L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

2008 is going too…

Deixa un comentari

Clavat a terra com una arrel,
et vaig veure marxar
rera una cortina engolida
de vapors esfilagarsats
sobre l’aigua i l’empedrat.
Un foc llunyà, un llampec
sense so,
com de pel·lícula muda,
va caure enllà del mar,
i el pit se’m va esqueixar
com una escorça de suro.
El vaixell mai tornarà a port,
però jo cada nit m’hi aturo,
entre gent de mar que beu i fuma.
Jo també fumo i també bec
l’aire enrarit de taverna
i em colgo de fum i de cendra.
I saludo l’any que ve,
que no serà pitjor que aquest,
que va ser l’any que et vaig perdre.

Paints: Gustav Klimt (Viena, 1862-1918).

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 31 de desembre de 2008 per mininu

No ens faran callar

Deixa un comentari


“A la zona prohibida, que bé s’hi està!”

(Alexander Solzhenitzyn, Arxipèlag Gulag)

Catalunya, 2 – Colòmbia, 1.
¿Últim partit de costellada, el d’aquest diumenge?, ¿últim partit dels jugats des d’uns quants anys cap aquí per la selecció de Catalunya el dia (enorme sarcasme!) dels Sants Innocents? Els periodistes del ram diuen que sí, que a partir de l’any que ve el combinat català jugarà la Copa de les Nacions de futbol contra seleccions d’altres països que tampoc no són (encara) Estat i que compten ser-ho tard o d’hora, amb permís de les seves respectives metròpolis o sense.
Ja ho veurem. De moment, el seleccionador nacional, el besaluenc Pere Gratacòs, ha fet saber, coincidint amb la celebració del partit d’aquest diumenge nadalenc, que plega del càrrec, i l’esportiu El 9 (la portada del qual és reproduïda aquí dalt) ho lamenta tot dient que serà difícil trobar algú del seu mateix nivell de sentiment i compromís amb Catalunya…
Una altra cosa que fa mala espina són els comentaris que avui mateix, durant el descans del partit, hem sentit fer al president (accidental) de la Federació Catalana de Futbol, Ricard Campoy, en el sentit que ignorava que Gratacòs volgués deixar el càrrec ara, abans de les eleccions de l’any que ve (a les quals ell té intenció de presentar-se). Hi ha mala sintonia? Ha tirat pilotes fora, quan l’hi han preguntat. I tampoc sabem de la seva voluntat respecte a les aspiracions a tenir selecció pròpia. Ha assegurat que el “format” dels partits de la selecció en el futur serà “millor” que l’actual, i prou.
Més o menys també ho ha vingut a dir el president Montilla, present a la llotja del Camp Nou, també amb entusiasme, però amb la mateixa indefinició. Veient com van les coses en altres àmbits, com l’econòmic, costa ara mateix compartir segons quins entusiasmes…
I després tenim La Immòbil Veïna Espanyola, sempre disposada a no cedir ni un pam, a no fer cap concessió i a no perdre “poder”, és a dir, capacitat de negoci. D’això, d’aquest immobilisme de ciment armat, alguns catalans, alguns analistes catalans de perspicàcia contrastada, en diuen “sentit d’Estat”, una cosa que els castellanoespanyols tenen en abundància, es veu, i que els catalans, en canvi, espanyols o no, en tenim ben poc, per no dir gens…
Sentit d’Estat? ¿Un vedell enganxat al braguer de la vaca té sentit d’Estat? Això més aviat és addicció a la vida fàcil; i al cap d’un cert temps d’engreixar-se regaladament, el que ha de fer un vedell, sobretot si ja s’ha fet toro amb tots els ets i uts, és destetar-se. I aquesta operació, a la natura com a la política, sol ser feina de la vaca: el vedell no en tindria mai prou!

No sé si va ser en Bono (no el d’U2, sinó el d’Una Grande y Libre) que
va dir fa poc que Catalunya s’havia d’anar acostumant a la idea de
resignar-se a ser una comunitat autònoma més del Regne d’Espanya. Cras
error, senyoria: és el Regne d’Espanya que s’ha de fer a la idea que un
any d’aquests li tocarà (i segurament més aviat del que es pensa)
espavilar-se sola, sense Catalunya (el Principat sol o els tres Països
Espoliats junts, on verra). Que s’haurà d’independitzar ELLA de
Catalunya: emancipar-se, fer-se gran d’una vegada, i anar a viure la
seva vida (“una, grande y libre”, com diu el seu eslògan, carai!), i sobretot, deixar d’emprenyar.

I pel que fa a les crítiques (prou raonades) per l’escassa talla política dels nostres representants parlamentaris i per l’embotiment i la poca ambició política del nostre país en general, potser s’imposaria una reflexió com aquesta: atès el que ha donat de si la Transició i el cul-de-sac on ens ha dut, possiblement allò que ens tocarà fer és rebobinar i mentalitzar-nos per tornar, si cal, a la clandestinitat, a la desobediència civil, a lluitar per la llibertat del nostre país, que l’altre, el que ens tenia subjugats abans del 1975, no ha canviat pas tant, i al cap de tots aquests anys estem com estem, i som, comptat i debatut, allà on érem.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 29 de desembre de 2008 per mininu

Santa innocència!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[A 28 de diciembre, fun, fun, fun, en plena celebración de la fiesta de los Santos Inocentes, algún graciosillo se atrevió con la máxima autoridad de Cataluña, plantándole a traición y con alevosía un sambenito en sus muy honorables espaldas]

-¡Dios mío, President!, alguien osó plantaros una “llufa”, a todas luces aprovechando un descuido de usted!…

-Pero, pero…, a mí!?, ¿cómo se atreven? Por Belcebú, ¡esto es de todas todas inaudito! ¡Qué bochornooo!

Guió i dibus: Min

Traducción al peruano:

[A 28 de diciembre, fun, fun, fun, en
plena celebración de la fiesta de los Santos Inocentes, algún
graciosillo se atrevió con la máxima autoridad de Cataluña, plantándole
a traición y con alevosía un sambenito en sus muy honorables espaldas]

-¡Dios mío, President!, alguien osó plantaros una “llufa”, a todas luces aprovechando un descuido de usted!…

-Pero, pero…, a mí!?, ¿cómo se atreven? Por Belcebú, ¡esto es de todas todas inaudito! ¡Qué bochornooo!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 de desembre de 2008 per mininu

Masterplan

Deixa un comentari

“No sé si la vida és més gran que la mort, però sé que l’amor és més gran que totes dues”

[Tristany a Isolda, últim acte]

Depeche Mode “Precious”

Si Déu té un pla mestre
que només ell entén,
espero que sigui a través dels teus ulls…

Precious and fragile things
Need special handling
My God, what have we done to you?

We always tried to share
The tenderest of care
Now look what we have put you through.

Things get damaged,
Things get broken
I thought we’d manage
But words left unspoken
Left us so brittle
There was so little left to give…

Angels with silver wings
Shouldn’t know suffering
I wish I could take the pain for you.

If God has a masterplan
That only he understands
I hope it’s your eyes he’s seeing through.

Things get damaged,
Things get broken
I thought we’d manage
But words left unspoken
Left us so brittle
There was so little left to give…

I pray you learn to trust
Have faith in both of us
And keep room in your heart for two.

Things get damaged,
Things get broken
I thought we’d manage
But words left unspoken
Left us so brittle
There was so little left to give…


[Imatge de l’entradeta: Lindowyn, “Tristan and Iseult”]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 27 de desembre de 2008 per mininu

Fortalesa i força

Deixa un comentari

Delta Lea
Goodrem (born 9 November 1984) is a multi ARIA Award winning Australian singer-songwriter, pianist and Logie Award winning actress
Així comença la biografia de Delta Goodrem, la cantant australiana que es va fer famosa pel seu costum de tocar descalça el piano amb què s’acompanya, i amb el qual ha tingut un èxit desbordant. Les incursions que ha fet en la interpretació han sigut majorment en sèries televisives, però molt d’hora, això sí, amb només 12 anys.
La precocitat és una seva marca personal: ja fa temps que ha arribat al cim de la popularitat, i només té 24 anys, acabats de fer, però és que va començar a estudiar piano quan encara era un tap de bassa…
De fet, un servidor ja la coneixia -com segurament molts de vostès- de la sèrie 100 x 100 australiana “Neighbours” (‘Veïns), que TV3 va emetre durant la primera època d’existència de Televisió de Catalunya, els anys 80, però llavors la Delta era molt petita, quasi una nena.
Va ser, doncs, amb aquest vídeo penjat aquí sota que la vaig descobrir, com a cantant i pianista, i francament, la imatge que me’n va quedar, d’ella, tan…bufona, era la d’una criatura probablement agombolada per la sort, amb pinta (tot i tocar meravellosament el piano, que no és poc) de no haver aixecat una palla de terra en sa vida, com deia De Sagarra pare, i que, com tantes altres que hi ha, provava fortuna a la música per treure’n unes rendes extres…

I tot d’una m’assabento que la noia, a banda de ser un prodigi en aquesta feina, que va començar-la als 8 anys (!), ara en fa cinc va haver de deixar-la apartada un temps a causa d’una modalitat de càncer que se li va declarar i que afecta el sistema immunològic. Va ser l’estiu del 2003 quan l’hi van notificar, mentre la seva cançó “Not me, not I” es convertia en el seu quart número 1 de vendes al seu país.  ‘Al 2002 jo ja n’estava notant els símptomes: pèrdua de pes, fatiga, insomni, ganglis al coll, etc. Ningú va veure’m els dies que jo estava realment malament i cansada. Tenia 18 anys quan em van diagnosticar el càncer, i tenia un àlbum que era número 1 aquí i número 2 al Regne Unit. Va ser un any realment bipolar”, va revelar en una entrevista per a una revista australiana. Va haver de deixar temporalment l’activitat i sotmetre’s a quimioteràpia, però l’any següent ja podia anunciar que la malaltia es trobava en retirada.
A Austràlia estan encantats amb ella. Només s’ha de veure la devoció que li tenen a tot arreu on va i els estadis i auditoris que omple amb la seva música i el seu piano. S’entén: és una compositora bastant notable, canta bé, molt bé, gasta una figura important, és alta com un sant pau, elegant, guapa amb ganes, simpàtica…, i ja deu tenir fet un raconet considerable, a hores d’ara; i a pesar de tot això, no fantasmeja gens, és accessible per a tothom i amable a dojo. I per descomptat que un no se l’imagina anant pels platós de TV com els que tots tenim al cap -i que per tant no diré- explicant-hi amb l’obscenitat que caracteritza aquesta mena de programes els seus problemes de salut, i com els ha superat. Ho ha fet, i ja està. I d’aquesta experiència vital en deu haver tret fortalesa interior, i en traurà més música, segurament, i serà més madura.
Les coses no són com semblen, moltes vegades, i a vegades és collonut que sigui així.

El cas de la Delta Goodrem no és pas únic, és clar, ni tan sols insòlit. Els hospitals estan plens de mainada que lluiten contra aquesta malaltia: és així de cru. Avui mateix, dia de Nadal, s’ha fet present en el telenotícies quan han parlat d’un grup de motards vestits de pare Noël (en vermell) que anaven a l’hospital de Sant Joan de Déu, a Barcelona, a repartir regals i bon rotllo entre els nens hospitalitzats i els seus familiars (una activitat, deixeu-m’ho dir, que fan sovint, i fora de temporada, el màgic Andreu, la seva filla Joana i els companys voluntaris de l’ong Somriures sense Fronteres).
El que em sembla destacable de la nostra cantant pianista és que, essent una figura pública i estimada pel públic del país austral, hagi portat les coses de la manera com ho ha fet, afrontant l’amenaça i superant-la, finalment, sense amagar-se i alhora sense exhibir-se; just al revés de com ho solen manegar algunes figures folklòriques d’aquestes latituds mediterrànies, que no tenen cap mania a convertir el seu dolor, real o imaginari, en pornografia mediàtica, i si poden, en un sucós xec bancari.
És més: del linfoma de Hodgkin que patia la Delta Goodrem en vaig tenir notícia de rebot, a través de la Leukaemia Foundation, organització australiana d’ajuda als malalts de càncer i les seves famílies, amb la qual la noia ha tingut relació directa, lògicament, i hi comparteix ara temps i esforços.

Aquí planto un parell de mostres de la seva producció recent, una més rítmica, d’autoafirmació, diríem, i l’altra més introspectiva, que parla, directament o indirecta, de la seva experiència vital, una expressió que aquí pren tot el sentit.

“In this life” [de l’àlbum Delta, 2007]:

“Be strong” [de l’àlbum Mistake Identity, 2004]


Are you swimming upstream in oceans of blue?
Do you feel like your sinking?
Are you sick of the rain after all you’ve been through?
Well I know what you’re thinking
When you can’t take it
You can make it
Sometime soon I know you’ll see

‘cause when you’re in your darkest hour
And all of the light just fades away
When you’re like a single flower whose colours have turned to shades of gray
Well hang on and be strong

Where taking each step one day at a time
You can’t loose your spirit
Let live and let live forget and forgive
It’s all how you see it
And just remember keep it together
Don’t you know you’re never alone

No you’re not defeated
And soon you’ll be smiling once again
Then you won’t have to feel it
Let it go with the wind
Time passes us by
And know that you’re aloud to cry


“We love Delta”

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 26 de desembre de 2008 per mininu

Cotton Club

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El mundillo laboral se complica: después de haberse cargado el Parlamento Europeo la directiva para la semana de 65 horas de curro, y dadas las manifiestas y reiteradas dificultades para la aplicación de la flexibilidad contractual, tal vez se imponga un recorte en el gasto sanitario… Algo habrá que hacerse para repartir las cargas también sobre las espaldas de los operarios, que para eso están…]

-¡Jopé, menuda leche!

-Nada, nada…, yo creo que con un poquitín de algodón y una tirita, y aquí no ha pasado nada…

Guió i dibus: Min

Traducción al portorriqueño:

[El mundillo laboral se complica:
después de haberse cargado el Parlamento Europeo la directiva para la
semana de 65 horas de curro, y dadas las manifiestas y reiteradas
dificultades para la aplicación de la flexibilidad contractual, tal vez
se imponga un recorte en el gasto sanitario… Algo habrá que hacerse
para repartir las cargas también sobre las espaldas de los operarios,
que para eso están…]

-¡Jopé, menuda leche!

-Nada, nada…, yo creo que con un poquitín de algodón y una tirita, y aquí no ha pasado nada…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 21 de desembre de 2008 per mininu

Kitsch al poble de Sords

Deixa un comentari


Kitsch 10: 20 anys llargs gemegant. Feia dies que volia parlar-ne, del nou disc del grup de Banyoles. Ja n’he penjat en aquestes planes un parell de videos (en un post a propòsit de la pederàstia capellanesca, tema que tracten amb mordacitat sublim a la seva “Oració”), i ara hi torno, per pur plaer de compartir, i pel plaer de constatar que aquesta rara avis lacustre continuï volant al seu aire. Afusello la crònica que va escriure el 10 de novembre al seu bloc Roger Palà, cap de redacció de la revista Enderrock, sobre la presentació en societat del desè llargadurada del grup d’en Lluís Costabella, Joan Pairó i companyia:

Dissabte vam anar fins al BeCool, una petita sala prop de la Diagonal de Barcelona, per no perdre’ns la presentació del Kitsch 10 (Laura R. Perkins, 2008), el nou treball de l’indomable grup de Banyoles Kitsch.
Va ser brutal. Més de vint anys als escenaris i tenen una energia que
ja voldrien tenir molts grups novells. Tot i això, segueixen sent la
banda maleïda per excel·lència. Només així s’explica que el concert de
presentació d’aquest nou treball es fes en un petit espai com el BeCool
i no en una sala amb més capacitat –les males llengües diuen que una
coneguda sala pròxima al Paral·lel va declinar l’oferta del grup per
actuar-hi perquè no els coneixia– o que el clip de la cançó “Dominis”
tingui poc més de 600 visites al YouTube. Com a consol podem pensar que
la mel mai ha estat feta per als porcs… Però quina putada!

Hi ha poca música capaç de destil·lar tant ressentiment, venjança i odi com la que sentim en el nou treball de Kitsch. Un disc que havia de posar punt i final a la trajectòria del grup de Banyoles –ho explicàvem en aquest apunt–, icona de culte del rock en català, i que al final s’ha convertit –només– en la desena entrega del grup: d’aquí el títol Kitsch 10 i no Kitsch Adéu,
com s’havia previst en un inici. Les cançons són escopinades d’ira:
rock bàsic, cru, orgullós, cínic, disruptiu, sense cap mena de concessió
a la pau interior.
El grup encapçalat pel cantant i guitarrista
Lluís Costabella renova formació amb l’aportació de Jordi Farreras
(bateria especialitzat en músiques fosques: col·labora també amb Casual i Abus)
i mostra nou noves cançons que ja no són un curset, sinó tot un màster
en matèria de fracàs. Al bolo del BeCool, que els mateixos Kitsch van
definir com un dels més especials de la seva carrera per l’ambient que
s’hi va crear, hi vam poder sentir cançons clàssiques de tota la seva
trajectòria –”Déu i el gos”, “Oració”– i gran part del nou treball. Van
culminar el bolo amb “Testament”, que resumeix el llegat d’una banda
que, ho vulgui o no l’establishment del rock, ha fet història.

Aquí els nois s’expliquen, i se’ls hi entén tot:

Qui tingui orelles per escoltar, que escolti…

I una perla negra: la rabiosa versió (per mi millor que l’original) de “Autosuficiencia”, de Parálisis Permanente, que els de Banyoles van tocar al final del concert de fa uns anys a Razzmatazz, crec que era, a Barcelona. Ni la imatge ni el so no són gaire bons (el concert el va retransmetre el Canal33, que és d’on deuen haver piratejat el vídeo, i la reducció de pantalla no ha servit de gaire), però sí suficients per escoltar-la en tota la seva malòstia.
“Encerrado en mi casa, todo me da iguaaal!!!”

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 21 de desembre de 2008 per mininu

Al fred

Deixa un comentari

Fred hivern

Entrava per totes les escletxes
de la nostra casa,
clivellant-nos la pell…
Se’ns ficava a dins per les clivelles
-l’or crida el lladre-
i ens tornava el cor de gel

There’s no need to argue anymore.
I gave all I could, but it left me so sore.
And the thing that makes me mad,
Is the one thing that I had,

I knew, I knew,
I’d lose you.
You’ll always be special to me,
Special to me, to me.

And I remember all the things we once shared,
Watching T.V. movies on the living room armchair.
But they say it will work out fine.
Was it all a waste of time.

‘Cause I knew, I knew,
I’d lose you.
You’ll always be special to me,
Special to me, to me.

Will I forget in time, ah,
You said I was on your mind?
There’s no need to argue,
No need to argue anymore.
There’s no need to argue anymore.

Ouuu, ouuu, ouuuu…
Special.

[No need to argue, Cranberries]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 19 de desembre de 2008 per mininu

La Nación de la Selección ha dit que NO! (per variar)

Deixa un comentari

La Nación de la Negación ha dit que no, per variar. I en dos fronts: després que dilluns una jutgessa de Barcelona (de Barcelona, España) va prohibir (prohibir, sí) la divulgació del lema “Una nació, una selecció” pel fet, segons ella punible (basant-se en una llei franquista encara en vigor), que té “contingut polític”(quan tardaran a prohibir les pancartes a les manifestacions?, i les mateixes manifestacions?…), ahir se’ns feia saber que un tribunal de París enviava al cel de les oques l’aspiració de la Federació Catalana de Rugbi de ser readmesa a la Federació internacional corresponent, la FIRA-AER.
Readmesa, sí, ja que la catalana, nascuda el 1924, havia ajudat a fundar la FIRA el 1934 a París, amb dotze federacions més d’altres països, i n’havia format part fins al 1941, any en què el govern suplantador franquista va liquidar-la, juntament amb la resta de federacions esportives catalanes.
Així anem: els espanyols tots units, trescant per tots els camins transitables que els portin a Roma, a la seva Roma, que és dir NO a qualsevol pretensió d’autonomia / autodeterminació / independència de les seves colònies: “NO, NO, NO, no se moverán!”. (Amb una nova variant: ara pretenen cobrar, via judicial, per “danys i perjudicis”, atenció!, cada vegada que des d’aquí algú gosa portar-los la contrària…, com han fet en el cas de París, pastelejant en aquest sentit amb una demanda prèvia a la sentència). I els catalans, mentrestant, tan subtils, tan exquisits, tan carregats de raons com de collons, jugant cadascú pel seu compte en lloc de fer-ho en equip com caldria, ens deixem fer gols per sota les cames, de la manera més ridícula i patètica, sovint. A veure quants segles tardarem a aprendre’n…

Això deia ahir sobre aquesta qüestió en Toni Romero, en un article rodó a El 9 Esportiu:
“A cada bugada perdem un llençol, i no ens n’adonem. Que no ho veieu, catalans espoliats fiscalment, empobrits per una crisi que ens maltracta més que a cap altre territori peninsular, que Sony, Nissan i tants altres se’n foten a la cara del president de Catalunya per la senzilla raó que no el consideren president de res? El mateix president de la Generalitat d’un partit que ara votarà els pressupostos de l’Estat en nom d’una última fugida que si li surt bé li mig salvarà els mobles però que si acaba en un altre filibusterisme del govern amic trinxarà per sempre la credibilitat del Govern català, clavarà un punyal a la flonja autoestima col·lectiva que tenim com a poble i alimentarà més l’autoodi professat per capes cada dia més àmplies d’habitants de Catalunya. Sí, habitants i no ciutadans del poble català, perquè per ser ciutadà s’ha de tenir la voluntat d’exercir-ne.

[continua]

Aquests ciutadans espanyols habitants de Catalunya tenen avui un motiu més de tranquil·litat. Una jutgessa va i prohibeix el lema de la Plataforma pro Seleccions Catalanes, Una nació, una selecció, en considerar que té contingut polític. És la titular del contenciós-administratiu número 9 de Barcelona, i no és cap casualitat: fa dos anys ja va prohibir aquell anunci en què uns nens es treien la samarreta perquè no deixaven jugar a futbol a un altre que vestia la de Catalunya. En resum, de la corda del PP i Ciutadans, que van ser els que van presentar la demanda.

Amb indignació, no recordo que el PP, Ciutadans i la jutgessa fossin tan primmirats amb l’anunci de Nike i Pau Gasol, aquell de la responsabilitat de ser espanyol. Que deroguin -per polítics- els articles de la llei de l’Esport que atorguen a les seleccions espanyoles l’única representació de l’Estat en competicions internacionals. Ja sé que pico ferro fred, però per deixar en evidència un cop més la asimetria que patim -en tots els àmbits, no només l’esportiu- i que no deixarem enrere si no és amb un Estat propi. Tota la resta és perdre el temps, marejar la perdiu, fer-nos passar amb raons, mitges tintes, entretenir-nos amb costellades. Una nació, una selecció és polític? Simple excusa, pura mentida. La sentència sí que és política, perquè interpreta en clau política un lema. El jutge cau en la trampa ideològica que li han parat PP i Ciutadans, que és negar la condició de nació a Catalunya. Una condició que recull l’Estatut, però en el seu preàmbul i no en l’articulat. El que deia: mitges tintes que no porten enlloc.
Per veure-li la part positiva, els involucionistes de la política i de la justícia ens han fet part de la feina: acaben d’insuflar nova vida a un lema que començava a estar gastat. No caldran grans consignes per saber què s’ha de cantar i quin mosaic s’ha de fer al Camp Nou el pròxim dia 28 [dia del partit amistós entre les seleccions de Catalunya i Colòmbia]. I qui sap, més d’un que s’hauria quedat a casa trobarà una nova motivació per no faltar. Gràcies, neofatxes“.

A propòsit de la titular del jutjat barceloní, podríem parafrasejar perfectament l’amic Bernd (o Bernardo, com li deien a Madrid) Schuster:

-De dónde era la jueza?
-De España.
-Pues no hace falta que te diga nada más…

Bromes a part, però, hauríem de tenir clar que si a més de tenir raó funcionéssim com els espanyols, és a dir, fent
pinya tots quan hi ha en joc el país (el nostre país), guanyaríem per golejada. Ara mateix, en aquesta jugada que estem
comentant, hauríem de seguir el suggeriment d’en Toni Romero al peu de la lletra i omplir l’estadi blau-grana de pancartes amb el lema bandejat per aquesta legalista senyora, o amb el mateix lema però capgirat: “Una Selecció, una
Nació”
. No volen caldo?, doncs dues tasses: fem com ells, i anem a l’Estat-Nació per l’esport!

[El de dalt de tot és el vídeo prohibit per l’estricta magistrada del jutjat número 9; el següent és un altre que tampoc s’ha fet gaire popular a Espanya; i aquest de sota és el de la campanya actual, que porta el lema “Volem patir”, que a mi personalment no em fa el pes, i objectivament, crec que no és ni la meitat d’encertat que el que ha desterrat la togada]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 18 de desembre de 2008 per mininu

Penultimàtum!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Se veía venir: ante la gravedad de los acontecimientos y de la situación de impasse resultante, el portavoz del PSC presenta un penultimátum al partido padrastro, digo hermano, o séase, al PSOE]

-… y si llegado el Fin de Año no hay todavía pacto para la financiación autonómica, vamos a tener que tomar medidas drásticas…

-¿Debemos entender que van ustedes a romper con el PSOE?!…

-No, quiá, pero vamos a poner una cara de enfado terrorífica, se lo aseguro!…

-Coñio!

Guió i dibus: Min

Traducción al andaluz:

[Se veía venir: ante la gravedad de
los acontecimientos y de la situación de impasse resultante, el
portavoz del PSC presenta un penultimátum ar partío padrastro, digo
hermano, o séase, al PSOE]

-… y si llegado el Fin de Año no hay entoavía pacto para la financiación autonómica, vamo a tener que tomar medías drásticas

-Debemo entender que van ustede a romper con el PSOE?!…

-No, quiá, pero vamo a poner una cara de enfado terrorífica, se lo aseguro!…

-Coñio!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 17 de desembre de 2008 per mininu

Dura Natura

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Escena campestre, donde la crueldad de la naturaleza se muestra con todo rigor, sin tapujos]

-Hola, hormiguita roja!, ¿adónde vas tan deprisita?…

-¡Oh no, el oso feroz! (hormiguero, por supuesto)… y lo que vendría a ser peor: daltónico!!!

Guió i dibus: Min

Traducción al colombiano:

[Escena campestre, donde la crueldad de la naturaleza se muestra con todo su rigor, sin tapujos]

-Hola, hormiguita roja!, ¿adónde vas tan deprisita?…

-¡Oh no, el oso feroz! (hormiguero, por supuesto)… y lo que vendría a ser peor: daltónico!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 15 de desembre de 2008 per mininu

Campions al podi de l’odi

Deixa un comentari

Algú va dir, aquells dies d’octubre en què es parlava, i molt, sobre l’anul·lació del “judici” sumaríssim al president Companys, la sentència del qual va ser la condemna a mort, executada immediatament, que molta gent descendent, i/o beneficiària, i/o simpatitzant d’aquell règim terrorista i il·legal que va suprimir i substituir per les armes la República no solament no estan penedits d’aquell assassinat, sinó que ni tan sols admeten que aquell acte covard fos un assassinat; i encara més: consideren que Companys “s’ho mereixia”, i tan convençuts n’estan, que “si poguessin, el tornarien a afusellar”. Avui dia, ara mateix: aquesta propera matinada.
Sembla que per aquí ja hi hem passat, oi? Fa tota la sensació que siguem ases fent voltes i més voltes estacats al pal d’una sínia, no és cert, senyoria?
És normal que sigui així, que tinguem aquesta desagradable sensació que certes coses es van repetint un cop darrera l’altre, sense solució de continuïtat. És normal perquè aquesta imatge de la sínia és exacta: és la perfecta metàfora de la nostra realitat: estem lligats a un llarg pal que té l’altre extrem fortament fixat a un eix, sobre el qual pivoten tots els nostres moviments, condemnats per les lleis patafísiques espanyoles a ser sempre els mateixos, idèntics moviments, i sempre amb el mateix resultat: fer voltes i més voltes sobre l’eix, sense anar enlloc, tornant sempre al punt de sortida, caminant sobre els nostres propis passos…
El diari d’ahir ens recordava que en la mateixa data però noranta anys enrera, el 1918, una massa de cent vint mil manifestants va omplir els carrers de Madrid en contra del projecte d’autonomia redactat per la Mancomunitat, les “Bases per a l’autonomia de Catalunya”, i que s’havia de començar a discutir l’endemà a les Corts espanyoles. No cal dir que les Bases van fer la fi d’en cagaelàstics, que és el que se sol pescar en terra eixuta: res.
Tornem al present: el diputat Joan Tardà ens acaba de servir una altra ocasió de rebolcar-nos tots plegats en el fang, ben abraçats als nostres contrincants de l’oest, en aquest interminable i esgotador combat de lluita greco-romana que estem obligats a disputar, i ara com ara amb la misèrrima perspectiva d’aconseguir només un empat tècnic.
L’anècdota és coneguda: el polític delegat per ERC a les Corts espanyoles va i diu, en un acte contrari a la Constitució vigent organitzat per les joventuts del partit, “Visca la República i mori el Borbó!”, un crit ben antic, al·legòric, que algú de la Brigada per l’ortodòxia constitucional s’ha pres al peu de la lletra i l’ha pres com la nova excusa per fer bullir l’olla de cocido anticalà. Immediatament ha vingut l’esbronc per al bocamoll d’en Tardà, és clar, que s’ha vist renyat per tothom, i també des d’aquí, del país, per haver aixecat ell (?) la polseguera.
Deixant a un costat el sentit estricte de la proclama tardiana, que és una barrija-barreja d’èpoques i de conceptes, la cosa certa és que una vegada més veiem com una minúcia sense més importància és aixecada des del Melic espanyol al nivell de categoria per poder-la disparar després amb la catapulta mediàtica sobre Catalunya: no en deixen passar ni una! Són com el Real Madrid dels bons temps, que potser no jugava gaire bé, no feia un futbol bonic i rebia ajudes arbitrals, però anava sempre a totes les pilotes i fins a l’últim minut, i acabava guanyant.
En aquesta lliga tot s’hi val. La qüestió és guanyar, i no importa que sigui amb males arts: l’equip rival no sol protestar, i a més l’àrbitre sempre escombra cap a casa. Vegem, si no, l’insult fastigós que va llançar un humorista del diari La Razón contra el president Companys el mes d’octubre passat: qui li va replicar, des de Catalunya? Que jo sàpiga, només el periodista i ninotaire gironí Jordi Soler, a la seva columna del diari del dia 21 d’aquell mes, titulat “Una ignomínia”, i que fa així:

El dia 17 d’aquest mes, al cap de dos dies del ja tradicional homenatge que ERC ret cada any, de matinada, al president Lluís Companys al fossat on el van afusellar els franquistes, Borja Montoro, un dels dos humoristes del diari madrileny La Razón, publicava, en l’espai on habitualment encabeix el seu acudit, una fotografia de l’esmentat homenatge, sense retocar però amb una llegenda escrita en la lletra gòtica habitual en els textos del Tercer Reich, i en alemany macarrònic, que deia: ReichfürerCompanyshomenajennachct, 15.10.08. Una vergonyosa ignomínia que palesava amb total exactitud la misèria humana, ètica i intel·lectual del senyor Montoro. Tractar de nazis els qui homenatjaven un polític antifeixista a qui, precisament per això, els nazis havien detingut i lliurat a la policia franquista, acció que el va dur davant l’escamot que el va afusellar, no evidencia sentit de l’humor, sinó la més infame de les baixeses. Altrament, els qui escriuen i col·laboren en rotatius de l’abast de La Razón no es pot dir que siguin persones desinformades o ignorants de la realitat que els envolta. Tota la premsa, amb més o menys profusió, va tractar el tema Companys perquè, a més dels homenatges, enguany s’ha reivindicat amb força l’anul·lació del consell de guerra que el va condemnar a mort i la rehabilitació de la seva figura, humana i política. O sigui, que Borja Montoro sabia molt bé qui i quins sentiments ofenia amb l’abjecta manipulació de la foto de Montjuïc: prendre’s a broma la mort de Companys -potser en el fons se n’alegra- i, de passada, fer-nos mal convertint en icona hitleriana un president de la Generalitat elegit democràticament que va ser víctima de la Gestapo de Hitler. Però és que aquesta gent és com és, cruel, irredempta i sense escrúpols. A l’hora de vilipendiar allò a què som sensibles, no ve d’un pam, ni de cent metres. Així, al menyspreable Borja Montoro, la figura del president màrtir li ha anat com l’anell al dit. I el paradoxal del cas és que això ho hagi d’escriure qui també dibuixa acudits”.

A dalt parlàvem suara del futbol com a metàfora política. Doncs ahir mateix, que jugava el Barça a la Copa d’Europa, vaig veure com un madridista, irritat com la resta de la parròquia blanca, se suposa, passava per davant d’un aparell de ràdio que retransmetia el partit, amb l’al·locució d’en Puyal, burlant-se d’aquest i deixant anar a continuació un “putos nazis!” que encara em ressona a les orelles. Nazis?, què és això, el món al revés? Això deu ser que la gota malaia d’odi xenòfob que destil·la la cova mediàtica -escrita i audiovisual- hispanotroglodita va fent forat…

[Il·ustració de l’entradeta: El Roto]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 10 de desembre de 2008 per mininu

Esperança en cas de conflicte: fugir cames ajudeu-me!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Hallándose de visita amistosa en Bombay, que es de lo que no hay, la presidenta de La Comunidaz, Espe Aguirre, se ve rodeada de golpe y porrazo por la violencia terrorista: tiros, retumbar de bombas, cristales rotos, manchas de sangre por doquier…, y decide pues con buen criterio poner pies en polvorosa, tal vez olvidando allí el bolso…, no, a unos compañeros de viaje faltos de reflejos]

-¿No nos irán a criticar luego, en España, si huimos tal que así ahora, señora Presidenta?

-¿Cómo que huir?, ¿quién huye? ¿No ves que YO estoy dando la cara, sin titubeos? Y no te preocupes, que en cuanto el avión tome tierra en suelo patrio les voy a montar una rueda de prensa que van a alucinar…

Guió i dibus: Min

Traducción al nicaragüense:

[Hallándose de visita amistosa en Bombay, que es de lo que no hay, la
presidenta de la Comunidaz, Espe Aguirre, se ve rodeada de golpe y
porrazo por la violencia terrorista: tiros, retumbar de bombas, cristales rotos,
manchas de sangre por doquier…, y decide pues con buen criterio poner
pies en polvorosa, tal vez olvidando allí el bolso…, no, a unos
compañeros de viaje faltos de reflejos]

-¿No nos irán a criticar luego, en España, si huimos tal que así ahorita, señora Presidenta?

-¿Cómo que huir?, ¿quién huye? ¿No ves que YO estoy dando la cara, sin titubeos? Y no te preocupes, que en cuanto el avión tome tierra en suelo patrio les voy a montar una rueda de prensa que van a alucinar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 de desembre de 2008 per mininu