L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Sorry (We haven’t heard it all before)

Deixa un comentari

“Com podem dormir mentre els nostres llits estan cremant?”…

“Austràlia demana perdó als aborígens pel sofriment causat”

[De les agències]


“El primer ministre d’Austràlia, Kevin Rudd, ha demanat per primera
vegada a la història del país perdó als aborígens pel dolor i el mal
causats en el passat. El discurs del president del Govern s’ha emès en
directe a tot el país des del Parlament, a Camberra, a través de la televisió nacional i de pantalles gegants.

“En aquesta sessió especial al Parlament hi han assistit diversos
representants de les comunitats aborígens i tots els ex primers
ministres del país encara vius, menys el predecessor de Kevin Rudd,
l’antic líder dels conservadors, John Howard”.

…Sempre
hem estat aquí i
sempre estarem en la nostra terra…


Molt abans d’ara, el 1987, el grup australià Midnight Oil, conegut pel seu activisme polític i molt popular al seu país, ja avisava que havia arribat l’hora de canviar de xip i de posar les coses al seu lloc, de “pagar el lloguer”.
Els indígenes del vídeo fan pensar, i molt, en els indis de les reserves dels EUA, i és així perquè fou en reserves també que els anglesos van ficar els aborígens, després d’arrabassar-los les terres: són dues històries paral.leles, nascudes del mateix imperialisme anglosaxó. La diferència més notable és que l’enorme illa austral, “descoberta” per a Anglaterra per James Cook, els anglesos la van destinar des del primer moment a fer de presó (com a la pel·lícula futurista d’en Kurt Russell a Manhattan, 1997, Escape from NY, però a l’engròs). De la miserable existència posterior dels nadius en el confinament i la precarietat, els colons anglesos en deien “el problema aborigen”, i van intentar “solucionar-lo” per la via de l’assimilació de les criatures, un intent mai reeixit del tot i que va acabar els anys 60 del segle passat amb el reconeixement del dret a vot dels aborígens, i que ha culminat tot just ara, amb l’acte de contrició del Govern australià en nom del poble que representa.

Les comparacions són odioses (sobretot per a aquell dels objectes o subjectes del binomi a qui la comparació fa més odiós), però també inevitables, en aquest cas. Perquè el cas cert és que en el nostre món n’hi ha d’altres, de països imperialistes, amb una llarga i negra història d’imposicions i violacions sobre altres pobles propers o llunyans geogràficament, que ni s’ho han plantejat, de demanar perdó pels seus tropells constants, reincidents i sostinguts al llarg dels anys i dels segles. Al contrari: continuen exigint-los, a les víctimes de la seva fam depredadora, arrogants, que continuïn amb el cap cot i submisos: “Por qué no te callas?!”
L’amo esclavista fa callar l’esclau no pas perquè aquest no tingui raó, sinó just al contrari, perquè la té tota, i perquè no la digui. El colonitzador, després d’imposar la seva llengua a la gent de les colònies, li imposa el silenci. I encara hi ha qui, en aquesta salvatjada, hi veu un acte de cultura

 

...Sempre hem estat aquí, i 
sempre estarem en la nostra terra...

Any 2000, cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Sidney:
Midnight Oil surten a l'escenari vestits amb una granota, i un cop es troben
davant la multitud, es treuen la granota i canten el seu al·legat amb els vestits
de color negre que duen a sota, amb un "SORRY" molt eloqüent escrit a la roba
amb lletres blanques
...



"...Ha arribat el moment
de dir que el que és just és just,
de pagar l'arrendament,
de pagar la nostra part.
Ha arribat el moment,
els fets són els fets
,
això els pertany a ells
:
tornem-els-hi.


Com podem ballar mentre la terra gira?
Com podem dormir mentre els nostres llits cremen? ..."


[Midnight Oil, Diesel and dust, 1987]



[Il.lustració:
http://www.xtec.cat/entitats/mapnet/boomerang/sabies2.htm]


Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 29 de febrer de 2008 per mininu

El millor punt de partit de Tommy Robredo

Deixa un comentari

Hi ha persones de tarannà tranquil, que no aixequen mai la veu, que passen per la vida sense fer gaire fressa però fent, en canvi, molta endreça, i això es fa palès quan han marxat, en la petja que han deixat darrera seu i en el cor de les persones que les han conegut, en la rastellera d’amics que han fet, i que solen fer-se, en el contacte, millors persones.
Avui n’hem trobat una mostra a la plana web del tennista Tommy Robredo, nascut a Hostalric però olotí des dels 5 anys, el qual dedica unes sentides paraules d’homenatge a l’amic desaparegut Santi Silvas -que tenia per ell una devoció incondicional i que el defensava sempre a capa i espasa, i en sóc testimoni-, que a través del blog del nostre tennista top ten han trobat ressò més enllà de la nostra terra. Em permeto copiar-ne aquí un fragment:

"Hola a tots,


"La foto que veieu a la web és dels meus amics d’Olot, i enmig d’ells hi ha en
Santi. Me la van regalar en una festa d’aniversari, perquè no m’oblidés d’ells quan viatjava. Aquesta foto està penjada a la paret del despatx de la meva casa de Sant Cugat.


(…)


"A en Santi se li va ficar al cap que volia crear un torneig de més
qualitat com seria un S2 per a Olot. Aquesta era la seva il·lusió per
ajudar el tennis discapacitat. Durant l’any 2007 vam parlar diverses
vegades amb la federació internacional per poder acollir-lo, però
desgraciadament la seva salut no era prou bona perquè se’n preocupés,
de manera que vam decidir deixar-ho per més endavant, quan ja estigués
millor. Aquest és un projecte en què jo volia involucrar-me, per poder
ajudar-lo a aconseguir aquest desig i ajudar molts amics seus que jo
vaig conèixer gràcies a ell.
"L’última vegada que vaig poder veure en Santi va ser a l’hospital Sant
Jaume d’Olot, el dia de Nadal. El meu pare m’havia avisat que no es
trobava bé, i que a vegades semblava que s’acomiadés de la gent quan
anaven a veure’l. Recordo les paraules que em va dir:
‘Tu
guanya, que si tu guanyes jo estic molt content; aquí dins és l’única
cosa que em pot alegrar una mica. Lluita a la pista per guanyar, perquè
jo estic lluitant per viure, i crec que és molt més difícil el meu
partit que el teu’.
No les oblidaré mai.
"Sé que mai més seràs físicament al dinar de Sant Esteve, i tampoc
podrem apostar si et guanyo un partit de tennis en cadira de rodes, o a
veure qui es menja més gambes. Tampoc rebré cap més dels e-mails de
suport que rebia quan perdia en primera ronda, però sàpigues que els
que et vam conèixer com jo mai t’oblidarem.
"Des d’avui mateix posaré tot el que pugui de la meva part perquè pel
2009 pugui haver-hi aquest torneig de tennis que tant volies a la
nostra ciutat, perquè mai oblidem algunes de les coses per les quals
tant lluitaves.
"Una forta abraçada, siguis on siguis.


Tommy

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 26 de febrer de 2008 per mininu

Inapel·lable victòria del Basmi Akasvayu a casa contra el Cantabria

Deixa un comentari

Els dos punts de la cistella que el Baloncesto Cantabria va fer
després del salt inicial van ser l’única ocasió en què l’equip castellà va aconseguir
anar per davant en el marcador en tot el partit, i això sol ja dóna una idea de
la deriva d’un partit que va acabar amb 20 punts d’avantatge (62-42) per part
de l’equip de casa, un Basmi Akasvayu bastant inspirat de cara a barraca
(sobretot Domingo del Bosque, com ja és costum, que ell tot sol va fer
exactament la meitat de punts del seu equip) que va saber gestionar bé les
seves forces i el moment i el punt on calia aplicar-les en cada moviment sobre
la pista de joc.

L’equip de Platja d’Aro, de tota manera, va haver de
treballar fort per tombar la resistència dels cantàbrics, que no és un conjunt
gaire ràpid –és una de les seves febleses- però sí alt i fort, amb quatre
torres que podrien haver fet un estrip al dibuix tàctic dels homes d’Enric Verdú
si haguessin combinat més entre ells, en comptes de carregar tot el pes de l’equip
en Parreira (màxim encistellador i home-orquestra, contra el qual l’entrenador
local va disposar una defensa en zona oberta que el va eixugar prou perquè no
fos decisiu) i si s’haguessin fet valer més en defensa, que malgrat el mur que
feien va deixar obertes un munt de vies per on entraven una i altra vegada els
pivots locals, i més que cap l’esmentat Del Bosque, imparable.

El mèrit del Basmi Akasvayu, aquesta vegada, és que tècnics
i jugadors van saber llegir bé el partit, i el cinc en pista no es va moure a
batzegades, sinó que va fer una feina sostinguda (parcials de 14 a 8, 16 a 11 i 18 a 8), excepte una petita
estona en l’últim quart, en què els empordanesos van afluixar una mica la
pressió i se’l van adjudicar els cantàbrics, però només per un puntet (14-15).

Tot i ser una victòria relativament previsible, ja que l’equip
català havia guanyat també en el seu desplaçament en la primera volta al pavelló
de Valle Camargo, a Santander, és indicativa també del rumb que ha pres el
Basmi Akasvayu, i els equips que encara han de venir de visita a Castell d’Aro
farien bé de pendre nota dels últims resultats de l’equip local i tenir clar
que, independentment dels números, es tracta d’un conjunt difícil de pelar, i
encara més amb el suport del seu públic, que també juga, i molt, des de la
grada.

Basmi Akasvayu (62):
Domingo del Bosque (31 punts), Antonio Gómez (18), Pedro Romero (7), Fermí
Sidera (4), Santi Garcia (2), Dani Serra, Jordi Garcia, Edu Estévez.

Baloncesto Cantabria
(42):
Herrera (12 punts), Parreira (14), Cerezo (1), Cruz (6), Valdez (6),
Gutiérrez (3), Collera.

Àrbitres: JM González
Galván, J Brull.

 

[A un clic, una mica de cine de bàsquet de cine:

 

[Aquí a sota, la crònica del partit de la setmana passada a Sant Sebastià. El bàsquet en cdr també fa país, en aquest cas país basc...]

PARTIDU LEHIATUA BIDEBIETAN


Pasa den igandean gogotsu eta ongi jokatu genuen Basmi Akasvayu
taldearen kontra. Gironako taldea abantailarekin zetorren sailkapenaren
lehen postuetan aurkitzen delako baina Salto Bera Berak ez zizkion
gauzak batere erraz jarri. Etxekoek indartsu defendatu dute eta
kontraerasoak jokaldi onekin saskiratzea lortuz bukatu dira. Argi dago
goruntz goazela, jaurtiketetan eta jokaldietan hobetuz goaz eta paseak
gero eta zehatzagoak dira. Gaur denak pasa dugu ongi partidu on batekin
eta pozik gaude egiten ari garen lana nabarmenduz dohalako.
Azken emaitza, Salto Bera Bera 34-Basmi Akasvayu 57

SASKIRATZAILEAK

Iñaki Régil (12), Oskar Sánchez (5), Mikel Garmendia (8), David Carrizo (7), Mohamed El Guaryagheyy (2)

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 25 de febrer de 2008 per mininu

Perduts enmig de l’espai

Deixa un comentari

Eclipsi lunar, la matinada d’aquest dijous, que el bon temps, després dels dos dies ennuvolats que hem passat, ha permès veure’l amb tot luxe de detalls. El pròxim diu que serà el 2015. Any 2015: ¿serà el primer del quart segle d’okupació del nostre país, de la nostra casa comuna, per part dels nostres veïns sense el nostre permís, sense cap títol de propietat ni de lloguer que els hi autoritzi, només pel morro, per la patilla, sense pagar ni un duro i a damunt buidant-nos la caixa de cabals, i tot això, aquesta transgressió il·legítima i il·legal, sense cap brigada de cap policia que els ho impedeixi, ni que els desallotgi i els faci fora i retorni les coses a l’ordre anterior?
¿O serà el primer de la resta de la nostra vida com a poble independent, sobirà i lliure, com tots els altres que s’han pogut organitzar sense cap xantatge mafiós que els ho hagi impedit?
L’ombra que es projectarà en aquell moment, el 2015 lluminós, sobre el nostre satèl·lit hauria de ser la d’una Terra amb un nova nació lliure, anomenada Catalunya. Serà així? ¿Ens haurem tret de sobre aquest pes mort que no ens deixa arriar?, aquest paràsit que xucla la sang dels homes, la saba dels arbres i la sal de la terra? Li quedarà encara al nostre país prou energia vital perquè tingui valor i ganes de volar sol? Estarà oberta encara la porta de la llibertat? De quina banda estaran els polítics: de la raó o com ara? Dependrà la Terra dels mateixos cretins que la governen avui? Quedarà encara terra per governar? Haurà plogut gaire, entre el moment present i aleshores?
Coincidint amb aquest fenomen extraordinari al nostre cel nocturn de febrer, a la Terra n’han succeït (sense que es tingui notícia que hi hagi relació de causa-efecte) dos de prou extraordinaris, també: el Comandante ha anunciat que plega, que deixa les regnes de la Isla Bonita, després de quasi cinquanta anys -mig segle!- de portar-les ben tibades. Que passarà, ara?, què serà dels cubans?, què hi trobarem a l’altre costat, a la cara oculta de la Revolución dels barbuts de Sierra Maestra?
L’altra notícia de l’any -i tot just som al segon mes- és la declaració d’independència de Kosovo, l’últim moviment de la terrorífica partida d’escacs dels Balcans, l’última i curiosa au fènix -de dos caps- nascuda de les cendres de l’antiga Iugoslàvia, de l’antiga Europa de l’Est tutelada pels soviètics. Les reaccions davant la nova criatura de la geopolítica han sigut curiosíssimes, perquè l’Estat nounat ha anat rebent el reconeixement dels principals països europeus, excepte Rússia, la mare Rússia, que ha advertit del possible "efecte dominó" en altres estats de la vella Europa, "com Espanya" -és l’exemple que ha posat-, i Espanya, la nostra pàtria adoptiva, que ha clamat al cel perquè l’emancipació de Kosovo ha sigut "unilateral" (!!), segons ha dit el ministre Moratinos, amb el sentit de l’humor que el caracteritza. Si en fa de voltes, la terra! Qui ens ho havia de dir que veuríem un dia els hereus de la Rússia comunista i atea i els de l’Espanya feixista i catòlica votar junts la mateixa cosa, units per una cua de palla!


[Amanim la paragrafada anterior amb un clàssic, l’Eclipse de Pink Floyd. L’eclipsi de l’elapé del grup britànic no és astronòmic, i tampoc és la terra que tapa la lluna, sinó la lluna que enfosqueix el sol. Però la metàfora està servida…]

Brain Damage

The lunatic is on the grass
The lunatic is on the grass
Remembering games and daisy chains and laughs
Got to keep the loonies on the path
The lunatic is in the hall
The lunatics are in my hall
The paper holds their folded faces to the floor
And every day the paper boy brings more
And if the dam breaks open many years too soon
And if there is no room upon the hill
And if your head explodes with dark forbodings too
I’ll see you on the dark side of the moon
The lunatic is in my head
The lunatic is in my head
You raise the blade, you make the change
You re-arrange me ‘till I’m sane
You lock the door
And throw away the key
There’s someone in my head but it’s not me.
And if the cloud bursts, thunder in your ear
You shout and no one seems to hear
And if the band you’re in starts playing different tunes
I’ll see you on the dark side of the moon

"I can’t think of anything to say except…
I think it’s marvellous! Ha ha ha!"

Eclipse

All that you touch
All that you see
All that you taste
All that you feel
All that you love
All that you hate
All you distrust
All that you save
All that you give
All that you deal
All that you buy
beg, borrow or steal
All you create
All you destroy
All that you do
All that you say
All that you eat
everyone you meet
All that you slight
everyone you fight
All that is now
All that is gone
All that’s to come
and everything under the sun is in tune
but the sun is eclipsed by the moon.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 23 de febrer de 2008 per mininu

No és un adéu per sempre…

Deixa un comentari



En la mort de l’amic Santi Silvas Vergés

En Santi se n’ha anat. Ens ha deixat en plena joventut, tot just estrenada la trentena, en una d’aquelles decisions incomprensibles que pren a vegades la vida i que nosaltres, els qui formàvem part del seu paisatge afectiu, no entendríem encara que se’ns expliqués a poc a poc i amb bona lletra. Per què ell, precisament? En Santi era una persona afable, de bona pasta, que ha passat per la terra sense fer mal a ningú, i sense voler cobrar-se amb rancor el greu accident que el va deixar assegut en una cadira de rodes; tot al contrari: amic dels seus amics, no va deixar mai d’ajudar amb les seves aptituds innates per a l’organització els seus companys d’estudis -va ser president de l’Associació pro Estudiants Discapacitats de la UdG-, de feina -amb la seva impagable aportació a GERD, l’editora de L’Atípic– i d’aficions, i de manera destacada en l’esport, com a impulsor i director del torneig internacional de tennis en cadira de rodes que ell va organitzar amb un èxit rotund a Platja d’Aro, Figueres i Olot, en edicions successives, i com a responsable directe de la refundació del Club de bàsquet en cadira de rodes Basmi, de Platja d’Aro. I tot això ho va fer sense donar-se mai importància ni demanar contrapartides vanes.
Complidor com era, persona activa de mena, de tarannà positiu, de sobte el vam haver de veure condemnat a la inactivitat forçosa en un llit d’hospital, a un ostracisme absurd i injust, i finalment a un desenllaç que ens omple a tots de dolor i desconcert. Per què ell, doncs, i per què ara?
Ara que no hi és, però, se’ns fa més evident encara -i crec que puc parlar per la seva llarga colla d’amics- que l’estimàvem com germans. I com a tals crec que podem mirar d’omplir com bonament puguem el buit que ha deixat.

[Text publicat a El Punt ahir dilluns, 18 de febrer]

Aquest matí hem anat a l’enterrament d’en Santi, a l’església parroquial de Sant Esteve, a Olot. El temple té una escalinata a la part frontal, però s’hi pot accedir bé en cadira de rodes per un ascensor força ample que avui ha fet més servei que mai, perquè érem una bona colla d’usuaris d’aquest fotut vehicle, comptant la gent de l’equip de bàsquet, la de la revista i un bon grapat dels amics que va fer entre els jugadors de tennis que van participar en el campionat internacional de tennis que en Santi organitzava i que cada any tenia més ressò en el circuit mundial d’aquesta especialitat -també massa desconeguda entre el gran públic, i concretament el de Catalunya, com ens havia comentat ell en més d’una ocasió- i que cada vegada era més valorat per la Federació internacional de tennis. Un d’aquests jugadors amb qui va fer una forta amistat, en Bo -no sé si s’escriu així-, que és danès i està casat amb una terrassenca amb la qual tenen dos fills, i que parla català molt bé, per cert, ha llegit, al final de la cerimònia religiosa, unes paraules de comiat que han provocat un estremiment a les costelles de pedra del temple, que estava totalment ple, no cal ni dir-ho. En Santi era un paio que feia bon rotllo, que queia bé, simplement, i era fàcil fer-hi amistat.
De les paraules del mossèn que he salvat del rum-rum del missal, em quedo amb aquestes: que podem dir sense dubtar que el company d’Olot va deixar el món un xic millor de com l’havia trobat ell.
Santi, col·lega: A reveure, neng!

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 20 de febrer de 2008 per mininu

El Basmi Akasvayu dedica la victòria en el partit de Donosti al seu jugador Santi Silvas

Deixa un comentari

La pinya que els jugadors
de bàsquet solen fer abans i en el transcurs del partit va ser-ho
aquest diumenge a Sant Sebastià més que mai per part dels integrants de l’equip
del Basmi Akasvayu, en el qual faltava en Santi Silvas, com en els altres
partits des de feia una llarga temporada, per baixa mèdica, però ara de manera
definitiva, perquè en Santi va morir el dia abans, a l’Hospital General de
Catalunya, on estava ingressat a causa d’un procés víric que ha resultat irreversible i que l’ha dut finalment
a una mort prematura, amb poc més de trenta anys d’edat. Assabentats d’aquesta greu
notícia, doncs, els companys del malaguanyat jugador olotí es van obligar a
guanyar el partit de totes passades, fent l’esforç que calgués, per dedicar-li
el triomf.
I així va ser.

Aquest precedent inesperat, afegit
a la tenacitat i a les ganes de guanyar del Basmi Akasvayu, es van imposar a la
duresa amb què va plantejar el partit el Salto Bera Bera de Sant Sebastià a la
seva pista, i que la permissivitat de la parella arbitral va fer que fos el
tret més sobresortint del matx. Els jugadors catalans, per la seva banda,
tampoc es van estar de romanços, i van sortir a la pista disposats a resoldre
el partit per la via ràpida, asfixiant el contrari amb una defensa personal
pressionant que va agafar els donostiarres distrets, i amb 13 punts per sota al
final del primer quart (6-19).
Provant de recuperar-se de la sorpresa, la
resposta de l’equip local, estimulat pel seu públic –molt correcte, d’altra
banda- va ser la contundència en les seves accions, molt matusseres, tant en
atac com en defensa, fregant sempre la falta personal, que en circumstàncies
normals els haurien caigut a sobre en forma de ruixat; l’equip basc és jove,
tècnicament encara està força verd, i supleix aquesta mancança com pot, hem de
pensar. L’equip de Platja d’Aro, però, no va deixar en cap moment de fer el seu
joc, i va aconseguir fer la travessia del desert del segon i tercer quarts
sense baixar dels 13 punts d’avantatge (11-11, 9-11), fins que en l’últim,
cansats de rebre garrotades gratuïtes, van endurir ells també el seu joc,
sobretot en defensa, i van tornar a posar terra pel mig, fins als 23 punts de
diferència final: 34-57.

Val a dir que la duresa de l’encontre no va
impedir que hi campés la cordialitat i el respecte envers el rival, mantenint
el to de la prèvia del partit, amb el minut de silenci pel company absent. Descansi
en pau, l’amic Santi, a qui el Basmi deu una bona part del retorn del Club a la
competició, ara fa quatre anys.

Salto
Bera Bera (34):
Regil (12 punts), Sánchez (5), Carrizo
(7), Garmendia (8), El Guaryagheyy (2),
Siz, Fernández, Jiménez, Alvarado, Fadrique, Matahis, Rodríguez, Garcia.

Basmi
Akasvayu (57):
Pedro Romero (8 punts), Santi Garcia
(2), Domingo del Bosque (28), Antonio Gómez (13), Fermí Sidera (6), Edu Estévez,
Dani Serra, Jordi Garcia.

Àrbitres:
JI Rodríguez, A Garcia.


[Foto: part de l’equip, passejant pel camí de ronda de la capital donostiarra, dissabte a la tarda; a aquesta hora encara no ens havien arribat les males notícies des de Catalunya]

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 18 de febrer de 2008 per mininu

Clin-ton!, algú està trucant…

Deixa un comentari

Clin-ton!
-Algú està trucant…
-Endevina qui ve a sopar, aquesta nit, Hillary!

♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣

“Obama no és Déu, però es veu que s’hi ha de creure. Allà i aquí, la política electoral es mou en aquestes territoris fogosos, apassionats, sentimentals de les creences. Després tot esdevé més eixut. De portes endins, s’evaporen les creences, i apareixen, amb la seva força implacable, els interessos.
“N’hi ha de tota mena. De solemnes, com això que en diuen ‘l’interès nacional‘, que ho justifica tot, l’assassinat inclòs. De fraternals, com els interessos de partit, que potser no arriben a l’assassinat físic, però sí a l’eliminació política. De discrets, com els interessos dels lobbies, dels grups de pressió. Poca broma, perquè són els interessos d’aquells que han aportat diners i han decidit afavorir un candidat després d’un rigorós estudi sociopolític, igual com escullen una inversió en les borses asiàtiques, per exemple.
“Després hi ha els interessos que es refereixen a la carrera personal del candidat. S’hi juga molt. L’aposta també és forta, i no pot cometre errors. Tants interessos que hi ha rere el somriure i el discurs del líder, i la gent de bona fe vinga engolir creences…
“La campanya d’Obama, en aquest punt, és impressionant.

“Ho abasta tot, des de l’erotisme fins a l’espiritualitat. Busca una identificació emocional amb un votant jove, entusiasta, a qui la vida encara no ha masegat gaire i que manté unes cabaloses reserves d’esperança. Contemplem les fotos d’un míting a Seattle. Podrien ser les del concert d’una estrella del rock. A primera fila, empesos per la multitud contra la tanca, joves de diverses ètnies, asiàtics, negres, blancs, criden amb la boca oberta i amb la pell brillant de suor. Enlairen uns cartells blaus amb lletres blanques que diuen CHANCE. WE CAN BELIEVE IN. BARACKOBAMA.COM. Les dues paraules clau són canvi i creure, i el subjecte -detall molt important pel sentit col·lectiu, comunitari, que té- és nosaltres. Volen un canvi i creuen en Obama. Segurament sempre serà millor que Bush o que qualsevol dels republicans. Però si Obama arriba al despatx oval, quant tardarà la gentil creença a cedir sota el pes de la realitat?”


[Article afusellat de Miquel Pairolí, “Creure en Obama”, a ‘L’escaire’ d’El Punt 13/2/08]


Nota bene:


* La paraula clau (de l’article) és “interessos”, i més específicament els “interessos dels lobbies, o grups de pressió”, que enclouen tots els altres.
La pressió exercida per aquests grups (ocults i tanmateix tangibles) té un efecte indiscutible, en la (de)formació de la nostra societat actual: més o menys tots en tenim notícia.
Fins aquí el diagnòstic, la descripció de la realitat (del pes de la realitat sobre les il·lusions i esperances d’aquells a qui la vida encara no ha masegat gaire, no prou o no massa). I ara la pregunta clau:
* La pregunta del milió de dòlars seria aquesta: ¿d’on han sortit els grups de pressió que són capaços de girar al seu favor la realitat (i per tant perpetuant-los el seu statu quo de grups de pressió capaços de girar al seu favor la realitat indefinidament)?
* Un grup no es fa en dos dies: com s’han format, doncs, aquests grups de pressió? Com s’han pogut constituir? Si són tan forts que tenen el poder de condicionar les lleis i els que les fan i les han de fer complir (i fer-les complir a tothom, si és veritat que tothom és igual davant la llei, com proclama solemnement la Constitució del gran país americà, no?), ¿quina fuita tenen les lleis que se’ls escapi la pressió necessària que han de fer sobre tota la col·lectivitat perquè funcioni correctament?, ¿quina esquerda té la Llei per la qual han pogut penetrar els lobbies amb les seves eines i les seves armes per atracar-la des de dins, de manera que ni “l’home més poderós del planeta” -com en diuen encara ara els papanates, sobretot l’endemà de la proclamació oficial del president electe-, ni el mateixíssim President dels EUA no és capaç de doblegar-los i sotmetre’ls a la seva autoritat sobirana, sinó que és ell que s’ha de doblegar als seus interessos, i cedir sota el pes de la seva realitat?
* No deu ser aquesta, pes, la paraula clau?: el pes de l’acumulació? I l’acumulació (de riquesa, del poder que dóna la riquesa) d’on ve?, quina llei la permet?, com és que el poder legislatiu no l’acota?, com és que la llei no es blinda contra el seu potencialment infinit poder fàctic? Potser és en la resposta a aquestes preguntes que hi ha la clau (o una d’elles) de la realitat…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 15 de febrer de 2008 per mininu

A les croades!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Los mandamases del Partido Populachero, preparando la estrategia preelectoral y, aluego, la poselectoral…]

-… Y después que hayamos ilegalizado, de una vez por todas, al partido filoterrorista PSOE, propondré la reinstauración del derecho de pernada.
-¡Caramba, Mariano! Tú sí que le echas un par de bemoles…!
Por cierto: muy conseguido, el disfraz…!
-¿Lo cuálo? ¿Qué disfraz?

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 14 de febrer de 2008 per mininu

La banalització del mal

Deixa un comentari

Interessants reflexions de Josep Gifreu al ‘Punt de vista’ d’El Punt d’aquest dilluns sobre el criteri periodístic a l’hora de decidir retransmetre segons quines imatges de les víctimes col·laterals o innocents d’això que se’n diu pudorosament “conflictes bèl·lics” i que abans eren simplement guerres, una paraula que devia quedar relegada al desterrament arran de la conjura que els països implicats en l’última gran guerra mundial van fer amb la creació de les Nacions Unides, organisme patrocinat pel president Theodore D Roosevelt que ell no va arribar a veure néixer perquè va morir abans.
Precisament sobre el final de la Segona Guerra Mundial anava el capítol d’aquest vespre de la sèrie televisiva Segle XX que presenta al C33 l’historiador Joan B Culla, de la decisió tràgica del president per accident Harry Truman de llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima primer (i al cap d’uns dies l’altra sobre Nagasaki: the Truman show must go on…), mentre ell navegava en un cuirassat de tornada als Estats Units després de fer-se la foto amb els aliats Stalin i Churchill. Va ser el mateix Truman, doncs, el mateix que havia comentat “a la nació” que va decidir usar la nova arma per forçar el Japó a rendir-se i evitar així la mort de “milers i milers de joves americans”, que es va felicitar del “rendiment” de la milionària inversió en dòlars en el secretíssim projecte Manhattan i es va meravellar del funcionament perfecte d’aquell giny científicament i tècnicament tan complex, va ser aquest home qui va obrir la sessió inaugural de l’organisme supranacional que havia d’assegurar al món, escarmentat i cansat de tanta barbàrie, que “mai més” tornaria a viure un malson com aquell…, a veure el rostre de l’horror.
“L’horror!”, repetia gemegant el coronel Kurtz embogit d’Apocalypse now mentre agonitzava. “És hora de repensar profundament els sistemes de captació, difusió i recuperació de les imatges de la maldat humana”, diu el doctor Gifreu en el seu article, “justament per evitar caure en el pitjor estadi de la maldat, que és la banalització del mal”.


“La història general de la destrucció viscuda al llarg del segle XX culminà, com no podem deixar de recordar, en l’Holocaust i en Hiroshima, i ha seguit després a través de destruccions ‘controlades’ (amb avions de bombardeig, amb míssils a distància, amb ocupació militar, etc) o ‘descontrolades’ (sembra de mines personals, guerra de guerrilles, atemptats suïcides, etc). (…) La paradoxa actual rau en l’ocultació dels rostres de les víctimes de les diferents barbàries i l’ostentació en primer pla dels principals responsables, que operen lluny del lloc del crim”, escriu el professor Gifreu, una reflexió semblant a la que tancava el documental esmentat, sobre els milions de desgraciats que van quedar morts, escampats sobre l’infinit camp de batalla en què van convertir el món els seus suposats “dirigents”. “Aquesta paradoxa és el pa de cada dia en els noticiaris televisius d’arreu del món i en la majoria de reportatges i documentals sobre les guerres i altres formes de destrucció causada per la violència humana”, i té com a conseqüència, conclou el catedràtic de la UPF, que a l’espectador se li endureixi la pell, que tingui la impressió “que la vida humana no val res”.

“És ètic que les càmeres no ens mostrin els rostres dels morts?”, es pregunta Gifreu, i que en lloc d’això la televisió ensenyi sempre anestesiadors plans generals del desastre. “Si no sabem qui és qui, tampoc no ens podem fer la pregunta crucial: qui és el responsable del crim?”. “I si no sabem qui són”, diu més avall, parlant de la guerra de l’Iraq, “almenys podríem saber quants morts hi ha hagut d’ençà de l’ocupació… La disputa per la quantitat de morts és tan indecent com la mateixa guerra”. La xifra de víctimes mortals del conflicte promocionat pel Bush jr, el dinàmic Tony Blair i el miniestadista ibèric de gest agre i estricta conducta balla, efectivament, entre les 48.000 i les 600.000, i això segons dues fonts “independents”… Misèria sobre misèria de la qual alerta també l’articulista: “El llenguatge dels grans nombres pot contribuir encara més a la banalització de les víctimes”.
Unes inquietants reflexions, les del catedràtic de comunicació, que tanmateix s’aturen en la consideració de les víctimes mortals. Perquè encara queda la part potser més crua d’aquesta realitat: la de les víctimes vives, les persones ferides, traumatitzades (en cos i ànima), mutilades per a la resta de la seva vida.
S’hi ha referit, en canvi, la Mònica Terribas, al noticiari de la nit de TV3, on ha entrevistat el fotoperiodista Gervasio Sánchez, que aquest dijous obre una exposició a Barcelona sobre el seu llibre Vides minades. Deu anys després, en el qual fa el seguiment de les víctimes de les mines antipersona sembrades pels exèrcits a les guerres de Bòsnia, Moçambic, Colòmbia… que ell va conèixer i fotografiar ara fa deu anys, poc després de rebre l’impacte de l’explosió que els va deixar discapacitats. ¿Qui se n’ha de recordar, d’ells, si els periodistes cada vegada són més reticents a desplaçar-se als països en conflicte, i quan hi van arriben tard?, com assegura el fotògraf cordovès, que diu que sovint sent “vergonya de ser periodista”, i que tampoc s’ha estat de denunciar el mateix Estat espanyol com a exportador d’armes a països -entre ells països germans d’Amèrica Llatina- que estan a un pas d’entrar en guerra amb els veïns, i la Xina, els Estats Units i Rússia, que formen part del quintet amb dret a veto a les Nacions Unides i que alhora figuren com a màxims fabricants i emmagatzemadors d’aquests diabòlics artefactes assassins.

Carregat per UniversalMusicItalia. – Mira més videoclips, en HD!

Pride (In The Name Of Love)

One man come in the name of love
One man come and go
One man come, he to justify
One man to overthrow

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?

One man caught on a barbed wire fence
One man he resist
One man washed on an empty beach.
One man betrayed with a kiss

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?

(nobody like you…)

Early morning, April 4
Shot rings out in the Memphis sky
Free at last, they took your life
They could not take your pride

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?…

[Imatge de l’entradeta: Pep Bonet]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 12 de febrer de 2008 per mininu

What’s new?

Deixa un comentari

Començar de nou.
L’altre dia discutíem amb uns amics sobre el
canvi climàtic: que si és, que si no és, que si la situació és irreversible o no, si encara hi som a temps o
si ja hem fet tard…, fins que un del rotlle va dir la frase: "Sort que
jo ja no hi seré!…".
És un consol ben petit, lleugerament o
grosserament mesquí, segons. Però és que tampoc d’això podem estar-ne segurs:
on érem abans de néixer? Cap memòria, cap indici, cap rastre… Diuen que el
curiós -inquietant, a vegades- fenomen del déjà vu podria ser-ne un, com
a l’escena del gat negre a Matrix: signe vague d’una vida anterior; però
en absolut cap demostració de res. Creure o no creure (en tot allò que no és
estrictament científic, demostrable): quin interès té? Cap. Què canvia? Res. (I
pensar que la creença, la fe, està a la base i a l’inici d’una bona part de les
discussions, les disputes, les baralles, les batalles, les guerres amb què els
homes de totes les èpoques han entretingut la seva existència en aquest planeta
solitari…!).

 

Però anem a allò que anàvem: si la reencarnació fos certa, si fos veritat la
teoria de l’etern retorn aplicada a les nostres pròpies vides, quin fiasco de
pensament, aquell de dalt, quina putada!: resultaria que sí que ens hauria
d’importar, doncs, l’estat en què deixem el planeta quan ens n’anem: des de
l’economia fins a l’ecologia (que van íntimament relacionades, d’altra banda),
el nivell -desnivell- de pobresa/riquesa i el nivell de netedat/brutícia, d’ordre/desordre…
Però encara que no fos així: ¿és que potser no ve ningú més darrera nostre?
S’ha de tenir molt arrelada -i distorsionada- la idea, el concepte de propietat
per pensar-nos que podem deixar-la tan bruta i desmanegada com ens doni la
gana, només perquè és nostra: que el dret a la propietat inclou el dret
a destruir-la, a tractar-la de qualsevol manera, fins a deixar-la en ruïnes,
inservible, no (re)utilitzable per ningú més: si jo no en puc disfrutar, que no
ho faci ningú més… (Ja diu la dita, i ben dit que ho diu, que de porc i de
senyor se’n ve de mena!).
Tornar al món, tornar sobre els propis passos, seria una bona lliçó de modos,
com deien abans, i una ironia còsmica per a tots els egoistes recalcitrants i
estèrils que han passat i passen per la terra vivint de la seva sort, satisfets
i encantats d’haver-se conegut i preocupant-se exclusivament del seu refotut
metre quadrat…

 

"Life expands or shrinks in proportion to one’s courage." ~Anaïs Nin

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 10 de febrer de 2008 per mininu

Animals de costums

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El portaveu del Partit Populista emetent un avís per a navegants (amb pastera)]

-A Espanya tenim el costum de ser espanyols…, de manera que queden advertits tots els immigrants…

-… pobres!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 9 de febrer de 2008 per mininu

Vot de silenci

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Retransmisión radiofónica de la rueda de prensa del colectivo de obispos de Cataluña, cuyo contenido parece que va a dar mucho que hablar…]

-¡Por fin los obispos catalanes se posicionan claramente al respecto de las manifestaciones del otro jueves de la Conferencia Española Episcopal sobre la intención de voto de los católicos en las próximas elecciones de marzo..!
-Pero… si no dicen ni mú!

-Sí, están mudos, pero escucha bien: se callan en catalán!!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 8 de febrer de 2008 per mininu

Església singular

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una conferencia de la Conferencia Española Episcopal sobre libertad religiosa, libertad de voto y libertad en general]

Hermanos bien amados: de acuerdo con la doctrina del santo padre, la santa madre Iglesia de este nuestro bendito país (que algunos desalmados querrían ver desmembrado) os da plena libertad de votar al partido que queráis…, siempre que sea el de nuestra elección.

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 7 de febrer de 2008 per mininu

Segon derbi gironí en què Mifas s?imposa al Basmi Akasvayu

Deixa un comentari

El xoc entre els dos equips empordanesos de bàsquet
en cadira de rodes, que tanca la primera volta del campionat de primera divisió,
se’l va adjudicar aquest diumenge per segona vegada, i de manera consecutiva, a
més, el Mifas Esplais de Castelló d’Empúries, que disposava per a aquest partit
de més i millors peces que el rival –el Basmi Akasvayu només va poder jugar amb
un pivot natural, contra tres de l’equip groc-, i a més les va saber moure bé,
i comptava també a favor seu el factor pista, amb el terra de goma, a la qual
no estan avesats els jugadors de Platja d’Aro, i uns taulers molt durs que
escopien la pilota i dificultaven el tir, i també això va tenir a veure amb el
baix percentatge d’encert dels visitants, encara que pugui sonar a excusa de
mal pagador.
A diferència de l’any passat, en què el
marcador es va tombar de la banda del Mifas després de quatre pròrrogues, i per
tan sols quatre o cinc punts de diferència, aquesta vegada el partit va acabar
amb un avantatge clar de deu punts, 54 a 44, pels castellonins, que van recórrer
bàsicament a la mobilitat dels seus jugadors petits, molt superior en conjunt a
la dels seus oponents del Basmi Akasvayu, tant en atac, bloquejant la baixada
dels pivots, com en defensa, començant-la a dalt, a la sortida de la pilota,
fent bona aquella màxima que diu que la millor defensa és un bon atac.

 

De tota manera, això va ser així sobretot en
el fatídic tercer quart, com reflecteix el parcial de 22 a 7, resultat d’un
desgavell que no tenia massa fonament, tenint en compte els dos parcials
anteriors (8 a
10 i 9 a
15) i que fins al minut 25 de partit el Basmi va anar tota l’estona per davant
en el marcador. Sigui per la falta d’efectius, i pel sobreesforç consegüent,
sigui perquè els jugadors de Carlos Bermúdez van encertar la tàctica, o per les
dues coses alhora, el cas és que els visitants van perdre un munt de pilotes,
en aquest període, i a més les que arribaven a cistella es negaven a entrar, i
aquí és on el Basmi Akasvayu va perdre el partit, perquè en l’últim quart, tot
i estar l’equip més desarborat encara per acumulació de personals, els jugadors
en pista van aconseguir aguantar i acabar-lo amb un discret 15 a 12.
Victòria merescuda, doncs, del Mifas Esplais,
encara que de cap manera els fos fàcil, i que se la podrien haver endut
igualment els de Platja d’Aro si haguessin jugat amb una mica més de cap,
dosificant-se més i rendibilitzant la seva defensa, que val a dir que va ser
molt bona, segurament la millor de tot el campionat. S’haurà de veure ara com
evolucionen les coses al capdamunt de la taula de classificació, perquè, segons
com vagin, el partit de tornada, a Castell d’Aro, que serà l’últim de la temporada,
pot ser d’allò més emocionant.

Mifas Esplais
(54):
Campsolines (2 punts), Calvo (8), Carrillo (4), Ahmed
(13), Saló (2), Colom (10), Torres (5), Aldámiz-Echevarria (10), Heras, Luna,
Martín.

Basmi
Akasvayu (44):
Domingo del Bosque (26), Antonio Gómez
(5), Pedro Romero (8), Santi Garcia (2), Fermí Sidera (3), Jordi Garcia, Josep
Poquet, Dani Serra, Edu Estévez.

Àrbitres: I Honrado, J Brull.

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 4 de febrer de 2008 per mininu

Ha sortit ‘L’Atípic’ núm. 15, d’hivern del 2008

Deixa un comentari

"El doctor Santiago Dexeus, amb l’autoritat que li donen els seus llargs anys d’experiència, insisteix que allò més important és que la dona [discapacitada] tingui un veritable desig de ser mare, i que l’entorn familiar, social i mèdic tingui en compte que és factible, ‘malgrat que sigui necessari encara lluitar contra els prejudicis socials’, i ho rebla amb aquestes paraules contundents, de màxim interès humà: ‘L’embaràs i el part no solament són possibles, per a la dona discapacitada, sinó que donar vida eleva la seva autoestima’".

El paràgraf precedent està extret de la conversa que la Montse Pous va
tenir amb el doctor Santiago Dexeus i Trias de Bes, fundador del
prestigiós Institut Universitari Dexeus (recordem només, entre les
experiències pioneres de la institució, que l’han fet un referent
mundial, el naixement del primer bebè proveta de tot l’Estat, la nena
Victòria-Anna Sánchez Perea, filla d’un matrimoni de Badalona a qui els
doctors Pere Barri i Anna Veiga van ajudar a portar-la al món).
L’entrevista enllaça amb l’aparició al nostre país, l’estiu passat, de la versió en castellà de Disabled woman’s guide to pregnancy and birth, editada aquí per l’Institut Guttmann amb el títol de Guía para la mujer con discapacidad. Del embarazo al parto, dins la col·lecció Blocs, una obra de la nord-americana Judith Rogers, discapacitada ella mateixa i mare de dos fills, i experta adscrita al Centre Nacional de Recursos de Berkeley, Califòrnia. L’obra, carregada d’informació "útil i completa" sobre aquest tema tan especial i tan delicat, ve a omplir un buit, com reconeix el mateix doctor Dexeus: "No existia fins ara documentació que pogués ser consultada pel professional que atén la dona que va de part, ni tampoc per les mateixes dones que passen l’embaràs i porten el fill al món, si tenien alguna discapacitat física, psíquica o sensorial". [La Guia es distribueix únicament sota comanda a través del mateix Institut Guttmann, en el telèfon 934 977 700, extensió 2124].
Per aquelles casualitats de la vida, la presentació de la Guia, el mes de juliol, va tenir lloc pocs dies després que la Sònia Pujol, companya nostra en l’aventura de L’Atípic, hagués tingut la Sara, sis anys després del naixement del seu primer fill, en Martí, que la seva mare va afrontar amb una bona dosi de valentia, si pensem en la incertesa derivada de la manca d’informació que hi havia, efectivament, en aquell temps, i que la Sònia podria certificar com ningú. Per tot aquest seguit de circumstàncies, doncs, la portada d’aquest número -rodó- de L’Atípic li corresponia en propietat a ella, a en Martí i a la petita, que llavors estava en camí i que ara ja té set mesos. A les planes interiors, la Sònia explica l’embaràs i el part, molt més plàcids que la primera vegada, i fa unes reflexions al voltant de la maternitat en la dona discapacitada.

I bé, doncs aquí tenim un altre Atípic: altre cop s’ha produït aquest petit miracle, que a partir d’aquest número ha de passar a tenir lloc cada tres mesos, si tot va bé. Val a dir que aquesta era la idea inicial del projecte, però les coses no són sempre fàcils, i l’aparició era fins ara més espaiada. Però a poc a poc anem essent més coneguts, i tot va sumant i ajuda a funcionar, que a vegades costa. Les prestatgeries de la història -la petita- estan plenes de projectes que han tingut una arrencada de cavall i una parada de burro. Doncs això.
Una altra cosa que hem d’aconseguir aquest any és consolidar la versió virtual de la revista, la seva presència a la Xarxa, després d’un parell d’intents fallits anteriors, o no prou reeixits, vaja. L’Atípic és, i ho ha de ser encara més, una revista interactiva, amb informació d’anada i tornada, com en diem nosaltres, i per a aquest objectiu és completament necessari, imprescindible, estar dins d’aquest invent genial que és Internet, que per als que venim dels temps gloriosos de l’Olivetti és una cosa absolutament fascinant, la seva sola existència, vull dir. De les seves virtuts i utilitats, veient com ha progressat tot, sospito que només n’hem vist, tots, una part molt petita, i que la pel·lícula tot just acaba de començar.

(Continuarà)

[Per fer-hi un cop d’ull:

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 3 de febrer de 2008 per mininu