L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: Foto·xop

Soy Rajoy

Deixa un comentari

soy rajoy

El deute espanyol arriba al 100% del PIB de l’Estat. Quan l’hi han dit, el president (en disfuncions) de La Cosa, Mariano Rajoy Brey, ha alçat la vista un moment, ha parpellejat d’un ull… i ha continuat llegint el Marca España.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 21 de maig de 2016 per mininu

Reprovar, reprendre, reprimir, i avall que fa baixada!

Deixa un comentari

Alicia-Sanchez-Camacho-Defiend_54355218394_53699622600_601_341“Mas ja s’ha equivocat una vegada, ja se l’hi ha suspès [la consulta] una vegada. Que no torni a fer el ridícul. Que no es pensi que per convocar [el “simulacre” de consulta] un dia abans del 9-N, el govern d’Espanya no actuarà (…) De moment, el que ja es pot impugnar és la voluntat d’actuar amb frau de llei. El govern d’Espanya no permetrà que Mas es rigui de la llei, dels catalans i de tots els espanyols”

Alícia Sánchez-Camacho, criada para todo del PPC

 

[Comentari de text:

La presidenta del PP de Catalunya i correveidile del PP d’Espanya, que parla amb l’amplitud de recursos i l’agudesa d’una cotorra, a vegades, escoltant-la, hom no pot menys que preguntar-se si s’escolta ella mateixa, perquè va de pico de oro de l’unionisme català (i en castellà quasi sempre, des que li ha sortit competència en el sector), però en realitat confegeix un discurs més que deficient, tant per allò que diu, o vol dir, com per la manera (també sintàctica) com embasta el seu discurs.

Aquests fragments són trets de la premsa d’avui mateix, quan la presidenta regional del PP ha sortit a advertir/distorsionar/amenaçar a propòsit de la volada que està agafant el nou format del 9-N, que la corresponsal de Blanes i els seus es pensaven que no passaria de ser una costellada, la versió suposadament descafeïnada de la consulta que el TC va deixar en suspens sine die:

<Després de reunir-se amb la direcció del PPC, Sánchez-Camacho ha afirmat que la formació creu que “cada dia que passa es donen més motius” per impugnar el procés participatiu anunciat pel president de la Generalitat per al 9-N. “No pot convertir-se en un referèndum encobert, en un frau de llei i en un frau a la democràcia impulsat des de la parcialitat i el partidisme”, ha sentenciat, tot afegint que tal i com s’està plantejant el nou 9-N “aniria en contra de la suspensió del TC i podria ser impugnat, cosa que no descartem”.

Segons la líder popular, les “similituds” amb la consulta ja suspesa són “evidents” i cada dia n’hi ha més. “Les paperetes i les urnes són les mateixes, comprades amb els diners del 9-N, canvien el nom a la campanya però és la mateixa, i l’objectiu és confondre la ciutadania perquè aquest seria un referèndum simulat”, ha detallat. A més, Sánchez-Camacho considera que una possible convocatòria formal per part del president signada un o dos dies abans del 9-N suposaria un “element decisiu”. “Si es produeix la convocatòria es constatarà el frau de llei. Si es confirma l’evidència que estan intentant fer actes il·legals, el fals 9-N, el simulacre, serà frau de llei i no té garanties democràtiques. Per tant, no es descarta que sigui clarament impugnable”, ha sentenciat>.

Aquest gavadal de frases atropellades, les més pintoresques de les quals he subratllat gentilment, és molt fàcil de traduir i de resumir: el PP està disposat a reprimir fins al final la veu dels catalans. Ho diu, per boca de la corresponsal del PPC, Don Tancredo de la Moncloa, en nom del Cervell de la Faes, està perfectament entès. Aquesta és tota l’estratègia que tenen, i aquesta és tota la perspectiva de futur que ofereixen: cap. Ja veurem fins on aguanten, amb aquestes pinces d’estendre roba, la bandera amb què s’embolcallen, com fa l’Alícia de la franquícia a la foto adjunta. Tanmateix, a tan esforçada escudera i als seus caps dedico aquests delicats versos (inspirats, curiosament, en la música de l’Himo nacional d’Espanya, que com tothom sap no té lletra ni hi ha manera que ningú n’hi trobi una de passable):

“Reprimamos, / somos los putos amos / de la Represióóón! / Vamos a reprimiiiir! / Y ya puestos mejoramos / la Santa Inquisición / con la Costitución / que nos dio el buen Diooos.

“No nos callamos, / hacemos callar / a los canallas / que rompen la Unidaaad…

“Reprimamos, / que nunca nos cansamos / desta actividaaad. / Viva la autoridaaad! / Viva la Paaatria, / que viva el Rey, / que viva el Orden y viva la Leeeeeeey!”

________________________________________________

ps: En aquest blog parlem de tant en tant de la senyora ASC, segurament més del que caldria, i és així bàsicament perquè li tinc mania. Però em pregunto per quins set sous surt cada dos per tres per tots els mitjans, d’aquí i d’allà, si és la representant d’un partit que a Catalunya té la quota electoral que té, i que amb tota probabilitat no pararà de disminuir…

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 24 d'octubre de 2014 per mininu

Gallardo Gallardón

Deixa un comentari

 “El PSOE em recorda Detritus Perfectus”

(Alberto Ruiz Gallardón, al Congrés de Diputats, 12 de febrer de 2014)

[Comentari de text:

Si les referències literàries del ministre de “Justícia” (a Espanya les cometes a l’hora d’escriure la paraula “justícia” haurien de ser preceptives, si més no en els mitjans de comunicació no subjectes a la teranyina del Partit Pijopopular) són com aquesta, si són d’aquest nivell, ¿de què ens hem d’estranyar?
És clar que tampoc hem de deixar de tenir en compte que l’Imperi del qual aquest personatge d’espesses celles i de ment més espessa encara és fidel servidor (i un dels més rematadament carregosos, a hores d’ara) és un Imperi dibuixat com el que van imaginar els grans Goscinny i Uderzo, però en aquest cas dibuixat amb molt mala traça, i sobretot sense gens de gràcia, cosa que no vol dir que no faci riure.
En fa tant, de riure, que hom no aconsegueix entendre com és possible que se l’hagi pogut pendre seriosament tanta gent i durant tant de temps. Que ho hàgim fet (ves quin remei!) les tribus que l’hem hagut de suportar s’ha d’entendre, perquè el càstig físic, psíquic i moral ha sigut descomunal. Però… ¿i les cancelleries europees?, que no tenen ulls a la cara? Com és que han deixat aquesta bèstia sense morrió campar al seu aire, mossegant totes les bestioles tancades amb ella a la seva gàbia peninsular?

Parlàvem del senyor ministre, però: Si aquesta era la figura progre del PP, com tothom assegurava durant la seva etapa de presidente de la Comunidad primer i després d’alcalde de Madrid, quan figurava com la jove promesa del Partit, ¿com no han de ser uns carques rematats tots els altres?
Tot i que és descendent del músic Isaac Albéniz i cosí de Trinidad Jiménez, que fou ministra socialista d’Afers Exteriors en el gabinet de l’odiat ZP, últimament tothom es recorda més aviat de la família de la seva dona, filla del ministre franquista Utrera Molina (present l’altre dia a l’enterrament de la mòmia de Blas Piñar), el qual va formar part del primer govern del somicaire Arias Navarro, l’inventor del fantasmagòric “Espíritu del 12 de Febrero”, que va prendre el nom del dia de 1974 en què el vell dirigent feixista va fer el seu discurs explicatiu a las Cortes de Madrid.

Resulta, doncs, que en el mateix lloc i data, però de l’any 2014, el noi Ruiz Gallardón va viure una jornada no menys gloriosa amb la votació secreta entre ses senyories sobre l’eventual retirada, proposada pel PSOE, de l’avantprojecte de llei de l’avortament perpetrat per ell i discutit per tothom, dins i fora d’Espanya, i fins i tot per figures destacades del seu propi partit: la votació li va ser favorable, i va donar peu a una de les més tristes i patètiques imatges que s’han vist en aquella Cambra (i això que són unes quantes…!).

Lo milloret de la sessió, tanmateix, ens ho va oferir el mateix ministre, quan prengué el micro, prengué la paraula i, dirigint-se a la bancada enemiga, va deixar anar això: “Amb vostès s’ha manifestat contrària a la Ley de Reforma del Aborto la dirigent del Frente Nacional francès, Marine Le Pen… Jo, si fos de vostès, em preocuparia“.
És absolutament delirant! Ho vaig veure en el programa del Gran Wyoming a La Sexta, “El Intermedio” (que diuen que està a punt de desaparèixer, per cert…, potser hi ha Algú a qui no li agrada), i no m’ho podia creure. Qualsevol amb dos dits de front entendria que si FINS I TOT una ultradretana com la senyora Le Pen no està d’acord amb el projecte de llei presentat pel ministre espanyol, ÉS ELL, que s’hauria de preocupar, més aviat, oi? Però aquell cap de carbassa, que té tan clara la noció de justícia com la de la justíssima Noció espanyola, no ho veu pas així…

Per tancar l’apunt com l’hem obert, una cosa que ha quedat clara, d’aquest nou xou del cor de populistes del Dr Rajoy, és que la tribu irredempta dels catalans, així que es treguin de sobre d’una vegada el domini abassegador (però mai complet) del Miniimperi castellà, tindrà la possibilitat de dotar-se d’una Justícia que sigui digna d’aquest nom, i no pas l’escarni que ens fa empassar (i en la seva imperial llengua) la seva impresentable administració.
  

+ Copio tot seguit una carta que aquests dies ha corregut per les xarxes socials, escrita per una pediatra i dirigida a Ruiz Gallardón, que el senyor Ministre hauria de llegir, si la lectura dels còmics d’Astèrix i Obèlix li deixen temps per emprendre aquesta, segurament no tan divertida: 

«Soy una médico pediatra que acaba de terminar una guardia de 24 horas sin dormir y mi capacidad de entendimiento puede estar algo mermada, pero… ¿He entendido bien? ¿Va usted a obligar a mujeres a tener hijos con malformaciones graves para luego abandonarles a su suerte sin ayudas económicas para la mayoría de estas personas?
Como pediatra he conocido a muchas familias con hijos nacidos con malformaciones graves, bien porque no se conocía su condición antenatal o bien porque los padres, conociendo la malformación, decidieron voluntariamente seguir adelante. Le puedo garantizar que en los casos graves los pacientes y sus familias pasan auténticos calvarios, con múltiples cirugías largas y complicadas y con largos periodos de estancia en unidades de cuidados intensivos para luego ser dados de alta con secuelas y tener una calidad de vida, en muchos casos, nefasta. Usted habla de derechos: si hubiera vivido de cerca algún caso sabría que estos niños sufren mucho física y emocionalmente, y desgraciadamente, precisamente por ser niños, en algunos casos son objeto de ensañamiento terapéutico por no querer rendirnos a su enfermedad. La mayoría de estas familias acaban desestructuradas, con problemas de salud física y mental y con problemas económicos, por no recibir suficiente ayuda por parte de las administraciones. Le invito a que pase el postoperatorio de una cirugía cardiaca de una cardiopatía compleja en la unidad de cuidados intensivos (pueden ser meses) día y noche con una familia, para saber de qué estoy hablando.
Ya dejando de lado mi parte humana y médica y poniéndome en la postura política (que afortunadamente no soy), esta medida ahorrará dinero en abortos practicados por la sanidad pública y ganará votos conservadores (además de desviar la atención), y como no van a dar ayudas a las familias no supondrá mucho gasto…, pero las cirugías, estancias hopitalarias, consultas, rehabilitación, bajas por depresión paternas, etc… cuestan mucho, mucho dinero: se lo digo en el idioma que Ud. entiende.
Hasta ahora llevo los recortes con indignación como el resto de los españoles e intento no opinar de economía, porque no es mi campo. Hasta hace dos días no sabía lo que era la prima de riesgo. Ahora ha entrado usted en mi campo y sólo puedo sentirme frustrada y con ganas de llorar.
¿De verdad que como ministro de justicia no tiene nada mejor que hacer? Hay muchos ladrones, defraudadores y demás calaña (no tiene que buscar usted muy lejos) que deben responder ante la justicia y los ciudadanos. Céntrese.
¿Le había dicho que estaba saliente de una guardia de 24 horas? ¿Sabía que según las leyes europeas es ilegal, y que en España nos las saltamos “a la torera”? ¿Algo que opinar como ministro de justicia? Es demasiado fácil hablar desde la ignorancia».

Una Pediatra con ganas de llorar


Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 19 de febrer de 2014 per mininu

La dimensió desconeguda era aquesta, Millo!

Deixa un comentari

“Jo estic per evitar que els polítics portin els catalans a un carreró sense sortida”

Enric Millo, a la tertúlia matinal de RAC1 (19/8/13)

[Comentari de text:

El senyor Millo deu ser molt pillo, o ell s’ho deu pensar, veient com navega per les procel·loses aigües del PP, versió regional catalana, en les quals va desembocar després d’haver abandonat (qui sap per quins motius) la Unió democràtica de Duran Lleida i companyia per anar a abraçar la Unió parademocràtica cuinada (reescalfada, més ben dit) al forn de la FAES. Com a bon convers, deu tenir entre les seves prioritats donar garanties de l’autenticitat de la seva assimilació, i ¿què millor que demostrar que no conserva cap rastre recognoscible del seu pas pel partit democratacristià i catalanista de Carrasco i Formiguera, i que en canvi és una destral a l’hora de passar-se pel forro dels ous les evidències històriques i fer combregar a propis i aliens amb rodes de molí?
Els seus comentaris, des que campa pel seu nou partit nonacionalista, no són precisament originals, ni abusen tampoc del nivell intel·lectual, i de fet durant el temps que ha fet de grumet d’Alícia Sánchez-Camacho l’amic Millo ha estat un excel·lent tornaveu de la microlideressa popular de la colònia catalana; però no es pot negar que els ha amollat en abundància, perquè el nostre home no perd ocasió de lluitar, amb el seu esmolat verb (esmolat pel Gan Esmolet), contra els nacionalistes colonials. La llista de despropòsits, falsedats i/o mitges veritats, distorsions i gratuïtats és llarga, i n’és un exemple excel·lent el que hi ha al peu de la foto que il·lustra aquest apunt: “Només el tresor de l’Estat permet a Catalunya fer front als seus deutes”, una estupidesa monumental que pot semblar natural en boca de qualsevol dels presidents autonòmics extremenys, per exemple, però que no pot pronunciar sense enrojolar un polític català que viu a Catalunya, excepte que tingui un tap de suro en comptes de cap.
Deixarem enrere, doncs, tant de pintoresquisme argumental per concentrar-nos en la més recent de les intervencions de l’apòstol Millo i Rocher a la vida pública de la colònia rebel: el senyor Josep Enric Millo ens informa, via radiofònica, que ell està per evitar que els polítics nacionalistes del Parlament “portin els catalans a un carreró sense sortida”, o per dir-ho amb una altra expressió seva, “a una dimensió desconeguda”. ¿Per a qui parla, Millo, quan diu això? A Catalunya, on ell viu i treballa, tothom sap (i ell el primer) que en el procés sobiranista engegat (i que a ell i els seus tant inquieta) els polítics catalanistes no porten els catalans enlloc, sinó que és al revés: és el poble, que estira els seus polítics autodeterministes i/o sobiranistes (i que arracona els que s’exclouen del procés i les justificadíssimes motivacions que l’han engegat).
L’empantanegament dels catalans vaticinat pels portaveus del PPC forma part, juntament amb la cansina “divisió dels catalans”, de la pobra, pobríssima cantarella que els nonacionalistes de la Colònia entonen cada dos per tres per frenar amb una taparada de fang l’impetuós corrent independentista. La realitat, com sap tothom (i Millo el primer), és que el sobiranisme creix imparablement perquè els catalans s’han adonat que és preferible la incertesa d’un futur (però no llunyà) Estat nou i propi que la certesa d’un present Estat espanyol impropi i caduc dins el qual Catalunya no té cap futur. (Sembla un joc de paraules, però no ho és: és la pura realitat).
Els capricis de la història van voler que els catalans tinguessin la desgràcia d’endur-se la pitjor part del litigi successori que va tenir lloc als nostres verals els primers anys del segle XVIII. Però una cosa és segura, tan segura que no apareix ni per equivocació en el tremendisme apocalíptic dels unionistes: mai, en cap moment de la història de 1714 cap aquí, MAI la unió forçosa amb Castella (l’Espanya castellana) ha tingut el consentiment de Catalunya; al contrari, la resistència, més o menys manifestada, més o menys soterrada, segons quines fossin les circumstàncies (això és, segons el grau de repressió de l’Estat usurpador), ha sigut constant, indefallible, irreductible.
Per tant, aquest moviment de masses d’ara no va en la direcció de cap trencament, sinó que es tracta d’una tornada a l’estat anterior de dos elements diferents (i en molts aspectes incompatibles) que, seguint la lògica més elemental, havien coexistit durant anys i panys separats, abans d’aquesta convivència contra natura. Els catalans, en una majoria cada dia més ampla, no anem a cap carreró sense sortida, sinó que sortim d’aquell en què ens van ficar per la força. La Dimensió Desconeguda per a nosaltres, catalans, senyor Millo, era la que hi havia darrere el Decret de Nova Planta dels reis borbons, la virulència del qual hem anat descobrint tots aquests interminables anys fins a conèixer-la massa bé i tot…
Volem tornar, doncs, a l’estatus que les armes espanyoles van destruir violentament, senyors unionistes. Estem treballant, cada vegada més i més gent, per tornar a la situació precedent, a la dimensió coneguda de la nostra vella democràcia.

Haver de replicar amb obvietats el raig de falsedats que no cessa és cansat, però hi ha qui té prou paciència, en aquest cas “un català de cognom castellà”, per conjuminar una llarga i magnífica resposta com aquesta a un espanyol normal: “España, no me quieres vs. Catalunya, t’estimo. Respuesta al artículo de Miguel González en El País”

«Interesante artículo y alegato de Miguel González hablando de la inminente separación Catalunya-España, en El País. Largo, y ni un insulto explícito. Aunque alguno implícito. Se agradece tanta educación, cuando los catalanes estamos ya hartos de ver, oír, leer, insultos a diario en todas partes. Nazis es el más coreado últimamente, demostrando una vez más, el enorme nivel de analfabetismo y desconocimiento de la Historia, de una parte nada despreciable de la población española/castellana/asimilados. Ser Catalán es una enorme suerte, pero tiene desde hace siglos, sus servidumbres. Una, el deber de ser bombardeados cada 50 años, como dijo aquel. Otra, ser insultados por trogloditas.

[Totalment recomanable veure l’article sencer (és una mica llarg, però val la pena), i també la il·lustrativa foto que l’acompanya

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 21 d'agost de 2013 per mininu

De fanatisme en fanatisme fins a la victòria final

Deixa un comentari

“@jcgafo Els fanatismes no mereixen cap triomf i tu, amb el teu error, els hi has regalat”

Twitter de Carme Chacón, diputada del PSC per Barcelona

[Comentari de text:
La piulada de la reincident (també en aquesta secció) diputada Carme Chacón encapçalava avui la plana d’opinió del meu diari, que anava plena del mateix tema: la galinsogada del presumpte diplomàtic Juan Carlos Gafo, segon de bord del ministre d’Exteriors (de fora), que l’ha cessat de manera fulminant per la patinada.
Patinada? Vicent Sanchis ho veu com una manifestació més de la marca del bastó: Per això el director adjunt de la Marca España, escriu, «ha hagut de dimitir a la força després d’imitar el ministre d’Educació i Cultura i expressar clar i castellà què pensa dels catalans. Que no es mereixen res. La Marca España és afirmar que el valencià, com els catalans, són una merda».
(Quan vaig trobar la famosa piulada penjada al FB [“Catalanes de mierda. No se merecen nada”], hi vaig escriure aquest afegitó: «“No se merecen nada que no sea mierda”, vol dir, que és allò que “los catalanes de mierda” rebem d’Espanya: merda ben embolicada amb bonics insults de tots colors». Disculpeu la desfogada, però algú ho havia de dir).
Al costat, sota el títol “Som una na(ta)ció”, Carles Ribera, considerant que es tracta del departament del ministre Margallo, treia aquesta conclusió de la facècia d’aquell primari enviat pel ministre al racó de pensar: «Vist com ens estimen des de la Marca España, totes les delegacions que pugui tenir la Generalitat a l’estranger [de fora] són diners molt ben invertits», i que de tota manera, deixant de banda la cafrada d’aquest Gafo, que no és més que «la verbalització irada de la manera d’actuar pacient de tot un Estat», la xiulada que va sonar al Sant Jordi en la inauguració del mundial de natació al mateix temps que l’Himo nacional, i que tant va fer emprenyar tot l’orfeó imperial, demostra que els catalans hem perdut definitivament la por: «Ens hem tirat a la piscina per competir i ens mullem amb manifestacions, concerts, cadenes i també a les urnes, perquè no volem continuar vivint amb l’aigua al coll com els segons del castell que va emergir, potent, de l’aigua de la piscina».
En un altre bitllet (“Els primers separatistes”), el catedràtic Josep M Casasús, recolzant-se en documents de l’erudit Domènech i Montaner i d’Enric Vila Casas, situa el separatisme a la teulada castellana, i el fa recular com a mínim fins a Isabel I, dita “la Catòlica” (encara bo!). «El separatisme castellà ve de més lluny que el català. Els seus caps de fila d’ara ho declaren sense embuts. Esperanza Aguirre digué que Barcelona està “en el extranjero”. El ministre Wert tracta el català com una llengua estrangera. Els unionistes tenen feina a fer a Madrid».
L’advertiment podria anar per la tossudament agenollada Carme Chacón i la part del partit que la secunda, i de fet es nota el dolor (Espanya sempre “duele”, indefectiblement, i a propis i estranys, pura fatalitat) en la seva nota al twitter. Però ja es veu quina nota en pren, la noia, de tot plegat: la cagada del tal Gafo és munició per als fanàtics separatistes. La unió forçosa, feta a punta de baioneta i a còpia de bombardeigs periòdics i de repressió permanent, aquesta pudent Unidad, una fantasmada que no se la creuen de debò ni els mateixos que la prediquen, això és sensatesa, lògica cartesiana, virtut cristiana i democràcia de la bona. I la pretensió de desemmascarar-la i desmuntar-la, per aconseguir que la gent a la pell de brau pugui viure en pau i harmonia amb els veïns, això és fanatisme. Semblaria increïble, si no fos que en aquest país hem vist tant, en política colonial, que estem en perfectes condicions de creure’ns qualsevol cosa, per molt extravagant que sigui!

Tanmateix, per poder contrastar amb la ceguesa d’alguns catalans que tenen el cul llogat (no sé escatir per quines raons), invito el lector a compartir un article sorprenentment lúcid d’un personatge no català, Manuel Muela, de títol revelador (“La despedida de Cataluña como colofón”), publicat tot just dimecres passat a VozPópuli, i que va ser objecte d’un munt de comentaris tan explícits com es pot suposar. El copio sencer, que té miga, com diuen allà baix:

«Mientras el Estado se disuelve en medio de procesos judiciales por corrupción institucional y ajustes de cuentas en el seno de la derecha gobernante, una parte del mismo, Cataluña, va consolidando su propio guión para independizarse y buscar una vida mejor para los catalanes: el avance del nacionalismo desde la Diada de septiembre de 2012 está siendo espectacular, según cuentan los que viven y trabajan allí, no tanto por el mérito de los dirigentes nacionalistas como por la imagen de decrepitud y de falta de futuro que ofrecen las instituciones estatales españolas. La política española ha dejado de interesar en Cataluña y los partidos que se sustentan en la misma, PP y PSOE, van reduciendo su espacio electoral de forma significativa, cuestión verdaderamente grave en el caso del PSOE que hace bien poco era la primera fuerza parlamentaria allí. En el resto de España, triste y poco informado, las pulsiones de lo catalán se reciben como lejanas o sencillamente se despachan como chifladuras sin porvenir de cuatro nacionalistas. Un cuadro desenfocado que, a mi juicio, impide ver la nueva realidad política y social que emerge por una de las esquinas más ilustres del solar español, como colofón de ésta crisis española del siglo XXI.

El catalanismo político a la búsqueda de masa crítica

Después de la gran explosión de la última Diada, que sorprendió a propios y extraños, ya comenté que “la política del avestruz que parece inspirar la mayoría de las declaraciones gubernamentales no creo que merezca demasiado análisis, salvo el de constatar el grado de duda y de desazón que les plantea un proyecto de independencia que no estaba en su guión, aunque, como he tratado de resumir, no ha sobrevenido como una repentina tormenta de otoño, sino que es resultado y consecuencia de décadas de preparación”. Pero éstas y otras reflexiones análogas se han ido perdiendo en la selva del lenguaje administrativista de los portavoces oficiales, ¡como si la independencia catalana fuera un expediente administrativo más!, salpimentadas por un españolismo de brocha gorda, émulo del utilizado por algunos nacionalistas catalanes. Muy pocos han querido debatir y analizar el fenómeno desde la perspectiva social y constitucional para intentar su ordenación o corrección con el fin de evitar más daños al doliente cuerpo nacional. Por arte de esos comportamientos y con la ayuda inestimable de la depresión económica que no cesa, los catalanes parecen claramente decididos en pro de la independencia que, a su juicio, será el instrumento para aliviar sus problemas. La cuestión, por tanto, es saber con qué argumentos se les puede disuadir de su fijación. Me temo que nuestro Estado deshilachado tiene pocos por la vía democrática. Ni siquiera la hipotética e improbable apertura de un proceso constituyente sería bastante.

El catalanismo político cuenta más de cien años de existencia; siempre fue un proyecto nacionalista burgués, influyente pero no mayoritario socialmente, que era referente de la vida pública española y determinante en las etapas parlamentarias tanto de la Restauración canovista como en la Segunda República Española. Durante ésta última consiguió gobernar en Cataluña, aunque no obtuvo la anhelada mayoría social que es la pretensión de cualquier movimiento nacionalista para construir un Estado propio: la fuerza del anarquismo de entonces se lo impidió y, a la postre, fue una de las causas de la perdición de ellos, los nacionalistas, y de la propia República. El socialismo era prácticamente inexistente en Cataluña y las ilusas burguesías gobernantes en Barcelona fueron devoradas por los extremismos de una época trágica en España y Europa.

Con la Transición el nacionalismo ha conseguido la mayoría social

Pero ese cuadro tradicional ha ido cambiando a lo largo de la Transición: el nacionalismo burgués ha gobernado allí desde principios de los años 80 y ha sido referente importante de la vida parlamentaria en Madrid. Con gran decisión y no poca inteligencia ha trabajado todos estos años para obtener la mayoría social, que es un concepto distinto del de la mayoría electoral o parlamentaria; y en ese camino ha contado con la ayuda inestimable de los gobiernos españoles y la contribución definitiva del Partido Socialista de Cataluña, el socio del PSOE allí. Desaparecido el viejo anarquismo y devaluado lo español, resultaba más fácil aunar voluntades a favor del nacionalismo.

El cuadro político de la Cataluña de hoy se compone básicamente de dos fuerzas nacionalistas tradicionales, el centro derecha de CiU y el centroizquierda pujante de ERC, acompañadas por la izquierda nacionalista del PSC, de IU y de la CUP. Al margen de todos ellos, dos fuerzas no nacionalistas, el PP y Ciudadanos, que se disputan el mismo y exiguo espacio electoral. Ahora sí se puede afirmar que el independentismo tiene la masa social crítica suficiente para dar el paso hacia el Estado catalán. Y en esa tarea están los últimos nueve meses, aprovechando la crisis económica y la debilidad política y constitucional del Estado español. En los meses próximos, por consulta plebiscitaria o decisión del Parlamento catalán, podríamos asistir a la declaración de independencia. Saben de la incapacidad extrema de Madrid donde existe una mayoría absoluta que está siendo pulverizada por la insatisfacción ciudadana y las banderías suicidas de la propia derecha que la ostenta. Se han enajenado cualquier apoyo político o social con su arrogancia vacía.

Cuando se escribe el comentario estamos en la resaca de la declaración judicial del famoso tesorero que, cual nuevo Antonio Pérez, ha puesto en jaque al Poder, con la diferencia de que no existe Felipe II. Lo que existe es un presidente del Consejo de Ministros, ayuno de autoridad y asediado por los buitres de su partido, dispuesto a resistir y a ofrecer al Ruedo Ibérico el espectáculo a cámara lenta de su caída con la incógnita de qué se llevará por delante, además de a su propio partido. Las oposiciones parlamentarias, desconcertadas, acusan la rigidez del sistema y parecen bloqueadas para desatascar la situación. Volvemos a reeditar los finales de Felipe González que precipitaron, no lo olvidemos, los nacionalistas catalanes cuando le retiraron su apoyo. Ahora los nacionalistas no van a retirar apoyo alguno, sencillamente se van a marchar mientras aquí seguiremos discutiendo, o mejor dicho, lo discutirá el establishment castizo, si el PIB continuará más o menos plano o si la prima de riesgo sube o baja unos enteros. Nos duele la estampa dramática de un país que hace mucho que perdió el oremus».

(Els subratllats són de l’original)


Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 23 de juliol de 2013 per mininu

Pactem Sense Condicions

Deixa un comentari
“La fórmula de Duran per fer encaixar Catalunya i Espanya és més similar a la federalista del PSC que a la independència que defensa CDC”

Pere Navarro, líder (o similar) del PSC (o similar), després de la “reunió privada”, quasi secreta, que va tenir dijous passat amb Josep Anton i Duran i Lleida a la seu del partit socialista (i malgrat tot català) a Barcelona

[Comentari de text:

La fórmula de Duran per “fer encaixar” Catalunya i Espanya, diu en Pere Navarrès: es veu que Catalunya i Espanya són com dues peces d’un puzzle, o del mecano, o del lego, que han d’encaixar, tant sí com no. Els nens, fins i tot els de pocs anys, arriba un moment que coneixen tan bé el seu joc de construcció, que saben perfectament bé quines peces encaixen i quines no poden fer-ho de cap manera, perquè són fetes de formes distintes i és materialment impossible fer-les coincidir per convertir-les en un tercer element.
Doncs bé, aquí tenim dos senyors fets i drets, amb uns quants anys a les espatlles, entestats a fer encaixar dues peces completament diferents, tan diferents que l’única cosa que tenen en comú és el fet de ser diferents l’una de l’altra, podríem dir. I estan obcecats a fer-ho malgrat que:

1r/ són dos polítics catalans, i se’ls hi suposa doncs un coneixement més o menys aprofundit de Catalunya, per la seva triple condició de polítics, de catalans i de persones adultes i intel·lectualment competents.
2n/ durant 300 anys (3 segles), que de seguida és dit, altres jugadors abans que ells han estat jugant al mateix estúpid joc i amb les mateixes maleïdes peces i no han aconseguit fer-les encaixar ni farts de vi, per la senzilla raó, insistim-hi, que es tracta de dues peces de formes diferents i incompatibles, que no poden encaixar entre si igual com no poden encaixar un triangle i un cercle, o un cercle i un quadrat.

Doncs bé, malgrat aquest seguit i estrepitós fracàs, renovat a cada generació de polítics castellans i catalans, per fer encaixar la peça castellana i la peça catalana (per fer-ne una peça castalana, o catellana, això és, espanyola), a dia d’avui els polítics castellans no cejan en su empeño i alguns polítics catalans (cada dia menys, però) tampoc. Que a la Meseta insisteixin en el tema és normal, en ells: es veu que no tenen res més a fer i tampoc saben fer res més, i a més a més, com que no hi veuen bé i a sobre s’ho miren sempre de lluny i superficialment, d’allò poc que veuen no entenen res (si no té relació directa amb la seva hacienda). Res de res.

Ara bé: tot això, que també és clar com l’aigua fins i tot per a les criatures, no entra al cap de determinats exemplars de polítics catalans, que no sols es resisteixen a sortir de la trinxera, sinó que no saben contra qui estan atrinxerats. On és l’enemic? On cony és el front? La independència del País Català és impossible, explica a qui el vol escoltar en Josep Anton i Duran, que l’altre dia es despenjava en un diari madrileny dient que tranquilos, muchachos, que tot això del dret a decidir i del procés cap a la consulta, en realitat no és res de concret: fum d’encenalls, vaja.

No se sap en nom de qui parla, la testa més brillant d’UDC, però no és estrany que trobi la complicitat de l’inefable PN, primer secretari del PSC, que va de realista, com els joves del Maig del 68, buscant l’impossible d’un federalisme que a Espanya no existeix ni pintat a l’oli.
Que ningú es mogui!, avisen, que separar-se d’Espanya és impossible, criatures de Déu, a veure si encara pendrem mal…! Llàstima que no anessin amb aquests ànims i amb aquesta moral les tropes borbòniques i el Borbó que les esperonava i les va dirigir, ara fa 300 anys (in)justos, contra el cor de Catalunya per deixar-les-hi clavades fins a dia d’avui (i sine die, si depengués de gent com el duo Navarro & Duran, o Duran & Navarro, que tanto montan y montan tanto)…!
I de tot plegat què en pensen, els catalans (tots els altres catalans que no són PN i JADL)? Doncs res. És a dir, no en volem saber res: fem un Espanya, com diu que en diu l’Empar Moliner: no preguntem.

Aquest enrocament puc entendre’l, o pot no sorprendre’m en el torrapipes de la Franja, però ja em costa més explicar-me’l en un dirigent d’un partit socialdemòcrata: ¿com es pot estar, doctrinàriament, a favor de les llibertats individuals i estar alhora en contra de les llibertats col·lectives, i encara més en el cas tan clar d’un poble sotmès per les armes i castigat sistemàticament per “rebel”? Pere Navarro, en efecte, s’ha posicionat en contra de la via sobiranista i de la “consulta independentista”, ja ho sabem, però és que a més “ha avalat”, llegim a la premsa, la campanya que l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet va començar, de la mà de C’s i de Plataforma per Catalunya (omg!), a favor del NO a la independència, i que ara ha “exportat” al veí Sant Feliu de Llobregat. S’han apuntat, doncs, a l’eslògan dels Ciudadaldeanos: “Mejor unidos” (deu ser millor, sí, però per a qui?).

Aquests dies alguns columnistes han vist en aquesta maniobra un gest de “normalitat” necessari, previ a la consulta: aquesta ha de tenir partidaris de les dues opcions, i el fet de tenir-los vol dir que la possibilitat de la consulta cada dia és més real. D’acord, sí, però ¿precisament el PSC ha de ser un dels que prediquin les bondats (?) de la negativa a emancipar-se?!! Per sort (perquè el partit no em caigui més avall encara, vull dir), dins el PSC hi ha qui demana al seu timoner que deixi de cridar tant i tan escandalosament amb el megàfon i d’associar el seu sorollós antiindependentisme amb l’unionisme.

En fi, mentre aquells dos dinosaures continuen enfangant-se a la seva bassa, la premsa ens informa, gairebé cada dia, d’algun o altre avenç de la causa catalana a l’Europa d’avui i resta del món, com ara que responsables de l’EFTA, Associació Europea de Lliure Comerç, veuen “viable” la independència de Catalunya, com altres països de petites dimensions (desmentint de passada la penúltima cretinada de Mariano Rajoy), i que aquest organisme podria funcionar com a alternativa en el cas que la UE tanqués la porta d’entrada.

I parlant de tancar portes, déu n’hi do l’estrident cop de porta que va clavar el nen del Rei a Girona, en resposta a la reclamació de “radicalitat democràtica” que li va fer a l’Auditori l’alcalde Puigdemont: el Borbó petit, igual que el ministre de Justícia espanyola, present a l’acte, va sortir amb la coartada de les “regles del joc” vigents, precisament ell, descendent (més o menys) directe del Borbó que se les va passar per l’engonal, les regles del joc que jugàvem a Catalunya abans no vingués ell per quedar-s’hi, per a desgràcia nostra…! Com aquell qui res, el futurible Felip VI, servint-se d’un perfecte castellà, va tallar aquest dia a Girona, ciutat de la qual se suposa que és Príncep, totes les amarres, i no pas precisament les del Bribón… Doncs adéu, bon vent i barca nova, noi!

I amb tot això, aquells dos  beneits, com els Dupond i Dupond, parbleu!, com si sentissin ploure, reclamant pactar (sense condicions) amb una gent que la història ha demostrat i demostra cada dia que, també sense condicions, només accepten dels altres la rendició…


Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 6 de juny de 2013 per mininu

De la Catalunya “reaccionària”

Deixa un comentari
Carme Chacón, en una carta dirigida directament a Pere Navarro, primer secretari del PSC:

“El projecte d’Artur Mas [el pacte nacional pel dret a decidir] enfronta els aturats catalans amb aturats gallecs, extremenys i andalusos (…), no em puc imaginar un projecte reaccionari més oposat als principis i valors del socialisme”

[Comentari de text:

Com sortida de la banda trapera del Río, l’antiga jove cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (Espanya) va enviar diumenge passat, oportunament, una carta al secretari general del seu partit per comminar-lo a no assistir a la reunió o cimera que s’havia de fer tot just l’endemà dilluns al Palau de la Generalitat, convocada pel President i a la qual estaven convidades totes les forces polítiques del Parlament. La carta, que va ser inoportunament filtrada a la premsa (al progre El Periódico de Catalunya de Barcelona i al progressista El Mundo del Siglo XIX de Madrid), retrata de manera fidedigna la patètica constitució política de la interessada, en primer lloc, però a través seu la d’un cert cànon de la progressia que campava vent en popa per Catalunya fins fa quatre dies i que s’ha quedat més penjada que un pernil.
Era aquella progressia que recordem veient-se a si mateixa sempre carregada de raó i de superioritat moral i que mirava per sobre del muscle (esquerre) la dreta miserable i mesquina, explotadora dels pobres de la pobra classe obrera, aquella esquerra cosmopolida que encara ara identifica el catalanisme amb la ruralia carlista, d’una banda, i de l’altra amb la burgesia abusananos, assenyalada pel gran Marx com l’Enemic, el Dimoni escuat!
Diuen que la noia de l’Esplugues llobregatina, que un dia va liderar el PSC fins a dur-lo a una gran victòria electoral (“si tu no hi vas, ells tornen”) que va permetre la del seu inseparable JLR Zapatero, està entestada ara a liderar el germà gran, el PSOE, i a omplir la vacant que aquell va deixar, okupada momentàniament d’aquella manera per l’emblemàtic Pérez Rubalcaba.
I diuen que és això allò que explica la seva desconcertant conducta. (Ahir mateix ens en va oferir una mostra en forma de gag televisiu: les càmeres l’enfoquen venint passadís ençà, envoltada de fidels i somrient amb totes les dents, com fa, i quan una periodista li pregunta què li sembla la reacció de Pere Navarro a la seva carta, contesta ella, canviant de tema, de registre i d’expressió: “El señor Mas está engañando a los catalanes… etc, etc”. Impagable broma!).

Mentre aquesta dona predica, desafinant cada dia més en sintonia amb la lideressa del Partido Pijo de Catalunya i amb la d’Unión Pija y Democracia (ex-socialista, per cert), contra la “ruptura” amb Espanya que “els nacionalistes” maquinen, Espanya continua trinxant sense manies aquesta dissortada Catalunya que, si encara existeix, no és pas precisament gràcies a gent de la línia política d’aquestes tres maries. Avui mateix aquesta increïble democràcia totalitària espanyola, surrealista però real, ai!, ha donat una lliçó magistral urbi et orbe del seu grau de toxicitat des de les Corts d’Aragó, apunyalant els aragonesos catalanoparlants; ahir una altra, doble, ficant-se en la revisió argentina del procés judicial a Puig Antich, i amb l’esperpèntica repressió per part del TC de la declaració sobiranista del Parlament català; i abans-d’ahir una més a costa de la doctora en economia Clara Ponsatí, represaliada per la seva personal declaració sobiranista a la cadena Al Jazeera. I no passa dia que no ens obsequiï amb el corresponent ou sorpresa (el del divendres, de mida extra)…

És contra tot això que Catalunya reacciona, ja que la professora Chacón Piqueras i els seus seguidors, en la seva progressista visió del món, no ho faran pas, perquè ells estan per defensar persones reals, no pas pobles que no existeixen… Ja en va donar mostres fefaents, la noia, quan en va tenir l’ocasió com a ministra de l’Habitatge (des d’on tampoc ella va veure baixar la muntanya de fang que ara sepulta l’Espanya dels seus pobrets espanyols aturats) i com a ministra de Defensa (des d’on defensava Espanya, mande firmes!, però de qui o de què?, de les potències europees?, de les potències africanes?, del perill islàmic?, de l’israelita?… o si res més no –no– dels irredempts catalans i del seu separatisme?… Seria bo saber, per cert, si té res a dir als parats d’avui pel totxo d’ahir respecte del genial i rendible submarí espanyol S-80, de 1.700 M€/unitat, que s’enfonsa, com tots, però aquest per no tornar a flotar).

Justament ara que llegeixo Victus, la novelassa de l’Albert Sánchez Piñol, veig córrer pels baluards els reaccionaris avantpassats nostres per defensar Xàtiva, Tortosa… i Barcelona de les progressistes forces borbòniques del sanguinari Felip V (nét d’aquell dèspota Lluís XIV que va arruïnar França)… Em pregunto si en deu tenir notícia, la nostra ex-ministra de la guerra, d’aquest magnífic document sobre la nostra guerra de 1701-1715…, però també si li serviria de res, perquè també em pregunto què va aprendre en realitat durant la llarga temporada que va estar d’observadora a la Bòsnia-Herzegovina posterior a la guerra dels Balcans…

Un hom ja en té PROU, d’aquest color de merda d’oca… Fins als ous de les llufes que ens pengen els PERVERSORS DEL LLENGUATGE de dreta i d’esquerra: recordem Telemadrid i tots els miradors estràbics, amb zoom o sense, però també els compañeros Bono, Iglesias, Vázquez…, i artistes satèl·lits com el dissenyador Mariscal, que va veure una manifestació “amb tot de banderetes com a l’Alemanya nazi” l’Onze de Setembre de l’any passat pels carrers de Barcelona (encara que després s’ha disculpat en una carta al diari), el mateix que es movia com peix a l’aigua per la Barcelona olímpica de disseny (plena de banderetes com el Berlín olímpic de 1936?) de l’alcalde Maragall i els seus amics per sempre (que després el van defenestrar), que van ressuscitar entre tots l’estúpid escut de la ciutat fet de dues banderes espanyoles com a zenit d’aquella genialitat per a consum de babaus.

Ja plego, però deixeu-me que us recomani abans, en relació amb “els principis i valors del socialisme” que la combativa Chacón oposa, amb aquella insofrible cara de solidària sofrent, als atemptats de la reaccionària Catalunya actual, un article recent d’Enric Vila al diari, “Les esquerres”. Un dia d’aquests n’he de tornar a parlar.

I ara, acomiadem com cal la companya Carme/Carmen.
En aquest país nostre (la seva part d’Espanya), ens insulten, ens roben els calés i la identitat, ens atropellen la dignitat i ens destrossen la llengua i la cultura per fer-les desaparèixer per sempre…, i ella no diu res: com si sentís ploure! Està entès, tenim clares les seves prioritats, però que vagi fent: per damunt de tot i al capdavall de tot, el deliri txaconià demostra la profunda, real i ja completament indissimulable incompatibilitat entre Espanya i Catalunya.

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 10 de maig de 2013 per mininu

Marià Rajoy, el nostre heroi

Deixa un comentari
“No és just privar moltíssims ciutadans que viuen a Catalunya de poder gaudir de la seva condició d’espanyols”

Marià Pantalladeplasma Rajoy, en (insòlita) roda de premsa a La Moncloa

[Comentari de text:

Mai Espanya i el cas Catalunya (el ‘problema catalán’, u know) no es poden comparar amb res: ens ho diuen i repeteixen cada cop que veuen, de prop o de lluny, les orelles del llop separatista. Les repúbliques balcàniques (que van patir una guerra espantosa…, per culpa dels nacionalismes, és clar), les repúbliques bàltiques (llavors que es van separar de la URSS, aprofitant “l’explosió de l’imperi”, com va dir el president Pujol), etc, etc…, totes tenien les seves raons per separar-se de les respectives parelles, fins i tot Palestina, a la qual Espanya fa costat en la seva reivindicació (Kosovo és un altre tema: un exemple massa perillós). Però Catalunya no: Catalunya no en té cap. Al contrari: rebenta de satisfacció, d’estar dins d’Espanya i no té motius per queixar-se de res.
Per això el nostre home, que en aquest punt ja sabem quin és el seu invariable pensament, fa aquella cara d’enuig i de fastig profund cada vegada que li surten, els periodistes, amb “la preguntita”… Per tant, senyores i senyors, la consulta independentista que farà Escòcia el 2014 no és exportable a Catalunya: “ni hablar, del peluquín!”.

La conya del cas és que aquesta i la declaració que hem destacat a dalt les va dir, el primer ministre hispànic, en una conferència de premsa que havia de fer conjuntament amb el primer ministre britànic, el qual, però, va sortir a tot córrer cap a Londres quan li van fer saber que havia mort la vella Dama de Ferro, i Rajoy es va quedar sol davant del perill. No és probable, però sí possible que David Cameron aprofités la conjuntura com a excusa per deixar plantat el Doctor No, perquè abans d’això aquest ja havia trobat la manera de reclamar-li, diu la premsa, “un nou marc efectiu de diàleg” (la cursiva és meva) per la qüestió de la sobirania de/sobre Gibraltar.
Rajoy insistia, com han fet successivament els seus antecessors en el càrrec, en la revisió del Tractat d’Utrecht, que és casualment el mateix pel qual Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals mentre Espanya perdia, en benefici de la pèrfida Albió, la seva sobirania sobre el Penyal. Cap problema: una vegada més, com diu l’argumentari oficial, “són dues realitats diferents”, i avall, que fa baixada. (Entre parèntesis: no fa pas gaire, en una consulta popular els ciutadans de Gibraltar, els llanitos, es van decantar per continuar sota sobirania britànica, però això no compta, a efectes espanyols, és clar).

En aquesta mateixa exhibició de legalitat a la carta, el Doctor No va dir, posant aquella seva cara de gallec jugador de pòquer, que “allà”, al Regne Unit de la Gran Bretanya, “la decisió” de fer el referèndum “s’ha pres d’acord amb les lleis, i això és molt important, perquè no es pot anar contra les lleis”. Això deu ser “molt important”, en efecte, però també deu ser-ho només en relació amb segons quines lleis (l’Estatut i els deutes que en deriven –per posar un car exemple–, tots amb rang legal, tampoc no compten), però és que resulta que la consulta a Escòcia serà legal simplement perquè ho va permetre el mateix Cameron amb un simple moviment de dit: delegant al Parlament escocès la capacitat legal de convocar referèndums, així de fàcil… I aquí Rajoy, que podria fer el mateix gest si tingués voluntat política per fer-lo, va callar com un bellaco.

I finalment: encara que aquesta vegada no ha parlat de cap immensa majoria de catalans (segurament pensant en els espanyols que no s’han integrat mai a la vida catalana ni pensen fer-ho: els “moltíssims ciutadans [espanyols] que viuen a Catalunya”), val a dir dues coses:
1. Aquests moltíssims catalans podran continuar essent espanyols (fins i tot sense haver de sortir de Catalunya) quan el nostre país sigui independent malgrat totes les maniobres del seu.
2. Els altres poquíssims o moltíssims catalans (el referèndum que Rajoy mai voldria que es fes aclarirà quants són de cada) no volem gaudir ni de la ciutadania espanyola, ni de la marca Espanya, ni dels protectors polítics de l’Estat espanyol i de les seves paternalistes abraçades de l’ós. I majoritàriament sospito que és, com en el meu cas, perquè ja n’estem tips, completament farts, fins al capdamunt, de gaudir-ne.

Dit això, una cosa li demanaria al magne Presidente de todos: que faci el favor, sisplau, per amor de Déu, de NO parlar, precisament ELL i en nom de qui i de què ho fa, de justícia, perquè [a veure si un dia d’aquests els hi entra al cap] és precisament per una qüestió de justícia que volem cardar el camp, posar terra pel mig, tocar el dos, fugir del seu refotut Estat espanyol i fundar el nostre propi Estat català, i fer-ho com més aviat millor, abans que ell i la colla d’inútils del gabinet que presideix no ho acabin fent impossible.

En altres paraules, sant Marià, heroi nostre i de les immenses majories: la vostra famosíssima Espanya, ja us la podeu confitar!

__________________________________

[Si hi ha alguna part d’aquest comentari de text, i de manera particular aquesta darrera oració, que no enteneu, deixeu aquí sota la vostra pregunta, i mirarem de contestar en breu. Estigueu atents a la vostra pantalla de plasma]

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 10 d'abril de 2013 per mininu

Pre-cipici popular

Deixa un comentari

Mariano Rajoy, en la XXVIII Trobada del Cercle d’Economia, celebrada a Sitges el cap de setmana passat:

No estem a punt de caure pel precipici”

Comentari de text: Veient com es compleixen fil per randa, rítmicament i de manera precisa les previsions d’aquesta tropa que quan eren a l’oposició callaven i no feien res (i per això no s’equivocaven mai) i que ara que són al govern del Miniimperi xerren tots alhora i no paren de fer experiments de química Borràs (i s’equivoquen contínuament), és impossible no pensar en els entrenadors de futbol de “la Millor Lliga [i la més endeutada] del Món”: quan un equip perd un diumenge sí i l’altre també i el tècnic és qüestionat per totes bandes, en el moment que el president del club surt a defensar-lo a capa i espasa i anuncia que de cap manera pensen substituir-lo, vol dir, impepinablement, que el pobre tècnic durarà menys en aquella casa que un caramel a la porta d’un col·legi…
El senyor Rajoy s’empipa amb els catastrofistes (aquells pobres ignorants que diuen que això és una catàstrofe) i assegura a capa i espasa, a peu i a cavall, a Madrid, a Brussel·les o a Sitges, que de cap manera no anem (nosaltres també, ai las!) pel caire del precipici, i que pensar una tal cosa és arrossegar-se pel perillós terreny de la irracionalitat. La conclusió, doncs, és aquesta: si pot, senyor Lindbergh, si en té, prepari el paracaigudes!!

Una altra cosa que va dir Don Delenguas Mariano és que “Espanya aconseguirà sortir d’aquesta tempesta amb esforços propis i el suport dels socis comunitaris”. Ho pot semblar, però el senyor Rajoy segur que no parlava de cap “tempesta [feta] amb esforços propis”, sinó dels esforços propis que “posarem” (els esforçats ciutadans habituals, potser?) al servei del noble objectiu de sortir de la crisi…, ai no, de la tempesta.
Es veu que la brisa marina li va inspirar la vena nàutica, o potser va voler demostrar  que això de les naus i la navegació se li dóna prou bé (no cal que recordem el Prestige, oi?), tant o més bé que al president Mas, i diu que va comparar l’Estat amb una nau momentàniament encallada sota la tempesta en alta mar: “Que no es mogui no significa que corri riscos inevitables, sinó que està navegant amb mar de fons, amb circumstàncies més difícils de l’habitual”...
Que sant Cristòfor i sant Neptú en comandita hi facin més que nosaltres, doncs, i que no canviem això de navegar amb mar de fons a sotsobrar i anar-nos-en al fons del mar… (Això és, que el barco espanyol no arrossegui cap a l’abisme oceànic el vaixell català que té amarrat i amb el qual el capità Mas va dir que havíem de fer la travessia fins a Ítaca –després de segar les cordes, és clar).

Se suposa que amb tanta metàfora marinera allò que feia el president espanyol era parlar de la gran crisi global, perquè de la minicrisi local anomenada Bankia, res de res: terra a sobre, aquí tothom en silenci, i els mangants, que ja han cobrat la indemnització, a córrer tocant el dos i a viiure, que són dos dies!
Això sí, ja poden ploure pedres, o “chuzos de punta”, que diuen els castissos, que el Fantasma continua amb les seves fantasmades, com la de la candidatura a pinyó fix de Madrid com a seu olímpica (ara pel 2020…), i sense deixar de tenir la mirada fixa sobre la privilegiada perifèria, que no es mogui ni un pèl, i que si s’ha de moure, sigui per recular.

El primer ministre no vol que es parli de Bankia. Doncs en parlarem. No pas jo, que més enllà del meu paper d’escandalitzat, d’indignat, d’emprenyat i d’accionista majoritari escaldat, poca cosa més en sé, sinó de l’anàlisi de l’Estat oligopòlic castellà que va publicar fa pocs dies al diari (“L’autodestrucció d’Espanya”) un dels meus historiadors de guàrdia, en Xavier Díez, a propòsit de com afronta Espanya la crisi, que té la seva versió cañí en el cas Bankia. El copio aquí quasi sencer, que val molt la pena llegir-lo:

«Resulta temptador fer una comparació de l’Espanya actual amb la França de fa setanta-dos anys. Amb la diferència que cap De Gaulle ens desballestà el règim. Ans al contrari, la Transició permeté acomodar el franquisme a la Constitució, sense que les elits consolidades el 1939 veiessin minvada la seva posició. De fet, l’Espanya reaccionària, autoritària, monopolitzadora de tots els ressorts del poder, manté intactes els privilegis i, com ens mostra la FAES, exhibeix impúdicament la seva ideologia. I, si anéssim més enrere, veuríem les línies de continuïtat amb les mentalitats i les maneres de fer d’un vell imperi que no ha deixat de recular des del segle XVII i és incapaç d’acceptar que els temps han canviat i que ja no es pot viure d’activitats extractives, mentre encara busquen la plata de Potosí a les butxaques dels catalans.

La contradicció entre el món modern i les estructures corcades i anacròniques del vell imperi hispànic semblen metaforitzar-se en la caiguda de la monarquia al cementiri d’elefants a Botswana. Una institució anacrònica, símbol de la permanència de l’Estat en el vell ordre imperial, on la tramuntana de la crisi econòmica ha posat en evidència una feble façana democràtica, ha deixat al descobert les seves misèries. Una façana que cau a trossos i mostra les velles estructures de l’aristocràcia dominant, composta d’una conferència episcopal retrògrada, un alt funcionariat incapaç de comprendre el món, un empresariat dominant de vocació rendista i especulativa i una classe política de formes i continguts inquisitorials, que atribueixen les culpes de tots els mals a l’infidel nacionalista.

»La crisi ha fet caure la façana democràtica, perquè en pocs mesos els hereus ideològics (sovint també biològics) del franquisme i les nissagues imperials han dinamitat els precaris pactes de la Transició. S’ha trencat el pacte social, perquè la reforma laboral ha esbotzat la concertació social i les retallades han enfonsat l’insuficient estat del benestar. S’ha trencat el pacte polític, perquè l’estat profund ha impedit investigar les violacions dels drets humans durant la dictadura i ha perseguit els sectors que buscaven la veritat (el cas Garzón i els obstacles judicials davant el cas dels nens robats en són una bona mostra). S’ha trencat el pacte econòmic, perquè les elits, com la noblesa durant l’antic règim, s’han negat a pagar impostos mitjançant el frau, el paradís fiscal o la seva versió legalitzada, unes SICAV amb gran presència de grandes de España. I, finalment, la costura més desgastada, allà on es preveu més trencadissa: s’ha esberlat el pacte nacional, on a l’aspiració d’una Espanya plural s’hi interposà el cafè per a tothom, i ara els hereus d’un imperi d’estètica que s’acosta a la de Darth Vader imposen la vella aspiració comte-duc-olivariana de la recentralització hostil.

»Com a la França de 1940, la intervenció alemanya ha estat l’excusa perfecta per dur a terme l’agenda oculta, llargament anhelada pel cor de les tenebres de l’obsolet imperi: un retorn desacomplexat a l’antic règim; una societat del privilegi, el retorn dels estaments, l’autoritarisme despietat, la desigualtat extrema, el privilegi feudal de grans empresaris i legionaris de Crist. És per això que busquen posar fi a la sanitat, l’ensenyament, les pensions, la universitat, els mitjans públics, el català o qualsevol assaig d’igualitarisme i pluralitat. Tot plegat entre la suïcida incompetència de les elits i la indolent passivitat social. El Partit Popular ha decidit, doncs, apagar els motors i dirigir l’avió contra les muntanyes, confirmar l’autodestrucció a càmera lenta d’un estat condemnat a la insignificança. I, en aquest context, als catalans no ens queda altra sortida que pitjar el botó de la independència i ejectar-nos fora de la condemnada nau imperial, única opció realista de supervivència col·lectiva. És clar que també tenim aquí el nostre propi Vichy, que fa servir les retallades Merkel-Guindos com una justificació de la seva reaccionària agenda política, i que fa tots els possibles per escamotejar-nos els paracaigudes».

Per si no feia prou yuyu el nom de l’altre disc (Cansados de esperar el fin), en Jorge Martínez i els seus Ilegales (que en el seu temps ja eren depriments amb ganes) tenen en el palmarès aquesta altra (trobada buscant la de dalt), que esperem que no sigui premonitòria. En aquest racó peninsular som uns quants encara que veiem Europa amb simpatia, amb esperança i amb convicció (i amb il·lusió, President!).
__________________________________

[Imatge de l’entradeta: el President del Miniimperi espanyol, encara que ha vingut de visita a la colònia catalana a parlar de solucions per a la crisi, no per això ha deixat de preocupar-se per les coses veritablement importants, com l’espanyolització a fons d’Espanya entera]

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 5 de juny de 2012 per mininu

El senyor Botín posa l’accent sobre la i…

Deixa un comentari

Emilio Botín, mandamás del Banco Santander, en la presentació davant la parròquia accionista del compte de resultats de l’exercici del 2011, que arrojan el modest saldo positiu de 5.351 M€:

“Dir que la culpa
[de la crisi] és de la banca… Aquí el que hi ha són bancs i bancs, i nosaltres en tenim molt poca culpa: la gran culpa l’hem de donar als polítics, i no concretaré quins, però hi ha molts polítics que ho han fet molt malament”

[Comentari de text:

Allò que dèiem: la culpa és dels polítics. I no deixa de tenir raó, el senyor Botín: els polítics tenen bona part de responsabilitat en la crisi, sí, però per no haver posat el morrió a temps als caimans de les finances i a les temptacions especulatives dels mateixos banquers. Si no van parar els peus a temps a la monstruosa Lehman Brothers, ¿per què haurien ara d’anar a buscar les pessigolles als aprenents de bruixot com el discret i sanejat banc cantàbric? I si, en comptes de prevenir i evitar els excessos de la gran banca i de fer pagar als seus capitostos (amb la garjola, si més no) per la seva audàcia sense límits, a damunt els hi apedacen l’estropici amb una astronòmica quantitat de l’erari públic, ¿per què no haurien aquells graponers d’agafar els calés i sortir corrent? La banca ja fa temps que va canviar de prioritats i va deixar de costat la seva funció secular de donar crèdit a les empreses i particulars per dedicar-se a clavar queixalades especulatives com més grosses millor allà on es presentessin les oportunitats de negoci, fossin de la mena que fossin. ¿Què n’haurien de fer, al capdavall, de tanta ciència i tanta pràctica financera acumulada, sinó utilitzar-la per augmentar els guanys, ja que ningú els hi esmena la plana ni marca regles de joc més estrictes, moralment més correctes i socialment més beneficioses?
¿Responsables de la crisi, els banquers? Ells es limiten a jugar la partida amb els daus que tenen, i tant que sí. “A l’hora d’imputar culpes”, llegim al diari, “Botín va recordar que bancs com el Santander no han sigut rescatats ni han rebut diners públics [molt agraïts, senyor Emilio], i va endossar responsabilitats a la classe política”. Encara va fer més que això: avalat pels resultats positius de la seva gestió, va aplaudir les “mesures doloroses” que anuncia Mariano Rajoy, i el va animar a fer una reforma laboral (la que ha de costar una vaga general, segons confidència del mateix Rajoy a Brussel·les) que sigui “profunda i de calat, que doni flexibilitat a l’empresa i estableixi criteris de productivitat als salaris”. Uns criteris de productivitat que no s’han pas aplicat als banquers que han rebut jubilacions milionàries després d’enfonsar els seus bancs i gairebé el sistema financer sencer…, oi que no?

I tot això sense oblidar la meritòria funció que els bancs no han deixat de fer mai de guardar a la caixa forta els capitals acumulats –legals o no, immorals o no– pels taurons empresarials i especuladors de la societat capitalista (hereditària). Però d’això ells tampoc en tenen la culpa: ells no fan altra cosa que llogar els seus soterranis blindats i la seva reserva i confidencialitat més absolutes. Tot dins la més estricta legalitat, no cal dir-ho. El problema, però, no és aquest, en definitiva: el problema és que aquesta mateixa legalitat doni carta de naturalesa a la reproducció il·limitada, per via hereditària, dels taurons capitalistes i dels seus ingents capitals ocults.
Per via hereditària, per exemple, la pubilla Botín ha rebut el Botín del cognom i l’altre, i “algun dia tot això serà seu”: el Banc Santander i totes les caixes intervingudes que vagin pròximament a subhasta i que Botín Sr. ja ha anunciat que passaran a les seves mans…
Mentrestant, com que el vent bufa de popa, continuarem veient el gran Botín de patrocinador de Ferrari a la Fórmula 1 i del pilot espanyol que hi milita, en Fernando Alonso, a veure si aquesta vegada el noi asturià se’n surt, i encara que sigui sense la presència aquesta temporada de la molt espanyola La Sexta del català Jaume Roures, Espanya entera en pot treure, del nou títol mundial, un bon tall d’autocomplaença nonacionalista…

[Foto de l’entradeta: Javier Sorian, AFP]

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 4 de febrer de 2012 per mininu

‘Immigrant enfadous song’, by Led Peppelin

Deixa un comentari
“Parlem d’allò que realment interessa els ciutadans: economia, seguretat i immigració. Però mai hem evitat debats polèmics com ara el recurs contra l’Estatut. La diferència respecte als altres és que no ens hi hem embarrancat”

(Del compendi ideològico-programàtic del Partit Populista a/de Catalunya, comentat per algun dels seus capgrossos màxims)

[Comentari de text:
La nit de les eleccions municipals, mentre s’anaven concretant els recomptes de vots arreu de Catalunya, en la mesa d’anàlisi/debat que sol muntar TV3 (la cadena prohibida al País Valencià pel PP de Francesc/Francisco Repressor Camps, l’honorable dirigent en tràmit de passar a la història com a Francesc I l’Innocent) en els seus estudis de Sant Joan Despí, algú va recordar al gran dels germans pepistes Fernández-Díaz, Jordi/Jorge, la part obscura dels bons resultats que s’anaven confirmant: que el PP, dit sense embuts, estava recollint els fruits d’una campanya electoral lletja, de joc subterrani, durant la qual havia tret a passejar l’espantall de la xenofòbia… I davant d’aquestes intolerables insinuacions, JFD es va defensar dient, amb una mueca, que allò que li replicava el company de tertúlia era un insult a la intel·ligència dels votants.
Aquest escarafall d’escandalitzat (hipòcritament) d’en Jordi deu ser l’últim step del Manual del bon populista: “Tu digue-les ben grosses, com més grosses millor, i ben llamineres, per engalipar el votant potencial, i si aquest pica ja el tindràs al sac, i ben lligat, que és lo que compta; i després, si algú t’ho recrimina, tu digue-li, fent-te l’ofès, que la seva sospita és un insult a la intel·ligència del teu votant…”
Les coses clares i la xocolata espessa: el PP va fer una campanya electoral que no va tenir res de neta (d’intel·ligent potser sí…), utilitzant sense manies el malestar detectat en determinades àrees urbanes a causa dels problemes derivats dels alts índexs –clarament excessius, sí– de població immigrada, de la mateixa manera que no té cap problema, aquest partit tan centrat, a utilitzar el fantasma del pancatalanisme al País Valencià (i aviat a les Illes), el de la insolidaritat catalana a tot Espanya, el de la fractura social a Catalunya, i el de la persecució del castellà en aquesta terra de missions, que afecta de manera greu els nens de família castellanoparlant que van a escola, obligats a la tortura d’aprendre en català, valga’ns déu!…; i tampoc dubten gens ni mica, els populistes fills del falangista Fraga Iribarne, a l’hora de manegar les interioritats de determinats tribunals per poder-los encarregar més tard sentències a la carta, com aquell qui demana una pizza amb pepperoni… Podríem continuar amb el clientelisme, amb certs casos notables de corrupció, amb la relació del partit i la desmemòria històrica que el caracteritza, de la seva peculiar noció de la seva nació i de les altres, de la visió patrimonialista, centralista, uniformista i excloent que té de la seva Espanya… I amb tot això al cap, veure aquesta parella tan ben avinguda de la foto de dalt parlant de “centralitat” i de “responsabilitat” fa riure, com a mínim.
Bé, doncs, a veure: el PP “parla d’allò que realment interessa els ciutadans”, com de la immigració (i de la seguretat, que tracta alhora, en bloc) i de l’economia, dos temes que mereixen un parell de comentaris.

Sobre el primer: en aquesta terra nostra tan plena d’immigrants corre la brama que una bona part hi van venir enviats directament per via aèria des de les Canàries, on havien arribat amb pastera; el “problema” quedava així enllestit de cop: un cop entaforats a l’avió, el problema passava a ser automàticament “dels catalans”, que d’entomar-ne de tots colors ens n’hem fet un tip, com ens correspon pel paper que tenim assignat dins aquesta Espanya tan castissa i campetxana… Es tracta d’una llegenda urbana? Potser sí, o potser no: qui ho sap? Aquesta vegada no hi havia pas cap Carles Sentís que consignés l’existència d’aquests nous “transmiserians” voladors…
Tampoc ningú ha desmentit mai l’altre rumor que circulava sobre l’entrada durant un temps sense aturador i sense gaire mesura d’emigrants sud-americans per la gran porta de l’aeroport de Barajas…
Tot plegat pot ser perfectament un infundi, i tant que sí, però en canvi és una evidència que tot aquest corrent immigratori no ha estat de cap manera repartit amb una certa proporció per tot el territori peninsular. I a propòsit de la desproporció que li ha pertocat a Catalunya, algú em va comentar fa poc, amb la boca petita però pronunciant clarament, que als problemes de convivència veïnal d’aquesta manera sobrevinguts s’hi havien d’afegir les previsibles dificultats extres per a l’idioma del país i i el seu ús social, cosa que –buscada o no– a certs estaments espanyols ja els anava bé… Ja dic que intencionadament o no, es tractaria de la repetició d’una jugada que els que tenim una edat ja vam viure en la llunyana dècada dels anys 60, quan el difunt Carles/Carlos Sentís jugava les seves cartes periodístiques.
(I també és una evidència, sigui dit per tancar el cercle, que el partit populista de Catalunya, més populista que mai, ha tret, com per art de birlibirloque, unes bones rendes electorals d’aquest estat de malestar col·lectiu, propiciat, segons les males llengües, per algú de mala fe).
I acabem amb el segon dels temes que tant interessen el PP perquè interessen en primer lloc (la immensa majoria d’) els catalans: si hem de parlar d’economia, ¿com és que el PPC no diu mai ni piu sobre la sagnia econòmica (econòmica, sí: pecuniària, monetària, no pas metafísica) que pateixen TOTS els catalans (tots: també els votants del PPC s’hi veuen embarrancats) a l’altar d’aquest déu ingrat que els seus devots fanàtics anomenen Espanya, i que no sabem mai en què fon, exactament, aquesta descomunal muntanya de diners que li són oferts cada any en sacrifici ritual?

Ah, ah,
We come from the land of the ice and snow,
From the midnight sun where the hot springs blow.
The hammer of the gods will drive our ships to new lands,
To fight the horde, singing and crying: Valhalla, I am coming!

On we sweep with threshing oar, Our only goal will be the western shore.

Ah, ah,
We come from the land of the ice and snow,
From the midnight sun where the hot springs blow.
How soft your fields so green, can whisper tales of gore,
Of how we calmed the tides of war. We are your overlords.

On we sweep with threshing oar, Our only goal will be the western shore.

So now you’d better stop and rebuild all your ruins,
For peace and trust can win the day despite of all your losing.

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 22 de juliol de 2011 per mininu

‘E’ d’enemics

Deixa un comentari

La presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, va presentar el divendres 17 de juny, “com a líder del PP català i com a mare”, una instància a la conselleria d’Ensenyament “perquè el Govern compleixi amb les sentències del Tribunal Suprem (TS) i garanteixi un model educatiu bilingüe” per al seu fill, tot reclamant que “la realitat bilingüe de Catalunya” es traslladi també al model educatiu català.

[De la premsa]

[Comentari de text:
Llegíem en l’article editorial de dilluns passat del diari El Punt d’Avui (que dedicava aquell dia tres planes al “Setge al català”, com remarcava en Jordi Soler en el seu article reproduït en el post anterior a aquest) que “l’enemic és a casa”. I que l’enemic, aquest corc que se’ns ha ficat a dins del país, “és més poderós que mai”. Ho és tant, de poderós i d’eficient, que el nostre país amenaça ruïna: la feina d’aquests rosegadors, que sembla que no tenen res més al cap que aquestes eines que mostren de destrucció lenta i sorda, és incessant, implacable.
S’ha de reconèixer que en altres coses potser no, però en aquest terreny, en la feina tossuda d’acoso y derribo, l’estat de dret (de conquista) castellà està adquirint unes habilitats sorprenents, unes capacitats tan formidables, que si les apliqués en la construcció del seu país en lloc de fer-ho en la destrucció del nostre (com abans ho va fer en tots els països on va ficar els peus i la banya), Espanya no aniria pas a la cua d’Europa com ha fet sempre (i tant hi ha anat, que sembla el seu lloc natural), sinó en les posicions capdavanteres. Però tothom serveix per a allò que serveix: aquesta és la trista realitat espanyola.
Catalunya no en té cap culpa, però. Ni Catalunya ni la resta dels Països Catalans (o Països Valencians, o Països Mallorquins, si voleu, tant se val) no tenen la culpa que Espanya sigui incapaç d’altra activitat que la de liquidar instintivament totes les personalitats nacionals que se li posin a tret d’escopeta, i tampoc tenen la culpa de ser geogràficament veïnes d’aquesta entelèquia anihiladora, borda, emprenyadora, incapaç de comportar-se civilitzadament i de respectar els altres, i incapaç de viure, a més, del seu propi esforç (treballant com tothom, s’entén) i dels seus propis recursos.
Aquí tenim la dirigent del partit populista espanyol a Catalunya, la llicenciada Alicia Sánchez-Camacho Pérez, a la qual últimament totes li ponen: inflada de satisfacció com està, i armada amb les sentències a mida contra el català que ells mateixos han propiciat, que han provocat, es va veure impel·lida a presentar-se, ara fa un mes, a les portes de la conselleria d’Ensenyament per acompanyar, posant-hi les barres sense envermellir gens, aquest personatge nociu que presideix aquesta cosa cínica anomenada cínicament Convivencia Cívica Catalana, i fer amb ell el número cínic anual de reclamació de “llibertat d’elecció” de la llengua vehicular de l’ensenyament; i no va tenir cap empatx a fer-ho, l’audaç Alícia, fent servir d’escut el seu fillet en edat d’escolaritzar, pobric.
“Mai el risc ha estat tan alt com fins ara”, continuava l’editorial citat (que reprodueixo sencer a l’altra plana), “perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació havia estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català”.

Amb aquest paisatge desolador a davant, em vénen al cap dues preguntes que em colpegen insistentment des de fa temps. Una és relativa a l’absència d’una entitat cívica que vingués a ocupar el lloc que va deixar buit la Crida a la Solidaritat (fundada ara fa 30 anys, el 1981, i desapareguda el 1993), de seguida que es va veure que hi havia raons de sobra que haurien justificat la seva reactivació; o que la reclamaven, més ben dit. ¿Quantes vegades no s’hauria vist empesa a actuar “en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes”, com deia l’eslògan de la vella Crida?, i per tant, ¿quantes accions contra la llengua, la cultura i la nació catalanes provinents del corrosiu Estat castellà no han quedat tots aquests anys sense resposta?
La mateixa pregunta, i en el mateix sentit, me la faig concernint les instàncies polítiques de Catalunya: no aconsegueixo entendre com és que, amb la pedregada que ens arriba d’Espanya sense parar, cap Govern de la Generalitat no s’ha plantejat mai de crear un organisme administratiu que ens protegís sistemàticament dels sistemàtics atacs fets des de l’exterior de Catalunya (però des de l’interior de l’Estat, sempre), i de presentar, sistemàticament també, un contraatac a cada agressió, de contestar a totes les injúries. A totes, sempre que fos possible jurídicament.
No sé si ha sigut per la il·lusió òptica que ens ha fet creure que vivíem en un estat de dret real, i no de ficció, i que no ens calia protegir-nos les espatlles, però em sembla que si no haguéssim descuidat aquesta vigilància tan elemental ara no ens trobaríem en aquesta situació, rodejats de llops famolencs amb ganes de no deixar del País Català ni el rastre d’unes miserables engrunes per als paleontòlegs del demà.

 

«Mai, en la llarguíssima història de persecució que desgraciadament
acredita en els últims tres-cents anys, la llengua catalana havia patit
com pateix actualment un setge integral i coordinat a tot el domini
lingüístic. N’hi ha hagut de més cruels, de més sistemàtics i de més
duradors. Però l’actual és, sens dubte, el més perillós dels perpetrats
fins ara. És el més difícil de combatre, perquè està projectat per un
espanyolisme que es basa en la presumpta legitimitat que li atorga un
sistema democràtic. Un sistema democràtic que avala l’anihilació de les
minories lingüístiques i que, a l’hora de denunciar abusos, a més, no
podem oblidar que està homologat en una Unió Europea que a dreta llei
només protegeix les llengües que són oficials perquè tenen un estat al
darrere. Mai el risc ha estat tan alt com fins ara, perquè aquest intent
de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits
majoritaris a l’Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del
panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament,
abonant l’arraconament de l’idioma que vertebra culturalment els Països
Catalans. Mai la situació ha estat tan dramàtica, perquè el partit que
orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l’àmbit lingüístic del
català.


»L’enemic és a casa. I l’enemic és més poderós que mai. A
Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l’atac contra la protecció
del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit
la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat
l’ensenyament en l’idioma propi, liquidant l’exigència del català per
accedir a l’administració pública i derogant el decret de mínims que en
garanteix la paritat a l’ensenyament. Al País Valencià, on els populars
governen des de fa anys, la corrua d’atacs i manipulacions contra la
unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l’arraconament del
valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L’ofensiva, però, no es
limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de
supervivència, sinó que s’ha desencadenat de manera lenta però
inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC
contra l’Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en
molts fronts, a mercè de la voluntat d’uns tribunals espanyols que,
naturalment, entenen l’espanyolitat només en castellà i la catalanitat
com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I
només s’aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar
exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de
les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni
més preuat»
.

“La pitjor ofensiva contra la llengua catalana”, editorial d’ElPunt/Avui del dia 18 de juliol del 2011.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 21 de juliol de 2011 per mininu

Tot refent ponts, aeris i terrestres, i sursum corda

Deixa un comentari

Pérez Rubalcaba, segundo de a bordo (de moment) del PSOE, va i ve a Catalunya, a refer ponts en un plis-plas:

“Els sentiments col·lectius d’un poble són més potents que no pas les sentències i els BOE”

[Comentari de text: Recordant-se de santa Bàrbara només quan trona, com solen fer els socialistes madrilenys de Nicaragua, el vell diable del PSOE va acostar-se aquest dia (12 de maig, diumenge) als seus acòlits catalans i diu que va dir (segons revelació de l’exconsellera i excandidata Montserrat Tura, ja que PR no va amollar ni un mot per a la premsa canallesca) la sentència que he transcrit a dalt en negreta. La crònica del diari, que parla d’una operació de desglaç del candidat en les relacions, últimament un pèl anquilosades, entre els socialistes catalans i els seus germanastres espanyols, sembla que va fer el seu efecte, i tant que sí, i en positiu!, com diria el president Mas de Polònia i també el de Catalunya.
Doncs res, que l’home es va plantar allà, enmig de la militància i davant del komitè executiu del PSC (i entre ells la ministra de la Guerra, Carme Chacón, amb cara de circumstàncies) i, com si fos al programa “Tengo una pregunta para Ud”, va anar responent a totes les qüestions que se li plantejaven, amb espines o sense.
“És important fer un relat d’Espanya que inclogui Catalunya i un relat
de Catalunya que inclogui la relació amb Espanya”, diu que li va demanar el reelegit alcalde de Lleida, Àngel Ros. I
Rubalcaba es veu que es va comprometre a “desfer malentesos” per evitar, segons
altres fonts, que “el PSC a Madrid es vegi com un catalanista dolent i
el PSOE a Catalunya com un espanyolista dolent”. I finalment va recordar, explica el cronista, que,
històricament, sempre hi ha hagut diferències.
És cert: unes diferències de 20.000 Milions d’Euros anuals, ara mateix (mil milions amunt, mil milions avall, que no hem pas de filar prim). Però no ens entretinguem amb collonades, i anem a allò que importa, que és que, com per art de màgia, els ponts caiguts es van començar a reconstruir a tota llet, com en una pel·lícula d’en Walt Disney:

La trobada també “va servir per injectar moral a un PSC en hores
baixes”, i en aquest sentit el meeting va fer el fet, perquè els soferts i moixos militants van quedar “encantats”, “satisfets” i “molt contents” del loquaç Pérez Rubalcaba, que tanmateix també va fer algunes reflexions autocrítiques, com ara que el socialisme (espanyol en general) no hagués reconegut fins després de les eleccions del 2008 la crisi, o el fet de “definir-se només a la contra del PP”.

Després de la dutxa freda de l’autocrítica, però, va venir la dutxa calenta de la crítica a “la dreta catalana” de CiU: “Em costa de veure com un partit tan genuïnament català s’oblida de tot i
pacta amb un altre tan genuïnament anticatalà”, va criticar, recordant
la “campanya de catalanofòbia” dels populars amb l’Estatut. La recordem, la recordem, però també recordarem aquí que el seu cap de files va exclamar “Missió complerta!”, quan la campanya dels populistes va culminar en la reconsagrada sentència d’ara fa un any, i ens va venir a recomanar, si fa no fa, que ens l’embeinéssim…

En resum, que la visita rubalcabiana, molt oportuna, va posar les piles als sociates catalans de cara al consell nacional que havia de tenir lloc al cap de vuit dies (aquest darrer cap de setmana), i amb vista al congrés del partit, la tardor vinent, i després a les eleccions al Congrés de Diputats, que són les que compten de debò. Doncs endavant les atxes, home; o, com diria el senyor Marcel·lí, “Adelante!”.

«Ha vingut el senyor Alfredo Pérez Rubalcaba a Barcelona a fer-nos la
pilota als catalans. Això, de tant en tant, també ho feia el franquisme.
Ja fa temps que dic que el PP i el PSOE, en el fons, són iguals. Els
anomenats socialistes parlen de federalisme, i de federalisme rien de rien.
És el partit que més enganya. A Badalona, sobretot la immigració
espanyola, abans votava el PSOE i ara vota el PP. Passa que a les
barriades de la perifèria hi ha més habitants que els que residim al
centre de la ciutat. El PP i el PSOE són partits centralistes
d’obediència madrilenya, no ens enganyem. Els independentistes, amb el
temps, sortiran de sota les pedres. I les noves generacions no
acceptaran tant d’espoli fiscal a Catalunya. És hora que Catalunya
desperti. Recordo que al principi de la Transició mal anomenada modèlica
es deia que hi hauria franquisme sense Franco. Cada vegada es veu més atado y bien atado. La democràcia espanyola és de fireta, és molt mediocre. Espanya segueix sent el farolillo d’Europa. Una democràcia de molt baixa qualitat»
.

Joaquim Renom Blanch, “Franquisme sense Franco”, dg 19.6.11, EP/Avui
_________________________________________________________

ps: Després d’això vam llegir a la premsa que JL Carod-Rovira, conferenciant davant la gent de CpC, Ciutadans pel Canvi (nom a hores d’ara més aviat desorientatiu), es va manifestar disposat a no
permetre que es continuï “entregant el país a la dreta”: com mossèn
Joan Herrera, sembla que estaria per un federalisme mixt, transversal i
provisional, de gestió autònoma de cada comunitat (quina mania!) del seu propi
“grau de dependència”, fins arribar al moment de decidir-se entre el
federalisme (federació/confederació?) o la independència…
I ves per on, ¿no va ser Joan Ridao que va proposar fa unes setmanes a Joan Herrera d’anar junts a les generals espanyoles?

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 22 de juny de 2011 per mininu

REE a objectar

Deixa un comentari

El president Mas, en la inauguració de la subestació de la MAT a Bescanó:

«L’Ajuntament de Bescanó ha tingut el sentit comú per equilibrar els interessos propis i els del país. Ens calen actituds com aquesta, i espero que serveixi d’exemple, perquè hi ha infraestructures que s’han de fer perquè beneficien a tothom»

[Comentari de text: «Ja la tenim aquí». Amb aquesta frase de ressonàncies tan presidencials començava l’Oriol Mas la seva crònica al diari de dimecres passat, 1 de juny, sobre la inauguració de la subestació a Bescanó (la Selva) de la famosa, discutida, controvertida i finalment endossada MAT, la línia de molt alta tensió que partirà Catalunya com una clenxa del barber de Sevilla, només que en aquest cas el barber no és de Sevilla, sinó de Madrid, per variar.
«Després de catorze anys de conflictes, protestes, reclamacions i
divergències de tota mena»
, continuava el cronista, «a finals d’aquest mes la MAT arribarà a les
comarques gironines. Entrarà en funcionament fins a Bescanó, on ahir es
va inaugurar oficialment la subestació que hi ha construït Red
Eléctrica. Aquest és el punt final del primer pas de la interconnexió
amb França, dins el tram Sentmenat-Vic-Bescanó. En uns quinze dies es
començarà a posar en funcionament la subestació en període de proves, i a
finals de mes es compta posar-la en servei definitivament»
.
La resta de trams, explicava la informació, estan encara pendents del vistiplau del Ministeri de Medi Ambient, i fins que no tingui la declaració ambiental favorable l’empresa REE no podrà completar la línia. Però ¿algú pot dubtar que aquest moment arribarà, i sense trigar gaire més, havent vist com s’ha tirat al dret fins ara, deixant als opositors que diguessin missa?
Ja tenim, doncs, totes les nostres autoritats contentes amb la seva nova joguina, aquesta meravellosa i imprescindible “infraestructura del segle XXI” (i supermoderna, doncs, que em deixava aquest adjectiu). Que sigui tan necessària com diuen, ens ho haurem de creure, perquè, que jo sàpiga, encara és hora que ensenyin un informe tècnic com Déu mana que ho demostri. I haurem de creure’ns, també, que aquí no hi ha interessos ocults, que no hi ha més interès que l’interès públic…
Per què deu ser, però, que hom té la sensació que ens prenen per beneits que amb 4 raons ja passen? Mireu quin epíleg té aquesta historieta:
«Finalment, el president de Red Eléctrica de España, Luis Atienza, va
recordar que la infraestructura és “vital” per a les comarques gironines
i el sistema elèctric català i espanyol, ja que la interconnexió
permetrà integrar l’energia eòlica dins la xarxa i garantir el
subministrament: “Girona s’ha salvat gràcies a la crisi, perquè la xarxa
estava al límit per atendre els pics de consum i hi havia més risc
d’una apagada”»
.
Gràcies a la crisi, doncs, i gràcies a Luis Atienza, tan eixerit, i gràcies a les nostres autoritats, tan trempades, i a veure si un dia d’aquests, gràcies a la crisi, també, ens acaben d’una maleïda vegada aquests tristos trams assassins de carretera general a mig desdoblar, que ensenyen a tothom que hi passa les nostres misèries colonials (a més de les corones de flors pels morts en accident). I a veure si, la crisis mediante, ens estenen també (o ens deixen estendre), abans del segle XXII, la línia de tren mediterrània que ens connecti a Europa i ens tregui de l’estúpida inòpia espanyola.

La crònica periodística d’Oriol Mas es completava amb aquesta peça, a manera de desencantada conclusió. Al final, les autoritats sempre tenen a la seva disposició, ben guardat a la màniga per si l’han de menester, el cèlebre Article 26 :

«Una de les lleis bàsiques de l’electricitat és la que diu que les
càrregues –positiva i negativa– es repel·leixen si són del mateix signe i
que s’atrauen si són de signe diferent. Res a veure amb la realitat,
com a mínim la que es va poder palpar ahir a Bescanó. Els representants
del nou govern de la Generalitat i els de Red Eléctrica coincidien en
gairebé tot: els beneficis de la línia de 400kV, la necessitat
d’acceptar i facilitar aquestes infraestructures, el bon funcionament
del sistema de transport elèctric espanyol… I lluny de repel·lir-se,
convergien. Deien que el país requereix de noves infraestructures, i Red
Eléctrica vol fer les que li pertoquen com més aviat millor. La
presència del president Artur Mas va ser el millor exemple d’aquesta
sintonia, un gest que diu molt i que Luis Atienza va agrair públicament.
Que lluny que queda l’època del tripartit! Aleshores, una part del
govern –PSC– donava suport a la MAT entre Sentmenat i Baixàs i l’altra
part –ERC i ICV– en renegava i encapçalava les manifestacions. Unes
protestes en què, per cert, hi havia molts alcaldes de CiU. Amb el gest
d’ahir, Artur Mas va cridar a files i va deixar clar que no acceptarà
pals a les rodes als trams que falten del projecte. I per si de cas, va
ser més explícit i va lloar l’Ajuntament de Bescanó: “Ha tingut el
sentit comú per equilibrar els interessos propis i els del país. Ens
calen actituds com aquesta, i espero que serveixi d’exemple, perquè hi
ha infraestructures que s’han de fer perquè beneficien a tothom”. La
Generalitat farà de mediador amb els ajuntaments, i Red Eléctrica els
oferirà compensacions. I anar per feina, que dirien»
.
_________________________________

Docs per al debat:
 
—Albert Cortina Ramos, Nova cultura del territori i ètica del paisatge, pdf.
—Eva Alfama [et alii], Per una nova cultura del territori? Mobilitzacions i conflictes territorials. Icària, 2007, Barcelona.
—Oriol Nel·lo, Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Ed Empúries, BCN, 2003.

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 8 de juny de 2011 per mininu