Últimament, no sé per quin estrany motiu, sembla que s’ha posat de moda, entre un cert sector de la població, criticar els Manel i cia (Mishima, Els Amics de les Arts, Antònia Font, etc), aquesta darrera fornada de grups emergents o que ja triomfen a tota vela en el panorama musical de Catalunya (Manel van ser fa poc number one en vendes a tot el territori estatal, una cosa inaudita i mai vista des que els castellans es van empescar això que en diuen Espanya).
Entre els personatges de la seva mateixa professió (o dedicació, si voleu) que els han bescantat hi ha Pau Riba, Loquillo i algun altre que ara no em ve present, com diu l’avi Marcel·lí… De Pau Riba recordo el comentari que va fer a l’Albert Om, en el programa “El convidat”, en el sentit que li costava entendre que “aquests grups d’ara”, com els Manel, escrivissin unes cançons tan poc compromeses (l’adjectiu és meu), estant com està de txungo el món, i amb la quantitat de coses que hi ha per denunciar…; els hi retreia que no tinguessin més mala llet, vaja.
L’observació pot ser més o menys encertada (per bé que tothom és lliure de parlar o de cantar sobre allò que li doni la gana, segons les pròpies motivacions), i venint de Pau Riba, que ha tingut un diguem-ne compromís vital amb la seva manera d’entendre la vida i la societat (tot i alguna incoherència puntual, com la d’una breu temporada en què treia el careto en uns xocants anuncis televisius d’una entitat bancària, aquell temps durant el qual els brokers feien milions o trilions de dòlars amb una simple telefonada i tothom es veia amb cor d’especular i fer duros amb quatre pessetes), doncs un se’n fa perfectament el càrrec. Però sorprèn que centralitzi la seva crítica en aquests grups, com si fossin els únics ara mateix a qui l’èxit popular ha donat capacitat de convocatòria i de ressò públic…; i encara que fos sense personalitzar, que la centri en gent del món de la música, quan la història ha demostrat el fenomenal estómac que tenen els responsables de totes les crisis per digerir la capacitat revolucionària –molta o poca–, d’incitació a la revolta, que puguin tenir la música i les seves icones.
Pel que fa al Loquillo, també rebel amb causa, de qui recordo el seu antes, els anys 80, amb una cara de tres déus, quan ell i els seus troglodites no es menjaven un quico, i el seu después, la seva època daurada, encimbellats a la cresta de l’èxit, amb un Loquillo amb caçadora a lo Marlon Brando al capdavant d’una banda amb un directe potentíssim (en vaig ser testimoni en una actuació seva acollonant al teatre El Jardí de FGS) o amb aquella figura de rocker elegant que va cultivar durant un temps, la implicació que va tenir amb una certa esquerra catalana –barcelonina, que el nostre home és cent per cent urbanita– no he vist pas mai que impliqués cap compromís amb aquest país que el va veure néixer i que Franco va intentar matar. De tota la producció de Loquillo & Trogloditas, l’única concessió que el grup va fer al català, la llengua que el dictador odiava i que va intentar liquidar, és una humiliant peça que parla de la botifarra de pagès… (Això el temps que tots estàvem de bon humor amb la gloriosa Transició: després van venir temps de manifiestos por la lengua común fets per un ramat de ciutadans amb molt mala bava, i alguns dels troglodites del Pica-soques del Clot van entrar de ple en aquesta caverna).
En fi, que més enllà del seu paper màxim de normalitzador del rock espanyol (hi va haver una època, la de la movida madrileña del viejo profesor i alcalde enrotllat Tierno Galván, que m’esperava que d’un moment a l’altre el Loquillo es convertiria definitivament en ciutadà i veí de Madrid), com a revolucionari no ha pas arribat a ensorrar les columnes del món, i com a estrella roquera cosmopolita, em fa pensar en el cantamanyanes del seu amic i col·lega Carlos Sagarra, excel·lent cantant i guitarrista però un rebel sudista de pa sucat amb oli, perfectament submís i condescendent amb el poder instal·lat sis-cents quilòmetres al sud de Catalunya… En comptes de compondre cap cançoneta rústica en català, l’amic Sagarra va declarar directament que el català no servia per al rock’n’roll…
Deixant a un costat la qüestió de la llengua, però, és remarcable aquest retret sobre la falta de responsabilitat dels que arriben a conèixer l’èxit: quan un desgraciat sorgit de la massa del poble triomfa, sembla com si tingués l’obligació moral, imperiosa, d’utilitzar l’èxit com una eina o arma contra els dolents (que “sempre hi han sigut i sempre hi seran”…; i que, a diferència dels pobres, no tenen mai cap responsabilitat: només l’hipotètic càstig evangèlic de ser, el dia del judici final, uns pobres camells que, de tan rics i grassos, no podran passar pel forat de l’agulla celestial). Es tractaria d’una missió semblant a la de l’il·luminat de la mítica caverna d’en Plató que aconsegueix sortir a l’exterior: la d’alliberar la humanitat dels seus errors i dels seus desequilibris. Però d’això ja en parlarem un altre dia. De moment ens quedarem amb els pixatoves d’aquest país que canten burrades sense substància.
“A mi m’agraden, els Manel”, deia l’altre dia en Jordi Badia al diari
en un to clarament reivindicatiu. Però amb tota una esplaiada sobre l’enveja, aquest antimotor que paralitza el món, i el món de la cultura a Catalunya, en general, i de la música, més concretament.
Sobre aquest particular, demano la vènia per fer un petit revolt: en el món de la cultura l’enveja pot tenir –deu tenir– uns efectes lamentables, segur, però els efectes sobre la societat sencera dels col·lectius directament relacionats amb la cultura (músics, actors, literats, cineastes…, creadors i recreadors de tota mena) són relativament limitats. Em demano, doncs, què deu passar en el col·lectiu que s'(auto)anomena classe política, on la personalitat i el culte a la personalitat (d’altri o pròpia) té uns alts índexs d’incidència en el comportament dels membres de l’esmentada classe, la qual té, al seu torn, una influència decisiva en la vida col·lectiva dels pobles…
Cenyint-nos a Catalunya, ¿quina incidència hi té la verda tinya de l’enveja en el cas concret dels partits polítics que tenen en comú l’objectiu de l’emancipació nacional del país, i que sovint sembla que és l’única cosa que són capaços de tenir en comú?
Si no és per enveges i personalismes de nap-buf, ¿per quins set sous hi ha tanta divisió i desavinença entre els qui haurien d’anar units com els pinyons d’una pinya? I si és per l’enveja, que estan tan paralitzats, la pregunta que ens fem és: ¿que haurem d’esperar gaire temps perquè madurin, o perquè la deixin de costat com a mínim fins a aconseguir l’objectiu prioritari d’arrancar aquest país de les urpes del país veí, que l’estan dessagnant?
«L’enveja és un dels motors de la societat
catalana. No deu ser l’única societat que la té com una de les
característiques del seu capteniment col·lectiu, però és indiscutible
que als catalans ens belluga l’enveja massa vegades. I que no ho fa pas
en un sentit positiu. Vull dir que en molts casos l’èxit de l’altre no
ens estimula a la millora personal, que seria el més assenyat, sinó a
procurar-li l’ensorrament.
»En el seu magnífic llibre sobre els
pagesos, Josep Pla en va parlar d’una manera precisa: “En el nostre
país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que
té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés
clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet
observable en tots els estaments –no pas solament en els pagesos. A tot
arreu, l’acceptació d’un valor personal autèntic, d’una capacitat per a
l’acció, d’una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura
d’admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment
plausible”.
»El judici de Pla és dur. La tendència natural i
quotidiana ens porta a considerar que en va fer un gra massa, que hi va
posar més literatura de la que realment valia i que, al capdavall, els
catalans devem ser tan envejosos com qualsevol altra societat. Però, és
veritat, hi ha moltes vegades que no queda cap més remei que donar-li la
raó del tot.
»El pensament de Pla m’ha vingut al cap després
d’observar el que està passant entre la nova fornada de grups de música
catalans i, especialment, des de l’èxit tan rotund que han obtingut els
Manel amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura.
Que aquest disc, tot just sortir, s’hagués convertit en el més venut a
tot l’Estat i que el grup ompli els teatres, que les entrades s’esgotin
en un quart d’hora a penes, ja es veia a venir que causaria fred de
peus. Perquè, de fet, l’èxit que havien obtingut amb Els millors professors europeus
ja va generar nervis. Però llavors es va pensar que aquella entrada de
cavall sicilià era flor d’un dia, un cop de sort que quedaria en no res
quan presentessin el següent disc. I ha resultat que no, que totes les
expectatives les han complertes i superades.
»Jo no sóc crític
musical ni pretenc ser-ho. Entenc que als Manel, els que hi entenen, els
poden criticar si creuen que en una actuació, per exemple la que van
fer al Pop Arb d’Arbúcies, en què eren cap de cartell, no van estar prou
bé perquè no van entendre que aquell escenari no era el Kursaal de
Manresa, posem per cas, que el públic s’hi estava dret i no còmodament
assegut en una butaca i que, en comparació, Mazoni va saber connectar
més i millor amb els espectadors, perquè el que volien era saltar i
ballar. Jo això ja ho entenc. Ara: com que no només m’he fixat en una
crítica puntual sinó que m’ha semblat percebre una remor en contra dels
Manel, se’ls acusa de no saber de música, per exemple, entenc que el que
hi ha és un corrent d’opinió creixent que pretén menystenir-los i que
només es pot explicar a partir de l’enveja que causen.
»Hi ha
capteniments que trobo incomprensibles. N’hi ha que presumeixen de ser
músics no comercials, que reivindiquen el caràcter de minoritaris, però
que després, quan als seus concerts hi van quatre gats i sense ganes de
miolar, es giren contra el públic perquè no els comprèn –ni els compren–
i perquè es deixa entabanar per quatre rascaguitarres i bufaflautes que
no saben llegir una partitura. A mi, els Manel m’agraden molt.
M’agraden els Manel i m’agraden Mazoni i els Antònia Font, el Pau Vallvé
i la Maria Coma, l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien i els Inspira, El
Petit de Ca l’Eril i els Mishima i, en general, tota aquesta nova
fornada de grups que han revifat el paisatge musical català. És clar que
jo, quan fa anys em preguntaven qui m’agradava més, si en Llach on en
Serrat, ja deia que tots dos».
____________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: Ben Heine]
