L'Hereu Riera

M’ha arribat a través del FaceBook un article de Víctor Alexandre sobre el tancament de la barcelonina llibreria Ona, del qual vam parlar aquí la setmana passada, quan es va saber la notícia. Alexandre, amb aquell to seu contundent que tant irrita a molta gent, parla sense pèls a la llengua, com sol fer, i carrega especialment contra ERC, pel fet que la titularitat de Cultura la deté un conseller d’aquest partit, Joan Manuel Tresserras.
No és per ganes d’exculpar de la responsabilitat que pugui tenir, per omissió, el Govern en aquest afer, i particularment el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però, donant per suposat que no es tracta de pura desídia, penso que tot plegat no deu deixar de ser una mostra de la impotència de la política en general i de la catalana en particular, amb la seva doble dependència, davant el poder real que cada vegada més gent té clar que tenen els poders econòmics –una expressió tan difusa com exacta– sobre el poder o els poders polítics, siguin estatals o bé d’una comunitat autònoma com Catalunya, amb un Estatut convertit en caricatura de carta magna.
Dic això després de llegir un altre dels impecables articles sobre economia –majorment les relacions econòmiques entre la nostra petita autonomia, cada dia més petita, i la seva gran autonosuya– que escriu cada setmana al diari Francesc Sanuy (“Hipocresia i centres de decisió”) i que solen deixar-te fet pols, però que haurien de fer forat, per molt que coguin, perquè tinguem clar tots d’una vegada amb qui ens juguem els quartos i per evitar en definitiva que arribi un dia en què ens trobem sense bous i sense esquelles.
Aquest és el comentari de Víctor Alexandre:

_{Salvem la llibreria Ona}

El
que més crida l’atenció, però, és que defuncions tan importants com
aquestes es produeixin just quan al govern de Catalunya hi ha un partit
que es vanta de ser independentista i que té la conselleria de Cultura
sota la seva responsabilitat. Crida l’atenció, perquè és impedint la
mort de les llibreries esmentades que aquesta força política podria
donar versemblança a l’abrandat discurset de manual patriòtic que cada
Onze de Setembre llança als quatre vents dalt d’un camió, al mig del
carrer, davant dels seus parroquians. No ho farà, però. No ho farà,
perquè no es tracta de res important. Només desapareixeran dues
llibreries fundades en la primera meitat dels anys seixanta del segle
passat sense les quals no s’explica una part de la història de
Catalunya.

_{En aquest sentit, hi ha veus cíniques –que passen per
catalanistes– que diuen que la llibreria Ona no ha sabut adaptar-se als
nous temps, que “ja ha complert la seva tasca” i que “el llibre en
català ja s’ha normalitzat”. Però com que ho diuen convençudes, no pas
en forma d’acudit, caldria que expliquessin què entenen elles per
adaptació als nous temps i per normalització del llibre en català.
¿Adaptar-se als nous temps vol dir omplir els prestatges de llibres en
espanyol i, d’acord amb el patró de certes llibreries barcelonines,
situar els llibres en català en un lloc secundari? ¿Normalització del
llibre en català vol dir que la literatura en llengua catalana
representi el 20% dels llibres amb coberta exposada i que el consum de
llibres en català, segons la Fundació Audiències de la Comunicació i la
Cultura, sigui d’un 5% davant el 71% en espanyol? ¿No hi té res a veure
la política lingüística seguida fins ara, en això?
A poc a poc, com
si fos la cosa més natural del món, van desapareixent del nostre
imaginari col·lectiu totes aquelles coses que ens recorden qui som, d’on
venim i el perquè de la anormalitat que patim. I quan algú no sap qui
és ni d’on ve, deixa de ser algú per convertir-se en un xai. Aleshores
sí, aleshores costa molt poc de considerar l’espanyolització de
Catalunya com un fet normal i de dir, com els cínics, que la llibreria
Ona “ja ha complert la seva tasca” perquè “el llibre en català ja s’ha
normalitzat”. Al capdavall, als ciutadans del món que de
l’espanyolització en diuen normalització no els calen ni Ones ni Voltes.
Segons ells, aquestes llibreries només tenien sentit durant el
franquisme. Ara ja no. Ara ja ens hem normalitzat. I que n’estem, de bé,
oi que sí? De fet, aquests cofois ciutadans del món són els mateixos
que quan viatgen a París, a Londres o a Nova York es meravellen de
trobar-hi petites llibreries emblemàtiques en barris perifèrics i que
quan tornen a Catalunya ens parlen de l’encantadora conservació de The
Bookstore Community, la històrica llibreria del número 143 de la Setena
Avinguda, a Brooklyn, de la qual són clients Paul Auster i Siri
Hustvedt. Cosa que és certa, per bé que, ves per on, The Bookstore
Community es va fundar el 1971, nou anys més tard que la llibreria Ona i
vuit més tard que la llibreria Les Voltes.}

Doncs
bé, si no es produeix cap miracle, dintre d’uns dies ja no podrem
entrar-hi mai més, a Ona, perquè la seva persiana, grisa com la fal·laç
distinció municipal que li van concedir, es tancarà per sempre. Només
CiU pot fer-hi alguna cosa per compensar aquesta desídia. Cal
demanar-li-ho per lleialtat al país i perquè va ser justament l’estimat
Josep Espar i Ticó, un dels fundadors de Convergència Democràtica de
Catalunya, qui va crear la històrica llibreria de la Gran Via de les
Corts Catalanes. Potser és per això que Esquerra no en vol saber res.