L'Hereu Riera

L’última hora de l’Spanish Revolutum diu que alguns indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona es neguen a retirar-se, tot manifestant que “no se senten representats” (atenció a la frase, literal) pels seus suposats companys (fins a dia d’avui, si més no) que havien arribat a un acord amb l’Ajuntament de la ciutat, abans aquest no procedís a un desallotjament forçós.
Tot i aquest grapat de replicants resistents, però, és un bon dia per fer una repassadeta a la pel·lícula, tingui o no tingui The end.

Quasi des del primer dia d’aquesta moguda (valgui la paradoxa, essent com era una plantada) vaig tenir dues mosques darrera l’orella, i totes dues amb una emprenyadora sensació de déja vu: l’una seria la mosca social, ara va de bo, i l’altra la nopolítica, amb un sospitós aire de cosmopolita de secà, amb boina i tot.
Un dia, quan en feia pocs que havia començat la gresca, vaig veure per televisió l’Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada (UAB) i president de Justícia i Pau, plàcidament assegut en un banc de la plaça de Catalunya de Barcelona i dient tan tranquil, com un avi que donés tramussos als coloms:
—Això ha de continuar fins a la dissolució del capitalisme!

Òndia!, ho he sentit bé?, em vaig exclamar, i de fet encara no n’estic
segur del tot, però jo diria que sí. D’altra banda, veient el context i
veient altres documents, com el videogràfic de més avall, l’afirmació
encaixa en l’esperit de la revolta: tant per tant, sabates grosses!
Posats a fer, fem-ho bé: fem-ho tot, semblava aconsellar l’entusiasme
del moment.
L’entusiasme, a més, afegit a l’aire diguem-ne festiu
de l’acampada, produïa una febril activitat assembleària, d’una banda, i
una fabril producció d’eslògans imaginatius, que podrien competir amb
els vells i suats precedents del maig del 68 parisenc i que van arribar a
confegir una llarga tirallonga a la Xarxa (vbg: facebook.com/media/set/?set=a.165292916866535.42743.160157174046776).
Mentrestant,
un servidor, amb unes quantes acampades en el full de serveis i amb
molts focs de camp i també d’encenalls a la memòria, des de la distància –física, però també asèptica– m’anava fent algunes preguntes, a redòs
del devessall de propostes i de consignes: ja hi haurà força, per a
tanta abraçada? I un cop dissolt el capitalisme, aleshores què? I els
dolents, també es dissoldran?, i ho faran ells sols, automàticament? I
encara més: són realment els banquers i els polítics, els reals
culpables de la crisi, i els culpables de tot? “Els nostres somnis no caben a les seves
urnes”: quin sentit tenen aquests dos possessius, pretenent repel·lir-se mútuament? I per què no hi han de
cabre, a les urnes, els nostres somnis? Quin és el problema? Són les urnes, el problema? La
democràcia participativa que reclama la DRJ (“democràcia real ja!”) no
va ser inventada a Grècia fa 25 o 26 segles? Quina garantia hi ha que la
democràcia directa no es converteixi en una democràcia dirigida per uns
quants? On ho diu que sigui més divertida i eficient una assemblea que
un parlament? I els banquers i la banca, com “els polítics”, també s’han
d’eliminar? I substituir-los per quina cosa? I el diner (que en
principi era així mateix un invent francament còmode), ¿també l’hem de rebutjar, i
hem de retornar, per tant, a l’intercanvi d’espècies, com proclamen
algunes comunitats humanes? No acabarem retornant als arbres, com a
corol·lari? (i com van fer, físicament, alguns acampats, per cert…). No estem pas
agafant el rave per les fulles, amb tot plegat?
“Toma la calle!”:
però ¿que no l’havíem rescatat de les mans del troglodita ministre Fraga Iribarne,
el carrer, per retornar-lo a la gent? I un eslògan més, per acabar la
perorata: “No som anti-sistema. El sistema és anti-nosaltres”: es
tracta del sistema polític i econòmic capitalista, oi?, però ho és tot
ell, dolent i rebutjable? ¿I és dolent estructuralment, o ho és (només)
la part de la seva estructura que fa que doni aquests resultats tan
negatius, nocius i destructors?… (Emili Teixidor escriu a la Presència
d’aquesta setmana: “Parlen de canviar el sistema, però canviar-lo per
quin? Millorar-lo, diuen els més prudents, vistos els resultats del maig
francès del 68”).

Arribats aquí, repesquem la figura del professor
Oliveres, protagonista del vídeo i en part de l’acampada de la Plaça de
Catalunya Espoliada sense Indignació, en la qual l’home semblava
sentir-se com peix a l’aigua, i que va llegir aquest Manifest final,
després de la seva llarga intervenció:
“Ens
uneix el malestar per la vida precària i per les desigualtats, però
sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una
nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos
econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista i
ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa.
Apostem per una transformació profunda de la societat, i sobretot
apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi.
Vosaltres sou els protagonistes. Moltes gràcies”.

De res,
Arcadi. Però des del meu estricte laïcisme, i amb tots els respectes,
m’agradaria saber si  l’economia capitalista ens trepitja perquè és
capitalista o perquè és, a més de capitalista, successòria, hereditària
(i per tant multiplicadora del capital i acaparadora, així, ad infinitum).
I em demano, també, si és per això mateix que el sistema polític no ens
representa: perquè està segrestat per aquest capitalisme
autoreproductiu. I em pregunto, finalment, si canviant el caràcter
successori del capitalisme (no pas el capitalisme sencer, que és una
empresa bastant temerària quan es duu a la pràctica, com demostra la història) la societat no
canviaria (cap a millor, naturalment) tota sola, sense esforços innecessaris, sense malestar social i, sobretot, sense herois i sense heroïcitats.

(CONTINUARÀ)

Translation (traducción):

[Una pareja alucina con un pendón, digo un pendiente, adquirido no saben cómo, ni dónde, ni por qué, ya que disgusta a ambos dos por igual]

—¡Jopé, Montserrat, querida, menudo pendón, digo pendiente, me llevas!…

—¡Y que lo digas, Mohamed Jordi!, pero es que tiene un maldito cierre de seguridad que no consigo de quitármelo…

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Una pareja alucina con un pendón, digo un pendiente, adquirido no saben
cómo, ni dónde, ni por qué, ya que disgusta a ambos dos por igual]

—¡Jopé, Montserrat, querida, menudo pendón, digo pendiente, me llevas!…

—¡Y que lo digas, Mohamed Jordi!, pero es que tiene un maldito cierre de seguridad que no consigo de quitármelo…

Els últims raigs de la posta

Translation (traducción):

[Enzarzados dos presidentes autonómicos del Partido Populista en una dura competición para ver cuál de ellos es menos pro imperialismo catalán (y por ende más nonacionalista español), va el más joven e inexperto y mueve ficha con una audacia inaudita]

—Y qué, pues, señor presidente Bauzà, ¿cómo le va? [*]
—Oyes, a mi me hablas en anticatalán, ¿vale?! (Je, je! a ver si superas eso, señorito Camps!…)

[*] en el original, en alguna de las lenguas baleares (mallorquín, o menorquín, o tal vez en ibicenco, o formenterino, o cabrerense…), no consta en cuál de ellas esatamente (N del T)

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

[Enzarzados dos presidentes autonómicos del Partido Populista en una dura competición para ver
cuál de ellos es menos pro imperialismo catalán (y por ende más
nonacionalista español), va el más joven e inexperto y mueve ficha con
una audacia inaudita]

—Y qué, pues, señor presidente Bauzà, ¿cómo le va? [*]
—Oyes, a mi me hablas en anticatalán, ¿vale?! (Je, je! a ver si superas eso, señorito Camps!…)

[*] en el original, en alguna de las lenguas baleares (mallorquín, o
menorquín, o tal vez en ibicenco, o formenterino, o cabrerense…), no
consta en cuál de ellas esatamente (N del T)

Pérez Rubalcaba, segundo de a bordo (de moment) del PSOE, va i ve a Catalunya, a refer ponts en un plis-plas:

“Els sentiments col·lectius d’un poble són més potents que no pas les sentències i els BOE”

[Comentari de text: Recordant-se de santa Bàrbara només quan trona, com solen fer els socialistes madrilenys de Nicaragua, el vell diable del PSOE va acostar-se aquest dia (12 de maig, diumenge) als seus acòlits catalans i diu que va dir (segons revelació de l’exconsellera i excandidata Montserrat Tura, ja que PR no va amollar ni un mot per a la premsa canallesca) la sentència que he transcrit a dalt en negreta. La crònica del diari, que parla d’una operació de desglaç del candidat en les relacions, últimament un pèl anquilosades, entre els socialistes catalans i els seus germanastres espanyols, sembla que va fer el seu efecte, i tant que sí, i en positiu!, com diria el president Mas de Polònia i també el de Catalunya.
Doncs res, que l’home es va plantar allà, enmig de la militància i davant del komitè executiu del PSC (i entre ells la ministra de la Guerra, Carme Chacón, amb cara de circumstàncies) i, com si fos al programa “Tengo una pregunta para Ud”, va anar responent a totes les qüestions que se li plantejaven, amb espines o sense.
“És important fer un relat d’Espanya que inclogui Catalunya i un relat
de Catalunya que inclogui la relació amb Espanya”, diu que li va demanar el reelegit alcalde de Lleida, Àngel Ros. I
Rubalcaba es veu que es va comprometre a “desfer malentesos” per evitar, segons
altres fonts, que “el PSC a Madrid es vegi com un catalanista dolent i
el PSOE a Catalunya com un espanyolista dolent”. I finalment va recordar, explica el cronista, que,
històricament, sempre hi ha hagut diferències.
És cert: unes diferències de 20.000 Milions d’Euros anuals, ara mateix (mil milions amunt, mil milions avall, que no hem pas de filar prim). Però no ens entretinguem amb collonades, i anem a allò que importa, que és que, com per art de màgia, els ponts caiguts es van començar a reconstruir a tota llet, com en una pel·lícula d’en Walt Disney:

La trobada també “va servir per injectar moral a un PSC en hores
baixes”, i en aquest sentit el meeting va fer el fet, perquè els soferts i moixos militants van quedar “encantats”, “satisfets” i “molt contents” del loquaç Pérez Rubalcaba, que tanmateix també va fer algunes reflexions autocrítiques, com ara que el socialisme (espanyol en general) no hagués reconegut fins després de les eleccions del 2008 la crisi, o el fet de “definir-se només a la contra del PP”.

Després de la dutxa freda de l’autocrítica, però, va venir la dutxa calenta de la crítica a “la dreta catalana” de CiU: “Em costa de veure com un partit tan genuïnament català s’oblida de tot i
pacta amb un altre tan genuïnament anticatalà”, va criticar, recordant
la “campanya de catalanofòbia” dels populars amb l’Estatut. La recordem, la recordem, però també recordarem aquí que el seu cap de files va exclamar “Missió complerta!”, quan la campanya dels populistes va culminar en la reconsagrada sentència d’ara fa un any, i ens va venir a recomanar, si fa no fa, que ens l’embeinéssim…

En resum, que la visita rubalcabiana, molt oportuna, va posar les piles als sociates catalans de cara al consell nacional que havia de tenir lloc al cap de vuit dies (aquest darrer cap de setmana), i amb vista al congrés del partit, la tardor vinent, i després a les eleccions al Congrés de Diputats, que són les que compten de debò. Doncs endavant les atxes, home; o, com diria el senyor Marcel·lí, “Adelante!”.

«Ha vingut el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba a Barcelona a fer-nos la
pilota als catalans. Això, de tant en tant, també ho feia el franquisme.
Ja fa temps que dic que el PP i el PSOE, en el fons, són iguals. Els
anomenats socialistes parlen de federalisme, i de federalisme rien de rien.
És el partit que més enganya. A Badalona, sobretot la immigració
espanyola, abans votava el PSOE i ara vota el PP. Passa que a les
barriades de la perifèria hi ha més habitants que els que residim al
centre de la ciutat. El PP i el PSOE són partits centralistes
d’obediència madrilenya, no ens enganyem. Els independentistes, amb el
temps, sortiran de sota les pedres. I les noves generacions no
acceptaran tant d’espoli fiscal a Catalunya. És hora que Catalunya
desperti. Recordo que al principi de la Transició mal anomenada modèlica
es deia que hi hauria franquisme sense Franco. Cada vegada es veu més atado y bien atado. La democràcia espanyola és de fireta, és molt mediocre. Espanya segueix sent el farolillo d’Europa. Una democràcia de molt baixa qualitat».

Joaquim Renom Blanch, “Franquisme sense Franco”, dg 19.6.11, EP/Avui
_________________________________________________________

ps: Després d’això vam llegir a la premsa que JL Carod-Rovira, conferenciant davant la gent de CpC, Ciutadans pel Canvi (nom a hores d’ara més aviat desorientatiu), es va manifestar disposat a no
permetre que es continuï “entregant el país a la dreta”: com mossèn
Joan Herrera, sembla que estaria per un federalisme mixt, transversal i
provisional, de gestió autònoma de cada comunitat (quina mania!) del seu propi
“grau de dependència”, fins arribar al moment de decidir-se entre el
federalisme (federació/confederació?) o la independència…
I ves per on, ¿no va ser Joan Ridao que va proposar fa unes setmanes a Joan Herrera d’anar junts a les generals espanyoles?

Translation (traducción):

[En un bosque encantado y de lo más plácido estalla, de repente, una microscópica tragedia entre diminutos espécimenes humanos]

—Dice el Gran Barrufet que de momento estás un pelín demasiado gordinflón…

Guió i dibus: Min

Translation into Santanderian (traducción al santanderino):

[En un bosque encantado y de lo más plácido estalla, de repente, una microscópica tragedia entre diminutos espécimenes humanos]

—Dice el Gran Barrufet que de momento estás un pelín demasiado gordinflón…

Jorge Semprún Maura (Madrid, 10 de desembre de 1923 – París, 7 de juny de 2011) dixit:

«Pero, por otra parte, el hecho de que los sistemas del Este y del Oeste –para seguir utilizando una terminología habitual, aunque aproximativa– sean antagónicos; el hecho de que, en los países del Este, la apropiación de la plusvalía haya cesado de ser privada, para hacerse pública, burocrática, a través del aparato político-productivo del Estado/Partido, no suprime la realidad misma de la plusvalía que sigue siendo extorcada a los trabajadores asalariados de dichos países. No suprime la realidad de la explotación, de la opresión, de la enajenación del trabajo asalariado. Muy al contrario: la acrecienta y la agudiza, porque la hace más opaca, más difícil de apresar en la conciencia de las masas.
»Y es que en los países de capitalismo privado monopolista la clase obrera dispone de un mínimo de libertades democráticas –que la burguesía, por su parte, tiene que aceptar y respetar, y que incluso necesita, fuera de los períodos de crisis aguda del sistema, para la valorización del capital– y que son, aunque limitadas, suficientes no sólo para tomar conciencia de la explotación a que es sometida, sino también para organizarse y luchar contra ella.
»En cambio, en los países de capitalismo de Estado burocrático, mal llamados “socialistas”, la clase obrera no dispone de esas posibilidades. No puede hacer huelga. Sólo puede organizarse en sindicatos que son meras correas de transmisión del aparato estatal y del partido único, y comparados con los cuales eran auténticos paraísos democráticos los sindidactos verticales de la dictadura franquista. A la clase obrera de estos países sólo le quedan dos salidas. La primera es la de la solución individual, insolidaria, de sus problemas, mediante el trabajo a destajo, embrutecedor, o, por el contrario, mediante el ausentismo, el trabajo lento, el sabotaje larvado, que son plagas endémicas de las relaciones de producción en los países del Este, y que sólo se explican como fenómenos de una sorda, tenaz y desesperada lucha de clases. La segunda salida es la revuelta, casi siempre imprevista, brutal y pasajera.
…

»Desde la insurrección obrera de Berlín-Este, en junio de 1953 –cuyo anuncio vino a sorprenderme durante los últimos días de mi primer viaje clandestino a España, planteándome cuestiones que procuré soslayar–, hasta los recientes motines proletarios de Polonia, la historia de los países “socialistas” está jalonada por este género de enfrentamientos entre el pueblo y el Estado que se autodenomina, con sangrienta ironía involuntaria, Estado-de-todo-el-pueblo. Centenares de muertes obreras jalonan el camino de una difícil toma de conciencia, o mejor dicho, de una toma de conciencia que no consigue aún desembocar en una estrategia de auténtica ruptura. Y es que la clase obrera de los países del Este no sólo tiene que afrontar la represión de un Estado monolítico, de un sistema de partido único que suprime todas las mediaciones sociales, sino que es prisionera y víctima de una ideología que le es impuesta como propia: la ideología-del-socialismo. Y la idelología-del-socialismo es el opio del pueblo.
»Cuando los obreros polacos de los astilleros del Báltico, pongamos por caso, se enfrentan con las fuerzas del orden público, que pretenden impedir una simple manifestación reivindicativa; cuando, animados por el coraje de la desesperación, dichos obreros barren todos los cordones policíacos y pasean sus muertos en andas por las ciudades en plena insubordinación –reinventando así los gestos y las gestas ancestrales del movimiento obrero–; cuando queman los locales del partido que simbolizan un poder burocrático, alienante e injusto; cuando son dueños de la calle e incluso del poder local, no saben qué hacer de su victoria. No pueden, literalmente, hacer nada de esa victoria, porque no pueden generalizarla. Como son prisioneros, al menos parcialmente, de una ideología y de un sistema de valores según los cuales ellos son los dueños del poder, ellos la clase dominante, ellos la viva encarnación del socialismo en marcha, se encuentran inermes. Saben, sin duda, al menos oscuramente, que todo eso es falso. Son, en realidad, la clase-en-sí, pero eso no lo saben. Nadie, casi nadie, piensa con ellos, junto a ellos, la totalidad de su situación social, porque los que intentan hacerlo terminan bien pronto en la cárcel o en los hospitales psiquiátricos. Nadie, casi nadie, les explica –y la ideología-del-socialismo hace difícil que se lo expliquen a si mismos, que lo aprendan en la experiencia globalizada de sus luchas– que son la clase-en-sí, productora inerte e inerme de plusvalía, y que necesitan transformarse en clase-para-sí. Que necesitan conquistar una conciencia de clase, aprender que son explotados por un nuevo sistema de dominación, enmascarado tras los oropeles sangrientos de la ideología-del-socialismo. ¿Cómo podrían llegar a concebir, a atreverse siquiera a pensar, bajo su forma de paradoja escalofriante, que sería necesaria la restauración del capitalismo en su país, para que, saliendo del letárgico sueño de la ideología, recomience a funcionar sin velos la dinámica de la lucha de clases? ¿Cómo podría ser la restauración del capitalismo, o sea, la restauración de la violencia transparente, proclamada y por tanto modificable, de las relaciones antagónicas de clase, hoy ocultadas y deformadas por la mitología del Estado obrero, cómo podría ser ése el objetivo de una insurrección proletaria?»

Jorge Semprún, Autobiografía de Federico Sánchez (premi Planeta 1977)
_______________________________________________________

[nb: els subratllats són meus]

Translation (traducción):

[A las puertas de un Parlamento democrático, unos demócratas participativos, en un día aciago a medio mes de junio (la hoz en el puño), practican con contundencia, teóricamente en representación de otros muchos más demócratas participativos, la libertad de impedir la práctica de la democracia representativa a los diputados elegidos democráticamente por el pueblo]

“ENCERRADO POR REVOLUCIÓN”

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[A las puertas de un Parlamento democrático, unos demócratas
participativos, en un día aciago a medio mes de junio (la hoz en el
puño), practican con contundencia, teóricamente en representación de
otros muchos más demócratas participativos, la libertad de impedir la
práctica de la democracia representativa a los diputados elegidos
democráticamente por el pueblo]

“ENCERRADO POR REVOLUCIÓN”

Translation (traducción):

[En el acto de disolver una sentada alegal de indignados en Sol, la policía nacional de la Nación da muestras fehacientes de su civilizado modo de proceder (muy distinto, por supuesto, al de la policía de ciertas comunidades autónomas atrasadas, de una brutalidad impropia de la joven España democrática)]

Estampas Madrileñas:
¡REPRESIÓN EN SOL!

Description (descripción):

—> Sol
—> señor policía, con la porra en ristre, dispuesto a servir a la ciudadanía pacífica, inofensiva e indefensa
—> porra (comestible y muy gustosa)
—> chocolate caliente
—> indignados (pero menos)
—> duro suelo de los Madriles

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[En el acto de disolver una sentada alegal de indignados en Sol, la
policía nacional de la Nación da muestras fehacientes de su civilizado
modo de proceder (muy distinto, por supuesto, al de la policía de
ciertas comunidades autónomas atrasadas, de una brutalidad impropia de
la joven España democrática)]

Estampas Madrileñas:
¡REPRESIÓN EN SOL!

Description (descripción):

—> Sol
—> señor policía, con la porra en ristre, dispuesto a servir a la ciudadanía pacífica, inofensiva e indefensa
—> porra (comestible y muy gustosa)
—> chocolate caliente
—> indignados (pero menos)
—> duro suelo de los Madriles

Translation (traducción):

[En la sede de un banco (o de una banca, o tal vez de una cajabanca), un cliente por algún motivo indignado presenta al pobre director una contundente reclamación]

—¡Válgame Dios y Jesucristo bendito! ¿Qué es esto?

—Esto, muy señor mío, es una recortada! Y ya está Usted metiendo ipso facto todos los billetes de la caja que quepan dentro del saco! ¡Y nada de trucos!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En la sede de un banco (o de una banca, o tal vez de una cajabanca), un
cliente por algún motivo indignado presenta al pobre director una
contundente reclamación]

—¡Válgame Dios y Jesucristo bendito! ¿Qué es esto?

Bona nit!

Oh, calma de la nit, sedant natural, véns com un premi a coronar el front suat d’aspirines i cafè! Amiga calma, amiga callada, sento el teu respir amable sota la pell de seda negra. Véns cada vespre de puntetes, sense cridar-te, i no em deixes fins a l’alba. Amiga silent, amiga fidel, companya amant dels millors viatges!

ps: Una observació sobre el vídeo de l’Erica Kobren: potser no és gaire bona idea anar a dormir a “l’hora de la por”, com en deia l’enyorat locutor radiofònic Antoni Bassas: a les 11:11 (u-u-u-u!)

El president Mas, en la inauguració de la subestació de la MAT a Bescanó:

«L’Ajuntament de Bescanó ha tingut el sentit comú per equilibrar els interessos propis i els del país. Ens calen actituds com aquesta, i espero que serveixi d’exemple, perquè hi ha infraestructures que s’han de fer perquè beneficien a tothom»

[Comentari de text: «Ja la tenim aquí». Amb aquesta frase de ressonàncies tan presidencials començava l’Oriol Mas la seva crònica al diari de dimecres passat, 1 de juny, sobre la inauguració de la subestació a Bescanó (la Selva) de la famosa, discutida, controvertida i finalment endossada MAT, la línia de molt alta tensió que partirà Catalunya com una clenxa del barber de Sevilla, només que en aquest cas el barber no és de Sevilla, sinó de Madrid, per variar.
«Després de catorze anys de conflictes, protestes, reclamacions i
divergències de tota mena», continuava el cronista, «a finals d’aquest mes la MAT arribarà a les
comarques gironines. Entrarà en funcionament fins a Bescanó, on ahir es
va inaugurar oficialment la subestació que hi ha construït Red
Eléctrica. Aquest és el punt final del primer pas de la interconnexió
amb França, dins el tram Sentmenat-Vic-Bescanó. En uns quinze dies es
començarà a posar en funcionament la subestació en període de proves, i a
finals de mes es compta posar-la en servei definitivament».
La resta de trams, explicava la informació, estan encara pendents del vistiplau del Ministeri de Medi Ambient, i fins que no tingui la declaració ambiental favorable l’empresa REE no podrà completar la línia. Però ¿algú pot dubtar que aquest moment arribarà, i sense trigar gaire més, havent vist com s’ha tirat al dret fins ara, deixant als opositors que diguessin missa?
Ja tenim, doncs, totes les nostres autoritats contentes amb la seva nova joguina, aquesta meravellosa i imprescindible “infraestructura del segle XXI” (i supermoderna, doncs, que em deixava aquest adjectiu). Que sigui tan necessària com diuen, ens ho haurem de creure, perquè, que jo sàpiga, encara és hora que ensenyin un informe tècnic com Déu mana que ho demostri. I haurem de creure’ns, també, que aquí no hi ha interessos ocults, que no hi ha més interès que l’interès públic…
Per què deu ser, però, que hom té la sensació que ens prenen per beneits que amb 4 raons ja passen? Mireu quin epíleg té aquesta historieta:
«Finalment, el president de Red Eléctrica de España, Luis Atienza, va
recordar que la infraestructura és “vital” per a les comarques gironines
i el sistema elèctric català i espanyol, ja que la interconnexió
permetrà integrar l’energia eòlica dins la xarxa i garantir el
subministrament: “Girona s’ha salvat gràcies a la crisi, perquè la xarxa
estava al límit per atendre els pics de consum i hi havia més risc
d’una apagada”».
Gràcies a la crisi, doncs, i gràcies a Luis Atienza, tan eixerit, i gràcies a les nostres autoritats, tan trempades, i a veure si un dia d’aquests, gràcies a la crisi, també, ens acaben d’una maleïda vegada aquests tristos trams assassins de carretera general a mig desdoblar, que ensenyen a tothom que hi passa les nostres misèries colonials (a més de les corones de flors pels morts en accident). I a veure si, la crisis mediante, ens estenen també (o ens deixen estendre), abans del segle XXII, la línia de tren mediterrània que ens connecti a Europa i ens tregui de l’estúpida inòpia espanyola.

La crònica periodística d’Oriol Mas es completava amb aquesta peça, a manera de desencantada conclusió. Al final, les autoritats sempre tenen a la seva disposició, ben guardat a la màniga per si l’han de menester, el cèlebre Article 26 :

«Una de les lleis bàsiques de l’electricitat és la que diu que les
càrregues –positiva i negativa– es repel·leixen si són del mateix signe i
que s’atrauen si són de signe diferent. Res a veure amb la realitat,
com a mínim la que es va poder palpar ahir a Bescanó. Els representants
del nou govern de la Generalitat i els de Red Eléctrica coincidien en
gairebé tot: els beneficis de la línia de 400kV, la necessitat
d’acceptar i facilitar aquestes infraestructures, el bon funcionament
del sistema de transport elèctric espanyol… I lluny de repel·lir-se,
convergien. Deien que el país requereix de noves infraestructures, i Red
Eléctrica vol fer les que li pertoquen com més aviat millor. La
presència del president Artur Mas va ser el millor exemple d’aquesta
sintonia, un gest que diu molt i que Luis Atienza va agrair públicament.
Que lluny que queda l’època del tripartit! Aleshores, una part del
govern –PSC– donava suport a la MAT entre Sentmenat i Baixàs i l’altra
part –ERC i ICV– en renegava i encapçalava les manifestacions. Unes
protestes en què, per cert, hi havia molts alcaldes de CiU. Amb el gest
d’ahir, Artur Mas va cridar a files i va deixar clar que no acceptarà
pals a les rodes als trams que falten del projecte. I per si de cas, va
ser més explícit i va lloar l’Ajuntament de Bescanó: “Ha tingut el
sentit comú per equilibrar els interessos propis i els del país. Ens
calen actituds com aquesta, i espero que serveixi d’exemple, perquè hi
ha infraestructures que s’han de fer perquè beneficien a tothom”. La
Generalitat farà de mediador amb els ajuntaments, i Red Eléctrica els
oferirà compensacions. I anar per feina, que dirien».
_________________________________

Docs per al debat:
 
—Albert Cortina Ramos, Nova cultura del territori i ètica del paisatge, pdf.
—Eva Alfama [et alii], Per una nova cultura del territori? Mobilitzacions i conflictes territorials. Icària, 2007, Barcelona.
—Oriol Nel·lo, Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Ed Empúries, BCN, 2003.

Translation (traducción):

[Un jinete experto, pero aun así más perdido en los montes Pirineos que un pingüino en el desierto de Gobi (Mongolia), habla con su montura para ver de salir del mal paso]

—¡Arre, pedazo de burro! Y no pares hasta llegar a Espinavel, ¿enterado?!

—¡Brrrr!, ¡qué palo, eso de tener un 160 de QI i tener que aguantar a este cretino!!…

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[Un jinete experto, pero aun así más perdido en los montes Pirineos que
un pingüino en el desierto de Gobi (Mongolia), habla con su montura para
ver de salir del mal paso]

—¡Arre, pedazo de burro! Y no pares hasta llegar a Espinavel, ¿enterado?!

—¡Brrrr!, ¡qué palo, eso de tener un 160 de QI i tener que aguantar a este cretino!!…

Enigma en català

Aquests dies d’acampades sobre places dures, hem sentit dir als polítics (als més atents al batec de l’actualitat, com diuen els periodistes romàntics, que encara n’hi ha) que ells, els polítics, han de saber escoltar els ciutadans / votants. I ho han dit, val a dir-ho, durant la campanya electoral (recordem que la revolútum dels ^©indignats va començar a mitja campanya) i després, cosa que els honora i alhora ens fa tenir esperances en la seva imminent posada à la page.
Em pregunto, però, si aquesta manifestació de bones intencions la deuen haver sentit els més directament interessats, que se suposa que són els indignats de les places de Catalunya; i em pregunto, també, si a més d’haver-la sentit (per TV portàtil, per ràdio o per ordinata) la deuen haver escoltat, i m’ho pregunto perquè en català sentir i escoltar són dues coses diferents, o no són ben bé la mateixa: una cosa és percebre pel sentit de l’oïda, amb les orelles del cap, un so, com ara el so de la pluja o el de les paraules; i una altra cosa és escoltar-lo, aquest so, parar-hi atenció: així, un hom pot escoltar la música que fa la pluja sobre el terra, sobre l’aigua o sobre les teulades, pot escoltar una bella simfonia o pot escoltar així mateix un bell discurs; però també pot només sentir-los, sense escoltar-los (i sense enterar-se’n de res). Per això, quan algú no para atenció (intencionadament o per distracció) a allò que li diuen, diem que fa “com si sentís ploure”, ja que normalment tots sentim com plou, però rarament veurem algú que es pari a escoltar-la, la pluja…

Aquesta matisació torracollons ve a tomb, doncs, perquè la internacional papanates que integren en bona part els cosmopolitavetònics catalans, com que tot el dia estan atents a la cosmòpolis madrilenya i als seus satèl·lits castellans, ha arribat un moment que confonen, com fan els castellanoparlants (en el sentit que barregen en una sola paraula), sentir i escoltar, i els sentim dir coses tan boniques com que han “escoltat un rumor”, que les interferències fan “que la ràdio s’escolti fatal” o que un altaveu “s’escolta de conya”…, i si no diuen que “escolten missa”, en comptes d’oir missa (que és un altre matís), deu ser perquè no hi van, a missa, però sobretot perquè en castellà es diu igual.

A veure, matisem més: una cosa és que la gent que ha vingut d’Espanya (o d’allende los mares) a viure a Catalunya i parlen o aprenen català els costi distingir entre l’un i l’altre verb, i una altra és que els catalans de tota la vida, de famílies on sempre s’ha fet la distinció amb la més gran naturalitat, ara vagin i, per simple mimetisme, per pura estultícia provinciana, calquin com un perfecte paper assecant del castellà i deixin perdre un matís collonut que té la nostra llengua… És el mateix que passa amb caixa i capsa, que com que el castellà els confon en una única caja, ara sentim parlar d’una “caixa de llumins”, d’una “caixa de bombons” o de “l’última caixa de CDs” d’en Bruce Springsteen…, que el Boss és molt Boss, però per editar una caixa de CDs fins i tot ell trigaria anys i panys!

Un altre dia parlarem dels pronoms febles, que s’han mostrat efectivament molt febles davant la riuada cosmopolita de secà que ens ha vingut a sobre i estan anant aigües avall a tot drap, i aquesta sí que és una pèrdua lamentable de debò. Però de moment ho deixarem aquí, constatant però aquestes dues coses: que estar a l’aguait de les coses de fora i només de fora, absort com un tòtil, sense sentir, ni escoltar, ni mirar, ni veure res del que un té al davant del nas, és o pot ser una de les formes més patètiques de provincianisme.
I la segona, que el bilingüisme no és de cap manera la meravella que diuen els que el defensen (els mateixos que tenen perspectives de treure’n un benefici per a una de les dues llengües, la seva), i que aquestes pèrdues del geni de la llengua (petites o grans, però que clamen al cel) ho demostren.

I com a deferència per a tots els catalans i catalanes que estan atents i atentes a tots els pobles de la terra que reclamen llibertat mentre no sigui el seu, aquí els penjo aquest vídeo, també d’Enigma, magnífic per escoltar l’udol del vent tibetà!

La ressaca en retirar-se,
un matí de dilluns,
ens vam mirar com uns estranys,
eixordats, més sords que abans,
potser encara més perduts.