L'Hereu Riera

En una emissora del país parlaven avui del seleccionador national francès de futbol, Raymond Domènech, que com se sap és fill d’exiliats catalans, i tanmateix en el mitjà d’informació que escoltava, com a tots els altres que he escoltat, pronunciaven el seu nom a la francesa, és a dir, amb l’accent a l’última síl·laba. He observat el mateix fenomen en el cas de l’escriptor barceloní Francisco Casavella, que tot i tractar-se d’un pseudònim (el seu nom real era Francisco García Hortelano), moltes de les persones que han parlat d’ell, a propòsit de la seva mort, esdevinguda recentment, ho han fet pronunciant el seu nom amb dicció castellana. És possible que ell mateix es fes dir així, no ho sé, però tant se val. He portat aquests dos casos a rotlle entre molts altres de cognoms catalans que perden el seu mecanisme fonètic orginal així que traspassen les fronteres geogràfiques o mentals del país per anar a integrar-se en altres societats.
Ho hem vist en múltiples exemples entre les famílies que van haver d’agafar el camí de l’exili polític o econòmic el segle passat: el país que els ha adoptat els hi ha adaptat també els cognoms, i així han quedat, i de fet és natural que sigui així, si es tracta d’un camí volgudament de no retorn.
Però, un cop més, en aquest punt també falla la reciprocitat: els grans països -o els països grans- integren els nous noms al seu sistema fonètic, i avall que fa baixada; i després aquí, al nostre país, tan respectuosos com som amb les coses dels altres, els anem al darrera pronunciant amb exquisida imitació els vells cognoms catalanòfons: Camus, Julia, Borges, Domenech, Pineda, Garrigues, Pedrosa, Calders, Puyol, Turner, Borgia, … Passa el contrari? I és clar que no: ni aquí adoptem els cognoms forans com fan a França, Anglaterra, Espanya o Estats Units, per exemple, ni aquests països perden mai de vista la patent sobre la forma nominal original dels seus ciutadans escampats pel món. (I tres quarts del mateix podríem dir dels noms de lloc, sobretot els de zones de frontera, només amb la diferència que la mobilitat en el seu cas és inversa entre persones i territoris).
És una xominada sense més importància, si voleu, però la que té no és pel fet, sinó pel que demostra: que les relacions entre països no són bilaterals a cap nivell si aquests no estan anivellats primer a nivell polític.

Ahir mateix ho recordava en Miquel Pairolí a la seva columna d’opinió
en un altre àmbit de la reciprocitat, el de les cadenes de televisió
Canal9 / TV3, un episodi lamentable en totes les fases del seu procés
i que ha vingut a tancar un “comprensiu” president de la CCMA,
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Albert Sáez, que després que el
ministre del PSOE va dir l’altre dia que es negava a firmar el famós decret de reciprocitat,
ha tancat l’expedient tot estampant el “nihil obstat” a la carpeta, i a damunt encara ha vingut a dir que “som els catalans, que vivim afectats per mites derrotistes“.
“En aquesta qüestió”, continua en Pairolí, “entre el nacionalisme
espanyol i l’autonomisme català hi ha una gran diferència. Des dels
temps d’Abril Martorell, el nacionalisme espanyol sap molt bé què està
en joc al País Valencià i obra en conseqüència. En canvi, aquests
catalans que toquen càrrecs sembla que no ho sàpiguen. (…) Es va
acabar el pujolisme i resulta que els qui l’han succeït també xiulen i
ho justifiquen tot. Quin error, quanta ceguesa!”.
No sé qui va ser
que va dir que als catalans ens perden les formes… Està bé ser ben
educats, però no pas fins al punt de deixar-se aixecar la camisa sense
dir ni piu, sobretot quan la gent que t’aixequen la camisa tenen molt
clar que “qui calla atorga”… Les normes de la bona educació
precisament aconsellen cedir el pas, oi?: “Primer vostès…, i si
vostès es comporten, nosaltres també”.  Una cosa és la diplomàcia, i
una altra les faves comptades.

_{[Imatge d l’entradeta: Angus Bungay]}

Ara fa un mes va venir a fer un tomb per Catalunya, de visita de promoció, el president de llarga durada de la comunitat autònoma d’Extremadura, a qui vaig tenir ocasió de sentir en una mena de minidebat a la ràdio amb l’exdirector de l’Avui Vicent Sanchis, i el diàleg -diguem-ne- va donar-me l’ocasió de comprovar que hi ha coses que no canvien, fet que, tractant-se de coses provinents d’Espanya, és de la més estricta normalitat. El cas és que l’home va tornar a reblar els seus tòpics preferits, com ara que aquí ens queixem sense raó, o amb raó però només relativament, i que gairebé ho fem per gust, i que si de cas tothom mira pels seus interessos, i que doncs ell també; i que al capdavall, Catalunya es va fer rica també gràcies als extremenys arribats aquí amb les migracions dels anys 40 i 50.
Aquesta última és una afirmació que ningú nega, però per què la va fer, en Rodríguez Ibarra? Que una cosa treu l’altra, per ventura? Què volia venir a dir, amb això? Què va dir, sense dir-ho, el capitost socialista? ¿Potser aquell altre topicàs del “burgès català explotador” que tant li agradava també de treure a rotlle al capitost comunista i exalcalde de Còrdova Julio Anguita?
Entre aquesta il·lustre visita del simpàtic baró del PSOE extremeny, les difuminades balances fiscals que va mig mostrar el ministeri d’Economia -i que es veu que no demostraven res- i el famós nou model de finançament -que ni és nou ni és model de res-, han fet bona l’ocasió de transcriure aquí un paper de Joan Fuster inclòs en un volumet que conservo, L’home, mesura de totes les coses, i que es titula “L’erm i el verger”. Rellegint-lo, pensava si aquests dos socialistes de secà citats, quan parlen sobre Catalunya, ho fa per ells “el senyor feudal, el canonge o el poeta líric” que porten dintre, a falta de portar-hi “el menudo burgués indestructible” que tant detesten…

«Quan Josep Pla vingué al meu poble, va passar-se l’estona elogiant-me el paisatge. Davant l’arrossar pulcre, davant les hortes fines i arreglades que travessàvem camí de València, Pla em repetia: “És bonic! I és bonic perquè és ric!”. Sentint-lo, jo pensava en un vell paper de don José Ortega y Gasset, una remota pàgina d’El Espectador. No vaig gosar recordar-la a Pla (…), però les paraules d’Ortega em ballaven pel cap, i per contrast, naturalment. Josep Pla m’havia formulat una “interpretació econòmica del paisatge”: allò que el senyor Ortega escrivia era tot el contrari. Avui, ordenant uns llibres, ensopego amb el del difunt filòsof, i rellegeixo les frases en qüestió. “Existe el prejuicio inaceptable”, deia don José, “de no considerar bellos más que los paisajes donde la verdura triunfa”. I agrega: “Creo yo que influye en esta opinión cierto confuso resto de utilitarismo, ajeno y aun enemigo de la estética contemplación. El paisaje verde promete una vida cómoda y abundante. El menudo burgués indestructible que se afana siempre en algún rincón de nuestra alma favorece interesadamente nuestro entusiasmo desinteresado hacia los esplendores de la vegetación. No le importa el valor estético de la verdura esmeralda; pero, hipócrita, la alaba mientras piensa en la cosecha que ella anuncia y aplaude el espectáculo con secretas intenciones alimenticias”. Ni més ni menys.

(continua)

(…) El “paisatge” és una invenció ciutadana. (…) Algú ha dit que la primera condició per a veure un paisatge és el de no formar-ne part, i així és. D’altra banda, la bellesa d’un paisatge, fins i tot inhòspit, pot tenir encara -si hi ha sort- una opció positiva: el turisme o l’estiueig. Però aquesta és una altra història.
No entra en els meus càlculs d’aprofundir en les subtileses del binomi paisatge-economia. Més m’estimaria d’atreure l’atenció del lector sobre l'”actitud” que apareix implícita en les línies reportades del senyor Ortega. Ben mirat, en el fons, allò que hi diu el filòsof és una ximpleria bastant grossa. Firmades per un gasetiller de format corrent, ni tan sols mereixerien uns segons de la nostra curiositat. Però don José Ortega ha estat i continua sent un pedagog de molt de prestigi. (…) Per la seva part, no s’hauria molestat si li regatejàvem la seva qualitat “d’home d’idees avançades”. “On est toujours le réactionnaire de quelqu’un”, repetia ell, amb resignat bon humor. Però, comptat i debatut, és per aquests motius que val la pena de desemmascarar la tenebrosa espècie que llisca en les frases citades.
Per aquests motius, i per un altre més. Perquè, en parlar d’aquella manera, el senyor Ortega recollia un estat d’opinió lleugerament estès en el seu temps i en el seu país, i que continua sense haver-se esvaït completament. Basta fullejar les obres completes dels escriptors espanyols de l’anomenada “generación del 98”, i pensar en el seu predicament actual, per a cerciorar-nos-en.
Tota la literatura segregada per aquelles plomes se centra entorn -si més no, en general- del paisatge mesetario, pobre i desassistit. Això no em sembla malament, és clar: en tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil. De més a més, l’evocació de l’estepa es prestava a treure’s de la màniga un admirable repertori d’al·lusions il·lustres: el Cid i els místics del xvii, don Quixot i el Caballero de la mano en el pecho, etc. Fins i tot cabia dibuixar, de passada, una escena d’hostal, amb traginers sorruts i pagesos austers. Tot això podia ser literàriament excels, no ho discuteixo.  Però alguna cosa hi fallava, en el fons. I potser allò que més hi fallava era la voluntat “crítica”.
Ningú no deixava de saber que els panorames físics i socials que els homes “del 98” captaven per als seus llibres en les seves excursions pels camins esteparis resultaven molt lamentables. Eren panorames de pura tragèdia: la imatge d’una indigència secular que exigia remei a crits. I ja és curiiós que ells, els literats d’aquell grup, només incidentalment s’aturessin a “denunciar-ho”. Més aviat preferien cultivar una arnada mitologia historicista o elaborar-ne una altra no menys supèrflua, tot amb una punta de nacionalisme poc oportuna. Repassin vostès Unamuno, Azorín, a part d’Ortega; el mateix don Antonio Machado va caure alguna vegada en la trampa.
Però, a base d’un desdeny com el que Ortega manifesta a propòsit de les “intenciones alimenticias”, ¿podria ser d’una altra manera? Cal desconfiar de les persones massa inclinades a la sublimitat. L'”utilitarisme” pot ser menyspreat des de certes posicions olímpiques, però sempre hi ha algú que paga els plats trencats. En el cas de la “generación del 98” i de don José Ortega y Gasset, concretament, la víctima era el veí d’aquells paisatges teologals i heroics, velazquians i severs. Un escriptor proveït de “secretas intenciones alimenticias” potser hauria redactat papers menys brillants, però més eficaços: socialment, suposo. La desolació vista com a “paisatge” és una cosa molt semblant a una injúria perpetrada contra els qui la pateixen. No sé si en escriure aquestes reflexions parla per mi el “menudo burgués indestructible” que porto dintre, a falta de portar-hi un senyor feudal, un canonge o un poeta líric. Sigui com sigui, el que convé és que prosperin les “intenciones alimenticias”, i com menys “secretas” millor. Ja no penso en el “paisatge”: penso en tots els aspectes de la vida social.
Allò que Ortega sosté respecte al paisatge està, per desgràcia, molt difós en certes esferes i llocs. No sé si tot serà més “bonic” si arriba a ser més “ric”, per seguir la terminologia de Pla. Però “bonic” o no, sempre eixirem guanyant en dignitat, en vigor i en bon sentit. Solament que, amb “guies” com Ortega, no hi ha res a fer».

Ve’t aquí, doncs, que certs menyspreus i certs desaires ben actuals pot ser que no siguin més que la reedició d’actituds que arrenquen de cent anys enrere (i segurament encara podríem recular més en el temps), en la mentalitat d’una gent ben peculiar amb la qual compartim -és una de les poques coses que compartim, i tampoc ho hem pogut triar- la Península Ibèrica.

_{[Foto entradeta: , “Campos de Castilla y otros universos machadianos”, fotografies de César Sanz Marcos]}

La Nación de la Negación ha dit que no, per variar. I en dos fronts: després que dilluns una jutgessa de Barcelona (de Barcelona, España) va prohibir (prohibir, sí) la divulgació del lema “Una nació, una selecció” pel fet, segons ella punible (basant-se en una llei franquista encara en vigor), que té “contingut polític”(quan tardaran a prohibir les pancartes a les manifestacions?, i les mateixes manifestacions?…), ahir se’ns feia saber que un tribunal de París enviava al cel de les oques l’aspiració de la Federació Catalana de Rugbi de ser readmesa a la Federació internacional corresponent, la FIRA-AER.
Readmesa, sí, ja que la catalana, nascuda el 1924, havia ajudat a fundar la FIRA el 1934 a París, amb dotze federacions més d’altres països, i n’havia format part fins al 1941, any en què el govern suplantador franquista va liquidar-la, juntament amb la resta de federacions esportives catalanes.
Així anem: els espanyols tots units, trescant per tots els camins transitables que els portin a Roma, a la seva Roma, que és dir NO a qualsevol pretensió d’autonomia / autodeterminació / independència de les seves colònies: “NO, NO, NO, no se moverán!”. (Amb una nova variant: ara pretenen cobrar, via judicial, per “danys i perjudicis”, atenció!, cada vegada que des d’aquí algú gosa portar-los la contrària…, com han fet en el cas de París, pastelejant en aquest sentit amb una demanda prèvia a la sentència). I els catalans, mentrestant, tan subtils, tan exquisits, tan carregats de raons com de collons, jugant cadascú pel seu compte en lloc de fer-ho en equip com caldria, ens deixem fer gols per sota les cames, de la manera més ridícula i patètica, sovint. A veure quants segles tardarem a aprendre’n…

Això deia ahir sobre aquesta qüestió en Toni Romero, en un article rodó a El 9 Esportiu:
“A cada bugada perdem un llençol, i no ens n’adonem. Que no ho veieu, catalans espoliats fiscalment, empobrits per una crisi que ens maltracta més que a cap altre territori peninsular, que Sony, Nissan i tants altres se’n foten a la cara del president de Catalunya per la senzilla raó que no el consideren president de res? El mateix president de la Generalitat d’un partit que ara votarà els pressupostos de l’Estat en nom d’una última fugida que si li surt bé li mig salvarà els mobles però que si acaba en un altre filibusterisme del govern amic trinxarà per sempre la credibilitat del Govern català, clavarà un punyal a la flonja autoestima col·lectiva que tenim com a poble i alimentarà més l’autoodi professat per capes cada dia més àmplies d’habitants de Catalunya. Sí, habitants i no ciutadans del poble català, perquè per ser ciutadà s’ha de tenir la voluntat d’exercir-ne.

[continua]

Aquests ciutadans espanyols habitants de Catalunya tenen avui un motiu més de tranquil·litat. Una jutgessa va i prohibeix el lema de la Plataforma pro Seleccions Catalanes, Una nació, una selecció, en considerar que té contingut polític. És la titular del contenciós-administratiu número 9 de Barcelona, i no és cap casualitat: fa dos anys ja va prohibir aquell anunci en què uns nens es treien la samarreta perquè no deixaven jugar a futbol a un altre que vestia la de Catalunya. En resum, de la corda del PP i Ciutadans, que van ser els que van presentar la demanda.

Amb indignació, no recordo que el PP, Ciutadans i la jutgessa fossin tan primmirats amb l’anunci de Nike i Pau Gasol, aquell de la responsabilitat de ser espanyol. Que deroguin -per polítics- els articles de la llei de l’Esport que atorguen a les seleccions espanyoles l’única representació de l’Estat en competicions internacionals. Ja sé que pico ferro fred, però per deixar en evidència un cop més la asimetria que patim -en tots els àmbits, no només l’esportiu- i que no deixarem enrere si no és amb un Estat propi. Tota la resta és perdre el temps, marejar la perdiu, fer-nos passar amb raons, mitges tintes, entretenir-nos amb costellades. Una nació, una selecció és polític? Simple excusa, pura mentida. La sentència sí que és política, perquè interpreta en clau política un lema. El jutge cau en la trampa ideològica que li han parat PP i Ciutadans, que és negar la condició de nació a Catalunya. Una condició que recull l’Estatut, però en el seu preàmbul i no en l’articulat. El que deia: mitges tintes que no porten enlloc.
Per veure-li la part positiva, els involucionistes de la política i de la justícia ens han fet part de la feina: acaben d’insuflar nova vida a un lema que començava a estar gastat. No caldran grans consignes per saber què s’ha de cantar i quin mosaic s’ha de fer al Camp Nou el pròxim dia 28 [dia del partit amistós entre les seleccions de Catalunya i Colòmbia]. I qui sap, més d’un que s’hauria quedat a casa trobarà una nova motivació per no faltar. Gràcies, neofatxes“.

A propòsit de la titular del jutjat barceloní, podríem parafrasejar perfectament l’amic Bernd (o Bernardo, com li deien a Madrid) Schuster:

-De dónde era la jueza?
-De España.
-Pues no hace falta que te diga nada más…

Bromes a part, però, hauríem de tenir clar que si a més de tenir raó funcionéssim com els espanyols, és a dir, fent
pinya tots quan hi ha en joc el país (el nostre país), guanyaríem per golejada. Ara mateix, en aquesta jugada que estem
comentant, hauríem de seguir el suggeriment d’en Toni Romero al peu de la lletra i omplir l’estadi blau-grana de pancartes amb el lema bandejat per aquesta legalista senyora, o amb el mateix lema però capgirat: “Una Selecció, una
Nació”. No volen caldo?, doncs dues tasses: fem com ells, i anem a l’Estat-Nació per l’esport!

[El de dalt de tot és el vídeo prohibit per l’estricta magistrada del jutjat número 9; el següent és un altre que tampoc s’ha fet gaire popular a Espanya; i aquest de sota és el de la campanya actual, que porta el lema “Volem patir”, que a mi personalment no em fa el pes, i objectivament, crec que no és ni la meitat d’encertat que el que ha desterrat la togada]

El dominical Presència porta en l’edició d’aquesta setmana un article insòlit, d’un periodista criticant determinats tics, determinades conductes de la gent de la professió; fent autocrítica, doncs. L’article, titulat “Els intocables”, el firma Carles Ribera, i parla de la rebolcada recent que va rebre de part de bona part del gremi un acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans després que es va atrevir a insinuar, o a dir obertament, tant se val, que el nivell lingüístic del periodisme català i que s’expressa en català és tirant a baix, i que les prestacions professionals, des d’aquest punt de vista, deixen molt a desitjar, i que això s’hauria de corregir amb una mica de disciplina.
A banda d’altres reaccions irades, a la mateixa premsa, aquell mateix dia al vespre o l’endemà vaig sentir com el posava sota les potes del seu verb serè i pausat, dit amb aquell to intimista tan plaent que aquella nit va semblar-me cruel, en Joan Oller, ruixant-lo amb aigua beneita –vade retro, Satanàs!- durant l’homilia amb què tanca l’informatiu de la nit que condueix l’altre Joan, en Barril, a Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, que es va crear, entre altres raons, per ajudar a preservar la llengua pròpia de Catalunya.
“Crucifiquem alcaldes, consellers i ministres, i jugadors i entrenadors, quan n’erren alguna, per petita que sigui, i critiquem sense pietat les pífies de jutges, policies, metges i bombers, exigint caps, càstigs exemplars, destitucions i depuracions de responsabilitats. Massacrem obres de teatre, pel·lícules i llibres de vegades, simplement, perquè no són del nostre gust; o sovint, més simplement encara, perquè els actors, directors, músics o literats no ens acaben de caure bé. Ens erigim per sobre del bé i del mal a l’hora de valorar la feina dels altres, i tenim tot el dret a fer-ho perquè, de tant en tant, fins i tot l’encertem.
Això sí, pobre del que ens critiqui a nosaltres! Encara que digui veritats, com l’incaut filòleg de l’Institut d’Estudis Catalans Joan Martí, al qual, havent constatat les nostres mancances, se li va acudir proposar mesures disciplinàries per als periodistes que no sapiguem utilitzar la nostra principal eina de treball: la llengua.

Us podeu imaginar un cirurgià reclamant el seu dret a no saber utilitzar el bisturí? Una associació de jutges reivindicant el desconeixement del dret processal? Una economista exigint que no se l’obligui a saber-se la taula de multiplicar? No us ho imagineu.
Doncs això és el que he estat sentint en alguns mitjans de comunicació públics i privats, orals i escrits, fins al punt d’escoltar com en un programa radiofònic de màxima audiència a Catalunya es fotien obertament de la proposta del senyor Martí massacrant expressament el català entre rialles (per continuar parlant-lo malament sense voler un cop passats a la següent notícia).
Una mica d’humilitat i autocrítica, sisplau. Podem qüestionar la funcionalitat de la proposta d’aquest bon home d’aplicar sancions als que no utilitzin bé l’idioma. Més que res perquè si s’apliqués hauríem de plegar pràcticament tots i no estem per anar-nos-en a l’atur, que ja ens hi enviarà la caiguda d’ingressos per publicitat.
Podem discutir sobre què significa parlar bé el català. Sobretot perquè als que sostenen que “cal parlar l’idioma que es parla al carrer” se’ls ha de poder respondre que si la comunicació i la cultura, històricament i arreu, s’haguessin basat a parlar la llengua del carrer sense intentar anar més enllà, encara avui ens comunicaríem amb grunys. De fet, encara avui ens comuniquem amb grunys quan tanquem un grup de gent del carrer en una casa durant mesos i ens dediquem a retransmetre’n l’estada.
Podem, contra l’argument que hi ha tants països on aquesta proposta ja fa anys que es practica, sostenir que també hi ha països on no es fa. Podem suggerir, fins i tot, als senyors de l’IEC que no donin més carnassa a la caverna madrilenya, tot i que si haguéssim de dir o deixar de dir en funcíó de què en pensaran a Madrid ja fa anys que no diríem res. Però allò que no podem fer és escudar-nos en un corporativisme que defensi la nostra incompetència.
El principi de la Llibertat suposo que garanteix, entre altres, el dret a la ignorància, la qual cosa demostra que la Llibertat, tot i ser irrenunciable, és la més desitjable de les imperfeccions humanes”.

Déu n’hi do! Podríem fer encara un parell de consideracions marginals, o paral·leles, sobre la permissivitat i la regulació en matèria linguïstica, sobre les lleis de política lingüística que sancionen (com totes les altres) i les que a l’hora de la veritat només suggereixen, estimulen i/o premien, per no fer-se antipàtiques als baladrers que les critiquen perquè ells el que voldrien és l’aplicació de la llei del lliure mercat també a les llengües, siguin aquestes fortes o siguin debilitades (per les fortes). Afegim-hi només això: que aquests caimans que grunyeixen -en la llengua vampiritzada del país o en la importada i engreixada amb clembuterol, tant és- reclamant la llei de la selva lingüística són incapaços de distingir entre “míser” i “miserable”: una diferència de matís que se’ls escapa…
Ah, per cert: el senyor Martí, davant l’allau de mordacitat que li va caure a sobre, l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar ja s’estava menjant la seva proposta amb el cafè amb llet. Feina feta, doncs. Enhorabona a tothom, i visca la llibertat d’expressió!

Els qui vam néixer l’any 1954 aquest any en fem 54. Una bonica coincidència numèrica. Però encara m’agrada més la que he sabut pel diari d’avui: que el dia 27, dissabte passat, era l’aniversari 150è del naixement de Joaquim Ruyra i Oms, el genial escriptor blanenc a qui dec algunes de les millors bones estones que he passat llegint obres en la nostra llengua, que ell va ajudar a dignificar, per cert, i molt: decisivament, pel que diuen els que en saben.
En dóna fe en el diari l’Eva Vázquez, amb un article molt salat (i mai més ben dit) a les planes de cultura, i que comença així:
“Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda, i va acabar de rematar l’Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l’escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s’atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d’ordir un tal energumen”.
I més avall, en un to ja més decididament reivindicatiu, continua així la cronista gironina: “És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l’idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d’acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l’expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l’esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l’entusiasme i al plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional”.

És emprenyador, sí, comprovar la poca traça, o l’escassa voluntat, de la societat catalana a l’hora de reconèixer la vàlua i la transcendència històrica d’alguns dels seus fills que haurien de portar el tractament d’il·lustres davant del nom i que en canvi amb prou feines sí han pogut sortir de les ombres de l’oblit col·lectiu. A vegades sembla que tots plegats vulguem donar la raó als que diuen que en aquest nostre país, geogràficament tirant a petit, només hi càpiga una celebritat de cada matèria, que s’emporta tots els honors i reconeixements, pels seus mèrits, és clar que sí, que segur que els tenen, però no pas en exclusiva, això també és segur.
M’afegeixo, doncs, des d’aquí a reclamar amb l’articulista d’El Punt més atenció, pública i privada, envers l’autor de Marines i boscatges, l’obra que li ha donat més renom i de la qual fa cinc anys se’n celebraven 100 de la seva publicació (Ruyra va començar a escriure en català als 30 anys, atenció a la dada):
“En una de les conferències organitzades el 2003 per l’IEC per honorar Ruyra, (…) el professor emèrit de la UdG Modest Prats, un home savi, va recordar la primera vegada que havia sentit parlar de l’escriptor (…), amb la lectura de La parada: «Va ser un xoc del qual encara no m’he refet». El cop és duríssim, i tant, i més considerant que aquesta tradició existeix ben bé a pesar nostre, de la poca estima que li professem. (…) I això que pocs altres escriptors com ell han despertat tanta unanimitat entre gent tan autoritzada: Joan Fuster afirmava sense reserves que «és el narrador més important del nostre final de segle», un autor de «lèxic fastuós» i «talent narratiu gloriós»; Carner baixava a visitar-lo a Blanes sempre que necessitava precisar el color d’una expressió; Riba li elogiava aquella «pura joia de contar»; Gaziel el comparava amb Racine, Serrahima amb Mazoni, Pla amb Tolstoi, «un Tolstoi en petit, un homèrida», en deia, per la seva objectivitat, la seva contenció, l’enorme domini del seu material narratiu, «una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa». (…) «Prodigiosa», acaben resumint hiperbòlicament la majoria d’ells l’aportació d’aquest autor d’obra menuda, limitada a un grapat de narracions i novel·letes [terme seu per designar les seves obres més llargues que un conte, però més curtes que una novel·la], a uns quants poemes i unes poques peces teatrals, perquè mai no va tenir paciència per als gèneres llargs: s’hi hauria extenuat, amb una exigència tan sostinguda. El seu propòsit era, en veritat, molt més modest, i darrera seu van aprendre la lliçó de la humilitat Pla i Segarra, Espriu i Rodoreda: «Quan observi un efecte interessant, pensi: amb quins mots podríem pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís, quin verb revelaria el seu moviment?». Només això: que les paraules escoltin el món, no pas que l’inflamin”.

[_{Il·lustració de l’entradeta:}

v:* {behavior:url(#default#VML);}
o:* {behavior:url(#default#VML);}
w:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–

/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

_{Joaquim Ruyra passejant davant el mar de
Blanes, en la famosa caricatura de Joan G Junceda esmentada a l’article de l’Eva Vázquez}]

De tant en tant topes, llegint papers aquí i allà, articles d’opinió que quan arribes al final t’han produït dos efectes: d’una banda voldries que fossin més llargs, per poder allargar el plaer de llegir-los, i maleeixes l’espai intraspassable que tenen assignat dins la maquetació de la publicació que els ha tret a la llum; i el segon efecte és d’afecte, d’empatia, i de reconeixement envers l’autor, per la feina prèvia de tenir ordenades les seves idees, per haver-les exposat ordenadament i per haver posat ordre així de retruc a les teves, que potser eren compartides, però potser també de manera confusa, sense formular: si el tinguessis a davant probablement el primer impuls seria de dir-li “Quant us dec, mestre?”, o de pagar-li un cafè, si més no; però com que no es dóna el cas, o ho fa rarament, l’impuls queda en un agraïment silenciós, mut, però sincer.
Em va passar aquest dia, 13 del present mes, amb un article d’Enric Ramionet aparegut a la contra del diari gironí El Punt (que és el que tinc més proper, en més d’un sentit) i que comença així: “Diuen que aquest any hem commemorat la derrota sota la bandera de la perplexitat” [*] , marcant d’entrada una higiènica distància respecte al tòpic de moda. Amb el títol de “Modernitats patriòtiques”, l’articulista plasma en alta resolució, al meu parer, una instantània de l’estat actual d’aquests dos vasos comunicants que són Catalunya i Espanya, que quan un puja l’altre baixa i no hi ha manera que trobin mai l’equilibri, i tampoc el trobaran mai, amb tota probabilitat, precisament per causa de les pèssimes comunicacions entre l’una i l’altra, sempre viciades per tota mena de prejudicis (que des d’ara, compte, poden tranquil·lament viatjar amunt i avall a tota velocitat a través del TGV Madrid-Barcelona, que per començar -malament- es fa dir AVE…).
Un puja i l’altre baixa: “És una lògica inquietant i inevitable”, diu Ramionet, “una llei pendular que, ara que els ànims de la tribu espanyola campen desinhibits, sembla haver-se perfeccionat i que més que en un cercle ens endinsa en una espiral viciosa que, per exemple, als fòrums d’internet desencadena dia rere dia espectaculars focs artificials. Individualment o col·lectivament, tenir l’autoestima baixa és molt més torbador que tenir-la excessivament alta, però és menys ridícul”. ¿Esteu pensant en el xou de nonacionalisme exacerbat exhibit per carrers i places espanyoles després de la victòria de la selecció espanyolíssima de futbol en l’últim Campionat d’Europa? Jo també. Però prosseguim, que ara ve la part més sucosa del text, beneficiosa com un antídot:

“No estic parlant de coses serioses com els recursos, o de la necessitat d’esdevenir un país normal, o de les condicions que calen per bastir la societat lliure, justa, desvetllada i feliç que tant cobejàvem, però, atrapats com estem en aquesta dinàmica de nacionalismes que es retroalimenten, no puc evitar un cert neguit sentint contínuament com s’afirma que Espanya finalment s’ha modernitzat. Què vol dir modernitzar-se? Desenvolupar-se econòmicament? Poder-se comprar un 4X4?
Aquest país que segueix a la cua de l’OCDE d’inversió en educació, on lideren l’audiència programes de televisió que fan esgarrrifar i els índexs de lectura són els més baixos d’Europa, on l’elit de la societat, inclosa la intel·lectual, encara es reuneix sota el sol per contemplar com mortifiquen un animal, on l’ostentació i la banalitat senyoregen i el verí de la intransigència domina tota la vida pública començant pels mitjans de comunicació, on l’economia passa de la bogeria del pelotazo a la bogeria del totxo, potser sí és un país modern, perquè ha esdevingut pròsper, però continua sent un país lamentable.
Encara que aquell home alt i català que juga a bàsquet, en un anunci de televisió, repetís fa uns dies amb ridícula solemnitat que allò que realment importa és que el món admiri les habilitats pàtries per posar pilotes dintre d’una anella. Ui! si això ho hagués afirmat amb la samarreta de la selecció catalana, ja veig tota aquella plèiade de partidaris de la lengua común fent sang d’aquestes coses grotesques que tenen les emotivitats nacionals. Unes i altres, encara que sempre és més difícil adonar-se de les pròpies. Les glòries esportives deuen formar part de la modernitat i de l’embotiment patriòtic espanyol que tant ens incomoda, tota aquella exaltació que fomenten individus que van de pressa pels circuits o saben passar pilotetes damunt una xarxa i que tenen el domicili fiscal a Mònaco perquè entenen que fent onejar banderes ja compleixen amb les seves obligacions cíviques.
Fa un parell de mesos, uns entusiastes de la selecció espanyola de futbol cantaven plens d’orgull davant d’uns alemanys: Somos españoles, oéoéoé! És clar, vaig pensar: qualsevol sigui alemany, o finlandès, o danès, podent ser, simplement, curt de gambals”.

[*] Parlant de curts de gambals: Noti el Sr. Albert Rivera, líder d’una cosa que fa convocatòries estranyes de gent, que l’articulista citat diu “commemorar”, no pas “celebrar”; i ho noti també la senyora Isabel Olesti, autora d’un bitllet dels més absurds que he tingut ocasió d’admirar els últims 50 anys. El dia 11 de Setembre, a Catalunya, no hi ha cap derrota a celebrar, senyors, facin el favor d’assabentar-se’n d’una vegada.
Per cert, tinc una notícia per a ells que els agradarà: avui mateix Estatpropi.cat ha arribat (vegeu columna d’aquí al costat) a les 20.000 adhesions d’internautes a demanar que els Països Catalans siguin un Estat més dins d’Europa.
________________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: una de les pintures de Pablo Picasso de tema tauromàquic; aquesta porta al peu una referència al famós espanyol torero Luis Miguel Dominguín, pare d’un espanyol cantant moderníssim, Miguel Bosé, que tanmateix porta el cognom de sa mare, l’artista de cine d’origen italià Lucia Bosé}]