L'Hereu Riera

Modest Guinjoan i Josep M Llaurador feien a les planes d’economia del diari d’aquest dilluns (Tant x Tant, sobre La marató diària de Catalunya) unes reflexions molt ben confegides arran de la recent Marató de TV3, que convidava la població catalana a participar-hi, recordem-ho, amb el lema “Diu molt de tu”:

«La xifra rècord de La marató de TV3 diu molt dels milers de
persones i centenars d’institucions que hi han participat fent tot tipus
d’aportacions, incloses les artístiques, amb 150.000 discos venuts. En
termes monetaris, només el dia de l’esdeveniment, els 121.000 donants
van fer una aportació solidària de 60 euros de mitjana que, traspassats a
tota la població, significaria 1 euro per català. Vistos altres
referents, un èxit total.

»No li treu mèrit el fet que la marató
només se celebri un cop l’any. De fet, una crida a la solidaritat massa
freqüent podria cansar i no tindria el mateix resultat.

»Catalunya
coneix com ningú el que és una altra solidaritat, no pas anual, sinó
diària, perquè es produeix en cada acte econòmic que comporta pagar
impostos. És la solidaritat amb els altres pobles d’Espanya. Si La marató
de TV3 va aixecar 7,2 milions d’euros, la marató de l’Estat a Catalunya
recapta diàriament, segons les darreres estimacions, 60 milions d’euros
diaris (8 euros per persona i dia) 365 dies l’any. La comparativa de
les dues maratons contrasta molt. La de TV3 mobilitza milers de persones
actives i mitjans de comunicació que ho fan possible; la de l’Estat
mobilitza 7,5 milions de persones passives, que paguen. La de TV3 prové
de la solidaritat humana i voluntària; la de l’Estat, de la política i
de la necessària submissió. L’esforç resultant de la nostra marató
col·lectiva és ingent i l’empobriment resultant, evident. És lògic que
figuri en l’agenda política a fi de resoldre-la definitivament, malgrat
els qui s’entesten a defensar-la com una condemna a perpetuïtat. Diu
molt d’ells; i, mentre no se solucioni el problema, també diu molt de la
resta. Molt més del que sembla».

Hi estic tan d’acord, que em permeto copiar aquí unes ratlles meves –excusin– que vaig escriure aquells dies, en la mateixa direcció però amb una expressió més grollera, en un post (“Després de la patacada”) sobre la discapacitat medul·lar adquirida –tema tractat aquella setmana per Televisió de Catalunya–, i en resposta al comentari d’una amable lectora:

«Estic d’acord amb la Roser, que no
es pot comparar la Marató de TV3 amb les “mesas petitorias” de les
senyores “de postín” d’abans, de cap manera; tot i que la macroemissió
no deixa de ser un macroespot de la cadena –si es vol veure d’aquesta
manera tan agra–, el cert és que la iniciativa s’ha convertit en una
festa, com s’ha dit avui, en “l’altra” diada cívica de Catalunya –la de
la solidaritat–, juntament amb la de Sant Jordi –la de la cultura–.
També és cert que l’acció directa de la societat catalana ve a fer aquí
el mateix paper supletori que fan les ONG en un altre àmbit: un paper
que hauria de tenir assumit l’Administració, l’Estat (i “la Generalitat
és Estat”, hem de recordar). Però últimament ja veiem com va de precari
l’Estat del benestar que hauria de garantir tantes coses, i que cada dia
veiem que s’aprima més. Vista així, aquesta impotència política, em
sembla que no ens queda altra cosa que aplaudir totes les energies que
concentra la Marató i l’esforç enorme que s’hi aboca. I congratular-nos
també de la imatge positiva que amb ella dóna Catalunya, a si mateixa i a
tot el món, inclosa aquesta Espanya que té els pebrots de tractar el
país català d’insolidari, quan cada any paga “solidàriament”, a més, a
fons perdut, una morterada impressionant pel manteniment d’aquest gran
discapacitat que és l’Estat espanyol».