L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

QI manifestament immillorable

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un académico somete a duro examen intelectual a un pupilo, pero éste se zafa con una brillante argumentación]

—¿Tú eres burro, verdad, muchacho?

Entodavía no: me faltan un par de asignaturas…

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al aragonés peruano):

[Un académico somete a duro examen intelectual a un pupilo, pero éste se zafa con una brillante argumentación]

—¿Tú eres burro, verdad, muchacho?

Entodavía no: me faltan un par de asignaturas…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 d'octubre de 2012 per mininu

Afinant el punt de mira: Catalunya, nació-estat

Deixa un comentari
La nació ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. Ho diu Jordi Cabré en un escrit al diari d’abans-d’ahir, amb el qual pot semblar que pretén justificar una obvietat, i potser és així, però crec tanmateix que la lectura del text fa un efecte beneficiós pel que diu, o enraona, però també perquè proposa un canvi de perspectiva, positiu i necessari, sobre el debat Catalunya-Espanya, on ens cal saber qui som i com som, i què som i què podem i volem ser; i què tenim per ser-ho.

Mentrestant, avui han passat un parell de coses que no podem deixar de destacar. La primera és l’esbronc monumental que s’ha emportat Alejo (otrora Aleix) Vidal-Quadras a l’Eurocambra, per part d’un diputat flamenc, Derk Jan Epping, a propòsit de la gracieta del flamant vice-president espanyol sobre la Guàrdia Civil i la Catalunya que toca pirandó: “Deixin als catalans votar el seu futur, i no hi fiquin l’exèrcit”, i ha afegit, sobre la carta que Vidal-Quadras va escriure a tots els eurodiputats per explicar-se, diguéssim, que “sembla escrita pel mateix general Franco”. Poca broma!

El Gran Wyoming, per la seva banda, diuen que ha dit, en una entrevista a Periodistadigital.com: “Si el pueblo catalán quiere la autodeterminación, a mi la Constitución me la trae al pairo”. La del Gran Wyoming seria una de les figures, artistes i intel·lectuals espanyols, que aquests dies de pim-pam-pum feixistoide brillen per la seva absència, sense dir ni piu tot i el xàfec que cau (i sempre a sobre dels mateixos caps); unes veus que reclamava en un article recent Víctor Alexandre: “On són, els espanyols demòcrates?”.
La pregunta té tot el sentit del món, perquè un es fa creus que des d’Espanya només piulin contra Catalunya, sempre i com un sol home, cosa que provoca l’angoixant sensació que a l’altre costat no hi ha ningú, tret dels gossos que borden rabiosament, embogits pels seus propis lladrucs…

Hi afegeixo una dada més: l’antic ministre socialista i actual vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, ha dit des de Brussel·les que el Regne Unit acaba de donar una “lliçó democràtica” a l’Estat espanyol, amb la manera tan civilitzada d’entendre’s amb els secessionistes escocesos. Des d’Europa es deuen veure les coses d’altra manera que des de la planície mesetària.

Aquest és l’article de Jordi Cabré:

«Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l’interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s’havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. L’artificialitat dels estats nació com l’espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.

»Una visita al Teatre Nacional, a l’Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d’avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d’un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l’ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l’imaginari i la simbologia col·lectiva.

Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l’Auditori de Torroella, o al Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s’estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d’estat que hi corresponguin.

»Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se’ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l’envolten. En una nació estat l’interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l’administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.

»Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l’estat propi: perquè l’administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d’una realitat que val la pena».

______________________________

[Il.lustració de l’entradeta: el Marsupilami sembla reconèixer l’autèntica personalitat del seu interlocutor. (Demano disculpes a André Franquin, a.c.s., per la brometa a costa del seu peculiar personatge)]


Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 24 d'octubre de 2012 per mininu

Espanyolitzats tots (i totes)!

Deixa un comentari
Translation (Traducción):

[Por fin se traducen en acción las directrices pedagógicas revolucionarias emanadas del esférico pensamiento del español ministro de Educación (vamos a decir), entre otras cosas]

—¡Buenos días, niños! Ahora vamos a proceder a españolizaros a todos…, PERO con vuestra libérrima voluntad… ¿DE ACUERDO?!!

Guió i dibus: Min
 

Translation into Nicaraguan (Traducción al aragonés nicaragüense):

[Por fin se traducen en acción las directrices pedagógicas revolucionarias emanadas del esférico pensamiento del español ministro de Educación (vamos a decir), entre otras cosas]

—¡Buenos días, niños! Ahora vamos a proceder a españolizaros a todos…, PERO con vuestra libérrima voluntad… ¿DE ACUERDO?!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 21 d'octubre de 2012 per mininu

Ras & Kurt

Deixa un comentari

/ / / / /   / /  / / / /  /
/ / / / / / / / / / / / / / / / / /
/ / / / / / / / / / / / /  / /
Cau la pluja,     / / / / /
la pluja que tot ho mulla
amb exquisida, pulcra
democràcia.

______________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: elementi pittorici2.steve hanks, ‘leaving in the rain’]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 20 d'octubre de 2012 per mininu

Troba l’encaix, si pots, noi!

Deixa un comentari
Translation (Traducción):

[Un joven bastante perjudicado vuelve al hogar después de una dura jornada laboral como probador de chupitos]

—LaoSTia! aHorA VieNe aQuelLo taN JoDIDO De ENConTraR eL bUjerO…

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (Traducción al aragonés argentino):

[Un joven bastante perjudicado vuelve al hogar después de una dura jornada laboral como probador de chupitos]

—LaoSTia! aHorA VieNe aQuelLo taN JoDIDO De ENConTraR eL bUjerO…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 15 d'octubre de 2012 per mininu

Delicate Sound of Thunder (X)

Deixa un comentari

Fora d’òrbita
del meravellós món de la parella,
trec el nas per la pantalla.
Avui hi ha de nou la Sonja,
que ben poc s’esgargamella;
em mira amb ulls color de seda,
i si la nit em dóna crèdit
acabarem enredats
com 2 serps al seu cau.
I si no ve en Felip Puig
i ens clava una multa pel clau,
haurà estat la lluna de mel
d’una curta estona de cel
que m’enduré al meu recer
de somni, amor i pau.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 13 d'octubre de 2012 per mininu

QWERT, QWERT, QWERT…

Deixa un comentari
Translation (Traducción):

[El ministro de Educación (por decir algo) de la famosa Nación de regiones del sur de Europa (abajo del todo, más abajo imposible) cambia de táctica y prueba una con la que se noten los efectos sin que se note el cuidado]

—¿Te apetece una piruleta, joven escolar? Fíjate que se trata de un caramelo ni más ni menos que de dos sabores… HMMMM!!
¡NO!, no me gusta… Y además, mi mamá no quiere que hable con gente extraña…

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (Traducción al aragonés salvadoreño):

[El ministro de Educación (por decir algo) de la famosa Nación de regiones del sur de Europa (abajo del todo, más abajo imposible) cambia de táctica y prueba una con la que se noten los efectos sin que se note el cuidado]

—¿Te apetece una piruleta, joven escolar? Fíjate que se trata de un caramelo ni más ni menos que de dos sabores… HMMMM!!
¡NO!, no me gusta… Y además, mi mamá no quiere que hable con gente extraña…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 11 d'octubre de 2012 per mininu

9 d’Octubre

Deixa un comentari
9 d’Octubre, Diada del País Valencià, en què es commemora que tal dia com avui de l’any 1238 el rei En Jaume va entrar victoriós a la ciutat de València, fins llavors en mans morisques. El Regne de València fundat posteriorment pel rei català va tocar a la seva fi el 1707 amb la derrota contra les tropes de Felip V a la batalla d’Almansa i l’anul·lació consegüent dels Furs valencians, substituïts pel Decret de Nova Planta.
“Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, recorda la dita popular. En una conferència de premsa d’avui mateix per presentar la seva darrera novel·la, Victus, sobre la defensa de Barcelona el 1714, l’escriptor Albert Sánchez Piñol ha dit això: “Probablement sense el capital simbòlic de l’Onze de Setembre, avui no existiríem. València i Aragó no van lluitar i mira com estan avui. I cal recordar que la noblesa catalana va votar en contra de lluitar, i va ser la pressió popular la que va fer canviar el sentit del vot de les classes dirigents. Van fer un paper molt galdós, van estar plenes de dubtes i traïdories”.
En aquest país, a l’hora d’estirar el carro, sembla que tenim una certa tendència a posar-lo davant dels bous, com està passant ara mateix amb el procés de secessió. Però, sigui com sigui, el procés va cremant etapes, imparable, suscitant dubtes i inquietuds, però va endavant.
Una d’aquestes inquietuds que es manifesten, des d’aquesta banda de la taula de ping-pong, és el futur de les altres terres catalanes, un cop el Principat hagi tallat cadenes i amarres. Oportú com sempre, el director de Vilaweb, Vicent Partal, feia en un article editorial recent unes gratificants reflexions sobre aquesta qüestió tan incòmoda. Tot i ser llarg com un dia sense pa, copio i pasturo l’article sencer, perquè entenc que no es pot retallar:

«El meu editorial d’ahir [“Quan el Principat es faça independent”] va despertar una certa curiositat perquè en una frase final expressava la meua confiança i el meu optimisme sobre què passarà al País Valencià i a les Illes després de la proclamació de la independència al Principat. He rebut molts comentaris, correus i piulades que em demanen que explique aquest optimisme, i ho faig en aquest editorial que serà molt més llarg que no és habitual. I que vol ser sobretot una incitació al debat…»Quan, aviat, el Principat esdevindrà independent, el País Valencià, les Illes i la Franja continuaran formant part de l’estat espanyol. No sabem encara com arribarà a la independència el Principat, però és evident que la manera d’arribar-hi determinarà molt l’actitud d’Espanya envers el País Valencià i les Illes. Si, per exemple, la secessió és pactada, els problemes no seran gaires, probablement. Però no és gens arriscat d’imaginar que més aviat serà un procés traumàtic i que hi haurà una onada de nacionalisme espanyol venjatiu i rabiós, que es rabejarà amb una virulència especial sobre nosaltres.

Agressivitat espanyola i indiferència del Principat

»Aquest renaixement de la intransigència espanyolista ens anirà clarament a la contra i pot arribar a extrems com el de dissoldre les autonomies o de prohibir els partits ‘regionals’, com fa Portugal. No serà pas l’únic mal que ens caurà al damunt. Malgrat algunes veus benintencionades, no em pareix raonable esperar que el Principat es comporte envers el País Valencià i les Illes amb la dignitat que caldria: ens abandonarà i punt. Si tenim sort i som capaços d’influir els partidaris dels Països Catalans, potser podrem aconseguir alguns gestos o algunes concessions, però em sembla del tot irreal creure que el Principat assumirà la defensa de la resta del país. Perquè és ben evident que el preu de la nova onada independentista és de reduir l’àmbit de la nació a la Catalunya autonòmica. És evident que això, a mi, no m’agrada gens, però no crec que siga honrat de fer volar coloms en un altre sentit.

»He esmentat d’entrada els dos mals grossos que ens cauran al damunt, perquè la pregunta que s’imposa de seguida és si són impossibles de superar. I la meua resposta és que no. Perquè crec que els compensaran uns factors que se’ns aniran girant a favor, que de fet ja se’ns comencen a girar a favor, i que a la llarga em sembla que seran més influents i importants. És en aquests factors que base la meua confiança.

Una Espanya incorregible

»La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n’és la causa o n’és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?

»És una pregunta que ara no té una resposta clara, però s’acumulen les proves que, principalment a Europa, Espanya comença a ser percebut com un país pària. I he dit especialment a Europa perquè és on es desenvolupa el nostre dia a dia. Doncs bé, poques demostracions hi ha més espectaculars de la monumental feblesa espanyola que la seua impotència en la nacionalització per l’Argentina de Repsol-YPF.

»I és clar, quan Catalunya abandone l’estat espanyol, la fallida serà molt més ràpida, espectacular, inevitable. Això, ho sap tothom. Per tant, em demane si no assistim, més que no pas a la independència de Catalunya, a la implosió d’Espanya. D’una Espanya, a més, que s’equivoca sempre i constantment en les seues decisions i que genera anticossos a una velocitat tan admirable com destructiva.

Més espoliació i més empobriment del País Valencià i de les Illes

»En tot cas, quan Catalunya siga independent, Espanya necessitarà omplir el buit resultant, car Espanya no pot viure sense espoliació. No ho ha fet mai. Això ho explica molt bé Germà Bel en el seu llibre ‘Espanya, capital París’. La anormalitat espanyola, respecte de les altres nacions europees, és que va fabricar una capital artificial que fa segles que xucla el país per poder sobreviure i que ha frenat la modernització en tota l’àrea d’influència. I aquest monstre solament es pot pagar traient diners d’on l’economia productiva en genera. La línia sobre el mapa és claríssima, i sense Catalunya –i qui sap si també sense el País Basc–, el País Valencià i les Illes seran les dues principals economies productives de l’estat i, per tant, seran molt més espoliades encara que no són ara. Simplement, perquè no hi haurà res més a triar… I en conseqüència, s’empobriran encara més. Com ha passat a Catalunya.

I aquest serà un factor essencial d’un possible renaixement valencià o balear. No ens enganyem: l’economia ha estat decisiva per a situar Catalunya a un pas de la independència.

»De moment ja tenim mostres clares que el malestar s’imposa entre els empresaris, abans abrandats anticatalanistes en general i avui ja no. Fins i tot el PP ha hagut de queixar-se de la brutal retallada dels pressupostos del 2013. I hi ha coses, com el corredor mediterrani, que poden ser potencialment explosives, en termes polítics. Tots els valencians sabem que no tenir el corredor mediterrani és un atemptat contra la nostra economia. I tots els valencians veiem com enguany, per a posar un exemple, l’AVE a Galícia rep més diners que no tot el corredor mediterrani junt o com els diputats del PP i del PSOE insisteixen a reclamar el corredor central que la UE no vol. El PP, i el PSOE, han controlat València i les Illes en uns moments de bonança econòmica. Però això pertany al passat. I pensar que no passarà res i que el país s’anirà enfonsant sense que ningú  reaccione gens no és sensat.

Un PP directament espanyol

»Dit això, resta clar que amb l’argument econòmic no n’hi ha prou. Caldrà un projecte de país i caldrà clarificar qui defensa el territori propi, el propi país. I en aquest sentit un segon element que em fa ser optimista és Bauzá. 

»M’explique: dins el PP sempre hi ha hagut sectors que es podien identificar més o menys amb el país i que eren una coartada perfecta per a votar-lo sense sentir remordiments. A les Illes això ha estat especialment evident durant dècades. Però el nou president i dirigent del PP balear ja és un objecte polític completament nou, que trenca amb aquest passat del PP. Bauzá no és ‘catalanista’ o ‘mallorquinista’, simplement ja no és mallorquí. Bauzá és un espanyol completament insensible a tot allò que puga significar Mallorca o les Illes. Fet que, com ja hem vist, provoca una reacció popular contrària que mai no havíem vist abans, però també una tensió en les files del PP mateix que ningú no sap on pot portar.

»Especialment si, com crec que passarà quan Catalunya siga independent, tota la valencianitat, o la balearitat, serà considerada perillosa per Madrid. No passarà com ara que interessa aprofitar un sentiment valencianista contra un altre. No. Bauzá ja no vol fer servir un mallorquinisme contra un altre: simplement no en vol cap. I en aquest sentit és possible que la tensió blavers-catalanistes que tan fabulosa ha estat per a l’espanyolisme vaja evolucionant cap a una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans (i dic mallorquins en el sentit ampli del Regne de Mallorques…). Mirem, sinó, com en el cas Bankia ja hi ha hagut una reacció, injusta a més, contra tots els valencians. A Madrid no han reconegut que el forat era seu, sinó que ens n’han culpat a nosaltres, sense matisos. Ha estat la primera vegada que, pel poder polític, mediàtic i econòmic madrileny, ja no hi havia valencians bons i dolents. Perquè la batalla ja era entre ells i nosaltres.

»Hom pot dir, sí, que el sentiment nacional dels valencians és molt baix. No ho discutiré. Però diré que les coses canvien ràpidament, com es veu al Principat. O és que no recordem que fa dos anys i mig la definició majoritària en tota enquesta era la de ‘tant català com espanyol’? Però ha passat, i ha passat molt ràpidament, que l’independentisme ha deixat de ser un sentiment per esdevenir la conclusió lògica d’això que passa.

»I per quin motiu això hauria de ser així a Catalunya i no al País Valencià? Tenint en compte, a més, que, en el cas valencià, cal no perdre mai de vista el factor emulació. A la Renaixença, la mancomunitat, la república, la transició, sempre que el Principat ha avançat, al País Valencià hi ha arribat un eco. Més fort o més feble, però no ha deixat mai d’arribar-hi. I per què ara hauria de ser diferent, si fins i tot Camps el va definir en una famosa i ridícula clàusula estatutària?

»En tot cas, és evident que també en les files nacionalistes caldrà repensar el missatge i l’imaginari. Amb una Catalunya independent la proposta tradicional dels Països Catalans pren una dimensió completament distinta. I després de la proclamació d’una república a les quatre províncies la reivindicació d’una república valenciana, per exemple, podria esdevenir una arma poderosíssima.

»Això sense tenir en compte la possibilitat que milers de valencians reclamem un passaport català o que Menorca vulga unir-se a la nova república, com ja va fer en l’època republicana. No s’ha comptat mai i no sabem quants valencians o balears senten la nació catalana com a pròpia. Però sabem que no són tan pocs com alguns voldrien i creuen.

La potència del nacionalisme valencià i balear és més gran que no sembla

»En tot cas l’economia serà un gran motor de ruptura, però necessitarà ideologia i nacionalisme per a cristal·litzar. I ací és on trobe el darrer argument del meu optimisme: el nacionalisme del País Valencià, i també de les Illes, és molt potent i té unes condicions per a créixer com mai fins ara.

»En una mirada superficial és fàcil d’identificar el País Valencià com un territori negatiu a la catalanitat. Però tot valencià sap que el nacionalisme cívic, d’arrel catalanista, es mostre o no, és la gran força amagada del país. I també que no hi ha cap discurs realment alternatiu a la subordinació que propugna el PP que no siga el nacionalisme –fins a l’extrem que el PSPV i tot ha hagut de ressuscitar el seu introbable nacionalisme…

»A Catalunya un altre dels factors que ens ha portat a les portes de la independència és que la força de la societat civil ha arrossegat els partits. i no veig per què al País Valencià no podria passar igual. Amb centenars de grups i associacions culturals, socials, parapolítics, ecologistes, empresarials, musicals, etcètera, existents i implantats en totes les comarques el nacionalisme cívic valencià té una trama atapeïda que, a més, ha millorat molt amb el temps. Perquè els anys setanta érem joves inexperts sense connexió amb la generació anterior, però ara no. Ara en totes les ciutats valencianes es poden enfilar tres generacions o quatre de valencianistes capacitades per a difondre el missatge no ja en un sector reduït de la societat, sinó en tots els estrats.

»I fins i tot hi ha una força política, Compromís, que va arribant allà on no s’havia arribat mai i que pot ser la gran sorpresa dels anys vinents. Imaginem, simplement, que en les primeres eleccions després de la independència de Catalunya Compromís fos capaç, com indiquen algunes enquestes, de disputar al PSPV el rol de principal partit de l’esquerra o que entràs al govern. Nosaltres sabem que no seria així i que Compromís no és exactament això, però la lectura espanyola seria que els catalanistes valencians, per tant independentistes, obtenen els millors resultats de la història just a remolc de la victòria del Principat. Això sense tenir en compte que l’impuls del Principat on primer se sent és exactament en aquests sectors. Que no són debades els crits d’independència al congrés del Bloc de la setmana passada.

»Per tant, si l’independentisme o el dret de decidir comença a quallar dins Compromís, o si els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians saben créixer i ocupar un espai que no siga testimonial, els nervis de la Moncloa seran monumentals. Com ho seran si a les Illes la defensa del català es manté tan ferma com fins ara o si noves formacions emergeixen de l’espanyolització del PP amb un programa de país rotund i clar, com sembla que passarà.

»Totes aquestes són les raons que em fan ser molt optimista sobre allò que passarà a les Illes i al País Valencià després de la independència de Catalunya. Que a més pot tenir un efecte d’atracció enorme. Perquè imaginem d’ací a deu anys una Espanya malcarada, agressiva i arruïnada, al costat d’una Catalunya que pot situar-se ràpidament entre els estats més pròspers de la Unió i que és el nostre camí directe a Europa i la prova que una altra forma de vida és possible».

__________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: La Batalla d’Almansa, pintura de Ricardo Balaca, de 1862, que actualment es troba (és el seu lloc?) al Congrés dels Diputats de Madrid]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 9 d'octubre de 2012 per mininu

La teva madrastra pàtria t’estima, nen!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un periodista irresponsable e inconsciente inquiere la opinión sobre un tema harto delicado a un chavalín menor de edad. La madre de éste, no menos harta, mete en cintura a aquél recriminándole su actitud irreflexiva]

—Y a ti, muchachote, ¿quién te gusta más: tu papá o tu madrastra?
Mi padre!
—¡TÚ TE CALLAS! Y Ud deje ya de soltar preguntas capciosas a troche y moche…! ¿No ve que el niño es todavía una criatura?

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al aragonés chileno):

[Un periodista irresponsable e inconsciente inquiere la opinión sobre un tema harto delicado a un chavalín menor de edad. La madre de éste, no menos harta, mete en cintura a aquél recriminándole su actitud irreflexiva]

—Y a ti, muchachote, ¿quién te gusta más: tu papá o tu madrastra?
Mi padre!
—¡TÚ TE CALLAS! Y Ud deje ya de soltar preguntas capciosas a troche y moche…! ¿No ve que el niño es todavía una criatura?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 d'octubre de 2012 per mininu

Delicate Sound of Thunder (IX)

Deixa un comentari

Mires de biaix,
a dalt, a baix, al mig,
girant l’ull o a pinyó fix,
mous el coll com les gallines.

I si jo vaig i et dic:
—Quina et sembla que seria
la vida real,
de les que et passen pel cap?,
… tu què diràs?
—Que m’he fumat un barrejat
de rom de canya i cacaolat.

Ábrelo, ábrelo despacio.
Di, ¿qué ves?. Dime qué ves…, si hay algo;
un manantial breve y fugaz entre las manos.

Toca afinar, definir de un trazo ..
Sintonizar, reagrupar pedazos ..
en mi colección de medallas y de arañazos.

Ya está aquí ..
¿Quién lo vio bailar como un lazo en un ventilador ..?
¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos ..?

Aún quedan vicios por perfeccionar en los días raros,
los destaparemos en la intimidad con la punta del zapato.

Ya está aquí ..
¿Quién lo vio bailar como un lazo en un ventilador ..?
¿Quién iba a decir que sin borrón no hay trato ..?

El futuro se vistió con el traje nuevo del emperador.
¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos ..?

Nos quedan muchos más regalos por abrir,
monedas que al girar .. descubran un perfil.
Ya empieza el celofán .. y acaba en eco!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 6 d'octubre de 2012 per mininu

I was only joking, mindundis!

Deixa un comentari
Era broma. Tot allò d’enviar la Guàrdia Civil a Catalunya que va dir l’eurodiputat atòmic i vice-president del Parlament Europeu no era més que un txascarrillo, segons que acaba d’informar el butlletí horari. Com que li han plogut pedres de tot arreu (“Els liberals demòcrates, contra Vidal-Quadras”, “Els verds europeus també critiquen Vidal-Quadras”), comptant-hi la carta del president Schulz, que tot i remetre el càstig per a l’inefable Alejo a les urnes no deixa de ser un moc –expressat amb polidesa, però moc al capdavall–, i com que deu haver vist les orelles del llop en forma de derrota electoral a la pròxima ocasió, ara al nostre home se li arruga el melic i diu que només feia un dels seus celebrats acudits…
Està bé. No pas per l’acte de contrició, que pinta més fals que l’aigua seca, sinó perquè demostra que l’escarafall, la mentida i l’amenaça no tenen res a fer davant les raons d’un col·lectiu que en té per parar un tren. I ens ensenya també que a més de fer les coses amb el cor i amb el cap (i amb Europa mirant l’escena), si el poble català es manté ferm, amb una actitud i una activitat irreprotxablement democràtiques, tard o d’hora (més d’hora que tard, segurament) recuperarà la llibertat perduda fa massa temps.
En aquest estira-i-arronsa tan tibant que vivim, el dia ens ha fornit dues notícies més, una de cada color. D’una banda, la CEE, la conferència dels bisbes espanyols, ha donat la sorpresa pronunciant-se obertament contra els que pretenen “negar unilateralment la sobirania d’Espanya” i “posar en perill la convivència”.
A part que els prelats que han votat el text no diuen ni diran mai sobre quins supòsits descansa la presumpta sobirania d’Espanya, com a homes d’estudis deuen saber que no hi ha cap país al món que no l’hagi declarat unilateralment, la independència, perquè cap país dominant (i Espanya també apunta cap aquí, casualment) no l’ha concedit graciosament a la part que se’n volia despendre. I pel que fa a la convivència, ¿per quin motiu hauria de perillar? Potser es pensen que perseguirem a cops de garrot els que no estiguin d’acord amb la sobirania i no hi hagin votat a favor en referèndum popular i democràtic? ¿O potser es refereixen a la reacció desenfrenada d’una Espanya irritada que es vegi obligada a recórrer a la violència armada per tal que els catalans continuem units (voluntariament o no, no té cap importància) al “bé comú” i a les meravelles de la “solidaritat”?
Són preguntes retòriques, és clar, però aquesta nova intromissió dels bisbes espanyols en afers polítics em referma en la idea que els espanyols són espanyols abans que cap altra cosa: hi ha espanyols polítics, hi ha espanyols jutges, hi ha espanyols militars i hi ha espanyols bisbes, i com que Espanya és la seva prioritat, en allò tocant a Espanya el paper que fan els espanyols que fan de polítics, jutges, militars o bisbes és perfectament intercanviable (i també ho podrien ser les disfresses respectives de jutge, polític, bisbe o militar: l’efecte seria el mateix).
L’altra notícia ve de Madrid, i la protagonitza un altre valent (a aquestes altures i en aquelles latituds, no es pot pas tractar d’inconsciència ni frivolitat), Martin Varzavsky, fundador de Jazztel. “Entenc el desig de molts a Catalunya d’independitzar-se. No estic ni a favor ni en contra de la independència, però he conegut prou catalans i he passat prou temps a Barcelona com per entendre aquest desig de molta gent. I si el desig de la gran majoria dels que viuen a Catalunya és per la independència, per mi que Catalunya s’independitzi està molt bé”. Després ha matisat que caldria que la separació es fes amb el temps necessari (cinc anys, segons ell) perquè el “matrimoni” (que s’ha descuidat de dir que va ser i és forçat) té ara una urgència a resoldre, com és sortir de la crisi, però ha fet vots perquè la separació sigui amistosa, que la competència posterior entre els dos països sigui “sana” i, atenció, “que faci d’Espanya un país millor”. (“El fundador de Jazztel explica les seves raons en pro de la independència”).

Aquest dijous també era el dia anunciat per a la trobada dels partits catalans declaradament independentistes, ERC, Solidaritat per la Independència, Reagrupament i Democràcia Catalana, i l’expectació era gran, però el dia ha acabat sense entesa. No podem dir, lamentablement, que hagi sigut cap sorpresa. Oficialment han al·legat falta de temps per a un acord tan “complex”, però sembla que hi ha hagut altres raons: sempre en tenen, i mai cap d’ells vol baixar del burro de la seva, què hi farem! Haurem d’esperar, doncs, que l’entesa hi sigui després de les eleccions, i que per llavors la concòrdia hagi madurat i que hagin madurat també una mica ells mateixos.

¿Us en recordeu que no fa ni un mes, exactament l’11 de setembre passat, un milió i mig de catalans érem als carrers de Barcelona demanant exactament la mateixa i única cosa?

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 5 d'octubre de 2012 per mininu

Vidal-Quadras a la cort del rei Artús

Deixa un comentari
Què hi fa un individu com Alejo Vidal-Quadras, un hooligan dels més destacats de l’Espanya més negra i antedemocràtica, a la seu de l’artúric Parlament Europeu, i ni més ni menys que en qualitat de vice-president de la cambra? ¿Com pot ser que aquesta Unió supraestatal que s’està construint sobre bases inequívocament democràtiques mantingui en lloc tan destacat aquest bocamoll que va unir fa poc la seva veu a les més cavernàries reclamant que l’Estat espanyol utilitzi les seves forces armades per posar fi a les vel·leïtats separatistes de Catalunya?
Aquest extremista del nacionalisme espanyol ha donat repetides mostres del peu que calça en matèria d’identitats i de respecte a les minories nacionals (entre elles la seva, per a més vergonya), però aquesta vegada s’ha passat de rosca, i com que una broma com la que ha amollat no es pot quedar sense resposta, és el moment també de demanar la seva als responsables de les institucions europees, tret que aquestes assumissin el seu punt de vista i el seu pamflet, que hem de suposar que no és el cas.

La plana web d’Assemblea.cat del Vallès Occidental ha reaccionat davant aquesta última astracanada de l'(encara) europarlamentari  posant a disposició dels seus visitants un “Formulari per demanar el cessament de Vidal-Quadras al president del Parlament Europeu”.

A la mateixa plana es pot trobar també, a més de la carta que tothom és invitat a subscriure, el text de les incendiàries declaracions d’aquell alienígena de la política europea i un enllaç a la carta dirigida pels eurodiputats Jordi Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Oriol Junqueras (ERC) al president de l’Eurocambra, Martin Schulz, per posar-lo en coneixement d’aquesta “vergonya” i d’aquest “escàndol”, i perquè prengui les mesures oportunes.
Segons els gestors de la plana web, fins ahir a la nit s’havien rebut (en només quatre dies) 85.000 visites per adherir-se a la petició de cessament, i donen de temps fins avui a la mitjanit per afegir-s’hi.
És evident que a l’ultramuntà semiafònic aquestes reaccions li faran tant d’efecte com la picada d’una puça a un elefant, però potser en faran més a la resta d’eurodiputats (particularment en la seva visió del conflicte intern entre Catalunya i Espanya, i de les maneres que gasta aquesta última per justificar / imposar el seu estúpid i residual imperialisme) i al president Schulz, que per sort no tenen la pell de paquiderm dels nonacionalistes espanyols. Hem d’esperar que s’adonin d’una vegada que, com a mínim, aquest Vidal-Quadras s’ha equivocat de cort.
___________________________________

[Foto de l’entradeta: Alejo Vidal-Quadras a la Fundación para la Defensa de la Nación Española. De qui se suposa que s’ha de defensar, la presumpta Nación Española?]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 3 d'octubre de 2012 per mininu

On pares, tu, partit i sense crosta?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El dirigente máximo del PASC, Partit amb sense Crosta, se sale de la órbita política de su bonita región para ver las cosas con amplia perspectiva y fría objetividad]

—… Y aquí y ahora YO afirmo y confirmo que nosotros nos encontramos justo en el punto de equidistancia: tan lejos del centralismo jacobino y obtuso del PP como de la deriva separatista y suicida de CiU… ¡He dicho!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al aragonés boliviano):

[El dirigente máximo del PASC, Partit amb sense Crosta, se sale de la órbita política de su bonita región para ver las cosas con amplia perspectiva y fría objetividad]

—… Y aquí y ahora YO afirmo y confirmo que nosotros nos encontramos justo en el punto de equidistancia: tan lejos del centralismo jacobino y obtuso del PP como de la deriva separatista y suicida de CiU… ¡He dicho!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 2 d'octubre de 2012 per mininu