L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: La Isla Bonita

De Guatemala a Guatemejor. Dia 21/22

Deixa un comentari

26 d’octubre de 2013, ds

Tal com havíem quedat, els culés de l’expedició, en Jan, la Raquel (amb la pobra Abi, que ni li va ni li ve) i un servidor de vostès, ens posem en marxa de bon matí per anar a pendre possessió de la taula que havíem encarregat al Pollo Campero del costat del mercat, per veure, còmodament instal·lats, el partit de lliga Barça-Madrid, el Clàssic (i tan clàssic!), que en diu ara la premsa esportiva. Als altres dos el futbol els importa un rave (i ja ve just que sàpiguen amb quantes pilotes s’hi juga, o quantes porteries hi ha a cada cantó de camp), però s’hi apunten igualment, cavallers estrenus com són.
Al final, no sé quin recoi de problema hi ha, però resulta que no hi ha partit: aquí no el televisen, vaja, de manera que sortim del local dient penjaments i escopetejats, a buscar-ne un d’alternatiu, que el partit comença a les 10 del matí. (Som a Guatemala, i aquesta és l’hora local, però sabent com funciona la FEF, la Federació Espanyola de Futbol, no descarteu pas que algun dia decideixin, entre copa i copa de sobretaula, que les deu del matí, hora peninsular, és una hora estupenda per jugar a fúmbol…).
Encara tindrem sort: en un dels xiringuitos del mercat hi localitzem un munt de mindundis, vestits amb la samarreta del Barça o del Madrid, fent cua per entrar. Han disposat una tanca davant de la porta i cobren entrada, que és el preu de l’esmorzar. I ja ens teniu a dins, asseguts a taula (nosaltres tres, els altres s’han esborrat), en un local que té dos aparells de televisió, un a cada costat, de manera que seguis com seguis veus el partit. També hi ha, plantats a la paret, un gros escut del Barça i al costat un altre del Real Madrid: l’amo de l’establiment ho té clar!
Hi ha un ambientàs de por. Tots aquests dies ens hem fet un tip de veure pel carrer, a tot el país, nanos (i no tan nanos) vestits amb la samarreta blanca o amb la blaugrana (jo diria que guanyava aquesta, i per golejada), i ja ens havien dit que els partits de la màxima aquí es vivien amb molta intensitat, quasi (o sense quasi) tanta com al nostre país, però aquest matí ho podem comprovar en viu i en directe. El món és un mocador, nois, i a més sembla com si s’encongís…
Comença el partit, després que les grades han desplegat un gros mosaic per donar ànims a en Tito Vilanova, en la seva lluita contra la maleïda malaltia que el va obligar a deixar la banqueta a principi de temporada. El bo del Tata Martino el substitueix com pot, pobre home…!
Al minut 17:14 les grades hi tornen, aquesta vegada per l’altre clàssic, un crit que el sap tothom, corejat per tot l’estadi: “In!, In-de!!, In-de-pen-dèn-ci-aaa!!!!”… Se’m posa gallina de piel (i als altres em penso que també). Al cap d’un moment, en el minut 18, en Neymar marca l’un a zero.
  

Devia ser premonitori, perquè d’aquell moment ençà i fins al moment d’escriure aquestes ratlles l’onada no ha deixat de créixer i d’agafar impuls… [Aquest migdia, de l’últim dia de maig de 2014, ha tret el careto per la pantalla de plasma de la TV el doctor Rajoy, que és a Sitges amb la flor i nata de l’economia i l’empresa catalanes, i ha declarat, posant cara d’enigmàtic gallec –algú ha deduït que feia un conat d’ironia–, que “els xocs de trens passen perquè algú va en la direcció equivocada”, i que “d’això de la consulta” se’n va assabentar pel diari… Quin home més desgraciat, realment!, està a punt de començar a fer-me llàstima].
Una altra cosa que hem fet aquests dies a Guatemala, des de l’endemà mateix de la nostra arribada, és preguntar de tant en tant a la gent, quan venia a tomb, si havien sentit alguna notícia, alguna campanada, de la cadena humana que l’11 de Setembre passat va enllaçar Catalunya de nord a sud, de sud a nord. En Tano, ho feia, que ja li tenen confiança, i també per divertir-se una mica: i bé, doncs, la resposta va ser majoritàriament que sí, que sabien de què anava tot allò (probablement més que el Dr Rajoy, alguns d’ells), això és, que els catalans volem marxar d’Espanya (o treure’ns-la de sobre, per ser exactes). “Como ustedes en su momento“. Perfectament entès. No hase falta desir nada más…!
Tornem al partit: som a la segona part, i algú, en Cesc, crec, fa una passada de llarga distància a l’Alexis, el més sud-americà del Barça, que es pixa en Varane amb una finta i quan li surt a l’encontre el porter, en Diego López, l’Alexis para en sec, xuta suaument enlaire i la pilota entra a porta amb una increïble vaselina… Quina meravellosa el·líptica, quina obra d’art! La cridòria és eixordadora: el partit és nostre. Però el Madrid encara té temps –en temps de descompte, això sí: un altre clàssic!– de fer el seu golet. Dos a un i cap a casa. I nosaltres cap a l’aeroport a tota llet, que hem de ser-hi no sé quanta estona abans no surti l’avió.
Arribem a la capital sense entrebancs. L’aeroport és pràcticament dins la ciutat, però avui el trànsit és força fluid. Ens hi esperen, vora la porta de sortides, en Feliciano i la Maria, que han vingut a Guatemala City a arreglar papers. Quan hem baixat els embalums del bus, ens fem una foto de família, i la Maria, tota amabilitat, ens regala unes peces de roba fetes a mà. Aquí s’acaba la nostra aventura centramericana.
Finalment agafem l’avió, un trasto enorme, per anar tot just fins a San Salvador, on fem escala. En aquest curt trajecte em toca de companya de seient una senyora madrilenya, de mitjana edat. M’explica, amb aquell estil tan seu dels madrilenys, que fa un munt d’anys que fa aquesta ruta –se li nota–, i que treballa en temes de cooperació, però circumscrits a la “recuperació de monuments”. M’estalvio de preguntar-li quins.
A l’aeroport salvadorenc ens fan baixar de l’avió tant si com no, i ens fiquen, amb tot el passatge, en una gran peixera, una horeta llarga. Un cop a dalt de l’avió altre cop, ja fa estona que s’ha fet fosc, i així que ens hem enlairat, de seguida la quietud és gairebé completa. Tothom s’ha acomodat sota les mantes per clapar tant com sigui possible. Això fa que el viatge de tornada sembli sempre més curt, i la gent hi col·labora mantenint la persiana de les finestres abaixades fins i tot quan ja s’ha fet de dia.
Arribem a Barcelona –després d’haver canviat d’avió novament a Madrid-Barajas, com a l’anada– a mitja tarda del diumenge 27 d’octubre. Els diaris esportius del dia parlen del “Súper líder” Barça, que s’ha posat a sis punts per davant del rival blanc. [Del “súper Atleti”, ni piu].
En Jan, mentrestant, ha recuperat la furgona de l’aparcament, i quan ens posem en marxa el sol ja va a la posta, una mica a l’esquerra de la mítica muntanya de Sant Ramon (mítica per a mi, que vaig viure quatre anys, dels onze als catorze, a la seva ombra), que presideix i protegeix la vila de Sant Boi de Llobregat.
Tornem a casa.
  
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 1 de juny de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 20

Deixa un comentari

25 d’octubre de 2014, dv

Dia de pànxing, novament. I de preparar les maletes, però: avui és l’últim dia per comprar les quatre cosetes que puguin faltar, recuerdos de Guatemala per a la família i els amics, bàsicament.
Total, que anem a parar altre cop al mercat d’artesania, d’on t’ho enduries tot, perquè està ple de fòtils fets amb molta gràcia; i també seria la manera de no patir per si et descuides d’algú, tanmateix!
Al migdia se’ns afegeix en Jan, que havia sortit de bon matí (encara de fosc, de fet) per pujar a peu, amb una colla i un guia, al Volcán de Fuego, que aquesta vegada està tranquil, adormit en una de les seves inquietants migdiades.
Més tard (més tard del que havíem dit, visca la puntualitat, haha!) passem a buscar en Tano i l’Angélica per anar a veure l’entrenament dels nanos de Transiciones, en una pista de bàsquet a l’aire lliure que es troba en un extrem de la ciutat, just al costat de les ruïnes d’un gros monument pre-colombí que no he aconseguit catalogar.
Aquest matí feia un sol que esquerdava les pedres, però ara cau una pluja que les mulla totes, també les pre-colombines, que no en deuen haver vist ni res, de caure aigua del cel…! Però ja pot ploure, que l’equip de Transiciones fan com si fossin a cobert: tenen unes hores per entrenar-se cada divendres quan pleguen de la feina, i les aprofiten totes.
Seguim una estona les seves evolucions per la pista. Entre ells hi ha un ambient collonut, i no paren de fer conya, però es veu de seguida que hi ha nivell, i moltes hores de rodatge. Poca broma, amb aquest equip, perquè, a banda que estan molt ben ormejats (what else, si es fan ells mateixos les cadires de rodes amb què competeixen?), aquí hi ha mitja selecció nacional de basquetbol en cdr de Guatemala…!
  

Mentre els observo, el pensament se me’n va a fer tombs sobre la discapacitat d’aquesta colla: ¿com s’ho deuen muntar en el seu dia a dia, en un país tan complicat com aquest?, fins a quin punt té sentit, la “solidaritat”? Tots aquests dies m’he estat llegint fragments del llibre d’en Gustau Nerín sobre aquesta qüestió (Home blanc busca negre pobre), que pel títol semblaria que en parla de manera més o menys festiva, i res d’això: és pràcticament tot ell una diatriba contra una certa manera d’entendre la solidaritat, i sobretot de practicar-la, que et deixa fet caldo, a cada lectura. Més que “desmitificar la solidaritat”, com diu la ressenya del llibre, la deixa en calçotets –o en calces–, per dir-ho suau.
És cert que en Nerín, que és antropòleg, a més de cooperativista, parla exclusivament de la solidaritat europea al continent africà, però segurament es poden extrapolar bona part de les seves observacions a d’altres parts del planeta. Ara bé: en el seu document no apareix per a res la solidaritat envers els discapacitats específicament, i encara menys entre discapacitats, com és el cas de GERDD, que s’escapa completament de la visió emprenyada i escèptica d’en Nerín, però perquè primer ja s’ha escapat de la previsió dels que programen la solidaritat. Curt i ras: en aquest marc (que no contempla els discapacitats com a subjecte ni objecte específic d’ajuda) no hi hem encaixat mai, i continuem sense encaixar-hi, i menys ara que la solidaritat, en conjunt, està com congelada, per no dir en franca retirada, si més no en uns quants fronts on abans (abans de la crisi) tot era pàtria i alegria, a l’hora de despendre i invertir en els famosos i escatainats projectes (com em va arribar a afartar, la parauleta, en un moment donat entre aquella abundància de recursos!), projectes de cooperació amb els més desfavorits (si aquella expressió m’exasperava, aquesta em fa enfilar per les parets directament)…

Últim Sopar. I aviat a retiro: demà hem de ser a les 9 del matí al Pollo Campero, on en Jan ha reservat una taula, per veure en directe per TV, atenció!, el partit de futbol Barça-Madrid, que abans en deien el Derbi i d’un temps cap aquí és el Clàssic, d’ençà que els periodistes van descobrir que això dels derbis anava de rivalitat a escala local, domèstica. I realment no deu ser el cas, si els aficionats madridistes solen rebre el seu equip (i sobretot el contrari, com si fos l’enemic) fent voleiar la bandera espanyola (sovint adornada amb la gallina franquista, per cert, que es veu que aquesta no mueve al desorden, tot i no ser constitucional, teòricament)…
Hem calculat que quan acabi el matx de la màxima rivalitat ens quedarà el temps just per anar a l’aeroport a agafar l’avió que ens tornarà a casa.
     

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 17 de maig de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 19

Deixa un comentari

24 d’octubre de 2013, dj

Descobriment del Pacífic oceà.
Sortim d’Antigua de nou, aquesta vegada en direcció sud, cap a Puerto San José, el punt més proper, en línia recta, de la costa del Pacífic. La carretera desfila entre el Volcán de Agua, a mà esquerra, i a l’altre costat, el volcà Acatenango i sobre seu, més cap al sud, el Volcán de Fuego, un monstre de 3.763 metres d’altitud que es compta entre els més actius de tota l’Amèrica Central. L’última erupció va tenir lloc tot just fa dos anys, el 2012, i en Jan, que té per costum enfilar-s’hi cada vegada que viatja a Guatemala, va ser testimoni, des d’una distància prudencial, dels rius de lava que s’escolaven muntanya avall. Es veu que és una cosa realment impressionant. De fet, el nostre company ja ha emparaulat amb un grup pujar-hi demà mateix, l’última oportunitat, perquè estem arribant al final del nostre viatge.
Mentrestant, el bus ens porta carretera enllà enmig d’un paisatge inusualment pla: a partir del municipi d’Escuintla, capital del departament del mateix nom, les muntanyes queden enrere i s’obre una plana immensa, que s’estén sense solució de continuïtat fins a la frontera d’El Salvador, al sud-est, i la de Mèxic, al nord-oest, seguint el mateix dibuix de la Sierra Madre de Chiapas, que baixa de Mèxic paral·lelament a la línia de la costa i de la qual formen part els volcans esmentats.
Aquesta extensió enorme, que és enriquida pels minerals que baixen de les emissions volcàniques arrossegades per les pluges, i per tant d’un alt valor agrícola, és d’una monotonia que tomba d’esquena: en comptes de l’agricultura menuda, tradicional, dels pagesos de la terra, que és la que hi hauria d’haver –i ja hi havia sigut–, hi ha una plantació en monocoltiu d’alguna mena de varietat del cànem, que sembla que serveix exclusivament per alimentar el bestiar i els cavalls de les granges dels terratinents, que es van emparar fa anys d’aquesta terra, la seva riquesa i el seu potencial. Allà està tot això, però immòbil, mort de fàstic, sota una incomprensible capa de verd, invariable fins a l’avorriment. Els camperols que haurien de ser aquí els trobareu desplaçats més al nord, enfilats a les muntanyes i cultivant el seu tros en els llocs més impensats, sovint en pendent, per si de cas el treball de la terra no fos prou dur.
  

Aviat arribem al municipi portuari de San José. Arreu hi ha senyals de la seva activitat marítima: piles de contenidors estibats aquí i allà, dipòsits de gas i de gasolina –Pacific Oil–, de ciment, magatzems de peix… Travessem el poble i finalment arribem a un xiringuito arran de platja, que és tota de sorra negra: Heus aquí el Pacífic!
Ens instal·lem a l’ombra de la pèrgola, perquè cau una bona cleca de sol, a contemplar l’oceà d’un tros lluny, per força: la sorra humida no ho posa fàcil per avançar amb les cadires de rodes, que s’hi claven de mala manera. Allò d’anar a fer una pixarada al mar, i eventualment una banyusca, ho deixarem córrer, doncs. D’altra banda, venint cap aquí hem travessat una mena de marina que recordava Empúria-brava, però amb uns canals d’aigua prou negra per desanimar el més pintat. A més, el mar sembla emprenyat; la bona notícia és que bufa un ventet molt agradable, mentre fem la cervesa.
A la platja, que s’allarga a banda i banda fins a l’infinit (a tota la costa pacífica de Guatemala no s’hi veu ni un sol accident geogràfic), no hi ha pràcticament ningú, però de sobte apareix una dona, la senyora María, ens diu que es diu, amb un cabàs ple de llaunes buides, per vendre (a tot el país hi ha gent que es dedica a recollir les que els automobilistes tiren per la finestra a la cuneta); després una altra, amb una panera al cap plena de talls de síndria; i una més, que porta un grapat d’ous de tortuga, també per vendre: te’ls pots endur o menjar-te’ls allà mateix, amb un beuratge que fa una forta olor de vinagre.
De sobte han aparegut uns quants nanos del poble que venen artesania. Dos d’ells es guanyen un parell de quetzals anant a tirar al mar una petita botella amb un petit missatge a dins. El punt de destinació és a la costa mediterrània catalana, de manera que compto que trigarà una mica a arribar, però que no sigui dit que no ho he provat.
Arriba una altra noia, d’onze o dotze anys, carregada d’artesania també per als guiris. Es diu Ana, i ens explica que treballa aquí (tot i la seva edat escolar) perquè a Panajachel no l’hi deixen fer.
Tornem, encara amb una calor que ens fa suar la gota grossa, però al cap de deu minuts cau un ruixat intensíssim que ho emblanquina tot, i només deixa que es vegi la cinta negra de la carretera. Quan arribem a les envistes del volcà ja ha parat, i els núvols esfilagarsats tapen a mitges la silueta del gegant. Entrem a Antigua mentre s’encenen els fanals del carrer.
  

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 10 de maig de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 18

Deixa un comentari

23 d’octubre de 2013, dc

Ha arribat l’hora d’aixecar el campament d’Aguacatán: tornem a La Antigua Guatemala.
Després d’uns dies de quietud, obligada per les circumstàncies, ja ve de gust agafar la carretera altre cop i lliscar de nou entre camps i muntanyes, per entremig dels verds eterns de Guatemala. A tots ens venia bé d’obrir-nos (tot i aquella mica de recança: qui sap quan tornarem, si ho fem, a veure de nou l’acollidora gent que hem conegut en aquesta ciutat), però sospito que el que en tenia més ganes era don Magno, el nostre xofer, perquè la inactivitat el mata, pobre, salta a la vista. La nit passada no l’altra, que devia estar als màxims nivells d’avorriment, semblava un espot del conyac (que a Espanya en diuen brandy) homònim (el del famós toro dels collons, sí), xerrant pels descosits com un home boig. Quan està en plena activitat, en canvi, calla com un mort, i se’l veu feliç com un nis. Que és un home d’acció, vaja, dit ras i curt.
L’altre dia li vam sentir un comenari revelador; parlant amb no recordo qui, va dir que ell era, és, un “ladino”, i semblava que ho deia amb un deix d’orgull… I doncs?, a què ve, això? El significat de ladino (que en té uns quants) per a Guatemala és aquest, llegeixo a la Wikipedia:
«En Guatemala, la población ladina tiene reconocimiento oficial como grupo étnico, e incluye tanto a la población mestiza, como a la población de descendencia indígena que se considera mestizada culturalmente. El Ministerio de Educación de Guatemala lo define de la siguiente forma: “La población ladina ha sido caracterizada como una población heterogénea que se expresa en idioma español como idioma materno, que posee determinadas características culturales de arraigo hispano matizadas con elementos culturales indígenas y viste a la usanza comúnmente llamada occidental”. Consiguientemente, los censos de población incluyen la población ladina como uno de los diferentes grupos étnicos que viven en el país».
Ve-t’ho aquit! Resulta que aquí tenim una reedició, salvant les distàncies, d’aquella conya que es dóna a Cuba: que els natius es miren els uns als altres per sobre l’espatlla, i ho fan seguint els matisos de la pell, no cal dir-ho; aquí passa una cosa semblant, amb uns altres criteris (pel mig hi ha l’idioma castellà, que “nunca fue de imposición, sinó libérrimamente asumido”, compte!), entre els ladinos i els indígenes, doncs… Decididament, els humans som incorregibles.
 

Marxem, i una de les persones –un simple indígena– que deixem enrere és el senyor José, que a la foto de l’entradeta, aclofat sota el seu barret d’home de camp, de vent i sol, surt acompanyat per dos dels seus besnéts (viuen tots junts en una casa just al carrer de darrere l’hotel) i l’Angélica, que per edat podria ser tranquil·lament una néta seva. Si tornem algun dia a Guatemala, l’home, si encara és a la terra, ja serà centenari, perquè en el moment que el vam retratar tenia 99 anys.
Mentre el bus va fent els primers quilòmetres, desfent el camí que ens va dur aquí dalt, llegeixo al diari que l’entorn de Ríos Montt, picaplets i altres ocells de mal averany per l’estil, han aconseguit, amb no sé quines maniobres, un primer pas perquè aquell subjecte impresentable aconsegueixi l’objectiu pel qual fa temps que brega: que l’amnistiïn de les barbaritats que va fer durant la seva fosca etapa de president del país. L’acusació, “por genocidio y delitos contra los deberes de la humanidad”, és esborronadora: se li atribueix la responsabilitat d’una matança de 1.771 indígenes ixils (del departament d’El Quiché, al nord-oest del país). En el moment d’escriure aquest apunt l’afer encara cueja, veig al digital del diari Prensa Libre, i no se sap com acabarà, però tenint en compte altres precedents d’altres països (també fills de la Madre Patria, per què no dir-ho), hi ha motius per pensar que se’n pot sortir amb la seva, aquest tros de malparit…
Anem baixant sense contratemps, i a mitja tarda entrem a la vella capital, endemoniadament empedrada, molla per la pluja que no ha deixat d’acudir a la cita diària. La sensació és molt diferent del primer dia que vam arribar. Avui encara és de dia, i s’aprecien molts detalls que la fosca es menja. La veritat és que, venint d’on venim, la impressió que fa Antigua és de pikholais total: tot plegat té, en efecte, un aire una mica artificial, de tan autèntic com sembla que vol ser… de cara al món, que és com dir de cara al turisme, no sé si m’explico. No és que sigui exactament un pessebre (encara), però probablement és més per falta de calés, de pressupost, que de ganes.
En fi, company, que ja tornem a ser al bonic hotelet de l’Antiga Guatemala, que per contrast amb el d’en Ray sembla de luxe, amb un lavabo per a mi sol i tot (encara que és estret de collons, i per entrar-hi he de fer malabarismes, però això rai). I la tele, que té un fotimer de canals que no te’ls acabes, alguns de locals, altres de Guatemala City, però uns quants també d’El Salvador, de Mèxic… i demani!
___________________________

nb: Un dels programes que pillo, abans de quedar clapat com un soc, és un late night show, el d’en Jimmy Fallon, que avui té de convidat l’Edward Norton. Tots dos xerren distesament, amb l’actor que segueix entre rialles la corda de l’entrevistador, que és un catxondo. El format, l’horari, la mena de conyeta…, tot és clavat, exactament igual que un dels leit xous, no sabria dir quin, de l’Andreu Buenafuente (o és al revés, no ho sé), amb paisatge urbà nocturn de fons i tot…
+
Iep! Passen un espot de l’Ipad no sé quants, amb música de Goldfrapp de fons. L’encantadora publicitat, que no deixa res per verd…
Bona nit!
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 27 d'abril de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 17

Deixa un comentari

22 d’octubre de 2013, dt

“El dia que vam veure jugar el Barça des de 12.000 quilòmetres de distància, al televisor d’un restaurant xinès, el d’en Charly, d’Aguacatán”.
Hem sortit del Ray sense en Tano, que no està gaire fi, i tampoc és que perdi el cul per un partit de futbol, ni que fos la final de la Champions de la Via Làctia… Al Parque, mentre esmorzem i fem temps a l’ombra dels arbres, se’ns enganxa l’Otto, un nano amb discapacitat intel·lectual però molt espavilat que és fill de l’amo del quiosc on ens serveixen els licuados de fruita i el cafè, i el diari, que es veu que ell reparteix per tota la ciutat. Mentre seu amb nosaltres, xerrant pels colzes, no para de saludar-se amb gent que passa i traspassa. Com sol passar, és un personatge molt popular.
Una horeta abans del matx televisat (a tres quarts d’1 del migdia, hora de Guatemala), en Jan crida un tuc-tuc i ens hi enfilem la Raquel, que se’n moria de ganes, l’Abi i jo, i anem a fer un tomb fins a Río San Juan (que avui baixa molt cabalós, encara més que l’altre dia), però seguint un altre trajecte. Aquestes petites cafeteres semblen una misèria, i que s’han de tombar a les primeres de canvi, i contràriament, van a tota castanya, tirant sense manies, s’enfilen pels carrers més costeruts i no van mai per terra (no hi ha vehicle més estable que un de muntat sobre un triangle, oi?).
En una pausa que fem pel camí, el noi que ens porta ens explica que ell només és el xofer, no pas el propietari, del tuc-tuc. A la part de dins de l’habitacle del conductor hi ha escrit “Si Cristo conmigo, ¿quién contra mí?”, i al vidre, també llegible pels passatgers, “Jesucristo viene”. Per la part de fora, sobre la visera, hi ha un tercer missatge, amb lletres més grosses, que diu: “Todo lo puedo en Cristo que me fortalece”. Tots aquests dies he estat pensant, i ara mateix hi torno, que aquesta parafernàlia religiosa tan inclinada als lemes esquemàtics com aquests està més a prop del conformisme inveterat que predicava la vella església catòlica que de la teologia de l’alliberament que el denunciava i el combatia.

De tornada al centre, anem a fer el dinar més sensacional d’aquest viatge, en un menjador d’aire familiar, que a més té una rampa a l’entrada –insòlit, a Aguacatán i a tot el país que he vist–, i el porta un paio atent i de tracte afable… I –closques de cargol esclafats!– estem a punt de veure un partit de la Lliga de Campions entre el Barça i el Milan! Què més es pot demanar, per amor de Déu!
L’Abigail i en Quico fan badalls d’avorriment, al principi, però més o menys acaben enganxant-se a la gresca dels altres tres, que som culés fins a les celles. Marca primer el Milan, però en Messi, el petitó que mai falla quan se’l necessita, empata el partit, en una increïble badada defensiva dels rossoneri. Els jugadors del Barça, per cert, avui van vestits amb el segon equipament, el de la quadribarrada, i m’alegro que algú (que hauríem de felicitar) tirés endavant la iniciativa, perquè vist des d’aquí el valor simbòlic d’aquests colors queda més que clar.
De tornada a l’hotel amenaça pluja (representa que vam arribar al país coincidint amb el final de l’època plujosa, però aquí fa sempre com al nostre país pel maig: cada dia un raig), en Daniel encara brega amb el mecànic per arreglar la puta roda del bus, i a mi se’m desarregla la panxa. En comptes de rom, avui, em prenc un fortasec, que funciona de meravella.
Fem tertúlia, en comptes del sopar que teníem programat a casa d’en Daniel, per absència de l’interessat, i finalment, cap al tard fa l’entrada triomfal al pati de l’hotel el nostre Ford, calçat amb sabates noves i duent a bord en Jan, que s’ha fet un tip d’anâ’ls-hi al darrere, als mecànics, perquè el carro estigués a punt per tocar el dos d’Aguacatán demà sens falta.
__________________________________

nb: “Don Magno, ¿le ubico?” [‘el guio?’]. Amb l’entrada del trasto al pati tornem a sentir una de les celebrades frases d’en Jan, que és una esponja adoptant els girs del llenguatge de la gent del país (aquí com a Cuba, i com devia fer, és de suposar, a l’Uruguai, on van estar movent-se una temporada ell, en Tano i la Paquita). Una altra de tipiquíssima, d’expressió, és la de “Cabal!”, que es fa servir sobretot per assenyalar conformitat o assentiment [‘Molt bé’, ‘d’acord’, ‘fantàstic!’], i en Jan la deixa anar cada dos per tres, per a gran festa nostra. Però on xalem de debò és sentint-lo xerrar en gautemalenc tot evitant a tota costa de fer servir el verb “coger”, que és tan usual a l’espanyol d’Espanya però perquè no té el significat sexual que li donen aquí…
+
L’esventrellada d’avui em dóna peu a recordar un detall sorprenent dels costums dels chapitos: als hotels (i suposadament a les cases particulars) és normatiu tirar el paper de vàter no pas a dins la tassa, com fem a Europa, sinó en el bidonet o la galleda que hi sol haver al costat. Sembla evident que és per evitar que s’embussin les clavegueres, però ja no ho és tant que sigui una bona mesura en termes diguem-ne ecològics. La falta de depuradores deu ser també un factor determinant, altre cop, un problema més afegit al de l’eliminació (o reciclatge, si fos el cas) de residus. Un dia d’aquests el diari parlava de la muntanya d’escombraries que produeix la capital, i de l’abocador on les acumulen, que es veu que està arribant al límit. Un gros peix, i pudent, que es mossega la cua, aquest…!
+
Aquesta nit passada he sentit a la ràdio una cançó d’amor més o menys de les corrents, en aquest segment artístic, però que tenia un dels finals més surrealistes que recordo. Després dels últims versos, ja prou originals (“Levanta la mirada, / mírame a la cara / y escúchame al hablar”), duia de recua aquest diàleg entre ell i ella:

—Aquí tienes esta cajita de regalo. ¡Ábrela!
—Oh!, pero si es tu corazón!
—Sí! ¿Lo aceptas?
—¡Claro!
—Entonces vamos a celebrarlo. Iremos a cenar y a bailar…
—¡Oh, que bien! Quiero que me compres palomitas…!
—Pero… si no iremos al cine, amor!…
—¡Pero quiero comer palomitas!
—Como quieras, mi reina…

[Comentari de text: Déu n’hi do!]
  

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 6 d'abril de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 16

Deixa un comentari

21 d’octubre de 2013, dl

Calma total. Em llevo que en Jan i en Quico surten de l’hotel amb la pick-up d’en Daniel, conduïda pel seu nano (un marrec de 14 anys!), cap a la muntanya on viu una família amb una nena de només tres anys que es va cremar les cames quan tenia mesos. En Jan, que va passar de molt jove per l’experiència terrorífica de rebre de ple una deflagració de productes inflamables, al magatzem de l’empresa on treballava, ha convertit la seva supervivència (miraculosa, se’n pot dir, sense exagerar gens) en una activitat militant, invertint part del seu temps a favor de les persones que han patit també cremades, per ajudar-los a superar les seqüeles de l’accident.
Mentre en Jan parla amb la mare de la nena, mitjançant la María, que fa novament d’intèrpret, i en Quico pren fotos perquè més tard els metges puguin valorar les cames ferides, a baix a Aguacatán la vila va despertant. A mig matí apareixen don Vito i la Raquel, amb les noies, i esmorzem ous ferrats i torrades, fets amb una graella de carbó vegetal de la Graciela, la mestressa. Aquí cuinen amb mantega, no pas amb oli (que és un luxe, i el d’oliva un luxe oriental), però la meva truita ha quedat boníssima. Com si haguessin ensumat l’olor de menjar, arriben puntuals com un rellotge suís en Quico i en Jan, i ja hi som tots a endrapar.
Al cap d’una llarga estona de mandrejar, sortim tota la colla, menys en Tano i l’Angélica, al Parque, a beure birra. Si més no, hi ha l’espectacle de la gent, que no cessa. L’activitat és mínima, però, perquè avui és dia feriado, això és, de festa, per l’aniversari de la Revolució de 1944, que com que va caure en diumenge, ahir no es va poder celebrar com calia…
 

Al llarg del dia en Jan es va assabentant, a còpia de trucades de mòbil (aquí a Guatemala van tirades de preu, i a damunt les dues empreses de telefonia, Tigo i Movistar, es reparteixen els dies de la setmana per fer ofertes als potencials clients), de l’estat de la reparació del bus. Sembla que s’ha progressat: els mecànics, a Huehuetenango, han trobat espàrrecs de substitució per collar la roda posterior avariada, però s’hauran de tornejar, i doncs això vol dir que ens hem de quedar com a mínim un dia més a Aguacatán.
Demà aprofitarem per anar a algun bareto a veure el Milan-Barça de la Xampinyons Lig. Àngela Maria!, no hi ha mal que per bé no vingui…
___________________________________

nb: Resulta que la que passava per ser la birra nacional, la Gallo, “orgullo de los chapines [guatemalencs] de corazón”, ha deixat de ser-ho, perquè l’ha adquirit una empresa mexicana. I nosaltres, que havíem trobat la nostra cervesa, i que ens la bevíem amb tant d’orgull, cagumtot! (Aquesta és més estàndard, diguéssim, que l’altra, la Brahva, un xic massa lleugera, pel nostre gust). Suposo que el que ha passat aquí és una mica com a Catalunya amb la popular Sant Miquel, la San Miguel, que de sempre s’havia fabricat a Lleida i que ha passat a mans del fabricant de la madrilenya Mahou, si ho tinc ben entès… Pel que es veu, l’emprenyada, a Guatemala, ha sigut de consideració.
 +
Per conèixer les activitats de l’Associació d’Afectats per Cremades de Catalunya, podeu fer un cop d’ull a la seva plana web: Kreamics.
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 29 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 15

Deixa un comentari

20 d’octubre de 2013, dg

69è Aniversari de la Revolución de 1944.
Me n’ha fet adonar l’Angelina, al Parque, on ens ha trobat fent el cafè matinal. Ella anava a mercat (vestida amb pantalons i camisa, per cert, en comptes del tradicional corte), però abans hem estat una estona xerrant. És diumenge, és festiu, i no hi ha pressa, i menys nosaltres, que a més d’anar de guiris tenim el bus a la UVI, ja veurem per quants dies.
En Jan, que només de llevar-se ja ha posat mans a la feina per veure com es pot reparar, el nostre magnífic i estrenu Ford, ha quedat amb en Daniel, un aguacatenc que té un servei de taxis i que havia estat el primer conductor del bus, per anar amb un mecànic a mirar l’abast de l’avaria.
Avui estem convidats a dinar a ca la María, la secretària de l’Associació, que viu unes quantes cuadras més avall del Parque. Fot una calor de nassos, però ens hi arribem a peu, xino-xano, buscant les ombres.
La casa, que és allargada, té un pati molt acollidor, i al fons una peça amb parets de fusta d’on surt fum i una oloreta molt bona. Les dones, la mestressa de la casa i les dues mestres de l’Escuelita, que tornen a anar abillades amb les seves faldilles de sempre, estan preparant, amb foc a terra, una abundosa olla de caldo que hi canten els àngels. Ens el cruspim amb uns bols de terrissa que fan un pam de fondo (hi pesquem cadascun dels comensals un tall de pollastre i una panotxa de blat de moro: això és un àpat potent!), en una taula parada al llarg de la paret ombrejada de la casa, sota el porxo. Davant meu hi tinc la mare de la María, una velleta venerable que fa cara de bona persona com ella, o més. No és gaire xerraire, i mentre mengem l’espio una mica, observant-li les faccions, tan treballades pel temps, i penso quantes en deu haver vist, tots aquests anys i en aquest país tan bonic com dur…
  

Havent dinat en Tano, que té sortides d’aquestes, em diu que em tregui la son de les orelles, que agafi el llapis i que retrati les dones, però jo demano clemència, amb l’excusa que són molt guapes i no voldria cagar-la. Quedem que queda pendent.
En comptes d’això, agafo un full del diari que parla de la Revolución de Octubre i faig un avió de paper, per entretenir els nanos de la María, la Jessica, molt bonica, i en Henry, que ja el coneixia de l’Escuelita, d’on és alumne, però a penes hi havia xerrat. L’invent té èxit, i al cap d’un moment tenim muntat sobre la taula tot un taller de papiroflèxia (haha!), amb una estesa de papers impressionant, amb les mestres també engrescades fent avions, i fent-los volar els marrecs de la casa i uns del barri que han vingut fa estona.
Durant la sobretaula algú ha tret el tema del “Maestro Fermin”, un personatge de la ràdio local que reparteix benediccions, consells i remeis a la seva parròquia, que deu ser nombrosa, perquè té un ajudant i tot, l’Hermano Felipe; i a partir d’ara un competidor, que sóc jo: l’altre “Maestro Fermin”. Em temo que aquesta tarda he rebut el bateig aguacateco
Hem tornat calmosament a l’hotel per un carrer secundari, molt tranquil, saludant els veïns que paraven la fresca, i al porxo hem fet una llarga tertúlia fins ben entrat el vespre.
El bus és al taller, i demà serà per tant un nou dia de relax, que no sobrarà pas, després dels dos que acabem de viure.
Els carrers, a la llum dels fanals, tornen a aparèixer plens de papers, bosses de plàstic, peles de fruita, fruites macades, ampolles buides…, testimonis esparracats del mercat, tal com els vam trobar diumenge passat. Avui fa una setmana justa que vam arribar a Aguacatán.
  
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 22 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 14

Deixa un comentari

19 d’octubre de 2013. ds

Tornada a Aguacatán, però per la ruta civilitzada, això és, fent marrada per la capital. Plantejada la qüestió de repetir o no el trajecte per les muntanyes del dia abans, no hi ha hagut discussió: ni parlar-ne, de passar per la mateixa ruta!, de manera que deixem Cobán encantats amb la perspectiva de trepitjar tot el dia carretera asfaltada i transitada (i molt!). Farem el doble de quilòmetres (o més), però els farem més tranquils i descansats; o si més no, aquesta era la teoria.
Les primeres hores de viatge són, efectivament, molt agradables; en aquesta part del país la geografia apareix més amable, sense deixar de mostrar mai totes les tonalitats del verd (no hem vist en tots aquests dies ni un conat d’incendi forestal: és gairebé impossible), i tornem a veure’ns submergits en el peculiar trànsit guatemalenc. Només interromp de tant en tant la bona marxa del nostre bus un tall de carretera per obres (que els pagesos aprofiten per vendre els seus productes als passavolants aturats momentàniament) o bé els inevitables i importuns ressalts (que a Catalunya en diem també esquenes d’ase), que són a tot arreu, i la majoria molt bèsties. Si no afluixes la marxa has begut oli, com ens passa en un que don Magno no ha vist a temps i que ens fa saltar a tots, dins el trasto, com sacs de patates.
En canvi, contràriament a les informacions oficials, no hem vist enlloc, que jo recordi, ni una sola patrulla de trànsit, ni un motorista, cap control, ja sigui per les infraccions del codi de circulació o per les del codi civil…
     

Uns controls que sí que ens han fet passar, aquests dies de voltar pel país, eren a la línia de demarcació entre departaments, per evitar que traspassin de l’un a l’altre determinats tipus de fruita. És ben curiós, però és així, i la raó sembla que és evitar la possible propagació d’alguns tipus de plaga. De tota manera, els funcionaris eren tan poc estrictes (pràcticament es van limitar a preguntar-nos si dúiem tal o tal altra fruita), que dubto que el filtre fos gaire útil.
Arribem a Guatemala City amb pluja, sota un cel gris que no té res a veure amb el de les hores precedents. Hi entrem pels distritos del nord de la ciutat, vorejant els suburbis, i enmig del trànsit, intensíssim, em quedo amb dues imatges: una és la d’un cotxe funerari, atrapat al carril del costat del nostre, amb una corona de flors al sostre; i l’altra (relacionada amb aquesta) la dels motoristes, que aquests dies han sigut notícia de portada, arran d’una nova llei que els obliga a portar una armilla fosforescent i de color taronja, com fins ara, però a més a més amb el número de la matrícula de la moto imprès al dorsal i també al darrere del casc, i això val per al conductor i per al passatger.
La justificació d’aquesta sorprenent mesura és fàcil: es tracta de combatre una especialitat dels delinqüents urbans que consisteix a parar-se en un semàfor al costat del primer vehicle de la fila, amenaçar el conductor amb una pipa, robar-li pertinences i calés (en el cas que aquest no afluixi la mosca, el lladre l’ultima –com diuen els periodistes de successos– amb un tret) i sortir cagant llets per perdre’s entre el trànsit.
Pel que he pogut veure, la mesura ha sigut molt criticada, per molestosa i poc efectiva, i crec que els detractors tenen raó: ¿què impedeix als lladres falsificar la matrícula de la moto o el número imprès a l’espatlla? Allò de feta la llei, feta la trampa deu ser exacte, en aquest cas.
Feta la circumval·lació a Guate City, ens afegim al xombo de vehicles que abandonen la ciutat per anar a passar el cap de setmana fora, i finalment parem a dinar en un Pollo Campero a peu de carretera, tan concorregut com tots els que hem vist fins ara, o més. En acabat, en el mateix aparcament, rodejat de botigues, fem un cafè curt, tot un luxe, en una cafeteria que també sembla d’estil europeu, i hi afegim un raig del rom que hem comprat allà mateix…, en una farmàcia!
Quan reprenem la marxa, el cel tapat ja fosqueja, i mentre es va fent de nit descobrim que la roda avariada d’ahir va quedar tocada també de la llanta, de la part metàl·lica (aquí del pneumàtic en diuen llanta, i és un embolic), i amb el moviment els espàrrecs que l’aguanten han cedit i no subjecten bé, i això es tradueix en un soroll cada cop més insistent.
És inquietant, perquè encara ens falta un bon tros per arribar, i no sabem si podem quedar tirats en qualsevol moment o què. Parem en una gasolinera per veure bé l’abast de la tragèdia, i sembla que no hi ha perill de trencament, però ens veurem obligats a anar més lents del compte, i per tant el viatge s’allargarà, per si no ho feia prou…  
Trampegem la situació com podem, posant bona cara al mal temps, però en Murphy ja s’encarrega d’empitjorar-lo: la pluja es converteix en boira, a partir de Cuatro Caminos, una boira espessíssima que obliga a afluixar encara més la marxa, i la carretera mentrestant s’ha quedat altre cop solitària. De sobte apareix enmig de la boira una pickup (picop, diuen i escriuen la gent del país) arrambada a la cuneta i amb una dona al costat fent senyals perquè parem, però no ho fem: és un truc molt usual per desplomar els pobres desgraciats que piquen l’ham.
Finalment passa allò que semblava impossible: arribem a Aguacatán, sans i estalvis, gracias a Dios, després de 15 hores 15! de carretera, tres més que en l’interminable camí d’anada. En un tres i no res tothom s’ha ficat al sobre. Demà serà un altre dia.
      
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 16 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 13

Deixa un comentari

18 d’octubre de 2013, dv

Espaterrant viatge entre Aguacatán i Cobán pels Cuchumatanes. Sortim que encara és negra nit, i al cap de poca estona d’haver-nos acomodat cadascú al seu lloc al bus, tothom continua el son interromput en hora tan intempestiva.
Quan el sol es lleva ja hem deixat enrere Sacapulas i baixem cap a la profunda vall on es troba Cunén, i uns quilòmetres enllà, seguint el curs del riu, Aspantán, on parem a esmorzar. Al poble hi ha mercat, i com a tots els mercats hi ha molts badocs, i es repeteix en part l’escena de la tarda que vam marxar de Todos Santos, encara que aquesta vegada no és tan multitudinària: en el temps de dir Jesús quedem envoltats de paisans veient-nos baixar de la plataforma com si fóssim criatures celestials (és un dir).
Reprenem la marxa de seguida, comptant arribar a lloc a temps per dinar, com havíem quedat, però aviat ens adonarem que era un càlcul molt optimista. La ruta no és pas molt llarga, sobre el mapa, i és magnífica, més espectacular encara que cap de les que hem fet fins ara, que ja és dir… Però no comptàvem amb un tram sense asfaltar que hi ha a meitat del trajecte, i que ens fa anar de corcoll. A més, abans d’arribar-hi se’ns rebenta una roda: hem travessat uns quants trossos de camí coberts d’esllavissada (el país és geològicament molt jove, sense roques que afermin aquells pendents tan pronunciats, i amb la humitat constant els despreniments de terra són el pa de cada dia), i en un d’ells una pedra s’ha entaforat en una de les rodes dobles posteriors del bus i un dels pneumàtics ha petat.
Sota un sol de justícia, don Magno i en Jan canvien la roda en poca estona (suficient, però, perquè mentrestant l’Angélica faci petar la xerrada amb la mestressa de la casa de pagès on hem parat i s’assabenti de la vida i miracles de tota la família, quin crac!), i podem continuar per aquella carretera de mai acabar, plens de pols fins a les celles. Serpentejant enmig d’aquella verdor selvàtica, la carretera cada cop es fa més solitària, i els escassos camions que veiem de tard en tard anant o venint d’alguna pedrera remota em fan pensar en la novel·la El salari de la por, que vaig llegir fa anys.
  

Finalment, amb penes i treballs, superant la calor asfixiant i les sacsejades, i després de passejar-nos belles estones pel caire de l’abisme (literal: els estimberris aquí no són de broma, i te’ls posen per corbata), arribem a Cobán, on ja ens espera l’Edgar, a qui hem advertit pel mòbil del retard que portem, i un nano de l’associació de minus ens acompanya fins a un hotelet als afores de la ciutat, molt agradable i voltat de vegetació, on farem nit.
Sopem al porxo, amb l’Edgar i el vicealcalde, Marco Tulio Sierra, que és el seu jefe a la Municipalidad, i ens expliquen que les autoritats dels anys violents deixaven intransitables expressament algunes rutes de les muntanyes per putejar la guerrilla. Aquesta ciutat i encontorns va ser un dels punts neuràlgics d’aquell conflicte, i continua essent una zona no pas precisament segura, ni tan sols el perímetre urbà. Mentre travessàvem Cobán hem vist un munt d’establiments amb gent d’uniforme i armes plantada a la porta.
El tema del sopar, però, és l’associació que l’Edgar i uns quants més están organitzant per defensar els seus drets, o per reivindicar-los. És l’objectiu que ens ha dut aquí, i es compleix de sobra; don Feliciano els fa una llarga explicada sobre la seva experiència associativa, en Tano la seva, amb aquella persuasió marca de la casa (vist de fora pot xocar una mica veure’l parlar amb tant d’aplom de la discapacitat a Guatemala amb minus del país, però el feedback acumulat es veu d’una hora lluny, i també que hi ha pensat llargament); i hi diu la seva finalment el polític municipal, que és un paio afable i rialler.
Amb ell ens passem una bona estona parlant d’afers de política local. El vicealcalde ens confessa que té ambicions polítiques, força més enllà de la Municipalidad, i jo, fent broma, el tracto de “Presidente”… L’home riu a cor què vols, i encara més quan li explico que vaig fer una conyeta per l’estil a Girona amb l’aspirant Artur Mas, durant la campanya electoral del 2003, “i mira’l on és ara, al cap de deu anys…”. Ja ho diu la cançó: “La vida nos da sorpresas, sorpresas nos da la vida, ay Dios!”. Oi?
   
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 15 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 12

Deixa un comentari


17 d’octubre de 2013, dj

Final de curs a la Escuelita. Hi ha uns quants dels pares dels nens de l’escola d’educació especial, i també uns mestres de guest stars, la majoria dones, que fan cadascun d’ells una “actividad” molt simpàtica i enrotllada (“poseu-vos tots en rotllana, això mateix, i ara, picant de mans, cantarem aquella cançó que diu…”, etc), i després un parlament molt emotiu. Vénen de no sé quina universitat, on fan de professors, i deuen tenir un cert nivell i un determinat full de serveis, però aquí es comporten com uns maleducats.
Després d’haver amollat les seves al·locucions, agafa la paraula la seño Angelina per fer, com a directora del centre, el seu discurs de final de curs, de to reivindicatiu, a més, i malgrat això (o potser per això mateix), aquelles impresentables decideixen just en aquest moment posar-se a repartir pastissos entre la concurrència, faltant clarament al respecte a la mestra aguacateca, que ha de moure’s i aixecar la veu perquè els que l’escoltem ens assabentem del que diu malgrat el xivarri.
El cas és que he enregistrat tota l’escena amb la meva màquina, i més tard, repassant els vídeos del dia a la terrassa de l’hotel, mentre els buidem al portàtil d’en Quico, comentem la jugada. Pel que expliquen els companys, podria ser que hi hagués tensions soterrades entre ells per alguna història anterior mal resolta (relacionada amb la negativa de l’escola a oficialitzar-se i incorporar-se al circuit nacional, si no recordo malament), però sigui com sigui el paperot d’aquells pendons aquest matí ha sigut penós.
   

En podria haver parlat directament amb la mestra, l’Angelina, a la llarga taula del restaurant on hem anat a dinar (convidats aquesta vegada per la junta d’Asopedi), perquè seia just davant meu, però m’ha fet l’efecte que ella no hi donava més importància (o simplement és més elegant que aquelles dones), i la conversa s’ha enfilat per altres temes. De fet, hem parlat pels descosits, sobre el sistema educatiu, la feina, Catalunya, el tractament de la llengua a l’escola… Quina és la llengua vehicular?, ¿potser la mateixa llengua amb aquella inveterada tendència invasiva que tan bé coneixem al nostre país? Al cap de tants anys, i resulta que encara han de reivindicar una cosa tan elemental, des dels nivells bàsics als universitaris…
M’explica que estudia psicologia i pedagogia, en horari intensiu els caps de setmana, a la Universitat de Huehuetenango, i que més endavant completarà els estudis a Xela (nom original, que també reivindiquen, de la ciutat de Quetzaltenango). Algú em comenta que aquesta trajectòria dista molt de la més comuna de les noies del país, que s’emboliquen aviat amb un dropo que sovint acaba arruïnant-les.
Precisament aquest mateix matí he llegit al diari que en aquests deu mesos transcorreguts del 2013 han mort a Guatemala 300 dones per violència domèstica: una mitjana d’una cada dia, que de seguida és dit…

Sortint del dinar hem passat pel Parque, amb en Diego i en Chavelo, un altre wheelchair driver, com diuen els ianquis, i a l’ombra dels arbres els hi fem descobrir el carakhillo (el cigaló, segons els puretes), i ho fan tant, que ens deixen l’ampolla de rom a la meitat. Els del quiosc de begudes flipen mandarines, però no pel cigaló, sinó pel cafè, perquè aquesta hora per a ells és inusual; prenen cafè, i amb got, no pas amb tasseta com fem nosaltres, al matí i al vespre, però havent dinat no pas. Tanmateix, ens fan la deferència de servir-nos-en, segurament compadits de veure’ns el mono a la cara.
Més tard, ja de nit, acompanyo en Jan a fer un encàrrec, i mentre l’espero tinc ocasió de veure, del carrer estant, perquè les portes són obertes de bat a bat, la celebració d’un ofici de l’Església evangelista. L’oficiant és una dona, relativament jove, i els bancs són força plens, jo diria que més del que ho solen ser les esglésies catòliques (les que jo conec, si més no). Deu ser veritat que aquestes petites ramificacions de l’Església protestant li estan menjant terreny, a la catòlica. D’altra banda, és públic i notori que l’Amèrica hispanòfona s’està convertint en la reserva espiritual d’Occident, d’on surten els capellans i monges que a Europa van cobrint cada dia més les baixes –que sembla que no cessen– de religiosos autòctons.
De tornada a l’hotel, per un carrer secundari, descobrim una botiga on tenen rom (rom de debò, quidicir), i en fem provisió, per a la tertúlia nocturna a la terrassa, que s’allarga de manera insensata, tenint en compte que demà hi ha diana a les 3 de la matinada. Ens espera un llarg (i insensat) viatge fins a Cobán.
   

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 9 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 11

Deixa un comentari

16 d’octubre de 2013, dc

Todos Santos Cuchumatán. Una jornada particular, a la terra del mam, el tercer dels idiomes maies que hem sentit parlar aquests dies des que vam arribar a Aguacatán, diumenge.
Des del punt de vista físic, el poble és infernal, per als discapacitats: tot són desnivells, i per arribar a la plaça de la Municipalidad som dos a frenar el meu veh¡cle, jo que faig el cavallet i en Jan que fa que no es desboqui. Per venir al poble hem passat per Huehuetenango (fent circumval·lació, de fet), d’on arrenca una carretera que no para de pujar en ziga-zaga fins a superar els 3.000 metres d’altitud, en una zona plana d’uns pocs quilòmetres, amable i assolellada, per després tornar a baixar seguint el curs d’un riu, serpentejant altre cop fins als 2.500 on es troba Todos Santos. No cal que digui que el paisatge és una pura meravella.
Ens hi hem arribat amb els companys d’Asopedi: don Feliciano i un seu nebot, que tenia al meu costat al bus i hem xerrat amigablement (tot i que és del Real Madrid, haha!), la María i don Cruz, el director de l’escola especial d’Aguacatán, i un nano del poble, en Diego, que té un braç avariat a causa d’un accident. Els tres primers s’adormien contínuament, fent cops de cap molt ben acompassats; hi deu tenir a veure el licor trascolat ahir, comentem entre nosaltres, atès que no hi estan acostumats (beure en públic no està ben vist, aquí, perquè “és cosa de borratxos”).
A Todos Santos (on, per cert, no es troba una gota d’alcohol en tot el municipi), que és d’unes 30.000 ànimes, tothom, homes i dones, de l’ètnia mam, van vestits amb la roba tradicional: les dones de colors, i els homes, tots, joves i vells –un tret insòlit, que no veurem enlloc més–, amb pantalons de ratlles verticals, i una jupa també ratllada i amb un coll teixit (a mà, crec), i la majoria amb barret. L’efecte, a la vista, és desconcertant.
      

Així abillats, ens han rebut a la Muni els de l’associació de minus local, amb un xerrapeta de nom Francisco fent-nos de cicerone, més dos regidors del cartipàs actual i un de l’anterior, un tal Herminio, que tota l’estona li veia una forta retirada a Christian Slater. Durant la reunió, que ha tingut un to formal però també prou desimbolt, m’he divertit una estona imaginant-me l’actor vestit a la manera dels Cuchumatanes, com l’Herminio.
El que portava la veu cantant, però, era en Francisco (rebatejat Flipi per la Raquel), que no parava d’agradecer i regraciar, somrient amb tota la seva blanca dentadura, i al final, quan ha callat (que ja ha costat), hem sortit al carrer, però abans en Tano ha deixat anar un bonic discurs, jo quatre coses sobre Catalunya i l’emprenyador veí de qui ens volem separar (i que poc que els costa entendre-ho, a la gent d’aquí, malgrat la distància geogràfica! –i mental), i la Raquel, afalagada per tots els mansos, sobre les seves impressions del viatge (és sobrer dir que aquí la seva bici electrificada ha tornat a triomfar a sac).
Sense treure gaire res en clar de la reunió (ens han parlat d’un hipotètic programa pensat per als discapacitats locals, però amb tantes vaguetats que un servidor no he entès ni un borrall), hem anat a dinar pollastre amb chile, convidats per la Municipalidad, i en sortir hem muntat un xou monumental, quan hem parat a comprar una chupa per a en Tano i l’han hagut d’atendre al mig del carrer, perquè era impossible entrar a la botiga. A poc a poc s’han anat congregant veïns al nostre voltant, i al cap d’una estona s’han deixat anar i ens han fet una bateria de preguntes (amb en Flipi fent d’intèrpret, perquè molts d’ells no parlen castellà) sobre nosaltres i el nostre cas… Ha sigut una estona veritablement interessant, i del tot inesperada. “Hem fet més per la sensibilització avui aquí que amb cent campanyes”, em comenta en Tano, i segur que té raó. (A Guatemala, recordem-ho, fins no fa pas tant –i en certa mesura encara ara– els discapacitats eren invisibles de manera literal: perquè les famílies els tenien tancats a casa; la discapacitat era considerada una mena de càstig diví, i per això mateix una vergonya que la família amagava tant com podia).
Refent el camí, a la tarda (magnífica ruta: quin país tan bonic!), el bus es posa calent com un tió, i hem de parar uns quants cops a refredar el radiador en els punts d’aigua que trobem. De sobte cau del cel (o som nosaltres que ens hi fiquem) una boira espessa i molla que les fa passar putes un bon tros a en Quico, que és molt sensible a aquest fenomen.
Al vespre, per compensar, fem al porxo de l’hotel un rom (teòricament, en realitat un estrany líquid que crema la gola i que ens ha anat a buscar amb un cop de bicicleta el nano del xiringuito on hem sopat).
____________________________________

nb: “En Diego és en Carles Bossacoma d’aquí”, ens havien dit els col·legues de Gerd, i és cert que hi fa pensar fortament, en el nostre company Carlangues, que va ser el primer maquetador de L’Atípic i més tard comptable de l’associació. A banda de tenir fotut el mateix braç, tenen una manera de moure’s i caminar molt semblant. En Diego té 26 anys i fa atletisme (sortia en un dels vídeos promocionals d’Asopedi que vam veure ahir), i ens ha explicat que està en camí d’anar a competir al Brasil, si passa la selecció prèvia que han de fer a Ottawa, al Canadà (cosa que fa molt interessant el camí, trobo, i ell m’ho confirma).
+
En aquesta terra hi viu el quetzal, però tampoc hem tingut sort i no se n’ha deixat veure cap.
+
De què deuen viure, aquesta gent?, perquè fan la impressió d’estar bona part del dia desvagats… Es veu que fins fa uns anys es dedicaven a l’agricultura: conreu del blat de moro, bàsicament –que la natura del país permet combinar amb el de frijoles (fesols, mongetes) i carbasses– i papas (patates), però algú els va embolicar a cultivar brócoli (bròquil?), i això els ha fet dependents, perquè n’han de comprar la llavor. També fan una mica de pastura, de xais i vaques, però m’expliquen que moltes famílies viuen de les divises que els arriben de parents seus que han anat a treballar als Estats Units. La frontera de Mèxic és aquí mateix, i la temptació de traspassar-la i anar nord enllà a buscar fortuna (que aquí no abunda, com veiem) deu ser forta…
+
És remarcable l’afició, entre els guatemalencs, de tapar-se la closca (i això que al país costa de trobar-ne algun que calbegi, no sé si per la mateixa curiosa teoria del president Morales de Bolívia o què). A Todos Santos dels Cuchumatanes ho feien amb aquell barret blanc típic de la zona, però arreu de Guatemala els homes gasten gorra, a tothora del dia (i de la nit), i les parades per turistes vessen d’aquest gènere.
     

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 8 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 10

Deixa un comentari

15 d’octubre de 2013, dt

Jornada aguacateca. Cap al migdia hem fet amb bus el trajecte que en Jan ha fet a peu de bon matí, fins al naixement del Río San Juan. El brollador que dóna origen al riu és una bestiesa: un raig d’aigua d’un cabal inesperat, enorme, un riu que comença ja fet, podríem dir, i que fresqueja una extensa zona arbrada on els aguacatanencs van a passar-hi el diumenge fent la graellada (per dir).
Dinem a can Feliciano (vull dir a l’oficina d’Asopedi, en un d’aquells patis interiors porxats, a recer del vent i la pluja, on l’home fa més hores que el rellotge), i a les 3 p.m. som a la Municipalidad, parlant amb l’alcalde.
En Tano està tan inspirat com l’altre dia, i li deixa anar una parrafada molt ben dita, i don Feliciano tres quarts del mateix. La primera autoritat, que segons els companys és força més receptiu que els que el van precedir en el càrrec, es deixa convèncer i es compromet a portar energia elèctrica a l’Escola d’educació especial i fer-hi els desguassos, i entre tots encara li treuen alguna altra promesa. És un advocat jove, i sembla molt atent; amb ell hi ha hagut un canvi d’actitud evident dels responsables municipals envers l’Associació, ens comenta en Tano.
  

A la sortida de la reunió apareix en Juan Rodríguez, un soci que viu penjat a la muntanya, on es guanya la vida teixint amb l’ajuda dels seus fills, perquè ell va amb cadira de rodes i això li dificulta els moviments que exigeix el teler. Ha baixat a Aguacatán, amb la senyora, una dona molt discreta, i la filla, tan bufona com tímida, perquè un dels nois té hepatitis; i la casualitat (o les seves oracions) li va a favor, perquè aconsegueix els 200 quetzals que li costen les medecines. Compartim la sort, però, perquè la seva visita a la ciutat ens estalviarà la nostra a casa seva, que ja teníem mig programada; es veu que fóra una activitat d’alt risc, trescar per aquelles altituds.
Matem la tarda novament a l’oficina d’Asopedi, repassant, mentre bevem com cosacs, convidats per ells, els vídeos que han editat per publicitar-se pel país. El mam (la beguda) que trascolem és un extra (en tots sentits), per a la gent de l’associació, i don Feliciano, don Cruz i la María surten del local un xic força picados…, i acabem de picar-nos tots en un xiringuito de carrer, fent uns tacos.
En Tano, que és un artista en les seves coses, ha aprofitat l’ocasió d’avui, en què semblava que tot fluïa de forma natural, per tirar la canya als presents, ja pensant en l’endemà de la nostra tornada a Catalunya. Ell té previst quedar-se aquí uns mesos, i doncs va activant subtilment el seu control remot. És un autèntic perill, quan s’ho proposa!
D’altra banda, el seu cervell d’emprenedor en terres americanes (tan típicament català, li dic jo) ha fabricat una altra proposta que sembla molt interessant: el finançament de la matèria primera a l’engròs dels minus que viuen de teixir els permetria fàcilment multiplicar els beneficis. I encara una altra: una casa oberta a Aguacatán, perquè s’hi poguessin quedar a fer nit, quan baixen a vendre les seves teles o per qualsevol altre motiu, els indígenes discapacitats que viuen dispersos per la muntanya. Els companys d’Asopedi prenen bona nota de tots dos suggeriments…
Al vespre, a l’hotel, grossa frustrada: la vigilanta ens ha retirat l’ampolla de rom! Només en quedava un cul, però generós, i ampolla i gots han anat a parar, diu, a la bassa… La dona ha tingut la pensada de venir a fer neteja just al nostre raconet, sota el porxo, què hi farem! Però tant se val, perquè demà ens llevem d’hora per anar encara més amunt, als Cuchumatanes.
_____________________________________ 

[Foto de l’entradeta (by Caroline Ben): L’habilitat de les dones guatemalenques transportant tota mena de coses en equilibri sobre el cap és una autèntica filigrana, tot un art. Als carrers d’Aguacatán, on el moviment de venedors i compradors és constant, en vam veure un munt de mostres d’allò més genuïnes (i cap fiasco, per cert: ni un!)]
          

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 2 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 9

Deixa un comentari

14 d’octubre de 2013, dl

A La Escuelita, Escuela de Educación Especial, de l’associació de discapacitats local, Asopedi (Asociación de Personas con Discapacidad), amb els nens amb discapacitat intel·lectual portats per dos àngels en forma de mestres: la Cristina, que està embarassada de cinc mesos, i l’Angelina, que és molt jove i diu, somrient, que ella “por ahora no…”. Quan hi arribem amb en Feliciano, després de passar pel taller a arreglar una roda rebentada, que no ens han volgut cobrar, els nanos són al pati, fent per als visitants uns exercicis que executen amb un aire molt divertit.
En Tano, que té un d’aquells dies fins, de pur polític, fa un parlament brillant en dues parts, una per congratular-se de comprovar que les dificultats burocràtiques no els hagin tirat per terra la feina, “perquè la feina feta queda”, diu; i l’altra per agrair l’esforç i la paciència de les dues noies.
Al seu torn una d’elles, l’Angelina, explica a l’assemblea els “logros” (la paraula no és pas retòrica, aquí) de l’any escolar que ara acaba (a Guatemala els cursos segueixen el calendari anual, de gener a octubre, que és quan comencen les vacances, fins a Nadal); i en acabat ens ensenya l’escola als nous, la Raquel, en Quico i jo mateix, amb aquella suavitat de formes i d’accent que gasten la gent d’aquí dalt, “al cor de la terra maia”.
Aquests verals tan bucòlics també varen ser, tanmateix, encara que costi de creure, un dels escenaris on va esclatar amb més duresa la guerra civil que va tenir lloc al país fins fa ben pocs anys (el 1996 es van firmar els Acuerdos de Paz entre els dos bàndols enfrontats: exèrcit, narcotraficants i paramilitars per un costat, i comunitats camperoles i sindicats per l’altre; però sembla que van deixar moltes costures descosides, i doncs com a resultat una pau molt fràgil).
     

L’Angelina, o Ange, com també li agrada que l’anomenin, ens diu que les nostres cares, les del trio noctàmbul, li semblen “familiars”: potser ens té vistos d’algun vídeo? Elles, per la seva banda, com la majoria de dones indígenes, porten el vestit tradicional: el corte, una faldilla ratllada de diferents colors, teixida amb els seus peculiars telers de cintura, i una brusa blanca, i tot plegat fa al principi una aparença d’uniformitat que ben aviat es volatilitza, però.
Passat el migdia, nens i mestres se’n van (els que viuen a Aguacatán mateix ho fan enfilats i atapeïts en un tuk tuk, uns escúters convertits en tricicle cobert, amb capacitat teòrica per a dos o tres passatgers i que fan servei de taxi per un mòdic preu, a totes les ciutats del país).
Nosaltres tres, més en Jan i la María, que és la secretària de l’associació i que parla fins a tres de les llengües maies de la regió (quitxé, mam i awakatek, és clar, la pròpia d’Aguacatán), ens quedem per pujar després amb el bus a una de les comunitats rurals que hi ha escampades per la muntanya, i que resulta que és una de les aldees d’Intervida, la famosa (en més d’un sentit) associació d’ajuda a la infància, el logo de la qual veiem estampat als dos taulers d’una pista de bàsquet i en algunes pancartes penjades ça i lla.
Mentre en Jan fa la gestió associativa que ens ha dut aquí dalt, amb la María d’intèrpret, contemplem el paisatge, impressionant, que s’estén als nostres peus. El lloc és preciós, i amb el sol de la tarda la ufana ja no pot ser més intensa. Mentre em miro aquesta gent, que viuen en aquest espai tan remot, rememoro algunes meditacions del senyor Pla de Palafrugell a propòsit de la vida pagesa: ¿com se’l deuen mirar, ells, aquest paisatge que nosaltres veiem amb ulls de guiris agraïts? Ja pot ser bonica i exuberant, la natura, en un bell racó qualsevol entre muntanyes descomunals, si per a tu, que hi vius i el veus cada dia, no és més que el cul del món…
Sopem al carrer, carn a la brasa, amb don Feliciano. I amb un mindundi que passava per allà, mort de gana.
____________________________________

nb: Aquest matí hem vist un altre colibrí, al pati de l’escola, que es troba en un extrem del poble, al costat mateix de la vegetació que baixa de la muntanya. De fet, ha sigut una desfilada d’ocells de colors, que s’anaven rellevant a les branques dels arbres que creixen entre les aules.
+
A Aguacatán la presència del tema religiós, que s’ha anat fent patent els dies anteriors, arriba al paroxisme: no hi ha negoci, vehicle, establiment… que no porti en un lloc o altre (sovint en el mateix nom de l’empresa) alguna referència a Déu, Crist, els apòstols, o qualsevol altre element de les sagrades escriptures. “Confiamos en Dios”, “Cristo te ama”, “Jesús es tu amigo fiel”…; sense comptar les converses de la gent i, no cal dir-ho, fórmules usuals com ara “a Dios gracias”, “Dios mediante”, “si Dios quiere”, etc, que es fan servir abundosament.
“Hay que tener a Dios como amigo”, em deia un veí. “Un amigo te puede fallar, en cambio Él nunca te falla”, i m’ha explicat una historieta de supervivència viscuda per ell que ho il·lustrava, al seu parer, de forma pedagògica.
+
En aquestes latituds no tenim connexió a internet, i al llit escolto la ràdio pel mòbil, però només pesco un parell d’emissores: en totes dues posen música pop, diguem-ne, però en una d’elles les lletres de les cançons són gairebé exclusivament de tema religiós, també. En l’altre, avui n’he sentit una que deia més o menys això: “…Te puse pechos, / te puse nalgas, / largas pestañas (…), / y ahora resulta / que tú eres / el más bonito monumento. / Hice una mala inversión / y ahora me arrepiento. / Eres una puta! (etc, etc)…”. Déu n’hi do!
  

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 1 de març de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 8

Deixa un comentari

 

13 d’octubre de 2013, dg

Deixem el llac, sensacional llac d’Atitlán, per fer camí nord enllà, cap a Aguacatán, a la part més occidental de la serralada dels Cuchumatanes, que travesssa Guatemala d’una banda a l’altra, gairebé de costa a costa.
Dia de carretera, després d’esmorzar copiosament en el mateix restaurant d’ahir, i amb un bon temps igual d’esplèndid. El matí assolellat, per cert, ens ofereix l’avistament, ara sí, dels primers colibrís, un d’ells al mateix lloc on esmorzem, i algun més en un arbre enorme que produeix unes flors exageradament grosses i d’un espaterrant color vermell. És un moment, però, ben petit: aquest ocellet és un nervi, i es mou a una velocitat endimoniada.
La ruta, en bona part per la carretera Panamericana que ens va dur fins aquí, és collonuda: a un costat i l’altre de la cinta d’asfalt, que va pujant sense descans fins al port de 3.000 metres des d’on s’albira el departament de Huehuetenango, un dels més extensos del país, la frondosa geografia guatemalenca se’ns va descobrint amb tota la intensitat i amb tots els colors del verd.
Parem a dinar (o a refeccionar, més exactament) en una cruïlla de camins que sembla treta d’una pel·lícula, incloent-hi el topònim (obvi, d’altra banda): Cuatro Caminos. Som a prop de la frontera de Mèxic, i es nota, i molt. La bullícia és gran, i pertot arreu és ple dels multicolors autocars que travessen Guate en totes direccions carregats fins a dalt de persones i embalums, però ens diuen que això no és res, comparat amb els dies feiners. A la gasolinera on parem hi ha, controlant discretament (o no tant), dos polis equipats amb unes escopetes espectaculars. Per sort això no és una pel·li d’en Tarantino, i sortim d’aquest cau sense que ningú quedi esquitxat fins a les celles de salsa de tomata…
  

Arribem a lloc ja fosquejant, i ens instal·lem a l’hotel d’en Ray, un establiment sense pretensions que temps enrere, ens expliquen, havia format part del Coyote, que és com en diuen del negoci de passar il·legals (sense papers) a l’altra banda de la ratlla (amb l’objectiu de traspassar més tard, si hi ha sort, la de Mèxic amb els EUA).
L’hotel ha canviat d’amos, i la mestressa ens diu que fa tot just un mes que ha reprès l’activitat; pràcticament som els primers a reestrenar-lo, doncs.
Quan encara estem baixant les maletes del bus es presenta algú dalt d’un tricicle elèctric d’aquells que els avis europeus fan servir per passejar-se per les zones turístiques sense cansar-se. Es tracta de don Feliciano, un personatge que en Tano aprecia com un germà i del qual ja ens havia parlat a bastament. És membre fundador i president de l’associació de discapacitats d’Aguacatán, i el seu vehicle no és pas precisament de recreu, és clar.
Sopar al carrer, a peu dret (és un dir): uns nachos amb Gallo, que és la meva Estrella d’aquí (per entendre’ns, com diria en Basté). Els carrers al voltant del mercat municipal estan plens de papers, plàstics i residus vegetals, mostra evident del mercat a l’aire lliure que s’ha fet durant el dia, com cada diumenge a Aguacatán. Sembla clar que els serveis de neteja deixen la feina per l’endemà.
Sobretaula de nou, amb ampolla de rom pel mig, els de la confraria: Raquel, Quico i un servidor. Plou un xic i xerrem molt; i ve’t aquí que en plena nit guatemalenca i a aquelles altituds entre muntanyes encara més altes apareix l’holograma d’en Marx, no pas l’humorista sinó l’altre, el del Manifest Comunista. Tanmateix la conversa acaba tard, però sense que hàgim aconseguit salvar el món.
____________________________________
  
nb: Poc després de deixar enrere Cuatro Caminos passem per una gasolinera que llueix aquest suggestiu nom: “Estación Primavera”. Si ho ha fet ex profeso, l’amo del negoci deu ser un catxondo
+
Parlant de gasofa, no és pas aquí que parem a omplir el dipòsit, sinó en un dels xiringuitos dels molts que hi ha a peu de carretera i que anuncien, mitjançant uns bidons de plàstic plens de líquid de diferent color (en realitat aigua tenyida: aquí el que no corre vola!) els diferents tipus de gasolina que tenen d’oferta. I l’oferta és perquè es tracta de gasolina d’importació, diguéssim: importada de la veïna Mèxic…
+
A mitja tertúlia nocturna, el trio d’en Barceló (el del rom, s’entén) ens enriolem fins a caure’ns les llàgrimes a costa d’en Tano. La Raquel, que es va incorporar tardanament a l’equip que fèiem L’Atípic, ens preguntava detalls de la història de GERD [Grup Editor de la Revista del Discapacitat], d’ençà que es va desdoblar en projectes de solidaritat en terres d’ultramar. “L’hi hauries de preguntar a ell”, li diu en Quico, “i te l’explicaria de dalt a baix”, i en el mateix moment se sent la porta de l’habitació que s’obre. “Mira, ja ve!”, exclama en Quico, i l’Angélica, que és qui surt al porxo, no entén de què ens descollonem d’aquella manera, haha! Ha sigut realment còmic.
+
La ruta d’avui ens ha permès veure una altra particularitat del país: els cementiris, que vistos de lluny semblen una paleta de colors: les tombes, aquí, tenen el costum de pintar-les, cosa que fa un efecte com a mínim xocant.


[Foto de l’entradeta: Finestra d’un autobús amb un impacte de bala. Aquesta és una altra, per si la feina no fos prou complicada: l’eventual violència dels bandolers. Cercant la imatge a la xarxa n’he trobat altres de semblants amb aquests dos peus de foto, prou reveladors:
“Conductor de bus en Guatemala: las pandillas guatemaltecas han sembrado el terror asesinando despiadadamente a unos 900 conductores de autobuses”.
“Agentes de policía patrullan las carreteras de Guatemala para evitar asesinatos de chóferes, asaltos y extorsiones a los autobuses de pasajeros”…]
   
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 23 de febrer de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 7

Deixa un comentari

12 d’octubre de 2013, ds

Dia d’allò de la Hispanidad… El diari (Prensa Libre) en parla, és clar, en doble plana interior, però de cap manera en format de crítica: una simple infografia explicativa dels successos esdevinguts en un dia com avui de 1492 i avall, que fa baixada. Pel que m’expliquen, aquí no se sol pas qüestionar, l’efemèride, ni lo que representa…, res d’aquell contraeslògan que resa “Res a celebrar!”, per oposar-se als fastos hispànics (o pancastellans, o com se n’hi vulgui dir) que tenen lloc invariablement (i amb l’inevitable marxamo militar) a la vella i antiquada metròpoli peninsular. És indiferència dels natius d’aquestes terres?, potser inconsciència? No ho sé pas. (Una altra possibilitat, o probabilitat, és que la idea d'”Espanya” i tot allò que porta associat els hi quedi molt lluny, en el seu mapa mental, simplement).
M’enfilo en aquestes meditacions festives mentre el bus ronca carretera amunt per sortir de la conca de l’Atitlán i agafar la ruta cap a Chichicastenango. Hem esmorzat de bon matí, un matí esplendorós, a la terrassa d’un bar vora l’estany, que avui presenta una superfície completament llisa i d’un blau intens, sota un cel llluminós i sense núvols: ni un per confitura!
A ‘Chichi’ hi ha mercat, però d’artesania. Un enfilall de parades reblertes de gènere, majorment tèxtil, al llarg dels carrers de la part més antiga del poble, que està aixecat en un lloc de dífícil accés, entre muntanyes, i amb els carrers pavimentats amb les mateixes llosetes que trobem a tots els nuclis urbans que trepitgem, i que si estan ben ajustades faciliten el trànsit, però sovint no és el cas.
Els txitxicastenanguencs flipen veient-nos fer saltirons per l’empedrat, que resulta gairebé tan incòmode com el d’Antigua, però es queden absorts sobretot (serà una constant al llarg del viatge) amb la cadira motoritzada de la Raquel: una cinquena roda, d’un parell de pams de diàmetre i impulsada per una bateria que porta incorporada a l’arbre del manillar, que s’enganxa a la cadira de rodes convencional fent un petit moviment enlaire que deixa les dues rodes de davant elevades, de manera que la cadira es converteix en un tricicle, el vehicle més adient per córrer sobre els terres tan irregulars d’aquest país. No és estrany que els indígenes es mirin l’invent (i la seva conductora) amb aquelles cares de sorpresa…
  

Fem un puja-i-baixa pel mercat acompanyats d’uns paisans que no ens deixen de petja, com tampoc unes nenes que haurien de ser a l’escola, a aquesta hora, però que ens venen la moto que els objectes que volen tant sí com no que ens enduem de record els han fabricat elles mateixes a classe… A prop de l’església parroquial sentim un espetec: una traca que algú ha encès per algun motiu, segurament irrellevant, perquè és un costum al qual són molt aficionats els guatemalencs.
L’artesania exposada als ulls dels visitants és canyella fina, i ens firem més que no vam fer ahir a Pana, i en una botiga concreta, que ens obsequien amb unes gorres molt boniques per protegir la closca del sol de justícia que cau del cel.
Mengem i bevem (una bona cervesa fresca) en un restaurant del poble, a la terrassa que tenen parada en un petit pati interior molt recollit i envoltat de botiguetes, i a mitja tarda tornem cap a l’hotel de Panajachel, d’on en Tano i la seva cuidadora, que ja tenen molt vist Chichi, no s’han mogut en tot lo dia.
Al vespre, sopar al carrer, a peu de xiringuito, amenitzat amb una bonica disputa dialèctica després de la qual, tanmateix, la sang no arriba al llac. (En Tano, que és qui l’ha instigat, per variar, és un pesat de collons, però jo li segueixo la corda per no fer-li un lleig, pobric).
Al porxo de l’hotel, amb en Quico i la Raquel passem una bona estona, a ritme de xupito de rom, mentre els altres ja són a dormir.
____________________________________  

nb: ¿Què nassos deu voler dir la terminació -tenango que porten tants de noms de lloc, a Guatemala? Faig un cop d’ull a la xarxa, i la informació que hi trobo assegura que voldria dir ‘lloc fortificat’, i sembla una explicació plausible, però en Tano contraassegura que això no és possible, perquè el recurs de les muralles no era utilitzat, en aquest país. Total, que m’he quedat “a dues espelmes”, que deia aquell.

+

Las mandarinas están buenas para tomar ron —ens diu un natural del país, veient-nos trascolar aquest líquid—. En lugar de poner agua
Es que nosotros lo tomamos sin agua, don Mariano.
—Ah?… Yo prefiero tomar poco, pero bueno.
 [“Eso dicen los borrachos”, m’ha dit la Raquel que li ha dit l’Abi a cau d’orella…]
        

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 21 de febrer de 2014 per mininu