L'Hereu Riera

Al mateix temps que parlàvem l’altre dia dels “elements de resposta clars” que el Cervell de la FAES va proposar la setmana passada d’aportar al diàleg amb el sobiranisme de Catalunya, el professor Xavier Díez publicava un dels seus sovintejats articles rodons que ve a ser, posat en aquest context, una tranquil·la però contundent resposta catalana a la temptació castellana d’activar sense trigar gaire els mecanismes repressors de l’intolerable “Desafiament” dels patufets catalufos.
Entre aquell dia i el d’avui hi ha hagut més moviments de l’immobilisme castellà, no faltaria sinó, començant per la pel·lícula de terror que cada divendres protagonitza el consell de ministres (aquesta vegada amb l’argument de la “unitat de mercat” de la finca) i seguint amb l’infecte tuït del director d’El Mundo del Cretáceo, que tanmateix no ha sigut objecte de cap querella: “Las urnas no lo permiten todo. ¿Entendido?“. Entendidos i enterados, sí: sabem perfectament, els destinataris naturals de l’avís, fet arran del cop d’estat dels militars egipcis, quina sinistra idea li llampegueja pel cap, a aquest cretí cregut.
En parlava també fa poc a l’Ara en Toni Soler lligant-ho amb “una frase de fortes ressonàncies històriques” pronunciada uns dies abans pel cosmopolitavetònic Albert Rivera al Parlament, fent “culpable” [sic] el president Mas “de tot el que pugui passar a partir d’ara” a Catalunya. Aquest inquietant advertiment recorda (volgudament o no per Rivera), en efecte, “una de les últimes sessions de les Corts republicanes, un mes abans de l’esclat de la Guerra Civil, en què Calvo Sotelo va dir que l’exèrcit estava legitimat per sublevar-se contra l’anarquia, i el president Casares Quiroga li va respondre que el feia responsable de “cualquier cosa que pueda ocurrir“. “La comparació és abusiva”, puntualitza en Soler, “i no sé si Rivera era conscient del temerari paral·lelisme en què incorria, però el que és indubtable és que el to d’amenaça, més o menys explícita, s’ha instal·lat entre els sectors contraris al procés sobiranista”, una tàctica barroera i per això més ineficaç que el “xantatge emocional” que abunda molt més i que “contamina també el debat lliure”. El periodista i historiador badaloní acaba demanant-nos que assosseguem el debat: “si el tecnifiquem, si anem a pams, tindrem molt de guanyat, sigui quin sigui el desenllaç que decidim”.
Segur que sí, i m’afegeixo a la recomanació, amb la condició que no perdem de vista de quina mena és l’interlocutor amb el qual ens hem de posar d’acord. Per això planto aquí l’article de Xavier Díez, una visió completa de tot plegat que ens ha d’ajudar a situar-nos, a saber qui som i qui són, com són i com som, i amb qui ens juguem els quartos:

«Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal, republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s’ho van endur tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la transició, han resultat ser els d’uns sectors de la societat espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles, o bé en manifestacions esportives en expressions d’allò que Michael Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una minoria social exigeix la restricció de drets individuals o col·lectius (contra l’avortament, els casaments gais o l’autonomia i la identitat de les nacions de matriu no castellana). En contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen veure damunt  d’una ciutadania transversal, plural, i cada vegada més emprenyada amb l’ordre vigent.
…

»Tot plegat evidencia que la imatge oficial de la nació constitucional requereix els serveis d’un psicoanalista d’urgència. La imatge que el poder pretén projectar de l’estat, en un exercici d’escassa imaginació publicitària, ve a recollir-se sota la marca Espanya. Tanmateix, el relat, cuinat a còpia de tòpics rancis, turisme, toros, processons, futbol i paelles, no convenç (ni sembla que pretengui seduir) la majoria de la ciutadania espanyola, ans al contrari. La idea d’Espanya que es pretén vendre a l’estranger és cada vegada més contestada des de l’interior, no només per aquells que consideren que la seva referència nacional és la catalana o la basca, sinó per persones còmodes amb una identitat espanyola. Per a un contingent creixent de ciutadans, l’Espanya oficial representa una actualització dels mites i principis del franquisme, dominada per la mateixa elit caciquista, blindada durant la transició, i creixentment contestada des de tots els fronts per aquells que, des de diverses perspectives, vam ésser maltractats per la dictadura i ens estan robant les poques coses que havíem recuperat al llarg d’una fràgil i inconsistent democràcia.

»Des de fa una dècada s’ha produït una transformació profunda en la mentalitat col·lectiva de la ciutadania de l’Estat que les conseqüències asimètriques de la crisi econòmica no fan més que accelerar. Hi ha tres fronts oberts que neguitegen la casta extractiva que sosté les regnes del poder efectiu de l’Estat, i que susciten respostes irracionals per part del govern: les tàctiques d’acció directa d’uns ciutadans embrionàriament organitzats (les ocupacions de latifundis i confiscacions d’aliments a Andalusia, l’actuació de la PAH, marees multicolors en defensa dels serveis públics o contra l’estafa bancària); el creixent i hegemònic independentisme català, que pot acabar per trencar el mandat franquista de mantenir la unitat de l’estat, i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil i en contra del poder institucional. El primer qüestiona la primacia de la classe dirigent i la representativitat dels grups que van pactar la transició; el segon ataca la visió imperial i exclusivista de la nació unitària; el tercer deslegitima sense complexos el fonament del poder actual. Els propietaris de l’Estat, sense capacitat de donar resposta satisfactòria i des de la inseguretat existencial que els caracteritza, no saben oferir cap altra resposta que la repressió, l’exabrupte i l’ús de tots els mecanismes de l’Estat per ofegar tota contestació social.

»Espanya és un estat europeu perifèric caracteritzat per una precària modernitat, un passat tèrbol i violent propi de potències colonials decadents i poc capaç d’acceptar els desafiaments democràtics. Les seves institucions profundes i classes dirigents expressen una certa bipolaritat consistent a alternar una profunda depressió paralitzant (com l’actual immobilisme escenificat per Rajoy i Rubalcaba) amb un exhibicionisme egocèntric fins al ridícul (la caricatura del qual seria l’“España va bien”, d’Aznar). No és un fenomen exclusiu. En aquest sentit, Espanya comparteix semblants circumstàncies i capteniments amb altres societats europees perifèriques com ara Rússia i Turquia, autoritàries, porugues, poc tolerants amb el pluralisme i la dissidència, dificultats empàtiques i incapacitat de resoldre les crisis de manera intel·ligent.

»En aquesta deriva perillosa i autodestructiva, les elits hispàniques que hegemonitzen els mecanismes de poder reals, sabedores de la seva obsolescència i prescindibilitat, persisteixen en una actitud d’irracionalitat i enfrontament, en espais on la tragèdia potencial es barreja amb el ridícul. Iniciatives com per exemple les de la Lapao, la invenció d’orígens ibèrics del valencià, l’encaparrament del no reconeixement de Kosova, el vet a les iniciatives judicials contra els crims de la dictadura o els nens robats i l’ordre expressa de vetar l’accés als investigadors de documents oficials del regne de més de cinc-cents anys d’antiguitat només expressa una sensació de pànic per part d’aquells que han considerat Espanya com el seu cortijo particular. De tot plegat, la marca Espanya, en aquesta deriva involutiva, guiada pels hereus polítics del franquisme organitzats mitjançant el Partit Popular, sembla destinada a il·lustrar la llegenda negra (històricament ben fonamentada) d’un regne espanyol inquisitorial, autocràtic i inestable, un malalt d’occident que, a mesura que la histèria s’accentua, més evidencia la seva descomposició».

_________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: la lideressa del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ficada a historiadora, vol fer creure a qui se la vol escoltar que Catalunya “pertany” (sic) a “Espanya” (sic) des de fa 500 anys, i que tenim un “projecte comú”. Qui sap si amb 500 anys més n’hi haurà prou perquè el projecte comú passi a la categoria de realitat…}]

Aquella cara de permanent mala llet enganxada al cos d’un polític castellà de baixa estatura, física i política, aquell personatge grotesc que es pensa que pensa, que es veu a si mateix com la flor i nata dels estadistes i que, no entenent res de res, està convençut que ningú com ell entén todo lo que es Espanya i que només ell sap de veres com aquesta (aquesta cosa) ha de ser governada, i de quins perills ha de ser salvada, s’ha despenjat, altre cop però aquesta vegada més amb sense embuts que mai, reclamant “elements de resposta molt clars al desafiament secessionista de Catalunya”.
No m’entretindré en la nova perbocada d’aquest carallot en un dels diaris de la caverna troglodita madrilenya, més enllà d’aquest fragment tan selecte que transcric, on es veuen clarament utilitzats els habituals trucs de capgirar els conceptes i d’atribuir perversament a l’adversari les pròpies intencions perverses, i tot això sense estalviar les gotetes usuals d’escarni: “El missatge que s’envia políticament des del secessionisme català és ‘jo reclamo el dret a decidir, vostè me l’ha de donar perquè, si no, no són demòcrates ni raonables; i jo decidiré cada dilluns al matí si pertanyo a Espanya o no; mentre, per suposat, em reservo el dret a no complir la legalitat i els insulto quan vull, i a més d’això m’han de finançar’”. Maca perquè sí, la perla, oi?
Acostumats com estem als eufemismes del seu florido pencil, entenem perfectament a quins “elements de resposta” es refereix, l’hispànic hidalgo descobridor de les armes de destrucció massiva iraquianes…
Poca broma, però, amb els bojos baixets d’edat adulta! Mentre aquest gran masturbador s’esplaiava a les planes de l’ABC, ens era donat a fer un tastet d’un document intitulat “Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución”, que en forma de llibre han presentat recentment, atenció!, advocats de l’Estat, membres del Tribunal Suprem, catedràtics i tècnics superiors estatals, com a mesura per frenar la independència de Catalunya. I què proposen, aquests doctes barrufets que habiten al bolet de l’Estat castellà? La intervenció armada, naturalment. La lectura del pamflet posa els pèls de punta, però no té res desaprofitable.
Pel que fa a les armes de destrucció massiva dialèctiques, és a dir, les quotidianes, l’editor Quim Torra aporta un valuós article (“Malalts, anormals i terroristes suïcides”) que comença així: “La setmana està essent pròdiga en insults als catalans. De moment, el Sr. Bolaño ja ens ha dit malalts, el Sr. Tamames, anormals, i un tal Sr. Tertsch, després de l’habitual comparació al nazisme, que ja no cotitza a l’alça després de tantes vegades com ens ho han repetit, ho ha enfilat fins a “fanatitzats jihadistes'”. Qui ho diu que l’espècie castanyola no evoluciona?: de nazis a jihadistes, ens han fet variar, i tiro perquè em toca!

Torra, però, no ho diu per dir: després de la constatació de l’últim aggiornamento castellà en matèria d’insults i desqualificacions, es pregunta (com he fet un servidor aquí un munt de vegades, si se’m permet) “com és possible que els catalans ho consentim” i disserta sobre l’honor (un concepte en el qual hem sentit insistir darrerament el president Pujol) i la dignitat del poble català, recolzant en el discurs que just avui fa tres segles va pronunciar el noble català Manuel Ferrer i Sitges basant-se en tres grans conceptes: llibertat, justícia i honor, i que va acabar amb un final memorable: “Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als índios? … Acabe’s la nació ab glòria i resignació, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren los moros”. [El discurs complet es pot llegir, amb algunes errades ortogràfiques, aquí].

Per una feliç coincidència, que diria un castís, l’efemèride ve plegada amb una altra no menys significativa: el 4 de juliol de 1776 va tenir lloc la declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica reunits en Congrés que justificava (com va recordar ahir mateix Quim Arrufat a un desconcertat Maurici Lecina al Parlament) el dret a l’autodeterminació: “Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra el lloc separat i igual al que les lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació”.

PS: ¿No era, per cert, l’empecinado salvapàtries de Quintanilla de Onésimo (Redondo) amic i soci d’aventures d’un tal George Bush jr., president i hereu de la pàtria americana instituïda sobre aquesta “ilegalidad intolerable”?
___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: dibuix de Bakshi}]

El Debat està que bull, i això vol dir que ens estem acostant al miracle de la cuina, quan a l’obrador els artesans, perfectament coordinats, converteixen els ingredients que tenen a disposició en una menja exquisida que a tothom alimentarà després mentre se’n llepen els dits.
Ve’t aquí que les coses es mouen, i més de pressa del que alguns asseguren, a un extrem i a l’altre del procés. Fa un parell de dies que reservava per a aquest espai un article d’Eugeni Casanova publicat a VilaWeb i que fa allò que Rajoy i els seus nans volien evitar: donar el relleu que es mereixen a les manifestacions fetes la setmana passada pel primer ministre britànic sobre el dret dels pobles a decidir el seu futur, i sobre l’estupidesa i la inutilitat de voler impedir-ho a tota costa.
Precisament d’aquesta tossuderia castellana (que els pot resultar suïcida) va l’escrit d’en Casanova, que per als que ens importa la llibertat de Catalunya i la seva sobirania és com aigua de maig, o encara millor: com una dutxa higiènica i refrescant.
El cas, però, és que mentrestant m’ha arribat a través de La Mosca Vironera una entrevista a Martí Anglada a propòsit del seu llibre, aparegut recentment, Quatre vies per a la independència, on el periodista gironí fa, sense embuts (una relíquia dels temps de la censura), afirmacions de gros calibre, com ara que Alemanya, França i el conjunt d’Europa estan preocupats no pas per la viabilitat de Catalunya, que la tenen clara, sinó per la inviabilitat d’Espanya sense Catalunya, i que de fet aquesta convicció també la comparteix Madrid, però que allà se’n cuiden bé prou de reconèixer-ho (amb l’excepció del ministre Gallardón, que fa poc se li va escapar de dir-ho, “en un atac de sinceritat”, a Barcelona, en un fòrum del Cercle d’Economia). “El Govern de Madrid ens vol fer creure que es preocupa per la viabilitat de Catalunya, però està sol, en això”, diu Anglada, i rebla el clau amb aquesta contundència: “Potser és hora d’ampliar el megàfon i que Espanya pogués decidir si vol viure parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no fan. Potser ja seria hora que ho decidissin”. El trencament amb Catalunya probablement provocaria, o provocarà, més ben dit, que Espanya (és a dir, Castella) es vegi obligada a treure’s la son de les orelles, i aquesta suposició també la fan els Estats Units i Europa, i particularment Alemanya, que cada dia té més clar quin és realment el paper dels diferents actors en aquesta obra de teatre.
I què fan, a Madrid, mentre això passa? Què fan, més enllà d’agitar el fantasma de la (seva) por? Doncs a banda d’inaugurar línies de tren per poder fer a gran velocitat “viajes a ninguna parte”, com en la pel·lícula de Fernando Fernán Gómez, el Doctor Rajoy ens anuncia que ha arribat l’hora que les comunitats autònomes (les CC AA, se’n recorden?) prescindeixin d’alguns serveis caríssims que l’Estat ja presta o pot prestar, i fent-ho “encara millor”… Podria prescindir de baluernes com el Senat, que tothom està d’acord a dir que no serveix per a res, o ministeris de competències traspassades com Sanitat o Cultura (el del sinistre WERT), però no: toca recentralització, segons que ha decidit el Cervell de la FAES, i vertebrar Espanya, que es veu que no aconsegueix superar la seva condició d’insecte amb el seu exosquelet en procés permanent d’exuviació… Toca immobilisme, que Espanya és diferent: si a fora volen evolucionar, és el seu problema, i que San Tiago ens tanqui ben tancats, amb pany i forrellat.
La mala sort, per a la neofranquista democràcia castellana, és que tot això ja no passa dins la finca autàrquica dels anys de la dictadura, sinó en plena era de les noves teconologies, que vol dir que avui dia tot se sap, a fora de la “seva” finca (o del seu solar, com els agrada dir-ne a alguns). L’article d’Eugeni Casanova ho deixa més clar que l’aigua destil·lada:

«Les paraules de David Cameron donant suport al dret d’independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d’inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l’Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere –o al costat–. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant.
…

»El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l’efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l’extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el ‘front comú’ contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. ‘Així és com nosaltres fem les coses’, va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L’error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l’àmbit de distribució de La Razón, l’ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i ‘el cas dels catalans’ és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l’aliat més antic d’Anglaterra sigui Portugal.

»Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l’OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l’11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s’hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase ‘ja vénen els espanyols’ s’ha fet popular.

»L’ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d’abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l’exposició ‘El català, llengua d’Europa’. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l’exposició sine die amb l’excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n’han fet molts amb menys temps de marge.

»Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n’hi hagi set o vuit… El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d’Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia tingut ‘una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya’. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s’hi havia reunit.

»Mas va tenir tracte de cap d’estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d’haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstad, o el president del partit liberal-demòcrata, l’eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de ‘fracàs de Mas a Europa’.

»Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar, burleta, que el convidava ‘al gran acte de la marca Espanya’ que s’havia de fer allí mateix.

»Aquest ‘gran acte’ va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no-espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d’Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d’Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.

»Els europarlamentaris catalans remeten a l’article “Después de tocar fondo: una nueva política europea para España”, d’un ‘espanyolista intel·ligent’ especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós ‘ensimismamiento’ espanyol’. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d’Espanya és fruit de l’arrogància i d’un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d’Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya.

»Molina constata que Espanya l’han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. ‘Això no és estrany, perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà’, explica un eurodiputat.

»A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que ‘a Estrasburg i a Brussel·les la gent se’n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s’han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d’actuació. L’economia catalana està en el core business europeu, l’espanyola no’. Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: ‘El fracàs no s’improvisa, tot sovint es guanya a pols’.

»Aquest estat d’ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l’acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kosove, Gibraltar a la UEFA… I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als ‘nazis’ de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca.

»El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. ‘Les paraules de Cameron no valen per a Espanya’, ha respost aquest linx de les relacions internacionals que és García-Margallo. Deu ser el famós ‘ensimismamiento’».

«Lluís Carandell, que va ser el gran cronista de la Villa y Corte, la del Oso y el Madroño, va dir, en un pregó de sant Isidre, que tenia no sé què de paradoxal que un pagès fos el patró d’una ciutat atapeïda i amb fums de seu monàrquica. Casat amb la també santa María de la Cabeza, que havia llogat els serveis del pagès Isidro, el seu havia estat un casament amb condicions: els contactes íntims només podien ser espirituals. No els sé avaluar, però qui sap si resulten excitants! Deia Carandell que el missatge subliminar de la designació del bon pagès com a patró era diàfan: en lloc de treballar, el futur sant Isidre resava i els àngels s’encarregaven de llaurar els camps i de munyir les vaques. ¿Que ha estat aquesta, potser, la vocació permanent de Madrid? Els que manen a la Ciutat-Capital es limiten a resar i els queden un grapat d’autonomies, algunes del morro fort, per fer la feina.
…

»Com que avui és el dia central de la festa major, amb programació taurina abans i després (ep!, que els toros són l’únic bé d’interès cultural que té un IVA d’un 4 %, atès que es tracta de la manifestació cultural més patriòtica, segons el ministre Wert, per qui resulten insultants les activitats dramàtiques, pictòriques, musicals o cinematogràfiques, amb subvenció minimitzada i llençades mitjançant la imposició d’un IVA als mals endreços).

»Els enigmes de Madrid, amb el nyap de la catedral de l’Almudena i les piruetes dialèctiques de ministres com ara Jorge Fernández (una vella, coneguda olor, per als catalans) o Ruiz-Gallardón, roucovarelians d’estricta observança, els resumiran avui, els addictes de la Botella, amb veu de mestre pacient que t’ha de renyar perquè vas curt de submissió: “Apreneu de l’exemple del patró, que mai no discutia les ordres de l’amo o senyora, i treballeu perquè els esperits més purs i més imperials puguin resar per evitar que es trenqui allò que ens fa existir: aquella pàtria de cavallers, de guerrers i de màrtirs, que és i ha de ser una, grande y libre. I digui tot el poble, conglomerat de classes subsidiàries: amén».

Ignasi Riera, “El patró de Madrid”

___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: “Canviar diners per dependència [ço és, Catalunya continua pagant per poder continuar essent dependent d’Espanya] sí que és admissible”: Segona part de les declaracions d’un dels simpàtics protagonistes del conte de mai acabar España y los diecisiete enanitos, la major part dels quals estan ara mateix immersos de ple en la croada contra el règim nazi dels catalans, aquests insuportables creguts (engreídos), imperialistes i colonialistes i últimament, a damunt (esto ya es el colmo!), pidolaires (pedigüeños). Visca la vaca de la mala llet!

_{Guió i dibus: Min}]

Destacable article –un més– de Salvador Cardús a La Vanguardia, però aquesta vegada li dóna relleu, a més del contingut, el moment en què s’ha publicat, amb l’epidermis del país badada a totes les susceptibilitats, tot just sortits, els incòmodes subjectes d’aquesta díscola tribu peninsular, d’un hivern de fred exterior i vents de ponent especialment agressius.
Tot plegat fa matisables determinats moments del discurs d’en Cardús, que tanmateix està fet amb el to sensat característic del sociòleg terrassenc –i per això mateix oportú i necessari, sens dubte. Cardús proposa establir un paral·lelisme amb la separació, raonada i raonable, feta entre Suècia i Noruega a principi del segle passat.
La proposta, que se’ns fa per infinitèsima vegada, també ho és, de raonable, però les semblances amb el cas nòrdic arriben fins on arriben, no pas més enllà, perquè d’Espanya només n’hi ha una (gran veritat: per fortuna per a Noruega, i per desgràcia per als pobles limítrofs d’Espanya).
Diuen els analistes que finalment l’Estat castellà s’ha adonat que els catalans parlen seriosament de sortir-ne i crear un Estat propi, i que ha començat a moure fitxa –a bones hores!– per seduir-los amb alguna mena de pacte fiscal –un sintagma que ell sol produeix urticària, a aquestes altures– i un “blindatge” de l’estatus de la llengua al carrer i a les escoles. Aquest dijous el diari portava l’opinió d’una sèrie de personatges sobre aquesta suposada contraoferta, i el més moderat d’ells, posem-hi en Lluís Foix, ho veia com “un pedaç al contenciós” i vaticinava, per tant, que el conflicte seguirà.
Diu Cardús: “Es tracta de fer palès que més que no pas separar o dinamitar ponts, el que es pretén és construir-ne de nous, i ara molt més sòlids que no els que fins ara hem tingut i que s’havien elevat sobre els pilars de la desconsideració, la dominació i, els darrers anys, la humiliació”. Bell propòsit, però a banda de la sensació insuportable de déjà vu que produeixen aquestes paraules, hi ha el convenciment que no hi ha res a l’horitzó que faci pensar en un canvi de tarannà, de la banda de ponent, per descomptat: perquè és absolutament cert que dos no s’entenen si un no vol, oi?, i que un pont, seguint amb la metàfora, ha d’anar d’un costat a l’altre de riu, perquè sigui transitable. I bé, doncs: ¿encara no hem rebut prou indiferència i menyspreu, des de l’altra riba?
“Els espanyols són irredimibles”, deia Josep M Terricabres, que és filòsof i per tant un senyor avesat a pensar molt abans de parlar. I ho deia (a Vilaweb) a propòsit de l’última del “degoteig de sentències” contra l’ús del català a Catalunya (no pas a Extremadura: a Catalunya!), aquesta vegada a les diputacions de Girona i Lleida: “Amb franquesa, lamento aquesta notícia, lamento aquesta mena de sentències, però cada dia en faig menys cas. Em sembla que els espanyols són irredimibles. És a dir, que facin el que vulguin, però que els altres, a casa seva, prefereixin la seva llengua pròpia els irrita. Pobra gent! Més pena passen ells, perquè això és molt trist. M’arriben a fer pena”.
A mi també, però al mateix temps n’estic tan fart, d’aquesta gent, que francament no em queden ganes de transitar amb ells sobre cap pont. Del que tinc ganes és de perdre’ls de vista i que no tornin a emprenyar mai més –o que n’hagi d’aguantar les mínimes molèsties, si es tracta d’un mal menor. Ho hem dit en altres ocasions en aquestes planes: Espanya no es penedeix mai de res, no demana mai perdó a ningú –ni tan sols unes simples i educades disculpes– ni per res, i mai tampoc no dóna les gràcies, per molt gran que sigui el favor rebut. (Vegeu l’article del president Jordi Pujol “Tres temes cabdals sobre Catalunya, Espanya i Europa” i traieu-ne conclusions). Però s’ha acabat esperar que algun dia, ni proper ni remot, aquest tarannà canviï cap a millor. Ara només toca esperar que no canviï el de la gent del nostre país –que té defectes, però no pas d’aquesta mena–, i que ni tan sols ens canviï l’humor, vaja.
L’article referit de Salvador Cardús, que reprodueixo a continuació, subratllat, duia un comentari d’un lector, Albert Bradomin, que acabava així de categòric: “Pensi que es tracta d’un maltractador [Espanya] molt mal acostumat. Estic d’acord amb vostè que el nostre salt ha consistit a superar la humiliació, saber-nos part de la família humana, com ho expressaría el professor Avishai Margalit. No sé de quina forma, però, Espanya està en condicions d’acceptar la nostra generositat… Tinc molt clar que només ho veuen com unes caramelles de fenicis que han de pagar la factura de la farmàcia i de l’escola”.

«Fridtjof Nansen (1861-1930), explorador i polític, va ser un noruec compromès activament en la dissolució pacífica, el 1905, de la unió entre Suècia i Noruega. Pels noruecs, el terme unió era l’eufemisme que emmascarava l’ocupació sueca, i van estar a punt d’entrar en guerra. Posteriorment, i després d’anys de treballar com a diplomàtic a la Societat de Nacions, Nansen rebia el premi Nobel de la Pau pel seu treball en favor dels refugiats de guerra i pel combat contra la fam que, a través de la Creu Roja, va desenvolupar a Rússia. De Nansen, però, ara me n’interessa aquesta frase seva, pronunciada en ple procés d’independització de Noruega: “Nosaltres tenim tan poc desig d’humiliar ningú com de ser-ne víctimes. Tals desigs, a part d’esdevenir una mala política, són el senyal d’una educació deficient. Per tant, és raonable i prudent que intentem ajudar Suècia amb concessions i generositat, de manera que la dissolució de la Unió es pugui dur a terme sense que el poble de Suècia se senti humiliat”.
…

»He sostingut en aquestes pàgines la meva tesi que allò que explica la recent i massiva adhesió de bona part dels catalans a la independència és la reacció al sentiment d’humiliació. És a dir, no és tant l’abús fiscal, o les vexacions en contra de la llengua catalana o la desconsideració envers la cultura pròpia, que ja venien de molt antic, com la humiliació que va acompanyar el fracàs de la reforma estatutària del 2006.Si no, no s’explica que la reacció –perfectament detectable a totes les enquestes que tenim des d’aquella data– es produís, entre molts d’altres, paral·lelament a fets com les lamentables declaracions d’Alfonso Guerra a Barakaldo, la campanya anticatalana del PP de recollida de signatures per tot Espanya o l’actitud arrogant i posterior sentència del Tribunal Constitucional.

»Tanmateix, l’objectiu d’aquest article no és desenvolupar aquesta tesi, sinó treure conseqüències de la frase de Nansen. I és que crec que des del sobiranisme català hauríem d’apressar-nos a aplicar allò que el premi Nobel noruec recomanava. La meva proposta és que urgeix que des de Catalunya demostrem –tal com ja sostenia a El camí de la independència, publicat l’abril del 2010– que la nostra independència no es fa contra Espanya, sinó precisament per resoldre positivament la mala relació nascuda de les dificultats de reconeixement nacional entre les dues parts. És a dir, es tracta de fer palès que més que no pas separar o dinamitar ponts, el que es pretén és construir-ne de nous, i ara molt més sòlids que no els que fins ara hem tingut i que s’havien elevat sobre els pilars de la desconsideració, la dominació i, els darrers anys, la humiliació.

Va la diputada Alícia Sanxis-Camatx i li diu, al president (en aquell moment en funcions) Artur Mas:
—Presenti vostè, si té nassos, el seu projecte de referèndum al Congrés dels Diputats…
I va el President i li respon:
—Presentin vostès, si tenen prou penques, la seva sagrada Constitució de 1978 als ciutadans de Catalunya perquè la votin en referèndum…, i llavors, segons quines immenses majories potser ja no es podran invocar més…

Entre un i altre tall de veu hi ha hagut unes hores de diferència, però el diàleg és autèntic (bé que no literal, com és evident), d’aquests dies de sessió d’investidura. I si hem de jutjar per la reacció –a aquestes paraules de Mas– d’una de les figures del PP regional, Enric Millo, sentida a la nit de RAC1, la proa del vaixell a mans dels honorables president Mas i diputat Junqueras els està posant molt, molt nerviosos.

No us perdeu aquest article, impagable altre cop, de Salvador Cardús: “Dos moviments, una direcció” [text complet a l’altra plana].

«Amb una rotunda claredat, amb escassíssimes ambigüitats i amb total consciència del risc assumit, el candidat a la presidència de la Generalitat, senyor Artur Mas, va desgranar ahir un discurs en el qual feia alhora un salt endavant i un pas endarrere. El salt endavant va consistir a traslladar al programa de govern per a la propera legislatura el compromís electoral de fer possible l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació de la nació catalana. Certament, no va ser cap sorpresa: si a la legislatura passada el compromís fort havia estat amb el pacte fiscal, a partir del 12 de setembre passat, Artur Mas va entendre que el país estava prou madur com per fer el pas final cap al que havia de ser l’horitzó definitiu.

»La pregunta que des d’Espanya es feia al nacionalisme català -allò de “fins a on voleu arribar?”- ara ja té resposta: fins a l’Estat propi.

»El pas endarrere del discurs d’Artur Mas va ser, des del meu punt de vista, el de retornar a l’esperit socialdemòcrata original de CDC i, per què no, al més democristià d’UDC. Els dos darrers anys, atrapat en la tasca ingrata d’aplicar polítiques d’austeritat, en part forçades per les circumstàncies i en part resultat de la convicció que el model social al que havíem arribat era insostenible, havien donat una coloració fortament liberal al discurs econòmic del govern.

»Sempre he pensat que aquesta percepció, més que no pas mostrar una traïció als orígens socials del partit, era resultat tant de l’èxit d’una crítica injusta sobre la suposada insensibilitat social d’Artur Mas com de la dificultat de fer creïble que es defensava l’Estat de benestar mentre es retallaven els pressupostos. Tanmateix, la moderació forçada per uns resultats bons però no tant com els esperats de CiU, sumada a la força serena, responsable però exigent d’ERC per fer possible l’acord de govern, ha modificat un discurs propens als malentesos i ha propiciat aquest retorn a una més gran sensibilitat.

»El futur president ha deixat de posar Alemanya com a model, i ha tornat a citar els països nòrdics i les seves reformes. Sí, ERC no ha radicalitzat, sinó que ha estirat CiU a una més gran centralitat social.

»En contra de la majoria de pronòstics apocalíptics fets fins ara -molts d’ells, farisaics-, amb aquests dos girs que van en la mateixa direcció, el president va certificar un acord de govern entre CiU i ERC que es prefigura d’una gran solidesa, suficient per parar els envits duríssims als que haurà de donar resposta.

»I siguem clars: els qui encara n’anuncien la feblesa no fan altra cosa que delatar les seves intencions de fer-lo trontollar».

Que a Espanya els catalans –els nacionalistes catalans– tenen la culpa de tot, ho sap tothom, a Espanya, i a hores d’ara ja ho deuen saber també als quatre punts cardinals del món mundial, gràcies a la infatigable feina de propaganda de la gent que ens governa, la que li dóna suport i la que voldria que encara governés més (que ho fes amb més mà dura, s’entén, sobre les autonomies díscoles). Que vagin fent, que ja s’ho trobaran.
De moment, però, qui s’ha trobat plantificada als nassos una bona allisada és la vicepresidenta del govern espanyol, la superwoman María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, que va afirmar dies enrere que el nacionalisme català, ara ja madurat en obert sobiranisme, “allunya les inversions estrangeres” (en la línia del seu cítric company a la cartera d’Afers Exteriors, que va venir a dir la mateixa cosa l’endemà del partit de futbol Barça-Madrid en què les grades del Camp Nou van rebre els equips formant amb cartolines una bandera catalana gegant que feia la volta a tot l’estadi… i un fort mal d’ulls al ministre, pobre home!).
La carta, una senyora rèplica, és de l’economista Xavier Sala i Martín, i fa així:

Cada vez está más claro que don Mariano Rajoy nombró a Soraya Sáenz de Santamaría como vicepresidenta del gobierno solamente para que ésta pudiera demostrar, semana tras semana, que los políticos también tienen sentido del humor. En la rueda de prensa de ayer, doña Soraya volvió a hacer uso de su habitual simpatía para advertir a los catalanes de que el creciente soberanismo que se detecta en Catalunya “aleja la inversión extranjera”.
¿En serio, doña Soraya? ¿De verdad usted cree que el hecho de que la inversión extranjera se aleja de España no tiene nada que ver con que los extranjeros se han dado cuenta de que España es un país de pandereta? Ya la he escrito en otras ocasiones pero volvamos a hacer la lista:

[Continua…

La primera institución del estado, la corona, es la mofa del mundo, con un rey que se va a cazar costosos elefantes con una misteriosa señorita alemana mientras su pueblo se hunde en la miseria y con un yerno imputado por estafas millonarias.

El presidente del tribunal supremo es obligado a dimitir por haber malgastado dinero público en excursiones románticas de fin de semana con el encargado de su seguridad. Es más, a diferencia de lo que hubiera pasado con cualquier empleado de cualquier empresa que es expulsado de su cargo por malversación de fondos, el señor letrado cobró unos 200.000 euros de indemnización provenientes del erario público.

El juez más mediático y famoso del mundo, expulsado de la audiencia nacional por haber sido probado que espió a un acusado y violó la relación de secreto entre abogado y cliente, relación que es sagrada en toda democracia que se precie.

Los partidos políticos violan sistemáticamente todas sus promesas electorales. Los partidos que ahora mandan hacen lo contrario de lo que decían cuando estaban en la oposición y los partidos que ahora están en la oposición critican al gobierno por hacer lo que ellos mismos hacían cuando mandaban. Entre unos y otros, están dejando a los ciudadanos una sensación de que sus votos no sirven para nada y una desconfianza en la clase política de consecuencias impredecibles.

Sin abandonar la esfera política, en toda la prensa internacional aparecen imágenes de estaciones de AVE vacías, aeropuertos sin aviones, ciudades fantasma e infraestructuras sobre las que los alemanes sueñan cada día y no sólo porque son las infraestructuras que les gustaría tener sino porqué ya ven venir la factura que tendrán que pagar por toda la corrupción que ha generado tanto dispendio. Por cierto, señora vicepresidenta, en el momento de escribir esta nota me encuentro de viaje por el centro de Europa y cada vez que algún político, banquero o economista me habla de España, salen a la conversación los reportajes que han visto en sus televisiones sobre el aeropuerto de Castellón, un monumento a la incompetencia, la desfachatez y el caciquismo de Carlos Fabra, Presidente de la Diputación del Partido Popular de Valencia, padre de la tristemente famosa diputada del Partido Popular Andrea “que-se-jodan” Fabra. Que se sepa, ni padre ni hija tienen ninguna relación conocida con los soberanismos vasco o catalán.

Al descrédito de España también han contribuido las élites empresariales lideradas por el banquero más famoso e internacional del país, don Emilio Botín, a quien se le descubrió una fortuna de 2.000 millones de euros escondida en un paraíso fiscal, o uno de sus subordinados, convenientemente indultado una vez los tribunales emitieron sentencia de culpabilidad. Hablando de empresarios, muchos de los empresarios de la construcción que en su día se vanagloriaban de haber conseguido entrar en la lista Forbes de billonarios no han conseguido evitar que sus empresas se arruinaran y que ahora se paseen por el mundo implorando que alguien les compre sus empresas a precio de saldo. Ha quedado demostrado que sus otrora milagrosos éxitos empresariales no eran más que el fruto de la especulación inmobiliaria, el amiguismo político y el pelotazo como medio de ganar dinero para los más espabilados. Ese no es precisamente un modelo económico y empresarial al que los inversores internacionales se sientan especialmente [atraídos] en la actualidad.

Tampoco hay que olvidar la nefasta labor de las entidades supervisoras, a la cabeza de las cuales se encuentra el Banco de España, una entidad que ha agravado significativamente la crisis con su absurda política de fusiones bancarias que ha acabado por contaminar a los bancos y cajas sanos con toda la porquería de los bancos y cajas quebrados. El Banco supervisor también es quien hizo los stress tests que dieron la nota de aprobado a Bankia, ese engendro financiero insolvente cuya salida a bolsa bajo la supervisión de la Comisión Nacional del Mercado de Valores acabó con los ahorros de miles de ciudadanos españoles.

Y dejo para el final al gobierno del Partido Popular, que pensó arrogantemente que sólo por el simple hecho de ser del PP apaciguaría a los mercados internacionales, a pesar de que el PP gobernaba la Comunidad Valenciana cuando tuvieron lugar todos aquellos escándalos de corrupción y dilapidación estratosférica de dinero público (y eso lo sabían todos los inversores internacionales). El gobierno del PP, que pospuso durante meses la presentación de los presupuestos más importantes de la historia con el burdo objetivo de ganar las elecciones andaluzas, a pesar de que ese retraso estaba hundiendo la economía del país. Ese gobierno que, tras explicar que las subidas del IRPF eran contraproducentes, acabó poniendo unas de las tasas más altas de Europa, y tras explicar que los aumentos del IVA iban a agravar la recesión, acabó subiéndolos hasta extremos nunca vistos en España. Ese gobierno cuyo ministro de hacienda siempre encuentra la manera de exculpar sus acciones y sus engaños y de dar la culpa de todo a los demás, desde los extranjeros hasta las autonomías pasando por los evasores de impuestos, los mercados financieros y esos hombres de negro que nunca iban a venir a España pero que ya están llamando a la puerta.
Ese gobierno que se ha convertido en la única empresa de España que crea ocupación aunque sólo sea para colocar a militantes del PP, familiares y amigos, entre los que se encuentra… ¡el señor marido de la señora vicepresidenta doña Soraya Sáenz de Santamaría!

Esto, todo esto, y no los soberanismos catalán y vasco, es lo que hace que España haya perdido toda su credibilidad internacional y haya ahuyentado la inversión extranjera, doña Soraya. Es más, el descrédito constante de todas y cada una de las instituciones españolas, desde el Rey hasta la CNMV pasando por el gobierno, los partidos, los jueces, las entidades reguladoras y los empresarios (a lo que podríamos añadir, como guinda de última hora que confirma el sainete en el que se ha convertido este país, al presidente del comité paralímpico animando a los atletas a defender “La Roja Coja”), este descrédito general de todas las instituciones de España, repito, no sólo hace que los inversores vean que España no es un país de fiar a la hora de invertir su dinero sino que, además, está haciendo que el sentimiento antiespañol esté cada vez más arraigado en algunas comunidades. Al fin y al cabo, usted tiene que entender que la gente quiera desmarcarse de toda esta monumental vergüenza internacional y tenga ganas de largarse ante este desolador panorama. El sentimiento soberanista, pues, no remitirá hasta que ustedes arreglen su propia casa.
El descrédito de España no es culpa del soberanismo. Es culpa de ustedes. Y el soberanismo… también.

It’s up to you.

[La solució és la independència]

__________________________________

[_{Foto de l’entradeta: SSdS a la portada de la “Crónica” del diari El Mundo. Sota el titular “Los ojos que todo lo ven”, es poden llegir aquestes inflamades oracions, marca de la casa: “Devora informes, lo revisa todo, lo memoriza. Sólo no es moderada en el trabajo. Odia la indiscreción. Soraya, la vicetodo del Gobierno, acumula más poder que cualquier otra mujer en la España moderna”. Doncs sort que els seus són “los ojos que todo lo ven”, perquè si no, la carta de Sala Martín hauria sigut encara més llarga, quilomètrica…}]

La nació ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. Ho diu Jordi Cabré en un escrit al diari d’abans-d’ahir, amb el qual pot semblar que pretén justificar una obvietat, i potser és així, però crec tanmateix que la lectura del text fa un efecte beneficiós pel que diu, o enraona, però també perquè proposa un canvi de perspectiva, positiu i necessari, sobre el debat Catalunya-Espanya, on ens cal saber qui som i com som, i què som i què podem i volem ser; i què tenim per ser-ho.

Mentrestant, avui han passat un parell de coses que no podem deixar de destacar. La primera és l’esbronc monumental que s’ha emportat Alejo (otrora Aleix) Vidal-Quadras a l’Eurocambra, per part d’un diputat flamenc, Derk Jan Epping, a propòsit de la gracieta del flamant vice-president espanyol sobre la Guàrdia Civil i la Catalunya que toca pirandó: “Deixin als catalans votar el seu futur, i no hi fiquin l’exèrcit”, i ha afegit, sobre la carta que Vidal-Quadras va escriure a tots els eurodiputats per explicar-se, diguéssim, que “sembla escrita pel mateix general Franco”. Poca broma!

El Gran Wyoming, per la seva banda, diuen que ha dit, en una entrevista a Periodistadigital.com: “Si el pueblo catalán quiere la autodeterminación, a mi la Constitución me la trae al pairo”. La del Gran Wyoming seria una de les figures, artistes i intel·lectuals espanyols, que aquests dies de pim-pam-pum feixistoide brillen per la seva absència, sense dir ni piu tot i el xàfec que cau (i sempre a sobre dels mateixos caps); unes veus que reclamava en un article recent Víctor Alexandre: “On són, els espanyols demòcrates?”.
La pregunta té tot el sentit del món, perquè un es fa creus que des d’Espanya només piulin contra Catalunya, sempre i com un sol home, cosa que provoca l’angoixant sensació que a l’altre costat no hi ha ningú, tret dels gossos que borden rabiosament, embogits pels seus propis lladrucs…

Hi afegeixo una dada més: l’antic ministre socialista i actual vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, ha dit des de Brussel·les que el Regne Unit acaba de donar una “lliçó democràtica” a l’Estat espanyol, amb la manera tan civilitzada d’entendre’s amb els secessionistes escocesos. Des d’Europa es deuen veure les coses d’altra manera que des de la planície mesetària.

Aquest és l’article de Jordi Cabré:

«Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l’interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s’havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. L’artificialitat dels estats nació com l’espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.
…

»Una visita al Teatre Nacional, a l’Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d’avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d’un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l’ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l’imaginari i la simbologia col·lectiva.

Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l’Auditori de Torroella, o al Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s’estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d’estat que hi corresponguin.

»Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se’ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l’envolten. En una nació estat l’interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l’administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.

»Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l’estat propi: perquè l’administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d’una realitat que val la pena».

______________________________

[_{Il.lustració de l’entradeta: el Marsupilami sembla reconèixer l’autèntica personalitat del seu interlocutor. (Demano disculpes a André Franquin, a.c.s., per la brometa a costa del seu peculiar personatge)}]

9 d’Octubre, Diada del País Valencià, en què es commemora que tal dia com avui de l’any 1238 el rei En Jaume va entrar victoriós a la ciutat de València, fins llavors en mans morisques. El Regne de València fundat posteriorment pel rei català va tocar a la seva fi el 1707 amb la derrota contra les tropes de Felip V a la batalla d’Almansa i l’anul·lació consegüent dels Furs valencians, substituïts pel Decret de Nova Planta.
“Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, recorda la dita popular. En una conferència de premsa d’avui mateix per presentar la seva darrera novel·la, Victus, sobre la defensa de Barcelona el 1714, l’escriptor Albert Sánchez Piñol ha dit això: “Probablement sense el capital simbòlic de l’Onze de Setembre, avui no existiríem. València i Aragó no van lluitar i mira com estan avui. I cal recordar que la noblesa catalana va votar en contra de lluitar, i va ser la pressió popular la que va fer canviar el sentit del vot de les classes dirigents. Van fer un paper molt galdós, van estar plenes de dubtes i traïdories”.
En aquest país, a l’hora d’estirar el carro, sembla que tenim una certa tendència a posar-lo davant dels bous, com està passant ara mateix amb el procés de secessió. Però, sigui com sigui, el procés va cremant etapes, imparable, suscitant dubtes i inquietuds, però va endavant.
Una d’aquestes inquietuds que es manifesten, des d’aquesta banda de la taula de ping-pong, és el futur de les altres terres catalanes, un cop el Principat hagi tallat cadenes i amarres. Oportú com sempre, el director de Vilaweb, Vicent Partal, feia en un article editorial recent unes gratificants reflexions sobre aquesta qüestió tan incòmoda. Tot i ser llarg com un dia sense pa, copio i pasturo l’article sencer, perquè entenc que no es pot retallar:

«El meu editorial d’ahir [“Quan el Principat es faça independent”] va despertar una certa curiositat perquè en una frase final expressava la meua confiança i el meu optimisme sobre què passarà al País Valencià i a les Illes després de la proclamació de la independència al Principat. He rebut molts comentaris, correus i piulades que em demanen que explique aquest optimisme, i ho faig en aquest editorial que serà molt més llarg que no és habitual. I que vol ser sobretot una incitació al debat…»Quan, aviat, el Principat esdevindrà independent, el País Valencià, les Illes i la Franja continuaran formant part de l’estat espanyol. No sabem encara com arribarà a la independència el Principat, però és evident que la manera d’arribar-hi determinarà molt l’actitud d’Espanya envers el País Valencià i les Illes. Si, per exemple, la secessió és pactada, els problemes no seran gaires, probablement. Però no és gens arriscat d’imaginar que més aviat serà un procés traumàtic i que hi haurà una onada de nacionalisme espanyol venjatiu i rabiós, que es rabejarà amb una virulència especial sobre nosaltres.
…

Agressivitat espanyola i indiferència del Principat

»Aquest renaixement de la intransigència espanyolista ens anirà clarament a la contra i pot arribar a extrems com el de dissoldre les autonomies o de prohibir els partits ‘regionals’, com fa Portugal. No serà pas l’únic mal que ens caurà al damunt. Malgrat algunes veus benintencionades, no em pareix raonable esperar que el Principat es comporte envers el País Valencià i les Illes amb la dignitat que caldria: ens abandonarà i punt. Si tenim sort i som capaços d’influir els partidaris dels Països Catalans, potser podrem aconseguir alguns gestos o algunes concessions, però em sembla del tot irreal creure que el Principat assumirà la defensa de la resta del país. Perquè és ben evident que el preu de la nova onada independentista és de reduir l’àmbit de la nació a la Catalunya autonòmica. És evident que això, a mi, no m’agrada gens, però no crec que siga honrat de fer volar coloms en un altre sentit.

»He esmentat d’entrada els dos mals grossos que ens cauran al damunt, perquè la pregunta que s’imposa de seguida és si són impossibles de superar. I la meua resposta és que no. Perquè crec que els compensaran uns factors que se’ns aniran girant a favor, que de fet ja se’ns comencen a girar a favor, i que a la llarga em sembla que seran més influents i importants. És en aquests factors que base la meua confiança.

Una Espanya incorregible

»La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n’és la causa o n’és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?

»És una pregunta que ara no té una resposta clara, però s’acumulen les proves que, principalment a Europa, Espanya comença a ser percebut com un país pària. I he dit especialment a Europa perquè és on es desenvolupa el nostre dia a dia. Doncs bé, poques demostracions hi ha més espectaculars de la monumental feblesa espanyola que la seua impotència en la nacionalització per l’Argentina de Repsol-YPF.

»I és clar, quan Catalunya abandone l’estat espanyol, la fallida serà molt més ràpida, espectacular, inevitable. Això, ho sap tothom. Per tant, em demane si no assistim, més que no pas a la independència de Catalunya, a la implosió d’Espanya. D’una Espanya, a més, que s’equivoca sempre i constantment en les seues decisions i que genera anticossos a una velocitat tan admirable com destructiva.

Més espoliació i més empobriment del País Valencià i de les Illes

»En tot cas, quan Catalunya siga independent, Espanya necessitarà omplir el buit resultant, car Espanya no pot viure sense espoliació. No ho ha fet mai. Això ho explica molt bé Germà Bel en el seu llibre ‘Espanya, capital París’. La anormalitat espanyola, respecte de les altres nacions europees, és que va fabricar una capital artificial que fa segles que xucla el país per poder sobreviure i que ha frenat la modernització en tota l’àrea d’influència. I aquest monstre solament es pot pagar traient diners d’on l’economia productiva en genera. La línia sobre el mapa és claríssima, i sense Catalunya –i qui sap si també sense el País Basc–, el País Valencià i les Illes seran les dues principals economies productives de l’estat i, per tant, seran molt més espoliades encara que no són ara. Simplement, perquè no hi haurà res més a triar… I en conseqüència, s’empobriran encara més. Com ha passat a Catalunya.

I aquest serà un factor essencial d’un possible renaixement valencià o balear. No ens enganyem: l’economia ha estat decisiva per a situar Catalunya a un pas de la independència.

»De moment ja tenim mostres clares que el malestar s’imposa entre els empresaris, abans abrandats anticatalanistes en general i avui ja no. Fins i tot el PP ha hagut de queixar-se de la brutal retallada dels pressupostos del 2013. I hi ha coses, com el corredor mediterrani, que poden ser potencialment explosives, en termes polítics. Tots els valencians sabem que no tenir el corredor mediterrani és un atemptat contra la nostra economia. I tots els valencians veiem com enguany, per a posar un exemple, l’AVE a Galícia rep més diners que no tot el corredor mediterrani junt o com els diputats del PP i del PSOE insisteixen a reclamar el corredor central que la UE no vol. El PP, i el PSOE, han controlat València i les Illes en uns moments de bonança econòmica. Però això pertany al passat. I pensar que no passarà res i que el país s’anirà enfonsant sense que ningú  reaccione gens no és sensat.

Un PP directament espanyol

»Dit això, resta clar que amb l’argument econòmic no n’hi ha prou. Caldrà un projecte de país i caldrà clarificar qui defensa el territori propi, el propi país. I en aquest sentit un segon element que em fa ser optimista és Bauzá. 

»M’explique: dins el PP sempre hi ha hagut sectors que es podien identificar més o menys amb el país i que eren una coartada perfecta per a votar-lo sense sentir remordiments. A les Illes això ha estat especialment evident durant dècades. Però el nou president i dirigent del PP balear ja és un objecte polític completament nou, que trenca amb aquest passat del PP. Bauzá no és ‘catalanista’ o ‘mallorquinista’, simplement ja no és mallorquí. Bauzá és un espanyol completament insensible a tot allò que puga significar Mallorca o les Illes. Fet que, com ja hem vist, provoca una reacció popular contrària que mai no havíem vist abans, però també una tensió en les files del PP mateix que ningú no sap on pot portar.

»Especialment si, com crec que passarà quan Catalunya siga independent, tota la valencianitat, o la balearitat, serà considerada perillosa per Madrid. No passarà com ara que interessa aprofitar un sentiment valencianista contra un altre. No. Bauzá ja no vol fer servir un mallorquinisme contra un altre: simplement no en vol cap. I en aquest sentit és possible que la tensió blavers-catalanistes que tan fabulosa ha estat per a l’espanyolisme vaja evolucionant cap a una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans (i dic mallorquins en el sentit ampli del Regne de Mallorques…). Mirem, sinó, com en el cas Bankia ja hi ha hagut una reacció, injusta a més, contra tots els valencians. A Madrid no han reconegut que el forat era seu, sinó que ens n’han culpat a nosaltres, sense matisos. Ha estat la primera vegada que, pel poder polític, mediàtic i econòmic madrileny, ja no hi havia valencians bons i dolents. Perquè la batalla ja era entre ells i nosaltres.

»Hom pot dir, sí, que el sentiment nacional dels valencians és molt baix. No ho discutiré. Però diré que les coses canvien ràpidament, com es veu al Principat. O és que no recordem que fa dos anys i mig la definició majoritària en tota enquesta era la de ‘tant català com espanyol’? Però ha passat, i ha passat molt ràpidament, que l’independentisme ha deixat de ser un sentiment per esdevenir la conclusió lògica d’això que passa.

»I per quin motiu això hauria de ser així a Catalunya i no al País Valencià? Tenint en compte, a més, que, en el cas valencià, cal no perdre mai de vista el factor emulació. A la Renaixença, la mancomunitat, la república, la transició, sempre que el Principat ha avançat, al País Valencià hi ha arribat un eco. Més fort o més feble, però no ha deixat mai d’arribar-hi. I per què ara hauria de ser diferent, si fins i tot Camps el va definir en una famosa i ridícula clàusula estatutària?

»En tot cas, és evident que també en les files nacionalistes caldrà repensar el missatge i l’imaginari. Amb una Catalunya independent la proposta tradicional dels Països Catalans pren una dimensió completament distinta. I després de la proclamació d’una república a les quatre províncies la reivindicació d’una república valenciana, per exemple, podria esdevenir una arma poderosíssima.

»Això sense tenir en compte la possibilitat que milers de valencians reclamem un passaport català o que Menorca vulga unir-se a la nova república, com ja va fer en l’època republicana. No s’ha comptat mai i no sabem quants valencians o balears senten la nació catalana com a pròpia. Però sabem que no són tan pocs com alguns voldrien i creuen.

La potència del nacionalisme valencià i balear és més gran que no sembla

»En tot cas l’economia serà un gran motor de ruptura, però necessitarà ideologia i nacionalisme per a cristal·litzar. I ací és on trobe el darrer argument del meu optimisme: el nacionalisme del País Valencià, i també de les Illes, és molt potent i té unes condicions per a créixer com mai fins ara.

»En una mirada superficial és fàcil d’identificar el País Valencià com un territori negatiu a la catalanitat. Però tot valencià sap que el nacionalisme cívic, d’arrel catalanista, es mostre o no, és la gran força amagada del país. I també que no hi ha cap discurs realment alternatiu a la subordinació que propugna el PP que no siga el nacionalisme –fins a l’extrem que el PSPV i tot ha hagut de ressuscitar el seu introbable nacionalisme…

»A Catalunya un altre dels factors que ens ha portat a les portes de la independència és que la força de la societat civil ha arrossegat els partits. i no veig per què al País Valencià no podria passar igual. Amb centenars de grups i associacions culturals, socials, parapolítics, ecologistes, empresarials, musicals, etcètera, existents i implantats en totes les comarques el nacionalisme cívic valencià té una trama atapeïda que, a més, ha millorat molt amb el temps. Perquè els anys setanta érem joves inexperts sense connexió amb la generació anterior, però ara no. Ara en totes les ciutats valencianes es poden enfilar tres generacions o quatre de valencianistes capacitades per a difondre el missatge no ja en un sector reduït de la societat, sinó en tots els estrats.

»I fins i tot hi ha una força política, Compromís, que va arribant allà on no s’havia arribat mai i que pot ser la gran sorpresa dels anys vinents. Imaginem, simplement, que en les primeres eleccions després de la independència de Catalunya Compromís fos capaç, com indiquen algunes enquestes, de disputar al PSPV el rol de principal partit de l’esquerra o que entràs al govern. Nosaltres sabem que no seria així i que Compromís no és exactament això, però la lectura espanyola seria que els catalanistes valencians, per tant independentistes, obtenen els millors resultats de la història just a remolc de la victòria del Principat. Això sense tenir en compte que l’impuls del Principat on primer se sent és exactament en aquests sectors. Que no són debades els crits d’independència al congrés del Bloc de la setmana passada.

»Per tant, si l’independentisme o el dret de decidir comença a quallar dins Compromís, o si els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians saben créixer i ocupar un espai que no siga testimonial, els nervis de la Moncloa seran monumentals. Com ho seran si a les Illes la defensa del català es manté tan ferma com fins ara o si noves formacions emergeixen de l’espanyolització del PP amb un programa de país rotund i clar, com sembla que passarà.

»Totes aquestes són les raons que em fan ser molt optimista sobre allò que passarà a les Illes i al País Valencià després de la independència de Catalunya. Que a més pot tenir un efecte d’atracció enorme. Perquè imaginem d’ací a deu anys una Espanya malcarada, agressiva i arruïnada, al costat d’una Catalunya que pot situar-se ràpidament entre els estats més pròspers de la Unió i que és el nostre camí directe a Europa i la prova que una altra forma de vida és possible».

__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: La Batalla d’Almansa, pintura de Ricardo Balaca, de 1862, que actualment es troba (és el seu lloc?) al Congrés dels Diputats de Madrid}]

A un dia de la més que probable macromanifestació de l’11 de Setembre de 2012 sota el lema genèric i inequívoc “Catalunya, nou Estat d’Europa”, recorro novament a la finor analítica de Lluís Muntada, concretament als dos últims articles que ha publicat successivament al Punt Avui. Essent avui la vigília, seria pertinent reproduir aquí el d’ahir mateix, “Dignitat”, sobre la mani de demà, però ho faré amb l’anterior, “L’espanyolisme teològic”, que parla dels corrents de fons que expliquen les raons que han portat tots els afluents de l’independentisme, parafrasejant la metàfora que usava aquest dia el President Pujol a “L’Oracle” de Catalunya Ràdio, a la desembocadura on ens trobem ara:

«A l’obra El príncep, publicada el 1513 per primera vegada, Maquiavel defensa la separació entre política, d’una banda, i preceptes morals i religiosos, de l’altra. Vista la permanent actualització que l’espanyolisme fa del primitivisme de la seva doctrina, s’imposa una pregunta: ¿ha llegit Maquiavel, l’espanyolisme? Si l’ha llegit es deu tractar d’una lectura mecànica, distreta, perquè no sembla que aquesta obra fundacional de la política moderna hagi afectat ni poc ni molt el granític ideari de l’espanyolisme.

»El cas és que la majoria de formes d’espanyolisme encara estan en un estadi teològic. És un estadi previ al pacte social. És un estadi en què la negociació política i les conviccions democràtiques són entrebancs per a la conquesta d’una veritat superior, de caire teològic o natural. És un estadi en què la política és substituïda per la croada.

»Aquest ADN és detectable en gairebé totes les formes d’expressió política i social de l’espanyolisme: des de la dreta fins a l’esquerra, des de les classes adinerades fins a les més modestes, des dels think tank de l’imperialisme fins al ciutadà anònim que declara que la seva espanyolitat no respon a raons polítiques. Contra aquest providencialisme no s’hi pot fer res. La incompatibilitat de llenguatges és tan colossal, que qualsevol diàleg democràtic queda condemnat al fracàs. En virtut d’aquest espanyolisme teològic, prepolític, la societat civil espanyola metabolitza els crims del franquisme, el cop d’estat del 23-F, no refusa la ics (ni la p, ni la q…) dels GAL, confon l’èmfasi de l’article 2 de la Constitució amb l’argumentació que mereix qualsevol article de qualsevol constitució democràtica, aplaudeix l’escenificació hamletiana d’un expresident (F. González) que encara dubta de si havia d’haver volat (eufemisme d’assassinat) la cúpula d’ETA, assumeix com a pròpies les invocacions balcàniques d’Aznar, tolera violències reals com la que protagonitza Albert Rivera quan ratifica l’amenaça i la crida a la guerra defensada pel coronel Alamán Castro, i abona les declaracions feixistitzants del president de futbol de l’Hospitalet.

»Una gran part de l’espanyolisme encara no és política. És teologia en estat pur. Per això amenaça, castiga, coacciona, prohibeix. I per això, subjugat a la missió providencialista de defensar la Veritat, encara fusiona els braços armat, religiós, civil i judicial».

Perfectament d’acord. Sobre aquest últim paràgraf, us convido a fer un exercici mental ben fàcil: agafeu qualsevol de la multitud de personatges espanyols que s’han fet particularment odiosos en relació amb la qüestió nacional catalana i vestiu-los successivament amb sotana (de bisbe o cardenal, preferentment) o clergyman, tant se val, amb uniforme militar, amb toga de jutge o amb trajo i corbata. El resultat és que són perfectament intercanviables, i doncs aquest joc mental no és gens innocent, i sí molt revelador.
Una altra addenda que es pot fer al paper d’en Muntada és que explica col·lateralment una altra característica intrínseca dels espanyolistes: com hem comentat aquí altres vegades, i com la realitat que s’entesta a molestar els plans de Mariano Rajoy deixa patent de manera inapel·lable, aquesta gent no es penedeixen mai de cap de les accions o dites que han perpetrat i perpetren. Aquesta és una; i l’altra és que mai, i per res del món, no demanen perdó, ni tan sols unes simples i educades excuses. Mai!
Al contrari. Ara mateix estan a punt de perdre bous i esquelles i persisteixen en la seva monomaniàtica i cega manera de fer. Aquest matí corria per la Xarxa la portada del diari La Razón, ocupada per una científica enquesta segons la qual “el 77% de los españoles [quins?] rechaza que Cataluña se independice”. La sensacional dada oferta pel diari madrileny mereixia un comentari, i no m’he pogut resistir a fer-lo:
 
I a qui cony li importa si els hi sembla bé o no? A aquestes altures de la pel·lícula continuen sense entendre res. Això va de divorci i es pensen que és una enrabiada més de la parella, i que quan li passi es quedarà “a casa” submisa com feia, esperant que l’altre l’estossini cada vespre impunement… No s’adona tampoc, La Sinrazón, que el fet mateix que s’hagi molestat a fer (si és que realment l’ha fet) una enquesta com aquesta és símptoma clar de la volada que està agafant el fenomen, que els supera per totes bandes, igual que la cabriola ridícula de donar el Príncep d’Astúries de l’esport al bon rotllito entre dos jugadors de la (obligatòria) selecció espanyola de futbol, l’un madrileny i l’altre català, ha! Són d’un patetisme que tomba d’esquena. Només faltava la totxa de la Lideresa de la Comunidad del casino dient que “Madrid és ara una ciutat més oberta i cosmopolita que Barcelona”. Més cosmopolitavetònica segur que sí, que ho és. Tampoc se n’entera, la senyora Aguirre y Gil de Biedma, que els temps dels clàssics Madrid-Barcelona estan tocant a la seva fi… N’hi ha per llogar-hi cadires.

I una altra cosa: si tant els preocupa l’opinió pública de fora de Catalunya, que preguntin a tots els europeus què en pensen, de la qüestió. ¿No són tan cosmopolites? Doncs endavant, senyor Marhuenda!

La conclusió és: odien la dida (oi, senyor Monago?), però estan encantats amb les seves (encara) exuberants mamelles. I en comptes de preparar un pla B, per quan es quedin sols, baden com estaquirots, vant tirant del mateix xip de sempre i van carregant els independentistes de raons i multiplicant-los sense parar… Ja s’ho trobaran.

ps: Mentre escric això estic sentint al butlletí informatiu Dolores de Cospedal que ens fa saber que la manifestació de demà és “inconstitucional”, ves per on! Una altra que vol fer servir la vella caixa d’eines sense voler veure que els cargols que pretén collar ja han canviat de forma.

pps: No us perdeu l’última, serena i definitiva, de la Montserrat Nebrera: “Santiago ‘i cierra España'”.
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Lluís Puigbert, “Gat i gos”, a ElPuntAvui}]

9/11 is also Catalonia’s National Remembrance Day

«When a historian wishes to explain the historical significance of Catalonia’s National Remembrance Day, he will usually say that September 11 was chosen to commemorate the events that took place in Barcelona on such a day in 1714.

»Certainly, the end of the siege that Barcelona was submitted to during the international conflict that brought about the War of Succession, was first commemorated at the end of the 19th Century. France and the Spanish monarchy on one hand, had faced the Austro-Hungarian empire and England on the other. The Catalan authorities of the time had lent their support to the allies of the Archduke Charles of Austria, and thus suffered the consequences of defeat. The Catalanists of the 19th Century chose the date because, with the victory of the Bourbons, it marked the end of a confederate state model which had until then governed the Hispanic monarchy, to be replaced by another totally centralised one.
»The Bourbon victory also meant the triumph of absolutism, which condemned Catalonia and the Spanish monarchy generally to a long period of political inertia and economic debility.
»Furthermore, for Catalonia the new situation meant the final breach with the other two Catalan territories within the monarchy, Valencia and the Balearic Isles, and the application of the so-called Nueva Planta decrees, substituting their own institutions. The Bourbons did not stop there, imposing the Spanish language as the official language, substituting Catalan, which was –and is– those territories’ own language.

»Similarly to the United States’ 9/11, the commemoration of Catalonia’s 11th of September is more in remembrance, of lost freedom, than a celebration. It signifies, year after year, the memory that Catalonia was a national community that became a province of the Spanish crown and, worse still, a province condemned to discrimination and mistrustful oversight.
…

»Commemoration of the defeat helps to explain why the Catalans still reject the violent origins of the unification of Spain. The commemoration of our Remembrance Day thus reminds us of the past. But since 1980, after the first democratic elections to decide on the composition of the recovered Parliament of Catalonia, the new Members institutionally declared the Eleventh of September Catalonia’s national holiday. Article 8.1 of the Catalan Statute of Autonomy of 2006, which replaced the 1979 Statute, also declares Catalonia to be “defined as a nationality in article 1, has as its national symbols the flag, the holiday and the anthem”. And article 8.3 establishes that “the holiday of Catalonia is the Day of the Eleventh of September”. It is a patriotic holiday, just as the 4th of July is in the USA, with the purpose of maintaining alive national identity, collective progress and individual welfare, and also assuring internal coexistence, which is one of the basic characteristics of a society based, again like the USA, on the melting pot. Like the USA, diversity does not negate one Catalan identity. Or at least this has been the pedagogical imprint intended for Catalan society in general. A civil society, it is not to be forgotten, that has made it possible for Catalonia to have avoided any internal ethnic contentions.

»Spanish democracy is relatively young. The 20th Century in Spain has been dominated by armed conflict (the wars in Africa in the first third, and the Civil War, 1936-39), dictatorships (Primo de Rivera, 1923-31; and Franco, 1939-75) and the rotten borough-like corruption of universal suffrage during the Restoration years (1876-1923). And as to self-government in Catalonia, the result is even more chilling. No more than the six-year period of political autonomy during the II Republic (1931-39), which ended badly with the head of the Catalan government, Lluís Companys, before the firing squad. Only since 1979 has democratic and parliamentary good sense triumphed, defended by contemporary political Catalanism, understood as a mass movement of vindication for national rights and not just the nationalist ideal of one particular party.

»The fact that Catalans today are the central figure of the longest-lasting period of democracy and autonomy for Catalonia after so much suffering results from Catalan society claiming once and again its political and national freedoms. Perhaps Catalonia has not had such a brilliant contemporary history as its neighbouring countries, but its struggle though time to reconquer political dignity and self-government proves this history has been consistent. That during the thirty-two years of modern Catalan Government and Parliament, the nationalitarian principles –as we call them– have been maintained, in defence of “the freedoms, privileges and prerogatives of the Catalans, that our forebears, at the cost of glorious blood, attained and we must so maintain”, as the Deputies of the General proclaimed on July 14, 1713. The Catalonia we have inherited is no miracle, nor is it a romantic poetical inspiration, which it is is often said to be. We are a historical, congenial, European nation of the western Mediterranean that cannot disregard its past. That is why, on every National Remembrance day, we celebrate reunification, as sociologist Maurice Halbwachs would say, with a living history that permits the preservation of our own identifying traits without rejecting globalisation. That is the meaning of our September 11: commemorating once a year that which unites us as a national society, that which is, through our history, our language and our political culture, a shared homeland. This was the culture of historical Catalanism. And this is, likewise, the political culture of modern Catalan independentism».

Agustí Colomines i Companys
@agusticolomines

Professor of Contemporary History at the University of Barcelona
Director of the Fundació Catalanista i Demòcrata —CatDem—

__________________________________

[Article del professor Colomines publicat a HelpCatalonia.cat el 10 de setembre de 2011]
__________________________________

nb: La informació continguda en aquest article-conferència també pot ser útil per a certs ciutadans catalans cosmopolitavetònics (com a tals se suposa que no tindran dificultat amb l’anglès) que encara es pensen que en la Diada de l’11 de Setembre Catalunya “celebra” una derrota…

La qüestió és que estem passant decididament tots plegats de la metafísica a la física. Per això, i per respondre a Bernat Dedéu, que avui preguntava als lectors de la seva columna setmanal “què fareu quan la cosa vagi de debò?, què estareu disposats a sacrificar pel nostre poble?” perquè, advertia, “creieu-me, la lluita serà més dura que agafar l’autocar i anar a passar la tarda a la mani”, rescato aquesta vegada els comentaris d’Albert Pont (contestant als dels seus propis lectors) posteriors al seu article “Partir peres (amb Espanya)” que també vaig traslladar fa poc a aquestes planes expressament pel seu to realista, en el qual incideix encara més en aquestes puntualitzacions:

—El tractats internacionals es transmeten als estats recentment independitzats de forma directa. Això vol dir que els tractats internacionals signats i ratificats per l’estat predecessor (en aquest cas l’Estat espanyol) serien d’aplicació a l’Estat català de forma directa. No ens en podrien fer fora, però tampoc els podríem renegociar. Aquesta norma general té una excepció: els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. Un exemple d’això que dic és el Tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de béns, persones, mercaderies i capitals entre els seus signants. El Tractat de Schengen no és un tractat constitutiu de la UE. Hi ha estats de la UE que no són parts de Schengen, i n’hi ha que sí ho són sense ser membres de la UE. Per tant, no ens poden aixecar barreres a la frontera, ni aplicar aranzels, ni limitar la circulació de béns, mercaderies i capitals.

—Tampoc ens poden fer fora de la UE. No hi ha cap norma en els tractats constitutius que contempli l’expulsió d’una part del territori d’un Estat membre pel fet d’haver proclamat la seva independència.

—Recentment el PP va intentar modificar els tractats constitutius de la UE per fer possible l’expulsió d’aquell territori d’un Estat membre per haver proclamat la seva independència. Però la UE no ho va admetre. En primer lloc perquè s’hauria d’aplicar no només a Catalunya, sinó a tots els territoris en les mateixes condicions. Això voldria dir que si Flandes s’independitzés de Bèlgica, Brussel·les, capital de Flandes i seu de les institucions de la UE, quedaria fora de la UE. Ja es veu que això no pot ser.

—Però a més una mesura com aquesta seria contrària al Dret Internacional General, que proscriu la ingerència en els afers interns dels Estats. Davant una secessió, la comunitat internacional només pot fer dues coses. La primera, reconèixer l’Estat que acaba de proclamar la seva independència. La segona, negar-li el reconeixement. Però la comunitat internacional no pot aplicar cap mena de mesura coercitiva (política o econòmica) sobre el nou Estat. Seria un il·lícit internacional. Això vol dir que en el pitjor dels casos, si no ens reconeguessin, ens estarien dient que ens consideren part de l’Estat espanyol, i per tant, part d’un Estat membre de la UE.

—En cas que ens reconeguin, només caldrà negociar la nostra adhesió, i plantejar-ho com un procés d’ampliació interna de la UE. Això vol dir que Catalunya obriria un període de transició durant el qual no deixaria de formar part de la UE, però no hi tindria representació pròpia, més enllà dels membres catalans de la delegació espanyola. Aquest procediment no està previst en els tractats constitutius, però que no estigui previst no vol dir que no es pugui aplicar. Dependrà de la voluntat política de les parts. Molt probablement haurem de comprar la nostra llibertat, i assumir una part del deute de l’Estat espanyol [*].

—Ara bé, qui sí ens pot vetar el nostre accés a la UE és Espanya, que com a Estat membre té dret de veto davant qualsevol candidatura. Caldria veure si el conservaria davant d’un procediment d’ampliació interna. En el pitjor dels casos, el conservaria i ens podrien impedir la formalització de la nostra adhesió. Ara bé, si fes això, Catalunya no tindria per què assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol. Això enfonsaria Espanya en una fallida, ja que sense Catalunya Espanya no té capacitat per pagar el seu deute. Al final, tot dependrà dels creditors internacionals d’Espanya, que són les principals economies de la UE, i que a més són els països que tenen intervinguda Espanya. És doncs amb ells, no pas amb Espanya, amb qui haurem de negociar la nostra adhesió a la UE, i l’assumpció d’una part del deute de l’Estat espanyol.

—Per tant, la via d’accés als mercats europeus a través de l’EFTA és una possibilitat molt imaginativa, però no crec que sigui necessària. Es podria plantejar si el període de transició s’allargués massa, però no ens cal, perquè Schengen ja garanteix per si mateix la continuïtat dels intercanvis comercials i dels fluxos migratoris interns de la UE. La clau de volta no està en l’EFTA, sinó en Schengen. Si no s’apliqués Schengen, tots els estrangers residents a Catalunya estarien en situació irregular, i això ja es veu que crearia molts problemes. Per tant, no cal patir, ja estem dins d’Europa i no se’ns pot fer fora.

—L’única causa que els tractats constitutius de determinades organitzacions internacionals preveuen per expulsar un Estat membre és que aquest no disposi d’un règim democràtic. És a dir, aquells Estats membres que tinguessin governs sorgits d’un cop d’Estat se’ls hauria de suspendre la seva condició de membre de l’organització. Aquesta és una possibilitat que podria afectar directament Espanya, si el govern espanyol fos incapaç de controlar el seu propi exèrcit davant el cas de secessió de Catalunya.
___________________________________

[*] En un programa televisiu sobre la possible separació del matrimoni de conveniència (no cal dir per a quin dels dos) Espanya-Catalunya, vam poder sentir l’Empar Moliner que acabava la seva intervenció suggerint que, si calia, a Catalunya potser li sortiria a compte estar un temps pagant “la pensió” del divorci a la seva ex-parella. Aquella proposta, que de la manera que la va fer Moliner podia semblar una boutade, doncs resulta que no anava pas tan desencaminada. En tot cas, un servidor hi estaria d’acord, amb aquesta condició, perquè aquí més que enlloc seria cert que el fi justifica els mitjans. El sol fet de saber que el malson no desapareixerà de cop però que té data de caducitat el torna automàticament més suportable.

Editorial molt dur del diari londinenc Financial Times contra Rajoy, denunciant que només pensa en el seu partit i en el seu futur

[De Vilaweb.cat, dimecres 29 d’agost de 2012]

«El Financial Times ataca Mariano Rajoy de forma molt dura, en un article editorial el dia després que Catalunya hagi demanat el rescat. El diari econòmic de referència a Europa diu que Rajoy només pensa ‘en el partit i no en el país’ i li exigeix prendre decisions que va retardant ‘per interessos electorals’. (L’editorial  només es pot llegir en l’edició en paper o si ets subscriptor de la versió digital).

»Reafirmant el canvi de línia dels grans mitjans respecte a la qüestió catalana, el Financial Times troba raonable que Catalunya sospiti que ‘Rajoy intenta explotar els seus problemes fiscals per a retallar l’autonomia que li va ser concedida fa més de trenta anys’.

»El diari creu que fins i tot els governs autonòmics dominats pel PP temen que les seves competències siguin buidades pel que qualifiquen com ‘l’afany centralista del govern de Madrid’, i en aquest sentit avisa que ‘hi haurà problemes molt greus amb Catalunya’.

…

»L’editorial, que porta per títol ‘Pel bé d’Espanya, no del partit’, és particularment crític amb el fet que els càlculs de Rajoy estan basats més en els resultats electorals que pugui obtenir ell que en les necessitats reals, i li reclama que es comporti com el govern portuguès, ‘que ha sabut convèncer els ciutadans que treballa pel bé de tot el país’.

»Les darreres setmanes els mitjans internacionals, tradicionalment reticents a entendre el problema català, han anat fent un tomb cap a posicions comprensives i respectuoses, com la que defensa avui l’editorial del Financial Times. La posició del Financial Times és particulament rellevant perquè totes les èlits econòmiques i polítiques d’Europa el llegeixen i segueixen els seus editorials».

 [+ info: Les raons dels problemes financers de Catalunya, explicades al món]

De “portes endins”, mentrestant, les reaccions són les previsibles, d’un avorriment còsmic: llegim, també avui mateix, a Naciódigital.cat, que una publicació també electrònica de Madrid “reclama l’ocupació militar de Catalunya”, després que aquesta s’ha vist obligada, per culpa dels seus “excessos nacionalistes”, és clar, a demanar el rescat “al Estado que tanto aborrece”… i que gràcies a mitjans de comunicació com aquest i tot allò que representen i tot allò que tenen al darrere se li fa encara més “aborrecible”, per molt que ens penséssim que ja havíem arribat al sostre. Aquesta és la informació sobre aquest nou acudit del feixisme sord que nia a la Caverna madrilenya:

«“Definitivament, el nacionalisme català ha perdut ja qualsevol dret a qualsevol mirament. El nacionalisme català és un llast per a la convivència i per a l’economia nacional. Per tant, no se’ns acudeix cap altra cosa que Catalunya sigui intervinguda militarment, derogades les seves normes autonòmiques i clausurades les seves institucions regionals” […”però mantingudes les seves tradicionals virtuts de laboriositat i solidaritat”, s’entén]. Tot aquest discurs és l’article d’obertura d’un diari digital madrileny anomenat Alerta Digital amb la il·lustració d’una fotografia del plenari del Parlament de Catalunya.

»El diari fa una descripció apocalíptica de Catalunya: “Han traït l’article segon de la Constitució. Han corromput tot el que tingués un valor emocional o econòmicament intercanviable. Han cremat els recursos naturals”. I tot plegat desemboca en un final de suposat servei als catalans: “És l’única forma de salvar aquesta Catalunya que ara s’intenta destrossar separant-la d’Espanya i enviant-la als braços de l’enemic”».

Res de nou: com que són espanyols, no entenen RES de RES de RES. Continuem sense saber si és per incapacitat estructural (de l’estructura cerebral, vull dir) o perquè no els hi dóna la gana ni d’imaginar-se el petit esforç de fer-ho (però sobretot per no veure el resultat d’aquest esforç extra). Però a aquestes altures, quina importància té, ja?

Deixeu-me desinfectar aquest racó, sisplau, amb l’article editorial d’una tercera publicació digital que, aquesta sí, entén les coses (i que per tant les entén de manera diametralment oposada a la del mitjà castellà damunt esmentat. No us el perdeu: “El fracàs català”, article editorial del dia a Vilaweb.cat.

___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: MenysCensura}]

Espanya, penjada a la seva parra com sempre, té un nou problema: se li estan permeabilitzant les fronteres. Estem en l’era de les telecomunicacions, i per molt que per allà baix s’ho pensin, el món no és Espanya, i mentre aquesta continua encegada matant-se per mantenir i anquilosar les fronteres interiors entre comunitats (espanyoles) que comparteixen llengua (no castellana), com el País Valencià i Catalunya, a les fronteres exteriors se li obren vies d’aigua per tots costats…

Aquest recull de finestres al món (del qual aquesta seria la segona entrega) no dóna l’abast. El xou que van muntar els enxerinats vespers per la tolerància amb l’olímpic cas Fàbregas (Àlex), i que havia de ser de consum domèstic però que va rebotar per totes les ones internacionals sembla que ja ha quedat enrere (però no pas oblidat, en absolut). Tot i així, retinguem aquest titular sobre la notícia donada (i de quina manera!) per la cadena nord-americana CBS:

La CBS descriu els espanyols “cecs i amb ràbia” que ataquen Àlex Fàbregas:

«La gran cadena americana considera que “probablement, Fàbregas no està sol en els seus sentiments”, en un equip d’hoquei amb 16 catalans».

En aquest girar els ulls cap a les coses que passen a Catalunya (de més en més, i més acceleradament) i tenir-los ben oberts per entendre-les, s’hi va percebent ben clara la petjada del Col·lectiu Emma, un grup de gent que s’ha proposat fermament donar informació de primera mà sobre Catalunya sobretot als corresponsals de premsa estrangera a Espanya (que solen fer estada a Madrid), i rebatre la que puguin haver donat de manera imprecisa, esbiaixada, inexacta, incompleta o falsa. Ja era hora que algú es prengués aquesta molèstia (i és hora també d’agrair-ho als que ho han fet).
Un parell de mostres de la seva feina:

WASHINGTON—Thousands of miners entered Madrid last week, singing loudly, setting off fireworks, and waving signs and banners. Some walked as far as 250 miles from the mining regions along Spain’s northern coast. The marcha negra (black march) ended with a violent clash with police in front of Spain’s Industry Ministry building. Over the ensuing days, laborers and civil servants rallied throughout the city, blocking streets and railways. Some women wore black veils as though for a funeral. The target of these protests was the austerity package passed last Wednesday by the embattled government of Spanish Prime Minister Mariano Rajoy — whose future, the miners reminded him, was “darker than our coal.”

The €65 billion package consists of EU-recommended tax increases, public sector spending cuts, city and regional government overhauls, and the liberalization of the transportation sector. The hope is that these measures will help the country, having recently requested up to €100 billion in European aid for its banks, avoid an international state bailout along the lines of Greece, Ireland, and Portugal. With government revenues and housing prices falling, and debt on the rise, though, it may well prove to be a doomed effort.

And yet as workers from throughout the country converge on Madrid for protests, a second, altogether different movement is gathering strength in one of Spain’s wealthiest autonomous regions, Catalonia. There, thousands have gathered throughout the summer in towns and villages to call for much more than an end to austerity. Their goal is complete independence for their region of over 7.5 million from the Spanish state. Catalonia, like the Basque Country, has a long and complicated history with Castillian-dominated Spain. But the crippling economic crisis, resentment over transfers of roughly 8 to 9 percent of Catalonia’s GDP to poorer parts of Spain, and incidents such as recent Spanish Supreme Court opposition to Catalan language immersion programs in the region’s pre-schools have combined to form a three-layered gift for the independentistes.

According to recent polls conducted by the Centre d’Estudis d’Opinió, 51.1 percent of all Catalans would vote for independence from Spain in a hypothetical referendum. This represents a six-point increase in the past four months alone. When asked the broader question of what Catalonia should be vis-à-vis Spain, 34 percent said “independent,” a 20-point increase since the pre-crisis days of 2006. Following the release of the polling data, Spanish Deputy Prime Minister Soraya Sáenz de Santamaría called on all Spaniards to understand that with the country’s other concerns, “now must be a time for stability.” Catalan MP Josep Antoni Duran sought to downplay the results, arguing that a majority of Catalans would still prefer increased autonomy over outright independence.

Yet between now and September, over 200 pro-independence rallies and marches are scheduled to take place across Catalonia, building up to a massive demonstration on September 11, the region’s national holiday. The plan from there, according to the Catalan National Assembly (ANC) will be to organize a referendum on Catalonia’s status for the following year, and proclaim full independence in 2014. “For us, independence is a question of dignity,” says Carme Forcadell, head of the ANC. “We don’t want to live on our knees within Spain when we could stand on our own feet in Europe.”

Spain, with unemployment rates of close to 25 percent, youth unemployment over 50 percent, increasing emigration, and expectations of long-term recession and austerity, should be watched very carefully by policymakers in Brussels and Washington. Its dual crises of social and economic unrest, paired with an unprecedented loosening of the bonds that tie it together as a nation, make it perhaps the most apt microcosm of today’s European Union. As the country drifts towards a possible state bailout, the tightening screws of la crisis are threatening to drive fissures through every aspect of its social, political, and economic life, and push it into the uncharted waters of possible, although still unlikely, disintegration.

During the recent European Championship, the uglier side of pan-European tensions was often on display. “Without Angie, you wouldn’t be here,” chanted German fans during the game with Greece, referring to German Chancellor Angela Merkel. “We’ll never pay you back,” replied the Greeks. At a wedding I recently attended in Catalonia, I found only one fellow guest tracking the status of the ongoing match between Spain and France, and he was quietly rooting for France. “We Catalans are tired of seeing our tax money go to Spain,” he said, cringing as news of another Spanish goal popped up on his phone. “I guess you could say we understand how Germany feels.”

Nicholas Siegel is Senior Program Officer with the Transatlantic Academy in Washington DC. 

Image by DenPics.

Que el món ho sàpiga:

He is not Usain Bolt neither carry any Olympic medal. But the name of Àlex Fàbregas is now trending topic  in Catalonia and Spain and will be one of the big names of London 2012.

Àlex Fàbregas is a Catalan player of the Spanish hockey team in the Olympics, a silver medalist four years ago. In fact most of his team mates are Catalans. But he voiced something everyone think but no so much people say: ‘I’m Catalans and I’m playing for Spain just because I have no other option’. He wrote that in a tweet and suddenly got insults and even threats from Spanish fans. Fàbregas then decided to shut down the twitter account but then the reaction surged from Catalan fans. #TotsSomÀlexFàbregas (We All Are Àlex Fàbregas) became in few hours trending topic in twitter.

More and more Catalans are worried of how Spaniards are showing strong anti-Catalan feelings using social networks and also forums on Spanish newspapers. Some regard the messages as racists because of the strong wording Spaniards uses against Catalans.

Spain performance in the London Games is the worst in decades and the winners of the only three medals are one Catalan woman, Mireia Belmonte, and one basque girl. Belmonte was asked some time ago in a magazine about the chance of a Catalan delegation at the Games and she show her support: ‘It will be good to compete with Spain in the swimming pool’ she said.

Catalan athletes take part in the games as members of the Andorran, French or Spanish teams. In the case of Spain they cannot refuse joining the team.

(VilaWeb.cat, 6.8.2012)

[_{Il·lustració de l’entradeta: JAP, a ElPuntAvui, 86.8.12}]