L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Polonazis jueus (i/o fenicis)

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un negociador de la antigua escuela visita, con su muestrario en ristre, la sede central de una gran empresa privada, pero se ve que reina en ella la cerrazón. Son malos tiempos para la lírica, e incluso para la épica…]

Y bien…, ¿cómo te ha ido?
—Para empezar, me han tratado de nazi…
¿Por lo del referendun?
—Exacto. Y acto seguido me han llamado ‘polaco’…
Por todo lo de la inmersión, supongo…
—Eso es. Y aluego me han tratado de judío, y de fenicio, de postres…
Por todo lo que sería el sistema de financiación, claro…

—¡VIVASPAÑA!!

Guió i dibus: Min

Translation into Nicaraguan (traducción al nicaragüeño):

[Un negociador de la antigua escuela visita, con su muestrario en ristre, la sede central de una gran empresa privada, pero se ve que reina en ella la cerrazón. Son malos tiempos para la lírica, e incluso para la épica…]

Y bien…, ¿cómo te ha ido?
—Para empezar, me han tratado de nazi…
¿Por lo del referendun?
—Exacto. Y acto seguido me han llamado ‘polaco’…
Por todo lo de la inmersión, supongo…
—Eso es. Y aluego me han tratado de judío, y de fenicio, de postres…
Por todo lo que sería el sistema de financiación, claro…

—¡VIVASPAÑA!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 d'abril de 2013 per mininu

Saint Paul, what time is it?

Deixa un comentari
“L’hora pròpia de dir les hores en català està decaient amb el pas del temps”, deia, amb un joc de paraules ben trobat però no precisament engrescador, una informació (“Catalunya perd l’hora”) del diari El Punt Avui d’aquest dijous, i el motiu d’aquesta decadència seria la immediatesa i la velocitat que prevalen en la vida moderna, i especialment entre la joventut, el sector de la població en què, seguint aquesta lògica, es perd més la manera pràctica de dir l’hora en català.
Ho heu llegit bé, sí: he dit la manera pràctica de dir l’hora en català, no solament perquè és la nostra tradicional forma de cantar les hores i les seves fraccions, sinó perquè aquesta manera de fer-ho té una lògica interna que resulta pràctica, encara que d’entrada no ho sembli, i alhora jo diria que és indicativa de l’inveterat caràcter pràctic del poble català. Provaré d’explicar-me.

Si agafem de referència, posem-hi, les dotze –del migdia o de la mitjanit, tant és–, quan han passat quinze minuts de l’hora en punt en català diem que són “un quart d’una” perquè, en realitat, l’hora 12 ja és passada i estem vivint la primera hora següent, l’hora 1 (i així successivament: l’hora dues, la tres, etc). Cada quart passat, per tant, el cantem com a quart “gastat” de l’hora que corre (sense recordar per a res, doncs, l’hora anterior, que ja hem viscut sencera i ja l’hem deixat enrere).
Ben mirat, és el mateix sistema que utilitzem (i no només els catalans, atenció!) per dir l’edat de les persones: fins a l’any, un nen (o una nena) té un, dos, tres, set… onze mesos; i només quan n’ha complert dotze diem que té un any d’edat. Això és: quan diem l’edat que tenim, les persones, estem parlant dels anys complerts, és a dir, de la suma dels anys viscuts (i els mesos de l’any que corre no els esmentem, o nomes ho fem parlant de la mainada: “El nostre petit ja té tres anys i mig”, p.e.).
Podríem extrapolar-ho encara a la manera general de comptar els segles: el segle I comprèn els anys que van des del naixement de Crist al 100; el segle II, del 100 al 200; el X, del 900 al 1000…; el XX, del 1900 al 2000, etc.

Tornant al nostre “rellotge català”: si ens fixem en el model que acompanya aquestes ratlles, el mètode resulta prou clar (entre altres coses, perquè és perfectament coherent amb aquestes altres maneres universals de comptar els anys i els segles, de comptar el temps). Si exceptuem la fracció que va de l’hora en punt a un quart, en què diem que són aquella hora “i cinc” i “i deu”, per a totes les fraccions de quinze minuts (un quart) d’hora direm el quart corresponent més les fraccions de cinc i de deu minuts (les esmentades expressions “i cinc” o “i deu”): (Les 10 i cinc / Les 10 i deu) / Un quart d’11 / Dos quarts d’11 / Dos quarts i cinc d’11 / Dos quars i deu d’11
Ras i curt: sempre hem de comptar “endavant”, com si ens estiguéssim cruspint un pa de quilo: un quart de quilo, mig quilo, tres quarts…, fins a haver-lo consumit del tot, i llavors encetem una nova peça de pa: en el rellotge, una nova hora, i tornem a començar. No és pas tan complicat, i no hauria d’oferir gaires dificultats de comprensió a la gent de la generació digital, avesada a complexitats molt més abstractes.

Fins aquí el comentari tècnic, sobre el sistema operatiu, diguem-ne. (A internet es pot trobar, per cert, una àmplia oferta de rellotges que funcionen a la catalana, com ara el que teniu en aquest blog, a la columna de la dreta). Una altra qüestió serien les raons per les quals el sistema ha deixat de ser operatiu per a molta gent, és a dir, per què l’han deixat de fer servir.

En l’article que hem enllaçat més amunt se n’enumeraven algunes, d’aquestes raons, i en el diari d’avui divendres la Teia Bastons les recordava: el canvi en el perfil demogràfic de la població, la influència d’altres idiomes i, per descomptat, l’impacte d’internet i la resta de tecnologies de la comunicació. La periodista d’El Punt diu en el seu article (“L’hora catalana”) que el decaïment (que no és tan tremendista com la decadència que he fet servir jo a dalt) de la forma catalana de dir l’hora és “molt representatiu del que passa amb el nostre idioma a casa nostra”, i que “informacions com aquesta (…) ens haurien d’ajudar a adonar-nos que moltes vegades la culpa del decaïment del català és nostra. Hem convertit els barbarismes en sinònim de llenguatge col·loquial i hem anat bandejant les expressions més nostrades. S’apunta que la solució passa pels mitjans de comunicació i la literatura en català”.
A veure: no diré pas que no sigui encertat, el diagnòstic, però em sembla parcial, perquè no és pas perquè sí, que tenim aquesta mena de conductes. Ja ho he dit en altres ocasions (com ara a propòsit de l’acte reflex de canviar d’idioma sistemàticament davant d’una persona estrangera, o que ens ho sembla): una cosa és fer autocrítica, i una altra flagel·lar-nos. Vull dir que certes conductes anòmales, en cert aspectes fins i tot inexplicables, de què se’ns pot acusar als catalans, i amb raó, són fruit de l’anomalia en què els catalans vivim com a poble des de fa una colla d’anys, des de fa segles: de l’anomalia que ens hem vist obligats a suportar, i a damunt suportant-la com si fos la cosa més normal del món, de manera que les aberracions que en resulten encara les hem d’entomar com si fossin producte de la nostra naturalesa, una naturalesa certament peculiar, curiosa, rara… anòmala.
Qui la suporta, una idea així? Ningú que sigui normal. No és estrany, doncs, que els catalans, que som persones humanes perfectament normals, hàgim desenvolupat certs tics de conducta acostats a l’autoodi i lluny de l’autoestima, individual i col·lectiva.
Estem parlant de les hores (tema ben espriuà), i de la manera de dir-les (tema ben prosaic), oi? Doncs bé, recordo com si la veiés ara la minotàurica testa de l’Àlex Gorina (i és un exemple com un altre, no és res personal) saccejant-se un dia davant les càmeres de TV3 pel fart de riure que li provocava l’embolic que es feia l’home amb els quarts i les hores de l’enrevessadíssima manera de dir-les que tenim (o teníem) en aquest país, quan segurament el nostre entranyable crític de cinema, internacional com és, no deu tenir cap problema per dir-les en anglès, que no és pas més difícil, però tampoc més fàcil.
Veurem aviat, si no hi és ja, aquest mateix acolloniment mental en els alumnes sortits de les escoles trilingües valencianes i balears, on l’arranament cerebral de todo lo que es el nacionalismo (dit a la manera del PP) serà complet, igual que a les de Catalunya, si el dic de contenció de la sobirania nacional no ho frena a temps i inverteix la tendència… Aquesta ha de ser l’autèntica solució, de la qual es derivaran espontàniament les altres (els mitjans de comunicació, la literatura i totes les que vulgueu).
Certament, els arguments per a la independència política catalana no són tan sols econòmics, pecuniaris. No és qüestió només de la puta pela, i tant que no!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 28 d'abril de 2013 per mininu

Lo Gaiter del Marroc. El meu pròxim jo

Deixa un comentari


No m’agraden els espinacs!

(va dir en Xin-xan)

“No m’agrada parlar de mi”,
descriu el poeta, peti qui peti,
amb la vella, entranyable Olivetti
aquell prodigi, quasi infantil,
que la vida t’estigui amiga.
I tot seguit, satisfet, encén la pipa:
tal dia en farà mil.

 

Day after day
They send my friends away
To mansions cold and grey
To the far side of town
Where the thin men stalk the streets
While the sane stay underground

Day after day
They tell me I can go
They tell me I can blow
To the far side of town
Where it’s pointless to be high
‘Cause it’s such a long way down

So I tell them that
I can fly, I will scream, I will break my arm
I will do me harm
Here I stand, foot in hand, talking to my wall
I’m not quite right at all…am I?

Don’t set me free, I’m as heavy as can be
Just my librium and me
And my E.S.T. makes three

‘Cause I’d rather stay here
With all the madmen
Than perish with the sadmen roaming free
And I’d rather play here
With all the madmen
For I’m quite content they’re all as sane
As me

(Where can the horizon lie
When a nation hides
Its organic minds
In a cellar…dark and grim
They must be very dim)

Day after day
They take some brain away
Then turn my face around
To the far side of town
And tell me that it’s real
Then ask me how I feel

Here I stand, foot in hand, talking to my wall
I’m not quite right at all

Don’t set me free, I’m as helpless as can be
My libido’s split on me
Gimme some good ‘ole lobotomy

‘Cause I’d rather stay here
With all the madmen
Than perish with the sadmen
Roaming free
And I’d rather play here
With all the madmen
For I’m quite content
They’re all as sane as me

Zane, Zane, Zane
Ouvre le Chien

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 27 d'abril de 2013 per mininu

Qui riu l’últim riu millor, diuen

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[En la Champiñón Lig, convertida momentáneamente (o no) en la Subanestrüchenbachen Meisterschaf, el que se parte la caja el último se la parte mejor… Parece ser que donde las dan las toman: es lo que hay!]

—¡Hey, culerdoo! ¿Te apetece un quintoooo?

¡Ei, palurdooo! ¿Te apetece un botellíííííínnn?

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[En la Champiñón Lig, convertida momentáneamente (o no) en la Subanestrüchenbachen Meisterschaf, el que se parte la caja el último se la parte mejor… Parece ser que donde las dan las toman: es lo que hay!]

—¡Hey, culerdoo! ¿Te apetece un quintoooo?

¡Ei, palurdooo! ¿Te apetece un botellíííííínnn?

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 d'abril de 2013 per mininu

Bauzalien, el 8º ppasajero

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un espantoso Bauzalien, subido a la nave mallorquina por algún desgraciado azar, demuestra a los demás pacíficos y desgraciados pasajeros hasta qué punto alcanza el poder de su corrosivo ácido]

FFFFFFFFFFFFSSSSSSSSSSHHHHH!!!

¡Jodeeer! ¡Menuda mala leche gasta, el bicho de los huevos!!

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Un espantoso Bauzalien, subido a la nave mallorquina por algún desgraciado azar, demuestra a los demás pacíficos y desgraciados pasajeros hasta qué punto alcanza el poder de su corrosivo ácido]

FFFFFFFFFFFFSSSSSSSSSSHHHHH!!!

¡Jodeeer! ¡Menuda mala leche gasta, el bicho de los huevos!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 21 d'abril de 2013 per mininu

Lo Gaiter del Marroc. Al cap de ball

Deixa un comentari

After all

Totes les cares dures,
tots els pals de cec
clavats contra la foscor…
Tant de dolor
davallant en recs,
torrents, rieres i rius
fins a perdre’s en el mar…

Tanta roba bruta
que ningú mai rentarà,
tanta sang, tant d’alcohol,
tants de dubtes, tanta por,
paraules i fets donant-se l’esquena,
xifres i lletres donant zero infinit,
i el buit omplint-lo a balquena…!
Que algú llanci un salvavides!
Una estona per dormir
de cent anys, o potser mil,
una arrel on agafar-me,
un savi molt singular
que sàpiga com expressar-se,
l’antídot contra aquest verí,
un simple punt de fuga de vista,
uns personatges irreverents
d’atents companys de viatge,
uns ulls de dona clavats als meus,
una mà de tacte amable.
I un déu que no més cregui
en el signe de la creu.

Did I sleep? Do I dream of cold, silent water
So deep and dark
And the wires are singing our song?
Our song

As we lay back and stared into cloudless skies
And the stars up there
The wires are singing our song
The wires are singing our song

Your face, now so plain, once was so lovely
A beautiful refrain, dust with stars
But your smile now in disguise became a flat line
And to never love again like you did before
Was all

Why go on with it, why go on with it?
Why, to let it flow, like water on snow?

I know what you want, what you are thinking
To drift beyond the pain and out of reach
To sit, be safe and warm inside your sorrow
And listen to the slow, slow morse tapping of the rain
But it says:

Why go on with it? Why go on with it?
Why to let it flow like water on snow?

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 20 d'abril de 2013 per mininu

A la mierda con looo catalaneeeeeeeeee!!!

Deixa un comentari
Un vell company de feina, i malgrat tot amic, deia que el nacionalisme es cura viatjant. Segurament és així, donant per entès que parlem d’un concepte insà o malaltís de nacionalisme: que hi hagi alguna cosa a “curar”, doncs. Per a ell, que no es considerava nacionalista, i molt menys independentista (llavors, als anys 80, ara no ho sé), el nacionalisme era patològic per definició.
La primera rèplica a aquesta afirmació feta tan a l’engròs és que s’ha de distingir d’entrada entre nacionalismes agressius i nacionalismes defensius, que són, aquests, els mateixos que, normalment, es veuen obligats a defensar-se de l’agressivitat d’aquells (segur que en teniu un exemple de cada al cap, ara mateix).
Tenim, doncs, que a un nacionalisme sa, que només pretén salvar la pell del seu poble, pot ser que se li oposi un antinacionalisme realment malaltís, obsessiu, agressiu, i que mai s’anomena nacionalisme a si mateix (això és per als altres, per als desgraciats que es resisteixen a morir com a col·lectivitat humana diferenciada).
Per a aquests antinacionalistes, no cal dir-ho, no és menys aconsellable viatjar (de fet, els convindria molt més), i fer-ho preferentment a la nació ‘de marres’, allà on viuen “els nacionalistes” (és a dir, els nacionalistes dolents): el contacte directe, sense intermediaris tòxics, resulta molt instructiu…
Que viatjar és una activitat saludable, que eixampla horitzons mentals i relativitza els punts de vista del viatger, ho deixa ben palès aquest vídeo de la Mel Rodríguez, una noia de Huelva que, com diu en una entrevista recent a VilaWeb, ha sigut la primera i més sorpresa per la repercussió tan gran que ha tingut entre els internautes (no sé si tots de Catalunya, com deien aquest migdia els Òscars de La competència [RAC1] fent-ne conya, perquè segons ells als catalans ens agrada d’allò més saber què pensen de nosaltres per aquests mons de déu…; però tant se val: en aquest cas i en aquest moment, no és estrany que hagi cridat tant l’atenció de tanta gent).

La noia s’ha espantat una mica, de tant de bombo per una iniciativa que ella volia modesta, i s’ha vist obligada a demanar excuses per haver dit que en certs llocs fomenten l’odi anticatalà. Jo li diria que no cal que pateixi, primer perquè aquí ja estem més que acostumats al xarop de bastó, i segonament perquè aquesta afirmació no deixa de ser certa: només s’han d’obrir ulls i orelles per comprovar-ho cada dia.
Mirem, per exemple, aquesta mostra provinent del sud peninsular: la xirigota que van dedicar ara fa un any una colla de Cadis al diputat Duran Lleida perquè havia gosat criticar el subvencionisme andalús (i abans que ell Joan Puigcercós, amb un resultat semblant, i abans…).
Representa que demanen respecte, i que engeguen a pastar fang “els catalans que insulten”, i ho demanen de manera suposadament festiva. I tanmateix, no podria resultar més trist.
Respecte, diuen? Mireu, gent: allò de “los hombres y las tierras de España” (que a damunt és un invent castellà, no pas andalús), val més que ho deixem córrer, que ja ens hi hem fet prou mal, i tothom a casa seva i Déu a la de tots.
A vegades és la distància (sobretot quan és volguda), que ajuda a veure les coses amb la necessària perspectiva, i a tenir un respecte per l’altre que no és possible en les relacions de proximitat (sobretot quan aquesta és forçada).

«La lletra d’una comparsa dedicada al líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, a Cadis en el passat carnaval, demana “respeta a Andalucía, cobarde, cobarde, que puede ser que algún día Andalucía te salve”.

“Lo diré para que se entienda, en un andaluz muy claro, a la mierda con los catalanes que insultan, son de los que por sistema van contra los andaluces, y si no se les responde se creen que nos asustan, y a la mierda Duran Lleida cuando nombra Andalucía, y a la mierda Catalunya si protege a ese cabrón, que ofende tras el respaldo, del cargo y del Parlamento, pero aquí se acaba el cuento, porque lo digo yo”.

“Ya está bien de burchar, catalán, mira que te lo dice un andaluz, no hagas que me ponga cruz y me acuerde de tu madre, respeta a Andalucía, cobarde, cobarde, que vive Dios, que en la sangre y el sudor, que antes de que nacieras tú, levantaron Catalunya, y el andaluz, si se emborracha en un bar luego no sabe mear, y ahora muérdete las uñas, que el catalán sea al fin un idioma oficial porque el andaluz andando, ya te lo dije una vez, hay que mamarlo y mamarlo”.

»També hi ha una altra cançó, en aquest cas dedicada al president de la Generalitat, Artur Mas, que diu: “Tú, sin embargo, presidente, de la Catalunya revenida, tú ni eres payaso ni eres nada, y has deshonrado al catalán por reirte de los niños de mi Andalucía, y yo maldigo tu conciencia, que explota la inocencia que parió la tierra mía, no te empeñes, presidente, tú no sirves para payaso, miserable señoría, que los niños de esta tierra, para hacer gracia no necesitan tus palabras para decir tus tonterías”».

[e-noticies, abril de 2012]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 17 d'abril de 2013 per mininu

A l’abril, nazis mil

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Una lideresa muy, pero que muy popular parece ser que le ha pillado gusto a todo lo que es tratar de nazi para arriba, con toda ligereza y con un sorprendente aplomo, a todo el mundo que no sea de su mundo]

—Te he pedido un refresco, y no un vaso de agua, ¡¡so nazi!!
¿Nazi, yo?! Pero…
—Pues claro: esto es nazismo puro y duro!
Si Ud. lo dice, señora, será que sabe de qué habla…

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelan (traducción al venezolano):

[Una lideresa muy, pero que muy popular parece ser que le ha pillado gusto a todo lo que es tratar de nazi para arriba, con toda ligereza y con un sorprendente aplomo, a todo el mundo que no sea de su mundo]

—Te he pedido un refresco, y no un vaso de agua, ¡¡so nazi!!
¿Nazi, yo?! Pero…
—Pues claro: esto es nazismo puro y duro!
Si Ud. lo dice, señora, será que sabe de qué habla…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 16 d'abril de 2013 per mininu

El virus FIFA es modernitza (ja era hora!)

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un chaval de hoy en día, modernillo como el que más, es vilmente repudiado por un inmobilista. Los genios rompedores siempre hallan resistencia, como le sucede a la propia FIFA con sus quinto y sexto (o sexto y séptimo, disculpen la imprecisión) colegiados en el campo de juego balompédico]

—Se trata de la moda shorting & longing… ¿Qué, cómo me ves?
—Joder, neng, cantas más que el árbitro de detrás de la portería en la Champiñón Lig…!
—¿Acaso insinúas que no me queda muy bien?
—Muy bien no: ¡patético!

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Un chaval de hoy en día, modernillo como el que más, es vilmente repudiado por un inmobilista. Los genios rompedores siempre hallan resistencia, como le sucede a la propia FIFA con sus quinto y sexto (o sexto y séptimo, disculpen la imprecisión) colegiados en el campo de juego balompédico]

—Se trata de la moda shorting & longing… ¿Qué, cómo me ves?
—Joder, neng, cantas más que el árbitro de detrás de la portería en la Champiñón Lig…!
—¿Acaso insinúas que no me queda muy bien?
—Muy bien no: ¡patético!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 14 d'abril de 2013 per mininu

Lo Gaiter del Marroc. S’adona Madona…

Deixa un comentari

Des astres

Nit i dia s’acaronen
el mar i la platja
(la sorra són les roques
que l’aigua esmicola),
es troben i es retroben
en l’espai d’una ratlla,
però mai no es fonen.
Les ratlles del poeta
em repiquen al cap,
mentre cerco un cop i un altre
en els plecs de la memòria
el fatídic punt exacte
en què la dura distància
et va fondre en blanc.

Only for your ears: + Madonna.

[nb: Algú, un tal o una tal Coqkee, s’ha molestat a traduir la lletra de totes les cançons (gràcies, Coqkee) per als dominats per l’anglès]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 14 d'abril de 2013 per mininu

Y qué hay de la Peñón Devolutión, Cameron boy?

Deixa un comentari

London Calling

[Lyrics on the back page]


London, Collins!

Cameron, coño,
me jodiste bien:
en vez de soltar
–de una maldita vez–
lo que es Gibraltar,
a los catalanes
me pones a cien
(como sabes el güisqui
gusta a todo quisqui).
Revisemos, te digo,
el pacto de Utrecht
y tú me sales
con no sé qué otra ley!
Tanto referendun,
tanto consultar,
se va el pueblo llano
a rebelar,
y a nuestras narices
a cachondear!
Los llanitos del sur
no quieren estar
y los tercos del norte
se quieren largar…
No sé qué leches dicen,
los muy tontos del bote,
de Perpiñán,
y no sé qué gaitas
del Rosellón.
YO también quiero,
y ello es bien cierto,
la Devolución,
pero quiero que sea
la del Peñón!
May díar David,
querido Camerón,
te llamo de Madrid
a tu gran Londón:
estoy hasta aquí
de la Pérfida Albión!
Los tiempos actuales
no están para tribunales
de la Santa Inquisición
–por la campana te salvaste–,
pero si persistes yerro que yerro,
y aunque me abruma el respeto
por el partido tuyo
y de la Dama de Jierro,
os váis a enterar
tú y tu latosa nación
–del desafío yo no huyo:
pon las barbas en remojo–
cómo montamos por estos pagos
en un abrir y cerrar de ojos
una Spanish Revolucióóóóóóóón!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 d'abril de 2013 per mininu

De llengua de cultura a llengua de tortura

Deixa un comentari

Ahir, mentre un servidor escrivia quatre ratlles sobre el Doctor No (según la legalidad vigente) i les seves reclamacions territorials gibraltarenques, el professor Joaquim Albareda, catedràtic d’història moderna a la Universitat Pompeu Fabra, n’escrivia unes altres, molt més interessants, sobre La pau d’Utrecht, que desvelen aspectes realment interessants d’aquell tractat i les seves circumstàncies, com ara que «el ministre britànic Bolingbroke, després d’haver insistit que es respectessin ‘els antics drets dels catalans’, arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans ‘tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles’. Significava, ras i curt, la liquidació».
Avui, tres-cents anys després d’aquell pacte, el cinisme castellà –una vegada més via judicial, que potencia el cinisme dels prepotents–, dictamina que si en una aula determinada, en una escola qualsevol de Catalunya, hi ha un nen els pares del qual exigeixen que sigui educat en castellà, TOTA l’aula ha de canviar d’idioma.
És senzillament escandalós. No és possible que aquest bulling institucional passi desapercebut davant les autoritats europees, ço és, davant les instàncies (suposadament) civilitzades, amb el bord argument que això és un “afer intern espanyol”, una fórmula obsoleta, falsa i que fa mal als ulls. Avui mateix Vilaweb també donava compte d’un comentari de Ramon Tremosa, publicat al seu blog, en el sentit que allà dalt, a Brussel·les, cada vegada es fan més càrrec de les nostres ganes de fugir d’aquest malson (“La decadència d’Espanya a la UE: el ‘ensimismamiento’ espanyol”). A un hom li sembla poca contundència, naturalment, i voldria que des de la UE cridessin a l’ordre aquest soci maleducat i incòmode. Tanmateix, aquest soci, cabronàs de mena, n’hauria de pendre nota. No ho farà pas, però, ja ho sabem, perquè la cabra no tira pas cap al pla…

Aquest animal rústic i indòmit ha demostrat i demostra grans habilitats en dos camps concrets de la seva activitat: en el de viure de renda i en el de putejar els veïns. Per la resta, és a dir, en qualsevol mena d’activitat constructiva, la seva incapacitat és palmària. Deu ser per això, ja ho he deixat dit alguna altra vegada (d’ocasions no en falten), que insisteixen tant des de la cort espanyola en el valor universal i escalifragilístic de la seva formosíssima i famosíssima llengua, model creatiu sense parió a l’univers i mirall dels déus, cim majestuós i orgasmàtic de la capacitat expressiva dels humans. No és estrany que, amb aquest brillant diamant en forma de gra dins el cervell, el ministre Wert es mati per fer-nos el favor, als catalans, d’ensenyar-nos tant sí com no tan magna meravella, i particularment de voler-la implantar en els tendres cervells dels nostres infants en edat d’adoctrinar, vull dir d’escolaritzar.

Estic patinant, amb això que dic? Potser sí, però és lo que passa quan s’abusa (o et fan abusar) de les coses bones: que acabes avorrint-les. Perquè és exactament aquesta la impressió que fa tot plegat: que s’hagin proposat que la magnífica llengua castellana, que es defensa sola, arribi un moment que, davant de tanta defensa numantina –tan innecessària com agressiva–, se’ns faci irremissiblement antipàtica als que no la tenim de llengua materna. Ras i curt: que l’escatainada “llengua de cultura” (per excel·lència) es converteixi a efectes pràctics en llengua de tortura, vaja. I a fe que ho estan aconseguint! Tant és aixì, que segons quines polèmiques a l’entorn de si la cultura catalana és també la cultura feta en castellà no poden semblar, a aquestes altures, sinó xerrameca de mesells.

Fixem-nos un moment, ara que l’hem esmentat, en l’article de l’eurodiputat de CiU, i concretament en alguns dels exemples, realment sucosos, que dóna d’aquesta pèrdua accelerada de prestigi i de pes d’Espanya a Europa, perquè alhora n’expliquen els fonaments: “Fins i tot un país petit com Finlàndia”, diu Tremosa, “va gosar, ara farà un any, demanar a Espanya “garanties reals” (immobles de l’Estat) per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible default del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (el darrer va ser el 1868, després d’una dècada de follia inversora… en ferrocarrils!!)».
Tremosa es refereix també a la «clamorosa» incapacitat d’Espanya «de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal», o «les recents rebequeries de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüístics i d’enrocar-se en el no-reconeixement de Kosovo, una posició, per cert, que a la UE s’interpreta com una mostra de la feblesa d’Espanya»… Aquests tres apunts crec que ja són suficients, però acabem amb un altre de trens, que sembla que l’estultícia madrilenya hi està abonada: «A la UE no es percep quina Europa convé a Espanya, i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poc convicent aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonés) n’és un símptoma clamorós».

Una atròfia de determinades virtuts i una hipertròfia de determinats vicis: ve’t aquí el problema (que ens ve) d’Espanya…

Espero que tingui raó el director de can Vilaweb, Vicent Partal, que assegura que estem “a un pam de la independència”, i que quan Catalunya faci el primer moviment dispararà tot d’una tots els ressorts de la Unió Europea per fer efectiu i irreversible el canvi.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 12 d'abril de 2013 per mininu

Marià Rajoy, el nostre heroi

Deixa un comentari
“No és just privar moltíssims ciutadans que viuen a Catalunya de poder gaudir de la seva condició d’espanyols”

Marià Pantalladeplasma Rajoy, en (insòlita) roda de premsa a La Moncloa

[Comentari de text:

Mai Espanya i el cas Catalunya (el ‘problema catalán’, u know) no es poden comparar amb res: ens ho diuen i repeteixen cada cop que veuen, de prop o de lluny, les orelles del llop separatista. Les repúbliques balcàniques (que van patir una guerra espantosa…, per culpa dels nacionalismes, és clar), les repúbliques bàltiques (llavors que es van separar de la URSS, aprofitant “l’explosió de l’imperi”, com va dir el president Pujol), etc, etc…, totes tenien les seves raons per separar-se de les respectives parelles, fins i tot Palestina, a la qual Espanya fa costat en la seva reivindicació (Kosovo és un altre tema: un exemple massa perillós). Però Catalunya no: Catalunya no en té cap. Al contrari: rebenta de satisfacció, d’estar dins d’Espanya i no té motius per queixar-se de res.
Per això el nostre home, que en aquest punt ja sabem quin és el seu invariable pensament, fa aquella cara d’enuig i de fastig profund cada vegada que li surten, els periodistes, amb “la preguntita”… Per tant, senyores i senyors, la consulta independentista que farà Escòcia el 2014 no és exportable a Catalunya: “ni hablar, del peluquín!”.

La conya del cas és que aquesta i la declaració que hem destacat a dalt les va dir, el primer ministre hispànic, en una conferència de premsa que havia de fer conjuntament amb el primer ministre britànic, el qual, però, va sortir a tot córrer cap a Londres quan li van fer saber que havia mort la vella Dama de Ferro, i Rajoy es va quedar sol davant del perill. No és probable, però sí possible que David Cameron aprofités la conjuntura com a excusa per deixar plantat el Doctor No, perquè abans d’això aquest ja havia trobat la manera de reclamar-li, diu la premsa, “un nou marc efectiu de diàleg” (la cursiva és meva) per la qüestió de la sobirania de/sobre Gibraltar.
Rajoy insistia, com han fet successivament els seus antecessors en el càrrec, en la revisió del Tractat d’Utrecht, que és casualment el mateix pel qual Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals mentre Espanya perdia, en benefici de la pèrfida Albió, la seva sobirania sobre el Penyal. Cap problema: una vegada més, com diu l’argumentari oficial, “són dues realitats diferents”, i avall, que fa baixada. (Entre parèntesis: no fa pas gaire, en una consulta popular els ciutadans de Gibraltar, els llanitos, es van decantar per continuar sota sobirania britànica, però això no compta, a efectes espanyols, és clar).

En aquesta mateixa exhibició de legalitat a la carta, el Doctor No va dir, posant aquella seva cara de gallec jugador de pòquer, que “allà”, al Regne Unit de la Gran Bretanya, “la decisió” de fer el referèndum “s’ha pres d’acord amb les lleis, i això és molt important, perquè no es pot anar contra les lleis”. Això deu ser “molt important”, en efecte, però també deu ser-ho només en relació amb segons quines lleis (l’Estatut i els deutes que en deriven –per posar un car exemple–, tots amb rang legal, tampoc no compten), però és que resulta que la consulta a Escòcia serà legal simplement perquè ho va permetre el mateix Cameron amb un simple moviment de dit: delegant al Parlament escocès la capacitat legal de convocar referèndums, així de fàcil… I aquí Rajoy, que podria fer el mateix gest si tingués voluntat política per fer-lo, va callar com un bellaco.

I finalment: encara que aquesta vegada no ha parlat de cap immensa majoria de catalans (segurament pensant en els espanyols que no s’han integrat mai a la vida catalana ni pensen fer-ho: els “moltíssims ciutadans [espanyols] que viuen a Catalunya”), val a dir dues coses:
1. Aquests moltíssims catalans podran continuar essent espanyols (fins i tot sense haver de sortir de Catalunya) quan el nostre país sigui independent malgrat totes les maniobres del seu.
2. Els altres poquíssims o moltíssims catalans (el referèndum que Rajoy mai voldria que es fes aclarirà quants són de cada) no volem gaudir ni de la ciutadania espanyola, ni de la marca Espanya, ni dels protectors polítics de l’Estat espanyol i de les seves paternalistes abraçades de l’ós. I majoritàriament sospito que és, com en el meu cas, perquè ja n’estem tips, completament farts, fins al capdamunt, de gaudir-ne.

Dit això, una cosa li demanaria al magne Presidente de todos: que faci el favor, sisplau, per amor de Déu, de NO parlar, precisament ELL i en nom de qui i de què ho fa, de justícia, perquè [a veure si un dia d’aquests els hi entra al cap] és precisament per una qüestió de justícia que volem cardar el camp, posar terra pel mig, tocar el dos, fugir del seu refotut Estat espanyol i fundar el nostre propi Estat català, i fer-ho com més aviat millor, abans que ell i la colla d’inútils del gabinet que presideix no ho acabin fent impossible.

En altres paraules, sant Marià, heroi nostre i de les immenses majories: la vostra famosíssima Espanya, ja us la podeu confitar!

__________________________________

[Si hi ha alguna part d’aquest comentari de text, i de manera particular aquesta darrera oració, que no enteneu, deixeu aquí sota la vostra pregunta, i mirarem de contestar en breu. Estigueu atents a la vostra pantalla de plasma]

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 10 d'abril de 2013 per mininu

I love Bilbo

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un cineasta, asaz popular a pesar de ser notoriamente atípico, y un caracol metido en su cabeza manifiestan ambos una extraña fascinación por Bilbao…]

[Tatuaje]:
—Quier a Bilbao

¡Toma!, ¡¡Y YO!!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Un cineasta, asaz popular a pesar de ser notoriamente atípico, y un caracol metido en su cabeza manifiestan ambos una extraña fascinación por Bilbao…]

[Tatuaje]:
—Quier a Bilbao

¡Toma!, ¡¡Y YO!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 d'abril de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Israel is real

Deixa un comentari
Dear Prudence…

El rellotge de la processó
de Verges

Sense busques, sense corda,
no hi busquis pas mai l’hora
de veres
de la teva muda mort,
el punt just de la volta
que trepitgen tots
cada dia dos cops.
Ets a dins?, ets a fora?
El teu cos de plom
és un suro que flota,
recremat pel sol,
a l’horitzó de la mar Morta.

…Is real

All tomorrow’s parties

Horació

[Gràcies, gràcies, oh senyor!
(senyor dels romans,
tant li fot, tant se val),
perquè vas inventar el dolor…
Perquè, si no fos per ‘xò,
¿en què passaríem el temps?,
¿com entretindríem, els humans,
els temps morts
entre passió i passió?
–totes elles, per cert, il·legals]

face to face

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 6 d'abril de 2013 per mininu