L'Hereu Riera

Ja fa temps que crec que molts espanyols (dels de debò, és a dir, castellans) tenen més clar que molts catalans que els catalans no són, no som, espanyols. Tenen claríssim que som una altra cosa: estrangers, per tant, gent d’un altre país. (I per deducció lògica, que Catalunya no és Espanya, sinó que és un altre país; poseu els elements del sil·logisme en l’ordre que vulgueu, que el resultat és el mateix).
N’hi hauria prou de trobar sospitosa tanta insistència en la Indisoluble Unidad (sospita que, amb la famosa sentència del TC, s’ha tornat evidència judicial), perquè si fóssim aquesta unitat que diuen, i tan i tan indissoluble, per què ens haurien de castigar tant les neurones repetint-ho cada dos per tres? ¿Oi que no van proclamant tot el dia que Castella-Lleó i Espanya, posem per cas, o Extremadura i Espanya, etc, formen una indissoluble unitat?
De tota manera, com que ho pensen, de tant en tant ho diuen en veu alta. No pas perquè ho reconeguin en cap civilitzada tertúlia o en cap “encuentro entre culturas” d’aquells que s’estilaven no fa pas tants anys, sinó perquè, a causa d’algun o altre detonant, perden els nervis i el subsconcient els traeix.
Això és el que li va passar aquest dia al president de la federació asturiana de futbol, Maximino Martínez, que es veu que el va irritar tant que el Barça enviés a recollir el premi Príncep d’Astúries de l’esport només en Xavi Hernández, i encara aprofitant que el crac de Terrassa es troba mig lesionat, que va perdre els estreps i va descarregar la seva ira en l’entrenador, Pep Guardiola, amb uns arguments ben curiosos.
Vegeu-ne la història completa, explicada amb tot luxe de detalls i de comentaris per Jordi Camps, a El 9 Esportiu d’aquest dissabte:

El premi Príncep d’Astúries porta la malastrugança a sobre. Ni tan
sols atorgant-lo a la selecció espanyola de futbol han aconseguit
tranquil·litat. Quan no són naps són cols i aquest cop la polèmica ha
estat la no-presència a Oviedo, en l’acte d’entrega del premi, de la
majoria dels jugadors que van guanyar la copa del món de futbol amb la roja.
I com que, a més, la majoria dels absents són del Barça, no han faltat
les declaracions en què els protagonistes han demostrat amb les seves
paraules quin és el seu nivell intel·lectual.

Com el president de
la federació d’Astúries de futbol, Maximino Martínez, que ahir va dir
que Mourinho i Guardiola «són dos entrenadors pràcticament estrangers.
Mourinho és de Portugal i Guardiola és català, així que potser no saben
el que signifiquen els premis Príncep d’Astúries». La frase deixa en
evidència el directiu i no pas pel que diu de Guardiola, sinó pel que
diu de Mourinho. Perquè és evident que Mourinho, que és portuguès, és
estranger, no «pràcticament estranger». Si el senyor Martínez és incapaç
de discernir si un portuguès és espanyol o no, com li volem demanar que
s’aclareixi amb un català? Ell, que deu llegir els diaris que deu
llegir, escoltar les ràdios que deu escoltar i veure les cadenes de
televisió que deu veure, té clar que un català no és ben bé un espanyol
–Guardiola, a sobre, va parlant en català en les rodes de premsa a tots
els estadis de la primera divisió–, però no acaba de saber què és. Per
això usa el «pràcticament» i hi embolica Mourinho.

…

Maximino Martínez s’emprenya amb Guardiola per les absències de
Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de les de Villa, Pedro i Iniesta.
S’ha aturat a pensar que si Guardiola és «pràcticament estranger»,
també ho són Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de Xavi, i Capdevila
i Cesc? Tots han nascut a Catalunya, el mateix lloc que el dimoni
Guardiola. La seva roja va guanyar el mundial de futbol amb un munt de «pràcticament estrangers». Igual que els èxits de les rojas
de bàsquet, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba i waterpolo, tant
en nois com en noies, són gràcies a jugadors «pràcticament estrangers»,
segons la seva terminologia.

El president del futbol asturià també
diu que Guardiola i Mourinho «potser no saben el que signifiquen els
premis Príncep d’Astúries». No en tinc ni idea si ho saben o no, però
amb aquesta frase també posa en dubte la capacitat del president del
jurat del premi, Manel Estiarte, un dels homes de confiança de Guardiola
en el Barça, amb qui conviu més hores que amb la seva família. El
senyor Maximino Martínez s’ha ben lluït.

Val a dir que l’home ha superat l’estirabot del gran Sergio Ramos, jugador monoglota del REal Madrid que es va enfadar amb Gerard Piqué perquè en una roda de premsa va contestar en català, i en la seva presència!, a una periodista de TVC.

Que Déu els faci bons…

Mentrestant, llegeixo a la premsa que el President Pujol va declarar divendres que ja no té “arguments per rebatre els independentistes”… Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe, diuen per allà baix. Doncs això mateix.