cos, menys a la zona del menisc. Doncs perquè el tinguis lliure per
poder agenollar-te davant meu… Per cert, has vist el meu nou gosset?
Es diu Catalunya. Borda molt, però és inofensiu… Sí, sí, les
necessitats les fa sempre al seu jaç, a sobre d’uns papers. D’alguna
cosa m’havia de servir l’Estatut, no? I, escolta, vols prendre alguna
cosa?… Sí? Doncs cridaré al meu majordom. Es diu Chacón, però jo li
dic “els 25 diputats a Madrit” perquè sempre fa el que li dic, i sense
piular…

És una banderilla més, la del comentarista barceloní, de les que ha rebut Rodríguez Zapatero per la seva part de responsabilitat en el desastre institucional, responsabilitat que ell s’espolsa de sobre: a mi que em registrin!, ha vingut a dir. Però ja pot anar dient…
Després de la visita de l’escolanet José Montilla (el qualificatiu l’ha deixat anar avui mateix Artur Mas en la festa de proclamació de llistes de la coalició, en un ambient gairebé eufòric –una eufòria que ja veurem si està tan justificada com sembla, o com els sembla a la gent de CiU), ha sigut ZP que ha fet, amb tota la patxorra típica del personatge, la seva visita pastoral a Catalunya. I li ha caigut un bon ruixat.
En una trobada ahir divendres amb empresaris, militants i càrrecs del partit germà a Catalunya, li van cantar la cartilla: “L’independentisme és una opció que creix i vostè ha ofès el poble de Catalunya després de prometre que donaria suport a l’Estatut que Catalunya aprovés”, li va dir a la cara ni més ni menys que el moderador de l’acte, Josep Maria Sanclimens.
Però l’interessat (mai més ben dit), impertèrrit, es va permetre el luxe de renyar! De renyar els catalans, dient-nos una vegada més que no n’hi ha per tant, coi, per una retalladeta jurídicament innòcua, segons el seu estadista punt de vista: “Els efectes jurídics de la sentència són molt limitats. L’Estatut ha resultat globalment convalidat”, i va aprofitar l’ocasió per rentar-se’n les mans, com tot un Ponç Pilat: ell no se’n sent responsable, de la sentència, encara que sí de les seves “conseqüències polítiques”…, com si el TC no fos una conseqüència política de veure Espanya –PSOE i PP– a la manera espanyola i exclusivament espanyola. I finalment va despatxar el secessionisme en augment dient que “cal un esforç (?) per dir als catalans que el millor projecte és el comú, no la temptació sense sentit”. Sí, home, sí, els catalans en sabem un niu, del seu projecte comú, i aviat en podrem escriure una tesi doctoral i tot: ara mateix hi podríem afegir la retallada (una altra: que no decaigui!) pressupostària en obres públiques vitals a Catalunya que quedaran penjades gràcies a les habilitats dels mandamases estatals…
I va renyar també el mateix PSC, al qual deu –encara que ell sembla que no ho recorda, o ho deu trobar simplement natural…, com és natural, també, atès que el PSC el té (mal) acostumat a no demanar-li mai res a canvi– la seva nominació a candidat a la presidència del Govern castellà, enfront de la candidatura de José Bono, i li deu igualment el triomf en les darreres eleccions a les Corts, que ell va guanyar gràcies al somriure optimista de la seva incondicional Carme Chacón i als vots que va arrossegar i que li van donar 25 diputats de claca permanent, gratuïta i indesafeccionable a l’hemicicle de Madrid. “No és temps per subratllar sensibilitats diferents”, va dir replicant, encara que sense citar-los, als consellers un xic dissidents Antoni Castells i Montserrat Tura –que no eren a la sala–, “sinó per a allò que ajudi a construir. Que ningú hi jugui”.
Amén! i vagi fent, senyor bisbe…