L'Hereu Riera

En el moment d’escriure aquestes ratlles fa pocs dies que ha començat la campanya electoral bis, per veure si els mateixos incompetents que van tenir Estepaís entretingut sis mesos contemplant les seves tristes baralles de galliner per no arribar a cap acord concret (no estan acostumats a entendre’s ni a pactar amb ningú, perquè això és cosa de covards) són capaços o no de repetir el mateix sainet; i de moment, el que ens ha proporcionat una imatge més nítida de la seva altura política és l’inefable Mariano Rajoy. Plantat enmig d’un camp de carxofes guanyat a una terra de sequera, prop de Tudela, el primer ministre en funcions va deixar anar aquesta frase (una més) per a la posteritat: “Hem visitat aquest camp de carxofes, i mirin, m’he emocionat!”.

Mentre aquest fenomen de la comunicació anava emocionant-se a sobre i repetint aquí i allà la seva bona nova de sempre (aquesta vegada les declaracions les va fer davant les ‘carxofes’ dels periodistes, no a través del plasma), usant per desplaçar-se l’original i pintoresca xarxa radial de trens d’“alta velocitat espanyola” (!?), que, com ells que l’han implantat, no van enlloc, veiem per enèsima vegada com castiguen els viatgers catalans amb unes rodalies que tornen a nivells de servei del segle XIX: quan no és un all és una ceba, quan no és la catenària que cau és el coure de la catenària que és robat (culpa dels Mossos!), quan no és una vaga de maquinistes (que es passen pel forro de l’armilla els serveis mínims) són els famosos 20 punts negres de les vies, que “obliguen” els combois a passar-hi a 20 per hora (la solució fàcil, una solució “provisional” que, com sol passar a Espanya, amenaça de tornar-se permanent –i de fet Adif ja ho va intentar: canviant els horaris, per “adaptar-los” als retards!).

La desastrosa xarxa de rodalies i regionals és una de les dues velles reivindicacions catalanes davant l’Estat en matèria ferroviària, i ha aparegut en campanya electoral, és clar, juntament amb l’altra: el Corredor Mediterrani, que té tants pocs adeptes a Madrid, que ni la “nova política” de Podemos té clar si val la pena (políticament) apostar per ell o no… Tanmateix, els governants espanyols en funcions asseguren que es troba “en fase d’execució”, que en boca seva vol dir que s’acabarà d’executar durant les calendes gregues. El mateix es pot dir de la connexió ferroviària d’ample europeu entre el port de Barcelona i la xarxa (Ports i Aeroports depenen de Madrid, com és obvi a Madrid), i fa unes setmanes també es va “descobrir” que l’estació en construcció de la Sagrera està morta de fàstic fa anys per una causa administrativa que els responsables estatals s’havien oblidat d’explicar…, i per què fer-ho, si res ni ningú els menava la pressa?

En resum: els nostres senyors amos, aquests que no ens volen deixar votar en referèndum si volem volar sols o no, són especialistes a NO deixar fer, però a l’hora de fer, són d’una inutilitat colossal, d’una contrastada incompetència: la prova són les empreses estatals, com la Renfe i Adif, que no rutllen ni amb fum de sabatots. Sense cap criteri racional, i mentre la xarxa de trens convencional cau a trossos, es gasten els calés que tenen i els que no tenen (el dèficit públic se’ls ha disparat fins al 100% del PIB, han quasi eixugat la guardiola de la Seguretat Social, han arruïnat l’invent seu de les autonomies, han fet el possible per fer entrar en pana el motor econòmic català…, i demani!) en estructures radials que no responen a altra lògica que la del deliri imperial, encara ben viu en les seves estructures mentals. El famós xoc de trens que s’albira inevitable a l’horitzó serà, al capdavall, entre la fumejant cafetera russa monàrquica de vapor de Castella i el discret però ràpid i funcional exprés elèctric de la republicana i dinàmica Catalunya…

La feina que ens ve a sobre, en aquest ínterim, serà la d’aguantar-nos les ganes de veure el nostre País Català convertit en una confederació com l’Helvètica, on les coses van a l’hora (si cal, foradant com han fet la muntanya amb el túnel ferroviari més llarg del món), i que els nostres trens, finalment en mans responsables i solvents, siguin puntuals com els trens suïssos.

1. “Jo sóc dels que penso que…”, sentim dir de vegades, i segons de qui es tracti, encara ho fa més florit: “Jo sóc dels que penso de què…”. Aquesta segona forma canta clarament, i segur que xerrica a les orelles del comú dels catalans, però l’altra expressió passa per bona, i en canvi duu un error clamorós de concordança, un error molt sovintejat en les converses de la gent. A veure: si jo sóc un d’entre uns quants que fan una acció (i jo també faig aquesta acció: pensar, opinar, en aquest exemple), la forma verbal  hauria d’anar en plural, d’acord amb el subjecte plural de la segona oració. “JO SÓC DELS QUE PENSEN que tot anirà bé”. Pot semblar complicat (segurament la força del pronom “jo” condiciona la ment per a aquest singular), però hi ha una manera molt fàcil de veure-ho, i és girant l’ordre dels elements: “DELS QUE PENSEN que tot anirà bé, JO EN SÓC UN”. A ningú se li acudiria de dir “Dels que penso que tot anirà bé, jo en sóc un”, oi que no? S’entén això, companys?

2. A Catalunya fem molta conyeta a costa dels castellans que no saben dir bé Sabadell, Raspall, Coll, Llull, Rull, Turull, Junqueras o Puigdemont, però aquí, per aquests verals nostres, hi ha qui pronuncia “a la catalana” noms propis estrangers com ara Coelho, Lamborghini, Giglio, Volkswagen, Rakitic, Korac, Klein, Reuters, Aquila, Berlinguer,Rakhmaninov, Cruyff… I veiem com aquesta catàstrofe la perpetren impunement locutors de ràdio o TV que fa anys i panys que ens haurien d’estar ensenyant, a còpia de sentir-los-els dir, com es pronuncien correctament.

3.  No sé qui dimonis va decidir que el català havia de fer com el francès o l’anglès, i prescindir, en les oracions interrogatives, del signe gràfic inicial [¿], sense tenir en compte que el francès i l’anglès tenen marques particulars, formes, girs [Est- que je…?, Don’t you…?] que el fan innecessari. El resultat és que els lectors catalans sovint ens empassem llargs fragments de text i només quan arribem al punt final ens adonem que es tractava… d’una pregunta! (Vegeu la secció setmanal de Jordi Basté a L’Esportiu, titulada precisament “Preguntes”). Aquesta incomoditat, totalment innecessària, ¿quin bé li fa, al català?

4. No sé qui redimonis va decidir que l’article neutre “lo” s’havia de bandejar del català, i no sé tampoc per quin motiu. Les explicacions són escasses i poc convincents. És cert que hi ha calcs del castellà insofribles (“amb lo que m’agrada el sucre…”), però és patètic veure els esforços de tot un poble per utilitzar expressions substitutives que siguin “normatives” i “genuïnes”, i en tots els casos, sense excepció (ni en els manuals de filosofia, on faria una feina impagable). El resultat és una nova incomoditat per als catalanoparlants (i per als que aprenen l’idioma), que ens podríem haver estalviat sense caure en el seguidisme servil del castellà. Entre poc i massa hi ha un terme mitjà, però alguns lingüistes no deuen haver llegit Aristòtil… Ara bé, mentre ells poden anar celebrant aquesta gran victòria de la genuïnitat, proliferen arreu del país monstruositats com aquestes (totes reals): “Encara està a temps de  comprar-lo”, “No li doni tan fort, al xilofon!”, “Tots els països d’Europa, incloint el nostre”, “Hi ha dos que vindran més tard”, “Si voleu aprendre, preneu nota”…, i altres perles que només s’expliquen perquè els que les diuen funcionen amb el traductor google del cap, evidentment des del castellà, que és el que els “sona” més al llarg del dia, cada dia de la setmana.

Potser la guerra s’havia de fer en altres bandes, doncs, perquè d’aquesta només en podem treure dues conclusions: que tanta normativa i tanta genuïnitat eren i són el símptoma d’una por; i segonament, que aquesta por l’acabem pagant amb una gran incomoditat, i ni més ni menys que en l’ús de la llengua pròpia, la nostra!, que aquella normativa pretenia –i pretén– salvaguardar, precisament… Seria interessant disposar d’un balanç d’aquesta sobreprotecció.

Hi ha moltes veus que asseguren que el català és una llengua de més en més embordonida, i que va de pet a convertir-se en un dialecte (sic) del castellà…, precisament ara que les enquestes diuen que hi ha deu milions de persones catalanoparlants, i tres o quatre milions més que l’entenen! És difícil saber a qui hem de fer cas, però no crec pas que sigui un bon pla reforçar-la (o apuntalar-la) fent-la incòmoda (sense necessitat: totes les llengües tenen les seves dificultats), per a propis i estranys, i antipàtica, com una mena de propietat privada o un clos sagrat, en lloc de ser una cosa propera i útil per a tothom. La por a l’aniquilació del català l’hem de conjurar creant un nou marc de seguretat, on no perilli mai més.

L’Estat propi (amb llengua oficial o no, que és una altra discussió, i viva,com s’ha vist aquestes darreres setmanes), la independència a què aspirem i per la qual lluita i ha lluitat tanta gent, potser no serà una mesura suficient (el cas d’Irlanda, i el d’Andorra, ho fan pensar), i encara menys la panacea, però sí que és una mesura necessària, imprescindible. Lo que queda clar és que, dins un Estat com l’espanyol, el català, la llengua pròpia del País Català, té menys futur que una iaia a la sèrie “Nit i dia”, com deia aquell. Però, veient com s’han resistit aquest país i els seus habitants a la mort tantes vegades anunciada de la llengua pròpia, jo sóc dels que pensen que ens en sortirem.

En el moment d’escriure aquestes ratlles fa dues setmanes justes que veia, astorat, la informació que anava donant TVC (les televisions espanyoles anaven a la seva bola) dels atemptats de París, i d’aquell fatídic divendres ençà el “tema” no ha sortit de les planes d’actualitat, en altres formes i localitzacions: Nigèria, Bèlgica, Tunísia… Ahir mateix va haver-hi als Invàlids de París un acte solemne d’homenatge a les víctimes d’aquells assassinats en massa de gent innocent, presidit per François Hollande, que va “respondre” a sang calenta amb un bombardeig aeri sobre Síria (una discutible manera d’encarar el problema, tanmateix), però les preguntes d’aquella nit continuen dempeus.

A propòsit de la xacra de la violència salvatge dels sicaris d’Estat Islàmic, algun mitjà va recórrer al testimoni d’aquest peculiar personatge que és Morten Storm (autor de Agent Storm: My Life inside al-Qaeda), que sembla sortit d’una pel·lícula, però que va dir coses com aquestes: que els gihadistes troben les armes al mercat negre dels Balcans, sense gaires dificultats, i que també per això ell ja s’esperava que succeïssin un dia o altre actes terroristes com els de París (en aquesta ciutat o en un altre lloc); que “l’única solució” per al conflicte territorial a Síria és la partició: un estat xiïta, un altre de sunnita i un tercer kurd, que potser serien tan mal veïns entre ells com l’Índia i el Pakistan, va dir, però ja seria un avenç (també ho seria segurament per a Palestina, però ja veiem com li costa a la muntanya de parir aquest ratolí); va dir també que “Al-Qaida és mort”, i que “l’exemple” de París estimularà nous gihadistes, perquè veuen que accions com aquestes “donen fama” als que les perpetren, tant se val que sigui un cop morts… Aquest últim raonament em va semblar particularment destacable, pel component narcisista que desvela, que aquí apareix d’una manera llòbrega, sinistra. Em pregunto si el (difunt?) Johnny Jihad dels pebrots també es trobava a si mateix molt fotogènic, fins i tot “elegant”, mirant a càmera tot tapat de roba negra i amb el ganivet de segar colls a la mà…

També vam poder sentir el testimoni de parisencs musulmans, emprenyats i desesperats, dient que “els que maten en nom de l’islam no en tenen ni idea, de què és l’islam”, certificant de passada que els musulmans que viuen a Europa queden en una situació incòmoda, perillosa i tot, assenyalats per partits i ciutadans xenòfobs en general i islamòfobs en particular. Però per als seus suposats coreligionaris això no deuen ser més que danys col·laterals, i de fet, com s’ha dit, les primeres víctimes dels gihadistes de Daesh són “els altres” musulmans: els testimonis que arriben del territori ocupat per EI (o de la Nigèria de Boko Haram) són esfereïdors. D’altra banda, i obviant la diguem-ne ambigüitat del mateix concepte doctrinari de la gihad, la vella paradoxa de matar, selectivament o indiscriminadament, en nom d’un déu misericordiós persisteix, feridora, fent bullir la sang de ràbia. I també ho fa, sigui dit de passada, veure com els qui combaten l’Occident infidel no tenen cap empatx a fer-ho utilitzant les armes inventades i fabricades per aquest (els kalàixnikov o internet), i tampoc finançant-se amb la venda del petroli dels territoris requisats (com tampoc tenen cap escrúpol els clients –occidentals?– corromputs que els hi compren, és clar).

I finalment, una menció a l’anàlisi marxista d’algun antropòleg bonista d’aquests nostres verals, que de seguida va detectar la causa de la bogeria dels atemptats múltiples de París en el descontentament crònic dels musulmans marginats que habiten a les banlieues parisenques, i que són carn de reclutament del gihadisme de violència extrema. Ras i curt: unes víctimes al capdavall del capitalisme ferotge, que els tanca totes les sortides i tots els ascensors socials. Si fos així, però, ¿no “justificaria” una conducta semblant, violenta, de tots els altres pàries no musulmans de França i de tota la terra? I encara més: per què no les emprenen, per les mateixes raons, contra els riquíssims emirats productors de petroli de la Península Aràbiga, posem per cas, un altre pic del capitalisme més descarnat?

I parlant de petroli, aquest problema al final potser s’acabarà el dia que s’esgotin els jaciments de cru. Una altra cosa és que, deixant les qüestions de religió al marge, el problema de fons (“és l’economia, estúpid!”) persisteixi, mentre ho faci el selecte club de rics hereus capitalistes, que amb la seva voracitat insaciable estan darrere de totes les situacions d’inestabilitat que ha de suportar el planeta i la gent que hi vivim, malvivim o sobrevivim, siguem cristians, jueus, musulmans o ateus.

Últim acte de campanya a la Cellera de Ter (la Selva), divendres passat, en un teatre del Centre Parroquial ple de cellerencs i d’entusiasme i fe en la victòria.  A la tribuna, Roger Buch, politòleg, periodista i escriptor (“L’estratègia de la por haurà aconseguit decantar la balança?”), i Alba Sidera Gallart, corresponsal a Roma d’El Punt Avui (“Com es veu des de l’exterior el procés?”), amb Pilar Bosch de presentadora i conductora del col·loqui. Penjo aquesta entrada al blog a les 19:30, a mitja hora escassa de la porta de sortida.

Gràcies, companys, compatriotes (d’avui i d’ahir), per donar-nos la clau (i en el dia del meu aniversari, per acabar-ho de fer encara més extraordinari). Visca Catalunya lliure!

“Ahir divendres [dia 25] vaig viure una nit molt especial. Em van convidar a fer una xerrada – debat a l’acte final de campanya de La Cellera Vota Sí (ANC + Junts pel Sí + CUP). Una nit plena d’emocions, il·lusions i dignitat. Ah, i em vaig sentir molt estimada. Que ben parits que són els del meu poble!”

Alba Sidera Gallart

Les eleccions anticipades a la presidència del FC Barcelona van donar la victòria a Josep Maria Bartomeu, que va ser així refermat en el càrrec institucional –ara amb la legitimació de les urnes– després del període d’interinitat en què va substituir l’inefable Sandro Rosell, desaparegut en combat sobtadament a mig mandat per una confusa qüestió de “seguretat” personal, i amb una velada extensió a la seva família.

Aquesta estranya dimissió va ser l’últim acte de l’obra de Rosell, però recordem el primer: un cop guanyades les eleccions per una confortable majoria de vots i tot just estrenat en el càrrec, Rosell va córrer esperitat fins al despatx del cap de govern d’Extremadura (el nom del qual no vull recordar) a llepar la ferida –verbal– que li havia infligit, segons ell, Joan Laporta durant la seva presidència.

Per la seva banda, J.M. Bartomeu, que durant la campanya electoral barcelonista s’havia sumat a la manifestació conjunta dels candidats comprometent-se amb el moment que viu Catalunya i posant-se al costat de la voluntat majoritària dels catalans, va rebre a les primeres de canvi, encara amb els vapors de l’èxit al cap, una nova patacada de la UEFA: una amenaça de sanció absurda –però que acabaria sent efectiva– per les estelades que els seguidors del Barça van fer voleiar durant la final de Champions a Berlín i pels crits i càntics a favor de la independència de Catalunya. L’expedient polític d’aquell organisme europeu, en el qual era fàcil endevinar la mà negra de l’anticatalanisme rampant i els tentacles del poder mesetari, va posar a prova la determinació del president blaugrana.

Davant aquesta nova envestida cega de la UEFA/FEF, Bartomeu va reaccionar primer clamant a favor de la llibertat d’expressió, en una entrevista a The Washington Post, i queixant-se de l’arbitrarietat d’aquell organisme futbolístic: “És una sanció injusta, l’hem recorregut i arribarem fins al final”, deia el dia 27. Però el que va arribar al final va ser l’expedient sancionador, i també hi va arribar la fermesa del president, perquè al cap de quatre dies la junta de Bartomeu va fer un cop de timó inesperat, apostant per entomar la bufetada (va decidir no recórrer la multa, de només 30.000 euracos, i en canvi “dialogar per evitar que les estelades tornin a ser motiu de sanció” en altres ocasions) i esperar temps millors, amb un hipotètic canvi pròximament de mandataris a la UEFA…

Un periodista d’El 9 Esportiu va lligar ràpidament l’actitud del president electe del Barça envers la UEFA amb la del seu predecessor envers el president extremeny presumptament ofès per Laporta, i l’associació d’idees no és peregrina. Bartomeu, en efecte, podria  haver replicat amb contundència, dient per tots els altaveus possibles, ara que la parròquia està tan atenta i activa fent pinya a favor del país, que el FC Barcelona no pagaria ni un miserable cèntim per aquesta miserable maniobra repressiva…, armant-se amb la força del poble que busca la sortida d’aquest Regne d’Espanya parasitari, corrupte i decadent que ens ofega, ens colla i ens castiga com a delinqüents, reals o potencials. En comptes d’això, amb la seva postura pusil·lànime, per no dir covarda, el FCB va deixar a l’estacada el catalanisme de l’hora present, clarament independentista (d’això plora la criatura), mentre alhora rebutjava el suport clar que hauria rebut d’aquest, en massa, davant la intolerable intromissió de la UEFA. I tot això hauria passat davant la mirada de tot Europa, que pot ser bòrnia però no és pas cega.

Al final, veient aquestes estranyes fintes dels mandataris blaugrana, deixant passar un envit com aquest per no pendre mal, un es queda pensant què deuen entendre Bartomeu i la seva junta per “un Barça de cavallers i respecte per tothom, però que no es deixi trepitjar per ningú”, pel qual advocaven en els seus speechs electorals.

És un capteniment, el seu, que sona a “antic”, si fa no fa com el de Miquel Roca, que va treure el cap un dels primers dies de campanya pel 27-S just per dir, abans de tornar a ficar-lo a la closca com una tortuga, que era “per evitar coses com aquesta” (aquest procés secessionista que tant incomoda algunes velles glòries) que ell va ajudar a redactar la Constitució espanyola… Sona tan antic com alguns dies la tertúlia i els tertulians de can Cuní, a 8TV. Sona tan antic com els patètics passos de ball de Miquel Iceta els primers dies de campanya (suar socialisme no era això, companys, no era això), i com la “solució” del seu company d’estrada i de ballarugues Pedro Sánchez (i no cal dir res del duo de coreligionaris González & Guerra i les seves teranyines mentals). Sona tan antic i suat com el neofalangisme –polit, això sí– dels Ciudatans. I sona tan antic com tota la naftalina del PP, pura arqueologia franquista que encara es pensa que els catalans som una colla d’acollonits a qui els espantalls del seu fons d’armari, sempre els mateixos, podran mantenir a rega com fins ara, com durant aquests últims 300 anys. Josep Maria Bartomeu n’hauria de ser conscient, i veure que amb la seva actitud, a banda de distorsionar la sintonia amb el patriotisme de la culerada en conjunt, “segresta” de facto la divisa “més que un Club” i tot allò que representa.

Fa poc es va publicar en un diari de Girona el resum estadístic de la gran quantitat de conductors multats per haver-se saltat el semàfor en vermell, després d’haver estat “caçats” per les càmeres instal·lades fa un temps en determinades cruïlles de la ciutat; i pocs dies després en el mateix periòdic l’escriptor Lluís Freixas feia un apunt prou interessant també sobre aquest tema. L’un i l’altre (i la pròpia experiència, amb algunes multes acumulades per excés de velocitat, i la corresponent pèrdua de punts per “falta greu”, una valoració al meu entendre francament desproporcionada) m’han mogut a aportar al debat un parell de reflexions, sense més pretensió que dir-hi la meva.

Vagi per davant que aquest és un tema molt seriós, i no voldria pas que algú pensés que pretenc frivolitzar, però la qüestió és que en l’afany sancionador dels responsables del trànsit hi veig (deixarem de banda l’afany recaptatori que insinuen alguns malpensats) una desconfiança cega envers la capacitat de discernir dels conductors. Ja sabem que la llei és la llei, i que la llei és dura, però l’aplicació estricta de la normativa pot portar el resultat contrari del que persegueix, que en el cas de l’excés de velocitat és evitar els accidents per pèrdua de control del vehicle. Perfectament d’acord. Però, a veure si m’explico: les autoritats insisteixen sobre el perill de les distraccions (ara mateix a través d’una campanya a la TV que ens recorda que l’ús del mòbil o del GPS tot conduint és una de les primeres causes d’accident), però aquest rigor punidor que apliquen t’obliga a estar permanentment pendent del comptaquilòmetres, ¿i no és aquest un altre element de distracció? ¿No és millor, més segur (per al mateix conductor i els seus acompanyants, per començar), tenir la vista posada en tot moment a la carretera (i mesurant raonablement –intuïtivament– la velocitat)? Qualsevol conductor ha de ser conscient (excepte que sigui un totxo de campionat) que un rètol de límit de velocitat t’indica que passes per un tram potencialment perillós i que reclama per tant una atenció especial: sembla que seria més lògic, en aquestes circumstàncies, estar a l’aguait d’aquest perill potencial, i no de si compleixes al peu de la lletra el límit marcat pel rètol… Els nostres governants, però, deuen considerar, en el fons, que els conductors tenen un component infantil immanent, i que se’ls ha de collar fort…, pel seu bé, no cal dir-ho.

Hi ha la solució tècnica, és clar que sí: el limitador automàtic de velocitat que porten els cotxes d’última generació; però què aporta, en relació amb el que estic dient? La qüestió de fons és la mateixa: desconfiar del seny instintiu del conductor, i confiar en la tecnologia, molt més fiable, no hi ha dubte, que la capacitat de reflexos del conductor, oi? (Una altra cosa és que el limitador et pugui deixar indefens, sense recursos, si per una eventualitat –l’aparició sobtada d’un animal, per exemple– hagis de salvar la pell donant un cop de gas brusc).

Potser algú hauria de pensar en un altre recurs, prou eficaç i molt adequat per a una societat que es pretén madura: l’educació. Un vídeo que es pot trobar a YouTube i que circula per la xarxa ho demostra: des d’una càmera ‘subjectiva’, situada a bord d’una ambulància en servei circulant per una autopista alemanya, es veu com els conductors s’aparten, disciplinadament, i aturats en fila i en un relatiu ordre (no es pot demanar més), permeten el pas del vehicle sanitari fins a la seva destinació. És evident que una cosa així, que es posin d’acord tants ciutadans alhora sense necessitat de cap ordre, no es pot improvisar.

Però, atès que el país sembla partidari del zel sancionador, les reflexions de Lluís Freixas seran oportunes. L’escriptor gironí suggeria, en el seu bitllet, la possibilitat de regular les multes segons el poder adquisitiu de l’infractor, arran del cas d’un ciutadà finlandès multat amb 54.000 euros perquè circulava a 103 quilòmetres per hora en un tram limitat a 80. L’explicació d’aquest sorprenent càstig es troba en la renda de l’infractor, de 6,5 milions d’euros anuals, i Freixas es preguntava per què un règim sancionador “progressiu” (com més ingresses, més pagues) com el de Finlàndia no es pot aplicar al nostre país, on les multes són iguals per a tothom, rics i pobres. “Excusin el sarcasme, però avui no sembla que la tècnica hagués de ser cap dificultat per començar a aplicar patrons similars en qualsevol àmbit”, deia el columnista, i crec que amb tota la raó.

I acabo, a propòsit dels obsessius senyals de trànsit, amb un prec a les nostres administracions, per optimitzar la circulació rodada: estaria bé que destinessin una partida (una porció de la suma recaptada de les multes, potser?) a millorar els senyals de trànsit i els indicadors de carretera (ni que sigui per anar d’acord amb el GPS!), molts dels quals no solament no ajuden, sinó que confonen el viatger, un desastre que un país que viu en bona part del turisme no s’hauria de permetre.

En una visita al MNAC, aquest Nadal passat, vaig adquirir dos dels volums amb els quals en Josep Maria Cadena repassa i dóna a conèixer la feina dels més notables dels notables dibuixants de la revista ¡Cu-Cut! Els llibres recopilen l’obra en el setmanari de dos artistes del llapis que em tenen fascinat: Ricard Opisso, que hi va col·laborar entre 1903 i 1912, i Joan G Junceda, que va participar-hi del 1902 al1909 i va provocar amb un acudit seu les ires de les autoritats i l’assalt, el 25 de novembre de 1905, d’un grup de militars a la redacció de la revista, a la impremta i al diari La Veu de Catalunya, un atac que ha estat rememorat recentment arran de l’atac gihadista a la seu del també setmanari satíric Charlie Hebdo, a París: la intolerància contra la llibertat d’expressió en ambdós casos.

Justament d’intolerància, de la inveterada intolerància centrípeta espanyola-madrilenya, va aquest post, il·lustrada pel dibuix d’Opisso reproduït al costat d’aquestes ratlles. El text que l’acompanya és molt breu: “Ah!… Era Catalana”, i en el comentari explicatiu que dedica a cada una de les 456 il·lustracions del llibre el veterà periodista barceloní escriu això que segueix:

«El setmanari catalanista La Tralla acabava de publicar un article que aixecà moltes protestes. Aquest mateix número de ¡Cu-cut! [261, del 16 de maig de 1907] deia, a la secció ‘Mossegades’: “La publicació a La Tralla de l’article ‘¡Era castellana!’ va aixecar la protesta unànime de tot Catalunya. En canvi, l’article ‘¡Era catalana!’ –publicat per Ejército y Armada– sembla haver passat inadvertit per la majoria dels castellans, perquè són comptadíssims els que n’han protestat.

“El Progreso i El Liberal s’han excedit fins a qualificar-lo de inoportuno i de ligereza, respectivament.

“I consti que ho diem en to de lamentació, perquè l’article de Ejército y Armada no ens ha ofès, ja que hi manca la primera raó de la injúria, que és la intenció d’injuriar.

“El que Ejército y Armada es proposa només, com s’ha proposat en els seus anteriors atacs a Catalunya, és negoci, negoci i negoci”

(…) “El que aquesta gent digui o deixi de dir de nosaltres ens té molt sense compte, com a les persones honrades els hi té el que puguin pensar d’elles els presos del pati de la Gardunya. Con que, per nosaltres, no molestarse.

(…) “Pel que sembla, a Ejército y Armada la puntada de peu que en nom de la guarnició de Catalunya li ha donat el capità general de la regió no l’ha escarmentat del tot. Almenys ho fa suposar la forma en què segueix parlant de les coses de Catalunya, com ho prova el següent solt que publica en la seva edició de dissabte: ‘Nuestra Marina y nuestro Ejército, la representación genuïna de la Patria, han sido escarnecidos por un montón de bestias separatistas, allí en ese pueblo que llaman culto de Barcelona, y nuestras autoridades se han contentado con una simple ley de jurisdicciones’”.

En el número següent del setmanari català, explica Cadena, la mateixa secció explica que un tal Juan Manuel Palacios, redactor d’El Liberal a Barcelona, emprenyat per l’esmentat article, va escriure una carta “al director del ferotge diari madrileny consignant la seva protesta”, i Clodoaldo Piñal, que és com es deia el personatge, li va contestar amb un telegrama: “Esos bríos que manifiesta su grosera carta pudo haberlos demostrado combatiendo a la canalla separatista. Estoy a su disposición y a la de todos esos enemigos de la Patria”. La irònica rèplica dels redactors de ¡Cu-cut! era sagnant: “I aquí comencen els nostres dubtes de com s’ho arreglaran aquests dos subjectes per a que la seva qüestió sigui realment personal. Perquè la primera condició que es requereix a l’efecte és que aquesta es produeixi entre persones”.

«Com es veu», conclou Josep M Cadena, «aquells dos articles, volguessin o no les persones implicades d’una manera o altra en la qüestió, van portar cua. Opisso, amb el seu acudit, contribuïa a escalfar l’ambient, i per això procurà dissimular la seva signatura. El dibuix de l’autobús és magnífic, fet amb tot detall».

Certament, el dibuix és magnífic, magistral, com tots els d’aquest excel·lent ninotaire. Però, anant al fons de la historieta, i posats a dia d’avui, algú n’hauria de treure conclusions, majorment els polítics de Catalunya, i altres ciutadans que no ho són, que s’entesten a tenir posada una cama en aquest país i l’altra en el país veí, i de transitar entre l’un i l’altre constantment a través de ponts imaginaris i de ponts aeris, buscant enteses impossibles, perquè, com ens demostra l’actualitat de cada dia (cfr. l’última estrafolària sentència retroactiva del Tribunal Constinquisitorial contra el procés participatiu del 9N), invariablement, a l’altre costat no entenen res de res, res que no sigui allò que els militars i polítics castellans de fa cent anys en deien la Patria i que els militars i polítics castellans d’ara em diuen la Nación, en nom de la qual es veuen legitimats per atropellar tothom que no hi combregui, com fan tots els integristes.

Cent vuit anys més tard dels fets que hem relatat, estem davant de polítics, militars i periodistes tallats amb el mateix patró, i afectats de la mateixa miopia –per no dir ceguesa–, de la mateixa intransigència i de la mateixa mala llet.

Disculpeu: em deixava els juristes. Oi, benvolgut Santiago Vidal?

Plou sobre mullat, a Girona, i en un cap de setmana de llevantada s’ha reproduït el problema –i l’escàndol– de fa dos mesos: s’ha tornat a inundar el forat del cuc de ferro que travessa la ciutat per sota terra (i per sota aigua: la dels rius i la de l’exuberant capa freàtica del subsòl gironí). I ho ha fet entrant, l’aigua, pel mateix lloc: el pou d’accés de Mas Xirgu, mal tapat un cop finalitzades les obres, i tapat amb un nyap després de la primera inundació, com ha quedat palès ara davant l’astorament de les autoritats gironines i del conseller Vila, que ha dit que demanaria dimissions. ¿Dimissions, en el govern espanyol? Acaba de dimitir la ministra de Sanitat, sí, però no pas per la incompetència demostrada repetidament en la gestió del càrrec, sinó per l’afer de corrupció en què s’ha vist involucrada.

En aquesta banda del riu sembla que no n’aprenen. En el seu moment, durant la majoria absoluta del Cervell de la Faes, els polítics gironins es van deixar seduir (per no dir engalipar), sense cap mena de prevenció, pel conill que es va treure del barret el diputat provincial Jordi de Juan, i deu anys de molèsties infinites i de despeses astronòmiques després, resulta que el tren convencional continua passant elevat pel mig de la ciutat, i no per sota com el TGV, i d’allò que deien d’”alliberar” el terreny que “ocupa” (?) el pas elevat, res de res.

No ens farem pesats amb la qüestió de l’alternativa, segurament més intel·ligent i menys costosa, d’haver fet l’estació de Girona just al costat de l’aeroport (amb la qual cosa aquest costós equipament no s’hauria decandit com ha fet, sinó al contrari: s’hauria convertit probablement en el segon aeroport de Barcelona, com el que tenen les grans capitals d’Europa) i, salvant la distància fins a Girona amb un tren o tramvia ràpid i lleuger, es podria haver aprofitat precisament l’actual pas elevat, en lloc d’enderrocar-lo, per tenir un servei de tramvia urbà semblant al de tantes ciutats del món [vid, foto adjunta]. Recordem que hi havia qui proposava també de construir una segona línia perpendicular a aquesta que unís Girona amb Salt. No insistirem, deia, amb aquestes dues possibilitats (i amb les que poguessin haver sortit d’un mínim debat previ que mai no es va donar), però sí que podem dir que, veient com ha anat tot, hi ha elements suficients per demanar-nos si la solució que es va “triar” va ser la més sensata…

Però, per damunt i independentment de tot plegat, allò que més sorprèn és veure com la classe política nostrada es va poder embrancar tan alegrement a realitzar un projecte com aquest, de tanta complexitat, colze amb colze amb uns socis com els del govern castellà, sabent com saben aquells la peculiar manera de “treballar” d’aquests… A hores d’ara ja falta poc (18 mesos, si el pla del president Mas arriba a bon port) perquè ens els traguem de sobre d’una vegada (i per sempre, espero), però si hem arribat fins aquí, farts d’haver d’aguantar-los, ha sigut no pas per la pressió dels nostres polítics, sinó del poble de Catalunya, que al capdavall ha demostrat ser més espavilat i tenir més… empenta que ells.

“D’aquí a 300 anys ens recordaran”. Aquesta frase feia de titolet del documental “El cas dels catalans” emès aquesta nit per TVC, i la va escriure un frare, dom Soler, si no m’erro, assetjat dins la Barcelona a punt de sucumbir davant les tropes franco-espanyoles de Felip V. I és així: ens en recordem perfectament, malgrat la insistència de totes les gomes d’esborrar que hi ha hagut al llarg d’aquests segles i que hi ha avui dia, persistint en la mentida i l’ocultació.

No se n’han sortit, i ve’t aquí que estem a les portes de recuperar tot allò que ens van arrabassar fa tres-cents anys amb una violència inaudita, per la força de les armes.

11 de Setembre: cap a Barcelona tothom, homes i dones, avis i néts, a defensar la llibertat dels catalans!

Un veí de Bordils, Francesc X. Jou, es preguntava l’altre dia en una carta al director del seu diari per què la gent, a Catalunya, no posa l’adhesiu “CAT” a la matrícula del cotxe, sobre la “E”, naturalment, que ens va imposar en la seva última majoria absolutista el megaestadista del mostatxo de Quintanilla de Onésimo Redondo. I avui mateix se’n feia ressò un altre lector, Jordi Rigall, de Figueres, que, com aquell, explicava que ha voltat per mig Europa (i Espanya i Portugal) amb l’adhesiu plantat al lloc corresponent, i que enlloc ha tingut cap problema, i doncs es demana com és que hi ha tants pocs cotxes circulant, per Catalunya mateix, sense aquesta modesta però potencialment eficaç modificació transgressora. “Ara estem a les portes d’un 11 de Setembre que es preveu multitudinari”, escriu el senyor Rigall, “i falta poc pel 9-N. No n’hi ha prou de participar a Barcelona per formar la V, hem de reivindicar-nos com a ciutadans de Catalunya dia a dia, començant per coses petites com ara les matrícules, fundes catalanes al DNI, el passaport, etc. Ja sé que són petiteses, però hem de començar a perdre la por que encara ens envolta. Tal com diuen les samarretes grogues i vermelles de l’Assemblea Nacional Catalana per aquest 11 de Setembre, ara és l’hora!”.

Puc afegir al testimoni d’aquests dos ciutadans el meu propi: m’he passejat amb el meu carro per França, Bèlgica i Holanda, i acabo de tornar d’un viatge a Itàlia, i he constatat en tots els casos que l’abreviatura “CAT” a la placa d’identificació del vehicle desperta curiositat, si més no, en cap cas hostilitat. Encara que fos així, però (i de fet hi ha hagut casos de conductors multats per aquesta il·legalitat, fins i tot pels Mossos d’Esquadra, que ja té nassos), si aquesta iniciativa tan minoritària, ara com ara, es generalitzés seria un primer acte, modest i simbòlic, però potent, per la seva visibilitat, d’insubmissió que faríem contra les regles del partit que estem jugant amb Espanya, amb l’àrbitre posat per l’equip rival. (Aquest matí a RAC1 han anat més lluny imaginant-se l’àrbitre xutant ell mateix els penals!).

La figura de l’àrbitre ve a tomb de les sorprenents declaracions del conseller Santi Vila, baixant, a aquestes altures de la pel·lícula, de l’hort terceraviàtic: segons ell, el TC ha de fer “d’àrbitre” sobre la consulta. Com que és impensable que ho digui amb el lliri a la mà (qualsevol amb dos dits de front veu que no es pot ser jutge i part alhora), la tossuderia del conseller fa malpensar (com fa malpensar que a la foto adjunta, de la sessió parlamentària en què es va aprovar la declaració de sobirania del poble de Catalunya, Vila s’estigui d’aplaudir com fan la majoria dels que van votar-hi a favor). La desbarrada del conseller de Territori i Sostenibilitat (de CDC, compte) ha estat retopada avui mateix per Miquel Sellarès en un article on invita partits i electors a conjurar-se pel moment decisiu que s’acosta, i deixar-se d’ingenuïtats lamentables com aquesta d’en Vila, de voler-ho fer tot “dins la legalitat” (espanyola, és clar): “Hom es pregunta: com podem ser tan i tan innocents? Aquesta legalitat es va fer en el seu moment amb l’objectiu d’evitar que allò “atado y bien atado” mai no es pogués deslligar. Per això és d’innocents creure que per aconseguir la nostra plena sobirania nacional ho podrem fer dins del marc legal espanyol. En un moment o altre, com diu el catedràtic de ciència política Ferran Requejo, caldrà trencar amb aquesta legalitat per arribar a una legalitat catalana”. Ho diu Requejo, ho diu David Fernández (CUP) i ho deia fa tot just dos dies la catedràtica d’economia Elisenda Paluzie, i ho pot dir qualsevol que tingui una mica de pesquis i ulls a la cara.

Més detallets, a propòsit de la por escènica: la Vuelta ciclista a Espanya enguany no passa per Catalunya. Costa de creure que sigui per evitar que pogués ser utilitzada a la contra, això és, per fer propaganda i agitació sobiranista al pas dels ciclistes per les carreteres catalanes (en edicions anteriors aquesta possibilitat s’ha desaprofitat de mala manera), però si fos aquest el cas, seria una mostra més de la cagarel·la que s’escampa a ulls vistents pel Melic espanyol, i doncs els hauria sortit per la culata la maniobra de desplaçar d’aquestes dates tan significatives (amb l’Onze de Setembre pel mig) la Volta Ciclista a Catalunya, que en les darreres ocasions, abans del 2005, devia ser de color massa nacionalista, pel gust dels directius no-nacionalistes de l’esport espanyol… (En tot cas, pel que fa a mi, aquesta mena de Tour de França de secà fa molt de temps que ha deixat d’interessar-me, com la majoria d’exhibicionismes de l’esport captiu espanyol).

En tot cas, ¿estem tots d’acord (els del nostre equip) que el procés sobiranista recolza en la força de la gent, oi? Estaria bé, doncs, que ho féssim (encara) més patent, perquè a Espanya sembla (només ho sembla, segurament) que no se n’assabenten… Només cal veure la seva insistència i la seva estratègia, patètiques totes dues, a centralitzar/desviar el protagonisme en Jordi Pujol (ara que hi han pogut clavar mossegada, finalment), en Artur Mas o en Carme Forcadell, en aquest darrer cas amb l’impuls d’un sindicat feixista que té tota la cobertura de l’Estat: ¿com podria existir, si no, un “sindicat” semblant, una excrescència impresentable en qualsevol Estat de dret, que té la barra de presentar-se amb un nom com aquest, Manos Limpias, sense els guants protectors d’un Estat de dretes com l’espanyol?

En un article a la premsa del dia, “El dret a existir”, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell deia del procés cap a la independència del País que és “social, perquè pretén millorar les condicions de vida de les persones que viuen a Catalunya independentment del seu origen, de la seva llengua i cultura, de la seva religió o del seu estatus social”. És, així mateix, un procés participatiu, basat en el concepte de ciutadania (“nosaltres som ciutadans, no súbdits”), un procés “radicalment democràtic”, que va de baix –on va néixer– a dalt (i no pas al revés, com volen creure i fer creure al Melic d’Espanya); un procés “inclusiu”, ja que inclou, sense condicions –com fa la sardana–, tothom que s’hi vol incloure; i és, finalment, un procés “positiu, no reactiu, perquè busca la millora de tots els ciutadans i no va contra ningú, ni s’ha originat en contra de ningú”.

D’acord amb tot (saltant per sobre de l’obvietat que aquest esforç enorme i “en positiu” que s’està realitzant pretén la millora dels catalans). Però jo no seria tan políticament correcte: és evident també que el procés és reactiu, no pas en el sentit pejoratiu que insinua la presidenta de l’Assemblea, però sí en el sentit que es tracta d’una reacció, d’una senyora reacció que s’havia de produir un dia o altre –massa que hem hagut d’esperar!–, una reacció a una cadena infinita d’agressions que aquest poble ha rebut des que el van emparellar per la força (a la vella usanza…), agressions de tota mena, dimensió i intensitat a les quals ha sobreviscut per una barreja de (beneïda) tossuderia i miracle, i que tenen l’origen en la injustícia d’aquella annexió contra natura, increïblement violenta, de 1714.

El procés que ha de culminar amb la (recuperació de la) independència de Catalunya comportarà una millora de les condicions de vida de la gent del país, és clar que sí, però serà abans que això la reparació d’una injustícia descomunal i el reconeixement i satisfacció d’un infinit memorial de greuges. I serà, també, tota una lliçó per als maltractadors que ara veuen esparverats com el seu llenguatge de renecs, insults i amenaces no té l’efecte que ha tingut aquests llargs, llarguíssims tres segles d’abús sistemàtic, i que aviat no en tindrà cap, i que hauran d’aprendre, més aviat que tard, a viure sols i a guanyar-se les garrofes.

I una cosa més que no hem d’oblidar, i que completaria l’adjectivació feta per la Carme Forcadell, és el caràcter defensiu del procés, en tant que la independència ens ha de protegir i blindar-nos, d’una vegada i per sempre, davant d’aquest Estat agressor, hostil i desagradable que ens ha fet la vida impossible durant tants anys. El procés –i la sobirania que l’ha de culminar– no va contra ningú, és clar que no, i per tant tampoc va contra els espanyols, ni tan sols contra l’Estat espanyol que ens ha xinat a gratcient, però sí que va contra la possibilitat que aquest ens pugui anar més en contra, com ha fet sempre, i rabejant-s’hi.

_________________________________________________

La campanya “Ara és l’hora” continua amb força per mobilitzar més de 100.000 voluntaris i recollir els donatius necessaris per guanyar la consulta del 9N, a més de fer de la Via Catalana de l’11 de Setembre la mobilització més multitudinària de la història del país.
Per això, t’animem a fer-te voluntari i a fer una aportació,  per desenvolupar una gran campanya política i comunicativa a partir del mecenatge popular; elaborar una base de dades de 2,5 milions de persones que afirmin que votaran Sí el 9 de novembre; construir una acció comunicativa que faci arribar el missatge a totes les persones que viuen al país i, finalment, sumar un mínim de 500.000 persones més en el projecte per consolidar una majoria massiva a favor del SÍ.

Fes-te teva la campanya!

A més de la web www.araeslhora.cat, que aplega tota la informació, les xarxes socials també són una eina clau de comunicació, així que et recomanem seguir i compartir tots els comptes i missatges de la campanya: