L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Les últimes mosques de Sant Narcís

Deixa un comentari

No voldria que cap dels eventuals llegidors d’aquest bloc es mosquegés, de tant parlar de nosaltres, i prometo que ja no ho faré més, per Tutatis!… Però crec que és just i necessari fer esment aquí dels responsables del gest i la deferència que el gremi de periodistes gironí ha tingut amb la gent que fem el que podem -que sempre és poc, és així d’exacte-, des de GERD, pel col·lectiu de discapacitats (una expressió que no m’ha acabat d’agradar mai, per massa etèria, però que es refereix a una realitat que no en té res, d’etèria), per les persones que lluiten, sense rendir-se mai, per viure dignament, tot i veure’s obligades a lluitar amb una mà lligada a l’esquena -i excusin la duresa de la figura literària. Amb la vènia, doncs, benvolgut lector, reprodueixo a continuació part de tres dels parlaments que es van fer dijous passat a la nit, en el sumptuós i sumptuari marc de la vista-i-no-vista seu del Banc d’Espanya a la Gran Via gironina: en primer lloc el del president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Narcís Genís; el dels joves presentadors de l’acte, Bàrbara Julbe (Televisió de Girona) i Màxim Castillo (cadena SER); i el de l’amic Manel Mesquita, editor del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter.

Narcís Genís:

"Avui és una d’aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d’acord en alguna cosa (…).


(…)

"De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de
votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors
socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb
dues Mosques que plasmen dues maneres diferents d’entendre i atendre la nostra professió: són la Mosca borda i la Mosca grossa.

"Però lliurarem també aquest guardó amb altres Mosques per
motius molt diferents i com a reconeixement d’una feina ben feta. Així
avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que
va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava,
en el millor restaurant del món; a més, premiem la trajectòria
professional d’un company que durant 40 anys i darrere d’una càmera ens
ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques; i
també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa a casa
nostra". (…)

[el text sencer al blog d’en Narcís Genís]

Bàrbara Julbe i Màxim Castillo:

"Si ens ho permeten ?estem convençuts que sí?, començarem amb la nostra Mosca, la Mosca del Col·legi, que distingeix projectes i trajectòries professionals.

"Per parlar amb propietat, i com ja va passar l’any passat, hem
de dir que són Mosques, en plural, perquè la junta de Girona del
Col·legi de Periodistes de Catalunya ha acordat per unanimitat que
enguany en són mereixedors en Miquel Sans, per la seva trajectòria
professional, i la revista L’Atípic, com a exemple de projecte
de comunicació i solidaritat… Abans de lliurar-los els guardons,
però, volem fer-los saber una mica més de qui es tracta. (…)

"L’Atípic és el resultat de l’aposta excepcional que un
grup de persones discapacitades de l’àrea metropolitana de Girona van
fer l’any 1999 amb la fundació del Grup Editor de la Revista del
Discapacitat, el GERD. Però deixem que sigui un bon coneixedor
d’aquesta iniciativa, el periodista i editor d’ElDimoni.com, Manel
Mesquita, qui ens en faci el perfil…"

Manel Mesquita:

"Certament, Bàrbara i Màxim: L’Atípic és el resultat de l’aposta que un grup de persones excepcionals de Sarrià de Ter, Salt, Santa Eugènia de Ter i Girona van fer el segle passat amb la constitució del GERD.

"El que és habitual és que un col·lectiu de persones amb
motivacions comunes (culturals, esportives, solidàries, veïnals)
s’agrupin i adoptin la fórmula d’associar-se per tal de defensar i
difondre els seus objectius i dèries.

"Amb aquesta Mosca professional, el que avui destaquem és
el fet que el GERD ja va néixer amb la voluntat claríssima de
crear-facilitar una plataforma comunicativa diferent de les estàndards
consolidades a la nostra demarcació. Es premien la voluntat
d’associar-se amb l’objectiu de ser utilitzats i l’esforç de mantenir
la capacitat per fer-ho.

"El que és tradicional és que aquelles associacions de les quals
som socis… o si més no, paguem la quota… a la quarta reunió de
junta, algú proposi que fóra bo fer un butlletí… fins i tot els més
agosarats parlen de fer una revista… i els més à la page, de fer una pàgina web!

"Els amics del GERD és el primer que van plantejar-se i
l’objectiu central, abans ja de constituir-se…, treure al carrer una
publicació generalista que interessés els discapacitats i s’hi
interessés. El nom ho diu tot: Grup Editor de la Revista del
Discapacitat (GERD!). Més clar, l’aigua!

"No transcriurem com varen ser aquelles discussions, ni descriurem en quins ambients ni amb l’ajuda de què es van produir perquè seria revelar com de divertit pot arribar a ser inventar-se
una publicació: la periodicitat, els costos, els col·laboradors, els
legalismes, les impremtes, la distribució, la maqueta, el disseny i…
el nom… sí…: hem arribat al nom de la revista… com hauríem de
dir-li?!… Però no, tampoc no ho explicarem, perquè aquest divertimento podria encoratjar més d’un dels que som aquí… i començar a fer revistes! I la competència té un límit!

"Neix L’Atípic. El seu recorregut és un vell viatge cap a
una nova Ítaca… després de diverses experiències ja en el camp del
periodisme associatiu, finalment, un grup de persones amb ganes…
opten per crear una publicació que ha estat i està no ja oberta a
tothom, sinó també a la resta… una eina comunicativa, i no és una
frase feta d’aquelles que queden bé en qualsevol editorial de
presentació de qualsevol número zero, sinó que, en aquest cas, la
pretensió és sincera: és sense finalitat de lucre, amb ganes d’actuar i
interactuar amb l’ampli i dens moviment associatiu del discapacitat de
Catalunya i de les altres terres de parla catalana, i fer així visibles
les alternatives solidàries que L’Àtípic difon, promou i impulsa.

"Deixeu-me fer aquí un parèntesi, perquè quedi constància, sota
aquesta volta, de l’agraïment que la ciutat de Girona deu al GERD per
haver-nos acostat a Nueva Gerona, amb projectes de cooperació, en el
lent camí de l’agermanament municipal amb aquesta població cubana que
duu el nom de la capital del Gironès. GERDCoopera.com és la marca de la gent de L’Atípic
per als programes que desenvolupa a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i
Cuba; i on els protagonistes són els nostres germans discapacitats de
l’altra riba de l’oceà comú. Fins i tot s’han arribat a editar Atípics en castellà! Tanco parèntesi.)

"Un altre dels trets diferencials de L’Atípic: no té un disseny de capçalera únic. A cada nou número, la grafia de la capçalera canvia… no em negareu que jan és atípic
aquest no-disseny… algun debat hem tingut al voltant d’aquesta
qüestió. Però he de reconèixer que així, la capacitat de sorpresa (i de
creació) és manté ben alerta al respecte: com, si no, hauria estat
possible la genial portada amb la capçalera plagiada del Lecturas copiant la taca vermella de la «L» de la publicació del cor per fer la «L» de L’Atípic? Era la manera d’informar que el company dissenyador Carles [Bossacoma] s’acabava de casar…

"… I L’Atípic dura i dura… Ja són 8 anys rodant, que es diu aviat… com aquell qui no vol la cosa. Però és que L’Atípic
sí que ho vol. Per les seves pàgines han passat i passen protagonistes
i entitats; reportatges i entrevistes, publicitat d’empresa i poca
d’institucional, còmic i fotografia d’autor, informació i opinió, humor
i combat solidari…

"Quina sort tenim que una revista de les alternatives solidàries
sigui possible, s’editi a Girona per a tot Catalunya i es digui L’Atípic… adjectiu sota el qual ens trobem la mar de còmodes! Llarga vida al GERD! Llarga vida a L’Atípic!

Gràcies".

Gràcies a tu, eugenial company. Gràcies a tots, i per molts anys!

[Il·lustració: La representació de l’equip de GERD a la festa de lliurament dels premis, més contents que unes pasqües. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Gallart, un servidor de vostès, Manel Mesquita, Lluís Pla Oliveras -conegut arreu del món mundial com a Tano-, Pilar Martínez i Montse Pous. (Foto: Carme Ylla)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 30 d'octubre de 2007 per mininu

Adiós, mister Tup!

Deixa un comentari

El dijous 18 d’octubre passat, el més graciós dels tontos útils perifèrics (TUP), el joglar de la plana de Vic, va noliejar una de les golondrines del port de Barcelona i se’n va anar d’excursió mar endins, amb un grup de periodistes que no tenien res millor en què perdre el temps aquell matí, fins a fondejar en "aigües espanyoles", on el mestre d’atxa els va alliçonar -i a través d’ells tots els altres ciutadans ignorants i babaus de Catalunya- una mica més sobre antinacionalisme (català, és clar: no hi ha cap altre nacionalisme que mereixi la seva atenció ni la punteria de les seves escopinades) amb l’excusa de presentar-los l’exclusiva mundial del llibre que ha parit per magnificar encara més per terra, mar i aire la seva croada desintoxicadora contra el verí identitari (català, s’entén) i contra l’endogàmica tribu que, com la dels gals de l’Astèrix i igual d’estúpida, es resisteix a ser engolida per l’Imperi (pel dels no-nacionalistes castellans, en aquest cas).
Ve’t aquí que aquell dia les aigües de la mar salada
estaven un xic mogudes, i li van espatllar un xic el xou, però ningú va arribar a vomitar -o almenys no consta en els informes-, i bàsicament el número ja estava fet, i així el nostre home es va poder posar una nova medalla a la seva camisa de dormir.
El bufó ha
passat de fer gràcia a fer pena, i abans d’acabar fent plorar es munta
un número per anunciar a tothom (i a qui li importa?) que fa mutis pel
fòrum (que, per cert, en teatre és una cosa que, per definició, es fa i
prou, sense avisar…) per anar-se’n a triomfar a la Monarquia bananera
dels veïns, on deu comptar que li pagaran els favors dispensats. Ja
veurem si serà així. M’hi jugaria el coll de la camisa que el nostre
home a Madrid, tan espavilat ell, es quedarà sense bous i sense
esquelles (si no comptem els de la plana de Vic) i amb un pam de nas.
Roma no paga als traïdors, ni als tontos útils, quan deixen de ser-ho
(d’útils, vull dir, encara que no calia especificar-ho, oi?).

Han passat ja deu dies, doncs, de la proclamació de l’evangeli (‘bona nova’, en grec) boadellià, i en aquest període s’ha esdevingut que no han passat dues coses que semblaven previsibles. Les previsions han fallat estrepitosament, ves: el llibre en qüestió, Adiós Cataluña [sic, sense la coma preceptiva]. Crónica de amor y de guerra -una trista i desafortunada rèplica de l’"Adéu, Espanya" maragallià, es deu suposar-, no ha entrat en el rànquing de supervendes, ni a Catalunya ni, ai las!, a Espanya. I això que el volum en qüestió és el guanyador del Premio Espasa de ensayo 2007, atorgat per un jurat presidit (com explica molt bé en una informació d’allò més reveladora Antoni Dalmau en el seu bloc) per Fernando Savater, el soci fundador, amb Rosa Díez, d’UPD, Unión, Progreso y Democracia, el flamant nou partit al qual s’acosta últimament -es veu que és el foc que més l’escalfa- el senyor Boadella després de ser dels primers -com fan les rates, animals llestos de mena- d’abandonar el barco sotsobrant, i qui sap si a punt de naufragar, del partit també regeneracionista Ciudadanos, que ell va ajudar a fundar i que tanmateix sembla que ara s’hi posa de cul, ell que semblava destinat a ser, com a ideòleg més brillant de la cosa, el Señor de los Ciudadanillos…
L’altra cosa que, contra tota lògica, no ha succeït, o almenys no s’ha sentit dir (potser el geni cosmopolita de la faràndula nacional ha anat a fer marrada per Amèrica del Sud fins a la Tierra del Fuego i el Cabo de Hornos i encara no ha tingut temps, no ho sabem), és que hagi estat rebut a la Capital del Món hispànic per una multitud entusiasta sota l’enorme estanquera de la plaça Colón, per exemple, ni que ell hagi tingut ocasió d’entusiasmar-la encara més amb un retrunyidor "¡Ya estoy aquí!", posats a fer males rèpliques de frases cèlebres de celebritats regionals i provincianes…

[Il·lustració: Michal Dutkiewicz, Commedia dell’arte]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 29 d'octubre de 2007 per mininu

“Perfect Sense”: tot té sentit

Deixa un comentari

Part I

The monkey sat on a pile of stone
And stared at the broken bone in his hand
Strains of a Viennese quartet rang out across the land
And the monkey looked up at the stars
And he thought to himself
Memory is a stranger
History is for fools
And he cleaned his hands in a pool of holy writing
Turned his back on the garden and set out for the nearest town
Hold on hold on soldier

When you add it all up
The tears and the marrowbone
There's an ounce of gold
And an ounce of pride in each ledger
And the Germans killed the Jews
And the Jews killed the Arabs
And the Arabs killed the hostages
And that is the news
And is it any wonder that the monkey's confused
He said Mama, the President's a fool
Why do I have to keep reading these technical manuals
And the joint chiefs of staff
And the brokers on Wall Street said
Don't make us laugh, you're a smart kid
Time is linear
Memory is a stranger
History is for fools
Man is a tool in the hands
Of the great God Almighty
And they gave him command of a nuclear submarine
And sent him back in search of the Garden of Eden

Part II

Can't you see
It all makes perfect sense
Expressed in dollars and cents,
Pounds, shillings and pence
Can't you see
It all makes perfect sense

Little black soul departs in perfect focus
Hold on soldier
Prime time fodder for the News at Nine
Hold on, hold on soldier
Darling is the child warm in the bed tonight

[Marv Albert:] "Hi everybody I'm Marv Albert
And welcome to our telecast
Coming to you live from Memorial Stadium
It's a beautiful day
And today we expect a sensational matchup
But first our global anthem"

Can't you see
It all makes perfect sense
Expressed in dollars and cents,
Pounds, shillings and pence
Can't you see
It all makes perfect sense

[Marv:] "And here come the players
As I speak to you now, the captain
Has his cross hairs zeroed in on the oil rig
It looks to me like he's going to attack
By the way did you know that a submarine
Captain earns 200,000 dollars a year"
[Edward:]"That's less tax Marv"
[Marv:]"Yeah, less tax
Thank you Edward"
[Edward:]"You're welcome"
[Marv:]"Now back to the game...he fires one...yes
There goes two; both fish are running
The rig is going into a prevent defense
Will they make it? I don't think so"

Can't you see
It all makes perfect sense
Expressed in dollars and cents,
Pounds, shillings and pence
Can't you see
It all makes perfect sense
Can't you see
It all makes perfect sense

[Roger Waters, Flickering Flame – The Solo Years 1, 2002]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 28 d'octubre de 2007 per mininu

Una Mosca atípica, per Sant Narcís del 2007

Deixa un comentari

El dia 18 d’octubre el diari portava una notícia que va ser per a nosaltres, la gent que fem la revista L’Atípic, un motiu d’orgull i de fonda satisfacció, per dir-ho a la manera d’aquell que imita en Toni Albà. La nota de (meta)premsa deia:


"El president del Col·legi de
Periodistes de Girona, Narcís Genís, va fer públic ahir el nom dels dos
guardonats amb les Mosques del Col·legi, que s’atorguen en reconeixement a la
tasca professional: el càmera de TVE a les comarques gironines Miquel Sans
(Girona, 1947) i
L’Atípic, la revista que des de fa
vuit anys realitza la fundació del Grup Editor de la Revista del
Discapacitat.
(…) L’acte d’entrega
dels premis, conduït pels periodistes Bàrbara Julbe [TVGi] i Màxim Castillo [cadena SER], se
celebrarà el dia 25 d’octubre a l’edifici que va ser la seu del Banc
d’Espanya", a la Gran Via de Girona.
A més d’aquest premi honorífic, atorgat ex aequo, hi havia les clàssiques "Mosca grossa" i "Mosca borda", que els periodistes gironins concedeixen a l’interlocutor més enrotllat, és a dir, el que els facilita més la feina, i al més repatani, el que els posa més traves, i que van recaure
, respectivament, en el que fins a les eleccions de maig va ser president de la Diputació i alcalde de Roses, Carles Páramo, i en el departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat, recollit, aquest darrer, pel secretari general del departament, Joan Boada, el qual es va defensar amb un parlament que no va pas aixecar gaires adhesions entusiastes, precisament.
El premi més mediàtic de la nit, però, va ser la Mosca de Sant Narcís, concedit enguany al tàndem Juli Soler-Ferran Adrià, fundadors i motors de l’arxicèlebre restaurant El Bulli de Roses, "per la projecció mundial" que han fet de les comarques gironines a través del seu establiment d’alta gastronomia.

Això va ser ahir dijous a la nit, una nit rodona com la lluna plena d’octubre que lluïa al cel, que els entesos diuen que és la més ufana de l’any. L’acte de lliurament dels premis va ser "molt desenfadat i carregat de bon humor", com diu el cronista del Diari de Girona, sí, però això no treu que sortir a recollir el guardó i dir quatre cosetes davant de tanta gent, col·legues i autoritats, i amb la solemnitat de l’ocasió, impressioni bastant i força. Per això, i tenint en compte la capacitat de memòria de peix amb què Déu ha adornat un servidor de vostès, curant-me en salut vaig tirar de xuleta… Tot sigui a fi de bé, que deia aquell. D’altra banda, el text no podia ser més senzill, crec. Ve’t-lo aquit, per si et pica la curiositat, desvagat lector:

"Bona nit a tothom.

"Se sol dir, i és veritat, que en la realització de qualsevol
projecte allò que costa no és posar-lo en marxa, sinó mantenir-lo, fer que
funcioni, i en un projecte editorial, com sabeu molt bé tots els presents,
encara més. Això també passa quan es tracta d?un projecte modest com el de L?Atípic (i en certa manera és probable
que sigui fins i tot més difícil precisament per això), i per tant, totes les
ajudes per tirar-lo endavant són benvingudes. En aquest sentit, només podem
tenir paraules d?agraïment per a la demarcació del Col·legi de Periodistes de
Catalunya a Girona, i de manera especial per al seu president, l?amic Narcís
Genís (i pel contuberni d?il·lustres que van pensar en nosaltres), que amb
aquest premi estem segurs que donaran un impuls important a la nostra publicació.

"Voldria també donar des d?aquí les gràcies a tothom que en
aquests vuit anys de vida de L?Atípic
ens han ajudat d?una manera o altra. I gràcies, especialment, com diria l?Antoni
Bassas, a l?equip que l?ha fet possible.

Gràcies, i bona nit".

No em vull descuidar d’esmentar i agrair la currada introducció de L’Atípic i GERD que havia preparat per a l’ocasió i que va llegir in situ en Manel Mesquita, editor del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter i antic company de fatigues, que és un crac, i que també m’ha facilitat la foto que acompanya aquest apunt.

[Il·lustració: Foto de família dels guardonats, cadascú amb el seu trofeu (en aquesta ocasió una genialitat de l’artista olotí Kim Domene: un matamosques de metall amb una mosca serigrafiada a la pala), i algunes autoritats gironines, com l’alcaldessa de la ciutat, Anna Pagans, el sotsdelegat del Govern estatal, Francesc Francisco-Busquets, i el delegat del Govern, Jordi Martinoy. (Foto: Carme Ylla)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 27 d'octubre de 2007 per mininu

No fer bondat val 300.000 euros, txé!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En algún lugar del departamento de Interior del glorioso e ilustre Gobierno autonómico de la Comunidaz Valenciana]

-Buenas. Venía a pagar el puro que le metieron Uds. a "Acció Cultural del País Valencià" (Acción Cultural de la Comunidad Valenciana) por haber atentado contra la libertad de restricción del Gobierno regional.

-Sí… serán 300.000 ? de nada…

-(Joder, tío!, esto del pancatalanismo es un puto chollo: nos da votos, nos da glorias a España… y encima nos da pasta!!)

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 21 d'octubre de 2007 per mininu

A vegades la pau…

Deixa un comentari

Avui ha fet 67 anys de l’afusellament, al fossar del castell de Montjuïc de Barcelona, del president Lluís Companys, després d’haver estat capturat per la Gestapo a França i entregat a les "autoritats" franquistes, que el van condemnar a mort en aquella farsa de judici a què el van sotmetre i que el va trobar culpable… de rebel·lia! Aquells que amb les armes pagades pel poble -suposadament per poder defensar-lo d’un eventual enemic exterior- van destruir amb tota la violència de què van ser capaços el sistema democràtic que s’havia donat el poble, aquells lladres i suplantadors que van trair el seu propi jurament militar i van imposar per la força un règim totalitari basat en el terror i la delació, aquells assassins professionals van tenir les descomunals penques d’acusar el president de Catalunya d’haver estat rebel (!!) al règim que ells acabaven d’implantar saltant-se totes les regles legals i morals…
I aquest octubre, coincidint amb l’aniversari d’aquella ignomínia, s’ha conegut el text de la llei de la memòria històrica que han pactat les forces polítiques presents al Congrés dels Diputats amb l’excepció d’ERC i PP, que s’hi oposen per raons diametralment diferents, és clar. El cas és que el partit de la dretona, aferrat al "Vale más no meneallo" de l’exemplar Transició, sembla clar que ha acabat tenint un pes decisiu, en les deliberacions prèvies al redactat de la llei, i allà on hi hauria d’haver hagut una condemna rotunda i sense embuts (just el mateix que amb tanta energia s’exigeix als partits sobiranistes bascos respecte als atemptats d’ETA, no?) del règim anterior i la revisió i anul·lació de les seves arbitrarietats criminals, no passarà d’haver-hi, comptat i debatut, un reny i prou, una simple desqualificació -amb tota regla i solemnitat, això sí. Si la llei queda com està, s’haurà prorrogat un cop més, i aquesta vegada de manera potser irreversible, la impunitat del règim franquista i dels seus servidors, que definitivament ja podran viure i morir tranquils.

La llei parla de "reparació moral" de les víctimes i de "reconeixement del caràcter radicalment injust" de les maneres de fer i de les mesures polítiques i judicials del règim anterior i les declara "il·legítimes", però a la pràctica això és com rascar amb una ungla la pell d’un elefant… I en el capítol de la reparació personal dels damnificats pel franquisme, se’ls reconeix el dret a obtenir una declaració de reparació i reconeixement personal, però hauran de ser els mateixos afectats, a títol individual, els qui iniciïn la revisió dels casos judicials, i pagant-ne ells els costos, a més. En aquest punt, ERC s’ha negat a acceptar la revisió excepcional del judici al president Companys (la vicepresidenta Fernández de la Vega va prometre ara fa tres anys, en l’acte d’homenatge en aquest mateix escenari i acompanyada del molt honorable Pasqual Maragall, que el nom del president assassinat seria "rehabilitat amb honor") perquè seria un greuge comparatiu amb la resta de ciutadans que la deixaria moralment invalidada. Aquesta vegada els dirigents del partit republicà crec que han actuat correctament.
Es gira pàgina, doncs? Si la història és com un llibre de text, no és aconsellable passar a una nova lliçó sense haver après bé l’anterior… Quina explicació té aquesta estranya pressa a tancar -tard i de manera incompleta- el capítol, com si ja estigués tot ben entès i memoritzat? Si no es guareixen bé les ferides, quan deixaran de supurar? "A vegades la pau / no és més que por", cantava en Raimon fa anys, i fa la impressió que la cançó encara val per avui.

[Il·lustració: portada de la revista Retorn (editada pels exiliats catalans a Xile) amb el "Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys", de Pablo Neruda. Aquest és el text complet del poema de l’escriptor xilè:

Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.

Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejó por la tierra tu sangre derramada.

Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.

Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 16 d'octubre de 2007 per mininu

“Esa grassia andaluza…!, ej que me parto!!”

Deixa un comentari

Amb aquest encapçalament tan salat m’ha arribat còpia de la carta amb què el gerent d’una empresa andalusa va "contestar" a una altra de caràcter administratiu que li havien tramès des d’un Ajuntament de Catalunya redactada, a causa de "la limitada intel·ligència d’algun polític o funcionari", …en català!, una "desfachatez" que es mereixia una "resposta agressiva" per part de l’interfecte, però a última hora aquest va decidir perdonar la vida al remitent i enviar-li només una bella mostra de la inveterada "grassia" dels espanyols del sud, que, a banda de fer gràcia o no, en el fons no deixa de ser una altra versió d’una certa actitud mental espanyola, de matriu i ànima castellana, aquella que, com deia el poeta, "desprecia cuanto ignora".

"Una carta muy cachonda de una empresa andaluza que recibió
una multa de Barcelona... en catalán.

"Estimados amigos/as: Hace unos días se recibió en las
oficinas de la empresa para la que trabajo como Gerente una comunicación del
Ayuntamiento de Castellgalí (Barcelona), en la que parece ser que pedían el
embargo del salario de uno de nuestros empleados. La limitada inteligencia de
algún político o funcionario debió de prevalecer por encima del más común de los
sentidos (que ya se sabe que es el sentido común), para enviar la misiva en
idioma catalán (ahí, con dos cojones, que diría Arturo Pérez-Reverte).

"Algunos empleados de mi
compañía pensaron que había que enviar una respuesta agresiva por tamaña
desfachatez. Siempre he pensado que la intransigencia y el fundamentalismo, que
es una rama menor de la ignorancia aderezada de unas gotitas de catetez, se ha
de combatir desde la ironía y el buen humor. De ahí que pensé que sería mucho
mejor responderles utilizando algo de su misma medicina.

"Os envío copia de la carta con
la que he respondido al Cap d´Oficina del Ajuntament de
Castellgali:

"Sr. D.
MARC BAJONA CAMPS

Cap
d´Oficina/Departament

Organisme de
Gestió Tributária

Ajuntament de
Castellgalí


"Málaga
(Andalusía, er Sur)

19 de setiembre
de 2005


"Estimado Sr. Cap
d´Oficina:


"Hemo resibío zu
carta de fesha trentiuno d´agosto der presentaño, en la que nos comunica argo
mu´estraño referente a don Hosé Antonio García Marín y qu´hasta la prezente no
hemo podío descifrá, dado er raro lenguahe en er que intentan comunicarsse con
nosotro.


"Le huro por Dió
que´hemo hesho to lo possible por aclará zi nosotro le debemo a ustede argo o
son ustede los que nos tienen que hasé argún pago. Nuestro Hefe D´Amnistrassión
se´ncuentra el´hombre recuperándose der soponsio, alelao, pero l´asseguro
qu´haremo to lo possible por acabá de orientarmo y aclará este complejo
crintograma que nos han remitio.


"Lo que má difissi está siendo de´ntendé e´esso de "la seva
propietat que puguin figurar amb prelació als sous" o lo de "de tot aixó se´n
dona trasllat a l´empresa", pero no dude que´ncuanto h´ayamo ressuerto el
assertiho le daremo cumplía respuesta.


"No´stante to lo anterió, y si no fuesse molestia pa´usté, a
fin devitá insidentes diplomáticos mayore, le rogaría que´nlosusesivo se
dirihiese a nosotro en la lengua materna de Garcilaso, Cervantes, Góngora,
Calderón, Juan Ramón Jiménez, Pío Baroja, Unamuno, Ortega y Gasset o Vicente
Aleixandre, porque a los catetos der sur, en cuanto los sacas der castellano y
de cuatro frases h´echas en fransé o inglé (ya sabe, "vu le vu cuxe avec mua
sexua??" o aquello de "do you want make love with me??", pa´impressioná a las
suecas o masisas teutónicas qu´inundan nuestras playas) se pierden.


"Quedando a su disposisión,
aprovecho er momento epístolá pa´nviarle un afectuosso y cordiá saludo,



"Fdo.: José Sarriá

Gerente (o Manachemen)"

D'això, d'aquesta mostra de mala llet condensada, l'individu sotasignat en diu "ironía y buen humor"..., és ben bé que "la cabra siempre tira al monte", com diuen per allà baix. Molt bé, doncs un cop llegit, i després d'haver-me partit el pit de tant riure, l'escrit irònic dels pebrots em suggereix un parell de preguntes, que faré, en homenatge a aquest cretí, en el meu "raro lenguahe" català:

-Algú s'imagina un ciutadà qualsevol d'un qualsevol cantó suís de parla alemanya, posem per cas, enviant una carta semblant a un municipi d'un altre cantó de parla diferent, posem-hi italià? És difícil, oi? Però Suïssa "només" és una confederació...

-¿Aquesta gent, de mentalitat i caràcter intransigent i fonamentalista (un truc per amagar els teus defectes als qui ataques: penjar-los-els a ells), immobilista, imperialista i agressiu envers els que no són ells i com ells, excloent de tota diferència, aquesta mateixa gent són els que volen fer-nos creure que "Espanya és una nació" i que nosaltres en formem part de manera natural? Què ens volen dir amb això de "La fiesta de todos" d’aquest 12 d’octubre? Qui són, aquests "todos"? De quin "corazón" parla, Mariano Rajoy, en aquella pallassada de "discurs reial" que s’ha marcat sense cap sentit institucional i encara menys de sentit del ridícul? És aquest mateix cor que destil·la tant d’amor a Espanya com odi als pobles peninsulars que paguen (en diners i espècies) el cost d’aquest idil·li tan bonic i entendridor?

[Il·lustració: És el vent de ponent, putrefacte i pudent, que bufa incessant, empudegant l’ambient. Allò preocupant no és el que diguin o deixin de dir energúmens anal-fabets com el que firma la carta, sinó que tot sigui producte d’un ambient contaminat per persones amb càrrecs de responsabilitat i creadors d’opinió que no paren de sembrar ràbia i rancor contra tot allò que els hi espatlli la seva rodona i productiva idea de la "Unidad de España", una entelèquia perfecta per crear divisió i malestar. Un exemple de tot just abans-d’ahir és el de la jutgessa Ana Ingelmo, que va obligar -passant-se per l’engonal els drets lingüístics que l’assistien- un testimoni de la causa per l’homicidi de Josep M Isanta a testificar en castellà perquè els acusats, que són de Berga, van dir que no l’entenien… (Imatge: www.tribuna.cat)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 12 d'octubre de 2007 per mininu

…and life flows on within you and without you

Deixa un comentari

Within you Without you

We were talking about the space
between us all
and the people who hide themselves
behind a wall
of illusion,
never glimpse the truth,
then it’s far too late
when they pass away.
We were talking
about the love we all could share.
When we find it
to try our best to hold it there
with our love,
with our love
we could save the world.
Try to realize it’s all within yourself,
no one else can make you change.
And to see you’re really only very small
and life flows on
within you and without you.
We were talking
about the love that’s gone so cold
and the people who gain the world
and lose their soul
They don’t know,
they can’t see.
Are you one of them?
Try to realize it’s all within yourself,

no one else can make you change.


And to see you’re really only very small


and life flows on


within you and without you.

[George Harrison, 1967]

…And life flows: de les fonts a la mar. Una de les filles d’en Ravi Shankar, Anoushka (Londres, 1981), notable compositora i virtuosa del sitar (l’altra és la cantant, pianista i també compositora Norah Jones Shankar, nascuda a Nova York el 1979 i, igual que la seva germana, de forta i atractiva personalitat), en el Concert d’homenatge a George Harrison, al Royal Albert Hall de la capital anglesa, el 18 de novembre del 2003:


Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 9 d'octubre de 2007 per mininu

Tots a la mani pels DD HH!

Deixa un comentari

"Les ONG gironines convoquen una manifestació virtual per defensar el compliment dels drets humans". Amb aquest enunciat el diari d’ahir donava a conèixer a tothom la campanya que des de fa unes setmanes ha engegat la Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme per complementar i amplificar la manifestació presencial que promou i que té lloc pels carrers de la capital del Gironès cada 10 de desembre, per commemorar la proclamació de la Declaració Universal dels Drets de l’Home feta per l’ONU el 1948, amb una altra manifestació, aquesta virtual, a Internet, a la plana www.flickr.com/dretshumans, per estimular i facilitar la participació del màxim nombre de ciutadans, sense necessitat de desplaçar-se -els que no ho puguin fer- per manifestar-se i podent-ho fer amb la mateixa contundència, aprofitant l’accés del gran públic actualment a les noves tecnologies i la tirada que hi tenen sobretot les generacions més joves.

De fet, la contundència pot ser encara més gran tenint en compte que aquest format permet que cada manifestant, o grup de manifestants -la foto penjada pot ser individual o col·lectiva-, faci el seu propi manifest personalitzat, dins el marc general de celebració i/o reivindicació dels Drets Humans, tan solemnement proclamats per l’ONU tot just després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial (amb el record aleshores vivíssim dels horrors viscuts en aquella increïble bogeria bèl·lica) i tanmateix tan difícil d’aplicar en el dia a dia de la humanitat i en una gran quantitat de països que no arriben ni al nivell de l’aprovat més elemental.
Un servidor de vostès no podia deixar passar una oportunitat com aquesta, i m’hi he apuntat. Ja em disculparàs, caríssim i hipotètic lector, que parli de mi, però tinc l’excusa incontestable que això és un blog personal, i aquí tenim llicència per teclejar pels descosits, oi? Ara bé, si hom no és exactament un exhibicionista, li cal alguna bona raó per donar la cara, sovint, i en el meu cas aquesta raó és molt poderosa: es tracta d’aquest monstre que governa el món (amb els retops patètics de reductes com la Cuba minvant d’en Fidel, la Corea del Nord que es va obrint lentament a la del sud -ves quin remei!- o la mateixa Xina roja descolorida), que ven allà on va i triomfa una democràcia de boqueta i plena de trampes i que s’adorna i s’escuda amb formalismes com la mateixa Declaració dels Drets de l’Home i la mateixa ONU (que sempre que li convé, com es va veure amb el xou de la Declaració de Guerra contra l’Iraq feta pels tres tenors de les Açores, no té manies d’aparcar-la en un lloc que no molesti) mentre per sotamà juga al seu joc brut d’apostar sempre al cavall guanyador, peti qui peti (sigui el medi ambient, siguin els drets humans, siguin les vides humanes que facin nosa o que entrin a la cínica estadística dels "danys col·laterals"), i no deixar mai d’augmentar els guanys i multiplicar els beneficis, sempre a costa dels desgraciats desposseïts (desposseïts pel sistema hereditari, des del precís moment del naixement) i de l’enorme majoria de pàries de la terra, com en deia el vell Marx.
¿Per què en la Declaració dels Drets de la Humanitat no s’hi va incloure el dret a l’herència universal, com a previ a tots els altres? Quan trobi algú capaç de contestar aquesta pregunta em penso que em començaré a veure capaç d’entendre alguna cosa d’aquest món tan malgirbat, pensat amb els peus i fet amb el cul, com deia aquell.

Aquesta entrada s'ha publicat en El dret d'herència universal el 8 d'octubre de 2007 per mininu

Quina piromania!…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

-Oyes, Mariano: ¿no hueles a chamusquina?
-Sí, hi hi!… Son los votos que iban a ir para ZP pero que están siendo quemados por los pirómanos antimonárquicos radicales catalanes… Y encima ahora viene el 12 de Octubre, "la fiesta de todos"… ¡Ya me estoy frotando las manos!… (*)

(*) nota: el fragmento en cursiva está suprimido en la versión en vernáculo.

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 7 d'octubre de 2007 per mininu