El mes passat va fer un any del trentè aniversari de la Constitució espanyola, producte d’un consens “molt i molt difícil” d’aconseguir, com recordava ahir mateix Pere Portabella en conversa amb la Sílvia Cóppulo ((S)avis, a TVC). No ens n’hem de sorprendre, tenint en compte qui hi havia assegut al voltant de la taula de negociacions, quina mena de personatges eren (i són encara: vegeu el text de més avall del vídeo).
Tampoc no és estrany, doncs, que per aconseguir l’acord els uns haguessin de renunciar a tantes coses i els altres en poguessin imposar també tantes de signe contrari. Convé tenir-ho present, al cap de tot aquest temps, per saber a què atendre’ns, tenint molt en compte que del 1978 cap aquí no se n’ha canviat ni una coma (excepte una petita modificació, que ni de broma serviria com a precedent).
En ocasió dels trenta anys de l’aprovació del text constitucional, Carles Bonaventura Cabanes, del Partit Republicà Català, deia que aquest període era suficient per constatar que en relació amb els drets dels catalans “les normes del joc van en contra nostra i a favor dels de sempre”, i ho explicava en una mitja dotzena de punts:
“Amb l’aprovació de la carta magna, ja d’entrada el poble català va veure com se li imposaven, en el mateix paquet, una monarquia parlamentària, el cap de la qual era el rei nomenat a dit pel dictador (…), la negativa al dret a l’autodeterminació (…), la prohibició de qualsevol tipus de federació entre ‘comunitats’ (…), la total supremacia de la llengua castellana -dita espanyola- per damunt de les altres (…) i la imposició de l’exèrcit com a garant de la integritat territorial de la ‘nación española’, la qual cosa vol dir que, pels espanyols, les armes estan per damunt de la democràcia”. I en tot aquest temps, hi afegia Bonaventura, “l’Estat ha anat construint tota una estructura, tot un entramat jurídic -Tribunal Constitucional, Audiencia Nacional…-, administratiu i polític que ha tingut per objectiu impedir que les nacions sense estat propi presents dins l’Estat espanyol trobessin cap escletxa legal a través de la qual poguessin assolir majors cotes de sobirania o el reconeixement de drets fonamentals”. En comptes d’això, i de poder viure doncs “amb més llibertat i més recursos, hem constatat que Espanya ha estat i és un mal negoci”, i per tant, “arribem al 6-D entenent que aquests 30 anys han de significar un final d’etapa. (…) La Constitució Espanyola no és res més que la perpetuació del règim franquista en allò essencial, i ja és hora de preparar una nova proposta política que aposti clarament per la sobirania i per l’assoliment de la independència”.
[Cuéntame: l’angúnia dels “feliços” 60…]
L’afirmació d’en Carles Bonaventura sobre la rèmora franquista de la Constitució pot semblar exagerada, o inexacta, però vegeu què deia la crònica de racocatala.com de tot just els primers dies de desembre del 2008:
«L’expresident de la Xunta de Galícia, del PP espanyol, del PP gallec,
exdiputat espanyol, exeurodiputat, exministre franquista i fundador
d’Aliança Popular (i posteriorment del PP), Manuel Fraga,
ha afirmat aquest darrer cap de setmana en una visita a Osca (l’Aragó)
que “no es pot mirar enrera, s’ha de mirar endavant”, respecte del
franquisme i de la investigació dels crims d’aquest, així com de la
retirada d’estàtues i monuments del dictador a l’Estat espanyol.
»L’opinió
de Fraga, que ha estat alhora exdirigent de la dictadura i ponent de la
Constitució espanyola actual, referma l’opinió de l’Audiencia Nacional
espanyola contra la del jutge Garzón, en el sentit que la justícia
espanyola “no és competent” per estudiar els crims del franquisme.
Preguntat pels periodistes sobre la figura de l’exdictador espanyol
Francisco Franco, Fraga va assegurar que aquest “no va ser mai cap
criminal; en tot cas, que jo sàpiga, fou sever”. Les declaracions
coincideixen amb la postura “oficial” del PP, on per exemple Jaime
Mayor Oreja -actual vicepresident del PP Europeu- opina
que el franquisme va ser “una situació d’extraordinària placidesa”, o
les de l’expresident del PP del Principat, Josep Piqué, que va afirmar que la dictadura franquista “no era un règim feixista”»
.
No eren feixistes: eren monges de la caritat, i tan bones eren, “y tan buenas son, que nos llevan de excursión” (constitucional, per descomptat: no gaire lluny, doncs).
El temps passa de pressa, però, i de vegades sembla que s’accelera encara més. Després de passar-nos trenta anys muts i a la gàbia constitucional, de sobte en un any les coses s’han mogut, els moviments s’han precipitat i l’ocell engabiat, que semblava irremissiblement conformat i sense horitzons, va prenent posició i desentumint les ales per arrencar a volar el dia més impensat.
Trec del weblog de JM Terricabras aquest apunt escrit l’endemà de l’últim (dels últims?) “Día de la Constitución”, el de 2009:
«Com cada any, a Madrid hi ha hagut molt d’escenari, lluentons,
discursos i canapès en la celebració de la constitució espanyola. Hi ha
anat el president català i, per primera vegada, el lehendakari basc.
Els discursos han estat a l’alçada de les circumstàncies (que cadascú
s’agafi com vulgui aquesta frase). És interessant veure que hi ha un
malestar general en la classe política espanyola pel paperot que està
fent el tribunal constitucional. Aquest malestar es veu tant en aquells
que defensen la feina del constitucional com en els que, tímidament, la
critiquen. També és interessant prendre nota del fet que Rodríguez
Zapatero no creu que s’hagi de modificar la constitució. Això vol dir
que, encara que el tribunal constitucional fes una interpretació
regressivíssima i tancadíssima de la constitució, Zapatero no la
reformaria per poder-hi donar cabuda a les aspiracions dels
dependentistes catalans o bascos. Rajoy, en canvi, no es tanca a una
reforma constitucional, però m’imagino en quin sentit la voldria. De
manera que, per aquesta banda, tot bé: constitució i “cierra España”.
És bo d’anar veient confirmades aquestes posicions, perquè acaben de
reforçar la idea que amb España –aquesta, l’altra i la de més enllà- no
hi ha res a fer, que val més sortir-ne corrents tan aviat com es pugui».
[En fi, amics constitucionalistes: tot lo bo s’acaba… Ja ho deien els Módulos els anys 60, i així ho repetien els 90, 30 anys després:]
nb: reprodueixo també aquesta anotació del professor Terricabras, a continuació del text anterior, per l’oportunitat dels comentaris i per la figura de Jordi Solé Tura, mort recentment i de qui també tenia pensat parlar una mica en un altre post.
(Entre parèntesis: l’aprofitament que aquests dies s’ha fet de la vida
i de la mort de Jordi Solé Tura per enaltir la constitució em sembla
indigne. Per haver estat tants anys antifranquista i per haver patit
presó i persecució, Solé Tura tindrà sempre el meu respecte de
demòcrata agraït. Es veu, però, que aquest no és un país que accepti
les matisacions. No hi ha forma de sentir paraules respectuoses i
alhora crítiques. Es veu que la pel·lícula de la vida per a molts
encara és en blanc i negre. Per això no he sentit ningú –almenys ningú
en cap programa de molta audiència– que hagi recordat el mal que va
arribar a fer la tesi de Solé Tura defensant que la llengua catalana era
la pròpia de la burgesia, però no la de la classe treballadora. Tot i
que sabem que històricament aquesta tesi és falsa –pregunteu-l’hi, si no,
a l’historiador i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Termes,
per exemple–, molts es van creure la tesi i la van practicar. Per això
hi havia partits o sindicats d’esquerra que usaven sempre el castellà;
paradoxalment, tal com ho feien les famílies pijes de
Pedralbes. Que Solé Tura fos “pare” de la constitució –quina expressió
tan estranya!–, d’una constitució tutelada, vigilada i militaritzada, i
que ho fos juntament amb personatges com Fraga Iribarne, potser sí que
té mèrit, però no pas el tipus de mèrit que s’ha volgut reconèixer
aquests dies. M’estranya, a més, que el seu fill hagi dit que no se li
han reconegut prou els mèrits. I tant que sí! No va ser nomenat
ministre espanyol de cultura? Sospito, però, que es deu referir a
reconeixements catalans. Ara li donaran la medalla d’or de la
Generalitat a títol pòstum. Em sembla fora de lloc i de temps. Aquestes
medalles o es donen en vida o no es donen. Tota la meva simpatia,
doncs, antifranquista i tot el meu respecte per Solé Tura. En canvi,
discrepància profunda per alguna de les seves afirmacions teòriques i
per la seva tasca política en democràcia. Estaria bé que, també per
respecte, tots el deixéssim descansar en pau).
